El gran Luís Mariano, per fi, protagonista d'una portada d'en Bezsonoff
Les meues universitats, l'últim capítol de memòries de Joan-Daniel Bezsonoff o de niño a hombre
D'entrada, aviso que sóc el pitjor candidat possible per acostar-me a unes memòries universitàries, de qui siguin, per bones que siguin, de gust. Pateixo l'estigma de l'autodidacta amb consciència al purgatori a causa d'haver exercit de saltataulells en l'època que tocava complir la pena del Sing-Sing escolar. La meva rebel·lia militava en un esquadró kamikaze dedicat a venjar-se d'aquell sistema educatiu irrespirable. Mal-treballo des dels 14 anys i fujo de tot el que flairi a facultat. Ignorar (i importar-me un rave) la diferència que hi ha entre llicenciatura i freixura no em fa sentir orgullós, tampoc. Sento el complex d'inferioritat del perdulari institucional, del paràsit socioeconòmic que té el que es mereix per culpa de la seva tossuderia, la seva immaduresa plus ultra tota lògica i el seu orgull basat en esquemes fossilitzats des dels quatre anys de vida. Un cop dit tot això, entenc que més d'un es pregunti quin plaer masoquista m'ha portat a llegir i recomanar aquest llibre que des de la primera fila defensa el soldat Luís Mariano abanderat amb el seu somriure. Demano disculpes al basc universal per parafrasejar don Julio al títol d'aquest post (tot i que no em negarà que li posaria difícil la victòria en un concurs d'esplendor dentífric).
Les meues universitats ocupa el quart lloc en la sèrie de llibres de caràcter memorístic de l'autor de Nils. Comparteix amb els altres títols d'aquest gènere una estructura i estil similar. El lector que hagi fruit amb Una educació francesa retrobarà aquí aquells retrats humans que han fet d'en Bezsonoff el retratista per excel·lència de la literatura catalana actual. Actua com un Pla de traç nerviüt, concret. Amb poques pinzellades salta d'un professor a un company amb la gràcia d'un aquarel·lista en mig d'una carrera de cavalls, corrent per la pista de l'hipòdrom. En Bezsonoff inventaria personatges a tota velocitat perquè sap que l'aigua del gotet que duu penjant d'un fil es pot evaporar en qualsevol moment o abocar-se en patir la coça d'un pura sang. L'humor més fi, el magisteri de l'ironia, la melancolia vigilada per la punta d'uns dits que no paren d'acaronar el fre de mà quan apareix i totes les altres virtuts dels altres tres volums anteriors (Els taxistes del tsar, Una educació francesa i Un país de butxaca) es troben a balquena i fan que tota prevenció, tot prejudici, tota por de patir la corrosió de pebre acadèmic a la ferida biogràfica (parlo per mi) s'esvaeixin.
A través de les planes, en Bezsonoff ens parla de la Kahgne (no penso repassar si s'escriu així aquest coi de paraula), una mena de camp d'entrenament de legionaris de l'intel·lecte. Els qui no estan a l'alçada del que s'espera no hi tenen cabuda. El sistema instaurat els detecta i els fulmina automàticament. Els mateixos supervivents van creixent amb una autoconsciència d'elit. Semblen veterans de la Guerra del Vietnam. Com aquells ho feien amb els hippies que se'ls manifesten davant els morros en tornar a casa, es miren amb el menyspreu la societat d'esparracats culturals que els envolta. En aquest sentit, la tensió que es produïa entre la fascinació i la repulsa (amb el desencant com a tercer element en lliça) en les experiències narrades en els altres llibres també apareix aquí a través de breus reflexions, comentaris lapidaris i el·lipsis que el lector ha de resoldre. No ens enganyem (i ell no ho pretén en cap moment: sempre juga amb les mans damunt la taula i en màniga curta) l'autor ens conta abastament les seves batalletes, però ho fa amb prou gràcia com per semblar-nos honest i humil alhora. En cap moment tenim la sensació que ens refrega els seus èxits per la cara ni que mira de fer-se el simpàtic amb els seus fracassos. Es propulsa enlaire amb el triple salt mortal de la quadratura del cercle i, sense xarxa, cau dempeus amb decència, bon gust, saludant amb un to proper i simpatia de bona llei, sense pidolar compassions a la Woody Allen. Si així ho hagués fet hauria llençat el llibre de pet a la foguera.
En resum, un títol no tan sols recomanable sinó imprescindible, un dels millors del seu autor. Us ho diu algú a qui no li van aquestes coses. Malgrat tot, tanco els ulls i encara sento com ressona dins la meva memòria els ecos dels passos pel passadís aquell a través del qual generacions d'alumnes s'escapaven del centre. Potser de passadissos secrets va la memòria. En Joan-Daniel Bezsonoff en n'ha il·luminat un de fascinant amb la seva llanterna. Jo vinc de visitar-lo. Us ho dic de tot cor: val la pena!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada