Els catalans —puntualitzo: els catalans que ens importa mínimament la nostra llengua, que ens fa mal si la toquen— acumulem massa anys de frustració i ressentiment. Massa anys de veure com la mentida avança fins contaminar l'opinió d’una part important de la població espanyola. L'odi i el racisme exterminista cap a tot allò que soni a català sabem que no para de crèixer, amb els resultats catastròfics per a la convivència que tots coneixem. La última sentència del Tribunal Supremo Español, encara ens ha dut més frustració, ràbia i emprenyamenta. Per tant, crec que tenim dret a sentir-nos farts. Ens l’hem guanyat a pols. Estem massa carregats de raó. Trobo lícit sentir-se emprenyat amb Espanya, i fins i tot lluitar per sortir-ne. Considero que, ni que sigui per dignitat mínima, ho hem de fer i esmerçar tots els esforços, tots els diàlegs, totes les lluites que calgui. Hi haurà moltes maneres de veure-ho: des de l’esquerra fins la dreta, des de postures més dialogants fins a d’altres de més radicals, etc. Però si us plau, no confonguem emprenyamenta amb odi. NO ODIEU, SI US PLAU! NO ODIEM! L'odi només porta a la destrucció i al final d'aquest camí sempre acaben pagant justos per pecadors. No caiguem tant baix, encara que la ràbia que ens bull a dins ens ho posi molt difícil.
Ara arribat el moment --en portem tants que ja he perdut el compte-- per donar un cop de puny damunt la taula i alçar-nos. I tant que sí! I de cridar ben fort que ja n’estem fins els cap de munt. També! Ens ho hem guanyat a pols. Precisament ara, dic. Però és també el moment per recordar els perills i errors que ja d’entrada no hauríem de cometre per no rebaixar-nos al nivell de les bèsties, al nivell d’aquells que ja hi ha caigut i que tant de mal ens fan. Jo estaré disposat a defensar la nostra cultura, la nostra indústria, els nostres productes, la nostra gent. Només faltaria! Però em nego a col·laborar en cap mena de boicot contra ningú. Ho sento. No m’agraden els boicots. Em repugnen les llistes negres. Ens equivocaríem d’enemic. Començant per casa: és un traïdor un honrat operari que treballa per una filial espanyola instal·lada a Terrassa, per exemple? I continuant per fora: quina culpa té un treballador manxec que prou feina té a tirar endavant la seva família? I sí, a base de mentides, ja sabem com s’ha escampat l’odi cap a Catalunya. Però el món no és d’un únic color. Ni tan sols Espanya, encara que a molts no sembli interessar admetre-ho. I, malgrat tot el que ha caigut hi ha gent que ens estima.
—Doncs jo no els sento!— em direu. I tindreu raó.
Jo tampoc veig gaires intel·lectuals i artistes espanyols de pes donant-se empentes per recolzar Catalunya i els seus drets, precisament. Jo també els trobo a faltar. El panorama se m’apareix d’una aridesa irrespirable. La sensació de que ens hem d’espavilar nosaltres solets, amb tot el món exterior mostrant indiferència, ignorant la nostra situació —quan no directament en contra— i amb un menfotisme interior, covardia heretada per generacions, disfressada de les més variades formes —quan no oberta traïdoria, que ja ho sé que n’hi ha—, obstrueix el més elemental esforç per respirar.
Com ha dit algú, el Tribunal Supremo ha llançat una declaració de guerra. Hi estic d’acord. Lluitem a la nostra banda amb contundència, però també amb el cap clar. Jo no sóc millor que ningú. També tinc la meva part de bèstia. A casa no us penseu que no deixi anar algun macagun espectacular, injustíssim, en segons quins moments. Però per sort també tinc un click que fa que certes coses em provoquin una repugnància tan visceral com l’altra. L’enemic no és una bèstia, sinó algú com tu que, per una tragèdia desgraciada, ha quedat a l’altra banda. Ja ho sé que als generals no els interessa que els seus soldats ho vegin així. Una bèstia sempre costa menys de combatre. Sempre lluitarem amb més fúria contra uns alienígenes repugnants i incomprensibles que contra algú de qui coneixem la família i amb qui vam jugar de petits. La primera víctima de les guerres acostuma a ser un botiguers emigrat del país ara enemic, linxat pels clients que feia només un dia el tenien com per un més de la comunitat. Si us plau, no siguem tan imbècils de reproduir aquest error, ni que sigui a un nivell menys físic.
I jo, si aquesta nit tingués temps, em posaria una pel·lícula del Berlanga o llegiria La tesis de Nancy de l’Unamuno, per exemple. Sabeu per què? Per higiene mental, amics. Quan el conductor del cotxe del costat us insulta, demostrareu molta més intel·ligència si li envieu un bes irònic a través de la finestreta del vostre vehicle, que no si li torneu l’improperi, per deixar-li clar que la teniu més grossa. Al capdavall, nosaltres podem gaudir dels clàssics en la seva llengua sempre que vulguem, cosa que ell no podrà fer mai amb els nostres, com no sigui amb una traducció que sempre els desvirtuarà. Pobrets.
Endavant doncs, però sense perdre el cap. Entesos?
5 comentaris:
El Tribunal Supremo Español ens ha volgut amargar ben bé les festes amb la seva sentencia. Un cop baix, que tot i per esperat no deixa de ser menys dolorós. Quantes coses podrien dir-se, a sang calenta...! A mi, però, gairebé em fa més por l’evidència de la realitat social que ens envolta que tot el que puguin dictar les sentències: sigui quina sigui la llengua vehicular a Catalunya, ¿quina és la llengua que empren els alumnes majoritàriament quan surten de l’escola? ¿Quina és la llengua que parlen amb la família? ¿Quina, la que se sent pel carrer? Tant se val que se n’ensenyin dues, tres o quatre, de llengües, si després la realitat ens parla d’una minva constant de la nostra estimada parla en l’àmbit quotidià. I aquí sí que la impotència és cada vegada més gran, almenys des del meu punt de vista.
Potser algú, des del centre de les Espanyes, devia pensar (en castellà, evidentment): “els catalans feu cagar el tió, oi? Voleu merda?, doncs vinga, força merda! Ofegueu-vos-en, si és possible!”
Però tanmateix, trobo ben raonable la teva crida en contra de l’odi. Seria el camí més fàcil, però com gairebé totes les coses fàcils de la vida, la menys efectiva. Sí, potser és el moment d’emprar més que mai la intel•ligència si volem que algú ens prengui seriosament i escolti la nostra veu. I també no perdre de vista que no han de pagar justos per pecadors.
I finalment, has esmentat una frase que jo mateixa he dit moltes vegades: sempre tindrem el privilegi de poder llegir els grans de la literatura en dues llengües, mentre que ells es perden la gran riquesa d’entendre la nostra.
Malgrat tot, que res no ens espatlli les festes nadalenques; no els donem aquest gust, si us plau.
Una forta abraçada.
Doncs, això mateix: lluitem tots i totes per allò que estimem, pel que és de justícia i ens agermana, però fem-ho des de la intel•ligència, des de la serenitat i sense emprar com armament l’odi ; potser se’ns tornaria contra nosaltres de mil maneres totes elles negatives. No cedir ni un mil•límetre però tampoc posar ni un gram de malvolença. Cauríem en la trampa fàcil de la dissenssió, de la discòrdia permetent la separació de forces i energies que únicamente ens poden convenir si estan unides.
Des de València, on visc, treballe i també lluite pel manteniment de la nostra llengua que m’estime intensament, mai no vull que la meua lluita siga sostinguda per un altre sentiment que el respecte, l’estima, la perseverança i la fermesa.
No ens deixem portar per l’ira, que massa vegades quedaria justificada amb motius de sobra però que no sabem si ens aportaria arguments vàlids en aquest camí de reivindicació que sembla haver de començar de nou cada dia.
Ara bé, en funció del respecte a tots els qui poblem Espanya no permetem cap ofensa mentre nosaltres estiguem disposats a no exercir-la.
Salutacions afectuoses,
amparo.
És una declaració de guerra, però que espero que només sigui virtual. Si es converteix en real, malament. Jo per la meva banda parlo tant com puc en català a tots els castellans i immigrants que em trobo.
Bon Nadal, Florenci!
Espero que tothom tingui seny.
Bones festes!
Galionar, Amparo, Helena i A peu coix, gràcies per compartir a frustració, la ràbia i alhora el desig que la lluita pels propis drets es faci amb el mínim seny que no ens faci perdre la raó.
Notícia d'última hora: resulta que un dels tres pares que van denunciar al Tribunal Suprem la "situació tan greu" que es viu a Catalunya és un personatge altament lamentable de Sitges. El número 1 de Ciudadanos precisament, un personatge que no permet als seus fills que es relacionin amb cap nen que els parli català. Us ho imagineu això?? Us imagineu d'exigir als vostres fills que no es relacionin amb cap altre nen que parli castellà? Doncs bé, la cosa no acaba aquí. Aquest intolerant patològic ha aconseguit que la seva filleta rebi classes en castellà en un racó de l'aula, amb material específic, al marge de la resta dels alumnes (catalanoparlants, castellanoparlats, fins angloparlants o swahiliparlants indistintament... perquè tal divisió no existeix entre els petits, doncs tots parlen de tot indistintament!) com si estigués empestada. I després, al patí, encara que els seus companys s'esforcin en ser bons companys no poden evitar veure-la com a un "bitxo raro" i no es fa amb ningú. Doncs bé, l'home aquell, enlloc de que s'examini el seu com un possible cas sobre per retirar-li la custòdia dels fills per crueltat mental, ha estat escoltat en la seva paranoia malatissa i ens han fet un pas fatídic (un altre més) per destruir la convivència entre comunitats que s'aguanta per un fil.
Com és que els altres pares que empren el castellà a casa (cosa totalment normal si és la llengua familiar, dels avis, etc.) n reclamen el mateix? Simplement perquè la major part de la gent estima esl seus fills i vlen el millor per a ells. Saben on viuen, entenen mínimament la societat que ens envolta i volen que s'integrin i tinguin les mateixes oportunitats que els nens que a casa seva ja el tenen el català, d'una manera natural. I bé, si el castellà es perdés o minvés en qualitat... Però quan el darrer informe Pisa constata que el nivell de castellà de Catalunya supera el de la mitja espanyola (fins i tot el d'un munt de comunitats monolingües on aquella llengua és la única que parla tothom) no sé pas quin altre argument es pot esgrimir més que el de mirar d'humiliar la llengua del país, reduir-la i, si no eliminar-la, confinar-la a un reduidíssim espai elitista o marginal. En fi...
Bé, gent, un cop superat el dia de Nadal, em queda desitjar-vos un molt bon Sant Esteve i un Bon Any Nou!
Publica un comentari a l'entrada