Escena mort de Hal 9000 a 2001, Una Odissea espacial

Per completar el post anterior, res com un enllaç per veure aquesta escena en versió original. Cliqueu damunt la imatge i endavant. Sense paraules.



Però per rematar la jugada, i no només incloure un enllaç a l'escena, mireu aquest vídeo on podreu veure perquè el director va escollir Daisy com a cançó per ser entonada per Hal 9000 al seu llit de mort: es tractava, de la primera cançó mai cantada per una computadora. Hi ha poques concessions a la casualitat a Can Kubrick...

Monòleg de la desconnexió de Hal 9000

L'ull de Hal 9000. Amb el que interpreta Anthony Hopkins a El que queda del dia (The Remains of the Day, de James Ivory, 1993), i el de Terry-Thomas a Com matar a la pròpia esposa (How to murder your wife, Richard Quine, 1965) Hal 9000 és el meu majordom favorit del cinema. Em fascina el personatge del servent eficaç. M'encantaria exercir aquesta glamurós ofici, governat per un cap igualment perfeccionista i just. Llàstima que no hi ha gaire oportunitats de poder treballar a un lloc on un pugui desconnectar el propi amo de l'aparell que li manté les constants vitals...

Un dels meus monòlegs favorits de tota la història del cinema és la matraca que el computador Hal 9000 engega a l’astronauta Dave Bowman en la indescriptible escena on aquest es disposa a desconnectar-lo, al film 2001, una Odissea espacial (2001, A Space Odissey, 1968) d'Stanley Kubrick, amb guió d'ell mateix i Arthur C. Clarke. Per mi, aquest soliloqui representa un model del cinisme i la mala llet reconcentrada, subtilíssim.

*spoilers alert*

De tota manera, com sempre en aquests casos, part de la gràcia del text ve donada per la situació. Qui el llegeixi i no sàpiga de que va podria pensar: “ai, pobra màquina, quanta crueltat, aquest astronauta, que no s’atura malgrat els precs. No li veig el què”. En aquest punt de la pel·lícula, però, el fill de puta del computador --nens que llegiu això, no feu com jo i no digueu paraulotes, però si parlem del senyor Kubrick la hipocresia fa el doble de lleig-- fa res s’ha rebel·lat contra els seus usuaris; s’ha carregat a tota la tripulació, a sang freda, en un dels assassinats més profilàctics i cruels imaginables, i, finalment, ha tractat de fer-li una jugadeta mortífera, sofisticadíssima, marca de la casa, al propi Dave, barrant-li el pas de tornada a la nau, abandonant-lo a la seva sort, enmig la foscor inert del Cosmos. Dave, però, després d’haver posat en perill la vida, empra un sistema d'emergència kamikaze, aconsegueix burlar les intencions de la maquineta de matar-ho tot, i se salva miraculosament.

Un cop dins la nau, les tornes han canviat de bàndol. Ara és el sofert astronauta qui té la paella pel mànec --de fet un tornavís, l’arma amb la qual dispararà un no menys lent i cruel tret a la nuca a qui ha mirat d'erigir-se en botxí seu, ara totalment indefens.

Mentre avança per tots els corredors de la nau en direcció a la sala on es troba el cervell del simpàtic majordom electrònic, aquest, per aturar-lo, recorre a tots els recursos possibles per implorar pietat, amb una santa barra insuperada per cap dels presidents que ha tingut mai Espanya. Passa de l’amicalitat més planera de l’estil “au, va, vinga, que no ha estat res, tu també n'has comés d'errors i segur que m'entens”, fins la peneta falsa i lacrimògena parlant-li de la seva “infància”, fent-se la Margarida Xirgú, amb una mà al front i tot, el paio.

Però en Dave no s'aturarà i seguirà endavant. Li tornarà, una rere l’altra, totes les barrabassades patides. Malgrat no servir-li de res, hi ha algun moment que la recargolada manipulació psicològica del computador li genera dubtes.

Traduït del guió del film:

2001, una Odissea espacial

Monòleg de la desconnexió de Hal 9000

(Dave Bowman avança inexorable, amb la voluntat de desconnectar el cervell de Hal. Aquest, coneixedor de les intencions de l’astronauta, mira de convèncer-lo perquè s’aturi)

Hal 9000: (sense perdre el to amable habitual, però amb una veu menys segura)

—Quines intencions du, Dave? Dave, crec que tinc dret a una resposta.

(Bowman guarda silenci i continua avançant)

—Ja ho sé que el meu comportament no ha estat irreprotxable, però li puc assegurar, molt sincerament, que a partir d'ara tot plegat anirà bé. Em sento molt millor. És cert.

(Nota meva, que no em puc aguantar: i tant que es troba millor, després d’haver pelat a tota la tripulació! quins ous de liti ,el mal parit! I ja paro, perquè no sou tan beneits com per necessitar que jo vagi comentant el partit)

—Escolti, Dave... sembla contrariat de debò, li ho noto. Francament, penso que hauria de seure, prendre una píndola anti-estress i reflexionar amb serenitat. Sé que he pres algunes decisions no gaire encertades, darrerament. Però li asseguro que puc reprendre la meva feina com si no hagués passat res. Encara em sento entusiasmat i confio plenament que vostè i jo podrem tirar endavant la nostra missió. I ell vull ajudar.

Dave entra dins la sala on es troba el cervell electrònic de Hal

(Dave ja ha arribat a la sala on es troba el cervell electrònic de Hal. Comença a desconnectar, un per un, tots els arxius de la memòria. És una tasca llarga. La ment del computador s’esvaeix lentament)

—Dave. Aturi's...

Aturi's, si us plau...

Aturi's, Dave...

Li ho prego. Dave, aturi's...

Tinc por... Tinc por

Tinc por, Dave...

Dave... El cap se me’n va...

Ho puc sentir... Ho puc sentir...

El cap se me’n va...

No hi ha dubte...

Ho puc sentir... Ho puc sentir...

Ho puc sentir...

Tinc... Tinc por...

Bon dia... senyors. Sóc... un ordinador Hal 9000. Em van concebre a les fàbriques Hal d'Urbana, a Illinois, el 12 de gener de 1992. El meu instructor... es deia... M. Langley... Ell em va ensenyar una cançó... Si ho desitja la puc cantar... la puc cantar per vostè...

Dave li dema a Hal que canti la cançoneta, mentre l'astronauta no s'atura per res

Dave:

—Sí, m’agradaria sentir-la, Hal. Canta-la.

Hal 9000:

—Es diu Daisy.

(La veu de Hal va perdent velocitat i la seva freqüència baixa, progressivament, fins sonar com un disc de vinil que perd revolucions i al final s'acaba aturant del tot)

Daisy, Daisy, donam la teva resposta.

Estic mig bo... ig.

Per l’amor que sento per tu.

No serà una boda amb estil.

No puc pagar una carrossa.

Però ets tan maca... damunt el seient

D’una bicicleta...

Feta...

Per a...

Dos...”

(Hal ha mort)

Autors del text: Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke

Frase no famosa inútil del dia

No hi ha cap animal més semblant a la gallina que la gallina.

Petit homenatge a Miguel Delibes

Fa un temps vaig fer una traducció d'un text de Josep Maria Espinàs parlant sobre Miguel Delibes, que es pot trobar al seu llibre Relacions particulars (2007, ed. La Campana). La correcció del text va córrer a càrrec de l'amable Pip Manley, angloparlant nativa, professora d'anglès i prou fluent en català com per poder proposar suggerències subtils.

Hauria volgut fer alguna cosa en el seu moment, per fer un homenatge com cal a aquest autor inimitable i discutible en moltes de les seves opinions (sobre les dones), que no comparteixo en absolut. La manca de temps, m'ha fet recuperar aquest text. Segur que queda com una pedantada de l'alçada d'un campanar. Però ja no ve d'aquí, imagino. A més, això és casa meva i si aquí no puc fer el que em sembli, pleguem, au! I no patiu, que no penso continuar fent entrades en anglès, tampoc. Però mira, una mica de promoció internacional d'algun text català, de tant en tant, tampoc farà mal.

Espero que els que sapigueu més anglès que jo us ho passeu molt bé fent-me correccions addicionals, he, he...


Text en anglès

Josep Maria Espinàs (Barcelona 1927) is one of those rare authors who attained certain popularity but was, nonetheless, very demanding of himself and his writing. Here bellow you can read an excerpt of one of Relacions particulars (2007), one of his latest books - among some interesting links - in a translation I made to English.

To read a bit more about his biography :
http://www.lletra.net/noms/josepmespinas/index.html

Awards, honours and work:
http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/FitxaAutorsuk.asp?nom2=Espin%E0s&cercauk2=Search&quinform=form1&NRegistre=2&idregistre=1188

And here several videos when you can see Josep Maria Espinàs appearing in some interviews:http://www.tv3.cat/videos/326619 (With Monica Terribas, asked about his last book El Meu Ofici 2008).

And here you have a short note about why I chosen this excerpt and, after it, the translation:

Relacions particulars is a very personal portrait of six important literary figures: Camilo José Cela (Nobel Award in 1989) and Miguel Delibes, both of them masters in Spanish language, and Salvador Espriu, Josep Pla, J.V.Foix and Josep Maria de Segarra, four myths of the Catalan writing.

