Pels que diuen que els que critiquem no aportem propostes constructives

Mireu aquest senyor que content que va

I després, aquesta andròmina es plega. A més n'hi per a tota mida i anfractuositat variada d'escales.

Aquí una altra empresa:

http://www.incisa.es/plataforma-salvaescaleras-vit-caracteristicas.html

I "respuestas a preguntas más frecuentes"

http://www.incisa.es/faq-salvaescaleras-sube-escaleras-barreras-arquitectonicas.html

I bé, i una vegada solucionat aquest problema, amb un sistema infinitament més barat, ens podríem gastar la resta de quartos que estaviaríem en altres parts de la restauració, a fer-la més invisible. Digo yo. És clar, que se suposa que jo sóc un ignorant. Però si avui em diuen que això ja s'ha mirat, que el Maricel té unes escales patatím o patatam, no m'ho colaran. Amb això no cal trinxar res. I no he consultat a cap arquitecte, que segur que trobaria solucions millors. O no.

I ara, ja només espero que algú digui que a mi m'agrada menjar-me els minusvàlids amb patates. De fet, amb patates no. El que prefereixo és rebobinar Clockwork Orange, mirar les escenes aquelles de la pallissa al senyor de la cadira de rodes fotograma a fotograma, i aprendre de les coses que fa el protagonista de la pel·lícula. És el que fem tots els que estem en contra del projecte, sabeu. Mala gent, sí...

No cal trinxar res, ni per dins ni per fora

No cal trinxar res, ni per dins ni per fora. N'estic convençut. Crec que, una vegada més, se’ns està mirant de marejar per fer-nos veure el que no és. Ho han fet amb els carrers de Sitges, ho han fet amb la Platja Sant Sebastià i ara ho continuen fent. Se'ns ven la idea de que per duur a terme la restauració dels edificis que conformen els museus és inevitable la construcció d'aquelles rampes en el més pur estil Mercadona. Per aquest motiu se'ns diu que, posats a fer-les, millor que siguin a fora que a dins. Com si no hi haguessin altres solucions! Senzillament, se'ns aixeca la camisa.

Llegeixo al Periódico de Catalunya les declaracions d'Antoni Sella sobre que el que es pretén fer amb la façana de la polèmica és semblant al que es va fer amb el Palau de la Música de Barcelona, amb la bona intenció, suposo, de que amb això ens tranquil·litzem. Bé, doncs jo amb aquestes paraules, respectadíssim Antoni —i ho dic sense ironies, perquè sí que et respecto: lamento que el destí ens hagi posat a banda i banda d'aquest tema, abans que mai haguéssim tingut la oportunitat de conéixer-nos millor. Llàstima!—, encara em poso més nerviós. Probablement en aquest punt potser estaré en desacord amb algun membre de la Plataforma o dels que protesten pel mateix que jo. A mi, aquella reforma en concret em fa venir basques. Cada vegada que pujo a Barcelona per ensenyar la ciutat a algun amic meu estranger em trobo amb més dificultats i més carrers pels quals em veig obligat a no passar per les ganes que em venen de plorar. Molts demanen que el senyor Millet vagi a la presó, i jo el que voldria és que hi anessin a petar els senyors Òscar Tusquets i Carles Díaz. Ho sento. Tant me fa que siguin uns excel·lents professionals, magnífics tècnics, treballadors incansables, que emprenguessin aquella reforma amb una gran il·lusió i que el seu nom surti a l’Enciclopèdia Catalana. També els que van portar a terme la invasió de Polònia el 1939 eren uns grans professionals de la guerra i van posar en el seu projecte una grandíssima il·lusió. En un altre ordre d'exemples menys susceptibles d'ofendre les pells sensibles vsensibles per a segons què també, que per carregar-se aquella façana no sembla que n'hi hagi gaire de sensibilitat—, podríem dir el mateix del senyor Porcioles i la seva actuació amb Barcelona. Per molt assumptes obscurs que en aquella època brollessin, estic convençut que aquell tristament famós alcalde devia creure que el que feia era bo per la ciutat. No estava, al capdavall, mirant de solucionar un problema evident de superpoblació? Ja ho sabem que interessa que la gent no tingui gaire memòria, però llavors hi havia molta gent que pensava que malgrat que sí, que era una pena que es fessin aquelles desgracies amb els edificis modernistes, que bé s'havia de tirar endavant alguna solució, però, amb tots els canvis socials que s'esdevenien. La semblança amb el que està passant ara a Sitges és, al meu parer, esgarrifosa.

Han aparegut publicades dues cartes a l'Eco en contra del sector crític. Em sembla molt bé, és clar. I no seran les últimes. D'això va la democràcia. Qui cregui que el que és bo per Sitges és la reforma, no només té el dret sinó el deure d'expressar la seva opinió i defensar-la amb contundència si se sent ofès. No s’hauria d’esperar una altra cosa. És el que faig jo des de la meva postura. Em sento ofès, estafat, ridiculitzat i veig el meu poble despersonalitzat, convertit en un objecte anodí, incolor i sense gust, sense cap substància.

Per aquest motiu crec que ja n'hi ha prou de callar. Després de totes les darreres destrosses, la meva consciència personal em deia que no podia mantenir la boca tancada per més temps. Mirava el poble, i quan parlava amb algú, tot era arronsament d'espatlles:


—Oh, què hi vols fer? Al final sempre faran el que voldran.

O bé (i aquesta me l’han dita moltes persones):

—No servirà de res protestar. En aquest poble la gent no es belluga per res. No hi ha el costum.

El "Què hi farem" de sempre, tan català, una de les nostres misèries més nacionals grosses. I a més, jo ho veig així, aquesta actitud mesella no era sinó un insult a l’ajuntament molt més gran que el fet de protestar, ni que sigui amb rampells que de vegades creuen un cert decor. A mi em sembla una actitud de pensar que estem en una dictadura, que l’ajuntament forma un ens apart, que pot fer i desfer, i que a nosaltres ens toca el paper d'éssers insignificants a les seves mans. No, l’ajuntament no és una dictadura, sinó que el formen els nostres representants, que han de fer el que nosaltres els hem demanat que facin. I els hem d’ajudar a veure el que ens agrada del que fa i el que no. Jo tinc la obligació de confiar en el nostre ajuntament i és per això que protesto. Si no ja podem plegar i emigrar a Samoa, a passar els últims anys de la vida pintant cocoters i belleses natives.

Sabem que s’hi encaparraran, que defensaran la seva idea, perquè les decisions que han pres els ha portat a anar massa lluny, hi ha massa diners en joc, i ara se'ls presenta molt fotuda la rectificació. Sabem que qualsevol protesta els pot posar molt nerviosos. Poden arribar a posar-se rabiosos i tot. Jo en el seu lloc potser ho faria. Però ho sento, en aquest merder s’hi ha ficat ells solets. No em fan pena, per molt que alguns d’ells personalment em caiguin molt bé. Tantes actuacions equivocades ens empenyen a molts a voler-los ajudar. I no és cinisme: et vol més aquell que et diu el que fas malament que aquell que s’ho calla. Sempre.

