El gran Berlanga ens acaba de deixar

Luís García Berlanga (1921-2010) ficant-se les mans al cap

Se'ns ha anat l'enorme Luís García Berlanga. Ja fa temps que ho va fer com a director, l’home ja era molt gran. Ni així, però, va mirar de no perdre mai aquesta mirada irònica i el sentit de l’humor. Malgrat tot, ja feia anys que estava molt malalt, pobre. I ja està, ja ha deixat de patir i de fotre-se’n de tots nosaltres, i d’ell mateix, per sempre.

No ho sé si ha estat el millor director de la història del cinema espanyol. Això no es pot dir mai. Hi ha gent amb estils diferents, mirades amb sensibilitats molt diverses, persones amb l’antena molt sensible per a detectar els blaus i altres per a detectar els vermells. No es pot comparar un plat salat amb un de dolç. Amb tot, sí que m’arrisco a afirmar que en alguns aspectes Berlanga ha assolit el número u, i no a nivell espanyol només sinó mundial. Recordo com el senyor Pere Massana pare —una de les persones que sap més de cinema de totes les que he conegut— em va dir un cop: “No hi ha ningú al món que sàpiga encabir tanta gent que fa coses en una sola imatge, sense que com a espectador et perdis ni un detall”. Evidentment, no parlava d’un pla d’una pel·lícula de romans, amb 5.000 extres agitant pilums enlaire, sinó d’un grup de personatges reconeixibles, cadascun d'ells amb les seves característiques i objectius.

Berlanga no era un director de silencis, ni un amant d’exotismes curulls de postes de sol o el suau crepitar de grills en la nit, sinó un director del soroll, retratista d’un poble espanyol cridaner, que parla sense escoltar-se, acostumat a la manca de consideració per l’espai vital del veí esbalaïdora, i alhora proper, amb una tendresa humana com no trobaries enlloc. Berlanga no ens parla de grans heroismes o de grans traïcions. Els seus personatges no són semidéus ni encarnacions genials del mal. El seu univers està modelat per la mediocritat humana en el seu grau més extrem. Bona gent que aquí i allà mira de fer la viu-viu, que reacciona primàriament en front del que els passa pel davant els nassos, que si se’ls presenta la possibilitat de cometre una trampa no la desaprofiten, mentre miren de dissimular, però que davant el dolor aliè tampoc no es poden evitar de commoure. Egoistes, vividors, neguitosos, supervivents de tota mena, que s’alien i es traeixen amb la mateixa facilitat es fan i desfan els núvols.

La trama de la major part de les seves obres es podria resumir en una de sola, igual que amb els curts de Laurel i Hardy. No li calia més. Com en les de la parella genial, la festassa cinematogràfica de primera estava garantida. A Can Berlanga, però, amb ètica i estètica de show celtibèric de carajillo i cazalla.

La base resultava sempre més o menys aquesta: En una col·lectivitat X (un poble, una ciutat, un esquadró militar, una presó, un carrer, una família...) que tota la vida havia anat tirant, sense qüestionar la pròpia rutina, es presenta un visionari de pa sucat amb oli que mira de desvetllar la consciència popular adormida. El nouvingut convenç aquell grup per a explotar una situació suposadament única (a punt de venir o que sempre hi havia estat latent i aquella pobra gent no havia percebut mai) per tal d'aconseguir una millora substancial per a tots. Aquell personal, que fins llavors vivia tranquil, assumint la seva mediocritat, de sobte descobreix com de desaprofitats estaven, que amb poc esforç es convertiran en els reis del mambo. La vanitat, l’ambició i totes les passions humanes esclaten en tota la seva cruesa, sempre amb resultats frustrants, de vegades catastròfics, sempre decebedors per a tothom. I el millor de tot: el visionari no pateix cap linxament. En el fons, ell no era més que un desgraciat com els altres. Per què havien de fer-li cap mal? I així acaba passant que tots, amb cara de “què hi farem” se’n tornen cap a casa, arronsant les espatlles, més empobrits, més fracassats, però amb un coneixement més profund dels seus límits com a poble i com a persones.Hi havia en el seu cinema un cert paral·lelisme al millor que mostraven mestres com Mario Monicelli (un director imprescindible, absolutament necessari de reivindicar) o de René Clair, un dels gegants en els quals més es va inspirar i més el va influir (per cert, és indigne el que els francesos, tan que se'ls suposa enamorats del millor que tenen, han fet amb el que possiblement sigui sinó el millor si un dels mestres més grans que ha donat la seva història).

