La primera projecció dels films dels germans Lumière

Primera versió inèdita, i en català, d'un capítol del meu llibre per a nens de 9 a 12 anys Los hermanos Lumière, una vida de película, any 2006, Editorial NIVOLA de Madrid. El fragment prescindeix de la informació factual dels altres i es centra en els aspectes més emotius. Conté reflexions que no descobriran res a qui visioni aquells films, rodats fa 115 anys, amb un mínim de sensibilitat. En ells, la tristesa i l'alegria, la sensació de fracàs i de triomf davant el pas del temps i la mort, la incertesa de la vida, s'hi barregen inexplicablement. El text final publicat no s'hi assembla gaire. Menys desfermat i "poètic", el vaig mirar d'adaptar a la mesura infantil. Benvinguts a la sessió. Tanquem els llums. Gràcies.

Un miracle es fa realitat

Els dos germans van discutir amb ansietat, fins a l'últim moment, sobre el més mínim detall.

—Treu aquest gerro, si us plau. Aquestes florasses taparan la vista a la meitat del públic! —rondinava Louis.

—Però que dius? Un toc de natura sempre alegra... — es defensava Auguste. I així va anar la cosa fins el mateix instant que l'anònim primer comprador d'una entrada de cinema de la història es va aventurar dins la sala. D'aquí ençà es va encetar el degoteig de clients: ara aquesta parella d'enamorats, després aquella família amb les dues filletes, més tard el jubilat decidit passar una tarda entretinguda... fins a assolir el nombre de trenta-cinc. Trenta-cinc i ni un més. Els angoixats germans encara van esperar una mica. La xifra d'aquell primer dia, però, ja no augmentaria. La sala feia una mica de pena amb tantes cadires buides. Els Lumière començaven a dubtar de l'èxit esperat. Si totes les nits havien d'acollir una quantitat de públic similar, amb el marge de beneficis, després de pagar la part estipulada pels propietaris, no n'hi hauria prou per sufragar les despeses. Amb tot, s'havien decidit a mantenir l'optimisme. Calia continuar alimentant la fe. Quin altre remei els quedava?

Van mirar d'allargar l'espera. Quan va quedar clar que ja no vindria ningú més, van decidir iniciar la sessió. Les primeres mostres d'impaciència d'algun espectador ja havien començat a brotar, subtils, aquí i allà. Les llums es van apagar i tot es va tornar fosc. El recent miracle de la llum elèctrica es preparava a ser emprada per a un fi nou, bell, poètic.

Foscor... uns segons de silenci i un grup de trenta-cinc persones aguantant la respiració. Darrere d'aquest grup els dos germans, expectants, excitats, però plens d'esperança. I després del silenci un so estrany, un rumor misteriós, maquinal, com un crepitar de branques seques, s'alça a l'esquena dels congregats. Més d'un no pot evitar girar el cap per llançar una fugaç llambregada cap a aquella mena de serena amenaça que brolla enmig de l'obscuritat. Al punt, un fulgurant feix de llum creua la sala per sobre de tots els caps fins posar-se en el nivi llenç de la part frontal, que l'esperava delerós, amb silenci d'amant que no vol trencar l'encís. Ara, davant seu, els espectadors topen amb un perfecte rectangle blanc, d'una resplendor feridora. Aquest inici ja és màgic, però no podrà competir amb el que vindrà tot seguit. Damunt la pantalla s'esfilagarsen les  imatges artificials més emocionants que mai abans cap ésser humà havia contemplat. I l'emoció neix, com si res, d'una cosa tan senzilla però miraculosa com la pura realitat de cada dia, fins vulgar, en moviment. 

Moviment... aquesta és la meravella. Fins aleshores, el món s'havia admirat davant les més grans fantasies sorgides de la imaginació dels pintors, i, després, les capturades per l'ull d'àvids fotògrafs. Però allí mateix, davant els embadalits ulls d'aquell reduït grup de gent, es presenta el gloriós espectacle de la pròpia vida, tal qual és, sense trampes de cap mena ni fantasies impossibles niuades dins de la ment d'algun artista. Aquelles animetes expectants de finals de segle XIX poden palpar la vida que flueix pels carrers, la ciutat, els camps, les màquines, les persones, els animals i fins i tot per les fulles, amanyagades pel vent, dels arbres. Per tot arreu esclata aquest moviment que ordeix i contrasta les accions, des de les més imperceptibles fins les més agitades i nerviüdes. Una a una, les humils pel·lícules van desgranant, com si d'un raïm fresquíssim es tractés, un enfilall d'instants immortalitzats a través de tot de nimietats, fets normals que passen cada dia i que, de tan acostumats com estem a conviure-hi, ens hem oblidat de l'increïble misteri que s'hi amaga al seu interior.

Immortalitat... Veurem aquell nen que somriu a la càmera i que sempre serà nen mentre es conservi el cel·luloide a on es va encastar la seva imatge mòbil. En el futur, sempre que algú ho vulgui, retrobarem aquell somriure que ens transmetrà la felicitat d'aquest instant brevíssim, la il·lusió per un demà ja periclitat, i de molt, però que llavors, quan saludava el sol des del capoll estripat, encara es trobava molt lluny. Aquell vellet que rondina quan puja a un tren rondinarà pels segles dels segles, amb el seu mal humor eternitzat. Es desplaçarà amb passetes vacil·lants. Pujarà els graons de l'escala infinita de l'eternitat. La seva imatge en moviment inspirarà els sentiments més diversos a milions d'espectadors que encara no han nascut. Aquell senyor del bigoti que baixa de la barcassa, s'acosta a càmera, es treu el barret, el decanta, i ens saluda, somrient, amabilíssim, simpatiquíssim, des del món de les ànimes mortes, el dels somnis perduts, retrobats avui amb el fútil esforç de visitar els fotogrames on s'escampa la seva bonhomia. Aquelles ones salvades en un minut de cinema, robades al mar en constant canvi, demiürg d'ondulacions de vida efímera, de amb prou feines uns segons, uns minuts a tot estirar. Aquelles ones que no paren de morir desfetes només acaronar la riba, però que van tenir la sort de glatir per sempre més gràcies a una càmera que les va rescatar. Les podrem cridar a desfilar per la pantalla, aquelles ones, cadascuna amb la seva gràcia especial, la d'aquí baix tímida, la de més enllà vigorosa. I tot això succeirà sempre, tant bon punt s'engegui un projector cinematogràfic. Aquest gest quasi banal els retornarà un cop i un altre el breu alè de l'existència. I això no només passarà a aquella gent que passejava, tranquil·la, una tarda d’un diumenge de fa 115 anys, que ni tan sols advertia ni entenia la presència d'aquell enginy estrambòtic. Aquest batec enèrgic també el sentiran els espectadors sensibles, emocionats amb l'inacabable ball de les llums i ombres projectades. El sentiré jo. El sentiràs tu. El sentirà qualsevol que en el futur s'amari de curiositat per acostar-se a les engrunes de vida fotograma a fotograma. Les imatges de la vida en moviment restaran atrapada com una papallona en el cel·luloide mentre hi hagi qui compti els segles. No ho faran, però, com aquelles restes d'insecte fantasmal, ressec, travessat per una agulla, sinó amb tot el seu aleteig i bellesa intactes. Mentre hi hagi pel·lícules, mentre les sapiguem conservar, el buf vital del món sempre vibrarà i recorrerà d'un costat a l'altre el llenç blanc de la pantalla de cinema.