Aigua a la Terra? Sí. Aigua a Mart? També. Cap problema?

En lloc d'encarar la Terra versus Mart per què no posar l'una al costat de l'altre, com a bons germans?

Aigua a la Terra? Sí. Aigua a Mart? També. Cap problema?

La típica foto amb la típica frase: "No hi ha diners per buscar aigua a la Terra per saciar els milions d'humans que moren de set, però sí per enviar una cara sonda que investigui si hi ha aigua a Mart". En fi, més o menys...

Estic una mica fart que s'agafi la ciència com a boc expiatori de tots els mals del món. No hi ha dubte que ella també té les mans tacades de sang per no poques de les penes que pateix el món, però no hi ha cap activitat humana, fins i tot les que provoquen una automàtica adhesió popular, neta de culpa. Si continuem per aquest camí, si volem ser justos de veritat, no justos a la mida de la nostra ignorància parcial, el mal (1) es troba a tot arreu. La literatura, l'art, el pensament, fins i tot els que generen l'aplaudiment més consensuat, han fet tant de bé com mal, en un percentatge a favor o en contra impossible de calcular. No tant, potser, per ells mateixos sinó per com s'han entès, llegit, aplicat els seus exemples. Amb tots els meus respectes, deixar anar una frase com la que amb tant entusiasme s'esbomba per les xarxes socials al meu entendre equival a dir "l'ésser humà té diners per inaugurar una biblioteca amb instal·lacions modernes i milers de volums però no per salvar els milers de vides que es podrien salvar amb aquells mateixos diners". Ah, si no anem més enllà (no fos cas que ens esquitxés alguna elevació espiritual a la qual ens hi dediquem, o que fins i tot l'administració potser ens subvenciona), que descansada queda la nostra consciència feta al blanc i el negre, daltònica davant els grisos, quan alguna postaleta d'imatge impactant ens assenyala el dolent de la pel·lícula.

El saber ens salva. És el que dóna contingut a la nostra existència com a humans. De vegades per mal. Entesos. Aquesta contradicció no la podrem evitar mai, per desgràcia, tampoc. Però al capdavall un dels principals beneficis del saber és salvar-nos, millorar-nos, tan fa que vingui a través dels coneixements científics com artístics, literaris, reflexius. Els defensors de la idea que la Terra és plana usaven, entre d'altres arguments, aquest mateix de les postaletes de Facebook i Twiter. Ara associem el fet de creure que la Terra té forma d'aspirina i que no és el centre de l'univers a la intolerància i la ignorància cruel que va portar a molts científics del passat al martiri. Ens sembla de conya la ciència de fa 500 anys i encimem com a herois els seus defensors, però amb l'actual i la cara tecnologia i equips necessaris per avançar en cada camp no tenim cap inconvenient a acusar-la de malbaratament i causa de les injustícies del món. D'acord, doncs acusem-la. Aleshores siguem coherents, però. Una coherència fàcil d'assolir, com de parvulari, d'aquelles en les quals fins i tot jo me'n sortiria d'usar. Si estem convençuts que sortir de la ignorància científica és això, una despesa inútil, perquè ja sabem suficient en aquest camp, perquè ja podem parar-nos aquí, perquè amb saber que no som el centre de l'univers ja n'hi ha prou, convencem-nos també que sortir de tota ignorància en els altres camps del saber, allò que se'n diu "humanitats" també ho és.  Que el fet que les humanitats vagin a menys, que cada cop més se sabotegi aquesta branca imprescindible del saber no ens torni cecs i injusts. Estiguem a la seva alçada i siguem creatius i racionals. Acusem també tota despesa que tingui a veure en preservar el passat, les diverses cultures, per promoure la lectura, l'art, subvencionar aquells artistes excel·lents que es troben en una posició feble, la llengües amenaçades, minoritzades,  i tot l'etcètera de coses que si anessin a menys suposarien un empobriment irreversible per a tots... de la mateixa manera que el no avenç científic (representat aquí, grollerament acusat amb això de la recerca de l'aigua a Mart) i així encara tindrem més diners per alimentar als necessitats. O tots moros o tots cristians. Se li adjudica a Churchill una frase de certitud discutida, però que si non è vero è ben trovato i aquí em resulta molt il·lustrativa: a la pregunta de per què en plena guerra, quan cada cèntim en la lluita era imprescindible per no perdre, es continuaven gastant tants diners en la cultura anglesa ell va respondre que si no es lluitava per preservar això... per què calia lluitar, llavors? I ara que he tret la guerra, un altre assumpte delicat s'obre amb les despeses, tant científiques com humanistes (per separar-ho d'alguna manera en la qual mi hi he estat d'acord) dedicades a promoure la guerra, per avançar en tecnologia militar. I tot i així ens trobem amb la trista contradicció que tots nosaltres ens hem beneficiat dels avenços científics realitzats durant les guerres, tant mèdics, en la tecnologia el dia a dia... 

Pitjor encara: si ens ataquen des del cel estarem encantats que algú amb uns canons més grossos ens defensi. Porco Mondo, oi?

I ara per acabar res millor que una mica d'autopromoció (la meva manera de millorar el món, avui): aquí teniu el videoclip del tema de (d'alguna manera l'haurem d'etiquetar, que diria en Pere Calders) pop electrònic experimental Aigua a Mart de Cèlia Sànchez-Mústich i jo mateix. Produït durant la primavera del 2014, integrament a Sitges.
Lletra, melodia, sintetitzadors, percussió electrònica, veu i balalaica: Cèlia Sànchez-Mústich.
Producció i sons electrònics, sintetitzadors, percussió, piano i veu: Florenci Salesas

(1) En parlar de Mal no puc evitar pensar en el magnífic llibre de poemes de Jordi Valls, editat per Meteora l'any 2013, del mateix títol. Mireu quina portada més maca! I així, si faig aquella cosa que et fa quedar com a bon company de compartir promoció, em quedo amb la consciència més tranquil·la.

Nou Diccionari Occità Provençal - Català de Joan -Daniel Bezsonoff

Nou Diccionari 

Occità Provençal - Català 

Occitan Provençau -Catalan 

de Joan-Daniel Bezsonoff

Gran notícia! Editat per Llibres de l'Índex, acaba de sortir el Diccionari Occità-Provençal-Català Occitan Provençau - Catalan de l'escriptor català Joan-Daniel Bezsonoff. Rere aquesta obra s'hi amaguen  quinze anys de treballs forçats, no pas a causa d'una punició reglamentària sinó per pur plaer, autèntica fugida personal cap a un món tan ric com mal conegut. Amb aquest volum s'omple un forat de la mida d'un cràter còsmic. El cràter es trobava enmig del desert de Rub al-Jali, com gairebé tot el que té a veure amb la cultura aquí (i suposo que a tot arreu, si fa no fa) i només l'havien sobrevolat els propietaris d'avionetes prou resistents per no explotar en apropar-se a la seva aridesa. Un cop ple, però, manoi si es veurà ara! La torre Burj-Khalifa ja no serà l'única a mirar els núvols per damunt de les espatlles, des de Dubai a Honk-Kong, passant per Honolulu. I aquí, un cop més, el savi Bezsonoff fa el miracle de transformar aquella aridesa en verdor, humitat i alegria, niuada d'ocells del paradís, a cops de rebequeria erudita, de rigor i tracte directe amb els granets de sorra provençal que se li han anat ficant a través dels mitjons, als entredits dels peus, al llarg de tota una vida tractant-los de tu a tu.

Cal dir que ens trobem davant d'una obra imprescindible?

 

L'efecte badoc i les morts del món

Un dels fenomens que més em fascinen (tant pel nom com pel que defineix) del comportament humà és el que els experts en trànsit han batejat com a "efecte badoc" (Per no fer-ho llarg, si cliqueu aquest enllaç a l'entrada corresponent de la Vikipèdia, us assabentareu de que parlo). Aquest efecte trobo que té moltes lectures i que il·lustra molt bé la manera com reaccionem no només davant els accidents de trànsit dels quals ens convertim en voyeurs mentre conduïm sinó davant tota altra mena de desgràcia alienes, atrocitats diverses, d'aquelles que se'ns esquitxa els sentits i l'ànima des de les notícies, les xarxes socials, i que després comenten entre amics i coneguts. No sé que en diuen els psicòlegs, els sociòlegs i la resta d'experts, però intueixo que no totes les lectures d'aquest fenomen tenen que ser necessàriament negatives. Per què reduïm la marxa davant un accident? Per curiositat o per voler ajudar? Potser hi ha una mica de tot plegat, tot i que suposo que el percentatge de persones que es moguin més per una o altra motivació dependrà molt de com vinguem programats biològicament cadascú de nosaltres. A més, molts ens dediquem en cos i ànima a lícits (i necessaris) actes de solidaritat amb les víctimes, els uns amb l'inevitable autobombo humanístic de magnitud còsmica, els altres des de la discreció més íntima, preferint fins i tot passar per frívols o cínics. Tots som diferents i ens podríem quedar tan amples argumentant-ho amb el tranquil·litzador refrany castellà "Piensa el ladrón que todos son de su condición". Passa, però, que haig de fer uns grans esforços per reprimir no afegir-hi la cua de "... pero me da que el hijoputa del ladrón se equivoca muy pocas veces cuando piensa así."

Resulta obvi que les desgràcies alienes ens esgarrifen, però que alhora ens exciten, animen una mica la nostra ensopida rutina. Quan transmetem la notícia d'una desgràcia que acabem de veure al telenotícies fins i tot els més sensibles de nosaltres no podem evitar augmentar el seu poder destructiu de la mateixa manera que un pescador exagera la mida del peix que ha pescat. Veiem que s'ensorren les Torres Bessones, per exemple, i la nostra primera reacció és plorar. És clar que sí! Així passa, en la major part dels casos, excepte en aquells éssers tan embrutits que s'alegren del càstig diví sobre els seus enemics. Sentim una empatia immensa envers als que moren. Això sí, un cop morts, com que ja no ve d'aquí, com més siguin millor. Si la tele diu que potser han desaparegut 10.000 persones, al primer conegut que truquem comentem que el corresponsal informava que en deuen haver finat més de 15.000. Com més dura la notícia, com més amics contactem, la quantitat pot augmentar fins els 30.000, els 100.000, els 200.000, segons el sentit de la hipèrbole que dugem a l'ADN. Finalment, si quan es fa el recompte oficial resulta que han mort menys de 4000 persones, hi ha alguna part de nosaltres que se sent estafada. No ho admetem, però 4000 no molen tant com els 10.000 inicials que les fonts oficials havien estimat a l'avançada. 

No volem que mori ningú. No volem que hi hagi massacres. Som bons i voldríem que aquest fos un món ple de pau i justícia. Però si hi ha una desgràcia, hum... doncs mira, ja que hi som, que sigui ben heavy. Si avui mateix es descobrís que en l'últim naufragi de la vergonya dels immigrants del Mediterrani en lloc de 700 persones "només" se n'haguessin ofegat 15; que al terratrèmol del Nepal en comptes de no se quants millers de persones només hagués desaparegut un grup d'excursionistes despistats, per una banda sentiríem un alleujament ("uf, quina bona notícia que no hagi mort tanta gent! quin pes em trec de sobre") però per una altra no podríem evitar sentir un punt de decepció ("només 15, 20 o 30 morts? quina catàstrofe de pa sucat amb oli! si aquesta quantitat ja la superen els de trànsit per cada setmana santa! i jo que em pensava que estava vivint un moment històric, d'aquells que no s'obliden, d'aquells que quan tots els amics siguem vellets puguem comentar: 'te'n recordes de quan va passar allò tan fort, amb 20.000 morts? quina passada, eh? allò va suposar un punt d'inflexió en la història..."). Ens produeix fàstic que al llarg de la història s'hagin massacrat milions de jueus, d'indis, de xinesos, de russos, del que sigui... Però un cop hi som, ja hem assimilat les xifres milionàries diverses, en augment exponencial, fot una mica que historiadors seriosos vagin descobrint que aquesta o aquella massacre fou molt inferior. Fot tant com que descobreixin que algun país que admires, algun règim que comparteix la teva ideologia, ha comés alguna massacre de mida similar a la que oficialment s'accepta com a plorable. Quina mandra haver de competir amb veure qui la té més grossa! (la massacre, vull dir).

