Sacrilegis, de Victor Obiols

Sacrilegis (Edicions Godall, 2017) de Vistor Obiols Bocanegra

Sacrilegis (Godall, 2017), del poeta, pianista, cantant i compositor Victor Obiols Llandrich Bocanegra, amb la complicitat del guitarrista i productor Eduard Iniesta i de Iannis Obiols al piano, ha creat aquesta deliciós llibre-CD que tot bon amant de la poesia catalana clàssica i de la cançó més exquisida hauria de tenir a casa. Obiols, excel·lent crooner quilòmetre zero, ens acosta poemes clàssics de Ramon Llull, Carner, Lluís Solà o Joan Vergès, entre d'altres (fins arribar a 17), amb una veu clara, una dicció impecable, sense sobreactuacions, però amb una capacitat interpretativa de gran actor. Melodies i arranjaments justs, precisos, que van de la remor mediterrània a aires de tango desconstruït, el blues, el jazz, la clàssica, però que també s'arrisquen a alguna sonoritat més roquera i fins i tot pop. Només algú que coneix els grans poetes catalans, que s'hi troba com a casa, pot acostar-s'hi sense caure en el típic error de l'excés de solemnitat, tan usual en altres intents similars. Obiols, però, tampoc cau en la vulgaritat, l'épater hi-hi! ha-ha! del graciós de torn. Sovint sembla que un només es pot acostar a la gran poesia com si entrés en una catedral en plena misa pasqual. Obiols no té cap necessitat de deixar les sabates a l'entrada. Es nota que ell ja fa temps que s'hi passeja amb les pantufles per la casa dels clàssics. Només així s'entén que es pugui permetre una murri picada d'ullet a l'Only God Knows dels Beach Boys (poca broma amb aquella cançó magistral!) en parlar del primer vagit en llemosí d'Aribau. I és aleshores quan t'adones que tu, l'oient, també t'hi sents com a casa, que no t'han intentat alliçonar amb actitut docta i severa, però tampoc t'han empés a la iconoclàstica passota, sinó que també t'han convidat a que et calcis tu, també, una bata i unes pantufles, que t'ajacis al sofà, que ballis per tots els racons i ningú t'estigués jutjant. Ja ho veieu, això és el que té quan un bon poeta mira d'igual a igual als seus mestres estimats, no amb la prepotència de l'arrogant alumne sinó amb el relaxat somriure de qui ja fa molt temps que ha sabut veure-hi la humanitat que destil·len els seus poemes. Bravo!