Gaston Lagaffe c'est moi !

M'encanta repartir alegria entre els meus amics, i és per això que acostumo a dur-los a l'hospital a causa del meu talent com a destructor d'ossos. 

Quan devia tenir uns nou anys vaig trencar el braç al meu millor amic del col·legi, jugant al pati, utilitzant un sistema de propulsió aèria amb les cames amb el qual enviava els meus companys a l'espai durant uns segons. Justament el meu amic va ser l'únic a caure de colze, i crac! (ho sento, Miquel, no ho he oblidat). Més tard, en devia tenir uns dotze, vaig fer descarrilar el meu millor amic sitgetà (ho sento, Jordi, tampoc ho he oblidat) del tobogan del parc de Sant Sebastià. Igual que tres anys enrere, braç trencat (el seu). Aquest encara no el tinc d'amic a cap xarxa social, però qualsevol dia s'acostarà per aquí i me les farà pagar. Amb raó. 

Fins l'any passat aquest era el meu rècord de partició d'ossos d'altri. Sempre víctimes ben seleccionades. Mai enemics. Mai gent que em caigui malament. Els escollits eren sempre individus als quals els hi dec més felicitat, els meus millors amics. El 17 d'abril del 2015, però, vaig incrementar la meva quota i li vaig trencar la cama a l'amiga de la mare de la Cèlia, la pobra Ramona, una encantadora senyora de 89 anys, que havia vingut a cuidar la seva companya mentre, aquella nit, nosaltres havíem de ser a fora a causa d'un compromís. Jo l'havia d'acompanyar primer a casa seva, a deixar alguns objectes personals, fer-li de camàlic, de protector. Just arribem a la cantonada del seu carrer i, bang! crack! la víctima em rodola, topa amb la vorera i la cama se li polvoritza com un polvoró de La Estepeña. Nit a l'hospital de Sant Camil. Diagnòstic? trencament de peroné. L'endemà la vam tenim a casa, sumant un total de 174 anys, amb la seva amiga. Com que el compromís era important vam demanar a ma mare (88 anys, per tant la suma ja repuntava la xifra de 262 anys, sinó em fallen les matemàtiques) que, excepcionalment cuidés les dues dones, la convalescent habitual i la convalescent gràcies a la meva exquisida protecció. Ma germana (63 anys) em diu per Whatsapp que anirà a visitar-les, més que res per mirar de rebaixar la mitja d'edat. Tot plegat una catàstrofe prou professional, per part meva, crec. 
En fi, la lliçó que heu de treure d'aquesta història és que si m'estimeu no us acosteu a mi a més de tres metres: us hi va la vostra salut òssia.Pel que fa a l'esquelet de la gent que estimo em sento com una mena de Gaston Lagaffe (aquí li dèiem Sergi Grapes), del gran Franquin. No tinc tant d'estil com ell, encara, però em vaig perfeccionant.

Gaston Lagaffe, el personatge immortal del dibuixant belga Franquin ("el millor dibuixant del món", segons l'Hergé, el pare de Tintin) després de destruir l'oficina on treballa, gràcies a un dels seus experiments, amb el seu cap (un neurastènic Fantasio) a punt d'explotar, també, d'histèria