"Xocolata desfeta", de Joan-Lluís Lluís

Una petita treva, si us plau.


Voldria fer una breu aturada d’uns segons per recomanar-vos un llibre que s’hauria d’exigir que el tinguessin a totes les escoles o instituts: Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís.

El vaig comprar l’altre dia, que era a Barcelona, i ara només tinc temps de dir-vos que m’ha alegrat el dia, i crec que la setmana. Ara que vivim uns temps tristíssims, que un llibre et tatuï un somriure al rostre amb la potència que aquest ho aconsegueix, és una cosa que jo, sincerament, no sé com agrair.

El llibre s’inspira obertament en “Exercices de Style” de Raymond Queneau, publicat el 1947. En aquell treball, el trempat senyor Queneau explicava una única anècdota que es pot resumir en poques ratlles: un jove fatxenda, de coll llargarut, abillat amb barret i abric puja a un autobús, on discuteix amb un altre passatger per un seient, per després canviar de seient. Més tard, ja fora l’autobús, el jove discuteix amb un amic que li aconsella que es cusi un botó de l’abric una mica més amunt. Això és tot. No hi passa absolutament res més.

La gràcia de la proposta és que aquesta bestiesa d’historieta està explicada d’un munt de maneres, ja sigui explotant totes les possibilitats dels temps verbals (en pretèrit, en futur, plusquamperfet, etc.) de punt de vista (d’un narrador exterior objectiu, del jove, del passatger, etc.) de figures retòriques (anacoluts, lítotes, metàfora, etc.) estil (filosòfic, oda, telegràfic, etc.) tons i tipologia de narrador (vulgar, colèric, pedant, un que no se sap explicar, etc.) versificacions variadíssimes, maneres d’expressió personal, interrogatori policial, publicitat fins deliris directament surrealistes com explicar la història pel final i acabant pel començament o amb les paraules tallades, escrites només amb una vocal obsessiva... fins a 99 de diferents. El llibre és un petit clàssic de l’enginy, que té la seva particular reputació. A l’italià, per exemple, fou traduït per Umberto Eco, un declarat admirador de luxe. A mi em va fer pensar en la apoteòsica matraca que li engega Cyrano a un individu que li havia pretès ofendre’l —
ingenu!— tot dient-li que tenia el nas gros. L’estructura del text de Queneau té, de fet, una estructura similar que el famós monòleg de Rostand.

Vaig tenir la sort de llegir aquest llibre fa vora un any, en la traducció catalana —per mi magnífica, a part que compromesa com poques, segur— a càrrec d'Annie Bats i Ramon Lladó, editada per Quaderns Crema. N’havia sentit parlar del però mai l’havia pogut gaudir fins llavors. Quina sorpresa més agradable! Em va semblar un manual perfecte per a qualsevol actor que vulgui practicar tot tipus de lectura i personatge. És potser un joc si voleu. Però és divertidíssim, alhora que un punt obsessiu, això sí. Un acaba una mica boig de llegir la mateixa història des de tants angles i estils. Volia parlar-ne al seu moment, però coses que passen, no devia de tenir temps i se li va passar la hora. Ara és un bon moment per recuperar-ne l’esment.

El sorprenent Joan-Lluís Lluís ha tingut el valor de reprendre la idea de Queneau per fer la seva pròpia versió particular, amb una anècdota totalment diferent, en català i explicada de 123 maneres diferents. Apa! Des del primer moment, l’autor posa les cartes damunt la taula i diu d’on ha tret la idea (a totes les entrevistes, al mateix llibre). L’home en cap moment es vol fer l’original perquè ho deixa clar. El que tenia, això també és evident, és que tenia moltes ganes de jugar. Quan ho vaig llegir al diari, i coneixent la lucidesa i talent poc normal que té aquest home, vaig sentir la necessitat de tenir un exemplar en aquell mateix moment.

Coses de la vida, no he pogut tenir el llibre el primer dia que hauria volgut. Ara, ja, sí. Abans de tenir-lo, tenia una mica de por que, de tantes ganes que tenia de llegir-lo i de tant convençut que estaria de que m’agradaria, em decebés. El “Manuel de Style” de Queneau havia posat el llistó molt amunt. A més, quan desitges una cosa amb tanta intensitat t’exposes a que, per bona que sigui, les expectatives no es puguin acomplir. Ja us puc ben dir que no és el cas, ni per la més remotíssima casualitat. El resultat del producte depassa de molt la millor de les meves expectatives. Ja des d’ara mateix, crec que poques vegades he estat sentint la sensació d’estar davant una absoluta obra mestra en el seu gènere. Si és que existeix aquest gènere!

