 |
| fotografia de Quim Curbet |
Ressenya apareguda al número 5 (juliol) de la revista Poetari. Tot un plaer la oportunitat d'immergir-me en el món poètic de la Meritxell.
Cada volcà és abans muntanya
d'El dígraf del desitx (Meritxell Cucurella-Jorba)
Edicions Terrícola, Granollers, 2013
Una erupció de primera magnitud
La rotunda afirmació Cada volcà és abans muntanya (Edicions Terrícola, 2013) és el títol
de l'última erupció poètica de Meritxell Cucurella-Jorba. Si segons el sismògraf
geològic aquest enunciat pot semblar discutible des del metafòric se m’afigura
impecable. L’erupció arrenca sense pròlegs. Un fuent avís sísmic de Saint-John Perse declara l’estat d’emergència. A partir d’aquí s’estableix que un
exordi s’encarregui d’alertar la població lectora de quines precaucions haurà
de prendre, si caldrà desallotjar les ciutats o si les espurnes dels versos propulsats
es podran resseguir en el cel nocturn, sense perill. L’exordi ens anuncia
canvis en les normes “Es pon el nom./ El
nom que em deia abans...”, que no se’ns ho donarà tot pastat “...No tinc estructura./ Només una tarda./ Una
tarda allargassada com un crit inconscient...” però que n’obtindrem uns
resultats segurs “... Un traç que creix./ Per acabar en un silenci.” Tanmateix ens tocarà a nosaltres inventar
una definició per a l’efecte final de la lava vessada: Parlem, doncs, de destrucció o de renovació?
Els primers canvis estètics importants respecte a
altres obres de la poeta es perceben ja des de les guspires més elementals de
la seva escriptura: les minúscules d’inici de vers que l'autora utilitzava ara donen pas,
definitivament, a les majúscules. En la major part dels seus treballs anteriors
la creadora de nuar perseverava en
arranar tota aresta ortogràfica —i orogràfica— amb un horitzó de lletra menuda
igualitària, resseguint el reguerol obert pels Mallarmé i Verlaine, com tants
poetes contemporanis. Només a algun nom propi se li permetia en aquells
poemaris trencar la planúria minuscular del paisatge. La llum del far de
Sarajevo destacaria amb fermesa, allà. Aquell ascetisme, radical
acostament l'scriptum continuum, aquí esdevé vers curt, puntuació ferma. Així, punt sobre punt,
concentrarem la nostra mirada en el contingut, diàfanament exposat ja des Seràs A./ Inicial./ Com tu./ Majúscula./ Seguida d’un punt/ que es bufarà. Tota una declaració de principis, que hom
descús i que, en definitiva, serà el nostre
primer fill,/ quan encara ha de nèixer. S’inicia una nova vida. En tots els sentits.
La impecabilitat poètica que atribuíem al títol
treballa amb l’eficàcia d’un magma afamat de solidificació, travessa com un
piolet esmolat, sense produir la més mínima falla tectònica, cinquanta-vuit
poemes enterrats en estrats d’aparença breu i profunditat insondable, d’una
bellesa i rigor mineral. No parlem d’un tractat de vulcanologia, sinó d’un
recull de poemes, malgrat que aquests ens arribin esculpits en totes les formes
d’un carboni on la puresa cantelluda del diamant s’amalgama amb el sutge del grafit
—venint del "dígraf” no podia ser d’una altra manera—, amb tots els riscos
que això comporta. La poeta s’immergeix en la pluriocupació de científic,
orfebre i minaire, i en el seu laboratori secret s’ensutza les mans amb l’afany
de destil·lar, ejecció rere ejecció, la idea, el mot, la imatge precisos. Oblidem
les hecatombes evidents del Vesubi o el Popocatépetl. Aquí se’ns descobreix una
fórmula diferent. L’estrèpit del cataclisme mai passa dels zero decibels i es
registra en imatges de callada eloqüència: és un joc de dos nens no nens/ que imiten el nen més nen. En la poesia de la Meritxell —com en
tota poesia que mereixi aquesta distinció— els plors i les explosions s’expandeixen
cap endins per després, més tard, eixordar i ferir des del nucli cap enfora, i
mai d’una manera evident. L’experimentació en l’enigma canvia les seves
estratègies, però la lava hi és. Una lava feta de tinta invisible que
l’esgrogueïment del paper revela als arqueòlegs agosarats sota la flama d’un llum de carbur.
Els xiulets de les bombes expulsades pel cràter neixen
de la veritat, no de la impostura del plor i la rialla sobreactuats. El detonant de
la primera sacsejada —el naixement d’A— prové aquí, a més del plor literari,
d’un primer plor literal: la poeta amb nom de patrona d’Andorra "matronitza" el seu primer fill de carn i
ossos. Malgrat la importància d’aquest fet i les influències volgudes o
involuntàries en els sediments resultants, cometríem un error capital si ens
acostéssim a la lectura de Cada volcà és
abans muntanya en clau única de poemari sobre la maternitat. A part de
pecar de reduccionistes en sortiríem decebuts. Atrets per les fumaroles del
volcà del fet de ser mare hauríem transitat per un relleu topogràfic d’aparença
tranquil·la, de turons de llom massa tènue. El retorn a casa ens resultaria
prematur. Ens sentiríem frustrats per no haver sabut descobrir cap cràter, cap
esquerda roent. Amb prou feines un l’esquifit guèiser a Mapa tibat/ on una vertical línia/ f/r/o/n/t/e/r/e/r/a/ declara que/ és territori de dos, ignorant que no es
tracta d’un guèiser sinó d’un volcà en si mateix, un volcà nan que, com la
major part dels que formen el massís del llibre, conté molt pocs graons per
pujar. Passa, però, que cada graó té una altura considerable i exigeix gambades
de mida específica al lector.
Arribat a aquest punt, reprenc la meva pregunta inicial i goso respondre que, pel que fa a la destrucció, Cada volcà és abans muntanya només destrueix
clixés i prejudicis. Quan a la renovació representa una evolució real,
positiva, una nova fita en la estimulant escalada poètica i vital de l'autora.
Meritxell Cucurella-Jorba ha coronat un nou cim —tot un Olympus Mons subtil—, encara més alt, des del qual descobreix experiències i perspectives, troba
noves maneres d’assimilar-les i després ens les transmet amb honestedat,
maduresa, rauxa experimentadora —mai gratuïta—, i geni poètic
volcànic de primera magnitud.
