Feia temps que no penjava res. Aquest matí, però, m'he llevat inspirat i he engiponat aquest breu diàleg de guerrilla, que ha acabat després del primer cafè, sobre els perills de la vida moderna. I ara a pencar, que la feina no es fa sola. Què tingueu molt bon dijous!
L'enllaç
—Ei, Pere! A tu et volia veure. Has vist l’enllaç que et vaig enviar, amb aquell curt?
—Sí, sí, molt divertit, Lluís. Què bo!
—Home, divertit, divertit...
—Sí, tens raó. Potser no és la paraula... emocionant, sí... emocionant, molt!
—I tant! Això sí. Una meravella. No sé qui l’ha dirigit, però el trobo preciós. Fa plorar. Poesia pura, no? Te’l vaig enviar perquè sabia que t’agradaria.
—Sí, sí, ho has encertat. M’ha encantat.
—Tan boniques les imatges, el color, aquella pàtina com taronja... I tot allò del nen... hi penso i se’m posa la pell de gallina de nou.
—Sí, tens raó.
—I què t’ha semblat a tu, però? Ja saps que la teva opinió m'importa molt.
—Oh, sí... molt... molt emotiu!... I la música molt maca, molt adequada també, sí...
—La música precisament? T’ha agradat la música?
—Hum... sí, ja ho sé que potser a molta gent igual els xocarà... però a mi m’ha arribat. M’ha sorprès, cert, però l’he trobat perfecta.
—Però si no té música.
—Ah... bé, però el tractament de la banda sonora, que fa com una mena de música... com si fos música... No ho sé, a mi m’ho havia semblat. Quines coses...
—No té banda sonora.
—Com que no té banda sonora?
—Una de les gràcies del curt és que no té banda sonora. És així, sec. Encara fa més efecte.
—...
—I ja està? Això és tot el que has de dir del curtmetratge que et vaig enviar? Només veure’l vaig pensar: “a en Pere això l’encantarà”.
—Euh... no, sí ho has encertat de ple. De debò, eh. Mentre el veia m'emocionava d'adonar-me del molt que em coneixes, i això que...”
—No l’has vist.
—Que sí, home, que sí.
—No en tens ni idea de que et parlo. No obres cap dels enllaços que t’envio. Ni els acudits, ni les frases de saviesa, ni els vídeos...
—Home, tots no, perquè me n’envies molts. És veritat. Però miro d’obrir-ne tants com puc. I més aquells amb el títol: “això sé que t’agradarà”...
—El clip que t’he enviat no l’has mirat. No t'esforcis per arreglar-ho. No me’n puc refiar de tu. Ara ho tinc clar. M’ha caigut la bena dels ulls...
—Home, no siguis tan radical! Que no hagi obert un enllaç que m’has enviat no vol dir que...
—Com que no? El que em fot més és que has provat d’enganyar-me. La música, la música... doncs sí que en té de música! Una música de flautes romanes meravellosa!
—Però no m’havies dit que...
—... Perquè volia veure com te’n sorties. Només començar m’he adonat que no havies ni obert el correu. Igual l’has enviat a la paperera de pet i tot. Doncs sí que t’he música, Pere. Quina decepció...
—No et passis, que no n’hi ha per tant...
—.. I tant que n’hi ha per tant! Ho sento, però espero que t’adonis que amb algú com tu, la nostra entitat no pot confiar. I menys en temps de crisi. Jo... mira, a tu et tenia per un amic. O com a mínim per algú en qui es pot confiar. Avui he vist que no, que ets com tots els altres clients. Em sap greu, però no avalaré el teu crèdit.
—Hòstia, això no m’ho pots fotre, Lluís! Tio, no et passis! Només perquè no he obert un enllaç que m’has enviat! Mira, ara, quan arribi a casa, obriré el correu i me l’empasso. Tantes vegades com calgui fins que me l’aprengui de memòria. I deprés prometo fer-te una crítica completa, d’aquelles que t’agraden i...
—Massa tard.
—No siguis tan cruel, si us plau. No em diguis que massa tard! Ara mateix hi vaig. Mira, un cop vist et truco i et dic tot el que m’ha semblat. I si no m’ha agradat gens també t’ho diré, perquè vegis que sincer que sóc...
—Impossible. Ja pots córrer tan com vulguis i obrir tants correus com et sembli: no t’he enviat res. El curt no existeix.
—Sí, sí, molt divertit, Lluís. Què bo!
—Home, divertit, divertit...
—Sí, tens raó. Potser no és la paraula... emocionant, sí... emocionant, molt!
—I tant! Això sí. Una meravella. No sé qui l’ha dirigit, però el trobo preciós. Fa plorar. Poesia pura, no? Te’l vaig enviar perquè sabia que t’agradaria.
—Sí, sí, ho has encertat. M’ha encantat.
—Tan boniques les imatges, el color, aquella pàtina com taronja... I tot allò del nen... hi penso i se’m posa la pell de gallina de nou.
—Sí, tens raó.
—I què t’ha semblat a tu, però? Ja saps que la teva opinió m'importa molt.
—Oh, sí... molt... molt emotiu!... I la música molt maca, molt adequada també, sí...
—La música precisament? T’ha agradat la música?
—Hum... sí, ja ho sé que potser a molta gent igual els xocarà... però a mi m’ha arribat. M’ha sorprès, cert, però l’he trobat perfecta.
—Però si no té música.
—Ah... bé, però el tractament de la banda sonora, que fa com una mena de música... com si fos música... No ho sé, a mi m’ho havia semblat. Quines coses...
—No té banda sonora.
—Com que no té banda sonora?
—Una de les gràcies del curt és que no té banda sonora. És així, sec. Encara fa més efecte.
—...
—I ja està? Això és tot el que has de dir del curtmetratge que et vaig enviar? Només veure’l vaig pensar: “a en Pere això l’encantarà”.
—Euh... no, sí ho has encertat de ple. De debò, eh. Mentre el veia m'emocionava d'adonar-me del molt que em coneixes, i això que...”
—No l’has vist.
—Que sí, home, que sí.
—No en tens ni idea de que et parlo. No obres cap dels enllaços que t’envio. Ni els acudits, ni les frases de saviesa, ni els vídeos...
—Home, tots no, perquè me n’envies molts. És veritat. Però miro d’obrir-ne tants com puc. I més aquells amb el títol: “això sé que t’agradarà”...
—El clip que t’he enviat no l’has mirat. No t'esforcis per arreglar-ho. No me’n puc refiar de tu. Ara ho tinc clar. M’ha caigut la bena dels ulls...
—Home, no siguis tan radical! Que no hagi obert un enllaç que m’has enviat no vol dir que...
—Com que no? El que em fot més és que has provat d’enganyar-me. La música, la música... doncs sí que en té de música! Una música de flautes romanes meravellosa!
—Però no m’havies dit que...
—... Perquè volia veure com te’n sorties. Només començar m’he adonat que no havies ni obert el correu. Igual l’has enviat a la paperera de pet i tot. Doncs sí que t’he música, Pere. Quina decepció...
—No et passis, que no n’hi ha per tant...
—.. I tant que n’hi ha per tant! Ho sento, però espero que t’adonis que amb algú com tu, la nostra entitat no pot confiar. I menys en temps de crisi. Jo... mira, a tu et tenia per un amic. O com a mínim per algú en qui es pot confiar. Avui he vist que no, que ets com tots els altres clients. Em sap greu, però no avalaré el teu crèdit.
—Hòstia, això no m’ho pots fotre, Lluís! Tio, no et passis! Només perquè no he obert un enllaç que m’has enviat! Mira, ara, quan arribi a casa, obriré el correu i me l’empasso. Tantes vegades com calgui fins que me l’aprengui de memòria. I deprés prometo fer-te una crítica completa, d’aquelles que t’agraden i...
—Massa tard.
—No siguis tan cruel, si us plau. No em diguis que massa tard! Ara mateix hi vaig. Mira, un cop vist et truco i et dic tot el que m’ha semblat. I si no m’ha agradat gens també t’ho diré, perquè vegis que sincer que sóc...
—Impossible. Ja pots córrer tan com vulguis i obrir tants correus com et sembli: no t’he enviat res. El curt no existeix.
Moral final: Obriu tots els correus dels vostres amics. Sobretot d'aquells que siguin directors de la vostra entitat bancària.
17 comentaris:
Home, no estic gens d'acord amb el moral final!
A més, em fot quan la gent m'envia tantes coses i torna a ser tan insultat quan no veig totes (o qualsevol, en el cas d'alguna gent, perquè no tinc ni temps ni paciència per les bogeries que m'envien algunes persones...)
PERÒ, tot això dit, em sembla tant mal com estupid dir a algú que has llegit, mirat, escoltat etc a alguna cosa, quan no pas ho has fet.
Si no tinc temps o no m'interessa alguna cosa, ho dic.
Com es nota que el director està acostumat a jugar al gat i al ratolí.
Un diàleg molt actual amb un final sorprenent Florenci, no esperava hui rebre una lliçò de moral per ací!
Ara no sé si sou vosaltres que esteu de broma i em preneu el pèl, però, per si de cas, tan a la Pip com a la Neus, la moral és una conya marinera!! Vull dir, no sóc ningú per dir el que ha de fer (llegiu-ho tots els correus, esborreu-los tots, fer la viu-viu, examineu els acudits a contrallum... feu el que vulgueu amb el que us envien!! :D) i la cosa de la moral es tractava de donar un toc, com si se suposés que en té alguna de moral aquest diàleg.
Totalment d'acord amb el que dius de fonament, però, Pip de com comportar-se en aquestes coses, tant en una banda com en l'altra. Però a mi, en realitat, no em molesta gens que m'enviin correus. Reconec que no m'atabala. En aquest diàleg cap dels dos s'escapa de comportar-se malament (tot i que no puc evitar que a mi em caigui una mica millor en Pere, que només és una mica galtes).
Ben observat Neus això del director. De fet, vaja un mal parit he, he... No tinc res contra els directors de banc, eh. A veure si resulta que en tinc algun com a lector i per culpa d'aquests comentaris em fuig! Que un ha de cuidar també la clientela! I bé, potser la lliçó moral podrien ser altres: digues sempre la veritat i així no t'enxamparan d'aquesta manera, etc. Tota història té alguna mena de lliçó. Fins i tot l'acudit més insignificant. Encara que no vugui (ni que sigui: "no permetis que en Fulano et torni a explicar acudit tan dolents") Algú s'arrisca a proposar-ne alguna de millor?
Gràcies per les visites.
Doncs jo crec que no.
Que no, què, Pau? Caram, que seriosos que esteu tots. Quin fracàs de diàleg, jo que només pretenia repartir una mica de bon humor, una mica de conya...
Crec que no. Que el verd sobre del violeta no queda bé. És el que crec...
La veritat, és que em feia pal llegir el teu escrit, pèro he pensat que podia opinar, que et faria content si opinés i et fés creure que em llegeixo el que m'envies, però com que em feia pal fer-ho, doncs he dit que NO. Que és una opinió que sempre porta al debat, no?
Apa fins aviat!
molt bo Pau! m ha encantat la teva resposta...... sobre el tema... jo cada dia envio molts missatges directament a la brossa, pero (perdoneu els accents, es aixo del nou ipad que no se com posar-los), com deia, avui he rebut un missatge i l he obert... a simple vista no s entenia res, pero seguint les instruccions he posat els ulls de xino i sorprenentment he pogut llegir el text.... com he rigut!
ja t enyorava Florenci
Collons de nebot... Pau, m'has deixat ben desubicat, nen! Quin tipus de premi vols?
Tu també ets molt benvinguda Criticartt, tant és que ho facis a través d'un Ipad com d'una calculadora Casio model 1975. Gràcies!
Doncs us escric des del meu nexus one per dir-vos que amb una cerveseta al cable em dono per satisfet.
Concedit, mestre.
Ets un punyetero mira que jugar amb mi des d'un bon principi per a prendre el pèl!, perquè a sobre tenies ben clar que no m'aprovaries el crèdit. Això és crueltat en grau superlatiu.
A aquestes alçades jo prefereixo dir clarament que no sé que és tal o qual cosa, que no me'n recordo de x persona o que encara no m'havia assabentat de quelcom o que no he tingut temps de llegir el que sigui. La veritat mai és pitjor que una ridícula trola.
FLORENCI: tu sempre tan enginyós i bon escriptor.
"La veritat mai és pitjor que una ridícula trola." Frase sensacional. I mira, qui no admeti que no ha dit mai una "ridícula trola" (m'encanta l'adjectiu "ridícula", tu) no m'el crec. Però l'experiència ens ensenya exactament el que dius: Que no val la pena i que millor anar amb la veritat pel davant... sempre hi quan no es tingui alguna cosa a amagar, és clar.... Complicada la vida! Però va, vinga, siguem bons minyons, que no costa tant.
Moltes gràcies per la visita Xavier!
Sí, ves, vet-ho aquí el dilema: tan complicat com la vida mateixa! Aquí tenim el pobre Pere tractant de salvar els mobles amb aquelles parauletes-comodí que tantes vegades emprem quan volem quedar bé i no sabem què dir: divertit, emocionant, encantat, emotiu, maco... Alta diplomàcia, en diuen, i de tan alta que ens fotem unes hòsties considerables tot sovint quan en fem ús... i a sobre se’ns veu el llautó, desgraciats de nosaltres...
Els directors d’entitats bancàries... En Lluís és un angelet al costat de les canallades grosses que de debò fan més de quatre! Sí senyor, alta diplomàcia! Tant hi fa que el client sigui amic seu, que necessiti diners perquè se li ensorra el negoci, que sigui un aturat que es queda sense casa si no li ajornen la hipoteca, o que sigui un pagès que ha perdut tota la collita per culpa d’una pedregada... És un individu que té la paella pel mànec i el putejarà igualment, tant si llegeix els seus enllaços com si no...
Alta diplomàcia... Quantes vegades hem hagut de mentir perquè no hi havia més remei, per evitar un patiment a una altra persona, i quantes vegades no hi ha més remei que acceptar la mentida, la coacció, el xantatge emocional dels altres potser per no fer més mal al propi mentider... I no obstant això, que bonic poder anar sempre a cara descoberta dient la veritat! Però..., és tothom tan intel•ligent, tan poc roí, per acceptar la veritat, per dura que sigui...?
Moral semifinal... Feu el que us doni la gana amb els correus dels vostres amics; si s’ha d’esdevenir així, feu el que feu l’errareu igualment. I moral final... no us perdeu mai a la vida un concert de flautes romanes!
Una forta abraçada.
Benaurats, doncs, aquells que no tenen amics directius d’entitats bancàries als qui deurien entre altres vassallatges els d’obrir, comentar i lloar tots els seus correus i benaurats també els qui no exerceixen la inspecció sobre les víctimes a qui envien els correus.
Uns i altres podran gaudir de la llibertat plaentera de poder prémer el botó « Eliminar » quan així ho consideren. Un dels plaers que, d’amagat, tots hem practicat alguna vegada tot i assumint els seus riscos.
Salutacions ,
amparo.
Galionar, quin comentari més espectaular! Una perspectiva diferent a la del Xavier, per la banda més aviat d'observar a un mateix i el perquè de vegades fem el que fem, quan no tenim més remei que recórrer al que en dius "alta diplomàcia", que repeteixes com si fos una mena de lletania de la qual costa d'escapar. Si noia, ja tens ben bé raó, també, que costa poc moralitzar i que poc no fer cap cas a allò que moralitzem. Com que en aquest cas més aviat jugo a fer veure que moraltizo, tinc la consciència molt tranquil·la (també penso que cadascú faci el que li sembli, que ja som tots prou grans). I com que veig que m'has entés perfectament, doncs sí, jo també em quedo amb la teva moral: "no us perdeu mai a la vida un concert de flautes romanes!" Sensacional! De fet, el text original aquí ha comés un error. Em volia referir a les flautes romaneses, una mena de música meravellosa. Però com que has fet aquest comentari, i jo sóc un cavaller, no ho canviaré pas això. Doncs sí senyor, flautes romanes es queden!
Amparo! Quines ganes teniu de carregar-vos el col·lectiu dels directors bancaris. Què farem el dia que es declarin el vaga? Sí, però, això dels vassallatges és perfectament aplicable en molts sentits. És fotut quan es barreja amistat i diferències d'estatus de poder. Pot haver-hi amistat entre qui controla els nostres diners i nosaltres? I ah! el plaer de prèmer aquell botó... Però ja he dit més amunt, que tots els enutjos de la vida fossin tan simples. És com els que reparteixen el correo comercial. A mi mai m'ha molestat, i a més, de tant en tant, m'ha anat bé la propaganda que em deixen. No entenc la paranoia d'alguns veïns a barrar el pas tan taxativament a aquella pobra gent.
Galionar i Amparo, gràcies per la visita! Aquí teniu crèdit i barra lliure, bé que ho sabeu :)
Home, precisament em vaig quedar amb la moralina de les flautes romanes pel seu absurd! No sabia, però, que hi havia hagut un error involuntari de localització. La veritat, però, i no és per fer la pilota a cap director bancari, és que m'entusiasma la música romanesa i també la dels Balcans en general.
Ah, i el dia que l'Amparo i jo sortim de farra, tindrem en compte això de la barra lliure, segur!
Una abraçada!
No parlo en broma, Galionar. Barra lliure aquí i a fora. Això sí, en un local on només toquin flautes romanes (no ho anava a posar tan fàcil, què et pensaves he, he, he...).
Publica un comentari a l'entrada