La cançon del silenci, de Loisa Paulin

Loisa Paulin (Réalmont, 1888-1944)

Cal que el creador pateixi per produir una obra de qualitat, profunda? Mai he estat d’acord amb aquesta afirmació. Aquests judicis maximalistes sempre m’han tocat la sotapanxa. Cada artista és com és, cada persona és com és. N'hi ha uns saben mirar, escoltar, olorar i sentir (ni que sigui el que no li pertoca) i expressar-ho en paraules, imatges o el que sigui i n'hi ha d'altres que menys. Punt i final. O no?

Potser sí que un artista ha de tenir sentit de humanitat, si de cas, encara que la seva obra només parli de robots i no de persones. I sentit d’humanitat no equival a bonesa. Un pot anar pel món com un exacte fill de puta i posseir-lo com ningú aquest sentit. Pel que fa a la creació, si un posseeix aquella humanitat imprescindible (i un mínim de talent, és clar) ja pot parlar d’una capsa de sabates, que alguna mena d’emoció s’escolarà per cada centímetre del cartró de la tapa.

Patir pot ajudar, no dic que no. Però el món vessa de persones que pateixen com animals d’escorxador i que mostren una incapacitat química per expressar el seu dolor amb paraules, amb imatges o com sigui. Penso ara, també, en aquells actors que, per comunicar segons quin patiment, decideixen experimentar-lo per després reproduir-lo a l’escenari, a la pantalla. Al tanto que n’hi ha de bons d'aquests: cadascú que faci el que vulgui si arriba a perpetrar una bona interpretació. Amb to, jo reconec que em sento més a prop de professionals tipus Michael Caine. Aquest paio pot rodar una presa on ha de plorar amb desesperació pel mort de la seva filla de ficció i, en sentir la veu del director que crida “talleu!”, recobrar automàticament la calma i continuar la discussió futbolística que abans mantenia amb l’ajudant de càmera. Aquells intèrprets que arribarien a deixar morir una filla real per poder assolir aquell grau de veritat imagino que senten repugnància en veure aquests companys que es comporten d’una manera tan “falsa”. Enveja potser?... Una cosa és la documentació, aprendre un ofici, com manejar certs eines. L'altra, de molt diferent, tallar-se el dit petit d'una mà per imbuir-se dins la ment d'un yakuza. El Robert Mitchum deia: "El meu únic mètode consisteix en aprendre a no xocar amb els altres actors al plató". Què gran el Robert Mitchum...

El Kubrick no va anar a la Lluna per fer d’astronauta i rodar 2001, a Space Odissey; el Bezsonoff no ha participat en cap conflicte bèl·lic ni matat ningú (bé, suposo, a veure si en Colombo me li descobreix alguna cosa que no sapiguem) per escriure les seves grans novel·les de guerra; Dostoievski no va assassinar cap vella per ficar-se dins la ment de Raskolnikov i disseccionar-la amb aquella precisió, ni Tex Avery va patir l’esclafament per un piano caigut d’un cinquè pis (tot i que no descartem que els ulls se li sortissin algun cop de les conques dels ulls en veure una guapa senyora pel carrer).

A més, la història de l’art és plena de grandíssims artistes feliços com anissos. No dic que en García Lorca no passés els seus disgustos amorosos i d'algun d'altre estil. A més, ja sabem tots com va acabar, pobret. Però la seva actitud vitalista, el seu optimisme desbordant, el seu entusiasme infantil mai li van fugir del cor. Jo no us confessaré si he patit o no he patit prou, però ja us dic ara que ens calen més grans obres de feliços. Per mi el pallasso trist ja se’n pot anar tots a plorar al Montseny i adorar el seu déu Chaplin, la veritat. Vull més pallassos amb parella estable, responsables pares de família, i que cada diumenge manufacturin una paella sensacional. Visca els pallassos normals, també, coi!

Avui, però, donarem peixet als suposats patidors que miren per damunt l’espatlla els que no han patit prou. Loisa Paulin va ser una gran poeta occitana de començaments del segle XX. La seva biografia trenca el cor, pobra dona. Professora d’escola, va tenir tres fills que li suposaven tota la vida. La seva obra primerenca, tota en francès, la va dedicar als nens, als seus fills. Doncs bé, se li van morir tots tres, en molt poc espai de temps, sense arribar a l’adolescència. Més tard va passar per un divorci horrorós. Quan només tenia 42 anys se li va declarar una neuropatia amiloide, una malaltia que acaba conduïnt a la ceguesa i la paràlisi. En fi, un melodrama lacrimògen digne de Griffith, amb la Lilian Gish com a perfecta elecció per fer el paper de la poeta. Loiseta del meu cor, quina vida! Jo, davant d’un panorama com aquest, ho sento, però la propera vegada que vagi a una sessió d’espiritisme no em veig en cor de discutir el tema de si cal patir o no amb el seu fantasma.

No és aquesta la primera vegada que visitem la Loisa Paulin, però sí a que parlo un poc d'ella. Avui us deixo amb La cançon del silenci, en l'original en occità i després la meva esforçada traducció catalana. Espero que aquest silenci que sentiu us ompli el cor de pau. Si us assalta la tristesa, que aquesta sigui dolça:

La cançon del silenci
Vèni, ausirem, anuèit, la cançon del silenci,
la cançon que comença,
quand s'escantís, la nuèit, lo cant del rossinhòl;
la cançon que s'ausís al doç cresc de l'erbeta,
la cançon de l'aigueta
que se pausa, un moment, al rebat d'un ramèl;
la cançon de la branca
que fernís i que dança
desliurada del pes amorós d'un ausèl;
la secreta conçon breçant l'ombra blavenca
del lir còrfondut de promessa maienca,
qu'espèra, per florir, un signe del azur.

Loisa Paulin

La cançó del silenci

Vine, sentirem anit, la cançó del silenci,

la cançó que comença,

que s’escandeix, la nit, el cant del rossinyol;

la cançó que sent al dolç créixer de l’herbeta

la cançó de l’aigüeta

que reposa, un moment, al llambreig d’un sarment;

la cançó de la branca

que forneix i que dansa

deslliurada del pes amorós d’un ocell;

la secreta cançó bressolant l’ombra blavenca

del lliri corfós de promesa magenca

que espera, per florir, un signe de l’atzur