Ja s'ha acabat la destrossa del carrer Jesús i el Cap de la Vila, a Sitges

Una foto que he trobat a Internet del carrer Major el 1975 

Ja es pot gairebé dir: la destrossa estètica del terra del carrer Jesús i del Cap de la Vila, a Sitges, ja està pràcticament acabada. Algunes de les coses que exposo aquí ja les vaig abocar al bloc de la pacient Criticartt (ho sento). Aquí, a casa meva, avui, diré tot el que en penso.

Recordo quan encara vivia al carrer Jesús, l’Ajuntament va convocar als veïns afectats a una reunió en la qual se’ns informaria de tota una sèrie de canvis en el paviment. Hi vaig anar, jutament amb tot un grup de veïns prou nombrós. Potser n'hi podria haver vingut algú més, també, però tal com està el panorama no ens podem queixar...

A la reunió se’ns va donar tota mena d’explicacions del com, el per què i el quan de tot plegat. No sóc un tècnic ni un entès en gairebé res del que es va parlar a la reunió, però vaig prendre nota d'absolutament tot el que es va tractar al meu quadern d'espiral.

No només no vaig criticar ni critico amb que es fessin reformes sinó que vaig considero que si calia fer-les, com sembla era el cas, calia recolzar-les. Tant el clavegueram com altres necessitats actuals havien convertit l’espai misteriós de sota els nostres carrers en un món de tenebres. No em vaig oposar a dedicar el centre del poble a zona exclusiva als vianants, ni a patir les incomoditats que calguessin si tot era a fi de bé de la comunitat. Res de tot això. Fins aquí jo ho aprovava tot com un bon nen.

Estèticament, però, allò ja era tota una altra cosa. Vaig ser un dels, suposo, “ultraconservadors” que, a l’hora de les preguntes, vaig expressar que allò em semblava un nyap estètic. La desaparició de les voreres del centre de Sitges als meus ulls suposa un acte de terrorisme paisagístic demencial. Ho sento. Estic d'acord amb el fet que transformar unes vies fins llavors obertes al tràfic rodat en zona exclusiva per a vianants les convertia en un element superflu. Obvi. Però no fotem: no hi ha una sola fotografia de Sitges, per antiga que sigui, on no hi surtin el coi de voreres.

La calçada ha estat de terra, de quitrà i de ves a saber quantes coses més. Però les voreres, tossudes com una mula, sempre hi eren. Per mi, les estretes i sovint inconvenients voreres formaven tan part de la fesomia del poble com el plom de ratlleta blava que, tard o aviat, algú subvencionarà perquè es dibuixi a totes les cases del poble, encara que no hi vingui a tomb, només perquè tot quedi ben uniformadet. I, ep! amb aquesta conya no estic dient que m’hagi tornat tan cínic com per voler que la treguin de les cases on hi és. Déu's en guard! En aquest món de gent que no sap llegir entre línies, que confon els matisos i les subtileses, i de seguida et titllen de feixista o —encara pitjor—, et diuen “ah, tu ets un dels meus”, dir el que penses és perillosíssim. Però la peresa mental del fast-urbanisme pot arribar perfectament a aquí també. Això em recorda la parla balear. Els vells de les illes protesten perquè els joves ja no saben parlar, que “ho salen tot”. Parlar el català de les Balears no equival a substituir tota partícula, article determinat o no, pels seus corresponents salats. No n'hi ha prou amb això per parlar salat. I no es guanya el títol de balear autèntic tothom qui vol, de cop, només per haver llegit quatre llibrots i escoltar els Antònia Font.

Amb l'aspecte liofilitzat presentat ara els carrers centrals de Sitges, segur hi haurà molta gent que ja els hi estarà bé. Hi ha personal per a tot. Humans als qui fins i tot les destrosses més brutals els importa un rave.

Estèticament parlant, Sitges se m'afigura, per sobre de tot, un poble per anar mirant amunt, per admirar les façanes dels edificis, els canvis de perspectiva produïts a mida que caminem per entre els carrers; com llisquen els núvols per enmig l'espai blau que deixen les refistolades cornises d'ambdós costats. Però si algun dia ens sentim baixos de moral, no mirem amunt, sinó al terra. I el terra, no ho oblidem, també ocupa la seva petita part al cor del vilatans. A més, hi ha persones que pateixen depressions. Aquests no estan per a orgues. Aquesta pobra gent va arrossegant els peus com pot. El cap sempre els penja perpendicular al tronc, en direcció a les puntes de les sabates. Què veuran llavors aquests desgraciats? què veurem nosaltres mateixos en els nostres dies d’ànim més gris? Doncs que no sembla que estiguem a casa sinó al Portal de l’Angel de Barcelona, per exemple, la nostra estimada capital, cada cop més despersonalitzada, també. O a tants i tants poblets que tenien un caràcter exclusiu, els quals se’ls està desllorigant amb el mateix sistema, per manera de clonificar-los el màxim possible. I aleshores aquesta pobra gent encara es deprimirà més.

Algunes de les persones que esmento, gent gran als qui des d’un sentit pràctic potser se’ls hi haurà fet algun bé amb l'extirpació forçada de les voreres —a les velocitats de vertigen que van els qui passen dels noranta se’ls estalviaran algunes ensopegades, no dic que no—, ja no tornaran a veure allò que forma part del seu paisatge de tota la vida, aquelles modestes però bellíssimes voreres de quan eren petits i feien equilibris heroics en caminar damunt la ratlla del cantó, com hem fet generacions i generacions de sitgetans, i com jo vaig recollir en el clip que ja vaig posar en aquest bloc, ja fa temps. En la pel·lícula en qüestió es pot veure una criatura fent exactament això, i com amb els braços estesos, tal fos un funambulista, mira de no caure i perdre de vista els pares. En aquest vídeo, rodat simplement plantant un trípode i deixant la vida passar pel davant, una mica seguint la idea senzilla idea de les pel·lícules dels germans Lumière, es poden veure altres carrers que han patit prou transformacions arquitectòniques com perquè mirar amunt, precisament, els faci més difícils de reconèixer a un ciutadà vell, que hagi estat allunyat de la nostra vila posem per cas, per més de seixanta anys. Però en aquells carrers hi havien aquelles voreres inequívocament dient-li: “ep, tranquil, no t’has equivocat de poble ni de país, no: ets a Sitges”. Sembla mentida com una beneita pel·lícula, rodada fa quatre dies justos com aquell qui diu, pugui provocar-me tanta nostàlgia.

Les voreres són el detall d’acabat perfecte d’aquest poble; l’element arquitectònic, --segurament absurd a hores d’ara, d'acord--, que separa l’edifici de la calçada, així com la sorra de la platja ho fa entre el mar i la muntanya, o la urbs. Els carrers sense voreres no dibuixen una forma estètica identitària de Sitges, excepte en alguns racons molt especials. Aquí representa quelcom absolutament estranger, aliè a la idiosincràsia històrica d’unes quantes generacions. Ja hi ha altres pobles i cultures que viuen sense voreres. Allà res pot millorar que sigui així. També hi ha llocs on els sostres de les cases acaben en punxa i a Venècia, per exemple, si no fos per les voreres la gent s’hauria d'intubar dins el banyador per sortir de casa a comprar el pa. En definitiva, no em farà cap gràcia quan al carrer de Sant Domènec li treguin les voreres.

Algun dia m’agradaria poder passejar pels carrers estrets de les ciutats marroquines i veure-les amb aquesta estètica, així com m’encantarà anar a Nova York i que m’agafi torticolis de tant mirar amunt. Però al carrer de Sant Domènec, al Sant Pere, al Sant Pau, al Bonaire, al Carreta, etc, no. Ja n’hi ha prou amb el carrer Nou com a exemple de destrossa, útil avís a les noves generacions de polítics vilatans sobre el poc que costa carregar-se un paisatge urbà centenari. Si fins i tot aquella cosa estranya i fantàstica del Pau Barrabeig et reb amb voreres un cop s'extingeixen les escales del primer tram!

El pitjor d’aquest acte vandàlic és que s'ha realitzat amb un maquiavelisme total. A la reunió convocada, als qui vam protestar se'ns va prometre, a la vista que el tema s'havia mostrat més polèmic que no pas esperàvem, es promouria un referèndum per deixar als veïns la decisió estètica final. Això em va agradar. Val a dir que un cop obert hi havia altres veïns que es van mostrar molt més bel·ligerants que jo. Jo recolzava plenament els seus arguments. Complementaven els meus. Si de cas no acabava de compartir del tot la forma, una mica massa exaltada pel meu gust caganer.