Hi ha exemples esplèndids de clàssics basats en aquesta idea. Al cap me’n venen dos: la francesa La kermesse heroique (La kermesse heroica, 1935), de Jacques Feyder (una altra bèstia a reivindicar), on davant la imminent arribada dels invasors espanyols (i la seva fama de seductors) les dones de Flandes comencen a delirar uns somnis eròtics que als seus gelosos i covards marits no els fan cap gràcia; o l’apoteòsic producte anglès de la factoria Ealing Passport to Pimlico (Passaport a Pimlico, 1949) d’Henry Cornelius, on els veïns del modest barri de Londres, a partir de la descoberta d’un tresor i un document antic que afirma que la petita àrea londinenca on viuen és, de fet, Burgundia, un país independent, van, s’ho creuen i s’independitzen, amb tot el conseqüent conflicte que s’organitza amb el govern britànic, al qual, després del merder que té a Irlanda del Nord ja només li faltava aquest mal de cap al cor de la seva pròpia capital.

El tema de les col·lectivitats normals i corrents que de cop, degut a un fet accidental o provocat, embogeixen, es creuen prima donnas i s’estavellen sorollosament ja ve de temps antics. El genial Aristòfanes i algunes de les seves corrosives comèdies com Els cavallers (on uns esclaus prenen el pèl a tot el poble d’Atenes) o Les assembleistes o la famosa Lisistrata, on en ambdós casos les dones revolucionen la ciutat, en l’aspecte polític a la primera, en el militar a la segona, ja demolia sense miraments el suposat bonisme de qualsevol societat.

A partir del seu segon film, Bienvenido Mister Marshall (1952), Berlanga troba la fórmula màgica que li escau com un eslip a mida, amb la que reprèn l’herència d’aquells clàssics. A partir d’aquí va pintar un retrat sense concessions, que bascula entre el cop de mall despietat i els detalls de tendresa inevitable, que mai —mai, insisteixo!—li suavitza el xarop final. En qualsevol cas, seguint aquest esquema, amb variants més o menys excèntriques, ens ha deixat meravelles irrepetibles com l’esmentada abans, Calabuch (1956), Los jueves milagro (1957), Plácido (1961, per mi la millor, i en un sentit, la millor pel·lícula espanyola possible) La vaquilla (1986) i, tal com ho veig amb una deixadesa un xic més gran, ho sento —no pas tècnica, que l’home sempre va filmar com ningú, però sí amb algunes concessions a la facilitat humorística, la grolleria innecessària, a una certa rutina temàtica massa previsible, mecànica—¡Vivan los novios! (1969, i per cert, rodada a Sitges), les seqüeles de La escopeta nacional (ambdues del 1981), Moros y cristianos (1987) o Todos a la cárcel (1993). Tots aquests films, fins i tot els menys afortunats i discutibles, formen (i perdoneu el tòpic, però crec que en aquest cas es pot dir ben fort) un fresc únic que ajuda a entendre l’Espanya del moment en que van ser realitzats. En aquest sentit La escopeta nacional (1977), film a mig camí entre els que m’entusiasmen i els que em grinyolen, em sembla un conjunt de claus simbòliques que d’aquí dos cents anys representaran el document més útil per entendre que coi passava en aquesta península feta de taujans, aprofitats i estafadors potencials. No puc evitar tenir un record —ni que sigui per la part que em toca— de l’espatarrant català interpretat amb una exactitud insuperable pel gran Saza, viatjant de porters automàtics que mira d’introduïr-se en aquella absurda cacera de l’alta societat post-franquista, per veure si pot trobar finançament pel seu invent. Sensacional!

Però Berlanga no va ser només un director de films corals. El seu primer llarg, la deliciosa comèdia Esa pareja feliz (1951), resultava un poc afalagador retrat de l’Espanya de la postguerra amb l’encantadora parella formada per uns joves Fernándo Fernán Gómez i Elvira Quintillà, l’arriscada Tamaño natural (1973) on va explorar aspectes foscos del sexe, amb un inquietant Michel Piccoli, o el seu testament Paris Tobuctú (1999), un dels pocs que no he vist i no en puc donar l’opinió, a on sembla que hi barreja aspectes íntims d’aquestes dues rares avis d’aquest paràgraf amb elements més típics dels orfeons humans que s’apiloten per tot arreu de la pantalla. I és clar, també una mica enmig queda aquella obra mestra valentíssima de El Vergugo (1963) per a la que ja s’han esgotat tots els adjectius al llarg de l'extensa literatura que ha inspirat.

I què més dir del senyor Berlanga? Un munt de coses que en aquesta entrada d'emergència a arrel de la seva desaparició no sé com organitzar. Tot el que m’he allargat i encara no he mencionat el sexe, el Berlanga erotòman i que tant li agradava jugar. El valencià, el faller, enamorat del seu llargarut país Mediterrani; juganer amb els seus tòpics, les falles, els torrons de Xixona i, pel damunt de tot, les festes dels Moros i Cristians. L’estilista del pla-seqüència, eclipsat a les escoles de cinema per la pirotècnia (ep! de primera categoria, no fotem) del mestre Welles i els seus començaments tipus Touch of Evil (Sed de mal, 1958), però amb el que competia en l'ombra, amb la desimboltura de qui sap de que va això de fer cinema millor que ningú, malgrat mantenir-se murri, en un racó, discret. Els mil i un Berlanga amargs, dolços, sempre lúcids.

