"La Roser va anar" o "La Roser anà"?

A l’entrada del Quadern Gris del 29 de març del 1919, un jove Josep Pla —vigilat de prop per un de vell, força intrusiu, collita del 1966— escrivia un paràgraf que encara avui refulgeix com a senyal d’alarma per a tothom qui vulgui expressar-se correctament en la nostra llengua. Cal informar, per a entendre l’estat d’ànim del moment en el qual està escrit, que el jove havia endrapat un dinar horrorós a la dispesa. Encara amb l’estomac regirat, mirava d’esborrallar alguna cosa, però estava cansat i no li sortia res de bo. Llegim el que va acabar posant:

“A la tarda tracto d’escriure alguna cosa. Descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes –que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües– no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.”

Trobo molt interessant el que diu sobre la seva eina de treball, la llengua catalana. Si aquesta afirmació és una veritat objectiva o respon a un atac desmesurat de vanitat inflamada d’escriptor jove que es pensa que fa un servei heroic, amb el seu sacrifici, ennoblint una matèria primera basta que s’estima amb follia, no ho sé. I, la veritat, mirar d’esbrinar quines eren les seves motivacions psicològiques en aquell moment ho trobo una mica estèril. D’entrada, però, hi ha una cosa que li haig d’admetre: com a advertència, amb mi si més no, funciona. Em posa alerta, ni que sigui pel que té de per si de cas és (o fou) veritat. Jo miro de tenir-la en compte, dins les meves limitacions personals, pel que pugui ser. Però això no treu que hi hagi altres aspectes força més qüestionables.

Per exemple, una de les coses que més em xoca, més enllà de la seva certitud o no, és el tuf classista que respira el paràgraf contra la mateixa llengua en que està escrit. Pla, l’home rural infectat per la urbs, o l’home urbanitzat que enyora el camp —tema de suculents picabaralles, també—, aquí se’ns presenta, sense cap rubor, amb un dogmatisme taxatiu en afirmar que hi ha grans llengües —les que tenen una literatura important darrere, potser? no ho especifica però així ho podem sobreentendre— i que si les frases fetes són rurals no es poden emprar. Que no ho puguin ser les vulgars, passi; tot i que destriar quines ho són de quines no dependrà, en més d’un cas, de les ulleres que cadascú dugui damunt el nas. Però les rurals, per què? Sona com si l’empordanès, malgrat venir del camp —amb la seva parla rural— la identitat primigènia de la qual se’n sent tant orgullós, no accepta que des de ella es puguin tractar a fons els temes importants amb profunditat. Jo, que de rural, precisament, més aviat m’hi sento poc (per tant no se’m pot acusar de sospitós a sentir-me directament ofès), aquesta part de l’afirmació em sap greu, per el mateix Pla i pel que té d’injusta en si mateixa. En un home com ell, tossut com una mula, que no torça el coll ni que el matin, la veig com una claudicació. Que no se’m malentengui; no estic dient que en Pla claudiqui de lluitar per la llengua: jo no sé si n’hi ha gaires com ell que hagin fet tant perquè el català tingui la volada i modernitat que té ara. Amb això vull dir que claudica davant el fet normalment acceptat de que per a que una literatura o llengua sigui de primera divisió ha de tenir, per força, una armada consistent de frases fetes d’àmbit urbà. En conseqüència, que els “grans” escriptors senten escrúpols a l’hora de passar per pagesos. Jo crec que aquí Pla desaprofita una ocasió de ser tan bèstia com quan no dubta a deixar anar la seva artilleria contra patums de primera magnitud, per motius de molt menys abast. Potser era el moment d’alçar-se i fer una repassada a la plana mundial de la història de la literatura i del pensament, i quedar-se tan ample, per molt injust, innacurat i animal que hagués estat. O potser sap que les armes que té a les mans el portarien a un suïcidi kamikaze i, després del mal dinar, li tremolaria el pols a l’hora de disparar el tret de gràcia.

En qualsevol cas, la pretensió de que el que té davant és una terra erma no és poca. És cert que hi ha una espècie de buit de gairebé quatre segles que fa vertigen. Però en català escrigueren Llull, March, Martorell i, si m’apreteu, fins i tot el Sabiuda que inspirà al grandíssim Montaigne. Si mirem de posar-nos tan aristocràtics com ell sembla en aquesta entrada, emprant la mateixa regla per a mesurar, podem asseverar, amb el cap ben alt, que el català fou durant ben bé dos segles una llengua de primera. Que amb aquella llengua antiga no es podria fer front a l’embolcall paisatgístic del segle del cinema, de l’automòbil, de les revolucions socials i la bomba atòmica, ho concedeixo. Què les llengües “de primera”, malgrat haver d’esforçar-se igual per a adaptar-se las temps, duien l’avantatge de Voltaires, Kants, Hobbs (i molts d’altres) que es debatien i marejaven la perdiu que era un gust, fins entre ells, també. Entenc la sensació de sentir-se caminant per la carretera del català, vella com les més nobles —i aquí entrem en la contradicció de nou: quines ho són?—, però tot just enquitranada, amb la feixuguesa de les botes que s’enganxen a cada pas, mentre els que van per aquelles semblen gràcils surfistes que llisquen per damunt les ones del progrés amb les seves planxes angleses, franceses, alemanyes, russes, holandeses i fins i tot castellanes.

Potser sóc un ingenu, però jo no hi crec en llengües de primera i llengües de segona. Per poc que un es posi a aprendre una llengua o a traduir, mal que bé, qualsevol text, s’adona que tots els idiomes tenen paraules, frases, expressions imbatibles; maneres de dir que no tenen rival en cap altra. En totes. Em ve al cap aquella imbecil·litat d’exemple en castellà que deia (dic de memòria) “el inglés es para hablar de negocios, el francés de arte, el alemán a los caballos y el español con Dios”. Més enllà de la risibilitat indefensable de tòpics que conté, la frase té el seu punt de meditable. Es podrà no compartir cap dels punts que defensa, adduir que són d’un folklorisme castís de mal pair.

Però sí que és cert que totes les llengües tenen pegues i avantatges expressius, i que ambdós possibilitats es poden intercanviar segons la habilitat o ineptitud de qui les utilitzi. Per exemple, tots sabem que l’anglès és una llengua en la qual els objectes i els conceptes abstractes no tenen gènere. A l’altra banda hi tenim les llengües romàniques, en les quals la qüestió genèrica és un caos monumental, d’una arbitrarietat sotmesa a unes variables que s’escapen de qualsevol anàlisi racional, i que agafa dimensions èpiques quan surten sinònims, ara masculins, ara femenins, per a definir un mateix objecte (cadira/seient, drecera/viarany, pedra/roc, paraula/mot, etc.). Aquesta característica de les llengües romàniques representa riquesa o és una nosa? Representa que aquí l’anglès és més efectiu o més pobre? Jo crec que ambdues preguntes tenen tants sís com nos com a resposta, i no ho dic perquè m’hagi agafat un atac de relativisme. Així com es pot aprofitar el maremàgnum genèric de les llengües romàniques per fer bromes, acudits o metàfores, en l’anglès es pot fer exactament el mateix precisament pel contrari, per l’ambigüitat que és genera a partir de, valgui la redundància, la manca de gènere. En ambdós casos ens trobarem amb textos intraduïbles, que perdran sentit i gràcia al abocar-les a l’altre grup lingüístic. I quines seran millors? les angleses o les italianes? Doncs suposo que tot dependrà de la gràcia de cada escriptor o parlant individual, simplement (1).

Per a defensar la meva idea de que no hi ha llengua petita, també s’acostuma a posar l’exemple d’alguns idiomes esquimals, dels quals hom diu que tenen infinitud de sinònims per al color blanc. Si és cert o no, no ho sé, però és una imatge poètica molt potent i que explica molt. Aquí se’ns presenta el cas d’un idioma primitiu, poc preparat per a descriure la vida a, posem per cas, Manhattan, sinó el forcem amb una quantitat de paraules d’inevitable arrel grega, romana o, directament, anglesa, però que a l’hora de parlar del color omnipresent al seu lloc d’origen és imbatible. A casa seva, ja li pot venir el mateix anglès a fer-se el maco que se’l menja amb patates i moixernons. Les llengües africanes parlades en un àmbit tribal reduïdíssim no tenen, per mi, menys importància natural que la que puguin tenir les gran llengües europees, asiàtiques o l’àrab. De ben poc li pot servir a un berber el francès per a definir amb precisió la vida enmig del desert, sense que li soni forçat, estranger, incomplet. Si amb la parla inuit, d’entrada, malament podrem fer una anàlisi de les causes que portaren a la guerra del Peloponès —per dir alguna cosa—, és perquè hi ha massa mots, situacions polítiques i socials a crear en la seva parla. Per res més. És una llengua en la que si volem remenar aquests temes segurament hi ha, o hi ha hagut, molta feina a fer. Amb tot, no és una tasca impossible: tot és qüestió de posar-s’hi, encara que cal tenir en compte els molts perills de despersonalització que hi ha pel camí. Mireu aquesta increïble perla del basc, pobre, amb els seus “telefonoak” i els seus “aeroportuak” d’arrel inequívocament grega: què coi hi té a veure el grec amb aquesta llengua d’origen tan discutit? Amb el català, gràcies a l’arrel llatina i la multitud de tecnicismes de grega que ja teníem de fa temps, els efectes de l’adaptació als canvis del temps no és tant destructiva. ¿Algú recorda el ridícul que va fer el senyor Adolfo Suarez quan digué que no es podia ensenyar física nuclear en català? Però ara girem les tornes: així com s’hauria de fer amb aquelles llengües “locals” tot el que hem dit, igualment caldria procedir amb totes les “importants” si pretenem que arribin a definir amb precisió tot allò que l’inuit o l’amazig aconsegueixen amb molta més eficiència, sense tant d’esforç, ni circumloquis tediosos.

Si la importància ve de la temàtica a tractar, tornem a entrar en un territori relliscós: que debatre les teories d’Einstein, o la importància d’Otto Bismarck per al devenir d’Europa, siguin temes de més importància que parlar del blanc d’una cresta de gel, l’arribada de l’estació de les pluges o la saviesa del més vell de la tribu, és una pura qüestió de sublimacions subjectives, d’etnocentrisme pur i dur; de racisme cultural, en definitiva. Un racisme cultural doblement greu si ve de nosaltres, els catalans, parladors i escriptors —ehem, això ja és molt suposar— que patim aquest menyspreu històric d’una manera sistemàtica.

El racisme cultural és de vegades molt cridaner, però sovint és també molt subtil. En aquests darrers casos no es veu tan fàcilment, és molt fàcil de caure-hi i ve tant de fora com de dins, dels parlants mateixos. Quan ve de fora, el trobem de dues espècies: d’una manera aparatosa i brutal, amb exemples tant desagradables com la d’aquell “gallec”, enmig d’una manifestació en contra de l’escolarització en llengua gallega, que anava disfressat de vaca, brandant un cartellet amb el depriment lema: “¡El gallego es para hablar con las vacas!”, ocurrència que devia de fer molta gràcia fins i tot a sectors de cert “progressisme” (2), però també el trobem a molts altres llocs, en persones sense cap mala fe. En aquesta línia no em puc estar d’esmentar un exemple llegit a la xarxa, d’un escriptor que comentava la visita d’un parent llunyà de Múrcia. L’home no sabia que el seu parent escriptor escrivís en català, perquè, ras i curt, això era un concepte que no li entrava al cap. “¿Y la novela la escribes toda, toda, toda, en catalán?”, preguntava aquell pobre ignorant, davant la indescriptible estupefacció de l’amfitrió.

La reflexió del jove Pla, portà al bloQG (el fòrum del Quadern Gris) opinions interessants, controvertides i complementàries. El dia que sortí publicada jo em vaig limitar a fer un resum de tot el que pensava, amb una poda tan desafortunada i extrema que amb prou feines s’entén res. Resumeixo el que es va dir:

Hi havia qui s’admirava de l’esforç que li representava a ell d’escriure, com aconseguia arribar a la senzillesa després de molta lluita. També digueren la seva els qui feia notar que el català no era llavors, el 1919, ni la llengua vehicular a les escoles ni tampoc tinguda en compte pels estaments oficials, quedant relegada a l’àmbit familiar. No hi mancaren altres visions més optimistes que, tot i entenent el patiment del Pla del moment, s’alegraven d’alguns avanços evidents que ha tingut la llengua a nivell de reconeixement a tots nivells. Altres se sentiren més ferits, i li retreuen, més que jo, aquest classisme, mentre recordaven que en altres temps passats, ja superats, ells mateixos havien caigut en aquest tipus de sensació de pertinença a una llengua de segona. Aquests admetien, i se n’avergonyeixen, que de joves havien preferit de veure pel·lícules doblades en castellà, ja que amb català no s’hi acabaven de trobar, els films perdien credibilitat (3).

Finalment (deixant de banda un debat sobre de si el Pla que es dedica a l’anàlisi lingüístic és més o menys interessant del que descriu el seu entorn) hi havia el comentari per a mi més estimulant: el d’un senyor molt més preocupat pel que té la reflexió de tècnica que no pas per la banda del classisme primera categoria/segona categoria. Aquest darrer comentari deia, entre d’altres coses (ho sento, ho haig de transcriure, perquè crec que és perfecte): “utilitzar un català literari fluït i senzill sense caure en el to incòmode i rústic, a vegades anacrònic, és complicadíssim.” Això crec que és molt cert. El mateix senyor puntualitzava que, afortunadament, des de 1919 ha plogut molt i el català actual ja ha agafat una certa modernitat i s’ha lliurat de certes cotilles que l’anquilosaven. Ara, si aquest alliberament de la pols antiga s’ha aconseguit a base de castellanitzar-lo, tampoc em semblaria motiu d’alegria.

