Apuntant-me a un Màster en Venjança...

(A la foto em podeu veure preparant-me. De moment només he arribat a la fase "Te voy a dar dos mekos que te vas a cagar patas pabajo...", però continuem treballant en el tema. I amb tot... cuidading, que toi mu loco, neng...)

Hi ha cert petulant de pacotilla que sempre m'ha semblat un impresentable mancat de talent, i que mai, tampoc, m'ha caigut especialment bé com a persona. Bé, ja s'ho farà: sempre prefereixo parlar del qui/que m'agrada que del qui/que no. Resulta que m'acabo d'assabentar, però, que aquest pallasso sense gràcia fa uns quants anys va fer un mal a realment innecessari a una persona que estimo molt. Qui em coneix sap que sóc força cagat a l'hora de defensar-me, de lluitar pels meus drets, però quan toquen un cabell d'algú dels meus, el culpable faria molt bé de practicar-se un sepuku abans no l'enclci: la crueltat d'aspirant a membre de les Waffen-SS frustrat se'm dispara (rotllo aspersor) per tots els porus del cos amb una unidireccionalitat dissolvent. Diguem-ne que no acostumo a venjar-me, però quan toca sóc capaç d'arraconar algú a la vora del suïcidi només hipnotitzant-lo amb els meus ulls vermell Satanàs. En assabentar-me que aquell mediocre amb ínfules ha tingut la mala sort de tocar-me aquell voraviu, he començat a preparar una màquina de rellotgeria per eliminar-lo a ell, a tota la seva descendència i a tota la  memòria dels seus avantpassats de la closca terràqüia  Un sistema ben cabró, però excessivament sanguini. I aquí és on rau el més gran defecte que pateixo com a venjador: sóc massa apassionat, massa quixotesc (en això sí sóc molt espanyol, tu) no reflexiono gens, m'importa un rave que en presentar-me amb una bomba lligada al ventre ens n'anem tots dos a prendre pel cul. I això que he llegit minuciosament aquella obra mestra de la venjança titulada, precisament així, ¡Venganza! de l'inigualable Ceferino Galán, editat per la imprescindible La Olla Expréss (espai de propaganda gratuïta finançat per l'Eli Gras... que no és cap dels tres protagonistes d'aquesta història, pobreta, i també me l'estimo molt!). La persona estimada injuriada m'ha sabut, però, aturar a temps amb paraules sàvies. Aquesta fada del bé i del mal m'ha mostrat (un cop més, no n'aprendré mai) que així no només em faré mal (a part que la possible elegància que miro de mostrar en altres aspectes de la vida s'esfumaria com l'alcohol en l'aire) sinó que el cop no té augurat cap garantia d'èxit segur. Resulta que aquesta mestra meva em depassa abastament en intel·ligència en aquest i altres temes. Sap venjar-se tant i tan bé, és una sibarita tan micropolida en el tema, les ha passat tant extremadament putes en aquesta vida i ha hagut de recórrer, també, manta cops a aquest noble art, que el domina amb virtuosisme de mestre budista, d'aquell que proclama que no es tracta de tocar 200 notes per segon amb el sakuhachi sinó que les dues úniques que ocupen un minut et facin fregar el Nirvana amb la punta del teu halo místic. Gràcies per aturar-me i per fer-me veure que em cal un entrenament adequat, paciència, perfeccionament espiritual "pata negra". Prometo que quan ho tingui tot ben planificat, llavors i només llavors, portaré a terme la més bella venjança que s'ha vist en aquest puto racó de món. Gràcies, mestra, excelsa sensei, entrenadora del meu jo eixelebrat. Tinc temps d'anar domesticant aquesta bèstia adolescent que em fa bullir la sang i, mica a mica, anar trobant el meu camí cap a la victòria i decapitació completa del malvat. Que es vagi calçant aquella cuca tipogràfica...

De niño a hombre: "Les meues universitats" (2012) de Joan-Daniel Bezsonoff

El gran Luís Mariano, per fi, protagonista d'una portada d'en Bezsonoff

Les meues universitats, l'últim capítol de memòries de Joan-Daniel Bezsonoff o de niño a hombre

