FUERTES, Sílvia Comes interpreta Gloria Fuertes a El Prat

Fotografia de Xavier Pintanel de la Sílvia Comes i els altres músics que l'acompanyen: Maurici Villavecchia, Dick Them i Lluís Ribalta (extreta d'aquí )

Ahir, al Teatre Modern del Prat, mentre a fora dos equips madrilenys es disputaven una tassa metàl·lica, vam tenir el privilegi (paraula gastada, però no me'n ve cap altra al cap) de rebre un impacte que val tot l'or del món: Sílvia Comes interpreta, declama, canta Gloria Fuertes, acompanyada exquisidament per Maurici Villavecchia al piano, Dick Them al baix i de Lluís Ribalta a la bateria. Una obra mestra escènica i musical, nascuda al cor i treballada, després, fins a l'últim detall, per transmetre la profunditat d'aquella gran poeta al públic. I, un cop vist i sentit tot allò, realment no cal cap esforç per entrar-hi (els versos de la Fuertes se't claven a l'estòmac sense cap ajuda exterior), però sí que ha valgut la pena que un luxe d'artista com la Comes ajudi a fer-li d'altaveu, a fer visible allò que sovint s'amaga rere prejudicis, del desconeixement. Encara estic mut i, com ja he dit al començament, totes les paraules que em venen al cap em sonen més a tòpic que mai. Em desespera mirar de trobar un elogi que faci justícia a aquest treball de la Sílvia. Al final m'acabaran venint ganes d'insultar-la. No em queda altre remei! Passa, però, que la magnitud del seu l'atac és tan gran que tampoc trobo cap insult a l'alçada, per defendre'm. Sílvia, mai et podré arribar a perdonar tota la sensibilitat i talent que ens vas regalar ahir. Tia, te la tinc jurada, però no sé de quina manera em podré venjar. M'has deixat sense cap home, sense cap canó, sense cap estratègia. No em queda ni un trist còdol de riu per tirar-te al cap! Bravo!

Per acabar, una de les poesies que no es troben al CD Fuertes (Satélite K, 2014) en forma de cançó, però que la Sílvia ens va recitar, com tota la resta, d'una manera insuperable. El CD, no cal dir-ho, és tota una lliçó sobre com musicar i interpretar un poeta. En aquesta línia crec que no he sentit una cosa millor, en cap llengua. Ho dic molt sincerament.

Ya ves qué tontería,

me gusta escribir tu nombre,
llenar papeles con tu nombre,
llenar el aire con tu nombre;
decir a los niños tu nombre
escribir a mi padre muerto
y contarle que te llamas así.
Me creo que siempre que lo digo me oyes.
Me creo que da buena suerte;
Voy por las calles tan contenta
y no llevo encima nada más que tu nombre.
Cuando te nombran, me roban un poquito de tu nombre;
parece mentira que media docena de letras digan tanto.
Mi locura sería deshacer las murallas con tu nombre,
iría pintando todas las paredes,
no quedaría un pozo sin que yo asomara
para decir tu nombre,
ni montaña de piedra
donde yo no gritara
enseñándole al eco
tus seis letras distintas.
Mi locura sería enseñar a las aves a cantarlo,
enseñar a los peces a beberlo,
enseñar a los hombres que no hay nada
como volverme loco y repetir tu nombre.
Mi locura sería olvidarme de todo,
de las 22 letras restantes, de los números,
de los libros leídos, de los versos creados.
Saludar con tu nombre.
Pedir pan con tu nombre.
- siempre dice lo mismo- dirían a mi paso,
y yo, tan orgullosa, tan feliz, tan campante.
Y me iré al otro mundo con tu nombre en la boca,
a todas las preguntas responderé tu nombre
- los jueces y los santos no van a entender nada-
Dios me condenaría a decirlo sin parar para siempre.

Gloria Fuertes (1917-1998)

Retrat d'una joveníssima Gloria Fuertes per Julio Santiago