 |
| Coberta de Matar ningú (3i4, València, 2915) |
A les acaballes de setembre del 2015 l'editorial valenciana 3i4 va publicar Matar ningú, la meva primera novel·la. Al llarg d'aquests mesos s'han escrit uns quants articles en diversos mitjans, tant a la premsa en paper com a blogs i diaris digitals. Em sento molt afortunat per la resposta positiva que el llibre està rebent. Seria absurd no aprofitar el blog per fer-ne ressò, però també resultaria reiteratiu i avorrit convertir-lo en un parc monotemàtic tipus "entrada per article". Finalment he decidit publicar una sola entrada que reculli tots els articles, començant per l'últim aparegut. Crec que això pot ser útil tant per al lector com per a mi, a l'hora d'utilitzar els enllaços. Gràcies!
LEVANTE 3/07/2016
Aquesta primera novel·la de Florenci Salesas constitueix una
memòria que s’inicia en el Congo colonitzat dels anys cinquanta i finalitza en
la capital de la nostra Europa agònica. Una novel·la, no només biogràfica, sinó
profundament alliçonadora respecte als canvis vitals d’un individu. La situació
de desigualtat i injustícia racial a la colònia provinent dels costums de l’Antic
Règim que a poc a poc va desmembrant-se, és la promotora d’allò que el
protagonista haurà de carregar —i sobretot porgar— tota la vida. Com s’és capaç
d’abandonar velles creences i paradigmes i de replantejar-se’n d’altres, de
descobrir les misèries humanes, d’adonar-se que, aquest món nostre, a mesura
que evoluciona, se’ns escapa de les mans a una velocitat hiperbòlica, indica,
ni més ni menys, que el que és real és la despossessió del pas del temps i,
encara més, de les tendències històriques a que ens veiem inconscientment
arrossegats. Els personatges, amb les seves foscúries, a mesura que avança el
temps, veuran com el moviment històric anirà desplaçant-los fora del món que
havien conegut i que, per fermes que hagen sigut les seves conviccions,
sobreviure —retardar la mort— implica adaptar-se. L’autor ens mostra que res no
val res a mesura que ens fem posseïdors —i desposseïdors— del temps, que el
canvi està arrelat a l’essència humana, encara que siga només per silenciar els
mots del passat.
Enllaços:
*******************************************
*******************************************
LEVANTE 3/07/2016
MATAR EL RECORD
 |
| Àngels Moreno Gutiérrez |
 |
| Famosa vinyeta apareguda a la versió original del 1930 de Tintin al Congo, censurada a la reedició dels anys seixanta |
ENTRE EL TÚRIA I EL RIUDAURA (BLOG DE VILAWEB) 31/8/2016
Matar ningú, de Florenci Salesas
 |
| Vicent Montesinos |
Fa uns dies vaig vore amb el meu fill la nova adaptació al cinema del personatge de Tarzan (lord Greystoke). En ella s’observava de fons la cruel colonització belga (o personal del rei Leopold II, rei dels belgues) del Congo. Dies més tard he llegit aquesta novel·la curta, però intensa, ambientada al Congo belga, però uns anys més tard, després de la segona guerra mundial. Racisme(al negre, al flamenc, a qualsevol que fora diferent), nacionalisme patriòtic del pitjor, integrisme religiós (catòlic), suren en les ratlles d’aquesta novel·la que vaig comprar a la llibreria 22 de Girona, seguint les recomanacions de Joan Daniel Bezsonoff. També té moments divertits:
“A classe cada vegada que els meus ulls ensopegaven amb el retrat del rei Balduí I, penjat a la pissarra al costat del santcrist, perdia la concentració. En venia al cap en Harold Lloyd, el comediant americà que, frec a frec amb Buster Keaton, més en feia riure. Com es pot prendre seriosament un paí amb un rei que retirava tant a un pallasso del cinema mut?”
O per amants de Tintin:
“-Per què tenim un cognom neerlandès si som valons, pare? No trobaries més normal tenir un cognom francès, com Dupond o Dupont, per exemple?
-No has escollit un exemple gaire engrescador, eh. I jo encara diria més: no has engrescat un escollit gaire exemplar?” (qui conega Titin ho entendrà)
Enllaços:
*******************************************
ARA BALEARS 22/03/2016
MATAR NINGÚ, ASSASSINAR TOTHOM:
EL MÓN DE FLORENCI SALESAS
de Joan Pons C Alorda
Matar ningú, assassinar tothom: el món de Florenci Salesas
L’editorial valenciana per antonomàsia s’atreveix, en una acció que l’honora, amb la publicació de la primera novel·la de Florenci Salesas: Matar ningú (3i4, 2015), un debut formidable. Gràcies a aquesta obra som capaços de penetrar un dels universos narratius més suggerents, estranys i poderosos dels darrers anys.
Matar ningú de Florenci Salesas
Si intentem entendre qui és o què és Florenci Salesas (Sitges, 1962) serà una operació més aviat difícil. Home d’arts, músic, compositor, performer, ésser orquestra o responsable de mil i un embolics culturals, entre d’altres deformitats. Però és ara, des de la seva ànima d’home total renaixentista kitsch, que ens presenta la seva primera novel·la. Sorprenent. Més que això: una revelació. Un cop de fortuna per a qui de sobte és capaç de penetrar les fondàries d’aquest Matar ningú (3i4, 2015), un banquet erudit, ben documentat, però sobretot capaç de fer-nos travessar les barreres del temps, de l’espai i de tot un continent com l’Àfrica més negra.
El títol ja és bastant evocatiu, no ens enganyem. Però no només això: és el pòrtic a una obra marcada per un sentit de l’humor negre, tendre, macabre i pervers, en la línia d’un Evelyn Waugh, d’un Tom Sharpe o de la Katherine Mansfield més desencadenada. Només cal que revisem qualsevol dels seus paràgrafs, sempre confonen, emocionen i ens situen en un espai de perplexitat on la veritat s’exposa indòmita i mordaç: S’amagaven. Covardes! Quina colla de toies! Detesto aquesta gent que menja l’embotit amb gust, però s’amaga de la matança del porc. La bèstia ha de morir si vols que la seva existència hagi estat útil. I així, amb aquesta procacitat, tota l’estona, fins a submergir-nos en una mar estranya, hipnòtica, de lectura àgil i consecutiva, tot davant d’una criatura protagonista que recorda la seva infantesa i intenta explicar-se davant d’una mena de culpa, o no, que l’agombola.
Florenci Salesas
El resultat és l’ambiciosa construcció d’un món autèntic amb les seves normes i lleis i estructures internes: la novel·la abraça concepcions narratològiques poc planjetades a les lletres catalanes, on darrerament acaben destacant drames facilots, novel·les de consum o les ja cansades i extenuadores obres d’autoficció, com si fossin una panacea acabada de desenvolupar quan el seu model ja està més que gastat a altres literatures del planeta.
De virtuts més que contrastades, potser el toc d’atenció s’hauria de destacar en el seu problema d’estructura: planteja molts conflictes i fronts oberts, cosa que és interessant per crear misteri i dosificació d’informació, però tantes obertures no s’acaben resolent. Per això el conjunt sembla esporàdic, alternatiu, inconcret. És veritat que l’autor espigola dins d’un sac d’obsessions recurrents. Al mateix temps l’escriptura està molt ben encadenada talment un monòleg d’índole confessional i justificativa. A més a més, té esperit. I te’l creus. Però lamentablement no és un conjunt compacte ni harmònic. Potser aquest tret obeeix a la pròpia naturalesa de l’autor, eclèctica i polifacètica, coral: no vol obligar a res ni tampoc vol erigir-se dogmàtic. No ofereix respostes però sí un bon grapat de preguntes sàvies i incòmodes, doloroses. I això no és fàcil ni passa sovint en un món de propostes fàcils i ja mastegades. Només per això el llibre de Salesas és una sorpresa, una satisfacció, així com un toc d’atenció a la necessitat d’una altra i més alta literatura, definitivament més arriscada i menys solemne.
Michael Haneke
Aquest nou narrador fa vibrar amb el seu escenari, una descripció fefaent del Congo belga des d’un convenciment que fusiona la inclemència de Haneke i Bernhard amb la nostàlgia del Tintín més naïf. La mescla acaba en un còmput explosiu, el descobriment d’una veu diferencial i diria que fins i tot necessària dins de d’una grisor que es pretén hegemònica però que no podrà contra exèrcits de la imaginació d’aquesta mena, com la que ens proposa aquest narrador nat que és Florenci Salesas, talent del qual ha quedat més que demostrat.
Enllaços:
*******************************************
DIS (Suplement cultural del diari SEGRE) 29/02/2016
DEL COLONIALISME A LA XENOFÒBIA
 |
| Josep Maria Sala-Valldaura |
Una història que té lloc a la vila portuària d’Inongo al
Congo belga i que ens és explicada cinquanta anys després,
de Lieja estant, pel seu protagonista.
El món del sitgetà Florenci Salesas (1962), que s’emmiralla en una geografia feta de música, còmic, cinema i literatura, troba en els records de Jojó i la seva veu un marc ideal per retrobar una infantesa que podria semblar enyorada. Així, Matar ningú s’inscriu en un context cultural on surten Johnny Halliday i Gilbert Bécaud, es remarquen les semblances físiques entre el rei Balduí I de Bèlgica i Harold Lloyd, apareixen Stanley i el Dr. Livingstone i, sobretot, el món d’Hergé, creador de Tintín: les al·lusions a la seva obra són nombroses, perquè el món de Jojó, el protagonista de la novel·la, té allò d’irreal i fantasiós, però molt seriós alhora, que caracteritza la preadolescència. Tot plegat enriqueix la història que Salesas explica. Una història que té lloc a la vila portuària d’Inongo al Congo belga del 1945 fins a finals dels anys 50, i que ell ens explica cinquanta anys després, de Lieja estant.
Com sol succeir en aquest tipus de narracions on, molts anys després, el narrador reporta experiències de quan era nen, ens amaga informació que acabarem descobrint quan ell ho decideixi, o bé deduint del que ens permeti entrellucar. És un estratagema que tot lector avesat a llegir novel·les accepta de bon grat, també en aquest cas perquè l’espai i el temps dels fets són prou interessants. Hi contribueixen la raresa i l’exotisme: el relat transcorre en un espai que ens és força desconegut, amb els colons en primer pla i els negres en un segon, però amb un rerefons que anuncia canvis polítics, els del moviment independentista a Àfrica. Des del punt de vista de l’ambientació i dels detalls per fer versemblant l’argument, Florenci Salesas se’n surt sense cap esgarrinxada: ha estat curós amb les referències a un marc que queda ben perfilat. La perspectiva inicial és la d’un vailet blanc que s’autopresenta com a “molt bo, intel·ligent, aplicat a classe”, i que patirà l’assetjament d’uns companys de l’escola. Aquest episodi, només suggerit, nebulós i ple de dolor, i un segon, que n’és l’absurd i cruel revers, són el doble motiu de Matar ningú, i s’inscriuen en una societat benestant, on el colonialisme i el racisme són, és clar, la normalitat.
La trajectòria professional del pare, la ideologia de la mare, la vida familiar impostada en una casa on tot sembla correcte, són els altres eixos entre els quals Jojó intentarà creure i entendre la vida. Pare i mare hi representen dues postures oposades: ella admira la conducta de l’avi d’en Jojó, un home que encarna el comportament més despietat i tradicional del colonialisme vuitcentista, mentre ell, el pare, es mostra molt més ben predisposat a favor de les cultures pròpies del país, tot i haver nascut a la metròpoli. El jardiner negre i Coco, l’infant més petit que Jojó trobarà en un marjal, són peces essencials del trencaclosques, que expliquen la relativització dels afectes del pare i el capteniment del protagonista.
És evident que la mare exerceix una influència negativa en la comprensió del món de Jojó, però la “traïció” paterna també explica el seu acte gratuït i brutal. Jojó és, com tots nosaltres, víctima i botxí i, empaitat per la seva culpabilitat, acabarà dibuixant, de forma sorprenent, un món que no perdona la diferència.
 |
| Pista d'aterratge a Inongo |
Enllaços:
*****************************************
EL TEMPS 3/02/2016
FLORENCI AL CONGO
 |
| Joan-Daniel Bezsonoff i un servidor, sucant pa amb tomàquet |
Florenci Salesas té tots els talents. Podria ser actor. Recordi el monòleg que va interpretar a la platja de Sant Cebrià i va aconseguir enriolar una francòfona. És un gran dibuixant, un pedagog meravellós que ha publicat biografies pel jovent remarcables. Ara s'ataca a la novel·la. Us haig de confessar un secret. Si em sembla normal que els novel·listes catalans descriguin la nostra terra, em desplau el localisme estret. Amb la novel·la de Florenci Salesas, si més no, viatgem. Cal tenir molta barra i un talent real per parlar en primera persona d'una colònia perduda com el Congo belga. La impressió de versemblança és total. El narrador, com tants belgues, es deleix per la bicicleta, llegeix Spirou i les aventures de Tintín. La 'belgitud' grinyola només dues vegades quan parla de Jean Renard en lloc de Jules a la' pàgina 18. Això rai. Ja se sap que 'bonus Homerus quandoque dormitat.' M'ha molestat més un curiositat gramatical. '' No em parli de vostè ! Parli'm de vós ! Com ho he de dir ? M'heu de parlar de vós. ' (pàgina 53) No em vull tornar maniàtic com l'amic Victor Ripoll, però en francès, llengua de la colònia, i tampoc en neerlandès, si no vaig equivocat, no existeix com en català o en italià la distinció entre vostè/lei i vós/voi. Florenci