El que deia, tot plegat igual que el pescador quan parla del seu peix, que augmenta de mida a cada cop que s'explica la captura. I al final de tot plegat, com deia Santiago Rusiñol: "L'amor a la humanitat és literatura declamatòria: per la mort d'un amic deixaríem morir 10.000 xinos (sic)" Jo sempre afegeixo: "excepte que l'amic ho sigui, de xinès" I és clar que som bons. I empàtics. I volem el millor. Però també que estem molt avorrits i que ens va la marxa, per molt immoral que sigui. Després, és clar, sentim basques de nosaltres mateixos, perquè tenim consciència i tal. Jo encara no he trobat l'equilibri, la solució sobre com resoldre tot aquest assumpte. 

En fi, aquí ens podem embadocar amb un video de Youtube que mostra una filera de cotxes xocant en cadena a causa de l'efecte badoc davant un anterior accident que hi ha a la cuneta. 

Llibres d'ara i aquí: unes recomanacions personals per Sant Jordi.

He anat i continuaré anant prou de bòlit com perquè em sigui difícil actualitzar aquest blog de la manera que voldria. He estat dubtant si fer les meves recomanacions per Sant Jordi o no, i com fer-les. En sentir que per tot arreu es recomanaven els mateixos llibres i no he sentit cap referència dels que de debò m'han agradat a mi, m'he decidit per donar-los una mica de ressò. Finalment m'he decidit per escollir un sol títol per secció, gairebé tots de casa nostra, no per xovinisme sinó perquè la cosa ha anat així. El sistema per decidir les seccions manca de sistema. No n'he inclòs cap del qual n'hagi fet alguna entrada al blog, per evitar reiteracions. En tots els casos em limito a mencionar el títol i l'autor. Tant de bo em trobés amb energies per poder fer un article de tots ells com mereixen. Segur que hi ha títols meravellosos, allà fora. Només en català s'han editat no sé quants milers de títols, no vull pensar que deu haver pel món en alemany, francès, castellà, anglès, mandarí, hindi, urdú, japonès... sens comptar les llengües tant o més petita que la nostra (de debò creieu que pot haver algú amb prou autoritat per poder sentenciar seriosament que ara s'escriu millor, pitjor, o ves a saber com, respecte a no sé quina època passada o futura?). Jo només parlaré del que puc assegurar que val la pena que m'hi jugui un braç. Entendré perfectament que no em feu cas, enmig del caos meravellós universal. Ara, si algú de vosaltres després de llegir-ne algun no esteu d'acord amb mi, patireu alguna mena de càstig. No es tracta d'un xantatge sinó d'una amenaça declarada.

Novel·la

Matar De Gaulle (Joan-Daniel Bezsonoff)

Poesia

A l'hotel, a deshora (Cèlia Sànchez-Mústich)

Cinema (tècnic)

El montaje cinematográfico. Del guión a la pantalla.  (Joan Marimón)

Junvenil

Monday & May (Lilian Lullaby... aka Jaume Copons, Francesc Puigpelat i il·lustracions de Sergi Cámara)

Novel·la

El peixet Federico (Meritxell Cucurella-Jorba, il·lustracions de Concetta Probanza)

Llibres sobre Sitges

Sitges (Beli Artigas i Ignasi Rubí González)

Assaig

Pensant el riure (Josep Maria Sala-Valldaura)

Clàssic reeditat

La 'Niña Gorda' (Santiago Rusiñol)

Traducció de clàssic

Fulles d'herba (Walt Whitman, traducció de Jaume C. Pons Alorda)

Segons el meu parer tots aquests títols em semblen indiscutibles, dignes de re-lectures i consulta sens fi. No deixeu, però, d'acostar-vos a l'obra d'altres autors, els vostres. Jo n'estimo molts d'altres a dotzenes i no començo a nombrar-los per por a deixar-me'n algun. Tots ells em fan companyia, m'ajuden a pair la vida. I en realitat, conec tan poc, llegeixo tan poc, ara... Sé que no tinc cap força per afirmar que els noms que més sonen no valguin la pena. Ves a saber les meravelles que em perdo (els pocs que he fullejat no m'han inspirat, però les ensopegades pot haver estat fruit de la casualitat). Hi ha tant a descobrir, però, aquí dins, allà fora... Suposo que tampoc cal llegir tant, sinó assimilar bé. Tant és. Tots els dies són bons per buscar, remenar, comprar, regalar llibres, fent cas o no a qui en recomana. 

Bon Sant Jordi a tothom!

Cada volcà és abans muntanya, (2013) d'El dígraf del desitx (Meritxell Cucurella-Jorba)

fotografia de Quim Curbet

Ressenya apareguda al número 5 (juliol) de la revista Poetari. Tot un plaer la oportunitat d'immergir-me en el món poètic de la Meritxell.

