El conte de Nadal

Aquest Nadal recupero aquest conte amb el qual ja vaig felicitar les festes passades. La present versió pretèn millorar alguna detallet. Demano disculpes a qui en coneixeu variants anteriors. Si m'animo, l'any que ve procuraré pensar un text totalment nou. Avui m'ha vingut de gust tornar-li a donar una altra oportunitat a aquest vell comapny. Algú m'ha dit que ja li tocaria canviar el títol. Ja ho veurem. De moment, tant me fa. El convido a venir. És el que té el Nadal, que tota la família es reuneix.

Bones festes a tothom!

La vena Seca

(conte de Nadal)

La visita del cosí ha resultat una sorpresa molt agradable per a la Núria. Ara es compleixen quaranta anys des que salpà cap el Brasil i des de llavors que no l’havia tornat a veure. Ja en fa més de cinc que l'home es va jubilar i només un parell de mesos que ha tornat. Com que li sobra temps, aprofita per visitar els parents que li queden. La missió es complica més del que esperava al començament: ell no és l’únic que se’n va anar a viure lluny del barri, del país.

El Pere i la Núria ja han descabdellat una bona estona parlant de com va la família, la vida... La cosina piula que els fills van fent i que els néts estan molt macos, com qui deixa llast perquè el globus s’enlairi amunt i fugi terres enllà, per sempre. Bromeja sobre l’atabalament que porta amb les obligacions nadalenques, la feinada que té per trobar aquell joc de la consola que vol en Martí, un llibre de l’estil que li va a la Lluïsa o esbrinar quina dèria motiva ara a en Genís. Hi ha casos que conformen un món apart, com el de la Marta, la seva nora.

—Hauries d’haver vist com es va posar la punyetera el dia que li vaig regalar aquell trasto de cuina. Però ja n’estic escarmentada. No penso improvisar mai més amb ella. Això sí, després vinga corredisses d'espia per saber que coi li agrada. Mai he conegut ningú tan difícil i amb uns gustos tan “exquisits”.

S'ho han passat tan bé, parlant d’això i d’allò, rient de tantes coses, que la flameta de la tarda s’ha consumit sense que s’adonessin. Ja fosqueja i el cosí també ha de marxar. A fora no plou ni neva, però gela tant que les llàgrimes es glacen. Ell, que sempre pensa en tot, en això no hi havia caigut. Està massa fet a viure en un lloc a on és just per Nadal quan més caldeja. S’emprenya amb ell mateix per no haver pres, com a mínim, una bufanda. La Núria replica, ufanosa, que si busca la campiona de les bufandes la té al davant. Que, amb molt de gust, li’n donarà una. Ell insisteix una mica —no gaire— que ni parlar-ne, que ja s'aguantarà, que tampoc morirà congelat. La dona ataca amb més convicció i l'home s’acaba rendint.

El Pere resta atònit quan la Núria obre l’armari i descobreix que a dins hi ha una desena de prestatges atapeïts de tot tipus de bufandes, foulards, mantellines i mocadors de coll, tots ells —això sí— molt ben plegats, separats i classificats per categories. L'assortit de mocadors de coll, més o menys elegants, destaca com el més notori, seguit pel de bufandes de color grana o violeta fosc. Ell li pregunta que com s’ho ha fet per acumular aquell arsenal tant complet de protectors de gola. Ella, mentre alça les espatlles amb resignació, li respon que gairebé tots han vingut embolicats sota l’excusa de regals de Nadal, Reis, sants o aniversaris. És el que quasi tothom —des dels fills als néts, passant pels gendres i les nores, i acabant amb els germans i cosins que li queden vius— li regalen des de fa més de vint anys, quan fins i tot vivia en Maurici. Afegeix, sense dissimular el sarcasme, que s’imagina les conspiracions:

—Què li podria regalar a l’avia?

—Compra-li una bufanda o un mocador de coll, que li agraden molt, i quedaràs molt bé...

