 |
| Florence Turner |
Florence Turner (1886-1947), una de les autènticament primeres estrelles cinematogràfiques nord-americanes. Va debutar el 1907, dos anys abans que Mary Pickford tres que Mabel Normand i set que Chaplin.
Vaig descobrir la pionera amb qui comparteixo nom al cicle Before Hollywood, fa 25 o 30 anys enrere, de la Filmoteca de Catalunya. La seva naturalitat, gràcia i talent destacaven molt pel damunt del de les seves contemporànies, almenys en tots els films d'aquella selecció de joies primitives, produïdes entre 1896 i 1912. De tots ells Tintype Romance (1910) de Larry Trimble, em va marcar. M'he tornat boig buscant aquella meravella d'un sol rotlle (uns deu minuts). He remenat per tots els arxius, totes les plataformes de vídeos i no hi ha hagut manera de trobar-la. Ningú n'ha escrit res, ningú n'ha sentit a parlar. Com si no existís! Només l'he vist un cop i encara ara no dubtaria a incloure'l en una selecció personal de les vint o trenta millors films de la història del cinema. Quina argument més senzill, tan ben explicat! Quin gos més simpàtic! I quina noia més divertida i plena de modernor antiga!
 |
| Dos imatges de la hilarant Daisy Doodad's Dial (1914) de Florence Turner |
Al començament jo no sabia qui era aquella dona fantàstica, però gràcies als llibres i, després, a Internet, he anat lligant caps. No anava errat. Em trobava davant d'un personatge excepcional, ara totalment oblidat. Actualment es poden veure diversos dels seus films. Destaco el curt Daisy Doodal's Dial (1914), dirigit per ella mateixa, té uns cops d'efecte pre-expressionistes sorprenents. En aquest curt, Florence fa el paper d'una dona molt pallassa que, malgrat les reticències del seu marit, es presenta a un concurs de ganyotes. Val la pena de veure.
Florence Turner va ser també una de les primeres actrius americanes a reclamar que els noms dels actors apareguessin als crèdits (fins llavors el públic només la coneixia com "la noia Vitagraph", la companyia per a la qual treballava). A les cases productores no els interessava que el públic sàpigués els noms de les seves anònimes estrelles per por a que comencessin a demanar sous més alts (no els mancava raó, en el fons, a aquells usurers). Va ser gràcies a la tossuderia i valor d'actrius com ella que el galliner actoral es va esvalotar i que aquesta injustícia es va acabar. Més tard, malgrat la pèrdua inicial de diners, van acabar descobrint el filó que representava la invenció de l'Star System, però d'entrada la fama de rebel de la Turner va ser castigada i els estudis li van començar a barrar les portes. Ella, però, no es va acoquinar. Dona de caràcter independent, va començar a escriure i dirigir els seus propis films, que es van distribuir amb prou èxit, mentre continuava reivindicant els drets de les actrius americanes.
 |
| Poca broma amb la meva tocaia! |
Durant la Primera Guerra Mundial es va dedicar a entretenir les tropes aliades, en exclussiva. Quan va tornar del front, però, es va trobar que en dos anys el món havia canviat del tot: les noves estrelles, les nova narrativa cinematogràfica, molt més fluida (però també més manipulativa, amb tot més mastegat i dirigit, on cada vegada es deixava menys espai a la creació mental de l'espectador), havien transformat el cinema que ella coneixia i no hi havia lloc per a la seva presència. Va marxar a Anglaterra on la seva estrella es va mantenir un temps, ja molt més apagada, però, fins que la seva llum s'extingí del tot. Al llarg de la següent dècada se la podia veure en diversos papers secundaris. Un dels més coneguts és el de mare de Buster Keaton a College (1927) de Buster Keaton i J. W. Horne. La Turner converteix totes les escenes que apareix al costat del (per a mi) més gran geni del cinema mut en una delícia, el millor del film. Resulta divertit pensar que ella només era onze anys més gran que ell. Ah! la precoç Florence, mare de ficció als onze anys... qui ho hauria dit!
 |
| Buster Keaton (31 anys reals) i Florence Turner (42 anys reals) a College (1927), de Buster Keaton i J. W. Horne |
El seu eclipsament i el posterior oblit són una veritable llàstima. El seu estil espontani, és ple d'una veritat, d'una modernitat i una frescor intemporals. Vagi per ella, avui, el meu record. I el Florenci se'n va, però la Florence es queda, amb aquest enllaç a la simpàtica miniatura esmentada més amunt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada