Sóc un desastre, un despistat complet. Ho perdo tot. Amb mi, un lladre ho té molt fàcil. Només li cal seguir els meus passos per anar recollint tot el que em deixo pels llocs. Hauria d’haver aprés la lliçó però no puc. Suposo que ja faig tard. A més, l’assumpte va més enllà de la pròpia voluntat. I cada vegada pitjor. Ja dec repapiejar...
Això d'oblidar-te-te propietats portàtils pel món comporta el desavantatge de que, de moment, les perds. Si te les has descuidat en un indret on no hi passarà mai més ningú, cagada pastoret: ja les has vist prou. Si les recull algú que ni t’ha vist, ni et coneix i no té cap manera de saber que allò et pertany, estem igual. En cap dels dos casos hi obra la mala fe humana sinó la mala sort, ves. Ara, si qui agafa l’objecte oblidat et veu, o pot identificar-te d’alguna manera, i se’l queda, el mínim que podem dir d'aquest personatge és que fa la viu-viu. En aquest món tan massificat i embogit —i que de vegades ja ens va bé que ho sigui— això ni tan sols no està gaire mal vist. Un acte que no fuig de la qualificació de lladronici —de vegades molt venial, perquè no podem exagerar l'acusació a ningú per només amagar-se a la butxaca cinc cèntims que t'acaben de caure— molta gent el despatxen amb un comprensiu “Ah! Jo també ho faria” o, en cas que no el cometis, amb un encara pitjor “i no t’ho has quedat? Que ruc ets!”.
Ja he dit al començament que n’he perdut moltes de coses per culpa de tenir el cap als núvols, encaparrat en les meves cabòries. Així no resulta estrany que moltes ja no les hagi vist mai més. Tampoc no sabria mai dir quina de les tres possibilitats que he esmentat a l’anterior paràgraf ha evitat el retrobament. De tota manera, més d’un cop he fruït de l’alegria de que un ciutadà cívic de veritat es prengués la molèstia de posar-se en contacte amb mi i m’avisés de que havia recollit allò que el meu cap buit havia deixat caure, o abandonat damunt una taula. Al llarg d’aquest any, he tingut l’alegria de gaudir de dos d’aquests moments fantàstics, gràcies a dues bones persones que s’han posat en contacte amb mi a través del Facebook per avisar-me de que podia recuperar l’objecte perdut. Com és lògic, mantindré el seu anonimat.
El primer el va protagonitzar un altre conductor que va recollir el meu DNI del terra d’una gasolinera. El document em devia caure de la butxaca en treure els diners per pagar o ves a saber. És clar, l’home no podia trobar res de millor per obtenir informació del nom del propietari. En lloc de dur-lo a objectes perduts, va tenir la pensada de cercar-me a través d’Internet. Quan em va localitzar em va enviar un missatge privat per donar-me la bona notícia. El més ridícul del cas va ser que, tot i fer més d’una setmana de la pèrdua, no me n’havia adonat fins el dia abans (no em passo la vida obligat a practicar malabarismes amb el DNI a les mans, per sort). Després de mirar d’organitzar una trobada, el trobador de carnets em va acabar confessant que, tot i que quan va trobar el meu anava de paisà, era mosso d’esquadra, i que si em corria pressa no hi hauria cap problema en que jo passés a recollir-lo pel seu quartell (no diré de quina població era, només que de cap del Garraf o el Penedès). M’hauria agradat regalar-li alguna ampolla de malvasia, o de qualsevol cosa. Ell va insistir que de cap manera, que els mossos no poden acceptar regals de cap mena. No vaig voler ofendre el seu honor i, el dia que vaig poder, em vaig acostar al seu quartell, on aquella persona tan simpàtica em va tornar allò que havia guardat tan bé.
Avui, fa no res, m’ha passat una cosa semblant. Aquest matí, a primera hora, he hagut de sortir pitant cap a Barcelona per fer un encàrrec important. Pensava que anava bé de temps, però no. Quan he vist que el tren que volia agafar entrava a l’andana, m’he adonat que els meus càlculs continuaven igual de pèssims que sempre. Aleshores he corregut com una bicicleta cap a la màquina per treure una T-10 de tres viatges. He capturat el bitllet al vol, només treia el nasset per la safata, he girat com una baldufa, he creuat la màquina impressora del control i, també, gràcies a la misericòrdia del maquinista —avui només he fet que topar amb bona gent!— que ha tingut l’amabilitat de tornar a obrir les portes per mi, tot i que ja les havia tancat i emès el xiulet d’avís. No ha estat fins que no he arribat a Barcelona, quan anava a comprar el diari —ho volia fer al quiosc de l’estació però no havia tingut temps— que m’he adonat que m’havia deixat el canvi a la safata de la màquina expenedora de bitllets. No gaire cosa (al voltant d’uns quatre euros). Però bé, uns dinerets que tenia i que ja no per culpa d’haver anat tant de bòlit i amb el temps just. Apa, càstig del cel. Més tard, però, arribo a casa, i abans de posar-me a preparar alguna cosa per dinar miro el correu. Al Facebook hi trobo que, oh! una veïna de Sitges, que tot just anava darrere meu, quan estava traient el bitllet, ha recollit el canvi. La dona m’ha reconegut —va anar al col·legi amb ma germana— i havia tingut la pensada d’investigar si tenia Facebook i enviar-me un missatge intern per informar-me de que havia recollit els dinerets i els havia deixat a la botiga de la meva neboda.
No cal dir que li he estat molt agraït. Quina cosa més bonica, no? El cas d’avui amaga, sense rebaixar el mèrit al mosso, un component que li afegeix valor. Poc profit en podia treure aquell del meu DNI, mentre la sitgetana podria haver pres un cafè i una pasta amb alguna amiga, a la salut del babau que anava atabalat d’aquella manera, o comprar una revisteta, per exemple. Doncs no. Malgrat saber del cert que jo mai de la vida hauria descobert qui tenia les monedes, ella s’ha pres la molèstia d’acostar-se expressament a la botiga famosa i tenir la pensada de contactar-me a través del Facebook.
Sovint m'encego amb la part fosca de l’ésser humà. És just que avui parli de la diàfana, no? Aquestes que esmento avui representen dues accions senzilles que fan que, al menys per a mi, el món sigui un lloc menys fred i més digne i la vida una experiència més agradable.
Gràcies!
Això d'oblidar-te-te propietats portàtils pel món comporta el desavantatge de que, de moment, les perds. Si te les has descuidat en un indret on no hi passarà mai més ningú, cagada pastoret: ja les has vist prou. Si les recull algú que ni t’ha vist, ni et coneix i no té cap manera de saber que allò et pertany, estem igual. En cap dels dos casos hi obra la mala fe humana sinó la mala sort, ves. Ara, si qui agafa l’objecte oblidat et veu, o pot identificar-te d’alguna manera, i se’l queda, el mínim que podem dir d'aquest personatge és que fa la viu-viu. En aquest món tan massificat i embogit —i que de vegades ja ens va bé que ho sigui— això ni tan sols no està gaire mal vist. Un acte que no fuig de la qualificació de lladronici —de vegades molt venial, perquè no podem exagerar l'acusació a ningú per només amagar-se a la butxaca cinc cèntims que t'acaben de caure— molta gent el despatxen amb un comprensiu “Ah! Jo també ho faria” o, en cas que no el cometis, amb un encara pitjor “i no t’ho has quedat? Que ruc ets!”.
Ja he dit al començament que n’he perdut moltes de coses per culpa de tenir el cap als núvols, encaparrat en les meves cabòries. Així no resulta estrany que moltes ja no les hagi vist mai més. Tampoc no sabria mai dir quina de les tres possibilitats que he esmentat a l’anterior paràgraf ha evitat el retrobament. De tota manera, més d’un cop he fruït de l’alegria de que un ciutadà cívic de veritat es prengués la molèstia de posar-se en contacte amb mi i m’avisés de que havia recollit allò que el meu cap buit havia deixat caure, o abandonat damunt una taula. Al llarg d’aquest any, he tingut l’alegria de gaudir de dos d’aquests moments fantàstics, gràcies a dues bones persones que s’han posat en contacte amb mi a través del Facebook per avisar-me de que podia recuperar l’objecte perdut. Com és lògic, mantindré el seu anonimat.
El primer el va protagonitzar un altre conductor que va recollir el meu DNI del terra d’una gasolinera. El document em devia caure de la butxaca en treure els diners per pagar o ves a saber. És clar, l’home no podia trobar res de millor per obtenir informació del nom del propietari. En lloc de dur-lo a objectes perduts, va tenir la pensada de cercar-me a través d’Internet. Quan em va localitzar em va enviar un missatge privat per donar-me la bona notícia. El més ridícul del cas va ser que, tot i fer més d’una setmana de la pèrdua, no me n’havia adonat fins el dia abans (no em passo la vida obligat a practicar malabarismes amb el DNI a les mans, per sort). Després de mirar d’organitzar una trobada, el trobador de carnets em va acabar confessant que, tot i que quan va trobar el meu anava de paisà, era mosso d’esquadra, i que si em corria pressa no hi hauria cap problema en que jo passés a recollir-lo pel seu quartell (no diré de quina població era, només que de cap del Garraf o el Penedès). M’hauria agradat regalar-li alguna ampolla de malvasia, o de qualsevol cosa. Ell va insistir que de cap manera, que els mossos no poden acceptar regals de cap mena. No vaig voler ofendre el seu honor i, el dia que vaig poder, em vaig acostar al seu quartell, on aquella persona tan simpàtica em va tornar allò que havia guardat tan bé.
Avui, fa no res, m’ha passat una cosa semblant. Aquest matí, a primera hora, he hagut de sortir pitant cap a Barcelona per fer un encàrrec important. Pensava que anava bé de temps, però no. Quan he vist que el tren que volia agafar entrava a l’andana, m’he adonat que els meus càlculs continuaven igual de pèssims que sempre. Aleshores he corregut com una bicicleta cap a la màquina per treure una T-10 de tres viatges. He capturat el bitllet al vol, només treia el nasset per la safata, he girat com una baldufa, he creuat la màquina impressora del control i, també, gràcies a la misericòrdia del maquinista —avui només he fet que topar amb bona gent!— que ha tingut l’amabilitat de tornar a obrir les portes per mi, tot i que ja les havia tancat i emès el xiulet d’avís. No ha estat fins que no he arribat a Barcelona, quan anava a comprar el diari —ho volia fer al quiosc de l’estació però no havia tingut temps— que m’he adonat que m’havia deixat el canvi a la safata de la màquina expenedora de bitllets. No gaire cosa (al voltant d’uns quatre euros). Però bé, uns dinerets que tenia i que ja no per culpa d’haver anat tant de bòlit i amb el temps just. Apa, càstig del cel. Més tard, però, arribo a casa, i abans de posar-me a preparar alguna cosa per dinar miro el correu. Al Facebook hi trobo que, oh! una veïna de Sitges, que tot just anava darrere meu, quan estava traient el bitllet, ha recollit el canvi. La dona m’ha reconegut —va anar al col·legi amb ma germana— i havia tingut la pensada d’investigar si tenia Facebook i enviar-me un missatge intern per informar-me de que havia recollit els dinerets i els havia deixat a la botiga de la meva neboda.