I és clar, com que ella sempre fa bona cara i es mostra tan generosa i agraïda, tothom queda satisfet, amb la sensació d’haver complert el deure. Si sabessin el que de debò li agradaria que li regalessin, més d’un cauria de cul. Amb un to una mica més amarg, comenta que mai la truquen per a preguntar-li que desitja. D’alguna manera, s'ha anat conformant amb el paper que li ha acabat tocant fer dins la família, quan arriben aquestes festes. Per a aquest tema —remata— ja la tenen enterrada. Admet la seva part de culpa, però. Una vegada ha dit això, la Núria es mossega els llavis, penedida per haver parlat massa. Però el cosí té el detall de fer veure que no s’hi ha fixat. De fet, en Pere —sense perdre el fil del que la cosina li diu— sent com per dins el recorre una petita vergonya secreta: enmig d'aquell impressionant mostrari acaba d’identificar un mocador exacte al que ha vist a la paradeta del metro, tot just abans de pujar a visitar-la. Allà baix costava dos euros, però feia l'efecte de valer deu vegades més. Recorda com, per un moment, havia estat temptat de comprar-lo amb la idea de que faria molta patxoca al coll de la seva estimada parenta. S’havia arribat a imaginar que ell quedaria molt bé si es presentava amb aquest present. Com se n’alegra ara de que, al darrer segon, s'ho hagués tret del cap, i preferís no malbaratar compliments innecessaris. A més, després de topar amb aquell “tresor”, l’alegria ve per partida doble. S’acabava d’escapar de passar per figurar com a un dels altres, un qualsevol de la família.

Ja al rebedor, amb l’abric posat i amb una superba bufanda de damisel·la de color bordeus al coll, el cosí agraeix a la Núria aquesta vetllada tan maca. Abans d’obrir la porta del pis, però, li pregunta que què farà aquestes festes. La dona respon que aquest any, a part dels regals de reis, res de res: ja en fa ben bé quatre que, mentre uns fills aprofiten per anar a Àustria a esquiar, uns altres treballen i els que viuen lluny del barri enguany no podran venir. Com que tampoc es vol passar jugant a la peneta de la venedora de llumins, fa una mica de broma. Li diu que tampoc li suposa cap tragèdia, que sempre s’ho acaben manegant per quedar, tard o aviat, i organitzar un dinar tots plegats, encara que no coincideixi amb les dates. Són una família molt moderna, ells. El cosí somriu, entendrit.

Passen uns segons mirant-se als ulls, en silenci, sense saber massa bé com acomiadar-se. Al final, el Pere decideix acostar els llavis a la galta d’ella i fer-li un petó. Just llavors, la Núria aprofita per dir-li, mentre gira el cap d’una manera que ell no s’esperava:

—Bon Nadal Pere.

Sense voler, per accident, les comissures dels seus llavis es freguen una mil·lèsima de segon i, com si fossin els pols oposats d’un imant, es desenganxen amb un botet imperceptible. Tots dos senten com si per una vena que romanès seca des de feia mil·lennis hi tornés a passar sang, bombada per una manxa i, acostumats a la sequera, no sabessin com navegar.

—Bon Nadal Núria...— li respon ell, tremolós com un adolescent. Capcineja lleugerament i baixa les escales sense mirar enrere. A mida que el so de les passes de l’home es van allunyant, la Núria se sent com si li xuclessin el cor amb una palleta. Sense adonar-se’n del fred que fa a l’escala, entra al pis, tanca la porta i es descorda els primers botons de la brusa. La calorada que li puja pel pit li estrangula l’alè.

El cosí ha decidit tornar a peu i així, de pas, aprofitar per prendre l’aire.

Mentre camina pel barri, compara les coses que han canviat molt amb les que no ho han fet gens. El carrer comercial és ara una zona de vianants. Això li fa una certa gràcia, tot i que, en lloc de les botigues que recorda, ara tot llampega amb les mateixes franquícies que pot trobar a Rio. Pels altaveus que pengen al llarg de totes les cases se senten nadales.

—...Pero mira como beben los peces en el rio...

Aquesta ja sonava quan era jove, tot i que la present versió li sembla encara més lamentable que la que recorda. I això que ell aprecia el techno: exerceix d’home al dia ell. El techno de qualitat, però. Com el bon tango, el bon jazz, el Frank Sinatra, la feina ben feta, amb gust. No aquella cacofonia borda.

Se sobte, s’atura. Hi ha quelcom que no el permet concentrar com voldria en aquest petit anàlisi sentimental i estètic i no acaba d’esbrinar de que es tracta. Sí, hi ha una olor pertorbadora que el segueix tota l’estona. Les seves deduccions s’hi acosten. Ara ja sap molt bé el que li recorda, però no d’on surt. Acota el cap i descobreix que la seva mà està acaronant suaument la bufanda que li ha donat la Núria. I tant! és la bufanda el que desprèn aquesta olor. Quin tanoca!

—...beben y beben y vuelven a beber...

Se li’n refot que aquesta sigui la nadala que més odia. En aquest precís moment ni la sent. Ara, només hi ha una cosa al món que li desborda els sentits: l’olor de la bufanda. Excitat, es treu el mòbil. Busca el número de la Núria. Pitja els botons, ràpid —mig segur, mig tremolós—, i espera, impacient, la resposta.

—...los peces en el rio al ver a Dios nacer...

Ja s’han dit tot el que calia. Ara, sense perdre ni un segon, gira cua i se’n va cap a casa la cosina, corrent tan de pressa com no ho havia fet en quatre dècades.

Quan s’escolen els primers raigs de sol per les escletxes de la persiana, per tot arreu prenen llum i color les restes de l’apassionada batalla campal que s’ha batut al dormitori de la Núria. En obrir els ulls s’adonen que allò seu no s’ha assemblat gens a les bestieses que diuen les revistes de salut quan parlen del sexe “tranquil”, “racional” i “reflexiu” de la “tercera edat”, aquest terme ridícul, de laboratori, que algun imbècil es va treure de la màniga, ja fa temps. Està claríssim que per organitzar-ne una de tan bèstia com la d’aquesta nit, ni la canalla de vint anys sabria per on començar. També saben que si s’ho miren amb realisme, això tampoc no ho podrien repetir cada nit. I amb pessimisme, potser mai més... Però tots dos estan convençuts que valia la pena viure una nit així, ni que fos una vegada a la vida.

El campanar de la parròquia els xiuxiueja que ja han arribat les nou del matí —l’hora a la que el comerç es desvetlla— i el fil musical del carrer arrenca, de nou, amb aquella alegria automàtica, com una castanya que peta sense cap mirament.

—Pero mira como beben los peces en el rio!!...

—M’acagun Sant Judes Escariot, Sant Francesc d’Assis i el coi de llop! una altra vegada aquest collons de villansicu! Potser El noi de la mare no serà l’hòstia, tampoc, però no els agafaria un treball a aquests fills de puta si la posessin, per variar! La mare que els va treure de ventre! Com ho aguantes això, tu, tot el sant dia?

La Núria es peta de riure quant sent aquesta bateria de renecs. El cosí mostra un posat tan emprenyat com el d’una criatura farta que cada dia li plantin el mateix plat de sopa. Quan es mig refà de la riallada, s’embadaleix amb l’expressió del Pere, i encara el troba més còmic i guapo. Tot alhora. Les emocions se li renoven tota l’estona. Quan una s’estova una altra la reemplaça desbocada. Se li abraça de nou, encara més fort. Vol sentir la seva pell antiga i cansada reviscolar per la sang que li bull a sota de nou. Els seus pits entrenats a viure en la por del marciment, convençuts de la seva inutilitat per a l’amor, llencen l’escut i alcen l’espassa, renoven el seu lideratge entre els més bells i valents en la contesa amorosa. Els seus, de natural pàl·lids, s’enrogeixen i s’inflen com un mar xuclat per la lluna, una marea que es desborda per un batiment d’onades de besos sense fi. Qui havia dit que, a les seves velleses, això no podria passar?

Per fi, la vida li ha donat el regal que feia tant de temps esperava.