Poc subliminar comparació militar, perquè ja ens posem en alerta i imaginem tot de tancs entrant a la Biblioteca Nacional de Catalunya i arrasant-t’ho tot.
de gent moderna, moderníssima i preparada ens faci veure el nou camí
Per tant hauré d'entendre que cal que continuï la vella tropa de gent antiga, antiguíssima i, també, això sí, preparada, que ens faci veure que no cal canviar res: amb aquesta idea no hauríem sortit mai d’Altamira o Lascaux, i, en música, a Bach i companyia se’ls hauria crucificat per sacrílegs avantguardistes, per fer avançar la monodia anterior cap a la polifonia més intricada.
Una nova tropa, sí, perquè la Ballbé és un símptoma, però no és l’únic.
L’apocalipsi està aquí, germans, cal que estiguem preparats.
Cal recordar que aquest país ha encomanat la celebració del tricentenari del 1714 a dos
Podrien ser dues, però això del dos mola mazo, aquí. Jo mateix, que no tinc estudis, patino força en la nostra llengua. En totes.
persones que també en són, de símptomes: en Mikimoto
Mikimoto? Que lleig, senyor Batllori. Jo em pensava que aquest cavaller es deia Miquel Calçada. La utilització, així, d’entrada, sense avisar, del pseudònim que emprava l’esmentat quan es dedicava a la televisió d’entreteniment i l’humor pur i dur, de manera interessada, es detecta massa aviat. Si això no és una trampa de la pitjor espècie que baixi Sant Gregori el Gran i m’ho expliqui.
i en Toni Soler. Per commemorar els tres-cents anys de la gran derrota no es té en compte ni historiadors ni pensadors ni escriptors ni artistes… gent mediàtica!
Gent mediàtica! Acabaramos! Lagarto, lagarto... A veure. Vol dir alguna cosa ser mediàtic o no? Influeix això en que algú tingui vàlua per exercir un càrrec de caire institucional? Això sempre se m'ha afigurat un prejudici ridícul, una por absurda, una paranoia tan inconsistent com ho seria afirmar que un cirurgià obsessionat amb el golf no pot operar amb la mateixa mestria que un obsessionat amb els filòsofs presocràtics. Algú pot ser pallasso i al mateix temps el millor president de govern. I, evidentment, en sentit contrari, ser pallasso no és condició per ser un excel·lent president de govern. El mediatisme i la vàlua intel·lectual ni s’exclou ni s’inclou per sé. Si preguntéssim qui són els narradors en català més importants dels últims anys ens trobarem que el senyor Quim Monzó i el senyor Sergi Pàmies apareixerien --amb tot el dret a discrepar que tots tenim apart-- entre els primers llocs. Resulta que ambdós han exercit de figures icònics del hi-hi! ha-ha!, tant a la ràdio com a la televisió. Vol dir això alguna cosa? No. Vol dir alguna cosa que aquí s’utilitzi aquest argument. Sí. Em pica el nas que la paraula “enveja” sembla picar en força a la porta de les meves sospites. Però va, deixem que el senyor Batllori s’explaï a gust.
Si preguntem qui són Sí, ja sé que el Toni Soler va estudiar història i que escriu regularment a la premsa i que el Miquel Calçada també és un home molt preparat, els seus amics ja es van encarregar d’escampar als quatre vents que ha fet dos màsters a la universitat de Siracusa.
“Els seus amics”, diu. Una manera força simplista de mirar de desprestigiar a algú, trobo. Què no han de fer els seus amics davant les urpes dels qui creuen que encara vivim als temps de Kant i que no estan disposats a moure ni un mil·límetre la cadira de lloc? Doncs jo trobo que fan bé. Jo no sóc amic seu i encara em pregunto que coi faig embolicant-me d'aquesta manera...
Jo no dic que tots ells no tinguin una gran preparació, com la deu tenir Jordi Sellas, nomenat per Mascarell director de Creació i Empreses Culturals, provinent també dels mass media, ell, doncs, un altre símptoma.
Aquí sí que, per acumulació, la seva advertència trobo que comença a tenir una part de raó. Del que es tracta potser és de mirar de frenar una possible màfia, qualsevol possible màfia, vingui del món que vingui --el mediàtic, aquí, però també qualsevol altre, del dels catedràtics universitaris, per exemple. De fet hi estic totalment d’acord. No pot ser que només hi entri gent que està vinculada al cosmos de la comunicació. El problema és que l’argumentari utilitzat fins ara és tan feble, fals, tan ple de trampes, que en lloc de sumar-m'hi ferventment em venen ganes d'engegar aquest rotllo que dubto desacrediti a tan important cavaller. Em passa com amb el tema de la independència. Jo vull la independència del meu país, però quan algú la defensa amb l'utilització dels prejudicis em surt de denunciar-ho, ves per on. Vostè utilitza sistemàticament els prejudicis, i les trampes, els sil·logismes, que li serveixen per desacreditar les persones. Per què ho fa? Perquè baixa a aquests nivells morals tan baixos en la crítica quan se suposa que algú com vostè hauria de vetllar per l’excel·lència en el discurs?