Hi ha molts exemples que fan del català escrit una llengua plena de trampes (totes ho són, però aquí em preocupa la qual amb que miro d’escriure aquest text). Una d’elles és l’ús del maleït preterit perfet. Quina forma cal emprar? La que porta el coi de “va”, “vaig”, tota l’estona o la reduïda, amb la tíl·lide al final? Què cal fer?:

“La Roser, quan va sortir de casa, va tancar el llum i després va baixar per l’escala, on es va trobar amb el Pep que, justament aquell dia es va vendre el cotxe que va espatllar quan va anar a València.”

o:

“La Roser, quan sortí de casa, tancà el llum i després baixà per l’escala, on es trobà amb el Pep que, justament aquell dia es vengué el cotxe que espatllà quan anà a València.”

Els avantatges i desavantatges d’ambdues maneres d’escriure són clares: al primer paràgraf tot sona més natural, més proper al català del carrer -ep! del meu carrer, que ja sé el que diran els que no l'usin al seu-, i el segon, pot semblar antic, pretensiós, exageradament poètic. D’altra banda, el primer pot arribar a ser carregós, repetitiu, innecessàriament llarg, mentre al segon, les oracions semblen volar, llisquen amb la gracilitat de les llengües més dinàmiques. Podem mirar de combinar les dues formes (ara “va anar”, ara “anà”, i anar fent) però el que és segur és que constantment ens trobem amb qüestions com aquesta que ens obliguen a que prenguem un compromís en un sentit o en un altre.

Aquest darrer comentarista mencionava el cas d’alguns escriptors moderns que no han tingut cap complex a l’hora de fer servir un català molt ric, autèntic i alhora modern. Entre d’ells apareix en Quim Monzó. De tota manera, crec que fins i tot el mateix Monzó no ha aconseguit de resoldre el problema del preterit maleït del tot. En Monzó, com faria tot bon perfeccionista malaltís, no ha parat de revisar la seva obra sempre que ha pogut i fixeu-vos amb quins detalls ens podem trobar: la seva novel·la “La magnitud de la tragèdia” va ser totalment reescrita i publicada com a nova versió farà cosa d’uns pocs anys. I sabeu que és el que va fer? Canviar totalment el temps verbal, de cap a peus: tota la novel·la estava narrada en passat i la passà a temps present. Bingo! Automàticament tota la narració evitava l’enutjosa problemàtica “passat anacrònic o passat carregós?” i atacava amb el temps verbal, on el català té un imbatible dinamisme.

Jo, sempre que escric una narració curta —sempre—, escric en present. Però és clar, quan faig una entrada al bloc o haig de fer un escrit en el qual haig de parlar d’algun personatge històric em trobo amb el maleït dilema. Ja fa temps vaig fer la meva elecció. Bona o no, alguna havia de prendre! La meva opció és, sempre que puc, escollir el passat sense el “va”, per pedant que quedi. Quan parlo rares vegades el faig servir —ho sento, però faig anar el “va”, els “vaig” i els “van” que dona gust— però en paraula escrita he acabat decidint-me per l’opció contraria, després de sospesar els pros i els contres. Crec que cadascú s’ha de posicionar i no estic dient que el que jo faig és el que cal fer, ni molt menys. En Pere Calders l’utilitza sempre i els seves narracions mai resulten pedants, elitistes o antiquades. En Pla l’utilitza sempre i el seu to oscil·la entre el classicisme més conservador i el passar-se les regles per on li ve de gust, sempre depenent del que més convé a cada moment. I així podríem seguir amb els clàssics moderns. Els escriptors més actuals fan equilibris i la tendència a atacar en present és evident. La única excepció a la regla dels “anà” és quan haig d’emprar la primera persona: mai escric “En arribar a Valls, jo ‘sentí’ que era a casa la iaia”, que em sona, ja, exageradament antic, ho sento. Aquí, el “vaig sentir” em cau pel seu propi pes i no em pregunteu perquè. Encara que això no sigui cap argument de pes, cal dir que cap dels clàssics esmentats (ni molts d’altres) eviten el “va” en primera persona: fins i tot fa cent anys que, fins i tot els escriptors més conservadors, s’han adonat que aquesta forma ha caducat , per sort o per desgràcia, definitivament. Que jo sàpiga, els “jo aní” i els “jo arribí”, actualment només els he llegit als articles escrits pel senyor aquell, amb ínfules d’excel·lència (?), anomenat Salvador Sostres. A mi, particularment, ni m'agrada el seu estil, que sovint trobo inintel·ligible i esotèric, ni tampoc les seves maneres. Però això és una opinió personal, que no té cap rellevància enmig de tot el que parlem. Els que hagin de tractar amb ell ja s'ho faran, pobres.

