Divertida portada del llibre L'Enemic de Davide Cali i Serge BlochAhir vaig estar pensant (no sento els aplaudiments). Vaig arribar a elaborar un concepte moral (jo??) que no tinc ni idea fins a quin punt en té algun de valor moral. Però bé, una mica per mirar d'estar la moda de la pontificació a tort i a dret (Florenci, ho dius com si tu no ho haguessis fet mai, tu també. Quines penques...) em va encuriosir fer la prova. Va, prou preàmbuls, que tinc feina. Som-hi (ho posarem en un coloret d'aquells que fan que sembli que el que es diu és més solemne):
Si no pots vèncer el teu enemic, uneix-t'hi. Molt bé. Però, i si ell refusa la proposta? Aleshores, millor cercar-ne un de nou: mai és tard per complicar-se la vida...
Té el seu punt masoquista, ho admeto. L'enemic en qüestió, segons com, i si a ell li va bé (en això, cal que us poseu d'acord, imagino), entre putada i putada, te'l pots anar follant. I així, mira, com a mínim podeu aprofitar el temps. Penseu que n'hi ha alguns d'una persistència admirable. Podrien fer anuncis de sabó Micolor: els colors no se'ls esborren encara que els sotmetis a un fotimer de rentades. Si t'ha tocat un d'aquests, i a més està bo/bona, quins ganes de gastar totes les energies a fotre! Posats a fotre, fotem, però fotem bé. No fotem!
Ahir, sense anar més lluny, vaig cometre la baixesa, la debilitat (no per humana, menys lamentable, que diu molt poc a favor meu) de mal parlar no només del meu enemic, sinó de gent contaminada per ell, mentre jo mirava de salvar els últims mobles, penjant-me les darreres medalles que trobava pels calaixos, perquè es veiès ben clar que estava carregat de motius. Ai, amic meu, que patètic. I pel damunt de tot, què poc intel·ligent. No res home, aprofitem el que la vida ens ofereix i col·laborem a que aquesta sigui rica i plena. I així, entre tots, anirem fent un món més bonic, normal i "maco", com deia el gran Ovidi Montllor al final de La fera ferotge:
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau. Au!
Bon dia i sigueu feliços. I si us plau, cuideu el vostre enemic. Regaleu-li una rosa i un llibre per Sant Jordi. Si encara no teniu una pantalla plana, dipositeu un retrat seu damunt el televisor. Copuleu-lo des de tots els àngles, per totes les habitacions de la casa. En fi, eduqueu els vostres fills en el que és correcte i no els ompliu el cap de bajanades. Adèu!
6 comentaris:
Si em permets et diré que es una entrada molt dura, tan el contingut, com el fons. Jo no soc qui per donar consells, però la primera pregunta seria, que s' entén per enemic? perquè l' enemistat pot venir de un munt de situacions, directes o indirectes i la segona, que vols del teu enemic?.
Personalment et diré que no tinc enemics, no que jo sàpiga, un altra historia es que per rancúnia, enveja o paranoies varies s' inventin tot un currículum ple de despropòsits, però en tot cas el problemes es dels demès que no meu, jo sé com soc i aquestes alçades de la vida m' la bufa sincerament el que pensin o deixin de pesar de mi la gent que no em coneix de res, però aquest no es el tema.
Hi ha gent que em cau mes o menys be per la meva percepció personal de les situacions, i sé per experiència que la merda dels altres a vegades ens esquitxe sense voler o volent per estar receptius a les "obvietats" que ens expliquen perquè normalment mai l' enemic es un sol.
Jo en aquests situacions l' únic que penso es que no hi ha res mes noble que la sinceritat, agafar el toro per les banyes i al igual que dius que " entre putada i putada, te'l pots anar follant" cosa per altra part trobo del tot incoherent, ara pots entre mal rollo i mal rollo tenir una conversa amb la part interessada si de veritat t' interessa recuperar el que teniu o si no t' interessa deixar-ho corre, que es la forma mes intel.ligent de portar una situació desagradable.
I una cosa sempre has de tenir present, ningú com un mateix per saber la perfecta valoració de les coses, perquè a vegades que algú et faci mal no vol dir que sigui un fill de puta, i no s' ha d' escoltar a qui per la mateixa o semblada raó estigui escaldat.
Sempre hi han dues versions de la mateixa situació, i normalment la mes acertada es la que esta enmig de totes dues, perquè la percepció de les coses, dels sentiments i de la mateixa vida sempre es diferent per tothom.
Es post ser enemic sense deixar de ser persona , perquè quan es traspassen els límits del sentit comú, l'educació i la decència la paraula es un altra.
Marta, primer que res vull agrair que hagis expressat el teu punt de vista crític amb fermesa i dedicant-t’hi temps i espai a detallar-ho com cal. Això, d’entrada, això m’agrada.
Entenc que l’entrada et pugui semblar dura. No tenia cap intenció d’evitar que fos amarga. Irònicament amarga. Me’n ric de la ridiculesa de certs conflictes, exagerant les solucions, i, sobretot, de mi mateix, sense dramatitzar. Calia? No ho sé. No he reeixit? Ho sento. Quedo com un energumen? Qui em coneix ja sap que no em poso així si no tinc bons motius. Sincerament, tant me fa.
Les preguntes que em fas. Jo diria que un enemic és algú que té uns interessos contraris als teus i treballa activament per destruir-te. Sovint, les circumstàncies que fa que dues persones, dos països, esdevinguin enemics són tràgiques casualitats que fan que ambdues parts quedin a una banda i l’altra d’una ratlla divisòria (em trobo en aquesta trista situació en la defensa dl patrimoni de Sitges, per exemple: moltes de les persones que han decidit fer la transformació dels museus són gent que admiro, fins estimo, però els meus ideals m’empenyen a prendre partit i lluitar pel que crec just). D’altres, hi ha una part que decideix passar a l’atac: Quan Hitler decideix envair Polònia, quan algú decideix abusar d’algú més dèbil, el desequilibri en el tant per cent de responsabilitat entre les parts crec que s’allunya dràsticament del 50%, crec. Respecte a que vull del meu enemic, tot dependrà del grau al qual hagi arribat l’enemistat. En primer lloc cal esgotar tots els recursos diplomàtics. Si això arriba a un moment en que esdevé impossible, ja sigui perquè una de les dues parts s’entossudeix en l’atac, vull que el meu enemic em deixi en pau. No em cal destruir-lo. Tant se me’n dóna. Però si persisteix en l’atac, fins a posar-me en perill a mi o algú o cosa que estimo, em defendré. Ho faré millor o pitjor, per`no m’estaré quiet.
Me n’alegro molt que no tinguis enemics. Per molts anys duri. Persones que malparlen de mi, que em tenen enveja o el que sigui, jo també en tinc i, mentre només es dediquin a això, penso com tu, que ja s’ho faran. M’encanta aquella frase de la Mae West que tant bé coneixem. Viu i deix viure, tu. Totalment d’acord amb tu.
Sobre l’esquitxamenta (sovint absurda) sense haver-ho menjat ni begut, noia, certament, és una llauna. Discrepo amb el que dius de l’enemic sol, pel que em sembla entendre de que la responsabilitat sempre és compartida. Em remeto al que he dit a dalt: hi ha casos en que la rivalitat és al 50% (dos pirates lluiten pel mateix tresor), d’altres posem-hi que al 30% i 80% (una noia ensenya la cuixa a un senyor... però després el senyor es fa el pesat durant 3 anys seguits, nit i dia) i altres en que hi ha un 100% i 0% (el cas que deia d’Alemanya Nazi contra Polònia, d’un violador contra un innocent). Les variables, les ganes d persistir en l’enemistat varien tant com variables són les tonalitats de blau del mar i el cel.
Totalment d’acord de nou amb la qüestió de la sinceritat. Per mi resultava evident que la frase que has extret no deixa de ser un cop de sarcasme desmesurat i bestia, en la línia de les atrocitats que escrivia en Marcial. Si algú no s’adona que parlava sense ironia, que jo crec que aquella rucada és la solució, em sap greu. Em semblava tan delirant (per subratllar precisament l’efecte que produeix certa situació tensa, fins el punt que un ho acaba engegant tot a rodar i dir-li a l’enemic “oh, benvinguts, passeu, passeu...”) que confiava que s’entengués. Cap problema per aclarir que només es tractava d’això: no vull que se’m mal interpreti, ja sigui per culpa meva com del receptor. Amb tot, no ho penso canviar. Aquests exabruptes de dibuix animat formen part de la meva personalitat, tan si agrada com si no. Reprenent el que deia de la sinceritat, sí, si encara hi ha temps i alguna possibilitat d’arreglar un conflicte amb algú que t’importa, qui em coneix sap que no perdo un dia per mirar de fer-ho.
(continua)
(continuació)
També, però, que quan ja no hi ha remei (o a mi m’ho sembla, o ja no tinc forces), fins el punt que ja el que pugui passar o dir l’altra part se me’n fot, em dedicaré a muntar un refugi nuclear a casa, tot esperant que les bombes de qui m’ataca em provoquin el mínim de baixes.
Totalment d’acord amb el que dius d’un mateix i la valoració de les coses i que fer mal no equival, d’una manera tan maniqueista, a ser mala persona. La immensa majoria dels qui m’han fet mal (alguns molt) no nomes són bones persones sinó que probablement molt millors que jo mateix. I jo (fa lleig dir-ho) sempre que he fet mal ha estat per patositat, perquè no hi havia més remei, perquè he estat dèbil, no he estat prou valent o m’he deixat endur pel meu cor, mai per planificacions recargolades, per pura maldat, d’anar a fotre, perquè sí, per imposar la meva llei i plantar la bandera de conquesta, llançant al riu la que ja hi havia quan tot funcionava bé en aquell lloc. I per l’altra banda, he conegut algun fill de puta que m’ha protegit. Com és lògic no parlaré malament d’ell (mereixeria bullir al infern per pecat de desagraïment). Però si perquè m¡’ha ajudat haig de callar la seva condició de mal parit seria quelcom que fins i tot a ell ofendria: fins i tot els fills de puta tenen el seu honor. Respectem-lo, caram.
Sobre la qüestió de les dues versions d’un mateix conflicte, ja m’he estès prou abans amb el tema aquell de Polònia i bla, bla, bla. Per tant, aquí no hi ha acord. Jo mateix he estat testimoni de percentatges d’injustícies molt variables i que només els dies que realment m sento mandrós a pensar ho soluciono amb un “va fills meus, tots dos teniu un 50% de culpa i ara, aneu-vos en pau.” I mentre veure-ho l’atacant mirant a l’atacat dient “veus, com jo tinc les meves raons per atacar-te? Ho ha dit en Florenci en la seva immensa saviesa del 50%”, l’atacat té dret a recordar-se de tota la meva ascendència i dir “What the f...!!!”, mentre jo m’he quedat amb la consciència tranquil•la, com a jutge ja he complert i ja me’n puc anar a prendre un Dry-Martini.
Totalment d’acord am l’últim paràgraf. El teu enemic no és algú (excepte que no sigui un monstre) pitjor que tu. I és precisament en el conflicte, en les situacions complicades on es demostra qui val més. I l’educació, per descomptat, jo també crec que mai s’hauria de perdre. Qui l’empra es degrada i perd credibilitat. Entenc que alguns dels exabruptes que he deixat anar n aquest post aconsegueixen en mi aquest efecte a nivell públic. I tant. No trigarà a sortir qui dirà que la reacció és infantil (aquest adjectiu excita molt a certs jutges carregats d’una maduresa admirabilísima, vatua l’olla) que em tiro pedres damunt la meva teulada, etc. Amb tot, hi ha allò que se’n diu estar-ne fins més amunt dels nassos. El moment en que aquesta ratlla es creua, per desgràcia, un no la pot decidir. Em tinc per una persona pacient. Molt pacient, de fet. Precisament per aquest motiu, quan decideixo passar a l’estil del meu amic Marcial, queda avisat que alguna cosa passa i que qualsevol cosa pot passar. Mal moment de la meva vida per tocar-me els nassos, també, ja t’ho dic ara.
En fi, espero que la resposta aclareixi algun punt fosc, acosti punts que segur mereixien trobar-se, i definirà millor aquells en els quals no estem d’acord. Sincerament, és un gust poder debatre amb algú prou intel·ligent i valent com per exposar el teu punt de vista com ho has fet.
Florenci, còm a estratègia em sembla peculiar i agosarada, però tenim la desventatja que l'enemic ho pot haber llegit i no podem comptar amb el factor sorpresa. Suposo que serveix també en el cas de l'arxienemic, però.
La tindré en compte, personalment perquè penso follar sempre va bé; en el meu diccionri posa que és sinònim de donar guerra.
Les tècniques a emprar són infinites i permeten poder superar l'enemic sense problemes amb una mica d'imaginació i potser amb alguns electrodomèstics i tot.
Florenci, me pone, ja t'ho dic jo...
Montse, no ens enganyem: l'estratègia, si s'entèn com a estratègia, és un xurro com una casa. No es pot prendre seriosament de cap manera.
En fin, però... Avui és un altre dia i a veure com el vivim desprès de tanta sorollada i desvastacions que em proporcionen una credibilitat zero. Però què hi farm, "es lo que hay".
Per cert, benvinguda!
No acabo d'estar d'acord amb tú, Florenci, però per sort no hi entenc gaire d'enemics. Pensaré una miqueta més sobre el tema però no et diré les conclusions, per si de cas...
Publica un comentari a l'entrada