Cada volcà és abans muntanya 

d'El dígraf del desitx (Meritxell Cucurella-Jorba)

Edicions Terrícola, Granollers, 2013

Una erupció de primera magnitud

La rotunda afirmació Cada volcà és abans muntanya (Edicions Terrícola, 2013) és el títol de l'última erupció poètica de Meritxell Cucurella-Jorba. Si segons el sismògraf geològic aquest enunciat pot semblar discutible des del metafòric se m’afigura impecable. L’erupció arrenca sense pròlegs. Un fuent avís sísmic de Saint-John Perse declara l’estat d’emergència. A partir d’aquí s’estableix que un exordi s’encarregui d’alertar la població lectora de quines precaucions haurà de prendre, si caldrà desallotjar les ciutats o si les espurnes dels versos propulsats es podran resseguir en el cel nocturn, sense perill. L’exordi ens anuncia canvis en les normes “Es pon el nom./ El nom que em deia abans...”, que no se’ns ho donarà tot pastat “...No tinc estructura./ Només una tarda./ Una tarda allargassada com un crit inconscient...” però que n’obtindrem uns resultats segurs “... Un traç que creix./ Per acabar en un silenci.”  Tanmateix ens tocarà a nosaltres inventar una definició per a l’efecte final de la lava vessada: Parlem, doncs, de destrucció o de renovació?

Els primers canvis estètics importants respecte a altres obres de la poeta es perceben ja des de les guspires més elementals de la seva escriptura: les minúscules d’inici de vers que l'autora utilitzava ara donen pas, definitivament, a les majúscules. En la major part dels seus treballs anteriors la creadora de nuar perseverava en arranar tota aresta ortogràfica —i orogràfica— amb un horitzó de lletra menuda igualitària, resseguint el reguerol obert pels Mallarmé i Verlaine, com tants poetes contemporanis. Només a algun nom propi se li permetia en aquells poemaris trencar la planúria minuscular del paisatge. La llum del far de Sarajevo destacaria amb fermesa, allà. Aquell ascetisme, radical acostament l'scriptum continuum, aquí esdevé vers curt, puntuació ferma. Així, punt sobre punt, concentrarem la nostra mirada en el contingut, diàfanament exposat ja des Seràs A./ Inicial./ Com tu./ Majúscula./ Seguida d’un punt/ que es bufarà. Tota una declaració de principis, que hom descús i que, en definitiva, serà el nostre primer fill,/ quan encara ha de nèixer. S’inicia una nova vida. En tots els sentits.

La impecabilitat poètica que atribuíem al títol treballa amb l’eficàcia d’un magma afamat de solidificació, travessa com un piolet esmolat, sense produir la més mínima falla tectònica, cinquanta-vuit poemes enterrats en estrats d’aparença breu i profunditat insondable, d’una bellesa i rigor mineral. No parlem d’un tractat de vulcanologia, sinó d’un recull de poemes, malgrat que aquests ens arribin esculpits en totes les formes d’un carboni on la puresa cantelluda del diamant s’amalgama amb el sutge del grafit —venint del "dígraf” no podia ser d’una altra manera—, amb tots els riscos que això comporta. La poeta s’immergeix en la pluriocupació de científic, orfebre i minaire, i en el seu laboratori secret s’ensutza les mans amb l’afany de destil·lar, ejecció rere ejecció, la idea, el mot, la imatge precisos. Oblidem les hecatombes evidents del Vesubi o el Popocatépetl. Aquí se’ns descobreix una fórmula diferent. L’estrèpit del cataclisme mai passa dels zero decibels i es registra en imatges de callada eloqüència: és un joc de dos nens no nens/ que imiten el nen més nen. En la poesia de la Meritxell —com en tota poesia que mereixi aquesta distinció— els plors i les explosions s’expandeixen cap endins per després, més tard, eixordar i ferir des del nucli cap enfora, i mai d’una manera evident. L’experimentació en l’enigma canvia les seves estratègies, però la lava hi és. Una lava feta de tinta invisible que l’esgrogueïment del paper revela als arqueòlegs agosarats sota la flama d’un llum de carbur.

Els xiulets de les bombes expulsades pel cràter neixen de la veritat, no de la impostura del plor i la rialla  sobreactuats. El detonant de la primera sacsejada —el naixement d’A— prové aquí, a més del plor literari, d’un primer plor literal: la poeta amb nom de patrona d’Andorra "matronitza" el seu primer fill de carn i ossos. Malgrat la importància d’aquest fet i les influències volgudes o involuntàries en els sediments resultants, cometríem un error capital si ens acostéssim a la lectura de Cada volcà és abans muntanya en clau única de poemari sobre la maternitat. A part de pecar de reduccionistes en sortiríem decebuts. Atrets per les fumaroles del volcà del fet de ser mare hauríem transitat per un relleu topogràfic d’aparença tranquil·la, de turons de llom massa tènue. El retorn a casa ens resultaria prematur. Ens sentiríem frustrats per no haver sabut descobrir cap cràter, cap esquerda roent. Amb prou feines un l’esquifit guèiser a Mapa tibat/ on una vertical línia/ f/r/o/n/t/e/r/e/r/a/ declara que/ és territori de dos, ignorant que no es tracta d’un guèiser sinó d’un volcà en si mateix, un volcà nan que, com la major part dels que formen el massís del llibre, conté molt pocs graons per pujar. Passa, però, que cada graó té una altura considerable i exigeix gambades de mida específica al lector.

Arribat a aquest punt, reprenc la meva pregunta inicial i goso respondre que, pel que fa a la destrucció, Cada volcà és abans muntanya només destrueix clixés i prejudicis. Quan a la renovació representa una evolució real, positiva, una nova fita en la estimulant escalada poètica i vital de l'autora. Meritxell Cucurella-Jorba ha coronat un nou cim —tot un Olympus Mons subtil—, encara més alt, des del qual descobreix experiències i perspectives, troba noves maneres d’assimilar-les i després ens les transmet amb honestedat, maduresa, rauxa experimentadora —mai gratuïta—, i geni poètic volcànic de primera magnitud.

