The Moon... Beautiful!The Sun... Even more beautiful!
Pràcticament a aquesta ximpleria desarmant es redueix la lletra d'Oh Yeah! (1984) de Yello (1), el genial duo suïs (Dieter Meier, nascut a Zurich el 1945, lletrista, "parlador", escriptor, actor i gentleman milionari de naixença i Boris Blank, nascut a Berna el 1952, criatura grossa, alquimista del so com no n'hi ha dos al món, pallassos de guant blanc tots dos) de música electrònica carregada d'energia surrealista (on hi entra des de Wagner fins el cha-cha-chà, passant pel swing i el techno abans d'hora, en la barreja més irresistible per l'estòmac i el cervell), d'humor patafísic i una ironia saníssima, que s'en foten de Déu, sa mare i de'lls mateixos, només apte per a gourmets amb un gust tant sonat com el meu. I per què això, ara? No, no pensava dedicar una entrada a aquests dos cavallers que sempre vesteixen amb una elegància exquisida, expressament xarona, amb trajos fets a mida, i després es comporten com personatges de dibuix animat. Només passa que ahir al capvespre, en arribar de Barcelona, vaig alçar el cap i, en veure el que vaig veure, sense que jo me n'adonés, de les meva boca van sortir aquells dos versets plens de "poesia":
The Moon... Beautiful!
The Sun... Even more beautiful!...
I com que duia la càmera a sobre, doncs, clack! clack! vaig prendre aquestes fotos de definició tan baixa, mentre taralejava aquella cançó (?). Per què aquella pallassada i no una melodia més subtil, que em fes quedar millor? Per què? Perquè em sentia jove, ple de trempera, perquè m'estimo aquells dos ximples o pel que sigui, ves. A veure si haig de buscar explicacions a les coses que em fan feliç i em posen de bon humor! Bé, ja sé que m'ho faig jo solet. Perdoneu...
La Lluna... Bonica! I tant! No cal més. Amb això, com a mínim ens assegurem que no mentim. Aquest adjectiu tan obvi, tan suat, ens permet defugir tota pedanteria, tota artificialitat. M'agrada la llum que fa la Lluna plena, la pàtina blava que adquireixen totes les coses, els arbres, les cases, les muntanyes, els cotxes, com en una vinyeta nocturna d'El lotus Blau del Tintin. M'agrada la Lluna minvant, creixent, quan pel telescòpi pots estremir-te de gust en resseguir els cràters, les muntanyes, els mars que es presenten tallats per la meitat i els seus volums destaquen amb una efecte visual dramàtic que, segons com hi posis l'ull i el cervell, fa que les valls esdevinguin muntanyes i les muntanyes valls. Però què dir d'aquell filet efímer quan tot just apareix només per un parell o tres de dies, i és pot apreciar la rodonesa del satèl·lit en la semiobscuritat, a la llum grisosa que se'n diu "llum ventafocs"? No ho sé. A mi ahir em va sortir la part més arrauxada del meu esperit i només se'm va ocòrrer de dir:
The Moon... Beautiful!...
Però com continua dient aquella lletra
...The Sun... Beautiful!
perquè no ens oblidem que el sol, caram, també ho és molt de beautiful! No només del patiment i la melancolia surt la bellesa. M'hi nego! Visca el Sol i visca la Lluna! I què tingueu un molt bon cap de setmana.
(1) Per als qui no tenen ni idea de que parlo: recordeu la música de presèntació del Pasta Gansa que el Mikimoto oferia a Catalunya Ràdio a finals dels 80 començaments dels 90? Allò era The Race (1988) un tema carregat d'energia (com tots els de Yello) inspirat en la bogeria de les big bands americanes dels 40, amb una bateria de saxos disparant un riff obsessiu, la pirotècnia sònica habitual de Herr Blank i la veu de pervertit sofisticat de Herr Meier.
(2)Perquè allò cançó, cançó, no ho és ben bè. Però sigui el que sigui, li ofereixo la meva més alegre benvinguda.
7 comentaris:
Ja m'agrada com escrius, amb aquest fil directe i lluny de la pedanteria...amb aquest article em fas recordar una cançó que m'agrada molt: "Moonlight Shadow" de Mike Olfield.
Que et sents feliç per la capacitat de poder apreciar la bellesa de la nit i de la lluna? Fantàstic! Que trobes esplendorosa la llum del sol? Encara més fantàstic! Que et sents jove i ple de vitalitat? I és clar que sí! En tens motius de sobres. Que per molt temps puguis tararejar aquesta cançó amb el mateix entusiasme i el cor ple d'esperança!
Molt bon diumenge!
Mercedes: Gràcies per la visita i pel compliment sobre la pedanteria. Si me'n surto en aquest sentit ja serà un bon triomf. La cançó que esmentes no em porten pocs records: parlem del 1983! Argh, com passa el temps...
Galionar: Doncs sí, em sentia molt optimista qan em vaig trobar aquell somriure lluminós tan finet penjant del cel. I encara més quan va començar a sortir la part rodoneta, més tímida, i grisa. Avui encara dura. No em puc queixar. En absolut!
Què tinguis tu també molt bon diumenge i que per molts anys puguis taralejar La Cumparsita, per exemple!
Recorde la primera vegada que vaig veure la lluna a través d'un telescopi, va ser la millor sensació d'aquell estiu. Es bonic que disfrutes d'aquestes meravelles de la Natura i, si es amb la música que t'agrada, encara millor! b7s!!
És una imatge que talla l'alè, eh, Neus. I canvia cada dia. Només se'm fa insuportable de mirar per lluna plena quan, si no hi poses un filtre, et rusteixes els ulls. A més, tot es veu pla com un globus dibuixat.
Benvinguda,
Ei, que soc jo, la mateixa! el que passa es que per fi tinc un compte meu, l'altre el tinc segrestat per la xiqueta de los yermos. :)
Ja ho havia vist quan vaig clicar damunt el teu nom, Neus. Ja m'hi vaig adonar ahir. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada