Hi ha qui ha dit que aquest pintor podria ser original de Lummen, ciutat del Ducat de Brabant, al centre d’Europa. N'hi ha d'altres que afirmen que pot ser de Brünn, que el seu nom real era Hans Brünn i que Aine Bru podria ser-ne una catalanització.
SemEl que si que es segur és que el mestre fou contractat per pintar el famós quadre que veieu reproduït aquí dalt, i que actualment es troba al MNAC. A partir d’aquí va fer unes quantes obres més (la més coneguda de totes és el seu Sant Jordi, exposat al mateix museu) abans de marxar definitivament cap a Itàlia.
Fig. 1 "El martiri de Sant Cugat" d'Aine Bru, pintat entre el 1504 i el 1507 (MNAC)
"El Martiri de Sant Cugat" o "La degollació de Sant Cugat" és una pintura singular per diversos motius. Entre d'altres hi ha el fet que se l’acostuma a considerar com el primer quadre renaixentista pintat al Principat.
Una de les moltes coses que criden l’atenció és la extrema violència, i la fredor amb que aquesta es portada a terme, que respira tota la obra. Xoca de veure el dramàtic contrast entre la imatge del pobre Sant Cugat, absolutament demacrat, fet pols, lligat a una estaca de mala manera perquè el seu botxí que l’està degollant com un pollastre, amb el desinterès integral dels senyors de la dreta, que semblen molt més interessats a discutir sobre els desorbitats preus dels fitxatges del Madrid que no pas a l’escena horripilant que s’esdevé tot just al seu costat. A sota hi ha un gos que algun comentarista afirma que és l’únic ésser vivent que sent pena per l'infortunat màrtir. A mi, la veritat, més aviat em fa la sensació que el ca passa olímpicament de l'amo, fins al punt de que sembla fer una becaina, amb una rotunda despreocupació, tan panxo.
Quina soledat la d’aquest pobre Sant! Quanta mala llet en l’ambient! Les poses de tots els personatges i la composició és un delirant còctel de primitivisme encarcarat i d’una mena d’atrevidíssim moviment (la cara del botxí està molt aconseguida) que no fa sinó augmentar l’angúnia i patetisme de l’escena. No crec que l’espectador del quadre és quedi gaire indiferent en contemplar-lo. Segur que gairebé sent el mal del ganivet a la gola i com les cordes bucals li peten a mida que el botxí de ganyota restreta s’aplica a la seva feina amb la professionalitat d’un perruquer de primera. Amb prou feines ens consola veure que més tard el malaguanyat Sant Cugat (Cucuphas, al llatí original) puja després al cel, voltat de dos amables àngels.
Podríem estar hores discutint sobre aquesta obra tan impactant. Però pel que ens interessa a nosaltres ara és perquè a la seva part esquerra, just darrere el ganyotaire degollador de santoral, hi apareix l’església de Sant Cugat, de la qual hem anat parlant i reproduint fotografies a llarg d’aquestes entrades sobre el Monestir.
Si us fixeu amb el detall de la fig. 2 i el compareu amb la fotografia de les fig. 3 i 4, podreu veure que l’artista va fer un treball notable de documentació. Bé, notable i espantós, tot alhora, ja que què coi hi feia l’església que es dedicaria al Sant, uns quants segles després de la seva indesitjada traqueotomia? Per no parlar de les robes contemporànies que tothom porta com si res, amb una visió futurista de la moda, que riu-te’n tu de l’Aramis Fuster. La fidelitat a la realitat és la mateixa que hi hauria si al Sant l’estigués massacrant en Robert de Niro, vestit com en una pel·lícula de gangsters del Martin Scorsesse. I després diem que Hollywood manipula! Si són uns afeccionats, pobrets...
Fig. 2 Detall de la part del quadre on es veu la façana de l'esglèsia i el campanar renaixentista tos just començat a construir
Fig.3 El conjunt agafat des d'un angle més baix i a la dreta que al quadre
Fig. 4 Aquest imatge és més frontal i per tant més semblant al quadre. Amb tot, l'angle de visió és encara massa baix i tampoc podem veure ni e cimbori ni el campanar petit
Després de tanta conya, cal dir, per ser justos, que el més probable és que la presència del temple fos una qüestió que formés part del tracte de l’encàrrec. No costa imaginar que els que van pagar per tenir aquesta obra mestra de la pintura terrorífica penjada en una paret ben visible de l’església volguessin que la presència de la imatge del temple mateix, fos el més realista possible. Potser es pretenia que els fidels que l'estiguessin adorant es sentissin directament concernits amb la dissort del màrtir (“Ostres, és que això va passar aquí fora mateix, què fort, tu!”)
I és aquí on entra amb força sentit l’adjectiu “notable”, perquè salta a la vista que, tot i la inevitable —i intel·ligent— simplificació, les semblances amb el temple de debò són més que evidents. La qualitat amb que Aine Bru capta i reprodueix el moment del paisatge que tenia en aquell moment davant seu és innegable. És, a més, un testimoni valuosíssim per a datar la construcció del gran campanar: si el quadre es realitzà entre el 1504 i el 1507, bé podem afirmar sense reserves que el gran campanar es començà a construir per aquestes dates, ja que a la pintura tot just comencen a pujar les primeres bastides.
Si us fixeu, podreu veure que fotografia i quadre no estan agafats des del mateix angle, i és una llàstima: si hagués tingut una reproducció de la pintura amb mi, hauria mirat de prémer el gallet des d’un punt de vista el més semblant possible (malgrat que, degut a la profusió d’arbres que hi ha ara a la plaça de davant el Monestir, no ho sé jo si hauria estat gaire fàcil). Amb tot, crec que tampoc costa tant entendre que si observéssim el conjunt amb la frontalitat que surt a l'obra de Brun, i des de l’alçada d’un tercer o quart pis de les cases del davant, podríem albirar el campanar petit i el cimbori (només el primer treu la punta tímidament a la foto) i la torre de l’esquerra quedaria a la mateixa alçada i igual d’encarada.
No m’allargo més. A partir d’ara us deixo solets, que feu les vostres observacions.
Enllaços a altres entrades sobre el Monestri de Sant Cugat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada