Mort, pujada al cel, caiguda a l'infern... i resurrecció
Final del curt The Haunted House (La casa encantada) de Buster Keaton (1921).
He tingut aquesta escena, fins la baixada a l'infern, tota l'estona dins el cap aquests dies. M'obsessionava en com el personatge interpretat per l'amic Buster anava d'una banda a l'altra, com una pilota, sense entendre res del que passa en cap moment. Pensava en muntar aquesta seqüència fins just quan apareix en Pere Botero. No recordava, però, la resurrecció. Al final he decidit tallar el fragment fins el THE END, quan el protagonista torna a la vida. En realitat, mai ha mort i l'amor i la diversió (amb algun accident còmic pel mig, com si no) l'esperen. No és meravellós?
Amics, potser no esteu al cel. Potser mai entendreu res del que us ha passat pel mig, com és que un dia éreu a dalt de tot i després, de cop i volta, pam! a baix, al cul del món. Reconec que la temptació de maleir-ho tot pren la seva força. Però, al capdavall, esteu vius i heu viscut una experiència increïble per agrair a la vida. Avui jo em quedo amb l'agraïment per haver-hi estat al cel, que voleu que us digui. Que ara simplement toca viure, amb els peus a terra, sense ales? Perfecte. Al cap i a la fi, no tothom ho pot dir que ha pogut volar, pujar tan amunt. No sempre he estat tan lúcid, això és cert, sobretot durant els moments que em venia aquell dimoniet (que sembla sortit d'un film de Meliès) a punxar-te elpel darrere. Ajuda mirar el film fins el final. Tot es torna molt més positiu: el que durant uns moments, dins nostre, s'arrossegava en un fangar de retrets, de sobte ens adonem que es converteixen en una univers infinit de "gràcies!"
Si no enteneu els altres, no us hi escarrasseu. Tal dia farà un any. Si no us entenen a vosaltres, doncs tambè. Aprofiteu la vida tal com sou. Eviteu que us idealitzin gaire. Assumiu que, inevitablement, decebreu. Si teniu la oportunitat d'esmenar un error, aprofiteu-ho. Si no, mala sort. I, com ja us dit, viviu! A la mostra manera, allò del My Way del Frank Sinatra. I com que els altres també el tenen el seu de My Way, doncs paciència quan us toca a vosaltres patir-ne un de diferent. Un dia tu, un dia jo... Ja ho dic, passo de rancúnies. Em vull quedar amb el bon record del cel. M'agradava, tu, allò d'anar saludant angelets. Doncs ja està, noi. Què més vols?
Bon dia gent. I, no em cansaré d'insistir, viviu! Thank you, Mister Keaton.
7 comentaris:
Hi ha un anònim que m'està donant lliçons de català. Suposo que és algú que té més temps i més educació acadèmica que jo. Per una banda li agraeixo les correccions que, evidentment, incloc. Jo estic per l'excel·lència, malgrat que em trobo lluny d'albirar-la, i menys quan vaig a tota pastilla. Com que no valen excuses, demano als qui legeixin aquest blog disculpes pels errors.
Passa, però, que si en lloc de presentar-se de forma anònima em digués qui és, m'estalviaria que l’engegués a prendre pel cul com des d'aquí faig: n’estic fins el cap de munt de fills de puta que no tenen una altra cosa millor a fer que tocar la escrotamenta i no donar la cara per poder debatre directament. Per tant, si tant s’escandalitza per les meves atrocitats ortogràfiques, espero que ara tingui la oportunitat de veure com un servidor va aprendre certa “mala educació” de la de parlar a la cara, grollerament, gràcies a un bon mestre (per cert, un home d’immensa cultura, a més), que en noblesa, això sí, a vós li passa la mà per la cara un mínim de setanta cops per segon. Ja tinc altres bons amics lingüistes que, directament, sense amagar-se, ja m’avisen quan detecten algun error.
Vós, senyor o senyora anònim complet (i tots els de la vostra condició lamentable) ja us en podeu anar a cagar ben lluny, així rebenteu en un lloc on les vostres repugnants freixures no esquitxin a cap innocent i el contamini.
I ja està, un cop heu tingut el vostre minut de glòria (“que ruc el Florenci, ens ha fet cas, ha, ha, ha...” penós...) ja no us penso dedicar ni una sola paraula més en públic. He dit. Chau, chau.
Com deia la gran Mae West: "Quan sóc bona, sóc molt bona, però quan sóc dolenta sóc millor" No crec que arribi a tant i a mi m'encntaria ser-ho molt i molt de bo. Amb tot, li recomano que miri de no comprovar el verisme de la frase de la gran diva.
Ara sí, Bon vent i barca nova, imbècil.
Qui estigui lliure de faltes que tiri la primera crítica...
Moltíssimes gràcies pel tu suport, Helena. No, si se m'escapa alguna falta "intolerable" i algun amic la detecta, jo aniré corrent a rectificar-la. De vegades, quan pels motius més diversos, torno a fer un cop d'ull a alguna entrada antiga m'esgarrifo d'alguna pífia que se m'ha escapat i ningú me l'ha detectat. Quan les veig i tinc tmps, miro d'esmenar-les.
El que trobo impresentable són els anònims. No estic jo per aguantar aquests collonades, sincerament. Ep! ni crec que ningú les hagi d'aguantar. I ara em toca un de nou, una mena de besnet secret del Joan Coromines... au, que s'n vagi a pastar regalèssia.
Merci de nou, Helena!
Jo sé que la meva ortografia en català es un insult al Pompeu Fabra i que segur que si aixeques el cap m' enviaria a galeres, però faig el que puc desprès de haver fet tota l' escola en castellà. Però sempre ho dic, es molt mes honest donar la cara malgrat que sigui per posar-nos a parir que escudar-se en un anonimat per les simples ganes de tocar la pera.
De tot i variat existeix a la vinya del senor!!!
Mil gràcies, Marta. A sobre, qui sigui va en plan de: "i no t'imgines qui sóc, ha, ha, ha..." Ja l'he hagut de patir prou aquesta mena de persecucions al passat. És com aquests lladres que t'entren a casa, t'ho remenen tot, no saps qui són i empren la informació que troben per escampar merda sobre tu, manipular la informació que troben.
Detesto la grolleria. Però aquests personatges et donen peu perquè l'empris. Se la mereixen. A més, per molt que t'esforcis, mai arribaràs al seu nivell d'indignitat, per molt de guant blanc que gastin. És molt desagradable.
I a sobre, l'entrada (ràpida, sí, però feta amb tota la il·lusió de compartir la meva voluntad de veure-ho tot net, de començar de nou) ha quedat eclipsada per aquest tema ridícul. Admeto que aquí la culpa és tota meva, perquè hauria d'haver fet una entrada sobre el tema, apart, si de cas. M'he adonat de l'error massa tard. Ara ja tant és. En el fons això no té cap importància, però. Hi ha (i tinc) altres problemes més improtants. Però no em mereixo patir aquesta mena de violència, ho sento. Ningú. No la hi desitjo a ningú. Ni a aquesta gent.
Insisteixo, Marta, gràcies!
I un detall: la teva ortografia no és un insult a Ponpeu Fabra. Per res. A més, ho sé perfectament que formem part d'una generació on vam passar tota l'escolarització en castellà.
Per cert, aprofito per afegir un punt d'humor: al gran savi, que es feia l'indignat "de que és un dequeïsme imperdonable. Increïble sense dièresi, per favor!" ("per favor" exprssió ben nostrada, per cert) se li han escapat dues faltes igual de garrafals que també he aprofitat per corregir. Hauré de començar a reclamar uns anònims més eficients, perquè així no assoliré el Parnàs somniat de cap manera...
Publica un comentari a l'entrada