En resposta al Sr. Roland Sierra

Avui, massa tard, he llegit aquest article al Diari de Vilanova, escrit pel meu admirat Roland Sierra. M'he cregut amb la obligació d'escriure-li una resposta. El més elegant és fer-ho al mateix mitjà, cosa que evidentment miraré de fer. Passa que el text que m'ha sortit és, per variar, massa llarg i a més ja no sóc a temps per resumir-lo com cal i que el puguin publicar al següent número. Prometo que ho intentaré. El compromís és ferm.

De tota manera, crec que val la pena que aquí al blog publiqui la versió sencera, que em permet explicar una mica millor els matisos de cada qüestió, així com em fer una mica el ruc amb alguna broma.

Confio que en Roland, tard o aviat, el pugui llegir aquí també. Des del meu blog el convido a que ho faci i que, si vol, pot respondre'm com vulgui i fins dir-me el nom del porc. Segur que si ho fa ho farà amb més gràcia que altres. Moltes gràcies.

En resposta a Roland Sierra

Benvolgut Roland:

Avui, una mic tard, sí, he llegit el teu article al Diari de Vilanova sobre l'assumpte de la restauració que es vol perpetrar a Sitges. Com que entenc que hi sóc al·ludit —no personalment, sinó com a membre d’un col·lectiu—, em sento empès a respondre’t. Però això és bo. Opinar, debatre i al·ludir és higiènic. Llàstima que a Sitges, sobretot des de dalt, aquestes accions s’administrin amb tanta gasiveria. No interessen. Jo crec que qui opina en públic ha d'acceptar contraatacs i acusacions, tan dures com calgui. No fer-ho denota pobresa democràtica. També subscric la frase del gran Clint, que oportunament cites. El que no sabia era que l’hagués dita en castellà. Però mira, cada dia s'aprèn alguna cosa.

Després de la conya, amb la que apel·lo al teu sentit de l'humor —i que em pots tornar augmentada, si vols, no siguem avorrits—, i abans d’entrar en matèria, voldria que sabessis que t’admiro i que desitjo el millor per tu. T’ho mereixes, de sobres. El teu magnífic llibre de biografies sitgetanes és un dels meus textos de consulta predilectes, per exemple. El record que tinc de quan érem petits no pot ser millor. Lamento que el primer cop que m’adreço a tu en 35 anys sigui enmig d'aquest conflicte, que ens situa en bàndol oposats. Miraré de no rebaixar la contundència de la resposta, precisament pel respecte que et tinc.

Dit això, començo. Dius que fores un dels vint escollits per veure el projecte i que admets que et va encantar. Em sembla perfecte. De tota manera, tinc una curiositat enorme per saber quin tipus de producte al·lucinatori s’inoculà als còctels, el cava, o a les aixetes dels lavabos, perquè tots els que hi assistíreu sortíssiu abduïts, amb el cervell canviat, com els habitants d'aquells poblets americans a les pel·lícules de marcians dels anys 50. Ho dic perquè no li puc donar el mèrit al Sr. Hernández Cros. De ell puc arribar a empassar-me que és un gran arquitecte. Però com a orador, crec, sincerament, que té una retòrica esgotadora. Fent símils taurins —allò que no he fet mai i que tant agrada als senyors de l’ABC—, dues hores de repàs de com n'està de malament el conjunt pot fer en el toro/audiència el seu efecte d'estovament, com les banderilles i la burxamenta del picador. Però quan arriba l’estocada final —el tema de la façana—, el pobre home la fa amb una espasa de goma i l'auditori revifa de nou, amb les banyes més trempades que abans. Ja ho veus, doncs, que no estem d'acord. Que seguint la frase de l'Eastwood, tinc un culet molt diferent al teu. Amb la única cosa que coincidim, tot s’ha de dir, és amb que la proposta és molt imaginativa. I tant, com un míssil.