Salesas evoca amb encert les baralles entre flamencs i valons. '' Em sap molt de greu, fill meu, haver perdut el magnífic i noble Maclote, tan brusel·lès, d'una sonoritat francofònica irreprotxable, en canvi d'aquest Dissevelt de pronúncia repugnantment bàrbara. '' ( pàgina 34). El gran valor de la la novel·la rau en l'estil. Sorprèn, la veritat, tanta maduresa estilística en un novel·lista principiant. Salesas escriu millor que molts autors multipremiats al firmament del mundillo literari. Un humor permanent amara el relat. '' Mentre va durar l'ocupació, la fàbrica va col·laborar sense manies amb els alemanys —com tothom– amb la producció d'uns esplèndids aparells tan profitosos per a la Luftwaffe com per als fabricants de taüts londinencs. '' (pàgina 11) No em puc resistir a citar aquest altre estirabot. ' Formava part d'aquell grup d'il·luminats que encara veien el rei dels belgues com a un déu d'opinió infal·lible. Hauria estat una japonesa perfecta. '' (pàgina 14) El novel·lista toca amb intel·ligència i molta humanitat temes com el racisme sense que se senti obligat de donar una lliçó de democràcia al lector. Es podria fer un recull deliciós amb tots els aforismes del llibre. '' No em diràs ara que la Billie Holiday és millor que la Maria Callas ? — No (…) ni la Callas millor que la Holiday. Aquí cadascú llaura un territori on exerceix d'amo, i no s'hi pot fer res més. '' (pàgina 57)
Esperi que l'amic Salesas només hi farà una excursió tímida a la novel·la perquè no vull que vingui menjar herba tendra al meu prat. Només en puc menjar una sola d'herba, jo...M'hauria agradat escriure aquesta novel·la que ens transporta al Congo belga i a Lieja amb imaginació, soltesa en la narració i alacritas scribendi. Si persevera en aquesta via, s'entossudeix a compondre les seues marqueteries de mots, Salesas podrà accedir a l'excel·lència. Acollim, amb alegrois, aquest començament prometedor.
Esperi que l'amic Salesas només hi farà una excursió tímida a la novel·la perquè no vull que vingui menjar herba tendra al meu prat. Només en puc menjar una sola d'herba, jo...M'hauria agradat escriure aquesta novel·la que ens transporta al Congo belga i a Lieja amb imaginació, soltesa en la narració i alacritas scribendi. Si persevera en aquesta via, s'entossudeix a compondre les seues marqueteries de mots, Salesas podrà accedir a l'excel·lència. Acollim, amb alegrois, aquest començament prometedor.
Enllaços:
Joan-Daniel Bezsonoff a la Vikipèdia
*****************************************
Jordi Llavina
Aquesta primera novel·la de Florenci Salesas (Sitges, 1962) no sembla gens la d’un principiant: d’una banda, és molt ben escrita; i, de l’altra, desplega alguns recursos que demostren un bagatge extens i consistent de lectures molt ben païdes. Dividida en deu capítols, la història té, de fet, dos eixos temporals: el que en podríem dir el passat, que es desenvolupa poc després de la segona guerra mundial, quan la família Dissevelt —un matrimoni format per una valona i un flamenc— arriba al Congo, per passar-hi una temporada. I el que en podríem dir el present, cinquanta anys més tard, en què Jojó, el fill de la parella —que al Congo comptava dotze anys— s’ha fet gran: de fet, ja l’han prejubilat de la feina, i viu a Lieja. Intuïm que ha tingut una vida amorosa variada i poc estable (potser hi ha influït el caràcter fort de sa mare i l’educació rebuda); però ara està amb una noia uns quinze anys més jove: flamenca i independentista. El passat ocupa els primers nou capítols; el present, el darrer.
I, vista des del present, la història adquireix una altra significació, ben fonda. Aquell temps al cor del continent negre té alguna cosa de mític. I, tanmateix, la brutalitat dels blancs està a l’ordre del dia: la mare del nen defensa que als negres se’ls mutili (una mà, per exemple) perquè aprenguin qui mana. Ja el pare d’aquesta dona singular, antiflamenca i profundament racista, devia ser un portent de la naturalesa: fecundava, ara i adés, noies del lloc (i humiliava els seus mascles), segons la filla, per ajudar els desgraciats de raça fosca a millorar una mica i, en definitiva, “per amor a la pàtria” (cal recordar que, en aquella època, el que avui du el nom de Zaire era una colònia belga). El pare d’en Jojó és ben diferent, i amaga, sisplau per força, algun secret —que el nen descobrirà, desconcertat, tot llegint d’amagatotis el seu diari personal—. Però Jojó està massa influït per la mare. I és per això que intenta fer-se respectar, que mira de fer entendre que ell, com a noiet blanc d’ulls blaus, està molt per sobre d’en Coco, un brivall negre que mostra molta traça a fer ballar còdols damunt l’aigua d’un estany.
