Groucho Marx: un text seriós d'un home molt seriós

Julius Henry Marx (1890-1977), més conegut pel seu nom artístic Groucho Marx, convertit en un ciutadà anònim sense el maquillatge

Vull creure que no m'hauria de barallar amb gaires proïsmes per consensuar que Julius Henry Marx (1890-1977), molt més conegut pel nom artístic de Groucho Marx, és un dels grans monuments de la història de la comèdia, en qualsevol de les seves formes. El personatge còmic que va crear al costat dels seus germans, immortalitzat en un corpus cinematogràfic desigual però únic, ha tingut una influència tan gran, a tots nivells, que no se n'hi poden escapar ni els seus detractors ni els humoristes (en cas que n'hi hagi algun) que el desconegui. Groucho Marx (va, diguem-li Groucho, això de Julius fa estrany) va ser molt més que aquella estrambòtica caricatura de capitalista descapitalitzat, amb cigar havà als dits, ulleres rodones i bigoti pintat, que desconcertava/aniquilava tothom qui trobava pel davant amb les seves pulles sarcàstiques, destructives i autodestructives, bombes de corrosió immediata, on s'hi barrejava, en suïcida i divertidíssima contradicció, l'arribisme més descarat amb una actitud revolucionària, sense cap ni peus, contra tot ordre establert, amb l'excepció de les dames que, eventualment afegides al pack anterior, quedaven desorientades per uns impossibles intents de seducció. Julius va ser un home molt diferent al Groucho que ell mateix no parava d'alimentar, en memorables aparicions televisives. Pare i marit formal (sempre que podia), persona discreta que preferia la intimitat de la seva llar a la vida social i que passava llargues hores llegint i practicant escales amb la guitarra, va escriure una bri de literatura humorística (i no tant) esplèndida. Groucho i jo (Groucho and Me, 1959), un dels meus llibres favorits (ai! si tots els llibres mediàtics fossin així!), destaca molt especialment. Avui em ve gust vull difondre aquest fragment extret del capítol Unes pallassades no previstes al número. En ell, barrejat amb aquell humor que al nostre home li surt pels porus encara que no vulgui, hi deixa anar unes quantes reflexions i observacions molt serioses i profundes sobre una de les parts fosques de l'ésser humà. En broma, en broma, punxa.

Parla Groucho:

Unes pallassades no previstes al número

(...)

No recordo el seu nom, però un famós filòsof misantrop, després d'una nit de profunds pensaments (i de tallar-se  tres cops mentre s'afaitava) va anunciar a un món indiferent que ningú era completament desgraciat davant el fracàs del seu millor amic. Hi ha prou veritat en aquesta àmplia generalització com per fer que la majoria de nosaltres ens sentim culpables, i certament pot ser aplicada al món de l'espectacle. En el decurs dels anys, he observat massa exemples de la inhumanitat de l'home cap a l'home perquè pugui discutir l'afirmació del filòsof. (...)

Havent format part únicament a la professió teatral, ignoro com reacciona davant l'èxit o el fracàs la gent que es dedica a altres activitats. Però estic segur que una gran part d'enveja entra dins el maquillatge de gairebé tothom.

El negoci teatral és una professió molt variable. L'estrella d'avui és sovint el captaire de demà, i viceversa. Probablement m'apedregaran pel que vaig a dir, però tinc la impressió que un fracàs sonat a Broadway proporciona alegria i alleugeriment a una part substancial del món de l'espectacle. Això no significa necessàriament que, al matí següent d'un fracàs d'aquesta mena, tots els productors, directors i actors surtin al carrer a ballar un fandango ( o, si són comunistes, una masurca), però la veritat és, ras i curt, que gairebé tot el món se sent inquiet quan un productor rival no només es destaca de la massa, sinó que continua fent-ho. Al món de l'espectacle l'èxit permanent resulta imperdonable. El fracàs demostra de manera concloent que el que acaba de caure no té més talent que la resta del ramat, i que la majoria d'èxits han estat pura sort.

He assistit a banquets de Hollywood i he observat els mal dissimulats centelleigs dels ulls dels meus amics mentre comentaven alegrement la crítica d'una nova pel·lícula dolenta, o la notícia que, a causa de la seva baixa audiència, l'espectacle televisat de Joe Blow havia deixat de ser patrocinat per X. Exceptuant a les persones a qui afecta, ningú es tira per terra i es posa a plorar. He vist actors (homes que han vigilat acuradament la seva dieta durant mesos) trencar sobtadament la continència i devorar un banquet que hauria honrat Enric VIII, només perquè havien sentit una notícia dolenta respecte a un competidor.

He de confessar amb vergonya considerable que la meva reacció davant el fracàs d'algun dels meus contemporanis no he tingut tons tan elevats com, diguem-ne, els pensaments del doctor Schweitzer. És molt desconcertant per a un còmic estar assegut al seu camerino i escoltar un altre comediant que mata de riure al públic. "Bravo" és una paraula magnífica quan es dirigeix ​​a un mateix, però una exclamació bastant desagradable quan la llancen a un competidor. Si jo fos un bocamoll, podria parlar d'una estrella que solia tancar la porta del seu camerino i després obrir l'aixeta del lavabo només per assegurar-se que el so dels aplaudiments o de les rialles que arrencava un rival no arribaven als seus insegurs oïdes .

En resum, cap actor vol que una altra persona triomfi més que ell. Això serà negat amb vehemència per la majoria dels meus germans i germanes de professió, però no et deixis enganyar per les seves protestes. Els he vist, observat i escoltat.

Fins ara m'he estat referint únicament a la professió teatral, però tots vivim en una jungla gran i perillosa. I la primera llei de la Natura és la supervivència. I la millor manera de sobreviure és esperar que el rival s'estavelli. Desgraciadament per a la raça humana, estic segur que aquest aspecte vergonyós de la seva condició es pot trobar en qualsevol altre negoci o professió .

Certament, ningú de l'empresa Chrysler queda abatut o es posa a plorar si, un any, la General Motors produeix un cotxe amb una estructura que es comença a desintegrar a una velocitat de trenta milles per hora. Ni tampoc se sentiran gemecs a la fàbrica Ford si Chrysler treu un nou model en el qual les peces semblen haver estat unides amb pasta dentifrícia. Només cito aquests exemples per demostrar que per desgràcia ningú és completament infeliç davant el fracàs del seu millor amic.

(...)

Poca gent sap que Julius era tan bo amb la guitarra com els seus germans Adolph (Harpo) i Leonard (Chicco) amb els instruments que els van fer famosos. Practicava un mínim una mitjana de tres hores al dia i inter`retava peces de Rachmaninoff. Però això és una altra història...