Ells tindran una gran preparació, no en tinc cap dubte, i no ho expresso amb ironia,
Aquí no en tinc cap dubte, tampoc, perquè tants de màsters i carreres per enmig fan de mal replicar
però en la vida cadascú és responsable de la seva trajectòria
Què haig d’entendre d’això, d’aquesta mena d’amenaça de pastorets tipus, “tal faràs, tal trobaràs”? Mencionaré el senyor Charles Chaplin, un home que exercia de pallasso secular, per no tornar a treure Monzó i Pàmies a escena de nou. El britànic universal va declamar un dels discursos més espectaculars que es recorden sobre la conveniència que els USA entressin en guerra al front rus. Què ens està dient, aquí? “No feu el pallasso, no sortiu per la tele, i després pretengueu que se us prengui seriosament?” Però quina advertència mafiosa --aquí sí-- és aquesta? Jo sóc dels convençuts que si Mozart hagués viscut els nostres dies hauria estat una estrella del rock, i del techno i tot. L’home era un esgarrapatruites absolut, i li encantava la gatzara tavernera. Pel que puc entreveure del seu escrit hom podria arriscar a sospitar que vostè seria dels que arrufaria el nas si algú encarregués a Mozart la composició d'un oratori si fins llavors el més famós que hagués fet haguessin estat uns quants hits de Lady Gaga. Per sort, la història de la música recent està plena de sorpreses en aquest sentit. Em ve al cap el nom del gran compositor basc Carmelo Bernaola, Premis nacionals i internacionals de música per les seves obres simfòniques i de cambra al llarg del segle XX, de les més avançades en la història de la música espanyola dels temps recents. Resulta que aquest senyor, però, té al seu currículum El cocherito leré o el tema principal de la sèrie Verano Azul. Què fem amb el cas Bernaola, senyor Batllori? El comencem presentant com el compositor d’aquella beneiteria de sintonia de la sèrie del senyor Mercero, igual com ha fet presentant en Miquel Calçada com a Mikimoto? Ostres, ja veig que amb vostè hauré d’anar en compte si algun dia em surt algun endoll de categoria en algun departament important i esborrar totes les bestieses que tinc penjades al Youtube, fent el burro a tort i dret o tots els escrits i dibuixos absurds disseminats per tot arreu. I jo que em pensava que la gent de cultura, abans que res s’esforçava en no tenir prejudicis, mecatxis...
i aquest sobtat desembarcament de personatges mediàtics propensos a la barrila, al ha! ha! ha!, no és fruit de l’atzar.
No, és tracta d’un complot judeomasònic, I guess.
El govern del país no volia pensadors ni escriptors ni professors universitaris….
Ja hi tornem a ser: on és la incompatibilitat entre una cosa i l’altra? A més, no havíem quedat que tant en Toni Soler com en Miquel Calçada tenien no sé quants màsters, amb la qual cosa eren, evidentment, professors? A part que... mira tu quines coses, resulta que la Ballbè també té dos màsters, un en Administració d'empreses i un altre en Ciències de la Comunicació. També és professora qualificada, olé tu. A que ve aquest acarnissament, doncs? Però això no s'ha de mencionar. A l'adversari a derrocar se li han de negar tots els mèrits, no s'ha de dir tota la veritat, no fos que algú comencés a qüestionar els arguments. Què hem de dir d’ella? Ah! És una noia guapeta --o que es creu guapa, cosa que encara fa més ràbia-- i hem de disparar especialment contra el seu bonic caparró. El fet d’obviar els seus estudis torna a ser una trampa lletja. La conseqüència lògica d’aquesta manera d’actuar, senyor Batllori, tan vostè com jo sabem que és el camí més ràpid per a que el màxim de gent pensi --la gent no acostuma a documentar-se, no tenim temps, ja se sap-- que aquesta puteta ha aconseguit arribar on és gràcies a anar al llit amb el màxim de gent possible. I, mireu, i si ho fes? A mi, sincerament, m’importa un cogombre. I si alguna senyora preparadíssima, però lletja com un pecat --o mig lletja-- utilitza aquest argument per desprestigiar-la, em sap greu però crec que la paraula “enveja” ja no pica a la porta sinó que l’esbotza amb la força d’un ariet d'una tribu viquinga de Jutlàndia.