El record és antic, però no s’ha esborrat de la consciència del protagonista. I, al final, l’explica a la seva dona —i, de retruc, al lector— en dos cops d’efecte magistrals.
Jordi Llavina a la Vikipèdia
Jordi Llavina al Qui és qui de les lletres catalanes
Enllaç a l'article (PDF) a EL MUNDO
Florenci Salesas, il·lustrador d’animació i de tot allò que s’hagi deixat figurar, també músic i escriptor sitgetà, ha publicat recentment la novel·la Matar ningú, una novel·la que recull les memòries de George Dissevelt, Jojó, en el seu pas pel Congo Belga en una pertorbadora història, si em permeteu, capaç d’aixecar indignació, despertar un humor seré i sarcàstic i fer-te plorar. Almenys així ha estat en el meu cas i així li ho vaig poder confessar al mateix autor en una conversa per a Eix Diari en la que vaig poder complir aquell somni agosarat de parlar amb un autor sobre el passat i el futur dels seus personatges, les interpretacions de determinades escenes, la voluntat de les paraules i en definitiva, aconseguir allò tan somniat amb un llibre com és que traspassi les seves pròpies pàgines.
La novel·la, a partir de les memòries de Jojó, podria ser una història que traspassa l’experiència personal. En una gosadia se m’acut que podria ser la història d’un crim contra la humanitat i en Florenci Salesas em deixa anar un sí, “sí, tot i que asseguraria que el criminal no és cap dels personatges del llibre” i així és. “Els criminals – en la novel·la- en són les víctimes”.
Les memòries de Jojó, apareixen introduïdes per un fragment d’una interpel·lació de Leopold II als seus agents al 1897: “Els països no civilitzats cal, crec jo, una ferma autoritat per a acostumar els natius a les pràctiques que són contràries als seus hàbits.” Un fragment que forma part de la documentació de l’autor per a la narració i que resulta, en la seva totalitat esfereïdor o si més no indignant, així com les seves conseqüències.
Però he promès no desvetllar aquí el contingut de la novel·la. Així que em limitaré a traslladar, de forma que no es percebi tampoc l’entusiasme i es dissimuli l’admiració, allò que vam aconseguir en una conversa de dues hores: despullar de mica en mica els personatges, l’autor i un episodi de la història que resulta avui d’actualitat si anem una mica més enllà i ens endinsem en un paisatge boomerang on donar i rebre forma part d’un mateix passat.
El protagonista és un home d’una seixantena d’anys a la pell dels seus propis records de quan era un nen. “Avui es valora molt mantenir el nen que es porta dins, però al mateix temps això requereix una gran maduresa, en què quedem? “ Són paraules de l’autor, nascut al 1962 i que no ha dubtat en posar-se en la pell i el pensament d’un nen-adult de dotze anys al mateix temps que confessa que tot plegat va sorgir per un intent frustrat de fer un treball sobre Hergé, el creador de Tintín, a qui es fa referència òbviament en la novel·la com també hi ha una inspiració en la primera de les dones del seu admirat Buster Keaton amb la mare del protagonista, però les referències als gustos personals es podrien acabar aquí. “En la novel·la he aprofitat per a parlar de coses que no m’agraden especialment però coneixes, excepte el Citroën... que sempre m’ha agradat”.
Hem rigut. Calia riure i resulta inevitable, tot i que es tracta d’una novel·la que té com a intenció deixar una petjada no poc transcendent, “fer-nos entendre els uns als altres lluny del dogmatisme del bé i del mal”, això sí, a Florenci Salesas l’interessa saber com funciona el mal, al mode, si em permeteu en què Hannah Arend ho va desvetllar: sense prejudicis, sense embuts. El mal té la seva cara i es mostra tal i com és. Matar Ningú és possiblement una història del mal amb la innocència, el racisme, el colonialisme imperialista i les pors com a ingredients i amb els calors, els colors i els cels del Congo com a paisatge. Tot plegat amanit amb un llenguatge treballat, indispensablement cortès amb la història i lluït, amb la riquesa pròpia que el caracteritza. Jo, ja espero la següent novel·la, amb copeta de cava inclosa si s’escau.
 |
| Cèlia-Sànchez-Mústich i jo, a la fotografia de l'article |
Blog de Bàrbara Scuderi
Articles de Bàrbara Scuderi a Eix Diari
Enllaç a l'article a Eix Diari
*******************************************
DIARI DE GIRONA/EL SEGRE 22.11.2015
MATAR NINGÚ
 |
| Carles Duarte |
Ens aclapara la tragèdia dels refugiats de guerres que es prolonguen sense un desenllaç imminent. La vella i civilitzada Europa, trasbalsada de nou pels atemptats de París, es troba confrontada amb la realitat de l'altre i no pot pas fer-ho des de la confortable distància que faciliten les fronteres. Milers de refugiats truquen a les portes d'Europa o directament hi entren esbotzant-les per la força imparable de les multituds. Més enllà de les lleis i de les teories, dels llibres d'història o d'ètica, les experiències concretes ens acaren amb les nostres fragilitats i contradiccions.
També ho fa magistralment Florenci Salesas en la seva novel·la Matar ningú, amb un protagonista belga de cognom flamenc i família francòfona, Georges Dissevelt, que havia viscut uns anys decisius de la seva infantesa i adolescència al Congo, aleshores encara colonitzat. La seva mare respirava racisme: "De totes les races del món, la negra s'arrossega com l'inferior, la més fastigosa, la més allunyada de Déu i la més propera als micos". Des d'aquesta premissa elogiava la dèria del seu avi per "fecundar com més negrotes millor" per "purificar la sang negra, de mica en mica, barrejant-n'hi de blanca" o per tallar mans amb el matxet, perquè "era l'única manera de fer-los creure, de tenir-los a ratlla". L'educació rebuda per Dissevelt partia de la negació de la humanitat en els negres de qui estava envoltat fora de les aules de l'escola per a blancs. El prejudici de la superioritat impregnava la seva formació i la dels seus companys, que trobaven del tot legítim i natural afirmar-la amb humiliacions arbitràries i cruels. Aquesta violència latent acaba plasmant-se en l'homicidi que encara adolescent comet en provocar la mort d'un noi negre un parell d'anys més jove que ell, que posa a prova en una exercici temerari sense ajudar-lo quan li demani auxili abans de precipitar-se al buit en una bòbila abandonada. Salesas hi contraposa aquest principi: "La lucidesa és el primer pas cap a la comprensió, i la comprensió el primer pas de la compassió". D'un pare liberal, Dissevelt, de malnom "Jojó", adquireix una mirada irònica i somniadora, poc dogmàtica i enrigidida: "No ho diguis a ningú, i menys a la mare, fill, però jo també penso que el nostre rei (Balduí) és clavadet a en Harold Lloyd". La mare de Jojó no tan sols és racista, sinó d'un patriotisme primari tenyit d'elitisme ("Ella només en sabia dues, de llengües. Les importants de debò: el francès i el llatí") i d'un catolicisme granític. Precisament una de les delicioses mostres d'humor que Salesas ens ofereix a Matar ningú ens remet a aquesta religiositat, quan, referint-se a les discrepàncies familiars de criteri, escriu: "Per raons òbvies, desconec les que pugui tenir el propi Déu, el membre no per silenciós menys important i present de la família".
Els Dissevelt deixaran el Congo i s'instal·laran a la metròpoli i Jojó tindrà com a parella una mestra de pell negra. Les ironies del destí. La indispensable humilitat amb què ens cal afrontar l'existència.
 |
| Harold Lloyd, rei dels belgues |
Carles Duarte a la Vikipèdia
Web de Carles Duarte
Enllaç a l'article a El Segre i al Diari de Girona
*******************************************
BLOG LES DONES SABEM 19/11/2015
MATAR NINGÚ
 |
| Carme Porta |
"Tothom qui l’ha llegit avisa dels seus efectes abaltidors. No ho entenc. A mi sempre m’ha posat de bon humor” Aquest és una reflexió del personatge principal del llibre Matar ningú, la primera novel·la de Florenci Salesas, l’artista inetiquetable per multidisciplinar -o multiús que diu ell mateix-.
Quan vaig acabar el llibre vaig pensar que li diria “Coi, Florenci!” perquè Matar ningú, publicat per 3i4, és un llibre inquietant. Amb tocs d’humor fantàstics, conté pensaments tan innocents que fan commoure i reflexions tan bèsties del costat fosc de les persones que fa feredat. Si, em va inquietar i em va interessar, perquè ens acosta, des de la ficció, a una realitat propera en el temps i, en els sentiments de massa gent encara.