Gairebé sempre amb l'ajut del seu inseparable co-guionista Rafael Azcona, per les seves imatges inesborrables hi desfila un munt de noms que formen part d’un univers infotocopiable: els Pepe Isbert, Manolo Morán, Cassen, José Luís López Vázquez, Elvira Quintillá, José Luís Ozores, María Vico, Nicolás Perchicot, Manuel Alexandre, José Sazatornil (Saza) que donen sang i vida a personatges que han esdevingut arquetípics com els de la Commedia de l’Arte, junt a d’altres noms més recents, i fins i tot d’internacionals com Richard Basehart o el ja mencionat Piccoli.

Ja fos en blanc i negre com, més tard, en color —no puc evitar en aquest sentit formar part de l’ala conservadora i preferir de molt el Berlanga en tonalitats grises— aquest valencià universal ens pintava una Espanya tremebunda, però real. Una Espanya que no podria escapar mai d’ella mateixa, per molt que els temps canviessin, que la tecnologia fes passos homèrics, que entrés a formar part de la CE. Una Espanya horrorosa i alhora encantadora, que cada vegada fa menys i menys gràcia i la seva amargor eterna cada dia deixa menys espai a l’alegria que sempre, malgrat l’historial d’atrocitats i pena, havia preservat miraculosament. Aquella Espanya dels tebeos de la Bruguera, que lliscava de la dels Seat 1400 a la dels 127, passant pels inevitables 600. Aquella de quan la picaresca encara tenia aroma d’art clàssic, castís. Un món, te’l miris per on te’l miris, sense cap esperança, tancat, obtús, asfixiant, insuportable, i, malgrat tot, fascinant. El que diré ara potser sonarà estrambòtic, però no puc evitar que l’Espanya dels films en blanc i negre de Berlanga em sembli un país molt més bonic que l’actual. Evidentment, acceptaré qualsevol linxament públic per aquestes paraules que acabo de deixar anar, perquè el franquisme va ser una catàstrofe de la qual encara no ens n'hem arribat a adonar. Jo ja m’entenc perquè ho dic...

Com li ha passat als més grans patriotes, els de veritat, no els de sortir a remenar la bandereta a la mínima, Berlanga va ser acusat d’anti-espanyol un munt de vegades. El director se l’estimava massa aquell país com per no refregar-li per la cara, amb tanta contundència com art, les seves misèries, per desvetllar-la de tanta letargia mantinguda amb futbol, toros i folklore. Però tampoc gaire: Berlanga sabia massa bé que si el país que adorava per fi decidia convertir-se en un lloc civilitzat per viure, perdria una part important de la seva gràcia.

I tanmateix, la realitat s'entesta a copiar l'art. Fa només quatre dies el Papa Benet XVI va visitar Barcelona. El papa-mòbil recorria els carrers de la ciutat a tota velocitat, mentre els seus fervents seguidors, que feia hores que s'havien plantat amb la il·lusió de que el pontífex els regalés un somriure personalitzat, amb prou feines van tenir temps de veure una imatge més pròpia de l'estela que deixa el correcaminos als dibuixos animats. Les referències a l'ajut americà que passa volant, muntat dins de limusines negres de Detroit, pel davant del poble atònit, nenet que s'ha après la poesia de benvinguda inclòs, han estat inevitables. I que podríem dir del nostre estimat poblet? No em negareu que amb tot l'enrenou que s'està organitzant al voltant del projecte Quàlia no és res més que una repetició ad nauseam d'una pel·lícula del gran mestre, a escala sitgetana.

El sr. Berlanga se n’ha anat, i amb ell un dels poquíssims motius que em podien quedar per sentir-me orgullós quan un estranger es pensa que la meva nacionalitat coincideix en la que obliga el DNI que porto a la butxaca, per collons. Cada vegada que això passava pensava: “bé, espanyol... com el Berlanga? doncs mira, encara...”, tot i que l’estranger dels nassos segurament no n’hauria sentit a parlar mai i els seus films li serien tan exòtics com si fossin d'un director tailandès. Per a ell, el gran cineasta espanyol segur que seria Almodovar. Bé, que hi farem, no sé que dir...

Adiós maestro. Va usted y se nos va. Menos mal que nos ha dejado el Imperio Austrohúngaro...

Una escena inenarrable de Plácido (1963) A part del treball de càmera impecable (no us perdeu el que fan els personatges del segon terme de la imatge) tots els actors en estat de gràcia. Línies memorables: "¡este hombre es un contumaz!". "Yo no espero més, el que quiera jamón que me siga" (dita pel Manuel Alexandre) , tot! El pobre Cassen que no li paguen el que li deuen, el López Vázquez amb l'inhalador prestat per l'Agustín González,... una lliçó de cinema d'onze minuts antològics!