M’hi han empès a mi, que no sóc ningú, i a més de 750 persones que en menys d’una setmana s'han apuntat, sense pensar-s'ho dues vegades, a un grup del Facebook del qual encara no sé qui l'ha creat, i evidentment la Plataforma, que sí que ho sé, i que no para de rebre suports per tot arreu. La dada no pot ser menyspreada encara que es digui que el recolzament a la protesta sigui minsa. Es comenta a una de les cartes que el blog de la Plataforma no té comentaris. És cert, és clar. Aquell blog fa bàsicament de base d’enllaços a totes les adreces que parlin sobre el tema. A les entrades dels blogs enllaçats es pot veure que a les entrades que tenen més molla sí que n'hi ha comentaris, alguns d’ells molt sucosos. Malgrat això, cap d’ells no deixen de ser blogs de tipus cultural, i, és així, a menys que el blogista no estigui obsessionat per aconseguir el màxim de nombre de lectors possibles a base de fer la pilota a la màxima quantitat d’altres escriptors de blogs, cap d’ells difícilment aconseguirà un nombre massiu de comentaristes —tot i que ningú pot parlar dels lectors silenciosos. Fins i tot i així, sense fer res per anar a cercar lectors, crec que hi ha casos força espectaculars. De tota manera, per a qui vulgui obrir els ulls, recomano més aviat una visita al Facebook o, encara millor, donar un tomb pel carrer i preguntar a la gent. No sóc l’únic a patir la malaltia ocular. Som molts. I alguns d’ells amb una vista infinitament més qualificada que la meva.

Sobre l’argument que es demana per protestar, jo crec que no en cal més que un: la fotografia. Si aquella fotografia, com he dit fa poc, ha estat un barroer dibuix fet de pressa i corrents, que en realitat no es pretén arribar a perpetrar aquella monstruositat, potser en podrem parlar. Però de moment no n’hi ha cap d’altra. La cosa, és trist d’admetre-ho, no pinta massa bé.

Justament el fet de "no tenir arguments" era una de les crítiques que se'ns feia des d'una de les cartes a l'Eco. Jo crec que la obvietat gràfica és tant aclaparadora que a mi, personalment, no me'n calen més. La foto és per a mi l'únic argument, que parla per si mateix. És un autèntic tret gràfic a la nuca del nostre patrimoni. Que una imatge val més que mil paraules en aquest cas roman més vàlid que mai. Hi ha més gent al poble del que ens pensem que no s’empassen el conte de l’emperador despullat. A d’altres potser no els semblarà tan terrible. Bé, hi tenen dret, tant com els que no els devia semblar tan terrible el que va fer el senyor Luís Cobos amb una selecció de música clàssica, allà pels anys vuitanta, amb l’afegitó d’un caixa de ritmes amb un batec metronòmic. I ep, que els senyor Cobos era un professional exemplar, eh.


La meva reacció primera en veure aquella foto crec que va ser la normal.

--What???

I després em podria haver quedat de braços creuats i deixar que, com que se suposava que tot estava ja dat i beneit, la cosa tirés endavant i au, deixar fer. Doncs resulta que jo no sóc dels que pensa que les obligacions dels ciutadans en democràcia s'acabin a les urnes. Crec que si algú detecta que s'està cometent alguna actuació que va en contra de la comunitat, l'ha de denunciar. Els uns seran més sensibles a uns temes que els altres, hi haurà persones que s'adonaran d'errors que per mi passaran desapercebuts, i així passarà amb totes i cadascuna de les coses. Entre els uns i els altres se suposa que podem col·laborar a aportar la nostra visió de com ajudar a que la nostra societat millori o que, com a mínim, no s'espatlli encara més. En la meva feina de vegades he preparat projectes en la línea equivocada i la visió d'ulls externs m'han fet rectificar. Jo agraeixo que se'm faci veure que vaig errat. De vegades fot, perquè ja has treballat molt. Però a la llarga agraeixes el canvi de rumb i no haver de lamentar haver-la espifiat fins el moll de l’ós. No veig perquè l'ajuntament no hauria de fer el mateix. Agrairia que com a mínim es preguntessin perquè hi ha tanta gent que protesta. Que reflexionessin que potser no es tracta d'un rampell d'un grapat de capriciosos, sinó perquè la paciència d'una part important de la població s'ha acabat, que aquesta gent està molt i molt cremada, i que els esforços per guardar les formes en alguns casos van més enllà del que es pot aguantar. I podrien preguntar-se que algunes d'aquestes persones no tenen cap mania especial als socialistes, així, en abstracte. Jo no els hi tinc cap, us ho puc ben assegurar. En aquest tema, la política me la bufa maximalísticament i em posa molt nerviós quan sento comentaris de qui aprofita aquest assumpte per dir "aquests socialistes..." No potser que no hi hagi algun votant socialista que no senti tan ferit i estafat com jo en aquest tema! No li tinc ganes a ningú, a cap partit. Només vull que aquest crim no es cometi. Tant costa d'entendre?

Doncs bé, tornem a on érem. El que vam fer molts en veure aquella foto va ser reaccionar, individualment i, mica a mica, vam anar contactant.

Després, per part de l'administració local va venir el procès lògic que hi ha en aquestes casos: la venda de la moto. Que si la reforma es fa així hi ha un motiu. O molts motius. Que si cal adaptar els edificis als minusvàlids i moltes altres raons, òbviament indiscutibles, innegociables. El mateix va passar amb l'assumpte de les voreres del centre de la vila. Que calia arreglar les conduccions de gas, d'aigua i altres històries, perquè era evident que eren insuficients i es desfeien de velles. En fi, que en tots els casos sempre hi ha no excuses sinó bones raons, algunes d'autèntica urgència, que demanen que es faci una intervenció ja. La regla de tres que ells després en treuen si algú protesta segueix un sil·logisme perversament fals. La reforma es fa pensant en el bé de l'edifici. Aleshores, qui està en contra de la reforma, està en contra del bé de l'edifici, en contra que s’adapti a l’accés per minusvàlids, en contra de qualsevol benefici social. Perdó, però aquest sistema argumentatiu se m'afigura força cutre, encara que a algun innocent no advertit li pugui fer efecte.

Crec que qualsevol persona normalment constituïda estarà d’acord amb que qui estigui contra aquest tipus de reformes internes, de necessitat no només legal sinó humana, social, ha d'estar per força guillat. Qui ho està? Jo no en conec ningú. I jo és clar que estic a favor de que es trobin solucions a aquests problemes fonamentals, perquè no hi trobo cap plaer a això de fer la vida impossible als minusvàlids. En això sóc així de poc original, afortunadament.

Per desgràcia, com dèiem, amb aquest primer argument basat en el sil·logisme fals que esmentava abans, sempre hi ha una part dels primers protestants que es desinflen. A ningú li agrada passar per un antisocial. Però la història és plena de projectes que s'han repensat i pels que altres mans, altres caps, han trobat solucions que han acontentat els qui volien conservar el patrimoni al preu que fos i la seva adaptació a les necessitats humanes bàsiques. Sempre cal negociar. Es pot perd algun llençol. Però d'un llençol a la meitat del llit n'hi ha tot un camí.

S'està salvant Venècia. Hi ha algun debat sobre si trinxar els edificis per dins o per fora? La polèmica és evident que allà també hi existeix. Però en aquella ciutat la única cosa que es trinxa, si de cas, són les estructures de base, una obra faraònica per cert. Tota Venècia en pes roman exposada al salnitre del mar. No obstant no conec que cap edifici s'encapsuli dins una urna de vidre, ni al qual s’hi construeixin rampes de l’estil de les que es veuen a la foto. He trobat aquest bonic document http://www.international.icomos.org/venicecharter2004/catala.pdf que crec que, encara que no tingui a veure amb la nostra legislació ni res semblant, diu el que crec que llueixen com a punts fonamentals que s'ha de tenir en compte a l'hora d'iniciar una reforma i que sospito que no s'han tingut en compte en aquest cas. Com a mínim no fins al punt que jo veig que hauria calgut.