No cal dir que li he estat molt agraït. Quina cosa més bonica, no? El cas d’avui amaga, sense rebaixar el mèrit al mosso, un component que li afegeix valor. Poc profit en podia treure aquell del meu DNI, mentre la sitgetana podria haver pres un cafè i una pasta amb alguna amiga, a la salut del babau que anava atabalat d’aquella manera, o comprar una revisteta, per exemple. Doncs no. Malgrat saber del cert que jo mai de la vida hauria descobert qui tenia les monedes, ella s’ha pres la molèstia d’acostar-se expressament a la botiga famosa i tenir la pensada de contactar-me a través del Facebook.
Sovint m'encego amb la part fosca de l’ésser humà. És just que avui parli de la diàfana, no? Aquestes que esmento avui representen dues accions senzilles que fan que, al menys per a mi, el món sigui un lloc menys fred i més digne i la vida una experiència més agradable.
Gràcies!
10 comentaris:
I, a més, fas molt bé a fer-ho públic. Perquè, a l’igual que anem encomanant-nos uns a altres, els calfreds que ens produeixen els pensaments, actes i/o desitjos (sembla que estiga recitant un paràgraf del catecisme) de la humanitat quan ens entestem a mostrar la pitjor matèria de la que també estem formats, doncs és molt sa encomanar també aquesta sensació de bonhomia que transmet la vivència personal i el coneixement d’allò que contes hui i que forma part d’eixe altre material més noble que igualment és part nostra.
Crec que tots podríem contar alguna d’aquestes experiències, tant en les que hem exercit de plaenters rebedors de la benevolença humana com aquelles en les que hem pogut traure a relluir el que més revaloritza l’espècie a que pertanyem: la bondat en les seues mil maneres de concretar-la en accions envers un mateix i els altres.
Mil gràcies per aquesta entrada tan positiva i que, com molt bé comentes a mode de conclusió, fa que puguem creure en el món com “ un lloc menys fred i més digne” i de la vida com “una experiència més agradable”.
Salutacions,
amparo.
El Cap Florenci!!!!! on el tens? Quina entrada més maca... com tots els que escrius, però el millor de tot és que avui és positiu i com diu l'anònim això s'ha de celebrar i explicar... Tu que sempre dius que no et coneix ningú per Sitges... doncs avui has comprobat que no, que et tenen clixat, encara que siguis "germà de"...
Per cert, la setmana que ve no et salves del cafetonet del que varem parlar per tractar de corregir els meus texts de l'escola... records i vigila el cap!!
Amparo, totalment d'acord. I si no ens volem quedar a la superfície de les coses, hem d'aprendre a saber buscar la part fosca de les nostres bones accions (Rusiñol deia que "un virtuós és un viciós de la virtut", comentari amb notoria mala bava) que s'ha de compensar amb una comprensió profunda de les males accions. Tot és sempre molt complexe... Però mira, tu, quan ets l'objectiu d'una cosa bonica, doncs el que cal és aprofitar-la i esbombar la boniquesa. Digeu-me bleda. Ja hi ha prou mala llet en el nostre dia a dia. Una mica de dolçor, caram, no fa mal.
Criticartt, jo no dic que no em conegui ningú a Sitges. Si precisament se'm coneix massa i tot! Impossible passar desapercebut en el nostre villorriu!! :) Jo el que potser sí que he dit altres vegades (perquè és cert) és que tinc una vida excessivament reclusiva, reduïda a un cercle infimíssim. Com que de moment sobrevisc, ja m'està bé. Ara, això sí, no m'esperava un detall tan bonic.
The coffe when you want! Encantat de donar la meva opinió més detallada. Poca cosa més podré fer. Fins aviat!
“…hem d'aprendre a saber buscar la part fosca de les nostres bones accions … que s'ha de compensar amb una comprensió profunda de les males accions. Tot és sempre molt complexe...”
