diumenge, 12 de febrer del 2012

Text i vídeo de l'espectacle SILUETES DE CARNAVAL 2012

SILUETES DE CARNAVAL, 2012

Text escrit basat en els personatges i genealogia creada per Xispun. Titelles basades en les creacions gràfiques de Pilar Mena.

L'espectacle d'ombres xineses es va representar el 10 de febrer del 2012 en tres sessions: la més suau de les 6, la que es pot veure aquí, de les 8, i la més forta, la de les 10 que, òbviament, és la que va fer riure més al públic.

Josep Milán: direcció, idea, creació i manipulació de titelles en directe.

Montserrat Gutiérrez: creació i manipulació de titelles en directe.

Bel Suñé: creació i manipulació de titelles en directe.

Florenci Salesas: Text, ambientació musical, veus dels personatges i percussió en directe.


ELS TORRES


Amb una música circense es formen les lletres de Xispun i la mona de la icona del grup balla.


ESCENA I

Un cop acabat el ball, sona una música d’envelat i entren les màscares.

MÀSCARA HOME: Balla senyoreta?

MÀSCARA DONA: Què li sembla que he vingut a fer aquí, sinó?

MÀSCARA HOME: Es poden trobar moltes coses aquí...

MÀSCARA DONA: Segur, però no em penso ajupir a recollir-les

MÀSCARA HOME: Ja les hi recolliria jo...

MÀSCARA DONA: Adulador... però m’agrada. Ballen en silenci

MÀSCARA HOME Per cert, balla molt bé vostè.

MÀSCARA DONA: Bé s’han de notar tants anys de ballet al Retiro i al Prado...

MÀSCARA HOME: I no només ballar. No li manquen bones armes...

MÀSCARA DONA: He passat pel Vietnam de la Lolita i la Fina. Ves en compte vietcong...

MÀSCARA HOME: No cal si m’ataca una fadrina de Sitges com tu...

MÀSCARA DONA: “Fadrina”! per fi un home amb un vocabulari al dia...

MÀSCARA HOME: A Sitges en som molt de moderns.

MÀSCARA DONA: Moderníssims... Parlant de modernor, ja saps qui són els Torres?

MÀSCARA HOME: És clar que ho sé!

MÀSCARA DONA: ... M’han dit que enguany organitzen el carnaval...

MÀSCARA HOME: ... Mmmmh, que assabentada!

MÀSCARA DONA: Què et pensaves? que jo sé fer servir com cal les antenetes. Petó

MÀSCARA HOME: Hum, i aquestes antenetes m’jaudarien a desvetllar els secrets de qui serà sa benaurada majestat Carnestoltes?

MÀSCARA DONA:...Només et diré que apart de benaurada aquest any serà espatarrant, bestial, hiperdotada...

MÀSCARA HOME: ... superdotada voldràs dir...

MÀSCARA DONA: ... quan dic hiper sé moooolt bé del que parlo...

MÄSCARA HOME: ... potser per què vas més que jo al Mercadona?

MÀSCARA DONA: ... no només per això, “fadrinet”... (com apart) santa innocència! Als homes se us ha d’explicar tot!...

MÄSCARA HOME: Ai, déu meu, quina dona més especial!

MÀSCARA DONA: Déu no hi té a veure res en això, carinyet...

MÀSCARA HOME: ... Saps que el Carnaval de Sitges es conegut a tot el continent europeu, l’africà, l’americà...

MÀSCARA DONA: ...Que em vols engegar un documental del Canal 33, ara?...

MÀSCARA HOME: ...fins en un poble molt petit del Kazakhstan...

MÀSCARA DONA: Ai! el Kazajhstan!... Jo, quan sento parlar de països exòtics, ja em poso tota calenta com una taca solar...

MÀSCARA HOME: Et posa calenta fins sentir parlar de Vilanova, eh...

MÀSCARA DONA: ... (canvi de rotllo i de to) Escolta maco, ves a ofendre a ta tia Francisca, la peixatera, que una serà calenta però no traïdora! No et fot, el cap...

MÀSCARA HOME: Em sap molt de greu...

MÀSCARA DONA: Vilanoví ho seràs tu, primitiu salvatge...

MÀSCARA HOME: Si us plau no te’n vagis...

MÀSCARA DONA: Ves a mocar-te amb uns kleenex del xino...


Les màscares surten


ESCENA II


Apareix un biombo, rere el qual s’hi amaga sa majestat Carnestoltes. El narrador parla.

NARRADOR: Des del segle XV, els Torres han estat sempre els encarregats d’organitzar el nostre Carnaval des de l’exili. La festa va anar creixent en tots els sentits fins que, com a tot arreu, va arribar la crisi. Enguany s’han vist obligats a retallar despeses i no s’ha pogut subcontractar empreses especialitzades a interpretar el personatge del Carnestoltes. En Carles Torres, fent ús de la condició d’immortalitat, ha decidit tornar de nou a Sitges per posar-hi remei. (pausa) Tornarà com el rei de reis veritable després de viatjar per diversos països, tot escampant fills...


Pausa i el rei es queixa i infermera surt, li posa una injeccció, però el Carnestoltes aprofita per desfogar-se sexualment amb ella. Ella marxa molt satisfeteta tot fent uns saltironets.


NARRADOR: ...Feia temps, s’havia acabat establint a Aul Dzhunis, una petita població situada a la regió kazajhstana de l’antiga Unió Soviètica. Allà hi va conèixer la seva actual i única muller, la Ramona Seminova, que sempre l’ha portat pel camí erecte.

CARLES TORRES: (canta l’inici de la cançó de Ramona, imitant a Louis Armsntrong)

RAMONA SEMINOVA: (ella surt) On s’ha amagat aquell coi, d’home? Segur que ja me l’està fotent amb la dona del Putin i amb la del Medvedev a la vegada, submergits en un mar de Vodka Moskovskaia!

CARLES TORRES: (Off, rere un biombo o similar, durant tota l’estona) Què coi rondines? Cada any igual! Què no ho saps al Carnestoltes no se’l pot veure abans de Carnaval? I va, prepara’t que anem cap a Sitges!

RAMONA SEMINOVA: Com si Sitges estigués aquí al costat i els trens anessin tan bé en aquell país. Aquí tenim el Transsiberià i el metro de Moscou, el millor del món. Però els catalans... amb tot aquell cacau dels traspassos... Encara no sé com acabarà tot allò...

CARLES TORRES: ... Deixa estar els trens! Jo sóc el Rei Carnestoltes i un Rei no l’agafa mai el tren... Hum, bé, depèn, que l’altre dia vaig veure unes chonis de Castefa que marcaven uns dallonsis que...

RAMONA SEMINOVA: Nyet, Carles!!! Si us plau! Un dia el fotré avall per les escales d’Odessa com als bons temps del Potemkin... Et prohibeixo que parlis d’aquesta manera! Aquest home és un vell verd! Me la fot amb tothom, tant és que sigui dona, home, animal, vegetal o mineral!

CARLES TORRES: Com un mineral de dura se’m posa a mi quan veig tot aquell bé de Déu que remena el cul en aquell poble collonut!

RAMONA SEMINOVA: Vols parar de dir bajanades i donar-te pressa? Fa hores que estàs més enganxat rere aquest biombo que la taca de Gorbatxev! Què farem tard!!! Dasvidanya. (surt)

CARLES TORRES: Molt bé, molt bé! Ja va, ja va... (cridant) Mister Spot!

MISTER SPOT: (entra) Sí, senyor!

CARLES TORRES: Prepari tota la faramalla publicitària, cagant llets. Cartells, anuncis per Ràdio Maricel, pel Canal Blau aquell dels collons —amb lo bonic que era la Tele Fot...— i fer bullir l’olla tot el que pugui. Pensi que aquest any no hi ha un putu duro i s’ho haurà de muntar tot amb material de reciclatge —ben a la moda dels ecopijos aquells que anirà, Juas, juas!!

MISTER SPOT: Sí, senyor!

CARLES TORRES: Vostè, Twitovic 2.0!

TWITOVIC 2.0: (entra) Digui’m senyor.

CARLES TORRES: Vostè, com a especialista en Internet i aquelles collonades de les xarxes socials, s’encarregarà d’informar a tot cristo que navega pel la xarxa. Que deixin una estona de fotre’s la dona els uns als altres amb els xats dels pebrots i parin atenció que venim a emportar-nos-les nosaltres, totes per mi, sense tant de feis, tanta piulada i tanta polla! Aquí les úniques piulades que valen són les que fa el meu ocellet! Juas! Juas! Vinga, a volar, que vull sentir més tit-tit-tit-tit- tits que quan l’Sputnik!

TWITOVIC: Sí, senyor! (surt)

CARLES TORRES: I vostè, Sam Mc Opla...

SAM Mc OPLA: Digui’m senyor.

CARLES TORRES: Què en farem de vostè? Hum... Vostè és una catàstrofe de músic... al Tú sí que vales, només veure’l, al Risto se li caurien els collons a terra i les ulleres li fotrien un pet més bèstia que el de la central de Txernòbil... però estem en crisi i no hem pogut trobar res millor. Què hi farem... Vostè s’encarregarà d’animar tot el cotarro amb musiqueta i xerinola sorollesca. D’acord? Doncs apa, a pencar! Es fa tard i a mi em fa mal la flauta de tan poc com la faig sonar! Al final se’m quedarà més seca que la puta mòmia del Lenin! Tots, entesos?

TOTS: Sí, senyor! (surten)

CARLES TORRES: Ah! Com ens hem de veure... Aquí, a corre-cuita, amb menys calers que mai, fins i tot competint amb els pòtols de l’estació, mirant de robar el seu cony de tetrabrik de don Simón de la butxaca... Però qui s’han pensat que som nosaltres? Qui s’han pensat que sóc jo, aquella colla de mindundis?


