(A la foto em podeu veure preparant-me. De moment només he arribat a la fase "Te voy a dar dos mekos que te vas a cagar patas pabajo...", però continuem treballant en el tema. I amb tot... cuidading, que toi mu loco, neng...)
Hi ha cert petulant de pacotilla que sempre m'ha semblat un impresentable mancat de talent, i que mai, tampoc, m'ha caigut especialment bé com a persona. Bé, ja s'ho farà: sempre prefereixo parlar del qui/que m'agrada que del qui/que no. Resulta que m'acabo d'assabentar, però, que aquest pallasso sense gràcia fa uns quants anys va fer un mal a realment innecessari a una persona que estimo molt. Qui em coneix sap que sóc força cagat a l'hora de defensar-me, de lluitar pels meus drets, però quan toquen un cabell d'algú dels meus, el culpable faria molt bé de practicar-se un sepuku abans no l'enclci: la crueltat d'aspirant a membre de les Waffen-SS frustrat se'm dispara (rotllo aspersor) per tots els porus del cos amb una unidireccionalitat dissolvent. Diguem-ne que no acostumo a venjar-me, però quan toca sóc capaç d'arraconar algú a la vora del suïcidi només hipnotitzant-lo amb els meus ulls vermell Satanàs. En assabentar-me que aquell mediocre amb ínfules ha tingut la mala sort de tocar-me aquell voraviu, he començat a preparar una màquina de rellotgeria per eliminar-lo a ell, a tota la seva descendència i a tota la memòria dels seus avantpassats de la closca terràqüia Un sistema ben cabró, però excessivament sanguini. I aquí és on rau el més gran defecte que pateixo com a venjador: sóc massa apassionat, massa quixotesc (en això sí sóc molt espanyol, tu) no reflexiono gens, m'importa un rave que en presentar-me amb una bomba lligada al ventre ens n'anem tots dos a prendre pel cul. I això que he llegit minuciosament aquella obra mestra de la venjança titulada, precisament així, ¡Venganza! de l'inigualable Ceferino Galán, editat per la imprescindible La Olla Expréss (espai de propaganda gratuïta finançat per l'Eli Gras... que no és cap dels tres protagonistes d'aquesta història, pobreta, i també me l'estimo molt!). La persona estimada injuriada m'ha sabut, però, aturar a temps amb paraules sàvies. Aquesta fada del bé i del mal m'ha mostrat (un cop més, no n'aprendré mai) que així no només em faré mal (a part que la possible elegància que miro de mostrar en altres aspectes de la vida s'esfumaria com l'alcohol en l'aire) sinó que el cop no té augurat cap garantia d'èxit segur. Resulta que aquesta mestra meva em depassa abastament en intel·ligència en aquest i altres temes. Sap venjar-se tant i tan bé, és una sibarita tan micropolida en el tema, les ha passat tant extremadament putes en aquesta vida i ha hagut de recórrer, també, manta cops a aquest noble art, que el domina amb virtuosisme de mestre budista, d'aquell que proclama que no es tracta de tocar 200 notes per segon amb el sakuhachi sinó que les dues úniques que ocupen un minut et facin fregar el Nirvana amb la punta del teu halo místic. Gràcies per aturar-me i per fer-me veure que em cal un entrenament adequat, paciència, perfeccionament espiritual "pata negra". Prometo que quan ho tingui tot ben planificat, llavors i només llavors, portaré a terme la més bella venjança que s'ha vist en aquest puto racó de món. Gràcies, mestra, excelsa sensei, entrenadora del meu jo eixelebrat. Tinc temps d'anar domesticant aquesta bèstia adolescent que em fa bullir la sang i, mica a mica, anar trobant el meu camí cap a la victòria i decapitació completa del malvat. Que es vagi calçant aquella cuca tipogràfica...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada