dijous, 11 de febrer de 2010

La rondayla de lo vieyl carruatge de lo Florentz e com lo mestre Hernan la Crotz lo volià lo restaurar

Lo conseyl dels vint savis

Havia fai longtemps, antan, un hom que s’apellava Florentz de Salesatz, que havia uyleres als uyls, e que vivia urós ab sa familia e ab ses amics, que foren gentils, e li donaven molts de compliments, e lo falagaven, e que ell pla estimava tant com podià. Florentz havetz taben un formós e antich carruatge que s’apellava Citroëntz Dos Cauvalhs, que fou taben molt fatigat, e molt atrotinat, ço q’era vieyl, e havia patit molts de treballs per los camins de Déu e lo Dimoni. Tot lo carruatge fotia un grand fastig, e qualque hom e qualque fembra del poble sentiai grand vergoyna can lo agachava ab sons uyls, en lo veient tan roveylat, e gaireben per només lo profitar com a ferrayla. E los petits mainatges, que son tostemps molt cabronets, fahien molts d’acudits can sortian de l’escola.
Florentz vivia pas pobrement, pus tampauc era un ric-hom. Mas si que fou mes aproïsmat de ço que hac dix primerament, de jamai haver diners que de los haver. Jamai podia los haver pro per restaurar lo carruatge com volia e com calia, e lo tornar tant formós com fou en los vieyls temps, e lo far abans ne se destermenés en mil bocins al primier sot que l’ensopegués per los camins. La manca de diners donavai pla de capteniment, e molta tristesa, e tenia lo Florentz molt consirós, e sovint se cagava en la mare que va parir totes les cosas q’havia creat lo Bon Dieu.

Mas un jorn, lo Florentz havetz molt de sort, e molt de churra, e encara més sinonims de la meteissa cosa. E tot ço fou parce fou un molt belh trebayl per un ric-hom que havetz molts de diners. E lo ric-hom fou molt content, e molt falagat, e li otorgà a lo Florentz molts de diners, e d’honors, que n’era una beyla fortuna que no n’estava acostumat de l’haver, e d’agachar ab sos uyls, e fins li costava un ou d’introduir dans ses buchaques. E fou d’aytal faiçó que lo Florentz, en havent ços grands diners, deziditz de restaurar son vieyl carruatge, e lo retornar lo esplendor d’antan.

E fou en aicest moment can lo Florentz anà, e dugué lo carruatge a lo restaurar, e donà confiança a lo grand alcalde, e a ses grands seynors, e a un grand Consorci, e a ses vint grands savis, que tots savian molts de cosas, e havien molt de criteri, e cuitaven per lo retornar lo esplendor que havia lo carruatge can era novell, e jove, e formós, e una cosa coylonuda, e admirada per tot hom e tota fembra.

E lo Florentz fou molt complagut ab les causes que llegia al periodic del seu pople, e havià un bloch a l’internat, e parlava de cosas formoses, e del sexe dels angels.

Mas ço venut un jorn que a lo periodic del pople fou mostrat lo travayl que lo grand mestre Hernan la Crotz volia lo far, que n’era molt e molt pauc semblant a ço que lo Florentz havia cregut que lo facessen. E lo Florentz anà e preguntà que coylons havia passat a Na Belhi, una dama que n’era un dels vins savis, mas que n’era la sola que no aimava lo travayl del mestre Hernan la Crotz, e que sabia que se trufaven no sols de lo Florentz, mas de tot lo pople, e que non havia savi hom o savia fembra que le fotétz puto catz, mas que n’era tard e fins per eyla de bataylar per retornar la causa a un camí just.
E fou aytal que començà una estoria pla consirosa, trop tard e molt mal, parce aiceyls que havian de propausar la restauració de lo carruatge fasguron pr’amor d’amagar tot ço que podian ço que volian far, mas lo feron de manera, amb grand bobança, que la llei fou acomplerta e dengú podi dir jamai res.
E fou en est jorn que lo bloch de lo Florentz, aytal lo bloch d’autres hómnes e fembras del pople, que enluoc de parlar del sexe des angels, començeron a se cagar, e molt, en la traïdoria de aiceyls que lo Florentz havia donat tanta confiança.
E arribà un conseyl general, on se reuniron des hómnes e des fembras, los uns apellats amb l’ordre de dir ço que dixian los que doneron tant de poder a lo mestre arquitecte restaurador, e los autres, de molt diversos pensaments, mas molt units ambe lo cabreig monumental que portaven per l’engany.
En lo grand conseyl, lo pople oit la idea que lo mestre Hernan la Crotz. Aicest savi hom havia pensat que lo carruatge lo calia de retornar la lluentor que havià en los vieyls temps, e de far un grand treball, mas taben de far la façana del cul de lo carruatge com si fos un Ferrari, enluoc d’un Dos Cauvalhs. E tabé paretz que havien novas lleis que s’havia de far adaptar lo carruatge als nouvells temps.

Lo Florentz devenguet molt emprenyat, e la primiera ideia fou la d’agafar l’espasot, e de d’occir lo mestre la Crotz, que fasetz dos anhs de grands trabalhs, amb grand de estudi, e grand d’esforç per res. E tot hom savi e tota fembra savia li dix que la vera ànima de lo carruatge n’era a dins, e a la façana de avant, mai que la façana del cul no n’era pas gaireben important. E lo Hernan la Crotz parlatz pramor de dues hores per convencer los hómnes e las fembras del pople que haver un cul de Ferrari era grand millora, e que lo cul que havià de Dos Cauvalls era un perfet eximpli de mal gust. E fins dos autres mestres dixeren una cosa semblanta, e non hagueren vergoyna, e ofengueron lo cul del Dos Cauvalhs, e mentre lo Florentz s’anava cremant la sang, havian autres savis (lo Florentz non era cap dels savis, açó serià una cosa absurda), com lo Morand, que a lo periodic dix que l’insult dels arquitectes era una formosa cosa. E fins havetz qualques autres hómnes e fembras que restaren convençuts que de rebre aytal ofensa non era pas important, e que haver un cul de Ferrari era una belha cosa, e fins haver arxiu, e un bar, e un night club, e una casa de fembras publicas, si l’haguetz calgut.

Mas lo Florentz e d’autres hómnes e fembras del pople aimavan lo Dos Cauvalls aytal n’era, e lo aimavan par la façana d’avant, e par dedins, e par la façana de lo cul, e que si calia de far que s’acomplís la llei ambe de canvis que li semblava ben, mas non d’aceista faiçó, tan traïdora, e tan vulgar, e tan impossible d’entendre per dengú q’havià los uyls a la façana de la testa.
E fou ço que dividetz lo pople e que al periodic del mateis se començeron a donar molts de pals els uns als autres, encara que tots aimaven lo pople.
Mes aicesta estoria despús havetz un belh final. Apareguet un hom, que era un bon artisan, e que oia tot ço que lo Florentz volia, e lo donà conseyl, e le diguet ço que se podia far e ço que non se podia far. E aicest hom dix que se pot far lo Dos Cauvalhs de ser en llei e d’haver la façana d’avant, e aicella del cul, e de dins gaireben com n’era en los temps que n’era formós, e jove, e non roveylat. Que non havia posibilitat de rebre un premi d’arquitectura, com aicell que fou rebut per lo paorós casalot que havia al Grand Mercat, que n’era una puta merda tan grand que fou occit e esbalmat per lo far un pauc mens ofensiu als uyls, e que ara te una cosa que s’apella Mercafembra dedins, que hac tocat els coylons a grand part dels vieyls e savis botiguers que trebaylaven al mercat e a d’autres antics e historics comerços de lo pople q’an hagut de fermar per tostemps.
Mes çó est una autra estoria.

9 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Joana, quan dormo les porto a la tauleta de nit. En el meu cas, doncs "és quan dormo quan hi veig més miòpicament", més aviat.

Gràcies pel comentari i per tractar de respondre amb el mateix estil. La història per mi és ben clara i la comparació es pot fer amb moltes coses. Aquells s'aferraran a això per dir qeu faig demagògia. Mira, també Jesucrist feia demagògia amb les paràbol·les, doncs, pel que sembla.

La situació que estem visquent amb això crec que l'ha viscut tot professional que vol fer les coses com cal a a la seva feina, i es troba amb col·legues que venen la moto al client de "ho sento senyor, però això només es pot fer d'aquesta manera", quan tu, si ets professional al mateix nivell veus que sí que es pot acontentar el client, que es pot fer el que ell demana, si deixes l'ego a una banda i hi poses la voluntat de complir de debò amb el que se't demana. No són uns mal professionals aquells, i no té a veure res la seva capacitat tècnica --pot ser que la tinguin superior a tu i tot-- però els veig venir de lluny, els ensumo, sobretot si convisc amb ells durant una hora i mitja de la seva xerrameca. No me les puc donar massa de llest perquè en algunes coses sóc més burro que una sabata i encara me la foten. Però en això, tinc massa reunions a la biografia com perquè em colin un gol tan mal xutat com el que va mirar de fer el pobre mestre Hernan la Crotz.

I en el fons tot és massa trist, com d'alguna manera deixes entreveure en el teu comentari. Saps una cosa tristíssima que està passant, un efecte col·lateral idiota? Què els que tenen menys culpa d'això, que són les empreses constructores, amb els treballadors i tot, que estan esperant per a començar les obres, estan de braços creuats esperant a veure com acba tot això. Si ens posem menys humanistes, és evident que els museus estan que es cauen a trossos i hi ha una autèntica urgència. Penso que hi ha obres que es podrien a començar ja, les que siguin evidents, que no impliquin destrosses definitives, perquè sinó ens quedarem sense museus en res. I per l'altra mirar de trobar una solució com déu mana. Vull dir, fer un cul de 2cv, no de Ferrari, que no hi enganxa ni amb superglue. Però ràpid. I no que no ens vinguin a carregar-nos el mort als que protestem perquè les coses s'haurien d'haver fet bé, sinó que s'empassin la seva seriosíssima irresponsabilitat els autèntics responsables.

Ara haurem de ser els de la resistència francesa els que haurem de carregar amb els morts dels nazis. Quins nassos! Què no ens haguessin invadit!

Florenci Salesas ha dit...

He, he, he... no passa res, dona. Se m'havia escapat el detall. Si jo he mirat de fer un pastitx macarrònic llul·lià, tu tens tot el dret d'emprar un mot del bonic català que es parla a Castella.

Tots hem d'aprendre de tots. Nosaltres, aquí dalt, per exemple, no tenim un mal parit genial com el Quevedo. Un geni amb "ingeni", seguint el teu mestratge (em pots llençar un esclop pel cap com a venjança he, he).

Helena Bonals ha dit...

Això que escrius és en occità? Tant en saps, ja?

El carruatge és una bona metàfora del que denuncies, molt ben trobat. A mi "m'exalta el nou i m'enamora el vell", però sobretot m'enamora el vell.

Florenci Salesas ha dit...

Quan de J.V.Foix en poc espai Helena!

En principi és un pastitx de català medieval, de l'època de Ramon Llull. Passa, però, que en aquella en aquell temps, el català tot just començava a desenganxar-se de la llengua mare que compartia amb el llemosí, el provençal, l'auvergnès i d'altres.

Hi ha moltes paraules i temps verbals que, d'una manera molt inestable, compartíem amb algunes variants de l'occità. Una altra cosa que compartien les dues llengües és la quantitat enorme de maneres de dir "amb" o "també" (ambe, taben, abe, tabe, etc.), el verb apellar per dir, anomenar, tostemps o totjorn per sempre, qualque per alguns, trufar per burla, enfotre's, i altres coses.

Però he usat força mots de català medieval cru: fastig per fàstic, aproïsmat per aproximat, hom per home, fembra per dona --en occità són òme i femna, respectivament-- bobança per vanitat, vanaglòria, i molts d'altres.

Després hi ha les paraules occitanes que he emprat drectament com a coixí, sense massa temps per comprovar si hi eren al català antic (algunes d'elles sé que sí, per d'altres no n'estic tant segur).

En alguns moments he tirat una mica pel dret i he emprat "lh" occità gairebé sempre que em calia emprar el so català "ll"; temps verbals posats a tota castanya que, més o menys quadren i, crec que queda clar que unes quantes paraules inventades evidents:
"churra", "fembras públicas" per ja suposo que saps què, "colhons", "cabronets", "night club" i altres rucades d'aquestes entre les que hi ha "Mercafembra" o "Cauvalhs" com a conya de discutible qualitat irònica. Uns preferiran el "Vent del Cau" i altres aquest text apresurat i que així queda.

Els capteniments, estar consirós i tot això es troba molt a l'Ausiàs March i altres senyors d'aquests. El català d'aquella època fluctuava tant com qualsevol altra llengua contemporània.

Per acabar-ho de rematar calia arcaitzar l'estructura de les frases fins a l'absurd, amb repeticions incomprensibles i afegir complementss amb un reguitzell de comes i un "e" a continuació per sumar fins l'infinit.

En fi, segur que el Sr. Martí de Riquer hauria estat d'un gran ajut si l'hagués tingut al costat. Però no tinc el seu e-mail, ni el tinc d'amic al Facebook, ves.

Florenci Salesas ha dit...

L'he retocat un pelet més, Helena.

De fet, si noi, el vaig fer a tota pastilla. He vist que en català antic, si que de vegades hi havia "lh" per "ll", però no sistemàticament. El normla és que hi hagués "yl", així com "ny" era "yn", i altres coses. He amillorat algun verb que sí que m'havia passat en la occitanització. Però ja paro i mato el tema definitivament R.I.P.

Criticartt ha dit...

JA SE QUE T'HO DIC CADA DIA....PERÒ ETS UN CRACKKKKKKKK!!!!! Cada cosa que escrius m'agrada més!!! però amb aquesta rondayla t'has superat!!! Ara penso que tot i que la carta de l'Eco està molt bé, hauria estat millor publicar aquest conte.... els de la Plataforma hauriem passat de ser freekes a ser extraterrestres i ens acusarien de parlar amb la llengua del diable!!!!!

Quina sort va tenir el "carruatge" de caure a les teves mans, no em vull ni imaginar que hauria estat d'ell en mans de mestre Hernan i la seva cort... per cert, pq no el fem president del Rally de cotxes antics de Sitges? potser converteix aquesta cursa en la nova formula 1 Catalana.....

Un petonet i fins aviat Florentz (per cert, m'encanta el teu nom així)...... de part de la Belhi

Florenci Salesas ha dit...

Moltes gràcies Criticartt, però el meu cotxe va tenir una immensa sort de no caure a les meves mans. De fet, si estava fet una coca, el pobre, era per culpa de l'amo que era un sapastre. El mèrit de tenir el cotxe tan bonic, tan com hauria de ser i, a sobre, homolgat amb la llei, és dels restauradors, genials, incomparables de l'equip de Suburense d'Automòbil, que són uns trossos de professionals que no s'acaben a sí mateixos (propaganda? doncs sí, quan algú se la mereix no n'escatimo tampoc).

El text aquest ja és excessiu de totes, totes, per posar a l'Eco. Més que res perquè després he pensat que em passo de personalitzar-lo. Parlo massa del collons de Florentz i la Belhi i les persones que de veritat heu estat donant la cara, perquè tenieu la informació que es pot tocar amb les mans, que us curreu projectes alternatius i tal, sou vosaltres. Moi, je suis un bocamoll emprenyat i prou.

Passa que la metàfora, modèstia apart, estic d'acord amb l'Helena que és prou encertada. És que hi ha exemples de fer les coses d'una manera o de l'altre en tots els oficis i arts, des de vendre una cafetera, fins a dissenyar el trajecte del TGV a través de la Selva Amazònica. Aquells: "ho sento senyor, ens ho hem estudiat de totes les maneres possibles i aquesta és la millor solució. Li ho diem nosaltres que tenim quaranta anys d'experiència", que els veig venir de lluny i que tant em toquen els nassos amb la seva prepotència de "grna professional" que se sap. I després et trobes amb un de més vell --o un que ha muntat el negoci fa quatre dies i és un jove de vint anys amb una canya, il·lusió, imaginació i ganes de trobar solucions que satisfacin al client que et mors-- que et diu: "home, sí, és una solució, però no la única. I això li ho ha dit el "X"? Bé, sí, és bo ell, però jo li puc assegurar que jo li puc fer --i altres com jo-- exactament com vosté ho demana. Si li han dit que no es pot fer d'una altre manera, em sap greu, l'enganyen". Jo he estat d'aquests darrers professionals dins el dibuix animat més d'una vegada, quan el client em venia i em deia que no es podia fer el personatge que proposava perquè li havia dit un estudi de Madrid acollonanat, amb gent que tenia una experiència de quaranta anys, que era impossible de fer una sèrie amb personatges que tinguessin més de quatre dita a la mà, i tants colors i una línia d'aquell tipus "que para una cosa de arte y ensayo sí que se lo haríamos, que aquí la mitad hemos trabajao para "Disny", ¿sabe?, pero una sèrie és imposible señor" (i que em perdonin els autènticament bons professionals de Madrid, que els hi ha, però és que la experiència la tinc clavada a la memòria, i el meu company Sergi, un professional que es menjaria a tots els que conec amb patates, també, va passar a un estudi de Madrid, no en aquests termes, però gairebé).

El que sí que ha passat també, és que de vegades jo no hi arribava. En aquests casos, no passa res si dius: "jo no li ho sé fer, però sé que es pot fer. I tant! Vagi al "Y" i li farà això que m'ha preguntat a mi, cent vegades millor que jo". Els límits, vaja.

Però bé, gràcies per les teves paraules, que sempre animen!

Florenci Salesas ha dit...

I més J.V.F. (tòpic refregit nº 34.786) Criticartt: "és quan tinc insomni que hi veig clar". Ho dic perquè, gràcies a aquest amic que no fa que no dormi més de quatre hores de promig, ara hagi decidit passar per aquí i m'adoni/entengui la conya que has fet sobre el Rally i la Fòrmula I, que se m'havia escapat. Té la seva mala llet, eh!

Helena Bonals ha dit...

La broma sobre el Rally i la Fórmula 1 simplement és molt ben trobada.