El Carnestoltes tus, Entra la infermera i torna a passar el mateix d'abans.


CARLES TORRES: Jo, el gran Carles Torres, de la noble estirp dels Torres! El carnestoltes més trempat i trempador de tots els que es fan i desfan! Ah, Sitges! Sitgetans i —sobretot— sitgetanes! Aquí vinc jo, el Carnestoltes Carles Torras, a fer-vos embogir d’alegria! Juas! Juas!

El Carnestoltes se’n va.


ESCENA III


A mida que parla el NARRADOR, es van posicionant tots els personatges de l’escena italiana. Al començament, una góndola travessa la pantalla.

NARRADOR: En Carles Torres i na Ramona Seminova van muntar l’empresa familiar “Viuda e hijos Carnavales Torres” amb la que van moure la festa per tot arreu del mon. (pausa) Cert dia que organitzaven el Carnaval de Venècia es van trobar a soles en una habitació del Palazzo Ca d’Oro. (pausa) Allà mateix, entre Spritz Apperol i Spritz Campari, van engendrar al seu primer fill, en Marco Torres, (pausa amb dos gemecs d’engendrament) Marco Torres, més tard conegut com a Marco Paquetti. Durant un Erasmus a Nàpols, en Marco va conèixer la Michaela Jackson, una siciliana descendent d’un americà mafiós. La Michaela i el Marco van formar una família que sempre va destacar pel seu refinament exemplar, tant en el llenguatge com en el compliment de les normes més estrictes dictades pel Papa di Roma.

MARCO PAQUETTI: Oh, estimate amanti miei, estimate matone miei... cada giorno quando mi llevo penso que meraviglia essere italiano e parlare italiano... que bella la nostra lingua....

LUCA CATUA: Sí, maestro.

MARCO PAQUETTI: L’Italiano... quel piazzere logopèdico! Se t’omple la boca ancora mai que como deixo aqueste due porca mala done quando gli repasso ambe la mia Torre de Pisa particolare...

DEBORA TANKAS i DEMANDA HUEVOS: Hi, hi, hi...

MICHAELA JACKSON: (entra) Sí, sí, tu parla tutto il que volei, que io sí que me fai uns farti de refregare il mio Colisseo ambe gli tuos tre pari de coglioni de de matone. Quelle cose que porten suls pantaglioni estan fati di màrmol di Carrara, no come il tuo tortellini minúsculo que e piu cargolatto e passato di moda que un Fiat Topolino!

MARCO PAQUETTI: Questa dona e una vera porca! Corpo di Bacco!

MAITE TORRES: (entra) Per favore! Vogeli callare un secondo, e comportate como persone educati?

MARCO PAQUETTI: Ah! questa e la mia fratella Maite! E piu intelligente que Leonardo da Vinci e di giovene estava piu bona que la Claudia Cardinale quando ancora no li penjaven le tetti fins el terra... (Maite surt)

MICHAELA JACKSON: Que terrible la mia vitta, esposata con questo degenerato, mafioso, prosziutto di terzera categoria. Marco!

MARCO PAQUETTI: Per servire a lei...

MICHAELA JACKSON: Ah, quando penso en le nostre ballerine,. espavilate e belle come la Madonna de Michelangelo. Sei tan gentile... Tutte elle sono il sole di questa casa, sempre e ripiena di sorollo per tutti le habitazzione...

MARCO PAQUETTI: Di sorollo no, amore mio, di vitta, vitta e emozione, di arte senza freno!

MICHAELA JACKSON: Di arte amatorio volei dire, trosso di porco! Que lo poso sentire di un kilòmetro de distanza, como si sente l’orolore d’un formagio calabrese!

MARCO PAQUETTI: Cosa buona il formagio calabrese, ambe un poco di lambrusco e pane con tomato n’hi ha per xupare il dito.

MICHAELA JACKSON: Questo huomo e un animale. Io mi quedo qui en non vengo a Sitges! Arri vederci! (Michaela surt)

MARCO PAQUETTI: Alora non vingis, pesata! Questa dona e boja como una regatora senza forati... E bene, que porrei io fare? Ai ascoltato que questi anno Quella povera gente non ai d’argento, que la caixa de l’ajuntamiento està escuratta e estan tratando d’arrancare une miserabile monede ni que sigui de l’imposto de l’aqua o de la merda qui recollen per le case.... Sorte tengo d’estare con gli miei huomi di confianza, le tre matone piu gentile e serviziale di tutta la bota italiana. Luca Catua, Tomassi Gala e Tonino Foglia...

ELS DOS MATONS: Signori...

MARCO PAQUETTI: E també ambe le mie due amanti, le piu belle farfalle di tutta la Citta Eterna di Roma e la flotante Venezia, le miei gondole bamboleanti, que mi posi la mia columna vaticana piu trempata que gli canone de Navarone! Devora Trankas e Demanda Huevos. Le due sono bella e un poco tonti. Ma perche vorrei io una testa con cervello si e capaci di fare une mamate piu xuclatori que un recaudatore de l’Estato Espagnolo?

LES DUES AMANTS: Signori...

MARCO PAQUETTI: E bene, noi haviamo d’anare.. Venga, venga, presto! fuggi via tutto il mondo, que ens esperen a Sitges tutti il sitgetani afamati di carnavali! (cantant) Arrive derci Romaaaa.

Surten tots en desbandada, com poden i entren les ballarines.

MAITE TORRES: Andiamo ragazze! Recordate come anava la música, le passi, tutto?

LES ALTRES. Ma o meno...

MAITE TORRES: Pensate que haviamo d’assajare molto bene! Non podiamo fare il ridiculo in fronte di un publico tan seletto como el sitgetano. Alora, andiamo a comenzare. Uno, due, tre i...

Ballen un breu número i surten.


ESCENA IV


L'sky line d'una ciutat americana llisca al fons mentre van apareixent en Lluentó, Jean Culan, Pier Oli i Tess Finter, surant en l'aire com els superherois clàssics.

NARRADOR: En Carles i la Ramona encara tindrien un altre fill: en Lluentó Torres. En Lluentó va néixer durant el Carnaval Gay de Sant Francisco, als lavabos de la mansió dels Salkin, productors de Superman I (pausa i “Please” amariconat). Ara roman als Estats Units a on exerceix de superheroi rosa al costat dels seus companys Jean Culan, Pier Oli i Tess Finter, uns mascles a l’alçada de les circumstàncies.

PIER OIL: Pleeeeease, pleeease!!!

LLUENTÓ: Oh, my God! Aquest Pier Oil sempre va amb els Walkman i s’entera de res! (amb això justifiquem que no parli en tota l’estona) Ai! How excited em trobo! Per fi ha arribat el Carnaval de Sitges!

JEAN CULAN: Oh, dear Lluentó, quina sort poder-hi anar! How cool és Sitges!

TESS FINTER: I Nosaltres aquí, Jean Culan, mentrestant, florint-nos perseguint dolentots. What a shit, man...

JEAN CULAN: Oh yeah, Tess Finter. Si al menys ens floríssim entre flowers...

TESS FINTER: ...and butterflies volant per entre els meus cabells daurats...

JEAN CULAN: Però si no tens els cabells daurats, honey...

TESS FINTER: I have els meus cabells amb tots els colors del rainbow, my love. A diferent colour every night...

JEAN CULAN: ... Oh yes, it’s sooo beautiful! Però a Sitges no veuran ni els teus colors, Gay Man, ni els meus, ni per la night ni per el day. Haurem de restar aquí in the US.

TESS FINTER: Yes! quin avorriment els US, Jean Culan: amb Hollywood, Broadway... el Gran Canyon del Colorado no es pot comparar amb la bellesa de les costes del Garraf...

JEAN CULAN: ...Las Vegas, la Mafia, l’Arnold Schwazzenager, Walt Disney congelat per Pescanova...

TESS FINTER: Oh, yes! No pots anar enlloc sense avorrir-te... Com m’agradaria veure tots aquells bears, els ossitush, tan peludets i calbets de la White Subur...

LLUENTÓ: Can you Stop de dir bestieses? És clar que vindreu a Sitges amb mi.

TESS FINTER: Really?

LLUENTÓ: Of course, really! Jean Culan, Tess Finter, Pier Oli, què hi faria jo allà sense vosaltres, els meus estimats companys. No ho veieu que I need you? I love you both amb tot el meu heart, my friends.! Què dic my friends? My brothers!

JEAN CULAN: It’s so beautiful això que acabes de dir Lluentó!

TESS FINTER: De debò que podrem venir a Sitges?

LLUENTÓ: I tant que sí!

JEAN CULAN: I veure la Sireneta del Pere Jou posada un altre cop in front of the sea com l’Estàtua de la Llibertat!

LLUENTÓ: Yeah!

TESS FINTER: I el nou drac restaurat amb uns colors encara més gai dels que tenia?

LLUENTÓ: YEAH! YEAH, YEAH!

JEAN CULAN: Then, no perdem més temps i anem a Sitges!

TESS FINTER: Anem! Let’s go!

LLUENTÓ: Let’s go to Sitges!


Canten la cançó Let’s Go To Sitges.


TOTS: Night, summer night in San Francisco
I can resist it hot, hot moon
I found my baby, but she's not there
I am so hungry, I wanna sing
Hey, let's go to Sitges
Come on, let's go
Hey, let's go to Sitges
Let's go tonight!
Let's go, let's go, let's go!...
 
Surten

ESCENA V

Parla el narrador. En un ambient segle XVIII, entren en Ricard Patís i Madame Champieau.
 

NARRADOR: En Carles Torres va tenir un germà, en Ricard Pastís Torres. Durant la seva estada a París va conèixer la Madame Champieau, a qui va encisar amb la promesa que algun dia seria rei del Carnaval. Tots els seus parents mascles ho havien estat. Amb ella va formar una família, un grup decidit i acostumat a enfrontar-se a tota mena de situacions, sense que se’ls caigués els anells...

Pausa i esperar a que s’obri el vano

RICARD PASTÍS: E-mail de mon frere! Aquest any haurem d’anar tots a Sitges per muntar toute le Carnestoltade.

Pausa i esperar a que s’obri el vano de Mdme. Champieau.

MADAME CHAMPIEAU: Ricard Pastís Torres, Mais ça c’est pas possible! Allò és un poble bàrbar, encara més que le petit village d’Asterix!

RICARD PASTÍS: Oh, ma cheri, ça c’est vrai, oui. I tot està ple de barbuts calbs que no es posen desodorant...

MADAME CHAMPIEAU: No es posen desodorant! Sacre bleu! Salvatges!

RICARD PASTÍS: Però no podem renegar de la nostra identitat, mon amour. Nosaltres portem sang sitgetana al nostre interior.

MADAME CHAMPIEAU: Jo a la meva sang hi porto champagne Möet Chandon, no aquell fluid rústic, ple de Malvasia, ni parlem aquell patois de pagesos, ce chose... le catalan!

RICARD PASTÍS: Oui, Je sais que pot arribar a ser repugnant, però hi hem d’anar. En Carles m’ho demana i ens devem a la família.

MADAME CHAMPIEAU: La família, la família... Com si t’importés gaire la família quan te n’anaves al llit amb aquella bagassa de la Katherine! Putain!

RICARD PASTÍS: Ja et vaig demanar perdó comprant-te aquell vestit de Christian Dior i la bossa de Louis Vutton, chèrie...

MADAME CHAMPIEAU: Christian Dior? Louis Vutton? Però si eren unes imitacions que havies comprat a un argelí pied noir a la parada del Metro de L’Opera!

RICARD PASTÍS: Què volies? Estem en crisi!

MADAME CHAMPIEAU: Volia que el teu Concorde parés d’aterrar en qualsevol aeroport que se t’obrís de cames enlloc del meu! Cochon!

RICARD PASTÍS: Però si les teves cames estan més tancades i petrificades que les d’una escultura de Rodin!

MADAME CHAMPIEAU: Ça c’est surrealiste! Surrealiste, dadaiste e post-impressioniste!

RICARD PASTÍS: Pas question! Ens en anem a Sitges, peti qui peti. Es tracta d’una emergència familiar!

MADAME CHAMPIEAU: Ara en diuen emergència familiar anar a tastar totes les pommes de terre sitgetanes! Fa mil anys que no em fas un petó!

RICARD PASTÍS: Abans besaria en Jean Marie Le Pen! Mon dieu... Mini Baby Bel! (pausa) Petit Ècolier! (pausa) Venez ici! (Entren els dos fills)

PETIT ECOLIER: Papan, Petit Ecolier m’ha trencat el volant del meu Peugeot!

MINI BABYBEL: Això no es veritat! Ja te l’havies carregat abans fent l’amour amb la Katherine!

RICARD PASTÍS: No fotis que em fots banyes amb la Katherine mon fil!

PETIT ECOLIER: C’est pas vrai, papan! La Mini Babybel està gelosa perquè al seient del seu Citroën no hi cap el seu cul gros!

MINI BABYBEL: Has ecouté el que m’ha dit le Petit Ecolier, maman?

RICARD PASTÍS: Ce me’n fout! Deixeu estar totes aquestes ximpleries! Tothom a preparar les maletes que ens en anem ara mateix cap a Sitges. Allez! Allez!

PETIT ECOLIER: Quoi? Però si he quedat per anar a un concert del Jean Michel Jarre amb la Katherine!

MINI BABYBEL: I jo una desfilada Prêt a Porter de Chanel!

MADAME CHAMPIEAU: Le votre pere no atèn a raons fills meus. Però en aquest cas em sembla que l’oncle Carles ens necessita a tots..

MINI BABYBEL: Booooo...

RICARD PASTÍS: Ja ho heu sentit! Per fi la votre mere ha dit una cosa amb seny. ..

MADAME CHAMPIEAU ...No m’ho agraeixis que ja m’ho pagaràs, cochon de merde...

RICARD PASTÍS: Au! vinga. No tenim més temps a perdre. Tothom en position et tactique, aerodynamike! com al Tour de France! (els altres es van posicionant en fila darrere d’ell) Allons i les enfants de la patrie! Que le Carnaval de Sitges et arrivé! Au revoire, com va dir Voltaire llençant son chapeau per l’air!

PETIT ECOLIER: (Mentre se’n van) No va ser en Louis de Funes qui va dir això, papan?

RICARD PASTÍS: Fermez la bouche, imbecílle! Vinga! Allez, allez!

Surten


ESCENA VI


Mentre el narrador parla, s'alça l'escenari de la Punta de Sitges i entra l’alcalde.

NARRADOR: Sitgeeees, playa de Oroooo (cantant) Després d’un llarg viatge, els membres de la família Torres, escampats pel món, acudeixen a la cita carnavalesca amb puntualitat britànica. El nostre estimat batlle els rep amb els braços oberts i el cor ple d’emoció, tal com pertoca a la primera autoritat sitgetana.

ALCALDE: Ja fa un dia que haurien de ser aquí i encara no ha vingut ni la guia del paraigües! Com no s’afanyin això serà un desastre. Ja prou problemes tinc amb aquest coi de crisi que a sobre no puguem celebrar el carnaval per manca de Carnestoltes... Ai, senyor, déu meu, que encara m’hi hauré de tornar a posar jo... però no, això no pot ser... Ai, com m’he de veure, de Don Juan Tenorio a Muerto sin velatorio i de Carnestoltes a Carenesmortes... Ja m’imagino la crònica del Morando a l’Eco: “El carnaval d’enguany ha representat un notori enterro de la sardina de principi a final, vatua l’olla! Vostès ja m’entenen”... Sort que amb aquest trajo negre que porto ja passo per l’enterrador. (Se sent bullici) Oh, què és això? Què senten les meves orelles? Ja són aquí, per fi! O potser són aquells trinxeraires tocacampanes de l’Ateneu que ja destrossen el local de Sant Bartomeu el dia que l’inauguren!

Entren tots per tot arreu. Sona xilòfon.

CARLES TORRES: Ni tocacampanes, ni tocaxilòfons! Aquí estic jo, el gran Carles Torres, vell, fotut, cansat, fet una coca, però encara amb ganes de tocar-te els collons a tu i a tota la teva colla d’arrapapats a la poltrona!

ALCALDE: Benvingut, oh! Senyor Carnestoltes, però no li puc permetre que digui això! Penquem com a esclaus dia i nit...

CARLES TORRES: Sobretot de nit, lladregots, que us conec!

ALCALDE: Això és injust! Fem molta feina que no es veu!

CARLES TORRES: Millor que no es vegi o el poble us desterraria a tota la banda a una illa salvatge o, molt pitjor, a Vilanova!

ALCALDE: Hem redreçat la palmera de l’ajuntament!...

CARLES TORRES: Doncs jo la veig igual de torta. Una altra cosa us heu redreçat, bandarres.

ALCALDE: No és veritat, abans ho estava molt més!

CARLES TORRES: Però que dius, muixigango? Si qualsevol dia ens esclafarà el senyor rector o el Miret un dia d’aquests que surt tot esverat de l’arxiu!

MADAME DE CHAMPIEAU: Doncs jo trobo moltes millores, m’agrada l’estàtua de l’Alfaro de la rotonda...

CARLES TORRES: Però que diu aquesta boja gavatxa? La gasolinera de Can Perico sí que era bonica!

MADAME DE CHAMPIEAU: ...I el Corasón Partío, també c’est beau. Quedaria molt bé al Centre Georges Pompidou...

ALCALDE: Això ho van posar els socialistes!

CARLES TORRES: Calla tu, mitja-tita! Si vosaltres tinguéssiu calers em plantaríeu una carrinclonada d’aquelles del Lladró de la mida de la cigala del Colós de Rodas a cada rotonda!

ALCALDE: No és cert! Tenim molt bon gust artístic nosaltres també!

LLUENTÓ: On són els bears-ositush? I can’t see anyone still!

CARLES TORRES: Què diu aquest marieta de pessebre? Treu-te la fava de la boca, maca, que se’t pugui entendre!

LLUENTÓ: On són les plomes?

CARLES TORRES: Coooollons, quin personal m’ha tocat! Ja estic ben arreglat jo, també!

LLUENTÓ: És veritat. No veiem nothing del que ens esperàvem trobar!

MARCO PAQUETTI: Questo maricone a tutta la razone...

MADAME CHAMPIEAU: C’est vrai. Aquest carnaval serà una merde

MARCO PAQUETTI: Fuora inventi estranyi! La gente vole vedere ragazze amb grandi tetti e culi bamboleanti al ritmo espatarranti de la Rafaella Carrá!

MADAME CHAMPIEAU: I beaucoup de carrosses plenes de glamour com les de le roi Louis XVI!

LLUENTÓ: I plomes! Molts plomes! Plomes by everywhere!

CARLES TORRES: Voleu parar de ploriquejar com a iaiones? Quina vergonya de família! Sou pitjors que els polítics que venim a criticar!

MADAME CHAMPIEAU: No fotis, cunyat!

CARLES TORRES: Calla tu, Carla Bruni de costellada! Deixeu tots de protestar i anem per feina! Demostrem a aquests carallots del que som capaços els Torres amb quatre quartos! Què ens retallen? Doncs retallats anirem! Què ens la tallen? Doncs ja ens tornarà a sortir, i més retrempada que mai! De més dures n’hem passat i sempre ens en hem sortit i més dura se’ns ha posat! És temps de carnaval, no de funeral! El carnaval és alegria, disbauxa i bon humor! El pobre se’n riu del ric i el ric se’n riu de l’altre ric! Els socialistes dels convergents i els convergents dels socialistes! I tothom dels submarinistes, els surfistes i tota mena d’istes...

ALCALDE: Quin discurs més bonic. M’estic emocionat i tot!

CARLES TORRES: No et confiïs tu, mussol de campanar, que ja et tocarà el rebre de debò. Això d’avui només ha estat l’aperitiu... Con deia, rieu-vos tots de tots: els homes de les dones i les dones dels homes! Els pares dels fills i els fills dels pares! Els casats dels solters i els solters dels casats! I al final, quan tots plegats portem la màscara ben aferrada a la cara fotrem una mascletà que s’hi cagarà la mosca! Les nostres rialles pujaran cap el cel i faran miques els núvols, els llamps, els trons i tot el que ens surti dels collons! I dels ovaris! Siguem dignes dels nostres ancestres centenaris! I ara tothom a cridar amb mi, des del més petit al més gran, del més alt al més baix, del més llest al més animal! Visca Sitges i visca el seu Carnaval!

TOTS: Visca! (Tots ballen al ritme del Sitges Carnaval. En acabar s’apaguen els llums i s’acaba l’espectacle).

FI


divendres, 9 de desembre del 2011

Tingueu el vostre "Dia Mundial de..."


Sabíeu que avui, 9 de desembre, és el "Dia Mundial de la Ràdio i la Televisió Infantils"? Què hi feu encara arrepapats al sofà, després de llegir això, i no col·laboreu amb la causa ara que ho sabeu? Ja heu posat el vostre granet de sorra per preservar la qualitat de la programació infantil en ambdós medis? Ai, quina colla de lectors sense consciència que tinc...


Feia temps que sospitava que a cada jorn li toca carregar amb el cartellet de dia internacional d'alguna cosa. Per mirar de posar remei a la meva ignorància, he cercat a la xarxa i he trobar la llista dels "Dies Mundials de...", que incloc en aquest enllaç 
http://www.imsersomayores.csic.es/senieve/dias-internacionales-completo.html

Amb una ràpida llambregada s'observa que el més més estressat és l'octubre (amb 28 dies mundials!!) i aquell, amb el qual ens podem permetre el luxe de relaxar la fal·lera solidària, el gener, amb només dos desnerides diades, tot i que amb temàtiques que fan efecte ("Dia Mundial de la Lepra" i "Dia Mundial de la No Violència"). És clar, per gener tots anem justets...

Si teniu algun suggeriment a fer, us informo que encara hi sou a temps: de dies buits encara en queden. No us feu massa il·lusions amb la popularitat de la vostra proposta, però, puig no totes assoleixen el mateix èxit, fins i tot si aconseguiu endinyar el gol de la publicació. Per exemple, algú sabia que el dia 20 de Març era el "Dia Mundial de la son"? Jo, que exerceixo d'insomne recalcitrant, no en tenia ni la més antipòdica idea, i com a afectat se suposa que n'hauria d'estar al corrent, oi? Quin tros d'inculte, desinformat i indocumentat, aix...

Amb tot, no us desanimeu. Hi ha moltes causes nobles oblidades al calaix del "no me'n parlis" sense avalador. Jo, si fos una d'elles, em sentiria moooolt ofesa de no aparèixer en aquest Who is who tan ben complimentat...

diumenge, 4 de desembre del 2011

El moment zen dels westerns: l'escena de la foguera a la nit

Campfire Meditations de Kurt Anderson http://www.kurtanderson.net/

Als westerns em fascinen les escenes on hi apareix un grup de cowboys descansant, a la nit, a la voltant d'una foguera, després d'una jornada esgotadora, plena d'acció. Tant fa que persegueixin un dolent com si en fugen, com si només duen un remat de vaques a Abilene. El que m'agrada de debò és imaginar la sensació agradabilíssima que ha de suposar, en mig de tant de tràfec, bruts i cansats com deuen anar, aturar-se i prendre un cafè calentó en aquells potets metàl·lics, tan acollidors per les mans fredes, que gasten. Quin luxe aquell cafè, aquells potets, la foguera i tot plegat!

I l'escena igual acaba a trets, que mai se sap...

Campfire Brew de Kurt Anderson

divendres, 18 de novembre del 2011

Per demanar que no quedi


Una mena de poesia en prosa (més o menys, m'ha sortit així, no sé per què) dedicat a un sentiment i a tothom qui l'ha sabut entendre i compartir. També a qui no n'ha sabut tant, per què no. El text no està gaire revisat, però no el penso perfeccionar. Que ningú se senti mal al·ludit en concret, si us plau, ans el contrari. Aquí, si de cas, les al·lusions es podrien comptar de dos en dos i de tres en tres (tant mirant cap el passat, com cap el present, com cap a un futur incert, al·ludint a qui encara no conec). Amb tot l'afecte i agraïment del món i aquell punt de melancolia, fins de lament inevitable, és clar. Sap greu si el nen que escriu la carta als reis no estigui, potser, a l'alçada de les joguina que demana, però. En fi, si no fem cap mal a ningú, per què callar? Els qui em coneixeu de veritat ho sabeu.


Per demanar que no quedi

La dona que vull serà alta o baixa.
Maca o lletja, prima o grassa, jove o vella, negra o blanca, cèlebre o anònima, catalana o sevillana, veïna de l'escala o vinguda d'una lluna de Saturn, però tindrà alguna cosa indefinible que farà que l'estimi i la desitgi amb bogeria, a tota hora.

La dona que vull tindrà pors, manies, ferides, un munt de rareses incomprensibles.
Fins serà una mica covarda. No prou, però, com per deixar-ho tot per mi i llençar-se a fer camí plegats, malgrat que cap dels dos podrà prometre cap garantia d'èxit.

La dona que vull sabrà el que significa espantar-se.
Li costarà tirar endavant i treure's de sobre la mandra.

La dona que vull serà molt despistada.
Tindrà el cap als núvols. De vegades no entendrà el que es parla.

La dona que vull semblarà beneita, però jo la sabré sàvia.
Ficarà la pota sovint i em farà quedar malament allà on anem. Aplaudirem sempre que ho faci per fer-li oblidar tots els cops que li ho han retret, tots aquells que li han clavat una puntada de peu per sota la taula.

La dona que vull, si és jove tindrà els pits caiguts i arrugues a la cara.
Si és vella resplendirà la nena que amaga dins la mirada.

La dona que vull, un dia perdrà el cap per un de més guapo que jo. O per un de més lleig!
L'angoixa que patiré se'm podrà veure a tot el mapa, però em sabrà menys greu si no deixa d'estimar-me. Si així és, procuraré portar amb bon humor les banyes.

La dona que vull m'acollirà les abraçades.
Riurem, farem l'amor i un munt més de rucades.

La dona que vull tindrà sorpreses amagades.
M'humiliarà la vanitat de psicòleg demostrant-me que poc que la conec. La dona que vull per cap voldré canviar-la.

La dona que vull serà molt xerraire.
Si hi ha silencis els omplirem amb passos de dansa.

La dona que vull tindrà el meu manual sobre com se m'ha d'utilitzar i ella també em passarà instruccions clares d'ús. Em dirà que vol i no vol, que li agrada i no li agrada. Tindré un full de vol amb que pilotar sense estavellar-me.

La dona que vull serà, com jo, un complet desastre.
De nit ens agafarem de les mans i ens en fotrem fins de l'alba. Anirem repassat a tots aquells que ens han volgut alliçonar, fer-nos sentir que no valem res. En dibuixarem un seguit de caricatures. Els convertirem en Pokemon i els tancarem dins una bola. Que es matin entre ells...

La dona que vull en farà cada una de l'alçada d'un campanar.
Tindrà uns gustos que cap amic entendrà. els que m'envoltin entre ells comentaran: "Però que hi fa amb aquesta dona?", però sabré que amb ningú m'hi trobaré més feliç i acompanyat.

A la dona que vull no podré parar d'imitar-la.
Es mourà i parlarà d'una manera que em farà riure i que, tard o d'hora, se m'enganxarà. Al cap d'una setmana, sense deixar de ser jo, em mouré i parlaré com ella. Pel carrer, tot sol, aniré caminant i em sorprendré fent aquells copets de cap graciosos. Em faré companyia a mi mateix tot imaginant que sóc la dona que vull.

La dona que vull sabrà que vol dir equivocar-se.
haurà mentit, traït, robat, matat... fins s'haurà menjat una criatura! Haurà comés tots els crims, però els portarà tots a dins, amb tot el seu pes. Sabrà molt bé el que suposa conviure amb fantasmes. Per això sol, molt més que si mai hagués trencat un plat, ja em mereixerà tota la confiança.

La dona que vull, doncs, acceptarà les seves errades.
Admetrà que ella també l'espifia i no m'acusarà de tots els mals de l'univers d'una manera sistemàtica. Tampoc, però, ella s'acusarà de tot.

La dona que vull s'haurà sentit dir de tot, de mala filla a mala mare.
Fins i tot de mala ciutadana. L'hauran titllat de rebel, de conformista. Li hauran retret que fuma massa o que no fuma gens, que això o allò no ho fan les dones de la seva edat, de la seva casta...

La dona que vull vindrà amb mi a la vora del barranc de l'estimbada.
Ens agafarem per no perdre l'equilibri mentre li clavem una puntada de peu a tot plegat i ens quedem descansats en veure com s'estavella tanta morralla.

La dona que vull s'arremangarà per agafar la pala.
M'ajudarà a treure tanta femta com ens han apilat davant l'entrada.

La dona que jo vull em deixarà per unes altres espatlles.
Per un altre cul, uns altres besos, un altre penis, unes altres paraules tal vegada més agradables. No ho farà mai, però, per una cartera més plena o la puta seguretat que d'un executiu de la Caixa. En això serà la més valenta del món, la més arrauxada de la galàxia.

La dona que jo vull serà una monja o una Matahari desfermada.
Jo suposaré el seu primer home o el que en fa mil. Li ho hauré d'ensenyar tot o ella a mi. Quan estiguem sols, però, ella per mi serà ella i jo per ella, jo. I cap altre esperit voleiarà a dins la cambra.

La dona que jo vull arrossegarà una brúixola descentrada.
Mantindrà poques certeses i no cercarà en mi cap resposta, sinó algú amb qui compartir amb tota l'ànima els seus dubtes, els seus cops de bastó en l'aire.

La dona que jo vull no em dirà "sí senyor" a cada paraula.
No deixarà les seves dèries, els seus somnis i projectes, els seus amics i amigues per mi. I fins i tot algun amant ocasional. No esperi de mi, però, que alguna cosa no em fa mal, alguna vegada. Ella no serà un robot de les emocions, però jo tampoc.

La dona que jo vull no es deixarà trepitjar per mi.
No ballarà al meu ritme excepte quan a ella li ho demani l'ànima.

La dona que vull m'avisarà quan l'he espifiada.
M'informarà d'allò que li molesta, de qualsevol cosa si no li agrada.

La dona que jo vull tindrà la corda llarga.
Gastarà la paciència que ella esculli gastar. La que consideri que pot assumir, però, sense arribar a agafar-me mania, a odiar-me.

La dona que vull tindrà amants. 
I pobra d'ella que no aprofiti l'ocasió quan l'ocasió la pena paga!
Jo tindré alguna amant, només si aquella amant s'hi està a gust,
només si ella també cuida un altre algú, si ella és igual que jo, un desastre.

La dona que jo vull ja l'he tingut. Més d'un cop i més de dos.
I sempre l'he perdut, sempre l'he malbaratada.

Serà, potser, que jo no sóc l'home que vull?

Per demanar que no quedi.

dilluns, 7 de novembre del 2011

El monòleg final de The Incredible Shrinking Man (1957) de Jack Arnold

Un minvat Grant Williams a l'escena final del film

Estic enamorat d'aquest petit/gran film. The Incredible Shrinking Man (L'increïble home minvant, 1957) dirigida per Jack Arnold, amb guió de Richard Matheson i protagonitzada per un convincent Grant Williams forma part d'aquell reduït nombre de films de gènere de sèrie B que han transcendit abastament l'apreciació crítica a la qual aquests films acostumen a veure's confinats. L'any 2009, el National Film Registry de l'American Congress Library la va considerar "cultural i estèticament significant" i que "mereix ser conservada per sempre."

Jack Arnold (1912-1991) el director, acostumava a insuflar una sofisticació inusual a l'estètica i als guions dels films de ciència ficció que rodava. No en va, molts d'ells han esdevingut clàssics del gènere. Sobra dir que aquí va realitzar una feina magnífica, mostrant un pols dramàtic sense esquerdes; cuidant l'atmosfera vestint les imatges d'ajustats jocs de llums i ombres; exigint una banda sonora sensible; uns emplaçaments de càmera precisos (importants aquí, pel que fa a les perspectives falses) i uns efectes especials cuidadíssims, que han resistit el pas del temps amb dignitat.

Richard Matheson (1926- encara viu) el guionista, clàssic dels relats fantàstics (més tard es va responsabilitzar de Twilight Zone, la mítica sèrie televisiva de principis dels 60) ja havia treballat amb Arnold en més d'una ocasió. Aquí, ell mateix es va encarregar d'adaptar la seva pròpia novel·la.

Em ve de gust estendrem una mica més sobre Grant Williams (1931-1984), l'actor que va donar cos i ànima a Scott Carey amb una credibilitat inusual en aquest tipus de films. Williams, professional de formació clàssica, alternava els escenaris amb la pantalla. Home culte i sofisticat, també havia excel·lit com a intèrpret líric i pianista. La seva carrera cinematogràfica, però, no va obtenir gaire ressò i el seu nom no diu res a la major part d'aficionats. Ja als anys 60, va obrir una escola d'interpretació que li ocupava la major part del temps. A més de la seva tasca com a docent, va escriure tractats sobre interpretació. A partir de llavors, la seva presència al cinema va anar minvant, igual que ho fa el cos d'Scott Carey al film... No es va casar casar mai. Va morir als 53 anys, en patir la visita d'una peritonitis.

En si mateix, malgrat totes limitacions genèriques i de pressupost lògiques que aquesta mena de productes tenien, el film és excel·lent. No només això. En aquest cas, director, guionista i equips artístic i tècnic van saber convertir aquests inconvenients inicials en motius d'estímul per a la imaginació. Gràcies a tot això se'l pot considerar una obra mestra sense cap rubor. Cal recordar que hi ha altres films que viuen en un purgatori similar, mereixedors de rebre aquest qualificatiu. Val la pena obrir la ment, i acostar-se a cada un d'ells amb els ulls nets, sense prejudicis. Ja ho hem dit molts cops.

Sens dubte, The Incredible Shrinking Man ofereix emoció a través de la intriga, l'aventura. I un punt d'ingenuïtat, amb l'ús del clixé de la contaminació atòmica, també. Tot plegat se li suposa. Però aquí acaben els tòpics. Els creadors del film aconsegueixen que a l'espectador modern, acostumat a veure i llegir de tot, se li acabi la condescendència paternalista als cinc minuts. Els gags amb els quals riurà, ja cercaven aquest efecte a l'audiència dels anys 50: l'escena que el protagonista s'acosta a un telèfon que crèiem que, per una qüestió de perspectiva, es trobava en un primeríssim terme quan en realitat estava a només una passa (simplement, era enorme) etc. I prou.


L'anècdota que dóna peu a la història és molt simple:

Durant les vacances, mentre navega amb el seu bot, Scott Carey, un home normal i corrent, entra en contacte amb un núvol radioactiu. En tornar a la seva vida quotidiana, s'adona que les radiacions estan provocant que la seva mida vagi disminuint progressivament. Dia a dia, passa primer a perdre alguns centímetres, després arriba a l'alçada d'un nen, més tard a la d'un nino, cap el final la d'un insecte... fins que arriba un punt que l'home pren consciència que aquest procés no s'aturarà ja mai i accepta estoicament que algun dia assolirà l'infinitessimal...

Com tots els germans de gènere que han sabut anar més enllà de la rutina, The Incredible Shinking Man dóna alguna cosa més, impossible de definir en paraules. Es nota que els autors n'eren conscients (no "autoconscients", diferència molt menys subtil del que pugui semblar) i van tenir cura que els elements filosòfics i els aventurers, lluny de fer-se nosa, es potenciessin entre ells. La culminació dels primers la trobaríem en el monòleg final. acuseu-lo de cursi, si voleu. A mi em té captivat el cor. Us admeto que més d'una frase no desentonaria en una d'aquelles entrades de Facebook, tan New age, que de tant en tant tot usuari de bona voluntat accepta amb resignació dels seus amics més tendres. Però el seu conjunt, i més després de tot el que se li ha vist passat al protagonista al llarg del film, jo no puc evitar que els meus ulls se m'aneguin de llàgrimes. Serà que em faig vell. Que sóc deu cops més bleda que aquella bona gent que omple el món de frases acompanyades de fotografies de postes de sol o parelles amb cossos d'anunci de colònia, que es besen a la llum de la lluna... Mireu, cadascú abraça la seva pròpia decadència com pot. No em toqueu el voraviu.

Com a curiositat final, informarem que aquest famós monòleg en off no apareix a la novel·la en la qual es basa el film. Matheson afirmava que la paternitat del fragment pertocava al propi director, Jack Arnold. En qualsevol cas, a continuació teniu el text, que he mirat de traduir el millor que he sabut al català. Després teniu un enllaç per a que pugueu gaudir de l'escena, amb la versió original en anglès.



Monòleg final de The Incredible Shrinking Man

Jo seguia disminuint, fins a ser ... què? L’infinitesimal Què era jo? Un ésser humà encara? O l'home del futur? Si hi havia hagut altres esclats de radiació, altres núvols a la deriva per mars i continents, em seguirien altres éssers cap a aquest vast nou món? Tan a prop: l’infinitesimal i l'infinit. Però de sobte, jo sabia que en realitat representaven els dos extrems d'un mateix concepte. L’increïblement petit i l’increïblement gran finalment es reunien, tancant un cercle gegantí. Vaig mirar cap amunt, com si d’alguna manera m’abracés al cel. L’univers, incomptables mons del més enllà, el tapís platejat de Déu escampat en la nit. I en aquell moment, vaig saber la resposta a l’enigma de l’infinit. Fins llavors jo havia pensat en els limitats termes de la nostra pròpia dimensió humana. M’havia sentit superior davant la natura. L’existència començava i acabava segons la concepció de l’home, no segons la de la natura. Però va ser aleshores, quan vaig sentir com el meu cos minvava, que es fonia, convertint-se en no res, que les meves pors es van esvair. En el seu lloc hi va arribar l’acceptació. Tota aquella majestat immensa de la creació havia de significar alguna cosa. I llavors jo significava alguna cosa, també. Sí, més petit que la cosa més petita, jo significaria alguna cosa, també. Per Déu no hi ha cap zero. Encara existeix!

dimarts, 1 de novembre del 2011

El monòleg de Peter Lorre a "M" (1931) de Fritz Lang


Peter Lorre, enmig de l'escena de l'esfereïdor monòleg


Peter Lorre: de professió, home anguniós

D'origen austríac, Peter Lorre (1904-1964) ha estat un dels millors i més desaprofitats actors de la història del cinema. Posseïa una varietat expressiva inacabable. Podia abordar amb igual desimboltura el drama com la comèdia, passar de registres de gran estatisme i expressions lacòniques a altres d'un histrionisme grotesc. La seva gran oportunitat li va venir quan només comptava amb 25 anys amb ni més ni menys que amb el paper de l'assassí de criatures de M (1931) l'obra mestra de Fritz Lang, i la penúltima que va rodar a Alemanya. El seu psicòpata va assolir unes cotes de patetisme i autenticitat que encara avui dia tallen l'alè i el seu monòleg considerat un clàssic que s'ha emprat com a exercici en escoles de cinema arreu del món.

Per desgràcia, mai més va tenir papers de la mateixa altura. L'actor, que arrossegava un cos que s'inflava i desinflava a cada film (tant aviat semblava una tortuga com una sargantana) i uns ulls de granota bullida, estava condemnat a representar éssers torturats o torturants. Per acabar-ho de posar fàcil, dos anys després d'aquell èxit, els nazis van arrabassar el poder. Lorre, com tants artistes alemanys o residents (el mateix Lang, per exemple), va fugir del país. Primer va pujar fins a Anglaterra, on va interpretar alguns rols secundaris interessants a les ordres d'Alfred Hitchcock. Ben aviat, però, va deixar la terra materna de Sherlock Holmes per salpar cap a Hollywood, on s'hi instal·là definitivament. Allà va tenir la oportunitat de protagonitzar una versió molt fluixa de Crim i Càstig (1935), inspirada en l'obra de Dostoievski, probablement un dels films més fluixos de Josef Von Sternberg, i el serial del detectiu japonès Mr. Moto, exòtic i com pocs, entre d'altres personatges estrafolaris.

Amb l'arribada dels anys 40, va començar a tenir una mica més de sort. Va enfilar alguns dels papers de repartiment més recordats de l'època a clàssics incontestables com a Casablanca de Michael Curtiz i The Maltese Falcon de John Huston, ambdues del 1941, al costat de Humprey Bogart, o Arsenic and Old Lace (1944), la hilarant comèdia negra de Frank Capra, amb Cary Grant. Els personatges que va interpretar en aquestes cintes van augmentar la seva fama internacional, però també el van acabar d'encasellar. Aquells éssers estranys, doctors boigs, miserables anguniosos que es bellugaven com un rèptil, li van servir de medi de subsistència fins el final dels seus dies, que van finalitzar a la factoria de l'inefable Roger Corman, al costat del seu amic Vincent Price. La seva efígie, difícil d'oblidar com poques, va sortir fins i tot els dibuixos animats de la Warner Bross, que van emprar la seva caricatura per a acompanyar a l'amic Bugs Bunny en uns quants curts.

Podríem argumentar, per no lamentar-nos tant, que algú amb un físic i una cara com aquella tampoc podria haver aspirat a gaire cosa més. Que encara gràcies. Per refutar aquesta idea, m'agradaria recordar el cas de l'anglès Charles Laughton, magnífic intèrpret d'aspecte diguem-ne original, que va protagonitzar clàssics realitzats per mestres del setè art com Wilder, Vidor, Renoir, Preminger, Hitchcock, Kubrick, etc. des que va començar gairebé el mateix any que el nostre home, fins que va morir, el 1962. Les coses van com van...



Hans Beckert acorralat


Del mut al sonor: un gran pas endavant pel que fa al so, deu passos enrere pel que fa als aspectes visuals

No hi ha cap forma d'art que hagi desenvolupat el seu llenguatge tan de presa com el cinema. En només 35 anys, des dels primers films d'Edison i els germans Lumière fins les últimes grans obres mestres de finals dels anys 20, el canvi equivaldria al que existeix entre les pintures rupestres i Vermeer de Delft per una banda i fins Kandinski per una altra: l'experimentació més radical ja es va esgotar tota pels voltants de 1929, no ho oblidem. El mateix Fritz Lang va jugar un paper important per donar ales al nou art. No ens estendrem sobre aquest tema que donaria per a tot un altre article. Només voldria deixar constància que l'arribada del sonor va encotillar enormement les possibilitats d'aquell llenguatge visual just quan havia arribat al cim.

El daltabaix que es va produir en els anys de transició (1929-1930) va suposar el final de tota una manera de realitzar cinema que havia assolit la màxima puresa i perfecció tècnica (el cinema mut) i el naixement d'una de nova (el cinema sonor). Cal recordar, però, que precisament en aquell període d'incertesa es van intentar alguns dels experiments més interessants pel que fa a l'ús del so i la imatge. De nou, tot tornava a estar per inventar. Els defensors de la puresa del gran moment del cinema mut hem d'admetre, també, que ben aviat es va trobar el camí adequat i els directors més perspicaços van saber adaptar la mobilitat de càmera i narrativa estrictament cinematogràfica existents abans de l'eclosió del so a les noves possibilitats que aquest oferia. Fritz Lang, en aquest sentit, va tornar a destacar com a personatge clau.

Metropolis (1927) havia estat una pel·lícula enorme. Massa i tot. Amb aquell film, Lang i la seva dona, la guionista Thea Von Harbou, van sobrepassar tots els límits d'espectacularitat i deliri pel que fa a la cinematografia alemanya. Els seus seguents films (Spione (1928) Der Frau im Mond (1929)), malgrat que en molts sentits potser milloren aquella obra mítica, que sembla volar més enllà del bé i del mal, no van superar el seu estatus en cap sentit. La última, rodada en plena transformació del mut al sonor, fins i tot va fregar el fracàs econòmic. Davant això, Lang es va veure obligat a pensar molt la seva primera jugada "sonora". I va fer bé.

El 1931, la càmera ja s'havia alliberat del tot de l'encorsetament al que de sobte havia estat sotmesa per culpa dels temibles micròfons. Durant el període que va del 1929 a començaments de 1930, aquells estris captaven el més mínim so: per evitar que el brogit de les càmeres eclipsés els diàlegs, les van haver de tancar dins unes cabines i filmar-ho tot a través d'un vidre. Això suposava un pas enrere visual terrible, que obligava als directors a recórrer a un estil narratiu com el que s'emprava vint anys abans. Per a un creador eminentment visual com Lang, això representava un crim estètic imperdonable, un retorn a les cavernes. Com hem dit, però, pel 1931 totes aquelles dificultats ja s'havien superat gairebé del tot i la càmera ja podia (si calia) tornar a volar com abans. Amb M, el director del monòcul i Frau Von Harbou, van crear una de les obres que marcarien una direcció autènticament cinematogràfica amb la nova tècnica sonora.



L'assasí davant la seva pròpia imatge

M, un punt i a part dins la història del cinema
Obsessionat com sempre per arribar a aprofundir en les contradiccions de la condició humana, Lang va idear, juntament amb la seva dona, la següent història:
La ciutat de Düsseldorf viu atemorida per la presencia d'un misteriós assassí de criatures. Cada cop que es produeix una d'aquestes atrocitats, la policia realitza batudes massives pels baixos fons. El "sindicat" de lladres i criminals de tota mena, farts del sabotatge constant que aquestes batudes suposen per als seus negocis i, davant la incapacitat de la policia per atrapar el psicòpata, decideix cercar-lo i eliminar-lo pel seu compte. Al final, l'encerclen, l'atrapen i l'arrosseguen a les clavegueres, a la força. Allà l'espera una nodrida representació dels malfactors de la ciutat, amb el més notori de tots al davant, fent el paper de jutge, disposats a jutjar-lo com si es tractés d'una cort...
El film va suposar un triomf estètic i comercial complet. Molt més modest que Metropolis, tant en el seu plantejament com en les seves pretensions (aquell respirava per tot arreu la voluntat de voler ser, al preu que fos la pel·lícula més gran de tota la història del cinema, amb una autoconsciència que pot arribar a resultar enutjosa). Alguna cosa deuria de tenir quan, sempre que se li preguntava, Lang sempre responia que, de totes les que havia rodat, aquesta era la seva obra favorita.
He enllaçat el clip de la primera part de l'escena final. La podeu (heu de!) visionar aquí baix. Els diàlegs de la banda sonora es troben en l'original, en alemany, subtitulats en anglès. A sota he traduït al català l'estremidor monòleg de Peter Lorre, directament dels subtítols. Em sap greu, però el meu alemany es limita a saber que diuen les lletres dels temes de Kraftwerk.


Una de les víctimes innocents, en el moment que se li presenta un senyor que li regala un globus. Al fons, un cartell públic que avisa del perill i la recerca i captura del monstre.

El text del monòleg, escrit per Thea Von Harbou i Fritz Lang i interpretat per Peter Lorre
Què en sabeu vosaltres d’això? Qui sou vosaltres, a més? Qui sou? Criminals? Esteu orgullosos de vosaltres mateixos? Orgullosos de trencar caixes fortes, de fer trampes a les cartes? Robar coses que no són vostres. No us caldria fer tot això si haguéssiu tingut una bona educació o si tinguéssiu una feina honrada. Si no fóssiu un grapat de ganduls mal parits!
Però jo… jo no em puc ajudar a mi mateix! No tinc cap control sobre això! Aquesta cosa dolenta dins meu, el foc, les veus, el turment… estan aquí tota l’estona, manant-me a sortir al carrer, seguint-me, en silenci, però la puc sentir com hi és. Es tracta de mi, perseguint-me a mi mateix. Jo vull escapar, escapar de mi mateix. Però és impossible. No puc escapar. Haig d’obeir. Haig de recórrer carrers inacabables. Vull escapar, fugir. I tota l’estona em persegueixen fantasmes. Fantasmes de les mares. I tots aquelles criatures. Mai em deixen tranquil. Són allí, sempre allí. Sempre, excepte quan ho faig. Quan jo… llavors no puc recordar res…
I més tard veig aquells cartells I llegeixo el que he fet. Ho he fet jo tot allò? Però no puc recordar res. Però qui em creuria? Qui pot entendre el que suposa ser jo? Com em sento forçat a actuar… Com ho he de fer… Fes-ho! Jo no vull… Fes-ho! No vull, però fes-ho! I llavors una veu crida… No puc suportar sentir-la! No ho puc suportar! No ho puc suportar!...

Beckert esgarrifat en descobrir que algú li ha estampat la M de Mord (assassí) amb un guix a l'esquena de l'abric


I aquí teniu la primera part de l'escena, que acaba amb el diàleg que he transcrit més amunt. Espero que us agradi i en traieu un bon partit. Gràcies!


dimarts, 25 d’octubre del 2011

S'ha mort la meva marquesa

Ella, quan era viva, i abans que la transplantés a un test més gran


Heu vist The Private Life of Sherlock Holmes (1969), l'exquisida visió que Billy Wilder va fer del famós detectiu ideat per Sir Arthur Conan Doyle? Adoro aquest film. Les reiterades visites que vaig fer als cinemes Verdi, on la reposaven, em van salvar l'ensorrament anímic que patia en aquella tardor del 1989. No ve al cas això ara...

Hi ha una escena que resumeix a la perfecció el sistema de treball de l'investigador. Coincideix punt per punt amb el meu. Passa just al començament, quan el protagonista arriba a casa seva, acompanyat del Doctor Watson. Quan entra al despatx es troba amb la desagradable sorpresa que Mrs Hudson, la seva ama, ha tret la pols del galimaties de papers que té damunt la taula. Holmes s'enfurisma:

HOLMES: (molt enfadat) Mrs. Hudson!

Mrs. Hudson entra de pressa a l'habitació

MRS: HUDSON: Sí? Què passa? Què he fet jo ara?
HOLMES: (sever) Hi ha una cosa que ha desaparegut de la meva taula de despatx.
MRS HUDSON: Desaparegut?
HOLMES: Una cosa crucial. Vostè ha estat netejant en contra de les meves explicites ordres.
MRS HUDSON: Oh, li puc assegurar que no he tocat res.
HOLMES: La pols, Mrs Hudson! És una part essencial del meu sistema de treball. Pel seu gruix puc datar qualsevol document immediatament.
MRS HUDSON: Hi havia parts en que la pols era així de gruixuda (ho demostra amb el seus índex i polze)
HOLMES: (deduint per a si mateix) Això voldria dir març, 1883.

Fa poc, però, el meu orgullós desordre va assassinar una tassa de te que per a mi tenia un important valor sentimental. La taula on treballo es trobava, com sempre, en un estat de perfecte caos, amb la classificació de pols en ordre, com la del Sherlock del film de Wilder, abans que se l'emportés el plomall de Mrs. Hudson. Aquell dia, em calia espai per inquibir-hi un llibrot que havia de consultar, al costat de l'ordinador. Vaig enretirar tot el munt de paperassa i llibres acumulats amb els palmells de les mans, com un escarabat piloter que empeny la seva esfèrica càrrega. No em vaig adonar que a l'altra extrem de la taula hi havia l'estimada tassa. La massa de documentació útil i inútil la van anar arrecerant cap a la vora que la separava del buit fins que va perdre peu, va caure i es va esmicolar. Com em vaig arribar a maleir!

Quan un objecte que ens recorda algú estimat es trenca, el record i l'amor per aquella persona no minva, necessàriament. La seva mort no augmenta, la remembrança no s'esborra, encara que per uns moments ens ho sembli. Potser que sentim una sobtada decepció cap a nosaltres mateixos, cap a la nostra tasca de marmessors de la seva memòria. Potser ens la mereixem aquesta desencant. O potser no. En el cas de la tassa, sí, vaig cometre un error imperdonable: què hi feia allà, oblidada, a l'altra banda del meu cafarnaüm documental? Si la cosa tenia tant de valor no m'hauria d'haver permès deixar-la allà, enmig. Un cop engolit el te de rigor, l'hauria d'haver dut cap a la cuina, rentar-la i posar-la en un lloc segur. No ho vaig fer. Doncs, apa maco! a acceptar les conseqüències.

En un món, en una vida, en els quals tothom --nosaltres inclosos-- no para de patir pèrdues veritablement dures, lamentar-se per la mort dels objectes pot semblar, per comparació, una frivolitat, un insult. Que no se'm malentengui. No estic parlant de mers objectes sinó de símbols. Digueu-me antiquat --o fetitxista--, però per mi els símbols són importants.

Fa un temps em van regalar una marquesa, una planta. Fins llavors, jo desconeixia que existís aquest vegetal de nom tan aristocràtic. No sóc un expert en el tema. Des d'aquell moment, he mirat de cuidar-la tant com he pogut: l'he canviat a un test més gran, hi he afegit més terra, l'he regat, l'he tret a la terrassa quan calia, l'he protegit de la llum del sol... Me' l'he estimat aquesta planta, com m'estimo qui me la va regalar. Aquesta nit, però, ha mort, per accident.

Anit, abans d'anar a dormir, em vaig deixar la porta que dóna a la terrassa una mica oberta. Just entre l'escletxa i la marquesa hi havia el carret d'anar a comprar. Un cop de vent l'ha fet caure. La marquesa no ha suportat el pes. Aquest matí, en llevar-me, he descobert la tragèdia. L'he compartit com si es tractés d'una defunció i he rebut condols i conyes --benvingudes sempre siguin-- a parts iguals. M'han aconsellat de tallar les fulles. Qui sap si encara hi ha alguna possibilitat de ressucitar-la. Evidentment, ho he provat, però, ara per ara, em sento completament imbuït de l'esperit de Sant Tomàs. Ho sento. Quan ho vegi m'ho creuré.

Ja ho sé que no deixem de parlar d'una planta. Que no n'hi hauria d'haver per tant: cada dia mengem enciams. Aquest "enciam", però, tenia un valor afegit per a mi. Entre la tassa, un vestit blanc amb una espiral, avui la marquesa... últimament no paren de morir-se'm coses que tenen sentit o em pensava que en tenien. Sort que també en neixen de noves. I moltes altres semblen mantenir el seu estatus d'aparent immortalitat. Aquest està sent un bon any pel que fa a nous i bons amics...

Perdona'm, marquesa. No he estat un bon jardiner. I ja que m'he desfermat li acabaré dedicant un haiku. Si us sembla cursi o exagerat us foteu.

Adéu, marquesa.
Al subtil cel de les plantes
seràs la reina.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Ets un cabró (una confessió iniciàtica)


Quan tenia sis anys estava convençut que la paraula cabró donava tant de poder a qui la pronunciava com el que tenien els nens de The Village of the Damned, el terrorífic film que Wolf Rilla va rodar el 1960

(Entrada dedicada a en Miquel Cartró Boada i en Josep mestre Rovira, dos homes excepcionals, els meus amics de més llarg recorregut i que, molt probablement, el dia que va passar l'anècdota que més endavant explico, van ser víctimes de la meva heterodoxa salutació.)

cabró m. 1 Boc. m. 2 1 Marit que consent l'adulteri de la muller. 2 2 m. i f [fem. cabrona] POP. Persona que fa males jugades.
(Entrada corresponent al Diccionari de la llengua catalana de l'IEC)

cabró Boc, cabrot. // Banyut, cornut, consentit, cuguç, enganyat.
(Entrada corresponent al Diccionari de sinònims i antònims d'S. Pey Estany (Teide))

Des que naixem no parem d'aprendre: primer paraules noves, després el seu significat i, més tard com usar-les. Aquest procés no s'atura fins la nostra mort, almenys mentre no patim alguna malaltia que ens ho impedeixi. Mentre vivim, no parem d'incloure —i oblidar— nous mots al nostre vocabulari. Qui aprèn més d'una llengua incrementa aquesta activitat d'una manera exponencial.

En la major part dels casos, ens resulta impossible recordar quan i com vam descobrir cert mot, quan i com vam entendre el seu significat i quan i com el vam emprar per primer cop. No obstant, hi ha un nombre indefinit d'altres dels quals sí que tenim constància a la memòria de tot aquest procés. Avui us parlaré d'un mot del qual recordo perfectament quan i com el vaig sentir, emprar i, temps després, saber-ne el sentit, per primer cop —observeu que aquí el procés va patir una lleugera alteració. Estic parlant del mot cabró.

Vistes en el seu conjunt, no crec que cap paraula sigui millor que qualsevol altre: totes tenen el seu moment de glòria; aquell lloc, aquella frase, a on cap altra les podria superar. N'hi ha amb unes possibilitats reduidíssimes i altres que serveixen per a tot; les que oblidem injustament i les que no parem de fer-ne ús i abús. Cabró, en aquest sentit, no crec que sigui ni bona ni dolenta. Amb tot, forma part del club de les que, pels seus atractius variats, s'ha sobre-explotat fins el punt d'acabar suposant una amenaça per a l'equilibri de l'ecosistema del vocabulari català.

Els seus detractors li critiquen que alguns dels seus usos més populars no passen d'un mer calc del castellà, que indueix a la peresa mental, que per culpa de cabró hi ha molta gent que pensa ja no val la pena explorar i conèixer altres paraules molt més genuïnes i igualment contundents, etc. Aquestes crítiques han de tenir una base sòlida, no ho dubto. Sembla obvi que l'efecte produït en paraules de sentit similar (i tinguem en compte que a l'entrada del diccionari de sinònims estalvia entrar a posar exemples de l'accepció2 2 del de l'IEC, per a la qual en català tindríem una botifarra inacabable) resulta devastador. Cabró acaba fent el paper que l'acordió diatònic va tenir pels tombants del segle XX per tot el sud d'Europa (1). A cabró, però, se li ha de reconèixer, com a aquell, una potència, una flexibilitat i una capacitat de moure els fonaments d'una casa difícilment superable.

I ja, sense més preàmbuls, passo a explicar com vaig perdre la meva virginitat verbal respecte a aquest bonic mot.


Ets un cabró

—En Tal és un cabró... —va comentar el senyor Qual a mon pare.

Recordo que jo tenia sis anys. Jugava al costat dels dos homes. En oir aquella paraula, les meves orelles van sentir una excitació similar a la d'un radar en detectar vida extraterrestre. La resta de la conversa l'he oblidat del tot. Tampoc sé qui era aquell senyor, ni el nom de l'afortunat a qui s'obsequiava amb aquella arracada. Tinc el vague record de la imatge de mon pare assentint, això sí. Per la consternació d'aquest i per la vehemència de l'altre ja em vaig fer una primera idea que allò de "ser un cabró" no podia significar res de gaire bo. La meva deducció anava per bon camí, com tothom hauria de saber, però, va restar incompleta fins força temps més tard: a aquella edat encara no corria cap el diccionari a la mínima que tenia un dubte.

Cabró... se m'afigurava tan bonica. Sonava bé. Omplia d'una manera tan ecumènica la bòveda del paladar que segur era pecat pronunciar-la. Tenia tot l'aire de paraulota, com puta, hòstia, merda i altres que per aquella època tenia classificades com a a tals, però a les quals mai havia gosat ni acostar-m'hi. Llavors em limitava a repartir unes eufèmiques "ostres!" a tort i a dret, perfectament conscient de la paraula lletja substituïda, tot i que no tenia ni idea que volia dir, tampoc. Quan me'n vaig assabentar vaig exclamar: "i això és una paraulota?" —poc després vaig descobrir l'"òndia!" a Han robat el marsupilami, la versió catalana del còmic de la sèrie Spirou, del gran Franquin, que em va semblar molt més forta que els meus "ostres!", a les quals vaig decidir continuar oferint la meva fidelitat... Però em desvio del cabró.

Com a nen, cultivava l'ultraconservadurisme habitual dels de la meva edat: les normes no es poden saltar de cap manera! No s'han de dir paraulotes. Cada paraulota representa un clau que se li clava a Crist a la creu. Verge Santíssima! Jo no era pas tan cruel! La fascinació que cabró exercia sobre mi, ai! doblegava la meva voluntat. La imaginació no em parava de buscar excuses plausibles per minimitzar l'impacte de les estocades que li clavaria a aquell pobre homenet que la passava tan negra sota l'INRI. Vaig concloure que si escollia un bon lloc i un bon moment, que si la pronunciava en veu baixa, potser els angelets no em sentirien i el meu martell passaria de llarg dels claus fatídics...

Setembre de 1969. A Franco encara li quedaven sis anys de legislatura, l'estiu s'esborronava i les classes d'un nou curs estaven a punt de començar. Jo anava a patir un canvi de col·legi, certament complicat. Per raons que ara no venen al cas, havia de deixar Sitges i continuar la meva instrucció d'amor a la pàtria espanyola a Vilafranca del Penedès. Nou poble. Nou centre. Nous mestres. Nous companys... nou de tot! La sola idea m'esgarrifava. Hi havia, però, un avantatge important: Si tot era nou volia dir que ningú em coneixia. D'aquesta situació inèdita, el meu cervellet de Sherlock Holmes equivocadíssim va treure la conclusió que a ningú l'importaria el que fes, per molt bèstia que fos el que se'm passés pel cap. En el meu deliri, la comparava a la d'aquell que s'allunya del seu poble, a on tots els coneixen, per comportar-se d'una manera totalment diferent a l'habitual sense por a rebre crítiques, ni a a causar cap mal irremeiable al seu entorn quotidià. Resumint: si em dedicava a repartir uns quants cabrons entre la població vilafranquina el resultat mai esdevindria tan pecaminós com si ho fes entre la sitgetana. Una deducció genial...

Sempre he estat una persona, d'entrada, tímida. Després, mica a mica, quan vaig coneixent el terreny, ja em deixo anar. Això, gràcies a l'experiència de la vida que et va demostrant que tampoc n'hi ha per tant, ara ho tinc més superat. Llavors, però, representava un problema dels grossos. Imagineu-vos la quasi paràlisi física i mental que em retenia clavat al terra enmig d'aquell grup de nens nous de trinca que esperaven l'obertura de l'aula, al pati. Cap amic, cap conegut, cap cara mínimament familiar en la qual recolzar-m'hi. Escrutava tots els nens, un a un. Com més aprofundia en la meva anàlisi visual més em convencia d'una primera constatació: els nens vilafranquins eren molt més lleigs que els sitgetans. Una segona conclusió em va arribar per via olfactiva: les mares dels nens vilafranquins submergeixen els seus fills en una quantitat molt més notable de colònia que les mares sitgetanes. 1 a 1, doncs: nosaltres som més guapos, però ells fan més bona olor...

L'empat em desconcertava. Feia una bona estona em mantenia en un racó, immòbil, sospesant els pros i els contres del meu pla; si calia deixar-ho córrer, definitivament o, per contra, no perdre més temps i atacar. Al final, en comprovar que els nens d'aquell planeta parlaven la mateixa llengua que els del nostre —amb un accent que a les meves orelles em sonava una mica com si tots ells estiguessin borratxos, això cal no oblidar-ho— em vaig llençar al camp de batalla, amb el pit descobert.

—Ets un cabró... —vaig etzibar a la primera víctima, en un to monocord, baix, però audible, sense que em tremolés la veu; amb una actitud altiva, d'absolut menyspreu envers la seva petitesa plebea. El nen que va rebre aquella imprevista opinió sobre la seva persona es va quedar petrificat. Recordo una mirada d'estupor absolut, de gairebé pànic, com si davant seu se li hagués plantat un monstre d'un altre món. Fantàstic! La paraula cabró tenia el poder màgic que jo li havia suposat. No m'equivocava! Quin èxit! Aquella pobra tòtila vilafranquina no havia sabut que dir ni fer. De sobte, tot jo em sentia protegit per una armadura indestructible. Sant Cabró em donava poders d'alienígena invasor de la terra.

A partir d'aquest primer èxit, ja no em podia aturar. Em sentia curull de l'excitació que embriaga els qui se saben invencibles. Un cop fregit el primer terrícola amb la meva pistola làser verbal ja res m'aturaria. La meva conquesta havia de continuar fins que no quedés cap indígena dempeus. Calia, però, no deixar-se dominar per l'excitació fins el punt de perdre els estreps i espatllar la festa per una gestualitat massa apassionada, per una excés de sobreactuació. I així em vaig anar apropant, un per un, a tots els meus futurs companys de classe, amb la mateixa fredor i elegància cruel dels nens extraterrestres de The Village of the Damned i, sense pietat, els escometia amb la mateixa mena d'atac.

—Ets un cabró.
—Ets un cabró.
—Ets un cabró.
—Ets un cabró.
—Ets un cabró.

Els efectes dels meus atacs, encadenats sense presses, però sense aturades de ritme, repetien el triomf del primer. Enrere deixava un rastre de branquillons vilafranquins mineralitzats. Potser des de fora podria semblar que, per obtenir popularitat entre els nous companys, no hi pot haver idea més absurda que procedir d'aquella manera. En aquell moment, en que em trobava imbuït de cabroneria, aquest supòsit ni se'm passava pel cap i continuava amb el meu repartiment de sacraments...

—Ets un cabró...

Aquell últim nen em treia un cap sencer. Sota la bata amagava uns músculs tibats com els d'un doberman. No va perdre el temps per regalar-me una lliçó d'or. Gràcies a la seva reacció vaig aprendre que, malgrat que dins la humanitat el caràcter oví destaca sobre qualsevol altre, de tant en tant et pots trobar un llop. Que el llop no es tracta precisament de tu. Que si li trepitges la cua les conseqüències que pugui arribar a experimentar la teva persona es troben lluny de ser plaents. I, last but not least, si no t'has mostrat amable amb les ovelletes que t'envolten, aquestes et soprendran amb una aliança contra natura amb el rei dels depredadors. Fins i tot podria ser que et mostressin una ferotgia impossible de preveure a través de la mesella reacció que t'havien mostrat abans.

No cal que entri en els detalls escabrosos del moment, ni en les conseqüències que va tenir el fet en l'amabilitat que em van mostrar els meus companys a partir de llavors. La cosa em va quedar clara. I, pel que feia a la resta de curs, vaig decidir que la paraula cabró restés en stand-by. Com a mínim fins que les meves proporcions físiques assolissin una volumetria més competitiva.



(1) L'acordió diatònic va suposar la decadència i pràctica desaparició d'un munt d'instruments tradicionals al sud d'Europa. De sobte es presentava un instrument, molt portàtil, que podia fer ballar ell sol tota una plaça per festa major. Ja no calien orquestres. Avui dia hi ha certamens i trobades (la d'Arsèguel la més famosa a les nostres contrades) d'aquest bonic instrument i actualment no suposa cap perill per a les altres tradicions. De tota manera, això no s'ha produït per obra de l'atzar, sinó perquè a totes les zones de l'àrea mediterrània fa ben bé 50 anys que hi ha aparegut gent molt compromesa amb les seves arrels que ha lluitat per recuperar els instruments musicals antics i, en més d'un cas, ressucitar-los.