D'entrada, aviso que sóc el pitjor candidat possible per acostar-me a unes memòries universitàries, de qui siguin, per bones que siguin, de gust. Pateixo l'estigma de l'autodidacta amb consciència al purgatori a causa d'haver exercit de saltataulells en l'època que tocava complir la pena del Sing-Sing escolar. La meva rebel·lia militava en un esquadró kamikaze dedicat a venjar-se d'aquell sistema educatiu irrespirable. Mal-treballo des dels 14 anys i fujo de tot el que flairi a facultat. Ignorar (i importar-me un rave) la diferència que hi ha entre llicenciatura i freixura no em fa sentir orgullós, tampoc. Sento el complex d'inferioritat del perdulari institucional, del paràsit socioeconòmic que té el que es mereix per culpa de la seva tossuderia, la seva immaduresa plus ultra tota lògica i el seu orgull basat en esquemes fossilitzats des dels quatre anys de vida. Un cop dit tot això, entenc que més d'un es pregunti quin plaer masoquista m'ha portat a llegir i recomanar aquest llibre que des de la primera fila defensa el soldat Luís Mariano abanderat amb el seu somriure. Demano disculpes al basc universal per parafrasejar don Julio al títol d'aquest post (tot i que no em negarà que li posaria difícil la victòria en un concurs d'esplendor dentífric).

Les meues universitats ocupa el quart lloc en la sèrie de llibres de caràcter memorístic de l'autor de Nils. Comparteix amb els altres títols d'aquest gènere una estructura i estil similar. El lector que hagi fruit amb Una educació francesa retrobarà aquí aquells retrats humans que han fet d'en Bezsonoff el retratista per excel·lència de la literatura catalana actual. Actua com un Pla de traç nerviüt, concret. Amb poques pinzellades salta d'un professor a un company amb la gràcia d'un aquarel·lista en mig d'una carrera de cavalls, corrent per la pista de l'hipòdrom. En Bezsonoff inventaria personatges a tota velocitat perquè sap que l'aigua del gotet que duu penjant d'un fil es pot evaporar en qualsevol moment o abocar-se en patir la coça d'un pura sang. L'humor més fi, el magisteri de l'ironia, la melancolia vigilada per la punta d'uns dits que no paren d'acaronar el fre de mà quan apareix i totes les altres virtuts dels altres tres volums anteriors (Els taxistes del tsar, Una educació francesa i Un país de butxaca) es troben a balquena i fan que tota prevenció, tot prejudici, tota por de patir la corrosió de pebre acadèmic a la ferida biogràfica (parlo per mi) s'esvaeixin. 

A través de les planes, en Bezsonoff ens parla de la Kahgne (no penso repassar si s'escriu així aquest coi de paraula), una mena de camp d'entrenament de legionaris de l'intel·lecte. Els qui no estan a l'alçada del que s'espera no hi tenen cabuda. El sistema instaurat els detecta i els fulmina automàticament. Els mateixos supervivents van creixent amb una autoconsciència d'elit. Semblen veterans de la Guerra del Vietnam. Com aquells ho feien amb els hippies que se'ls manifesten davant els morros en tornar a casa, es miren amb el menyspreu la societat d'esparracats culturals que els envolta. En aquest sentit, la tensió que es produïa entre la fascinació i la repulsa (amb el desencant com a tercer element en lliça) en les experiències narrades en els altres llibres també apareix aquí a través de breus reflexions, comentaris lapidaris i el·lipsis que el lector ha de resoldre. No ens enganyem (i ell no ho pretén en cap moment: sempre juga amb les mans damunt la taula i en màniga curta) l'autor ens conta abastament les seves batalletes, però ho fa amb prou gràcia com per semblar-nos honest i humil alhora. En cap moment tenim la sensació que ens refrega els seus èxits per la cara ni que mira de fer-se el simpàtic amb els seus fracassos. Es propulsa enlaire amb el triple salt mortal de la quadratura del cercle i, sense xarxa, cau dempeus amb decència, bon gust, saludant amb un to proper i simpatia de bona llei, sense pidolar compassions a la Woody Allen. Si així ho hagués fet hauria llençat el llibre de pet a la foguera.

En resum, un títol no tan sols recomanable sinó imprescindible, un dels millors del seu autor. Us ho diu algú a qui no li van aquestes coses. Malgrat tot, tanco els ulls i encara sento com ressona dins la meva memòria els ecos dels passos pel passadís aquell a través del qual generacions d'alumnes s'escapaven del centre. Potser de passadissos secrets va la memòria. En Joan-Daniel Bezsonoff en n'ha il·luminat un de fascinant amb la seva llanterna. Jo vinc de visitar-lo. Us ho dic de tot cor: val la pena!

La pedofília un crim? No

He vist un cartell de denúncia que proclama que la pedofília és un crim i la homosexualitat no. De ben segur que ara em ficaré en un bon cacau psicològic i ja imagino que els amics psicòlegs em picaran el crostó (o no), però crec que ni una cosa ni l'altre ho són. M'explicaré:

L'acció de cometre actes sexuals amb criatures (pederàstia) és un crim. El desig sexual cap a les criatures (pedofília), no: es tracta d'una fília com qualsevol altra. Fa poc vaig llegir una llista que gairebé em fa marejar; n'hi ha un fotimer, amb algunes de ben heavies per a les ments sensibles. El problema amb aquesta fília (com amb moltes altres d'aquella llista, també) és que la persona que la té no la pot practicar sense practicar l'abús d'un ésser en inferioritat de condicions. Això no passa amb l'homosexualitat, ni tampoc amb les fílies com el sadomasoquisme ni amb qualsevol altre mena de relació sexual entre iguals, entre adults que han arribat a un acord mutu. Cap persona té la culpa d'haver nascut amb la impossibilitat de sentir desig sexual cap a res més que cap els nens. Passa, però, que aquesta persona ha d'entendre que, per a desgràcia seva, no pot satisfer els seus desigs, per raons obvies. Si condemnem els pedòfils, a priori, podríem condemnar també els esquizofrènics o qualsevol que pateix altres alteracions. 

Que no se'm malinterpreti, si us plau. Sóc pare de dos fills i espero que les lleis els protegeixin i siguin durs amb qui exerceixi violència i abús contra criatures, persones malaltes, animals i tothom que no es pugui defensar per si mateix. I sinó fos pare ho demanaria amb igual contundència. M'agradaria també, però, que la societat ajudés als qui pateixen inclinacions sexuals potencialment nocives per als éssers innocents sense condemnar-los a la foguera abans d'hora. Hi ha gent que ha patit autèntics inferns interiors per causes similars i no ha abusat mai de ningú. Em poso en el seu lloc i jo, que em considero un individu molt sexual (per sort, la meva sexualitat funciona dins uns paràmetres gens problemàtics socialment) valoro molt el mèrit d'haver-se de refugiar de per vida en la consolació en solitari. A mi em tocaria molt els nassos que a causa d'un "regalet" de la natura m'hagués d'abstenir de tota relació sexual. M'agradaria pensar que en aquell cas entendria que allò no ho puc fer, però m'és molt fàcil fer-me el moral si sé perfectament que quan arribi a casa no faig cap mal a ningú si la meva parella i jo ens desfoguem amb un clau antològic. Si parlem de mal parits cínics ja és una altra cosa. Aleshores, directament, aplicació de la llei. El tema és delicat, però m'agradaria que s'obrissin debats seriosos per no caure en l'obscurantisme disfressat de progressisme o conservadurisme i el linxament preventiu de liquidar-ho tot i confiar que el cel ja separarà els bons dels dolents. 

Una bona amiga, la Montserrat Vergés, filla del genial poeta Joan Vergés i mare exemplar de tres fills preciosos, m'ha donat permís de publicació a un comentari que m'ha fet al respecte en llegir un esborrany d'aquest text. El considero molt enriquidor, tota una lliçó de maduresa (en el millor sentit de la paraula), d'empatia envers el patiment dels altres, d'humanitat i de sentit de l'evolució. Moltíssimes gràcies Montserrat per les teves paraules i per permetre que les inclogui en aquest post: 

"Ho veig exactament com tu, Florenci... Aquesta conversa la vaig tenir d'adolescent amb mon pare, que ho veia com tu i jo no. Jo em vaig posar tossuda en què tots capats, pedòfils i pederastes. Ell em va ajudar a entendre que no és el mateix voler matar a algú que matar-lo, voler que el fotin fora de la feina que fer alguna cosa per tal que l'hi facin, etc... Em va ensenyar, amb temps i paciència, que una cosa són els nostres pensaments o els impulsos naturals i una altra de ben diferent els actes. En potència, molts de nosaltres som uns capullos. En acte, ben segur que no tants."

Pedofília no és pederàstia.

Peter Lorre en el paper de l'assassí de criatures a M (1931) de Fritz Lang, en el moment que esclata en públic, parlant de l'infern que suposa viure dins seu.

Fernándo Guillén, Queru, Sitges... de Cèlia Sànchez-Mústich

Fernando Guillén recita Benedetti als jardins de l’Hospital de Sant Joan, durant la Festa de la Poesia a Sitges del 2009

 El passat 17 de gener passat moria a Madrid l'actor Fernando Guillén, que havia residit a Sitges des de feia molts anys amb la seva estimada Queru. La parella feia la seva vida com qualsevol altra. En Fernando era un personatge molt estimat i se li han dedicat diversos articles i recordatoris. A nivell espanyol, la premsa, és clar, també n'ha anat plena. Passa, però, que en aquella s'ha silenciat d'un manera especialment insensible a la seva estimada parella, una dona que en aquests moments es troba en un estat d'una certa indefensió i abandonament. La Cèlia Sànchez-Mústich, amiga de la parella, que s'ha mantingut al seu costat en uns moments molt difícils (juntament amb altres persones, els pocs parents propers), ha estat l'única a mencionar la vídua real en un article a l'Eco de Sitges del passat dia 25 de gener. La recent lectura de diverses revistes del cor, en les quals s'afegeixen encara més pales de cal viva damunt aquest personatge incòmode, m'ha convençut per copiar l'article de la Cèlia i penjar-lo a la xarxa perquè estigui a l'abast de tothom. No cal dir que la Cèlia ha estat (sempre ho és) molt prudent i respectuosa a l'hora de parlar de l'assumpte: no es tractava de revifar ferides, treure'n profit escampant brutícia i empastifar innecessàriament segons quins noms (persones que també estimaven el cèlebre actor i l'han cuidat fins l'últim moment) sinó de posar llum sobre una persona que, malgrat haver comés els seus errors (qui no?), s'estimava el Fernando amb tot el cor i era corresposta, i que a causa de circumstàncies que no vénen al cas, no ha pogut veure'l (no s'han pogut veure) durant gairebé dos anys, amb l'estocada final cruel de no haver pogut estar junts en hora tan tràgica.

FERNANDO GUILLÉN, QUERU, SITGES...

En tota història acostuma a haver-hi éssers silenciats. En la història de Fernando Guillén, també. Però deixeu-me anar pas a pas, o titubeig a titubeig, perquè emprenc aquestes lletres amb una sensació de fragilitat extrema. Em cal fer-ho, però. Per ell. Per ella. D’ella en parlaré d’aquí a unes ratlles.

   Per agafar impuls, fixo la mirada en una petita placa que tinc enganxada a la paret de la meva habitació, la placa que duia l’escultura del premi Trinitat Catasús que l’any 2009 els periodistes de Sitges van concedir a l’actor Fernando Guillén. Va anar a parar a la meva paret a causa d’un error: quan vaig recollir, en nom, seu (ell estava rodant una pel·lícula a Mèxic) el premi, la nit dels Premis Sitges d’aquell any, em vaig adonar que la xifra de l’any estava equivocada, hi deia 2008! De seguida va ser substituïda per la bona, i la placa descartada... me la vaig guardar com el record d’un amic que ara se m’apareix més lluminós que mai.

   Els sitgetans hem sentit la mort de Fernando Guillén, més enllà del que representa perdre un gran, emblemàtic, versàtil i entregadíssim actor conegut de tots. Vivia a Sitges des de feina més d'una dècada, i la seva natural discreció no li impedia tenir una actitud extremament propera i una constant voluntat de col·laborar desinteressadament en actes socials o culturals de la nostra vila. Però no hi vivia sol, a Sitges. Hi vivia amb la Queru, la seva companya sentimental des de feia molts anys. I ella sí que, per unes o altres raons (que ara no és el moment d'analitzar), forma part d'aquesta nòmina de silenciats a la qual em referia. No l’han esmentada, a ella, els diaris i els telenotícies que han informat de la mort de l’actor o han parlat sobre la seva vida (i ben poc, que a ella li importa, això, en aquests moments). És cert que el Fernando va passar els seus últims temps a Madrid, atès pels seus fills, dos dels quals són els també actors Cayetana i Fernando Guillén Cuervo, excel·lents persones. I amb la complicitat de la mare dels seus fills. La seva malaltia va sobrevenir després d'una malaltia sobtada de Queru que els va impedir a tots dos poder estar junts en aquest tram final de la seva vida. Però Queru existeix, amb limitacions físiques i amb el gran dolor de la pèrdua. S’estimaven, i penso que és de justícia que en quedi constància, ni que sigui en el nostre petitó i grandíssim Eco de Sitges. Es van conèixer un dia que ella va anar al teatre on ell actuava. Després de la funció, la Queru, lluny de pensar que aquell actor que tant li agradava seria inaccessible, va tirar pel dret i li va deixar una nota a la guixeta del teatre. Així va començar tot, i allò que ella pensava que duraria una setmana, es va prolongar fins el dia de la mort del Fernando, o més ben dit, ho farà mentre ella visqui. Des d'aquestes pàgines, el meu homenatge particular a aquesta dona.

     I amb el permís i en nom de tots els sitgetans que estimaven i valoraven el Fernando Guillén, deixeu-me enviar-li a ell una abraçada tan fonda i persistent en el temps com la seva grandesa d'esperit. 

Cèlia Sànchez-Mústich