He didn't pretend to make perfect biographies but just to put light in some details, talking about some anecdotes he shared with them, looking for telling something more about them that some pretentious analyses instead.

The excerpt you have here is taken from the Chapter dedicated to Miguel Delibes, the Castilian master. Between a lot of other nice things, Espinàs makes here some lucid insights about why some writers must write in one language and not in another one. It is, for me, one of the most beautiful homage I read to Castilian and Catalan languages at once. It shows how a man - Espinàs himself - without ever hiding his very Catalan vision of things, tends his hand to Miguel Delibes, who had a much closed Castilian one.

I think that in these times, when cultural differences are so often used as weapons to create enemies, to built bridges, to extend hands - without being so stupid of lacking our own culture - is a true need as pure water for our thirsty ignorance.

I hope you enjoy it so as I did it.



Relacions Particulars by Josep Maria Espinàs


Miguel Delibes

I read the first book of Delibes before I known him personally. He lived in Valladolid and me in Barcelona. My reading were professional at that time, because I was proof reading for Ediciones Destino, and Delibes was one of the authors on this publishing company. I wouldn’t be surprised if I would miss some typographic mistake, because I was driven by the seduction of the text. It isn’t easy to become independent of the fixation of the look into the letters, when a reading is absorbing you so.

He didn’t know it, but the literature of Delibes convinced me that, writing in Catalan, I had chosen the right way (look, I don’t talk about “literary” way. It not only would be a pretentious statement, but to be misunderstanding what I want say. And I repeat: linguistic way). And this is the reality: reading Miguel Delibes I understood that I only could be a writer in Catalan.

Delibes wrote in a deep and clear Castilian, in a language rooted in its own, in its own hunting comrades (1), in its own landscape. A Castilian made of a lived lexicon, full of colour, descriptively loyal to real characters and shining way of talking.

I couldn’t work properly in a really literary Castilian language: the revelation was this. I was able to write Castilian as a functional tool. I read Delibes and it wondered me. I immersed myself into an expressive boundary which wasn’t mine.

I have said I proof read print mistakes of the novels of Delibes, who came really few times to Barcelona from his Valladolid. One day I had the luck of meeting him at the publishing house. We talk a bit about his book, I had on my table, and I was daring to say him that the only thing I didn’t look clear was the title.

He asked me why. I gave him my own reasons: La hoja roja (The Red Leave) was a not pleasant title, the two J so close made the pronunciation of the title carrying an almost guttural sound.

Delibes, who heard me attentively, look at me without understand nothing: ‘¿Estás seguro? (Are you sure?)’, said me. ‘A mí me parece muy fácil, “La hoja roja” (It’s very easy for me, “La hoja roja”)’. And when I heard him I rested shocked. The J of Delibes has sounded with a natural softness that seemed me impossible. He repeated ‘La hoja roja’ and look at me, as wanting to say “I don’t know what you find it wrong”.

He was right. Said by a Castilian “La hoja roja” doesn’t presents any phonetic inconvenience. Each language has their own sounds and shades; the good writer knows that a language is a very delicate and in-transplantable music, which only grows in its own land. At least for me, the literary use of the Castilian only would allow me to make an imitation. A plot can be invented in any language, but in every language has to be personified in a different, exclusive melody.

By this reason, I say that when I discovered the deep natural identity of the language of my admired Delibes, I understood that I chosen the right way writing in Catalan.

Although, Delibes never believed I write in Catalan just because it was my own language. He dedicated some nice articles, full of affection, in El norte de Castilla - a magazine about literature - commenting my own novels, translated to Castilian. The fact the original text was in Catalan seemed to be a detail without any importance for him. I ever thought, looking to what he leaved understanding me, that Delibes was convinced I maintained with my language a basically sentimental relationship that I wrote, from time to time, in Catalan as a sort of idealism, a voluntary service to a “regional” culture. That it was, definitively, a patriotic decision.

Once he wrote, in a review, that I write admirably well in Castilian, an uncertain or not exaggerated point, and in his inner inside he had the believing that my books had to be judged in that language. With the big paradox that none of the three novels published by Destino I written in Castilian, and even I haven’t made their translation from the original in Catalan. The Castilian versions were made by Enric Bardosa – two books – and Fernando Gutiérrez – the third one.

The year I told him about the project I had of bringing a truck from Barcelona to Valladolid and return, for later writing a novel – Combat de nit (Combat by Night) – he asked me that, before all, to call him in time, because he wanted we lunch together. And we did it like this. The kindness of Delibes was extraordinary, natural. (…)

Two days later it appeared a brief note in his paper saying that the writer “José María Espinás” was writing another novel “esta vez en castellano (this time in Castilian)”. I rested disconcerted when I realized definitively which linguistic world Delibes was living in, the only one imaginable for him, that one which gave him so huge identity.

It’s possible he was very impermeable to any language except Castilian. But what it could be a cultural reproach, I see it too as the stony coherence of the writer, the Castilian had for Delibes an absolute consistency, the language were fortifying itself.

I ever admired him. He is for me the most purely rooted (2) writer in Castilian of the whole 20th century.


(1) Delibes loved to hunt. Espinàs mentions here the hunting comrades of Delibes in Castile. On the other hand I don't see Espinàs very comfortable with a gun in his hands, even I can be wrong, of course.

(2) In the original says "racial", which looks as a good compliment in the original text. I was advides about that it sounds very wrong in English, being easily understood as if Delibes was a racist. Nothing can be so far from reality! I finally left "purely rooted" as the lesser evil I could, here.

MARÇACABAENDIMECRESIABRILCOMENÇAENDIJOUS

PRIMERQUERESVOLDRIARECORDARQUEAQUESTMARÇACABAEN31IDIMECRESILABRILCOMENÇAEN1IDIJOUSIPENSARQUEHIHAVIAUNAÈPOCAENLAQUALNOESPOSAVENNIPUNTSNICOMESNIGUIONETSNIPUNTSSUSPENSIUSNIRESDERESSEGURAMENTHAURIADESERUNAÈPOCAENLAQUALLLEGIRHAURIADESSERMOLTISSIMMÉSDIFÍCILIMOLTMÉSFÀCILQUEELSTEXTOSESMALINTERPRETESSINAVUIDIAESDONAMOLTAIMPORTÀNCIAAUNABONAPUNTUACIÓIJONOSÓCPRECISAMENTUNDELSQUEELTEMANOELSPREOCUPIPEROCALRECONÈIXERQUEAIXODESCRIURESENSEPUNTARTÉLASEVACONYAJODEFETNOSÉSIHOESTICFENTCOMDÉUMANAPOSANTHIELSACCENTSITOTPOTSERHAURIADEPASSARDEPOSARLOSTAMBEENFIHAESTATUNABREUEXPERIÈNCIAJUSTABANSDESMORZARUNRETORNALTEMPSDELSROMANSALEAJACTAETSAUBONDIAATOTHOM

Vell i pintades

Estació de Sants, dos instants a primera hora del matí

Fotos Sitges nou

Fotos de Sitges en calma

Breçairòla per la nena (Bressola per la nena) de Loisa Paulin

Ahir, a classe d'occità ens van posar aquesta cançó, que em va emocionar d'una manera inesperada. El professor ens ha ensenyat moltes cançons, algunes de molt boniques, certament. Però no sé que té aquesta, que em va produir un efecte que no sé explicar. La música, melodia, veu, la instrumentació, tot, era una meravella de dolçor. La versió que vam escoltar (del grup La Talvera) no la he trobat enlloc a la arxa. Si algun dia ho faig, prometo incloure-la en aquest post.

Breçairòla per la nena

« Direm pas a la nòstra nena
Que i a tant d'estelas al cèl :
Voldriá pas mai clutar son uèlh !
Direm pas a la nòstra nena
Que i a tant d'estelas al cèl !

Direm pas a la nòstra nena
Qu'amont-naut cantan los ausèls :
Voldriá pas mai clutar los uèlhs !
Direm pas a la nòstra nena
Qu'amont-naut cantan los ausèls !

Direm pas a la nòstra nena
Qu'ençaval nos cal tant plorar :
Se voldriái pas desrevelhar !
Direm pas a la nòstra nena
Qu'ençaval nos cal tant plorar !

Mas direm a la nòstra nena
Que canta coma los ausèls :
Que nòstre cèl es dins sos uèlhs,
E que, se vòl durmir, la nena,
La farem Reina dels Angèls ! »

Loisa Paulin

Bressola per la nostra nena

No direm a la nostra nena

Que hi ha tants estels al cel:

No voldria clucar mai els ulls!

No direm a la nostra nena

Que hi ha tants estels al cel!

No direm a la nostra nena

Que allà dalt canten els ocells:

No voldria clucar mai els ulls!

No direm a la nostra nena

Que allà dalt canten els ocells!

No direm a la nostra nena

Que aquí baix ens cal plorar tant:

No es voldria desvetllar mai!

No direm a la nostra nena

Que aquí baix ens cal plorar tant!

Però direm a la nostra nena

Que canta com els ocells:

Que el nostre cel és dins els seus ulls,

I que, si vol dormir, la nena,

La farem Reina dels angels!

(traducció d'urgència)