Sobre el que comentes del més d'exposició pública, lamento haver-ho de fer en aquests termes però no se m’acut una altra manera, haig de dir que és una mentida disfressada de veritat que s’ha de denunciar. No t’acuso ni a tu, ni al Sr. Sella, ni a ningú concret perquè no puc, ni vull. Jo també sóc susceptible d’escampar mentides si m’enganyen, i no comprovo les fonts. El fet és que encara que l’exposició es fes se li donà un ressò tan ridícul que a efectes pràctics és com si no s’hagués fet. No cal ser Sherlock Holmes per disposar d’una prova bàsica de la notòria barra amb que s’ha dut aquesta part de l’assumpte. Qualsevol que s’acosti a la biblioteca i repassi els Ecos dels mesos on les informacions sobre l’”exposició pública” haurien d’ocupar portades, n’hi trobarà zero. Ni a l’agenda. És cert que el 10 d’octubre hi ha un article del Sr. Morando que parla laudatòriament del projecte, que fa que els babaus com jo ens fem encara més il·lusions. Però de l’exposició res. Jo, ja et dic, si em planten el document convenientment segellat on es diu que l'enutjós tràmit s'ha complert sense que ningú obrís la boca, també pensaria que a on van els que protesten. Potser sí que aquesta presentació es va fer, però imagino que només la devien ensumar els treballadors de l'oficina del Consorci i quatre amics. Et puc ben dir que si l'exposició s’hagués publicitat com altres històries que sí interessen al nostre consistori, un servidor hauria fet tantes al·legacions que la maqueta del projecte s’hauria desintegrat de vergonya.

M’interessa el que dius de que només has vist la façana des de mar molt poques vegades, que tal com està, la visió del conjunt convida a mirar a una altra banda. Jo crec que només he vist aquesta façana en directe, frontalment, dues vegades. Però en perspectiva ja força més, doncs m’agrada baixar a l’espigó, o abocar-me a banda i banda i treure fotos. Però això és irrellevant. Cada dia, jo, tu, qualsevol sitgetà quan surt de casa la veiem a postals del quiosc on anem a comprar el diari, penjada al menjador de la tieta Maria, als blogs de fotografies, mentre cerquem imatges boniques del poble per enviar-les a amics estrangers. No fotem, que aquesta icona emblemàtica ens la trobem fins a la sopa! No ens cal veure una imatge exterior del nostre planeta per estimar la seva bellesa vista des de l’espai i desitjar que els extraterrestres el vegin blau per molts anys. Aquesta imatge —i d'altres, tot i que cada vegada en queden menys— és la que envio a totes les coneixences que he fet pel món gràcies a Internet i et puc ben assegurar que la postal fa el seu efecte. Ara, el que ha produït quan els he enviat allò que se'ns proposa ha provocat un nombre idèntic d'indignacions. Ja se sap, és la meva art manipulativa, no pas la foto el que val, diran alguns. Tant de bo tingués tant de poder! Per sort —o per desgràcia—, la foto s'explica sola, com el millor acudit sense paraules del món. Un acudit d’humor força negre, encara que el color blanc sigui el que hi domini.

Sobre les preguntes:

1-Sí, cal fer un referèndum. La pregunta que proposaria: T'agrada el projecte que ha presentat el Sr. Emili Hernández Cros? acompanyada de: Estàs disposat a que l'ajuntament mogui el cul d'una vegada i remeni cel i terra per a trobar un bon munt de pressupostos i projectes alternatius, enlloc de quedar-se tan panxo, arrepapat al sofà, com el Hommer Simpson, amb que li vinguin a portar dos esquifits projectes a casa seva, a través d'un concurs tristíssim? No em crec que el Sr. Hernández Cros, per extraordinari que sigui, sigui l'únic arquitecte possible.

2- Un blog que és bàsicament un centre d'enllaços a notícies i altres blogs no és el que en podríem dir el lloc més cridaner per pretendre dir que s'està fent una gran publicitat, ni el mirall més acurat de la realitat. Si es fes això es cauria en el mateix error que cauen els qui diuen que la maqueta es va presentar al públic. Si calgués fer més publicitat —cosa que espero no arribi mai— ja es farien accions amb les que la protesta tindria més eco. Segur que molta més gent expressaria la seva opinió, a favor o en contra.

3- La Beli Artigas és, salta a la vista, l'ànima de la plataforma. No conec gaires persones amb més empenta i coneixement de causa. Però és evident que no està sola. Per saber les persones que recolzen la plataforma només cal fer una acció tan senzilla com mirar la pantalleta on posa "amics". Diguem que la plataforma —algun nom s'hi havia de posar, i a mi ja m'està bé, no ens barallarem per això abans de començar, com si fóssim els de Reagrupament— neix dels reflexos que hem tingut una sèrie de ciutadans, de diferents ideologies i procedències, per reaccionar davant aquesta presa de pèl. La organització és simple, esquemàtica, de campanya, però efectiva. Si tinguéssim més temps faríem uns estatuts i tot. Però la urgència obliga a que deixem aquestes galindaines per més endavant i que ens concentrem. Sobre la porqueria, jo diria que jo mateix no m'he tallat gens de posar-me en una situació en que si m'esquitxa se'm menjarà. Des del meu blog —que signo amb el meu nom i cognom real— em veig obligat a parlar de l'assumpte, per molt que preferiria poder-ho fer de les postes de sol i els versos del Papasseit. O sigui que de boqueta petita, res. Si de cas se'm podrà acusar de bocazas, que es diu en castellà. A més, es dóna la casualitat que els únics que no signen al meu blog són els anònims que no estan d'acord amb mi. També haig de dir que fins ara més aviat m’han distret, em molesten gens. Tinc sort amb els meus anònims, són educats. Ja no ho són tant altres que m’he trobat fora del blog. Però mira, paciència. I a mi, sobre costums sitgetans, un que em molesta de debò és el d'arronsar les espatlles i no queixar-se davant les agressions a la democràcia, sobretot les disfressades de legalitat com l'actual. M'agradaria també que per una vegada hi hagués una manifestació que no fos només per celebrar els èxits del Barça, anar contra els homosexuals o fer homenatges "pacífics", que acaben amb Can Bota ple de pintades nazis.

4- El Maricel que es vol recuperar és un que quan vegis la foto no diguis, ecs! El mateix que es farà amb la resta del conjunt. Admeto que el criteri és elàstic i el debat pels detalls estaria servit. Però aquí no debatem pels detalls, sinó per una operació d’estètica digne de les dives dels programes de la premsa rossa. Per això, segons jo ho veig, hauria de ser imprescindible que a la primera que l'arquitecte preguntat et posés com exemple la barbaritat que es cometé fer al Palau de la Música, se li indiqui amablement on és la porta de sortida del despatx i recordar-li que si no eix en deu segons cridem la guàrdia urbana.

5- Personalment la persona de l’Antoni Sella em mereix respecte. No tinc cap necessitat de dedicar-me a enderrocar-lo i posar un altre al seu lloc. M'agradaria saber exactament quines responsabilitats té qui, perquè fins ara, ell ha estat l'únic que ha donat la cara en tot això i jo sospito que està carregant morts que no ha fet ell. Tampoc el vull defensar perquè sí. Però ignoro fins a quin punt ell n’és responsable. No m’importa gaire això tampoc. Jo només vull que no es faci aquella cosa a la façana que dóna la cara al món, no vull que aquesta animalada tiri endavant. No puc parlar pels altres. Però jo, si volgués tenir fama preferiria cent mil vegades que m'arribés per les feines que he fet que per aquest merder on l'ajuntament m'hi ha empès. Si algun dia tot surt bé no vull ni la més insignificant cadireta. Ni la de bidell! En canvi, si surt malament, doncs mira, llavors si que en vull una, però no al Consorci. La cadira que vull és una butaca d'un Boeing 747, carregat d'explosius direcció a la gran obra que se suposa ha de sortir a totes les revistes d'arquitectura, al costat del Sr. Bin Laden.

Moltes gràcies per la paciència de llegir tot el text, Roland. M’acomiado amb els meus millors desitjos de que tinguis molt d’èxit amb els teus projectes de futur. Salut, amor, i que la guerra acabi aviat d’una vegada.