Xocolata desfeta conté 227 pàgines escrites sense una coma de que no valgui la pena. Estic que no sé que dir. És una cosa tan brutal, tan bona, tan divertida, tan útil, tan, tan, que s’ha de tenir a les mans per creure-ho. Jo, la veritat, de vegades tinc la sensació que ja res em sorprèn, que trobo cosetes que sí, mira, estan bé, em fan somriure, pensar una mica, i poca cosa més. Començo a notar que em faig anímicament vell, que ja no m’apassiono com quan era jove. En part suposo que és normal. Alguns diran que és un signe de maduresa i tot, i se n’alegraran. Doncs en Joan-Lluís Lluís se l’ha carregat de cop aquesta apatia que jo tenia por que m’estava encarcarant l’esperit, per terror dels qui es pensaven que per fi m’havia tornat un senyor assenyat. De sobte em sento jove. Ric com un adolescent al metro.

Quin llibre més bo! Quin xarop més terapèutic! Oh, Déu meu —ja crec en Déu i tot! Què m’estàs fent Joan-Lluís!—, portava una època que creia que m’anava a agafar una depressió. I de cop, amb tan sols picar d’aquí i d’allà unes paginetes, no només se m’ha curat, sinó que em sento rejovenit, com el Cary Grant en aquella pel·lícula amb la Marilyn Monroe. La veritat, m’està agafant una mica de por i tot. Joan-Lluís, què mengeu els d’allà dalt que us fa veure tan clar? Aquell era quan dormia que hi veia clar. Però sembla que els veïns de Perpinyà això us passa de mena, tan fa si dormiu com si feu un salt mortal.

Se’m podrà dir que ara estic en el moment de l’eufòria del descobriment de la perla, i l’eufòria sempre distorsiona les percepcions. És com si hagués passat la primera nit amb la dona dels meus somnis i la cosa ha anat cent vegades millor del que m’esperava: quedes amb un estat que sembles una mica un idiota, amb la mirada lluminosa i un somriure de babau que fan ràbia.

Ara per ara, crec que en Joan-Lluís ha superat en Queneau d’una manera no abusiva, però sí clara i neta. I no parlo només per la quantitat de versions del text proposat —que no penso descriure, com si he fet amb el de Queneau, per qüestions esotèriques que no penso explicar— sinó per complicar-se l’existència fins a uns extrems inimaginables i a sobre sortir-se’n com un autèntic campió. Malgrat que segueix l’estructura que la tradició cyranesca marca amb rigor, es desmarca convenientment de les seves il·lustres predecessores en prou aspectes com per fer Xocolata desfeta una obra totalment autònoma d’aquelles. D’entrada, tot i la quantitat superior de cotilles estilistiques, en Joan-Lluís no està tan obsessionat per la voluntat completista com l’autor de Zazie al metro. Mentre que Queneau mira d’exhaurir tots els temps verbals, totes les figures retòriques, totes les variants de cada possibilitat, en Joan-Lluís sembla més interessat a jugar a inventar nous jocs, nous deliris.

Una altra de les diferències amb les que l’autor català fa un pas més enllà és que s’empatolla dins el relliscós territori dels pastitxos literaris. Així hi ha paròdies de l’estil de Josep Pla, Verdaguer, Espriu, J. V Foix i tantes altres patums de la història de la literatura catalana. En el temps s’arrisca a arriba a Ausias March i per aquí fa d’Enric Casasses i fins de Lluís Llach. I el que és increïble és que tots els textos són espectacularment bons, divertits. Són paròdies d’altíssim nivell, en les quals clava els originals amb rigor tècnic, un coneixement profund que no s’explica només amb un treball accelerat de documentació sinó amb tota una vida de lectura ben llegida. En Joan-Lluís, però, no es limita a la reproducció hiperrealista, sinó que, així com fan els bons caricaturistes, acosta la lupa a aquella arruga, a aquell nas, i els engrandeix de manera que des de la distància el lector diu: Ostres tu, el Papasseit! La distorsió de cada estil està cuita al seu punt just perquè no sigui exactament el mateix, sinó un mirall deformat a mida, en la qual aquells autors se’m figuren més genuïns que els originals. El pastitx del Pla demostra un coneixement de la seva obra que fot por i tot. Consisteix en fragment apòcrif del seu Quadern Gris, dos entrades per a dos dies exactament, que jo no dubtaria a demanar que s’incloguessin a la propera edició per exactíssima, plausible, notòria i inintel·ligible (perdoneu aquest intent maldestre d’aplaudir al magistral imitador amb un punt de pastitx... no me n’he pogut estar de content que estic!).

I els pastitxos pictòrics? Això ja no només li dóna una volta més al cargol del surrealisme de moltes de les cotilles que s’inventa, sinó que aconsegueix introduir un cargol quadrat en un forat rodó. Potser sí que aquí en Joan-Lluís ha recorregut a un martell enlloc d’un tornavís per introduir la peça fins el fons. Però al capdavall ho ha aconseguit, que era del que es tractava. Fins i tot jo diria que ha travessat l’embà i la punta ha sortit a casa del veí. Que no es queixi l’autor si sent trucar a la porta, i li ve un senyor emprenyat, amb una marina perforada pel mig, per demanar-li explicacions pels desperfectes. Amb el terrabastall organitzat jo no em queixo. M’ho passo pipa!

I els versos? L’Espinàs diu d’ell mateix que ell en sap de fer versos, perquè coneix les tècniques, però mai gosaria penjar-se la medalla de poeta. Puc gosar jo dir-li poeta al Joan-Lluís? Perquè sí, tot i que evidentment en cap moment abandona aquest aire lúdic de festa major literària, sense cap pretensió de transcendència, hi ha troballes estètiques que a mi m’han fet caure de cul.

Jo m’imagino que l’autor no només s’haurà divertit molt sinó que, amb aquest exercici tècnic tan exagerat s’haurà musculat fins a un punt que ara ja es deu atrevir amb el que sigui. Al llarg d’aquest exercici literari segur que haurà aprés moltes coses, i repassat coneixements adormits.

De moment, no dic res més. No tinc temps per fer una crítica com cal, només aquest text esverat, a raig, a través del qual us recomano a tota velocitat que sortiu a comprar aquest volum imprescindible, que el regaleu, sobretot als vostres fills que no llegeixen. S'adonaran de moltes coses. La feina que pot fer aquest coi de llibret no el farien deu mil tractats de gramàtica i històries de la literatura. Poques vegades una tonteria com una casa --perquè sí, no deixa de ser això, després de tot, l'autor no en defuig-- però també una bomba cultural!

I ara deixeu-me fer la sentència bèstia del dia: Si a totes les escoles i instituts es recomanés Xocolata desfeta, la literatura catalana estaria salvada. Xocolata desfeta, només un divertiment. Potser sí. Però també una obra que és una de les iniciatives personals més intel·ligents, ben fetes i útils per encomanar l’amor a la nostra llengua i fer dentetes a les que no tenen un llibre que algú havia d’escriure. Potser s’ha trigat massa anys però l’ha fet l’home ideal, aquest tros d’animal anomenat Joan-Lluís Lluís.

Gràcies mestre! (un any més jove que jo, mal parit!)

Nota: Aquesta ressenya està feta enmig un estat d'eufòria espècial --res de substàncies psicotròpiques ni res d'això, simplement un moment de felicitat extrema fora del normal-- i sense haver acabat el llibre. És una bogeria d'un moment, plena de carga positiva, per variar de tanta negativitat dels textos últims. Només com a tal s'ha d'agafar. Per tant, no em discutiu el rigor, que en aquest cas és escàs. Totes les exageracions i deliris són fruit d'aquest estat. Com que l'agraïment al llibre és sincer, no canviarem ni una coma ni corregirem res en aquest cas. Vull dir, no me'n penedeixo en absolut del que dic. Això sí, la nota s'imposa i no vull que en Joan-Lluís Lluís, si llegeix això, ara s'ho cregui massa, tampoc (pensarà que estic sonat, he, he...)