Dins del periodisme hi havia d’altres opcions que treballen des de fa molts anys amb rigor, amb seriositat, desplegant una raó crítica d’índole intel·lectual.
Fantàstic. Totes les persones a les quals s'ha tractat de desprestigiar aquí, a corre-fregida, tenen també una carrera força llarga i, aquí sí, potser gràcies a la seva experiència davant i rere les càmeres, els micròfons i les publicacions escrites, es troben amb un avantatge a nivell d’experiència davant tots aquells genis en l’ombra que, com jo mateix, el que hauríem de fer és treure’ns el barret cavallerosament --a la manera d'en Buster-- i aplaudir la seva arribada i, llavors també, a partir de veure com ho fan, continuar aplaudint els encerts i criticar els errors, fins i tot exigir la seva dimissió si ho fan fatal. Fer això se’n diu jutjar. Fer el que vostè ha fet se’n diu prejutjar. Com que suposo que ja sap que volen dir aquestes paraules, no insisteixo.
en el qual poden aplegar La cultura institucional, però, la Generalitat, està optant per oferir gestió i acció cultural a un periodisme en el qual l’esperit crític queda diluït entre les riotes i les frivolitats. El ha! ha! ha!
És curiós que dues persones --i més encara, dos admiradors de Buster Keaton-- puguem veure una mateixa cosa d’una manera tan diferent. Jo sempre havia cregut que l’humor és l’arma més potent que hi ha per a la crítica, per a la transmisió del pensament i per a aprofundir fins el moll de l’os de les coses, fins allà on més cou, fins que faci mal. Si agafem qualsevol antologia de grans frases de la història, dites pels personatges més variats, ens adonarem que la immensa majoria d’elles són, a més d’observacions que cerquen la saviesa, acudits de primera magnitud. Però bé, no m’allargo aquí perquè és un tema sobre el que no acabaria mai. Em fa mandra posar-me a polir 1500 rocs de cartrópedra per deixar-los anar rodolant costa avall.
Miquel Calçada, Mikimoto. En què consistirà aquesta nova manera d’entendre i d’explicar la cultura?
Aquesta pregunta està molt bé, i ho dic de debò. Entenc que hi hagi expectatives, curiositat, a veure com ho farà tota aquesta tropa tan perillosa, que frivolitzarà el nostres país fins a uns extrems que no sabrem a on comença el Polònia i a on s'acaba una sessió del Parlament.
En fer entrevistes a l’estil lleuger de la Ballbé, en construir gags a la manera del programa “Polònia”, en recuperar el concurs de megapubilla que va fer popular Mikimoto? Quan veurem al Toni Soler parlant del 1714, molta gent no esperarà que el Toni Albà aparegui darrere seu fent alguna imitació? Quan la Bibiana Ballbé presenti a Santa Mònica algun creador emergent, no recordarem la seva caricatura televisiva?
Abans hagués dit això del Polònia. Aquestes comparacions resulten d’una qualitat moral tan baixa, d’un esforç de cop baix tan patètic, tan poc meditat --amb intent de fer broma, una broma força primitiva, o almenys a mi m’ho sembla, inclòs. Per a aquest moment tan trist del seu escrit em remeto a comentaris anteriors. Si vostès es repeteix jo ja m’he cansat de fer-ho.
És això el que es busca?
No sóc un entusiasta del senyor Mascarell --tampoc el conec--, però me l’imagino llegint aquesta pregunta i responent “sí, fill meu, això és el que busco. Estàs content? I ara prent-te la medicació i relaxat, maco, au...” o almenys jo és el que li diria. O bé, potser em reprimiria ja que el darrer cop que vaig emprar aquesta conya, la persona ofesa em va esborrar d'amic al Facebook --entre vostè i jo, hi ha gent que té molt mal beure.
Hi ha algun ingenu que pensa que la cultura tindrà un major grau de socialització amb personatges mediàtics?
És que han d’anar per aquí necessàriament els trets en escollir aquests personatges que insisteix a titllar de mediàtics, perquè quedi clar que els empestats i els drogoadictes mai ho deixaran de ser?
Si això fos així, per què els consellers de la Generalitat no són substituïts pels seus clons televisius? (Com deia l’humorista Cassen… “és broma”.
Ostres, senyor Batllori, per Sant Buster i l'arcàngel Chomón! no tregui el nom de Cassen en va, si us plau, i dediquis als prejudicis sense utilitzar cap mena d’humor.
L’últim programa sobre la cultura de TV3 on es deixava parlar a la gent amb plans sostinguts va ser “L’hora del lector”; allà les idees es desplegaven per mitjà dels mots en llibertat, dits sense presses.
Jo també estic d’acord que cal programes així, tot i que jo, personalment, preferia l'anterior del senyor Vicenç Villatoro, encara més auster pel que fa a format. La idea poc sostenible que cerca la confusió entre "plans sostinguts = rotllo, muntatges ràpids + plans curts i amb la càmera en moviment boig = atractiu" es basa en uns fonaments tan tramposos i erronis com els que vostè ha utilitzat al llarg de la resta del article. Quina llàstima que ara que mira de defensar quelcom que val la pena detallar seriosament vostè ha perdut per a mi tota la credibilitat a l’hora de parlar-ne. No em refereixo a la resta de la seva obra --i encara molt menys com a persona, segur que és més bon amic, pare, fill, espòs i amant de senyores malcasades que com ho és aquesta desferra humana que escriu això. Però permeti’m la gosadia de no respectar aquest article present. Haver-me donat motius, caram!
Quan van anunciar la seva cancel·lació també van adduir que farien servir nous models d’acostar la cultura a la televisió; el pas del temps, però, ens ha demostrat que això no ha estat veritat.
Continua tenint part de raó. Hi ha algun programa d’entrevistes que segueix l’espectacle de la paraula en estat pur, però d’una manera molt camaleònica i confosa, dins la graella televisiva actual. Cal que la cultura verbalitzada, persona davant persona, tingui el seu espai. En aquest sentit sí que no hi ha fórmula de canvi possible, així com no hi ha una manera de retransmetre un partit de futbol --esport que, em sap greu, em deixa fred-- que com ja fa més de 50 anys que es va inventar: els salts d’eix i els travellings a ras del camp s’ha demostrat que duen a la confusió en l’espectador. Però ara no m’agafi per la banda que em contradic amb el que deia al començament. Ja he insistit llavors sobre l'existència de fórmules que millor no canviar un cop es troben. Passa, però, que fins i tot aquestes dues fórmules televisives que acabo de mencionar com a exemple de "millor no canviar” no tenen tampoc tants anys. Com a mínim en la seva època Herr Kant no crec que seguís les entrevistes televisades o els partits de futbol de la mateixa manera que nosaltres...
En la gent de televisió corre la idea que tot ha d’anar amb rapidesa, que algú que parla massa temps seguit en la pantalla obliga l’espectador a canviar de canal. Jo crec que és una idea borda, que ens contempla a tots en la seva mínima expressió com a éssers intel·ligents, però és el que impera.
Continuem d’acord. Cada cop que algú amenaça de caure en aquest error se l’ha d’advertir de la mateixa manera en que cal advertir a qui diu que no s’ha de provar res nou.
I em fa por que tots aquests personatges —o símptomes— no estiguin aquí més que per escampar en la realitat cultural aquesta pèssima hipòtesi periodística.
Va, vinga, perdonem la por, un sentiment molt humà... però m’agradaria que hi hagués alguna cosa més per moure els arguments. Avisar de no caure en errors és bo i necessari. Pressuposar i dictar sentència abans d’hora, cosa de persones d’esperit pobre o que passen per un estat de feblesa transitori.
La barrila, el riure, la frivolitat i la lleugeresa poden formar part de la cultura, és clar que sí.
Per mi la més important, però bé, m’alegro que li doni un pelet de marge. Per cert, com li agrada la paraula "barrila"!
Però la transmissió de la cultura ja està inventada.
No. Sinó la gent no fugiria d’ella esperitada com una llebre d’una tropa de llebrers. Hi ha transmissions que sí, no només estan inventades sinó testades fins a l’infinit. Però n’hi ha moltes altres per explorar. No tornaré a parlar dels documentals, les fotografies, el cinema... o sí.
Necessita de les paraules i de les imatges, i de molt de temps per a gestionar-ne la seva creació, la seva difusió i la seva assimilació. I en temps de crisi, encara més. Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la riota i al ha! ha! ha!
En fi, em canso de repetir sempre el mateix. Alço el barret de plat, dic a reveure amb una seca reverència, tot esperant que m'esclati a la cara una bomba, com sempre passa als qui ens passem de llest i no n'aprenem encara que tinguem una edat --ah! l'ego dels adolescents de 50 anys...-- i poso un cartellet negre amb un
The End.
_04.jpg)