A part de l’assumpte dels temps verbals i d’altres qüestions purament tècniques (que si haig de parlar per mi, déu n’hi do el que suo per sortir-me’n) hi ha tota el que té a veure amb les paraules populars, les frases fetes i demés. L’Estanislau Verdet se’n fot dels insults antics catalans en una de les seves cançons, en la que hi diu “...insultem en català, però amb insults de fa cent anys...” i llavors comença a insultar amb paraules que en la seva veu (la cançó té una música i està cantada amb un to extremadament melós i carrincló) sonen especialment cursis. I és clar, a ningú li agrada quedar com un cursi quan insulta! Tot i que la cançó té la seva conya marinera i la paròdia ben entesa (fins i tot cruel) la trobo un exercici saludable, crec que no tot està perdut, ni tan sols per aquesta banda. No tot s’acaba amb el “xitxarel·lo”. Fins i tot el mateix “xitxarel·lo”, ben posat, pot tenir una efectivitat colossal.

Però amb això darrer gairebé estrenem uns altres tema. L’entrada d’avui ja ha quedat prou llarg, crec. Si de cas l’acabarem de reblar amb una segona part, la qual desitjo que sigui molt més curta en la que hi posaré el que m’ha quedat penjat sobre l’humor, la col•loquialitat, com s’ho fan la gent que parla i escriu altres llengües per superar problemes similars, etc. Els problemes degeneratius que pateix el català potser són greus i és una llàstima que desaprofitem el seu potencial i el reduïm de la manera que moltes vegades ho fem, per mandra, ignorància, pel que sigui. Però això no vol dir que, a la seva manera, no siguin patits per altres llengües com l’anglès o el castellà. I això també ho trobo trist. Jo, ho sento, no sóc dels que se n’alegri que això passi en cap d’elles: a mi m’agrada veure que la gent fa servir les seves eines, no només la meva, el millor que pot i que mira de superar-se.

Bé, després d’aquesta perillosa arrencada final, una mica massa hippie com perquè no em faci venir rubor de mi mateix, m’acomiado de tots plegats fins la segona part.


Notes:

Hi ha algun paràgraf que m’ha quedat massa bonyegut. Per mirar de donar-los hi una mica d’aire, no m’he pogut resistir de fer servir aquesta cosa tan particular que tenen llibres tècnics anomenada “notes a peu de pàgina”. Això fa que l’escrit sembli més important i tot, oi?

(1) Permeteu-me comentar una anècdota al respecte: Fa un parell d’anys vaig tenir la sort d’assistir a un concert de l’artista nord-americana Laurie Anderson al Teatre Grec de Barcelona. La senyora Anderson aprofità l’espai que hi havia entre dos temes per fer el típic ritual d’agraïment al públic (en anglès) per la seva presència. Demanà disculpes per no poder expressar-se en català, però, fent gala d’una murrieria exquisida, donà gràcies a Déu per tenir la sort que la seva llengua materna no li exigís recordar el sexe de tots els objectes que hi havia a la sala. Ho vaig trobar molt divertit. Sobre la diferència entre gènere i sexe recomano la lectura de l’entrada d’aquest bloc http://www.salvador-oliva.com/2008/08/sobre-el-gnere-i-el-sexe-abans-quan-rem.html escrita pel senyor Salvador Oliva, lingüista, catedràtic i no sé quantes coses més, una persona immensament més autoritzada que jo per a parlar de temes estrictament tècnics respecte a la llengua.
(2) ¿Us imagineu la reacció que hi haurien tingut aquests senyors, propietaris de cadireta universitària, si aquell energumen hagués anat pintat de negre i al cartell s’hi llegís: “los negros son para limpiar los lavabos”?, perquè per a mi l’efecte i el substrat parteixen del mateix tipus d’anormalitat intel·lectiva.

(3) Jo recordo haver passat per això, de nen, quan feia la col·lecció dels llibres de Tintin. Gairebé tots eren en castellà. Els pocs que eren en català em feien sentir com si fes trampa i la sèrie no estigués del tot completa. I l’original era en francès! Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

Bon Sant Jordi a tothom!