Academicisme, William Adolphe Bourguereau, Mendelssohn...

La lliçó difícil (1884) de William Adolphe Bouguereau

"Academicisme". Un cop van inventar aquesta paraula els incapaços van trobat un antídot per empestar tota una categoria d'artistes que, d'entrada, l'únic pecat que cometen és conèixer l'ofici millor que ells. Això sí, l'acadèmia no ho és tot. I fins i tot pot no ser res, si no transmet. Jo també prefereixo l'obra d'un artista d'ofici incomplet que el d'un gran mestre si el primer em remou les entranyes més que el segon. Però una cosa és una cosa i l'altra una de molt diferent. La història de l'art és la història de les grans injustícies, de les grans mentides sedimentades. 

Aquest quadre de dalt és La lliçó difícil (1884) de William Adolphe Bouguereau, un pintor que al segle XIX era un déu i ara es troba, malgrat una tímida recuperació d'última hora, maleït, reclòs a les golfes dels trastos vells: era massa bo i no bevia, ni es drogava, ni tenia una vida amb la qual Hollywood pogués fer un biòpic trasbalsador. Parlant d'aquest pintor la meva admirada Montserrat Olivés em va comentar: "Mendelssohn, també ha pagat el peatge de ser ric, jueu, dotat per la pintura, l'escriptura, llicenciat en dret - si no ho recordo malament - i gran compositor. Era feliç en la seva vida familiar, ajudava als companys - va treure d'un problema judicial important a Schumann- va redescobrir i posar en valor un Bach oblidat i menystingut - tampoc bevia ni es drogava. Les seves pintures són magnífiques. Em sembla que no li han fet gaire homenatges..."

Burguereau no sé fins a quin punt era tan generós com Mendelssohn. No el conec prou i ara se'm fa molt costa amunt llegir fins i tot la seva entrada a la Wikipèdia francesa. Sé que al seu moment va arribar a assolir un prestigi només comparable al que va tenir Picasso a finals del segle XX (i l'home crec que s'ho va creure força, també, no ho sé, pel que recordo). Després, però, amb l'arribada de l'impressionisme i altres avantguardes encara més radicals, el neoclassicisme i molts d'aquells "ismes" del segle XlX han quedat sepultats per corrents artístiques més modernes o més antigues.

I aquí baix, els mortals, mentrestant, anem fent bullir l'olla.

La cabra siempre tira al monte, de Juan Crek

Fotografia d'Aitor González Baringarrementeria

Fa un parell d'anys, amb aquest text, que per a mi conté tota la saviesa de la història de la humanitat, reconcentrada, de Juan Crek, vaig fer pensar i riure la meva tieta. La dona feia temps no reia. Gràcies cabreta. La cabra siempre tira al monte forma part del microllibre Amor platónico por los animales, La olla Expréss, 2004, amb il·lustracions d'Eli Gras.

LA CABRA SIEMPRE TIRA AL MONTE

de Juan Crek

Y que le importa a la cabra la arista de una roca, 

una piedrecilla entre las pezuñas. 

Que le importa al monte unas cagadas de cabra 

o una brizna de hierba menos, 

o de poleo menta. 

Que nos importa a nosotros. 

Dejemos que la cabra tire al monte, 

que la petanca no sea espectacular, 

que el escarabajo roqueño cante sin parar. 

Si la cabra tira al monte será su naturaleza, 

que de personalidad no entiende, 

y si entiende ya se la forjará. 

Y que la cabra tire al monte y tire que tire 

y a algún lugar... llegará.

"La nit estesa" (Acidalia, 2015), de Chryssula Kokossulis

La nit estesa (Acidalia, 2015), és la primera novel·la de l'eivissenca Chryssula Kokossulis. El llibre narra una història plena de neguit sobre el món de la droga, les màfies i les relacions humanes. El català no és la llengua nativa de l'autora. D'ascendència grega i alemanya, na Chryssula va marxar de la seva Alemanya natal per instal·lar-se a Eivissa quan ja era adulta. Des de ben aviat va prendre consciència de la situació de la llengua i, en poc temps, es va convertir en una enèrgica activista en la seva defensa. Malgrat les dificultats i mancances lingüístiques inevitables, va decidir obrir un blog, La noia estrambòtica, en català, un indescriptible català de ses illes salpebrat de girs estrambòtics (valgui aquí la redundància) fruits de la urgència, neguit i impaciència compulsiva-comunicativa de l'autora. Aquestes tensions internes, que farien miques el ying i el yang més ortodox, no van ser un impediment per a que l'any 2015 guanyés el Premi ciutat d'Eivissa de poesia amb Emmetzinat (Balàfia Postals, 2015). 

Amb La nit estesa podem dir que estem davant un llibre eminentment punk, amb (allò que els punks valoren tant) "actitud". No és que la Chryssula ataqui el català de la mateixa manera que The Ramones es penjaven la guitarra, esgarrapant només tres acords, tampoc (ella en toca més d'acords, encara que molts sonin bruts com un blues sortit d'una gola esgargamellada del delta del Mississipi), però sí que en el seu cas es nota que, per damunt de qualsevol altra consideració, priva la necessitat desesperada de voler dir alguna cosa. La novel·lista utilitza un llenguatge sorprenent i descarat (no té cap mirament a tant aviat utilitzar construccions estrangeres i expressions gens legítimes, com recuperar mots arcaics, d'una catalanitat atàvica, molt poc urbana, en un contexts d'una actualitat absoluta). Sempre he estat un defensor de la llengua escrita per no-natius. Jo mateix no he tingut cap mirament (i la barra precisa) a escriure algun text en anglès o occità, amb tot el que aquells atemptats lingüístics hauran suposat de dolorosos per a Shakespeare o Mistral. Les aportacions dels no-natius, com les dels no-músics tipus Hans Joachim Roedelius, resulten, malgrat les òbvies limitacions davant l'ortodòxia normativa, refrescants i sovint innovadores. La nit estesa no n'és una excepció. Per a generar aquest impacte, aquí hi ajuden (o ens ho compliquen, tot dependrà segons, també, l'actitud que ataquem la nostra lectura), l'estructura entretallada i nerviüda, el ritme ràpid i uns personatges que tan aviat destil·len patetisme com tendresa. Enmig de tot això s'agraeixen els petits tocs humorístics que, per estar a l'alçada de la resta, mantenen to muscular estrambòtic general.

I el lector, què en pot treure de tot això? En el meu cas puc dir que mentre l'anava llegint em costava trobar un paràgraf on jo no passés de l'esgarrifament a l'admiració. Això sol ja representa un mèrit. Sens dubte costa trobar un text tan sorprenent en la literatura catalana. Sigui millor o pitjor, resulta impossible quedar indiferent davant aquestes planes. Us ho puc ben assegurar.

Senyoreta Sílvia, de Sílvia Bel Fransi

Lluíííís (Viena Edicions, 2015) de Sílvia Bel Fransi

Aquest dijous, 8 d'octubre, a les 19.30h, Enric Viladot, editor, Àstrid Bierge, periodista i l'actriu Babeth Ripoll presenten Lluíííís (Viena Editors, 2015), l'últim llibre de poemes de Sílvia Bel Fransi a llibreria Laie (Pau Claris, 85, Barcelona). 

No us podeu perdre els poemes d'aquesta dona. O sí, perquè tot es pot perdre. Però entre perdre i guanyar, què voleu que us digui. Millor guanyar no? Aviso: no són aptes per a ments frívoles, d'aquelles que només accepten la profunditat quan ve embolcallada de circumspecció. Aquí, de circumspecció, poca. Prospecció, molta. Poesia, tot. I un punt de murrieria, això sí. Una mica allò de la cançó Always Look in the Bright Side of the Life, piulada per l'Eric Idle al final de Life of Brian (1979) del Monty Python... Plego, no m'empatollo més. Compreu-lo, llegiu-lo. Ja em direu el què. A mi m'encanta. Aposto, Compro. M'hi llenço de cap. Triple salt vital cap endavant. Allez-hop!

Ha estat un plaer poder realitzar aquest filmet de tres minuts per a Senyoreta Sílvia, un dels poemes que conté el llibre. La mateixa poeta hi posa veu i interpreta el personatge principal. Espero que us ho passeu tan bé veient-lo com nosaltres quan el vàrem fer. 

Senyoreta Sílvia

                               How unpleasant to meet Mr. Eliot.

Que agradable trobar-la a vostè,
senyoreta Sílvia.
Que agradable retrobar-la
en aquest parc, a l’aire lliure.
Amb aquesta pell tan pàl·lida
qualsevol pensaria:
«un bell vampir» o «està malalta».
En canvi, que agradable retrobar-la.
Hi ve sovint, vostè, per aquí?
Ah! Intentava escriure un poema?
Disculpi, no volia importunar-la,
senyoreta Sílvia.
Jo visc aquí mateix,
arrandesòl segona,
girant el cap, a baix, a l’esquerra.
Sóc la seva ombra.
No volia importunar-la.
Escrigui, escrigui sobre coses
que no tenen importància.
Faci veure que no em veu
com fa amb el veí més enllà
de la porta de l’escala.
Ignori que vostè també és grisa
i plana,
i que el seu cos es perd,
s’aiguabarreja, es desfragmenta
arrandesòl també
amb altres cossos
anònims, anèmics, alopècics,
més alegres o andrògins
que vostè.
Disculpi. Si em trepitgen parlo massa.
No volia importunar-la.
Un plaer, de veritat,
retrobar-la així, perduda
enmig del parc,
seient en un banc,
espolsant-se coloms,
abaixant el cap.
Un plaer, de veritat.

   Sílvia Bel Fransi

Matar ningú (3i4, València) la primera novel·la de Florenci Salesas

Portada del llibre

Matar ningú

de Florenci Salesas (3i4, València, col·lecció Ham Nova)

Tinc el plaer d'anunciar la publicació de Matar ningú (3i4, València, col·lecció Ham Nova), la meva primera novel·la. La gènesi d'aquesta aventura es remunta a l'any 2009. No ha estat, doncs, obra d'una cop de calor sinó d'un anar fent camí, xino-xano, com les formiguetes, aturant-me per mirar el paisatge, reculant fins a reprendre el viarany descartat a la bifurcació anterior, perdent claus de la sola, passant dues nits al paller d'aquella masia a canvi de tallar uns quants troncs, cometent errors... I així va anar, fins que un cop de sort va dipositar el resultat final damunt les millors mans possibles. No sempre es troba una editora que cregui en un projecte fins el punt de tirar-lo endavant, defensar la integritat del text amb tant de coratge i sensibilitat. Gràcies a tots els qui m'heu ajudat a fer arribar Matar ningú al públic, els vostres ànims, consells, paciència i valor.

Textos de l'editorial

El llibre

Matar ningú narra en primera persona el trauma viscut -i potser provocat- per Jojo, fill únic d'una parella blanca al Congo Belga de postguerra, quan el nen tenia dotze anys i ja s'albirava el desmantellament colonial. Les turbulències de fons entre la mare, una bellesa ària, catòlica, patriota i racista, i el pare, enginyer aeronàutic, aparentment feble i amb secrets a les golfes, els companys de classe -tant amics com enemics- i l'exotisme naïf de lectures com ara Tintín al Congo acabaran produint una mena de fissió atòmica dins la consciència i les decisions del nen. La veu sarcàstica i alhora tendra de Jojo, ara convertit en un home madur, furga en els laberints del racisme, en els límits entre culpa i innocència, en els pols del sadisme i la generositat. I tot, com qui no ho vol, amb el desmenjament pertorbador de qui sent que té massa a perdonar-se.

L'autor

FLORENCI SALESAS (Sitges, 1962) s'ha dedicat professionalment a la il·lustració, el dibuix animat i la música electrònica. Ha fet des de bandes sonores per a cinema mut fins a guions per a espectacles d'ombres xineses. Ha publicat, en castellà, biografies destinades al públic infantil (Monturiol, Pasteur, Keaton, Hipàtia, entre altres) i, en català, Èquili qua!, un microllibre de contes. Matar ningú és la seva primera novel·la.

Fitxa tècnica

Autor: SALESAS, FLORENCI
Col·lecció: HAM NOVA
Pàgines: 128
Dimensions: 13x21 cm
Data de publicació: 25/09/2015
ISBN: 978-84-7502-976-4

Fun-Tasies / fantasias/ de Xavi Tasies (2013, Temps Record)

Fun-Tasies /fantasias/ de Xavi Tasies (Temps Record 2013)

Voleu música fresca i lliure, rítmica i amb humor, misteriosa i profundament personal, per a aquest estiu? Fun-Tasies​/fantasias/ és la meva proposta. El multi-percussionista Xavi Tasies, home de llarga experiència​ (fundador de Tactequeté (abans Guaraná) i col·laborador de noms com Azucarillo Kings, Elèctrica Dharma, Euclides Matos, Le Petit Ramon, La Simfònica de Gavà, Utròpic (amb Silvia Perez Cruz), Laura Simó, entre molts altres) ens regala el seu món ple de petits mons a la resta del món. Com hi ha món! Al llarg de l'àlbum van desfilant tot un seguit de temes instrumentals, plens d'ambients micro/multi-percussionats evocadors d'un fum d'imatges, combinats amb cançons (tendres, alegres, vitals), i amb alguna abstracció e miniatura simpatiquíssima. Al llarg de tots aquests temes, el nostre home toca una infinitat d'instruments de percussió, canta, respira i balla amb aquella senzillesa de qui coneix el seu ofici, però no en fa tesi solemne, sinó que aprofita per jugar i, amb aquella humilitat mancada de tota pretensiositat del nen de carrer, et passa la pilota perquè tu també la puguis xutar. A la part final de l'àlbum, en Xavier convida tot un seguit de músics còmplices per enfilar una recta final catàrquica, una mena de batucada, ara sí, composta de molts satèl·lits que s'orbiten a si mateixos, en un equilibri celeste deliciós. 

Mesclat a Teatre Estudi Ca l'Erill, diu la coberta:

"És un produte 100% artesanal i natural, sense modificacions de so ni tractaments digitals, sense loops ni quantificacions, directe dels instruments a la teva oïda"

Així, doncs, ens trobem amb un Buster Keaton de la percussió, que no dubta a posar-se ell mateix sota una façana que li cau al damunt, sense dobles ni efectes especials. Tots els riscs que sembla córrer, en Xavier els corre, doncs. Un valor afegit molt bell i escàs que, en la meva opinió, no treu el valor d'altres maneres de treballar, altres menes d'artesania. Un mèrit afegit, això sí. I ep! estic parlant d'un disc de fa un parell d'anys, que per a en Xavi Tasies i el seu grup ja és passat. Anirà bé, però, per anar fent gana per la seva propera obra. ad més de suposar, per a mi, un fidel company de viatge.

Endavant, orelles inquietes, no dubteu a entrar aquí i preguntar com aconseguir aquesta obra imprescindible per a l'aventura! Funtasies a Facebook

En Xavi voltat d'alguns de les seves eines de treball

Divina alienació!

Ahir i avui. Canvia l'objecte, la distracció: a dalt seguim les notícies programades pels mitjans de comunicació, a sota la curiositat per veure com reacciona el públic davant les nostres, de notícies.

Divina alienació

Avui toca desdramatitzar. Ens encanta dir que la gent mai ha estat tan freda, insensible al que passa al voltant, com ara, com si la indiferència i el cinisme social fossin una invenció actual (allò de Roma, de pagar per veure com uns esclaus es mataven, era d'un solidari que t'hi cagues, és clar). En 53 anys que sóc en aquest món, no noto que hagi canviat gens la nostra tendència natural a abstraure'ns, a alienar-nos de l'entorn. Jo mateix ho faig constantment, si estic sol (i no pocs cops si la companyia em produeix indiferència). Sempre m'encanto mirant els núvols (qui diu núvols diu el diari, el mòbil o repassar el rosari). Als acudits sobre l'home, abstret amb la premsa, aliè al nou vestit de la dona, només ha variat l'objecte. Els gags de caire domèstic d'un film de Harold Lloyd, Buster Keaton o Laurel & Hardy ens continuen fent riure perquè, encara que les eines, objectes i motius d'alienació s'hagin substituït o transformat, nosaltres, els humans, estem fets de la mateixa pasta i continuem cometent els mateixos errors que el 1923. Els mateixos que fa 100.000 anys, de fet. Els objectes i tecnologia obsoleta d'aquells films hi afegeixen exotisme i ens provoquen un estímul semblant a les preguntes dels concursos: "per a què deu servir aquesta eina que té a les mans l'Stan Laurel?"  

Com deia aquell, no hi ha grans èpoques. Les grans èpoques només han existit en el cap dels qui han escrit els llibres. Jo crec que sí que hi ha hagut grans èpoques, però a temps parcial, a zona parcial. Seria fantàstic tenir totes les edats d'or en una, però la cosa va com va i, mira, en aquest tema res com el 1930, en aquell altre res com el que va del 2000 al 2500 abans de Crist i el tema de més enllà encara toca que vingui, i potser, amb una mica de sort, som a temps de viure fins veure-ho i aprofitar-ho.

Happy 125 Birthday, Mr. Laurel!

Happy 125 Birthday, Mr. Laurel!

Pla de "The Goat" (1921) De Buster Keaton

The Goat (La cabra)

El 1921, en plena època d'efervescència creativa, un Buster Keaton de vint-i-cinc anys dirigeixi escriu i interpreta The Goat (s'hauria de traduir com La cabra) un dels seus millors curts. Per què La cabra? No ho sé. En tot el curt no surt una sola cabra, ni hi ha cap referència a aquest noble animal. El títol no té cap ni peus. És perfecte, doncs.

El seu principal col·laborador no va ser el seu fidel Eddie F. Cline (16 curts i el primer llarg), tot i que hi interpreta un paper secundari, sinó Mal St. Clair, amb qui només treballaria en un altre curt The Blacksmith (1922), el més fluix de tots els que va fer, segons la meva opinió (tot i que la fluixesa, en el cas del Buster Keaton independent s'ha de mesurar en termes relatius: amb les seves mancances, The Blacksmith fa empal·lidir la millor obra de molta gent). En aquest film, l'habitual Joe Roberts fa de rival (el pare de la noia, policia, a més) i la noia és l'adorable Virginia Fox.

Què puc dir d'aquest film? No cal dir res. El cinema pur no es pot explicar i menys quan tens poc temps per inventar teories (com avui em passa). Mireu-lo. És boníssim. Una lliçó de cinema, de física cinètica, de control temporal i corporal, de comèdia, de sentit de l'humor, de gamberrisme surrealista i de vida. 

Avui només volia fer una prova d'edició, per veure com suportava el blog l'aparició d'una fotografia tan llarga, que mostra un dels plans més sorprenents que va rodar Buster en tota la seva carrera, descompost en diverses imatges.  Per acabar de fer-ho tot plegat una mica més obsessiu, hi incloc un dels molts giffs animats que han fet els fans del còmic.

Fitxa tècnica:

Títol: The Goat (La cabra)

Any de producció: 1921

Data d'estrena: 21 de maig de 1921

País: USA

Productora: Buster Keaton Productions

Dirigit per:
Buster Keaton
Malcolm St. Clair

Escrit per:
Buster Keaton
Malcolm St. Clair

Repartiment:
Buster Keaton            el noi
Virginia Fox                la filla del cap de la policia
Joe Roberts                 el cap de la policia
Malcolm St. Clair       Dead Shot Dan (un assassí)
Edward F. Cline          policia al telèfon
Jean C. Havez             home
Joe Keaton                  (el pare de Buster) home
Louise Keaton             (la germana de Buster) dona del carrer
Myra Keaton               (la mare de Buster) dona del carrer

Càmera:
Elgin Lessley

Decorats i efectes especials:

Fred Gabourie 

Muntatge i altres apartats tècnics no acreditats:

Buster Keaton

Cap de producció:
Joseph M. Schenck  (cunyat de Buster)

Altres aspectes tècnics

Film mut en blanc i negre.

Durada real: 600 metres (2 rotlles)

Durada estimada: entre 23 i 27 minuts, depèn la velocitat a la qual es passi

Format: 35 mm, ratio 1.33 : 1

I res més per avui. Deixem que en Buster vagi venint de no se sap on, en direcció a ves a saber quin lloc, eternament, amb la seva alliberadora expressió de "tot me la bufa".

Gay Pride Sitges: Homofòbia no, catalanofòbia sí?

Aquest disseny és una potineria feta a corre-cuita (no lliguen la quantitat de barres de la bandera gai i la de la catalana... però tampoc amb la de l'espanyola, que no s'engresquin els amics del PP i C's) per posar alguna imatge de collita pròpia, alguna cosa com el que podria ser l'emblema de la Gay Pride si la organitzessin uns altres cervells. No dic millors o pitjors. Només vull dir que tot podria ser possible en una altra món. Deixo l'acabat d'aquesta mena de dissenys a l'admirat Andreu Ledoux, que en sap un niu.

Gay Pride Sitges: Homofobia no, però catalanofòbia sí?

Crec que encara es fa poc per festejar la homosexualitat, informar els intolerants i denunciar la històrica i vergonyosa discriminació que han patit i pateixen les persones homosexuals. Avui dia mateix hi ha un munt de països a on directament se'ls mata com a conills. Pitjor que als conills. Per vomitar. En aquest sentit, poder veure dues persones homosexuals donant-se un petó pel carrer tal com ho fa una parella heterosexual és una de les coses que em fa sentir orgullós de Sitges. A mi no em molesta que es digui que és la capital gai del sud d'Europa, com tampoc la capital del xató i de tants altres temes. Ans el contrari, tant de bo fos la capital d'històries que considero positives.

Tristament, però, com cada any, els responsables de la part dedicada a l'oci i a la promoció de caràcter internacional de la Gay Pride perden una oportunitat per mostrar la llengua catalana internacionalment. No és el cas per a res d'associacions com SVS Sitges (podeu visitar la seva web aquí, una web com cal, amb no només en català sinó amb un munt de llengües més, malgrat els problemes logístics que això comporta www.accioenblau.org ). Si aquests ho poden fer, per què els altres no? Que no se m'interpreti malament: si no hi aparegués el castellà en un esdeveniment amb una voluntat internacionalista tan marcada em semblaria ridícul, però la no aparició del català és, ras i curt, ofensiva. El català no apareix ni a la web, ni a la propaganda oficial ni enlloc. Bé, sí, imagino que a l'Eco es complirà l'expedient, aquella obligació tan espantosa, aquella imposició demencial de voler que s'escrigui, en un mitja local, en català, en la llengua autòctona (mira que són perepunyetes alguns catalans, no els normals que es deixen putejar lingüísticament com les ovelletes "oui monsieur" de les comunitats de "llengües regionals" dels països normals...). 

Fa venir basques aquesta nauseabunda discriminació del català, no menys horrible i exterminista, rotllo autovergonya, ai amaguem això nostre no fos cas que els de fora sabessin que existeix una llengua en la qual hi ha una bateria d'excel·lents escriptors i poetes gais i lesbianes, farts d'haver-se d'explicar pel per què de les dues coses, ambdues naturals i de puta mare. Els organitzadors de la Gay Pride deuen pensar que n'hi ha una que mereix amagar-la, igual com fan les ciutats amb tics feixistes que quan es fan esdeveniments internacionals amaguen els pobres, tanquen les meuques o les reserven per als cap grossos. Doncs a mi no m'agrada que amaguin la meva llengua, a casa meva, en una oportunitat tan preciosa de poder-ne fer propaganda de la seva existència. No m'agrada que m'amaguin al tancat dels ànecs quan venen les autoritats de visita. No m'agrada que em discriminin! Quina llàstima no ser homosexual en aquests moments per poder-me cagar en tot el que sigui cagable, amb totes les de la llei. Em fot molt que la feina bruta l'hagin de fer els meus amics gais i lesbianes catalans i catalanòfils, que en llegir això segur que rosegaran els punys fins a fer-se sang. Quina merda amics!

Homofòbia no. Catalanofòbia tampoc!