Vaja, breu i profunda reflexió!!! D’altra banda, poc abellidora la seua pràctica, no? : a ningú li agrada reconéixer allò de:
“per l’interés és
que m’estimes, Andrés”
ni tampoc fer l’esforç de comprensió profunda que requereix l’assumpció en la pròpia vida de qualsevol mala acció rebuda.
Cal, no obstant, tindre ben present el pensament que comparteixes i ser-ne conscients que ni un mai serà tan bo com creu o desitjaria ser-ho, a l’igual que tampoc mai ningú potser siga tan dolent com les seues accions puguen demostrar.
No traurem, doncs, conclusions que ens porten a generalitzar perquè ja se sap: de les generalitzacions més innocents sempre naixen les errades més grans.
El to de la teua entrada és molt optimista i esperançador; mantinguem-lo i practiquem el sa exercici de l’autocomplaença en mirar-nos i agradar-nos… almenys per hui, no creus?
Salutacions,
amparo
Amparo, tens més raó que ma mare (que sempre la té, que sinó, pobre de qui li porti la contrària). Per un dia que tenim una alegria a celebrar-la, caram!
Una abraçada,
Hola, Florenci, ja gairebé sense migranya i relacionat amb les vostres paraules, m'ha vingut al cap un comentari que ahir nit va fer el poeta Joan Margarit, durant el debat posterior a la lectura dels poemes: ens és molt difícil acceptar les crítiques literàries d'algun bon amic a qui demanem consell, precisament perquè tots en el fons ens creiem immillorables. Però amb la pràctica d'aquesta comprensió profunda de les nostres males accions, i sobretot amb la intel·ligència que no ens pot faltar mai, acabem acceptant que l'altre pot tenir raó i de passada les nostres febleses. Va dir moltes altres coses interessants, que posaven sobre la taula la complexitat de les persones.
Sí, la teva experiència i el seu desenllaç són com un cant d'esperança en l'ésser humà i en la vida en general. Celebrem-ho, doncs, com es mereix!
Una forta abraçada.
L'esser humà no deixa mai de tenir una part fosca ben amagada.
Quan el que hem perdut és una cosa material podem tenir l'alegria de recobrar-la com en el cas que ens contes i fer un agraïment com cal a la persona o persones que amablement ens han ajudat, ara be quan el que es perd és la dignitat com a persona, aleshores la pèrdua resulta irremediablement dolorosa i sí que ja no té solució.
De vegades confiem les nostres, pors, misèries i secrets més intims a terceres persones, pensant que hem trobat un gan amic/ga virtual o real, que ens entén molt bé i no ens adonem que aquella persona amb qui hem dipositat tota la nostra confiança i sembla entendre'ns tan bé, ho escampa pel món, convertint les intiminats que li hem confiat en un "correveidile" pel simple fet de donar-se-les d'important en un entorn rural, on la vida és molt avorrida i el fet de passar per algú que coneix els secrets de qui per a ell/a és una gran personalitat que tots els dels seu entorn coneixen com a gran escriptor, músic o pintor, per posar alguns exemples, li dóna un glamour especial i una admiració addicional per la gent del poble.
Jo també sóc un despiste de persona, m'alegre molt quan em retornen algun objecte perdut, confie segament an algunes persones que idealitze sense adonar-me'n, però el resultat de la pèrdua és massa gran quan les consequències de no veure la part fosca de l'esser humà t'impliquen directament.
´La snyora Beatriz.
Rectifique: cegament, senyora Bea
Tothom saps qui és en Florenci, a dins i a fora de la xarxa!
L'àvia deia "tal faràs tal trobaràs". Jo ho aplico sempre que puc en positiu i qui et coneix sap que tu faries pels altres el mateix que ells fan per a tu.
Però no temptis tant la sort.
Una abraçada
Molt interessants tots els comentaris, tot i que m'agradaria poder emprar una vareta màgica per a saber qui s'amaga darrere de la senyora Bea. M'he quedat petrificada.
Publica un comentari a l'entrada