Acabo dient que estic convençut que molts dels que defensen aquest projecte segur que s'estimen el poble tant o més que jo. Simplement tenen una manera molt diferent de veure les coses. Jo tampoc crec que els senyors de Ciudadanos no s'estimin Catalunya. Ells, des del seu punt de vista, segur que estan convençuts que els que fan els altres partits porta Catalunya a la destrucció. Per ells, la unitat d'Espanya i Catalunya com una simple regió significa el millor que li pot passar a la nostra societat. Jo no crec, amb aquell simplisme tan irracional, que siguin uns feixistes ni res de tot això. Tan sols em sembla que s'equivoquen, que la meva visió és la bona. En aquest cas concret, opino que el que cal pel país és diametralment oposat al que ells volen i que la destrucció que la solució que proposen ens duu a la destrucció i a la pèrdua de caràcter com a país.

En l’assumpte que ens ocupa crec que passa exactament igual. M'importa un bé negre que hi hagi qui, tant en un cantó com en l'altre, vulgui figurar, que pretengui aprofitar la confusió per obtenir algun tipus de benefici particular, de mirar més per a ell que per al poble. No em posaré a acusar els contraris amb aquest argument tan pobre. Primer perquè no conec les motivacions personals de cadascú, no m'interessen i, principalment, perquè és mentida. Sé que tant a la majoria d’ells com la de nosaltres ens mou principalment el cor. Demanaria a aquests senyors doncs que s'abstinguessin de continuar per aquest camí i concretéssim la discussió en el tema fonamental, sense acusacions impossibles de demostrar. Admeto algun insultet i alguna conya feridora, perquè sinó mostraríeu un avorriment ensopit, d'un políticament correcte insuportable. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, i ara hi som a l'era. Doncs vinga, si hi ha una mica de pols ja ens l'espolsarem, caram, que ja som prou grandets. I si alguns quedem barallats, mala sort. La ocasió és important. Amb això crec que tots hi estarem d’acord.

En resum:

Repeteixo, veig gent molt ofesa amb el que diem els que estem en aquesta banda. Els recordo que tant ofesos com ells ens sentim els qui estem a la part del poble on, per obra i gràcia de l’ajuntament, ens hem vist obligats a quedar. La divisió no me l’he inventada jo, no se l’ha inventat ningú dels que hem dit prou. Si hi ha tantes veus que protesten no és perquè siguin les d’una colla de nens mimats –que n’hi pot haver, perquè el dret a protesta el té tothom, nens mimats inclosos—, sinó pel que es pretén fer, de la manera que es vol fer, i amb les manipulacions d'opinió amb que tot plegat es porta a cap. Si algú pensa que jo també manipulo ho pot fer. Evidentment ens esforcem en que el que veiem —com a mínim més de 750 persones més, que s’han expressat per Internet, no ho oblideu— sigui compartit pel màxim nombre de gent possible i que l'únic benefici que busquem és que s'aturi i es plantegi d’una altra manera el que considerem una barbaritat. Una més, de fet, però la pitjor de totes, un precedent espantós. Després d'axiò ja podrien enderrocar la Punta i refer-la de fibra de vidre, perquè ja no vindria d'aquí.

I acabo insistint que si voleu no cal que llegiu res del que dic jo o qualsevol dels blocaires que s’hi ha expressat en aquesta línia, alguns amb molt de més coneixement de causa que jo. Tota aquesta xerrameca us la podeu passar per alt. Només cal que mireu atentament les fotos que s'han publicat i, amb la mà al cor, penseu per vosaltres mateixos si aquest és, com diuen els altres, la millor manera d'engegar la reforma. I si al final realment no podem fer res, doncs OK, emigraré a Samoa a pintar mones. No tinc tanta paciència com l’Espriu, que es quedava en la seva “pobra, bruta, trista, dissortada patria”, malgrat que per tot no hi havia una altra cosa que el paradís que els de Ciudadanos semblen enyorar tant. Si no hi ha més remei que acabar destruint el Sitges que m'importa, m’estimo més no veure-ho. Però encara queda molt perquè això passi.

Avui hi ha la famosa reunió. A veure que passa. Primer que res hem d'escoltar, escoltar i escoltar. I després, si podem, parlar.

Quines ganes tinc de deixar d'escriure sobre aquest tema tan horrorós!

Tinc o no tinc un problema a la vista? Ajudeu-me!

La façana marítima de Sitges, tal com és ara (ja deveu d'estar avorrits de veure aquesta imatge)

El CCCB de Richard Meier. Un edifici modern, força xul·lo, sobretot pels skaters --com el plom del meu fill-- que n'estan enamorats i bla, bla, bla. Res a dir.

El projecte presentat per Josep Emili Hernández Cros

Perdoneu que utilitzi aquesta entrada ràpida —no tinc massa temps avui— per fer aquesta consulta òptica tan personal als possibles lectors. Realment, tinc un problema de vista, de percepció, o alguna cosa pitjor? Que sóc un miop químicament pur és una evidencia absoluta. Però un cop vaig armat amb les ulleres, crec que m'hi aclaro força. Últimament, però, després de llegir i escoltar les opinions de diverses autoritats i tècnics sobre el tema de la restauració del conjunt d'edificis de la part històrica de Sitges, a un, per molt fortes que tingui les conviccions, li acaben entrant dubtes. Potser sí que estic mal fixat. Amb això que diu el senyor tal, amb aquestes bones paraules, aquella afabilitat, explicacions tècniques —amb el seu punt d'obscurantisme terminològic, comme il faut— i un toc de peneta i tot, que el pare i l'avi estan enterrats a Siches i tot allò, he acabat pensant que potser sí que exagero, que en faig un gra massa, que quines ganes de tocar els nassos i que mala persona que sóc.

Ep! jo també tinc l'avi enterrat a Sitges —el pare no: l'home era tan revolucionari que va donar el cos a la ciència, una manera com una altra d'obsequiar el nítxol amb una botifarra fenomenal—, però no puc parlar per ells. A més, potser millor així. Imagineu-vos que els pogués preguntar i em sortissin amb la sorpresa que els agradava el projecte! Pel que pugui ser, m'estalviaré les visites a ca l'espiritista. Per l'altre banda de l'arbre genealògic, com que el meu fill exerceix de fan dels skates, segur que també es posaria al costat del consistori. Per tant, jo parlo només per mi, pel que em diuen els meus ulls. Sóc així de mal fill i de mal pare, que hi voleu fer. En aquestes coses no es pot confiar en la família, els avantpassats, ni que siguin Jaume I. En aquestes coses només cal agafar una cadireta, asseure's davant, a un lloc on tinguem una bona panoràmica, obrir els ulls i la ment, i fer cas a la pròpia percepció. D'entrada jo creia que la tenia bona, la percepció. Però com ja he dit més amunt, després de tot el que he llegit i escoltat, m'han entrat dubtes.

Passa que, gràcies a la gentilesa de l'entrada de Criticartt, m'he adonat que no, que la malaltia ocular que em preocupava es queda en simple miopia, aquella vella companya de tota la vida. Ja puc esborrar la visita que tenia concertada al oftalmòleg. Uf!

Si recordeu, ja vaig dir que el projecte em feia pensar, així, al primer cop d'ull, amb el CCCB de Barcelona. A l'entrada de Criticartt hi apareix la foto que, sense demanar-li permís —Internet és la selva, amiga meva, i més quan la urgència pica la porta, espero que em perdonis— i, ostres, crec que la evidència és evident, valgui el redundant evidencialisme.

Pregunta tonta: a què us sembla que s'assembla més el projecte presentat per l'ajuntament, a la foto de dalt o a la foto de baix? Així de simple. Jo no us dono la resposta. Per mi és d'una indubtabilitat espatarrant. Però callo, perquè si responc pel lector ofendria la seva intel·ligència. Jo us proposo quan fan 4+4 i vosaltres ja em direu la resposta, si voleu. A partir d'aquí, que els escrits triomfalistes que apreixen a l'Eco, les entrevistes i entrevistetes a regidors de diversos partits, a tècnics i altres, en els quals se'ns ven que la resposta és 5, 6, o 700'45, per molta retòrica que mirin d'encabir-hi —sovint d'una qualitat que no s'admetria ni en un parvulari— suposo que s'esfondrarà com un castell de naips d'Heraclio Fournier. Una pila de fum per tapar no sé ben bé què, i que ni vull saber. Jo la única cosa que vull és que la foto de dalt continui assemblant-se el màxim possible a la mateixa foto i, a ser possible, al que era abans que els anys seixanta i setanta ja es fes alguna desgracieta de mal pair.

Lamento la flagrant mirada cap a la lluna, "oh! que maca que és, no fos cas que em busqués complicacions", d'alguna veu que enyoro. Comprenc que no hi ha res com la independència que tinc jo per poder dir tot el que cal dir. No tinc res a perdre ni res a guanyar. Cap cadireta a defensar ni cap en perspectiva. Ni ganes. És perfecte! Ho entenc, la meva posició és fàcil en aquest sentit. Ara, us asseguro que la meva economia no és prou bona com perquè no m'interessés raspatllar esquenes interessants. Ja us ho dic ara des d'aquí, si algú té una feina millor, us prometo que l'acceptaré. Però, com sempre he fet, mai al preu d'acceptar callar. No seria el primer cop de porta que he regalat a nassos subornadors per motius semblants. Sé el que és quedar-se amb la màquina de seure enlaire per voler ser coherent. No és agradable. Però ho és molt pitjor tenir la consciència intranquil·la. Per vosaltres fareu i ho respectaré. Només faltaria.

Entenc que hi hagi qui tingui por de perdre cadiretes. No us demano que feu res heroic: la crisi és dura i portar menjar a casa costa. Al cap i a la fi, només estem parlant de l'aspecte de la façana marítima del Maricel al Cau Ferrat. Total, quina bestiesa, oi?

Proposant solucions

Per cert, mireu que he trobat ara mateix:

http://www.salvaescaleras.com/

De fet, algú ha vist Witness for the Prosecution d'en Billy Wilder? Recordeu com en aquell film el Charles Laughton feia servir un aparell similar per anar als pisos superiors de casa seva? La pel·lícula és del 1957. Han passat més de cinquanta anys. Intueixo que l'invent és anterior i tot, doncs la tecnologia que el feia possible exsitia des d'unes quantes dècades abans. Avui dia, però, sembla que aquests invents són considerats obsolets i mola més fer rampes exteriors. Sí, sí, segur que hi ha explicacions tècniques que demostren que estic equivocat, és clar...

Dissabte, 30 de gener, reunió al palau Maricel per parlar sobre el projecte de restauració a Sitges

Aquest dissabte 30 de gener, a les 7 de la tarda, al Palau Maricel, es farà la presentació oficial del projecte de restauració i remodelació del centre històric de Sitges

La meva opinió crec que queda força clara per a qualsevol que llegeixi els escrits que he fet en aquest mateix blog. És la opinió d’un ciutadà de Sitges, normal i corrent, sense coneixements tècnics de cap mena, però que té ulls a la cara. Una altra cosa que té aquest ciutadà és ganes d’escoltar i saber exactament que es pretén fer. És cert que fins ara no hi ha hagut cap argument que m’hagi convençut de que estic equivocat amb la idea de que el que es pretén fer és una barbaritat notòria. No màxima, perquè les possibilitats de destrucció sempre poden anar més enllà.

Els arguments que he escoltat denoten un nerviosisme força amateur, amb una estratègia matussera que fa una mica de llàstima i tot. En general van en la línia dels que fan servir alguns contraris a les parelles de fet, quan diuen que si no et cases per l’església inevitablement acabaràs pegant la teva dona. Adaptació per a minusvàlids? Caram, i tant! Però és clar, degut a les meves ignorància tècnica jo he tingut els meus dubtes sobre les meves sospites de si que es pot fer són equivocades. Com en el cas d’aquell casament hipotètic, potser sí que si no em caso per l’església començaré a assotar la meva companya com un possés. I sí, els dubtes me’ls han desfet persones que sí que en saben de com posar una biga i que no caigui l’edifici. Així com pots anar a viure amb algú sense ahostiar-lo, qualsevol edifici, per vella i enrevessada que sigui la seva estructura, es pot adaptar per a minusvàlids sense tirar endavant amb canvis traumàtics com els que es veuen a la famosa foto.

Amb tristesa haig de dir que no n’espero gaire de la reunió, escaldat per la inutilitat de la que vaig assistir sobre la remodelació del carrer Jesús. Encara espero el referèndum que allà se’m van prometre davant les meves observacions que crec vaig exposar educadament. Però opino que cal anar-hi. Cal anar-hi per primer escoltar, i després, només si es té alguna cosa constructiva a dir, parlar. El meu desig és de que hi vagin professionals que sàpiguen com trobar solucions que no malmetin encara més l’estètica d’aquest entorn tan estimat, que siguin aquests els que aportin dades. Els ciutadans hi podem dir moltes coses també, i parlar quan ens toqui, però la veu primera ha de ser sempre la de l’expert. En definitiva, cal anar-hi i dialogar. Si algú no deixa parlar a algú altre, si hi ha un sector disposat a rebentar la reunió —ni que sigui que opini com jo—, si es fan servir insults enlloc d’arguments, jo agafaré i me n’aniré. A veure si podem fer una reunió civilitzada entre tots, d’una vegada. Apassionada també, d’acord, però civilitzada al capdavall.

Jo ja ho sé que més d’un em té per un friki. I potser ho sóc. Però no només sóc això. I una cosa que no sóc en absolut és un sectari. No estic casat amb cap sector d’opinió, ni amb cap partit, i en les coses que tenen a veure amb el que m’importa no segueixo consignes. El que sí que he fet, evidentment, és ajuntar-me amb tots aquells que estiguin disposat a lluitar perquè aquest projecte es faci, sí, però d’una manera coherent i el més consensuada possible, denunciant qualsevol interès polític, si aquest hagués tret el nas. Al final, però, cal dir que això últim no ha calgut. Per sort, tampoc depenc de cap partit per mantenir la meva feina.

Els qui polititzen aquesta situació i fan crides partidàries s’equivoquen de pel a pel. No em cansaré mai de dir que les qüestions de patrimoni estan pel damunt de sectarismes polítics. Conec persones de totes les opcions polítiques que estan fastiguejades en com s’ha portat i s’està portant aquest assumpte. Els responsables polítics tenen una oportunitat d'or per mostrar la seva capacitat d'escoltar que pensa una part del poble, i aquesta, en retorn, la possibilitat d'expressar-se amb serietat. Si us plau, per molts nervis que hi hagin, no perdem els papers. Tots sabem de quina banda està la raó. No cal forçar-la, perquè de tant evident que és la seva llum fa mal a la vista.

Fins dissabte,

Ja torno a ser aquí

"L'amor a la humanitat és literatura declàmatòria: per salvar a un amic deixariem matar cent mil xinesos". -Santiago Rusiñol.

És una de les frases que més m'agraden de tots els temps. Hi estic totalment d'acord. I crec que qui pensa així no és un mal parit. Ans el contrari: qui prefereixi que morin els seus amics que una gernació de xinesos millor que no se m'acosti. Un mostre d'aquest tipus em fa por, no el vull com amic ni en pintura.

La frase, evidentment, funciona en sentit revertit. Malgrat el seu eurocentrisme estètic és d'una universalitat perfecta en les seves intencions bàsiques. Pels xinesos se'ls hauria d'adaptar amb 100.000 europeus, o americans, o aleutians. Seria just.

Amb tot, una darrera pregunta, retòrica potser: Què fer quan alguns dels teus millors amics són xinesos?

Bon dia a tothom.

Un regal meravellós

Castell de foc a Sitges, des de la Platja Sant Sebastià. Fotografia de Maite González

A partir del dimarts que ve, desapareixeré fins el dia 19 de gener. Al llarg d’aquestes setmanes haig de fer algunes coses, a un lloc on l'accès a Internet no està assegurat tota l'estona. No vull marxar, però, sense compartir aquesta fotografia del castell de focs, vist des de la platja sant Sebastià, amb qui doni un tomb per aquesta pàgina, sigui amic o enemic. Lamento que hagi de ser a través d’aquesta reproducció que no li fa justícia, de cap manera. No me n’he pogut estar. L’artista que l’ha pres ha tingut la gentilesa de regalar-me un punt de llibre amb la imatge impresa. Des del primer moment que m'he quedat mut. De debò.

Havia vist altres instantànies des d'aquest angle, enmig les espurnes i el fum dels focs. Algunes m’havien enamorat. Però aquesta té alguna cosa especial que no sé explicar. O moltes. Tot el dia que miro de dir quelcom, trobar un adjectiu just, que no l’embruti. Em dono per vençut. Mireu-la i ja us ho fareu vosaltres mateixos. Ella, per la seva banda, crec que es defensa sola. No cal que unes paraules encartonades pretenguin aconsellar com s’ha d’assaborir, que cal pensar, sentir.

Moltíssimes gràcies per tot, Maite i Lisset.

Discurs contra el projecte de destrucció de la façana marítima històrica de Sitges

Com que em consta que aquest i altres blogs locals són arxivats per l'actiu equip de Ràdio Maricel, aquí deixo la meva opinió sobre la barbaritat que s'està a punt de cometre a la nostra vila.

La façana marítima històrica de Sitges, tal com és ara

La imatge virtual publicada a l’Eco de Sitges on es mostra com ha de quedar

El temps no s’atura i cada dia es presenten nous reptes. En conseqüència, qui no està d’acord en que es plantegin iniciatives per afrontar-los i fer avançar el nostre poble? Però així com s’ha de mirar que aquestes iniciatives responguin a les necessitats bàsiques de la comunitat, tampoc es acceptable que, si es pot evitar, es malmeti la fesomia d’algunes parts del nostre entorn històric.

A l’hora de debatre com s’ha de protegir el patrimoni arquitectònic local, cal que es parli clar i amb el màxim rigor possible. Qui defensi el reemplaçament total o parcial del que ja existeix, ha d’oferir arguments que no admetin discussió, i entendre que eliminar allò que ja és bo és un malbaratament innecessari d’energia, temps i diners. Per la seva banda, qui avoqui per la preservació, més o menys completa, ha de tenir en compte que l’aspecte de Sitges no ha estat sempre el que coneixem. Ni en la seva totalitat, ni en cap element individual. Tot el que es pretén conservar, en algun moment suposà la substitució o modificació d’una obra anterior, i de vegades l’ocupació d’un espai verge.

Els més grans del poble són el testimoni viu d’aquestes transformacions, sovint traumàtiques. Ells han patit més que ningú la desaparició del paisatge sentimental de la seva infància, la seva joventut. No cal, però, tenir una edat per entendre aquest sentiment. A qui més i a qui menys li han apunyalat els records. I cadascú du les ferides com pot. Aquell camp on hom jugava de nen, aquell raconet salvatge on fèieu el mec d’adolescent, ara és un nou barri, amb nous carrers, noves edificacions, nous equipaments, gent que no saps qui és. Però hem d’aprendre a acceptar aquests canvis perquè són inevitables, obligatoris. Jo m’hi revelo, perquè sóc un tossut. Però no aconsello a ningú que m’imiti.

Per bé o per mal, tots fem el nostre sacrifici personal per acceptar-ho. Acabem entenent que cal eixamplar l’horitzó urbanitzat, transformar algunes zones, adaptar instal·lacions obsoletes i reorganitzar algunes de les funcions que tenien quan érem al segle XX i la població molt inferior. Seria ideal que aquests modificacions es fessin amb la màxima sensibilitat. Això, per desgracia, no sempre passa.

Aquestes actuacions sempre han generat debat. Com ha de ser. I no totes les que s’han comés han estat bones, ni realitzades amb tota la netedat que caldria. Tanmateix, hem de ser justos i acceptar que n’hi ha hagut que eren indispensables, i algunes d’elles, objectivament, molt positives. La urgència del pas del temps ens obliga a prendre decisions que no sempre són del gust de tothom.

L’explosió turística dels seixanta i, sobretot, la creació de noves vies de comunicació dels vuitanta han suposat les principals empentes que han disparat la demografia local. Al llarg d’aquests últims trenta anys, tots sabem que hi ha hagut una alternança entre socialistes i convergents. La sensibilitat que han motrat ambdós governs ha estat diversa, desigual en tots els àmbits. Seria injust acusar les dues forces de no haver volgut mai el bé del poble, negar les tasques que uns i altres han fet correctament, i que no sempre han estat prou valorades per un poble que sovint ha viscut d’esquena a elles. Els ciutadans també hem comés també errors. I jo el primer. Però pecaria d’ingenu negar que tots els governs han fet operacions deplorables, danys irreparables, mogudes per visions tancades, per interessos no sempre clars. Però fins ara mai ningú havia gosat tocar, d’una manera tan maldestra i destructiva: la façana del conjunt d’edificis històrics que inclouen el Cau Ferrat i el Palau Maricel.

L’estat en que es troba totes les façanes i ornaments addherits de la part antiga de Sitges és penós i requereix una restauració meticulosa i exhaustiva. Parlant clar, cara. I malgrat la crisi, no crec que hi hagi un sol sitgetà, o amant del poble, que no desitgi que es bolquin els recursos que calguin per cridar als millors professionals, restauradors artístics i tècnics que avaluïn els danys que s’han produït al llarg dels anys. El conjunt està situat davant el Mediterrani, amb una posició estratègica que en realça la seva bellesa, alhora que en fa pal·lés el seu desemparament davant un onatge que no ha parat d’assotar la seva cara frontal i els seus fonaments al llarg d’uns quants segles.

En definitiva, que cal fer el mateix que es pretén amb Venècia, amb les piràmides d’Egipte, amb el Partenó d’Atenes; el que s’ha fet amb la Torre de Pisa i amb tot aquell monument que forma part de la vida dels seus veïns, del patrimoni de la humanitat, ho digui la UNESCO o no. No vull dir que el nostre poble sigui més important o la seva bellesa superior a la de les meravelles esmentades. No seria just, ni per antiguitat, ni per influència, ni sovint per la quantitat d’alteracions que han adulterat en molts del seus detalls l’aspecte actual, en absolut l’ideal. Però per nosaltres, com ja he dit, sí que ho és d’important. I així ho ha de ser si som sitgetans dignes de merèixer aquest nom. Cal remoure cel i terra per trobar solucions gairebé quirúrgiques d’ingenieria, tractaments amb les més modernes tecnologies i materials. Han de venir els millors artistes i historiadors, assessorats en tot moment per experts locals, capaços d’avaluar els danys i restituir amb exactitud mil·limètrica tot allò que s’ha fet malbé o es troba en mal estat.

Ja fa temps que se’n va parlar d’un projecte de restauració de tot el conjunt. Com és lògic, la major part del poble estava d’acord en que s’actués el més de pressa i millor. La unanimitat era gairebé total. Les votacions que es feien eren totes positives, a favor. Tothom estava convençut que les coses es farien amb sentit comú. I, al final, és el que s’ha fet? No. Ni de lluny.

Aquest mateix divendres es va fer pública la imatge virtual del projecte. No es pot dir que no hi podia haver un horror pitjor, perquè la capacitat de superació de mal gust entre molts arquitectes actuals està més enllà del que la nostre imaginació pugui somniar. Però en comparar les fotos, creiem que és evident que sembla una burla publicada el 28 de desembre. Però per desgràcia no eren els Sant Innocents.

Les valoracions fetes per un expert local que conec posa els pels de punta, tant per com ha anat tot el procés com per tot el que es pretén fer i les conseqüències futures, amb impossibilitat de retorn. Però deixem que siguin ells, els experts de debò, que vagin informant la població dels detalls del crim. Com que a mi em mareja el sang i fetge, parlaré només del que salta a la vista a tothom que hagi nascut amb dos ulls al rostre. El que apareix a la imatge virtual és una versió neta de la imatge actual, o és una cosa diferent? Tinc alguna malaltia mental degenerativa que em fa veure visions? Perquè si la tinc i estic equivocat agrairia que algú m’informés.

I ara ve el pitjor: ja està tot firmat, segellat, dat i beneït, amb visita de ministre espanyol inclosa. El gener comença el buidatge dels museus i l’abril les obres. Segons l’ajuntament, ja no hi ha possibilitat de fer cap pas enrere. Ho diuen cofois, i a l’Eco on apareixia, no hi ha cap article de ningú histèric, emprenyadíssim, que vogués aliar-se amb Bin Laden per fer net d’una vegada. Admirable.

Amb l’actuació que s’està disposant a portar a terme, no es pretén restaurar. Es pretén canviar. Igual que en qüestió de menys de dos anys s’han canviat parts essencials del poble sense que ningú sembli haver mogut un dit per impedir-ho. S’ha protestat aquí i allà. Alguna carteta a l’Eco o a d’altres diaris d’àmbit nacional. Alguna rondinada a algun blog. Però accions conjuntes molt poques. Per dir-ho clar i català: cap.

Així no ens ha de xocar que el consistori tiri pel dret. Que es destrueixin les voreres de bona part del poble fins a convertir el centre comercial en la mateixa maqueta asèptica, de mida natural, que es pot veure ara a qualsevol poble català, ja sigui de platja o de muntanya, o qualsevol barri de Barcelona. Encara com no s’hi han instal·lat les files d'estaques de ferro, pensats amb la intenció —diuen— d’impedir l’aparcament de vehicles. El que és segur és que alguna empresa està fent un gran negoci carregant-se l’aroma i el sabor centenari d’un munt de viles del país, uniformitzant-les al més pur estil soviètic.

Ningú ha mogut un dit per aturar la destrossa aberrant que ha suposat la platja Sant Sebastià, especialment l’horror de rampa que es veu davant l’ermita del cementiri. La divisió d’opinions al respecte d’aquestes actuacions és variada, com sempre. Hi ha qui ho troba millor i tot. De persones amb poca educació sensitiva n’hi ha hagut sempre. Però se suposa que aquest és el poble dels artistes, d’una població, acostumada com està a veure’s exposada a una quantitat d’activitats artístiques poc usual, amb una educació plàstica superior a la de la mitja de pobles. O no?

És canvia allò que no funciona. Es crea allò que era necessari però no existia. El que és perfecte es conserva exacte. Al conjunt d’edificis que formen el nucli històric de Sitges no és tracta d'aixecar un nou hospital, on la racionalitat, el minimalisme funcional i l’estudi dels espais per a facilitar la feina del personal i minimitzar l’estat d’angoixa dels pacients han de ser elements bàsics a tenir en compte. En un centre d’aquest tipus cal aplicar-hi la modernitat més extrema. Però aquí estem parlant d'una cosa antiga. I l’arquitectura antiga no en té res de racional. O, com a mínim, no de la racionalitat que ensenyen a les escoles d’urbanisme. És una racionalitat que no en sap res de Walter Groppius, de la Bauhaus, què està molt bé pel que val.

Però aquí, aquest camí no només no salva sinó que assassina. El conjunt històric de Sitges no en sap res de tot això. No entén que volen aquests nouvinguts que saben tant de lletra. Ni falta que li fa. Perquè ell no entén que vol dir “racionalització”, un mot que ni existia quan es va posar la primera pedra de la casa de pescadors primigènia. Perquè el conjunt històric de Sitges només entén el mot “raó”, un mot molt antic, avui dia gairebé una peça de museu. I raó és el que té, el que exsuda per cadascun del pors de les seves parets velles, emblanquinades i reemblanquinades, una i mil vegades, i punyeterament esgarrapades pel salnitre del mar, cruel company que, lentament, li dóna vida i el mata a la vegada.

Quan un filòleg s’enfronta a una obra mestra de la literatura i en fa una versió crítica, sabeu el que fa? Recorre al text original, ja sigui manuscrit o mecanografiat. Analitza les versions corregides pel propi autor i es queda amb la darrera. Els llibres antics pateixen, al llarg de les seves edicions, corrupcions de tot tipus. Correccions basades amb males interpretacions de l’original —llegir “cínica” on hi posa “l’única”— i casos d’hipercorrecció i de censura. Si en el primer cas parlem d’errors humans —la lletra d’alguns autors és refotuda d’entendre— en el segon cas és imperdonable. De tot això en sap molt el senyor Narcís Garolera, expert on els hi hagi, netejador i restaurador d’incunables magnífics.

El que pinta els calçotets a l’obra de Miquel Angel, però, no es pot prendre a si mateix per a superior al mestre que desvirtua. Ell ha de saber que, com a mínim, és un miserable mercenari i com a tal, actuar en conseqüència.

Se’m dirà que satisfer tot això que somnio pel conjunt del nucli històric de Sitges valdria massa diners. M’han arribat informacions que això és, en aquest cas, mentida. La suma que es s'emprarà per convertir la façana històrica, amb la seva desigual verticalitat, tan mediterrània, tan plena de sabor, en una espècie d’Illa Diagonal de Moneo —com d’una manera genial va comparar un blogista— o el CCCB són molt superiors. Aleshores trobem que la estafa és doble. No només se’ns robarà una part de la nostra identitat, sinó que a sobre se’ns robaran els calers. Bé, no directament, sinó al govern espanyol, la qual cosa té la seva part de gràcia, després de tot. La visita del ministre Blanco només va fer que s’arrodonís el sainet.

Us deixo ara unes paraules de Josep Pla i de Josep Maria Espinàs, de propina, citades al text del primer.

“Aquí hi ha el Cau Ferrat, museu notabilíssim fruit del pas de la població de Rossinyol. Aquest museu té un valor especial, perquè, a part de la seva qualitat intrínseca, té un gran sabor d’època. Mr. Deering, un important industrial nord-americà, amic de Ramon Casas i, per tant, de Rossinyol, que passà per Sitges, féu restaurar —amb molt d’encert i molta distinció— els antics edificis que formaven l’Hospital de Sant Joan i les seves construccions adjacents. Sorgí Maricel, que avui és un important museu que no podem deixar de visitar, perquè s’ho mereix el fons d’obres artístiques que el constitueixen (aquí l’autor descriu les col·leccions incloses al museu) El conjunt de Maricel és esplèndid. Aquestes dues grans institucions constitueixen amb l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla (segle XVII ampliada el XIX), la veritable arrencada de Sitges. Tot plegat forma un conjunt de bells edificis que han convertit el Baluard en un monument del nostre litoral, distingit i ple de senyoria. veritable arrencada de Sitges.
(…)

Sitges creix sense parar però sense destruir-se ella mateixa. L’ampliació podrà ésser projectada a tants quilòmetres com sigui necessari. El seu cosmopolitisme podrà augmentar i podrà afermar-se el seu ambient internacional. El cas és que el Sitges arrelat serà intocable, fix i permanent. Sitges ha pogut resistir setanta anys de popularitat periodística permanent, sense perdre la seva autenticitat, sense destruir-se. Això té un mèrit positiu. Només cal veure el Sitges antic —relativament, és clar—, passejar-hi pels carrers, observar l’esforç que hi ha fet per conservar la seva gràcia i per augmentar-la, per a comprendre que és una de les poblacions més tradicionals del país. Josep Maria Espinàs té tota la raó quan escriu: “Sitges té dos quilòmetres i mig de passeig a la vora del mar, i aquesta amplíssima i elegant badia i, sobretot, la urbanització que l’estructura és una de les coses més reeixides que es poden veure al nostre país en matèria turística. Aquí no hi ha hagut precipitació cobdiciosa. Si en altres indrets de la costa hi ha hagut un turisme massiu destructor de la ciutat en que descansa, aquí s’ha produït una mena de turisme progressiu, constructor de la ciutat que necessita. Sitges té avui l’aspecte, especialment aquesta cara que dona al mar, d’un dels més acreditats i sòlids centres del turisme europeu”.
(…)

La incessant construcció de Sitges d’edificis de nova planta ha fet augmentar notòriament la volumetria urbana i el líquid imposable. Però la natural progressió no ha destruït ni desvirtuat gens l’encant del Sitges de Rossinyol i de Benaprès, de Casas i Deering.
Sitges és una de les poques poblacions catalanes que, de sempre, ha superat l’actitud fatalista que les desgràcies públiques i les circumstàncies generals han imposat. És una població que viu de la seva substància, de les seves iniciatives i del seu esperit, d’aquell esperit que els seus vells creadors li infongueren i que la població ha comprès.”

Guia a Catalunya, versió de 1970, Josep Pla

Què diran els escriptors i visitants del futur amb el Sitges que ens està quedant? Tornaria a dir el mateix Pla, per exemple, unes paraules semblants a aquestes de més amunt? Molt ho dubto.

No ens podem quedar de braços creuats davant un atac com aquest. Anava a dir sense precedents, però no és cert. Passa, però, que el poble sempre, més o menys, amb alguna ferida aquí i allà, se n’ha acabat sortint. Ja als anys seixanta, Miquel Utrillo fill va moure cel i terra per aturar la construcció d’un monstruós port davant el mateix conjunt que ara, amb intencions aparentment més nobles, també es vol amagar sota una capa de ciment i vidre. Comparar els dos projectes podria ser acusat de capciós. És cert que aquell era especulació pura i dura, un horror amb totes les de la llei, que hauria convertit Sitges en quelcom que hauria fet que Benidorm semblés una joia de la conservació arquitectònica. Però en algun sentit, l’actual és pitjor: representa una actuació directa damunt les façanes, amb l’ocultació de finestres, remodelació d’edificis sencers, obertura de noves i tot un seguit d’etzèteres de mal pair. El que si que són semblants són els arguments dels criminals —que si “el progrés”, que si “el benefici del poble” i la cantarella de sempre— però el senyor Utrillo, en ple franquisme, en una societat suposadament més esporuguida que l’actual, ho va aturar. Tot i que llavors també hi havia ciutadans que deien que no n’hi havia per tant, i que s’empassava les mentides que els contaven, el poble de Sitges s’hi va encarar, i se’n va sortir. I l’infecte projecte se’n va anar en orris, kaputt, a l’infern dels pecats no comesos.

I ara què? Serem còmplices tots plegats d’aquest crim? Serem dignes d’aquells sitgetans que al seu moment van saber dir no?

Perquè ara és el moment de dir que NO.

Des de la independència de pensament, ideologia política, creença religiosa o procedència, hem de dir que no.

Des dels mateixos votants socialistes —que estic convençut en la seva majoria abjuren d’un desastre de tal tipus, que no té res a veure ni amb la ideologia en la que creuen, ni amb la de cap altre tipus, més que en la de tirar pel dret i anorrear un patrimoni que és de tots amb complicitats que hauríem d’investigar i denunciar— fins els convergents; des dels independentistes fins els espanyolistes; des dels sitgetans de soca-rel fins els nouvinguts de terres properes o llunyanes, hem de dir no.

Des del més vell fins el més jove, des del més ignorant fins el més instruït, des dels que treballa amb les mans fins els que ho fan amb el cap, passant per aquell que en aquest moment no poden no té feina i aquell que pot viure sense haver de fer un cop de pal a l’aigua, hem de dir no.

Des del del Barça al de l’Espanyol, del Madrid o el Sant Gemain, fins el que no pot ni sofrir el futbol; des de l’amants de les corrides de toros fins els que li produeixen basques, hem de dir no.

Tots, tots hem de dir no. Per una qüestió de decència bàsica com a poble, com a ciutadans, com a forasters amants de Sitges. Hem de dir no per demostrar que amb nosaltres i el que és nostre, dels nostres pares, dels nostres avis i de tots aquells que no són aquí per poder-ho defensar amb les seves pròpies mans i les seves veus no s’hi juga.

No ens canviaran el que es nostre. Malgrat que hagin convidat un ministre de Madrid, malgrat que ja estigui tot signat, malgrat que diguin que comença el compte enrere, malgrat que ja es comencen a veure les espatlles de sitgetans que s’arronsen amb el “què hi farem” fatalista, conformista clavat a l’ADN.

Aquesta vegada no. I el que es pensaven que no podrien canviar, canviarà.

No deixem que la façana marítima històrica de Sitges sigui convertida en el CCCB!

Però per sobretot: no fem cadascú la guerra pel nostre compte. Posem-nos d'acord. Protestem en privat, escrivim tot el que poguem, allà on sigui possible.

És clar que sí!

Com més textos, com més punts de vista hi hagi perquè les nostres clarividents autoritats s'adonin del que estan a punt de fer, millor. Però les accions les hem de fer conjuntes, sense protagonismes, ni personalismes. La lluita és de tots. Si algú descobreix que jo mateix em passo, si us plau, que em faci callar, ni que sigui amb un cop de maó al cap. Però només perquè ell parlarà millor, amb més criteri, però també amb més força. El primer ha de ser, per damunt de tot, la defensa del poble. Que ningú aprofiti aquí per posar-se medalles, manipular o acaparar poder!

Ara només cal que els qui poden fer alguna cosa no es desinflin. Però no patim, crec la cosa va bé.

Entre tots aturarem aquesta barbaritat.

ALERTA: VOLEN DESTROSSAR LA FAÇANA MARÍTIMA HISTÒRICA DE SITGES!!!

Vista de la façana marítima del conjunt del Palau Maricel i els demés edificis, tal com estan ara (fotografia gentilesa de Criticartt, a qui li he robat sense demanar-li permís. Confio que entendrà que la urgència és la urgència)

Ja ho advertia Criticartt al seu blog (cliqueu el nom i llegireu l'article que ha fet) i avui ja està a l'abast a tot el poble de Sitges a la portada de l'Eco de Sitges. La façana marítima històrica del poble des del Cau Ferrat al palau Maricel i todo cuanto pillo fa temps necessita una restauració urgent i cara. Tan cara com vulguin, que el poble sencer la pagarà a gust.

Però per fer això:

Simplement

Primer les voreres i tantes altres coses. Però ara ja s'ha arribat al cor del poble. Aquest pas és absolutament inadmisible i no ens podem quedar creuats de braços. No acostumo a ficar-me en embolics d'aquests, però això, per mi, ja és la gota que fa vessar la copa. Entenc que qualsevol persona que estima Sitges se sentirà ferida en veure el que es pretén fer. No ho faran. Cal fer alguna cosa

ARA MATEIX, JA!

Cal començar a activar alguna cosa, fer algun tipus de moviment per aturar aquesta acció vandàlica --una més, la més bèstia de totes fins ara-- i per això cal que s'ajunti la gent amb un mínim de sentit comú, siguin del partit polític que siguin.

No estic disposat a treballar per la oposició, en la qual no confio gens.

És una qüestió de dignitat elemental que ha d'estar molt pel damunt de qualsevol moviment, partit o ideari polític existent.

Es tracta, simplement, d'actuar i defensar una cosa que és de tots.

Jo ho tinc claríssim, per mi és una declaració de guerra en tota regla que l'ajuntament ha fet contra el mateix poble. Un atac a traició, per l'esquena, com el de Pearl Harbour. No hi veig cap diferència entre llençar una bomba o fer això damunt d'aquells edificis.

Doncs quan t'ataquen, et defenses. Quan un ajuntament ataca un poble, el poble s'ha de defensar. És així.

Disculpeu que l'escrit sigui tan sapastre, però la urgència és la urgència.

Lo flume grand

Max Roqueta (Argelièrs, l'Ereau 1908 - Montpeller, 2005)

Després de tot una sèrie de neguits, tinc ganes de fer net amb aquest text que no és meu. Ja ho voldria!

No sé que passa avui, però és el dia dels rius. A tot arreu on vaig, trobo gent que parla de rius, amb uns texts fantàstics. Mireu l'entrada al blog d'avui del Joan-Daniel Bezsonoff o la del de la Joana.

Us vull transcriure aquest, Lo flume grand (El gran riu, en occità), de Max Roqueta, sense que serveixi de precendent. No es tracta d'anar transcrivint textos, que per això ja hi ha els llibres. De tota manera, aquest és un volum difícil de trobar a aquesta zona de món i crec que aquesta transcripció, modestament, pot fer-li més bé que mal.

Lo flume grand és el primer text del llibre Verd Paradís, tot un seguit de narracions escrites per l'escriptor occità Max Roqueta (1908-2005) entre el 1934 i 1958 i publicat en una versió bilinqüe occità-català el 2005 per Galerada. La edició i la traducció va córrer a càrrec de Jaume Figuers i Trull, un occitanista cultíssim. No em vull alargar més en aquesta presentació, sinó anar directament al que importa. Espero que sapigueu perdonar que era de justícia mencionar els noms dels involucrats en això que ve seguidament. Malgrat tot, us faré la broma de posar-vos els text en la llangua original, apa. A veure si ho enteneu. A sota, però, us trobareu amb un petit glossari de paraules difícils traduïdes a la llengua d'en Capri, perquè no em maleïu gaire els ossos. Si algú fa una traducció ben maca, tindrà premi, au.

Amb tots vosaltres:

Lo flum grand

de Max Roqueta

Un còp èra un flume grand tan larg que l'imatge del cèl s'i perdiá dins lo cel. Veniá de luònh. Cent Païses i vojavan son aiga. Mil riussets fassián cent rius e los cent rius mesclavan sas aigas dins lo flume.

Un jorn, un òme de las bocas del flume remontèt de long de la riba, e, de riu en riusset, venguèt dins una comba de montanhòla ont d'òmes vivián sens saber çò que se passava defòra. E, quand lor parlèt del flume grand, li rigueròn al nas: "Nostre riusset es d'aiganèu e bombís dins los pèiras, e los manits de tres ans l'escamban tot lo jorn. Nostre riusset es un riusset e nos fasètz ben rire amb vostre flaume grand."

Dins una autra comba, coma lor disiá que las aigas de las doas combas se mesclavan per faire un riu manquèron de l'amalugar. "De qué, li diguèron, nos venètz assajar de contar que nòstra aiga que giscla cantata d'una bauma sacrada ont an parlat los dieus, pòsca èstre quicòm de parièr coma l'aiga de la comba nevosa?" E l'emmanderòn a còps de peiras.

Dins un autre canton de la montanha foguèt quicòm mai: "Un flume, disètz? E de qu'es donc aquò que vos creba los uòlhs? Se i a un flume grand jos lo cèl es ben aquel ont lo cèl se mira."—"E los autres rius?"—"Nos parletz pas de vòstra fanga!"

Pasmens, d'aicí d'alai, un òme lo seguissiá como tornava davalar cap a las bocas del flume grand. E, coma venián a un ponch ont tres riussets se mesclavan per faire un riu, los quatre òmes s'agenolhèron esbleugits de la grandor, adejà, del miralh caminant que grèu, e lent e poderós, passava entre vilas e camps.

Es aital que d'òmes venguts dels quatre vents s'acampèron un jorn sus la riba del flume grand. Lo cèl de l'aiga se maridava a l'orizont al cèl de l'èr. Cent vilas ufanosas e clinadas sus l'aiga s'i miralhavan coma tant de nòvias, e los cants dels marinièrs s'encauçavan dins la lutz entre estaminas. L'òme de la comaba nevosa, sa man dins l'aiga se gelava a retrapar la frescor verge de la nèu. E l'òme de las espelugas s'emalherava de las ombras dins l'aiga fonsa. E lo de la plana i vesiá ondejar e fernir de pibolas. Las caras totas que de riusset en riu s'èran clinadas sus las aigas avián fach del flume grand aquel miralh qu'ofissiá, la nuòch, al pòble de las ensenhas, lo còr silenciós de tot un pòble d'òmes.

Per Enric Esprieu

flume: riu

bocas del flume: delta, desembocadura

comba: coma, vall

bombís (bombar): saltar

manits: infant

escambar: trencar-se la cuixa. Aquí, però, seria més aviat "passar d'una gambada" (suposició meva, feu un cas relatiu)

amalugar: apallissar, estomacar

bauma: cova, espluga

creba (crebar): rebentar, foradar

fanga: no arribar a vell

pasmens: nogensmenys, tanmateix

estamina: estemenya (un tipus de planta)

pibola: pollancre