En acabar la reunió, em vaig acostar a la taula. Vaig creure convenient donar les gràcies a aquells cavallers per haver-nos convidat, informat i donat la oportunitat de dir la nostra als veïns afectats. En el seu moment la reunió em va semblar un acte de justícia i democràcia, mereixedor de valoració i recolzament. Vaig pensar que un altre consistori potser hauria tirat pel dret. En resum, una cosa no treia l’altre...

Qu ingenu! Qu idiota vaig ser!

Ara les obres ja s’han acabat. Ja no hi visc al carrer Jesús, però encara tinc les claus de la bústia en la qual vaig llegir la nota on se'ns convidava a aquella reunió tan inútil com insultant. He tornat a obrir la bústia una munt de cops, mentre el pis, que pertany a la família, espera la vinguda d'un comprador —cosa que amb els temps que corren té un punt de moda de l’impossible. En tots aquests mesos no he vist enlloc on hi hagués, a part de les factures i propaganda de pizza a domicili tradicionals, cap nota de l'ajuntament informant de la convocatòria de cap referèndum.

Quanta raó tenien els exaltats! Encara com no vàrem agafar entre tots les cadires del saló, arrencant-les de terra i no les vam llençar damunt d’aquella colla de mentiders tot calant foc a l'edifici, tal s'hauria fet en un país civilitzat com França! De vegades em perd l’educació, certament. I la ingenuïtat. Imbècil i covard Florenci...

Ara ja és massa tard. El mal ja està fet. He sentit a dir que amb aquest terra nou no es patina tant. Potser és veritat. Però jo, com que de sentit pràctic n’he tingut més aviat poc, aquest assumpte me la bufa secularment. Si em foto de lloros no se’m passaria mai pel cap que fos perquè el terra no està preparat sinó que més aviat pensaria: "la culpa és de la sola de les meves sabates, tan gastada com les meves esperances que algun dia això no s'acabi convertint en un maleït parc temàtic de tercera fila", definitivament.

Voldria fer una foto de la porqueria de terra que hi ha ara mateix al centre de la nostra vila, que amenaça d’escampar-se per altres llocs. Em fa mandra i massa pena, però. Ho sento.

I parlant de fotos: recordo que l’altre dia vaig sortir amb la càmera i vaig fer unes quantes pel carrer Major, abans d'obrir les botigues. La llum lluïa tan diàfana que era impossible hi hagués un sol pelet del cos que no s'alcés dempeus, com si passés l’emperador de Roma. Era un d’aquests dies de després d’una ventada en els quals a l'atmosfera no hi resta ni un trist microbi. Les fotos no estaven malament del tot. Me les mirava i pensava: “Bé, després de tot, ara que ja han passat uns anys, tampoc em sembla tan terrible el que li han fet a aquest carrer”.

El doble idiota qui va dir això —jo, per si en quedava algun dubte, no vull s’acusi a cap innocent per aquestes paraules— va tenir la pensada de mirar unes quantes fotos antigues. Les unes de fa relativament pocs anys, d’altres de l’època de la Monyos, i unes terceres d'èpoques diverses. Totes, però, tenien en comú les voreres. No em pregunteu per què, però automàticament les fotos que jo havia pres em van semblar una merda pura. I no parlo de la meva tècnica fotogràfica, de natural criticable. Acuseu-me dexagerat i potser tindreu raó. La comparació, però, no podia presentar-se amb més crueltat i claredat.

Sí, ja ho sé, no plou mai a gust de tothom, diran alguns. Que llepafils són aquests, diran els altres. Doncs mira, segur que si a aquests els canvien el Messi del Barça per un jugador de tercera regional segur que la notarien la diferència, oi? Segur que si aquests pantalons en lloc de ser de la marca Tal, són de la Pasqual tampoc. Per a aquestes coses sí que podem ser fins sense perill que ens acusin de friki, no?

Bé, potser callem o començarem a exhabruptar encara més bestieses i acabarem perdent la raó, com li passa a més d'un articulista mancat de sentit de l’humor. Com que avui no m'en queda, bona tarda i bona becaina.