L’autor explica que va treballar 6 anys en el llibre i que va ser fruit a partir de la biografia d’Hergé, de Tintín al Congo, històries familiars, records d’un amic belga i com ell mateix explica “el detonant va ser que vaig trobar a casa de ma mare una guia del Zaire“
La responsabilitat dels propis actes a partir dels records d’infantesa, de l’educació, de canvis en la vida, de descobriments íntims del pare i de la mare… ens porta a la reflexió sobre la pròpia responsabilitat i els fets que esdevenen a l’entorn i a la vida.
Matar ningú parla, al meu entendre, posant al centre la pretesa superioritat dels colons blancs, parla del racisme, de la pobresa, de la menysvaloració i de la ignorància de les metròpolis front les cultures excèntriques. En Salesas hi posa ironia, però això no resta força al relat, més aviat al contrari. De fet, qui sap viure, i escriure, amb humor sap prendre’s la vida molt seriosament. Crec que és una bona recomanació dir-vos que el llegiu!
 |
| Afegeix la llegenda |
Enllaços:
Carme Porta i Abad a la Vikipèdia
Blog Les dones sabem, de Carme Porta
Enllaç a l'article a Les dones sabem
*******************************************
BLOG CRITICARTT 13/11/2015
MATAR NINGÚ, PRIMERA NOVEL·LA DE FLORENCI SALESAS
per Beli Artigas
 |
| Beli Artigas |
Normalment, una novel·la la presenta un altre novel·lista, o un crític literari, o un expert en literatura, o una personalitat de prestigi en el món de les arts que reuneix a la seva solapa un o algun altre guardó que l'acrediti com a tal...
Però en el món dels “normals” també hi cap el meu, el del Florenci, i fins i tot el del Jojó, protagonista del llibre que presentem avui, un món on no tot el que es considera “normal” és el que s’ha de complir o fer (i sinó pregunteu als de la Cup i Junts pel Sí), i és per la sort de viure en aquest món no tan normal, que avui tinc l’honor de, tot i no ser una novel·lista (per ara), ni una crítica literària a sou (però si lectora amb vista, com passarà amb aquesta novel·la), ni una experta en literatura comparada, ni una personalitat amb guardons, presentar la primera novel·la del Florenci Salesas Pla.
Fa uns anys, en època de guerres patrimonials, entre batalla i batalla, i aprofitant els pocs moments d’alto al foc que disposàvem, les converses de trinxera ens servien per conèixer els nostres companys de lluita. Un d’aquests era en Florenci, autor d’originals texts, de muntatges audiovisuals sorprenents i que em va confessar que estava acabant d’escriure una novel·la...
Com a tothom, la vida és una tómbola o un carnaval, i en aquells dies en Florenci no era el Florenci d’ara... enteneu-me bé, no era ni millor ni pitjor, només dic que no era aquest Florenci d’avui, feliç, tranquil, confiat, enamorat i suuuper actiu!!!
Així que aquell dia, i com si es tractés d’una pre-Cèlia, amb el sentit més “amical” del terme, em va sortir la meva vena pesada i li vaig donar tots els meus ànims per seguir amb aquest projecte literari. La seva resposta va arribar aquella mateixa tarda en forma de mail amb un “document adjunt”.
Confesso que ara per ara és l’únic llibre que he llegit en dispositiu electrònic... i si el vaig seguir va ser perquè em va encantar, em va enganxar!!!! Però ara, uns anys més tard, i amb la relectura de la novel·la actual, me n’adono que el que vaig tenir a les meves mans va ser una “novel·la en ple conflicte adolescent” (joventut, força, frescor, emoció... i també dubtes, negacions, contradiccions...) , i que amb la paciència i guia del Florenci s’ha convertit en “tota una novel·la” digna mereixedora de ser publicada en paper per una destacada editorial que ha reconegut professionalment el que jo vaig poder apreciar com a amateur fa uns anys: que era un petit tresor.
Ja he dit que res és “normal” i com veien en aquesta presentació tampoc he seguit el guió de qualsevol presentació del llibre: Qui, que, com... o nom, verb i predicat... he començat per darrera... però com diuen, l’ordre dels factors no altera el producte... o si... perquè el com, el verb, és molt important en aquest cas: Mirar, escolar, imaginar, pensar, idear, investigar, llegir, preguntar, documentar, ESCRIURE, corregir, modificar, refer, llegir, rellegir, fer llegir, acceptar opinions, refer, llegir, rellegir, presentar, guanyar, agradar, emocionar, interessar, EDITAR, esperar el llibre, olorar el llibre, llegir el llibre editat, regalar, promocionar, presentar, esperar (opinions, crítiques..),.... DORMIR..... per tornar a mirar, escoltar... i trobar noves idees per a una següent novel·la..... Com podeu veure un procés llarg i complicat que no surt sempre com tu vols: una novel·la té vida pròpia.
Escriure una novel·la jo ho entenc com una necessitat vital. ESCRIURE és per alguns una necessitat vital, però decidir presentar la novel·la per a que aquesta sigui publicada, jo ho veig com un acte de valentia i generositat. Valentia perquè amb la presentació pública del fruit de la teva “necessitat vital” t’exposes als altres, a crítiques bones i a dolentes, a opinions d’amics i d’enemics, a suposats reconeixements en els personatges...
Doncs en Florenci ha fet conscientment aquest acte de generositat i valentia, amb un interessant llibre que tracta temes durs i difícils per alguns, incomprensibles per a altres, amb situacions que poden ser molt actuals i amb personatges que poden suposar diversos sentiments vers ells...
Un dels temes que pot servir com a lligall de molts dels conflictes que es troben a la novel·la com els pares, mitjançant paraules, accions, mirades, decisions, omissions, etcs... influïm en la vida, caràcter, eleccions, accions, decisions mirades, omissions... dels nostres fills.
En Jojó, protagonista del llibre, és un nen com molts altres nens, amb una mare, un pare, uns amics... i amb els anys amb una o diverses parelles que, d’una manera o altra. l’han anat guiant per la vida que li ha tocat viure, unes personalitats diferents i divergents que han fet d’ell l’home que necessita explicar les seves vivències per poder continuar aquest camí de la vida, i que ha trobat en la generositat i capacitat d’en Florenci la millor manera de fer-ho.
L’entorn, les vivències, la família, els amics, els amors, el poble on has nascut, la ciutat a la qual has marxat a viure, els estudis triats, els viatges, les trobades inesperades, les paraules perdudes al vent, els consells que no vas voler escoltar però que d’una manera o altre tornen, les manies, les il·lusions, els enganys, les traïcions i la força de voluntat, etc, fan a les persones ésser únics.
Doncs seguint per aquesta presentació arribem al QUI ha escrit aquesta novel·la. Podem explicar del Florenci Salesas Pla el que diuen les “biografies oficials”. Nascut a Sitges l’any 1962, il·lustrador, autor i productor de diverses sèries de dibuixos animats com Atrezzo, autor de llibres infantils amb biografies de diversos personatges, cinèfil apassionat, autor del llibre de mini contes Èquili Quà! i creador de música electrònica, publicant diversos discs de cançons diverses, entre les quals destaco la peça més comentada a casa meva, Las zapatillas suecas. No surten gaire a les biografies “oficials” els escrits que publica al seu bloc, ni els seus acompanyaments musicals i recitals en certàmens de poesia, tampoc el seu paper estel·lar als Pastorets del Casino Prado, ni el seu art a l’hora de ballar amb unes maraques a les mans...
Però com dèiem, en Florenci és el resultat de ser fill d’en Florenci i l’Angelina, germà de l’Angelina, pare de l’Adrià i de l’Helena, parella de la Cèlia, amic del seus amics, i enemic... de ningú... és fruit de múltiples experiències, dels consells del pare (incloent-hi els concursos de fer el Pi), dels patiments de la mare, de la complicitat de la germana, de l’orgull mutu dels fills i d’una passió poètica amb la Cèlia...
En definitiva, en Florenci és l’autor d’una petita joia, aquest llibre, Matar ningú, que avui he pogut presentar gràcies a les converses de trinxera. Un llibre que us demano que, un cop llegit, el rellegiu, ja que amb aquesta segona lectura recuperareu i descobrireu molts detalls que, per la necessitat de seguir avançant en la vida del Jojó, se’ns queden pel camí, amb la sort que aquest el podem refer tantes vegades com vulguem!!! No us perdeu el magnífic vocabulari que utilitza en Florenci... i sobretot, reflexioneu sobre com poden influir les vostres paraules, accions i reaccions en els que us envolten.
Felicitats Florenci pel llibre! Espero, i sé, que no serà l’únic i que tindràs la generositat de prestar-nos noves històries.... i et recomano que, quan trobis alguna pedra al teu camí, sempre segueixis aquest pensament d’en Jojó que jo ja m’he fet meva : “d’alguna manera s’han de desfogar els mediocres: mentre no em tapin el paisatge, endavant”.
 |
| Eli Gras + Florenci Salesas= Motor Combo |
Blog Criticartt, de Beli Artigas
Modernisme, llibre de Beli Artigas
Enllaç a l'article a Criticartt
*******************************************
L'ECO DE SITGES
Entrevista
de Joan Tutusaus
(fotografia de Lambert Gràcia)
 |
| Joan Tutusaus |
Enllaços:
Joan Tutusaus a Twitter
Joan Tutusaus reb el Premi Lletra d'Or
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada