La nit estesa (Acidalia, 2015), és la primera novel·la de l'eivissenca Chryssula Kokossulis. El llibre narra una història plena de neguit sobre el món de la droga, les màfies i les relacions humanes. El català no és la llengua nativa de l'autora. D'ascendència grega i alemanya, na Chryssula va marxar de la seva Alemanya natal per instal·lar-se a Eivissa quan ja era adulta. Des de ben aviat va prendre consciència de la situació de la llengua i, en poc temps, es va convertir en una enèrgica activista en la seva defensa. Malgrat les dificultats i mancances lingüístiques inevitables, va decidir obrir un blog, La noia estrambòtica, en català, un indescriptible català de ses illes salpebrat de girs estrambòtics (valgui aquí la redundància) fruits de la urgència, neguit i impaciència compulsiva-comunicativa de l'autora. Aquestes tensions internes, que farien miques el ying i el yang més ortodox, no van ser un impediment per a que l'any 2015 guanyés el Premi ciutat d'Eivissa de poesia amb Emmetzinat (Balàfia Postals, 2015).
Amb La nit estesa podem dir que estem davant un llibre eminentment punk, amb (allò que els punks valoren tant) "actitud". No és que la Chryssula ataqui el català de la mateixa manera que The Ramones es penjaven la guitarra, esgarrapant només tres acords, tampoc (ella en toca més d'acords, encara que molts sonin bruts com un blues sortit d'una gola esgargamellada del delta del Mississipi), però sí que en el seu cas es nota que, per damunt de qualsevol altra consideració, priva la necessitat desesperada de voler dir alguna cosa. La novel·lista utilitza un llenguatge sorprenent i descarat (no té cap mirament a tant aviat utilitzar construccions estrangeres i expressions gens legítimes, com recuperar mots arcaics, d'una catalanitat atàvica, molt poc urbana, en un contexts d'una actualitat absoluta). Sempre he estat un defensor de la llengua escrita per no-natius. Jo mateix no he tingut cap mirament (i la barra precisa) a escriure algun text en anglès o occità, amb tot el que aquells atemptats lingüístics hauran suposat de dolorosos per a Shakespeare o Mistral. Les aportacions dels no-natius, com les dels no-músics tipus Hans Joachim Roedelius, resulten, malgrat les òbvies limitacions davant l'ortodòxia normativa, refrescants i sovint innovadores. La nit estesa no n'és una excepció. Per a generar aquest impacte, aquí hi ajuden (o ens ho compliquen, tot dependrà segons, també, l'actitud que ataquem la nostra lectura), l'estructura entretallada i nerviüda, el ritme ràpid i uns personatges que tan aviat destil·len patetisme com tendresa. Enmig de tot això s'agraeixen els petits tocs humorístics que, per estar a l'alçada de la resta, mantenen to muscular estrambòtic general.
I el lector, què en pot treure de tot això? En el meu cas puc dir que mentre l'anava llegint em costava trobar un paràgraf on jo no passés de l'esgarrifament a l'admiració. Això sol ja representa un mèrit. Sens dubte costa trobar un text tan sorprenent en la literatura catalana. Sigui millor o pitjor, resulta impossible quedar indiferent davant aquestes planes. Us ho puc ben assegurar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada