Després del soroll ve el silenci. Prendre un temps per pensar i aprendre a mirar les coses d'una manera diferent. Sinó, no podrem avançar i fer net. La imatge de dalt està presa en un solar descampat amb palmeres, fa una setmana, a Torroella de Montgrí. Pel voltant era ple de cases, de vida urbana. Així, però, si no es veu el terra sembla una illa perduda enmig del Pacífic. Les coses semblen altres coses segons les mirem. Això ho sap tothom, però tots ho oblidem mentre ho fem.
Canviar la perspectiva. De tant en tant cal. Ara per ocultar la brutícia, ara per justament el contrari. Per descansar, per treballar. Bon dia a tothom.
5 comentaris:
Quina sort, els de Torroella de Montgrí, tenen illa pròpia!
De totes maneres, com ens has dit el secret, ara me'n podré fer les que vulgui on em vagi bé.
És un escrit que ens dona al.les.
Va ser quan vaig acompanyar la Maite (la fotografa campiona de fa dos posts) a la inauguració de la seva exposició, a l'Estartit. A Torroella també se'n feien d'altres. Els senyors de la organització ens hi van convidar. I vaig i em trobo allò, quan ja es feia fosc, a l'altra banda d'un mur. L'efecte era sorprenent.
Torroella de Montgrí és una vila molt bonica. Ara, el lloc a on hi havia aquest paleram no oferia, des d'on era, un gran interès. Tot va ser qüestió d'alçar la vista. El truc és vell. Sovint, però, se'ns passa que no hauríem d'anar sempre caminant mirant els peus, ni mirant cap amunt: mirant sempre als peus et perds un munt de coses que passen pel voltant. Mirant cap amunt pots xocar amb tot. Tot plegat molt obvi. Però quan hi estàs dins, costa d'adonar-t'hi. Quan ho fas, el que et semblava dolent ja no t'ho sembla tant i viceversa. És sa, de tant en tant, canviar la posició de la càmera per no creure'ns massa les nostres pròpies mentides.
Estic d'acord amb tú, sobretot m'agrada l'última frase. Em recorda aquell conte de la monja que surt del convent només un moment.
Tot sovint la visió de les coses depèn de la perspectiva amb que es mira i dels punts de referència.
Florenci, no et sembla que tot va massa depressa en aquesta societat, ii després hem de tallar trossets d'imatges per veure la realitat? A mi m'has fet venir al cap aquesta idea llegint el teu post.
P.D. Jo tinc DOS anónims....que fem amb aquesta gent?? podriem unir els seus comentaris i fer un blog anónim....jo també n'estic tipa dels anònims que no donen la cara...
Parles d'aquell conte de la monja de clausura que va demanar un dia poder sortir del convent per, per un cop a la vida, com a mínim, poder veure com és l'edifici des de fora? Si és aquest, és boníssim.
Sí, Mercè, que tot va cada cop mé sde pressa crec que és obvi. Vivim en una sobreabundància d'experiències, d'informacions, i hi passem per sobre d'una manera atabalada. Al final correm el perill de sentir un buit enorme, una culpabilitat inexplicable de, malgrat viure tot el que pots, en el fons tenir la sensació de viure molt poca cosa. No ho sé, hi ha moltes variants, en molts sentits, en un sentit molt menys abstracte que de la manera en com ho dic. Jo sóc un perfecte exemple de caos del món modern. Miro d'ordenar la tanca d'herba del jardí. La podo per la dreta i em queda torta per l'esquerra. Podo fatal, ara em distraic massa, ara em concnetro obsessivament, i al final les plantes se'm moren a les mans. No sempre ho foto tan malament, tampoc. Però en general, sí.
Sobre els anònims... Mira, ja passo. Que facin el que vulguin, avui estic per fer net i no e´s fàcil. Em sap greu que et passi això a tu també. És una cosa molt desagradable i trista. Em sap molt de greu, noia.
Publica un comentari a l'entrada