L'efímera imatge ideal

Everett Sloane, en el paper de Bernstein, a l'escena que fa la seva confidència a Thompson a Citizen Kane (1941) d'Orson Welles

"Un home pot recordar un munt de coses que mai hauries cregut que pogués recordar. Un dia de 1896 jo anava cap a Jersey en un ferry i així com partíem un altre ferry entrava. Hi havia una noia esperant-lo. Duia un vestit blanc. Portava una ombrel·la blanca. Només la vaig veure un segon. Ella a mi no em va veure per a res, però li juro que des de llavors no ha passat un sol mes que no hagi pensat amb aquella noia com a mínim una vegada."

Aquesta confessió personal del vell Bernstein al periodista Thompson a Citizen Kane (1941) d'Orson Welles segueixen sent el meu fragment de diàleg favorit d'aquell film. Hi ha gent que han estat al nostre costat, treballant, compartint experiències durant anys, i per les quals saps que mantindràs una fidelitat afectiva vitalícia. De cop, però, cert dia, per molt que t'hi esforcis, no hi ha manera de recordar el seu rostre. Per contra, hi ha personatges fugissers, d'entrada destinats a interpretar el paper d'efímers figurants dins la pel·lícula de la nostra existència, que ens marquen per sempre. No parlo d'enamoraments enfollits a primera vista, tot i que aquests casos també s'hi podrien incloure. Parlo de fascinacions de difícil classificació, éssers humans amb una aparença destinada a quedar-se gravada amb foc roent a la memòria, persones a les qui guardem una estranya, íntima, fidelitat. Van i venen dins els nostres circuits mentals com aquelles ciutats que només apareixen en els nostres somnis, un cop i un altre, al llarg de la nostra història onírica.

Fa poc vaig trobar una ferma candidata a formar part d'aquest ideal. Era a primera hora del matí d'un dia entre setmana. Havia d'anar a Barcelona per només dur un paquet i tornar ben ràpid cap a Sitges. El lloc del lliurament era al carrer Rosselló, molt a prop de l'estació de tren d'Aragó. Això em permetia, si anava de pressa, d'agafar el següent tren de tornada sense perdre temps, en no gaire més de quinze minuts. Al Passeig de Gràcia no hi havia gaire gent, ni tampoc gaire trànsit. No recordo a l'alçada de quin carrer em trobava, vaig i topo amb una dona d'un atractiu irreal, just en el moment que s'asseu a la cadira d'una terrassa. No us la descriuré, no vull trencar la il·lusió, feu-vos la vostra. Només esmentaré com la llum l'embolcallava, la seva roba, com anava pentinada, els seus gests i la seva mirada desprenien una charme divina. Jo tenia el temps just i la vaig sobrepasar, sense aturar el pas, ni mirar enrere. Em feia il·lusió haver-me extasiat amb aquella aparició, haver viscut aquest miracle (tan cursi, si voleu) i ja tenia ganes d'arribar a Sitges per comentar-ho a la Cèlia: aquesta mena de coses ella les aprecia especialment i qui sap si potser en podria treure algun partit literari. A l'alçada de Rosselló em trobo amb el meu contacte, li passo el paquet i ens acomiadem, afectuosament però sense distraccions. De tornada, hauré de passar de nou per davant de la dona màgica, inevitablement. Mica a mica em vaig acostant a la terrassa, encara poc ocupada, on seu i sembla que menja alguna cosa. Finalment ho veig. Horror. La deessa s'ha transformat en un homúncul deforme. No entenc que engrapa, ni ho vull entendre. Només sé que es tracta d'algun espècimen d'entrepà llefiscós i repulsiu que conté un producte regalimaire galtes avall més anti-eròtic possible. La seva ferocitat a l'hora de mastegar, les deformacions assolides per aquell rostre monstruós em recorden els anguniosos personatges Georges Grosz o els del curtmetratge Jidlo (1992), de Jan Švankmajer, quan devoren un plat o la pota duna taula. D'aquesta manera fou com aquella estampa celestial va ser dinamitada per una realitat 180º oposada. I així ha estat com, per molt que m'esforci a recordar, a dia d'avui la segona imatge ha pràcticament esborrat la primera dins el meu si més íntim. El somni ha quedat anorreat per un monstruós malson.
I nosaltres? Pot una imatge nostra, entrellucada durant uns segons per un estrany, transcendir l'efímer espai que el destí li va reservar per formar part dels seus records més estimats? Sí, és clar, no les podem controlar, aquestes coses. I millor que no ho intentem o pararíem boigs. Jo mateix he tingut l'oportunitat de saber-me objecte inconscient de tan dolça admiració, quan em van presentar a una fins llavors desconeguda en un festa, l'any 1989: "Tu eres avui al cafè de l'Òpera, oi? Quan t'he vist entrar m'he quedat fascinada per les teves ulleres, per com caminaves i com anaves vestit (ja us ho dic ara, res d'especial) i he pensat, 'ostres, quin paio més interessant'". Aquella floreta no tenia cap altra intenció que informar-me d'una casualitat, ho puc ben assegurar. De tota manera sempre és molt més agradable quedar fixat en la memòria d'un estrany per les imatges més belles que puguis inspirar que no pas per quan et tires un pet, quan perds els estreps mentre busques aparcament, quan gires la cara cap a l'altra banda quan veus un pobre pel carrer, quan et mostres en el teu grau màxim d'imbecilitat pública. Ves a saber a quants estranys, pobres, els haurem amargat el dia amb una imatge nostra vista justament quan ens trobàvem més a prop de la de la segona trobada amb la dona de la meva història que no pas amb la primera. Realment hi ha primeres impressions que sí han de valer, per força, perquè no tindràs mai més cap altra oportunitat.
Com m'alegro que el vell Bernstein no tornés enrere per veure com la seva bella dama de l'ombrel·la blanca mastegava amb una hamburguesa farcida de ketchup amb els llavis untuosos i les barres ben obertes...

Una imatge de Jidlo (1992) de Jan Švankmajer, perquè us feu una idea gràfica del que parlo

Charley Chase al front de l'staff de directors de Hal Roach en una foto de 1923

Charley Chase amb alguns directors de Hal Roach el 1923

Fotografia amb els professors de l'escola de directors que el productor Hal Roach va muntar el 1923, per perfeccionar les seves produccions. El director general era Charles Parrot, més conegut (és un dir) pel seu nom artístic com a actor, Charley Chase. L'escola va tenir una vida breu i l'estudi va continuar funcionant com ho havia fet fins llavors, segons el vell lema de Mack Sennett: "aprèn mentre treballes". 

Charles Parrot era el més respectat de la professió, als estudis. Leo Mc Carey, més tard responsable del film més famós dels germans Marx, entre altres clàssics, guanyador de dos Oscar com a director i un com a guionista, sempre va dir que ho havia aprés tot d'ell i no havia conegut ningú amb tant de talent rere la càmera. Aquí es troba al centre de la foto, agafant-se les mans, al costat dels altres directors de l'estudi. Se sap que també hi surten Beanie Walker, William Beaudine, Tom McNamara, i Robert McGowan. Per a la resta encara hi ha debat. No hi apareixen, segur, ni Sam Taylor ni Fred Newmayer, en aquell moment directors dels films de Harold Lloyd, ni James Parrot, germà de Charles, un home d'un talent excepcional però molt problemàtic, ni Leo Mc Carey, que començaria a treballar l'any següent, precisament dirigint el mestre, el qual, a partir d'aleshores, es dedicaria gairebé en exclusiva a la interpretació.

És molt lògic que cap d'aquests noms digui res a gairebé ningú (excepte, potser el de Leo Mc Carey, és clar): prou feina tenim la gent per sobreviure en aquest món tan complicat. Més trist em resulta, però, que tampoc acostumi a dir res a molts historiadors. Aclaparats per la topada frontal amb tant de nom desconegut, molts prefereixen tancar la carpeta tot segellant-hi al damunt el tampó de "un grup de professionals aplicats i res més", abans que començar a remenar documents, entrevistes a professionals de l'època, separar el gra de la palla i valorar la creativitat (o no, perquè també n'hi havia d'acomodaticis) de molta d'aquella gent oblidada i la seva influència real en els films irrepetibles que van filmar amb el pom més espectacular de comediants físics que ha donat el cinema en tota la seva història. 

Mentre l'estudi i coneixement dels bons còmics (malgrat les moltes llacunes, inevitables davant tant de material perdut) ha millorat molt últimament, el tema de la valoració adequada dels directors de l'època daurada del cinema còmic encara està per fer. Ara, a més, ja resulta impossible trobar testimonis vius de primera mà. És un assumpte molt complex, de molt mal investigar. Per a alguns resulta antipàtic i tot, per por a rebaixar la categoria i atribucions dels seus còmics estimats, la qual cosa és una bestiesa: els grans còmics, fins i tot els dedicats només a actuar i prou, volen molt per damunt de totes aquestes misèries, la seva creativitat es troba ben a la vista, i fins l'espectador més poc informat pot treure conclusions sobre les seves preferències. Estic parlant d'un tema de valoració justa i estricta. 

La distància que hi ha entre el reconeixement de Chaplin i Keaton com a directors (genials!: jo seria l'últim a discutir-ho), valorats en una llista força respectada com al 8è i el 20è millor de tots els temps, respectivament, segons una d'aquestes votacions recents, i aquesta colla de noms fantasmals és totalment no ja infravalorada, sinó fins i tot no-valorats. Quan es parla dels més grans directors americans que van treballar a Hollywood durant l'època muda (de moment centrem-nos només en aquests, sinó entre Eisensteins, Dreyers i companyia la pilota no la podrem control·lar de tan grossa) els noms de Griffith, De Mille i Ince, com a pioners, més tard Von Stroheim, Ford, Vidor, Browning, Sternberg, Murnau, Sjostrom, Lubitsch (alguns d'ells pioners al seu país d'origen), els ja una mica més oblidats (però al seu moment respectadíssims i per a mi en algun cas superiors als més famosos) Tourneur (Maurice, eh), Ingram o Niblo, juntament amb els Chaplin i Keaton esmentats, i alguns més que em dec deixar, se suposa que no poden faltar a cap antologia. Què passa, però, amb els homes que signaven els films de Harold Lloyd (probablement les cintes tècnicament més perfectes dels anys 20, la qual cosa vol dir molt i molt), els co-directors de Keaton en obres fonamentals, entre molts altres còmics? A part del famosíssim Frank Capra, que va dirigir els dos llargs més reputats del subtilíssim Harry Langdon (molt més conegut pels clàssics, amb el famós "toc Capra" que va rodar en època sonora, que no pas aquests). De tots ells, només aquest últim i Leo McCarey han transcendit. Què ha passat amb tots els altres? De tot. Un geni com Ted Wilde (director de The Kid Brother i Speedy, del 1927 i el 1928 respectivament, probablement els dos films estèticament més bells de Harold Lloyd) va arribar a ser nominat com a millor director durant la primera cerimònia dels Oscar (poca broma, hi havia Murnau, Borzage o William A Wellman, defensant monuments del cinema com Sunrise, 7th Heaven i Wings) va morir prematurament només estrenar el seu primer film sonor. L'home que va concebre l'increïble escena del travelling de Harold Lloyd escalant un arbre, oblidat per mort prematura. Hi ha altres casos de mort prematura, però també de simplement manca d'ambició, mala sort, poca capacitat d'adaptació a altres gèneres en una època on els diàlegs van substituir l'expressivitat visual pura... De tot una mica. I és així com et trobes monstres que durant els anys 20 es trobaven al cap de superproduccions còmiques dirigint sub-productes de sèrie B o comèdies molt marginals, amb els típics escenaris claustrofòbics dels anys 30 i 40 i poques possibilitats de lluïment. 

Hi ha casos flagrants. M'agradaria pensar que avui dia cap persona que escriu en una revista de cinema seriosa (suposant que tal cosa existeixi) digués una barbaritat com la que es podia llegir en un número de la revista Casablanca del 1980 quan es parlava de The General (1926) l'obra mestra de Buster Keaton: 

"... Según los créditos el film está dirigido por el propio Keaton y Clyde Bruckman. Es evidente que se trata de una obra concebida completamente por el genio de Keaton y que el tal Bruckman debía ser el encargado de llevar el botijo..." 

Charley Chase i la seva estimada càmera

Per plorar. Certament, l'amic Buster va exagerar posant a Burckman als crèdits com a co-director i, si hem de fer cas al propi interessat, Buster sovint donava aquest crèdit més a títol de promoció que com a realitat. El futur director d'alguns dels millors films d'Stan Laurel i Oliver Hardy i dels films sonors més reeixits de Harold Lloyd, a l'època de The General era un gagman i no tenia gaire experiència rere les càmeres llavors, però estava molt lluny de la tasca a la qual el rebaixa l'ignorant amb ganes que va cobrar (igual no, ves a saber) per dir aquella bestiesa del "botijo". Bruckman va ser l'home que va passar a Buster el llibre on es relata la persecució històrica entre locomotores que va donar lloc al film i que el còmic va llegir en una nit. Bruckman va escriure el primer esborrany del guió que més tard van acabar d'arrodonir, mà a mà, amb Buster. Burckman va estar al càsting, al costat de Buster, donant la seva opinió (hi ha el testimoni de Marion Mack, l'heroïna del film, que ho certifica en una entrevista feta per Richard J. Anobile el 1976) i, malgrat que Buster, a part de fer el paper protagonista, realment ho control·lava tot amb la seva energia habitual, des dels angles de càmera, fins al treball dels actors i el més mínim detall, el grassonet Bruckman sempre estava a prop, més aviat prenent notes i aprenent, potser, però també dient la seva. Evidentment, The General no és només una obra de Buster Keaton sinó també una de les més personals. Sense la guspira de Bruckman, però, mai s'hauria fet. Què passa llavors amb Bruckman? Res, se'l coneix sobretot per aquell nom misteriós que es troba al costat del de Buster Keaton en el film votat popularment com el millor de l'etapa muda del cinema, però del qual encara és l'hora que algú en faci un estudi seriós, a part de parlar que va caure en el alcohol, la depressió i es va acabar suïcidant. 

Però bé, la història de l'art és així. Costa destriar qui va fer fama i va aconseguir bones crítiques perquè era simpàtic, se sabia vendre o va fer molts favors, i qui tenia talent, coses a dir, però un caràcter complicat, mala sort, poc tacte social. Després venen els oblits massius, d'un grup en general, del qual mig despunta algun nom que sona i poca cosa més, però que han donat la base a noms popularíssims, estimadíssims per public i experts. Qui en parla dels escriptors de les operetes vieneses o franceses, de l'època de l'imperi austro-húngar? A quina història de la literatura s'ha fet un estudi de fons, a on hi apareixin els seus noms? En molts casos ni tan sols a la Wikipèdia anglesa o alemanya. Ah! sí que hi surten... esmentats com les ombres fantasmals responsables dels texts que van inspirar a directors de cinema de la reputació de Billy Wilder o Ernst Lubitch, els guions d'alguns dels seus films més importants. Un professor d'història del cinema difícilment passarà per alt el nom d'aquest dos monstres de la càmera, però imagino que pocs professors de literatura hauran llegit mai (ni sabran de qui parlem) cap obra signada per noms com Ferenc Molnár, Lajos Biró, Lazlo Bus-Fekete (aquest ni surt a les Wikipèdies, i va donar la base literària de Heaven Can Wait de Lubitsch), Miklós László, Menyhért Lengyel... molts d'ells amb els noms escrits de maneres diferents i que jo, desconeixedor ignorant absolut no sé, així, en un post de guerrilla, quina ortografia escollir. I si parlem del dibuix animat i altres grans arts (per mi ho són: no he vist artistes més grans en la meva vida com a dins el dibuix animat) de les quals encara hi ha poetes actuals que no hi saben trobar la poesia que sí hi veia el gran Joan Brossa... 

Tant se val, el destí de la major part de nosaltres és l'oblit, per tant encara gràcies que el nostre nom aparegui al cercador Google. Algun dia parlarem amb més detall del gran Charley Chase i de la història d'amor fraternal, trista i emocionant, amb el seu germà, el també director i comediant James Parrot.

Peret, l'ànima d'un poble

Portada del llibre Peret, l'ànima d'un poble (2005, edicions 62) de Cèlia Sànchez-Mústich

Peret, l'ànima d'un poble 

Ens ha deixat Pere Pubill Calaf, més conegut com a Peret, nascut a Mataró ara fa 79 anys, el rei indiscutible de la rumba catalana. Entre les moltes coses que aquests dies s'estan dient d'ell, la frase "la rumba catalana es convertirà en una república. Només hi havia un rei i no crec que tingui cap hereu" del músic Rogeli Herrero, integrant dels Manolos, m'ha semblat una de les que millor resumeixen la seva influència a nivell musical. A la portada del llibre Peret, l'ànima d'un poble (2005, edicions 62), de la seva neboda "paia" Cèlia Sànchez-Mústich, se'l mira de descriure com "un dels personatges més curiosos, excepcionals i estimats del nostre poble". Prou bona definició d'urgència. Òbviament se n'hi podrien afegir una serralada d'adjectius, alguns d'ells contraposats —coherent, contradictori, contundent, amable, esmunyedís, generós, guerrer, conciliador, intel·ligent, divertit, seductor, talentós, autodidacta, familiar, independent, murri, seriós, compromès amb les causes que creia, amant de la frivolitat ben entesa...—, entre molts altres. Amb els que de segur no fallaríem, però, serien el de geni, trencador de clixés, home irrepetible que, en la mida del que va poder, va mirar de fer sempre el que li sortia del cor... i d'altres parts de l'anatomia.

Enmig d'aquest gran maremàgnum d'emocions en conflicte, de tristeses inconsolables, repassar l'inici del llibre esmentat, una conversa mà a mà, Peret-Cèlia, que la neboda poeta va transcriure i adaptar —sempre sota la supervisió atentíssima del seu tiet— suposa l'obertura d'una finestra que ofereix vistes inesperades, reflexions inusitades, pensaments a ras de pell. Després d'una bella introducció a càrrec de la Cèlia (que, per qüestions d'espai, obvio) Peret ens parla d'un fet ocorregut quen tenia tres anys i que el va marcar per sempre. Val la pena llegir-lo. Aquí el teniu:

Imatge de Peret durant la promoció del llibre

Dels nostres

(...)

Som al pic de la guerra civil i jo tinc tres anys. Estic jugant a les bales a fora la barraca. Recordo que porto pantalons curts i camisa, i benes als peus— a falta de sabates. I que em grato el cap de tant en tant perquè els polls han fet la seva barraca en els meus cabells (que són molt rinxolats i negres). Veig la meva àvia paterna, Consuelo, que renta roba en un gibrell. A mi m’han deixat amb ella i amb les meves ties Teresa i Maria perquè el meu pare està destinat a Móra d’Ebre i la meva mare es dedica a ell, a seguir-li les passes i treballar per dur-li menjar, tabac, i el que calgui. Sempre dormo al llit amb les meves ties, entre totes dues, i, ai, uix!, gairebé m’ofeguen amb la fortor d’unes untures amb que s’empastifen la cara. Avui fa bon dia i falta poc per dinar. Em miro l’àvia, que porta dol, Du un mocar al cap, un davantal i una corretja a la cintura d’on penja una cinta lligada a mig metre de fusta i unes tisores que fa servir per prendre mides i tallar teles, perquè treballa en la venda ambulant. L’oncle Mila està recolzat a la paret de les argolles, assegut en una cadira, camisa blanca, armilla negra, mocador de seda al coll, un gran bigoti groguenc a causa del fum dels caliquenyos, i un xavo que li surt de sota la gorra.

Sempre que penso en aquesta escena i en el que després va passar, ho veig com una pel·lícula en blanc i negre. Durant molt temps vaig preguntar-me per què, i ara ja ho sé: si haguessin filmat en colors aquella escena, igualment s’hauria vist en blanc i negre perquè tot era així, blanc o negre, les barraques, els cabells de la gent, les camises, els pantalons...

Jo estic entre tots dos, l’àvia i l’oncle Mila, concentrat en el joc de bales. De sobte m’espanta un soroll eixordador que ve del cel. Alço la vista: és un avió. Un avió que en vol rasant passa sobre els nostres caps. Ràpidament surten de la barraca la meva mare (que aquell dia era amb nosaltres), les ties, totes esverades i preguntant “Què passa?”. L’oncle Mila es gronxa a la cadira i amb els polzes a l’armilla els diu, tranquil·lament: “no tingueu por, és dels nostres”. L’avió fa mitja volta i fa una altra passada, aquest cop encara més baixa. Les dones xisclen “però que fa aquest paio!”. L’oncle Mila els repeteix: “tranquil·les, que és dels nostres”. L’avió, per segona vegada fa mitja volta i ara es dirigeix als corrals. Aquest cop dispara la metralladora, que destrossa les meves bales i forada el gibrell.

En escoltar-lo em quedo pensant que en Peret, als tres anys, va saber què era una paradoxa. 

—Et va donar una doble lliçó...

—O triple. No sé si va ser el tiet, que es va equivocar, o si es van equivocar els de l’avió, però amb el meu raonament de nen, vaig aprendre tres coses: que hi havia gent que matava, que no em podia refiar dels missatges de tranquil·litat, i que els “nostres” no sempre volia dir “els que no et poden fer mal”, cosa que al capdavall és completament certa. Mira el món, si no: tots som “dels nostres”, de la nostra espècie, del nostre planeta, i no parem de fer-nos mal.

Buster Keaton i The Beatles

Els (no tant) impossibles cinc Beatles. D'esquerra a dreta: Paul McCartney (al sintetitzador Tubon), Ringo Starr (al sintetitzador Moog), Buster Keaton (a l'ukelele), John Lennon (a l'ukelele i veu) i Geroge Harrison (ukelele solista, of course)

Buster Keaton i The Beatles

No sóc de naturalesa sentimental. Per descomptat enyoro els Keystone Cops, i Mack Sennett, i Stan i Oliver i la resta. Però no visc en el passat. No tinc temps. Un diumenge de pasqua em van convidar a una festa a la casa de Mary Pickford. Allà hi érem tots els supervivents del cinema mut. Vaig mirar de passar-m'ho bé, és clar, però vaig descobrir que jo no tenia res a parlar amb ells. A mi m'agraden els Beatles, per exemple, i alguns no havien sentit mai un disc dels Beatles. Havien perdut el ritme dels temps.

- Buster Keaton, de l'entrevista de Rex Reed per al New York Times, 1965

Intuïa més que sabia que a Buster Keaton li agradaven els Beatles. L'única referència que havia pogut comprovar la vaig trobar al documental Buster Keaton Rides Again (1965) de John Spotton, que segueix el vell Buster durant el rodatge del curtmetratge The Railroader (1965) de Gerard Potterton i el propi Buster (no acreditat com a co-director, però hi ha prou evidències filmades sobre com el còmic construeix les millors escenes còmiques del curt, decideix emplaçaments de càmera, dirigeix els extres i improvisa les seves pròpies accions en els plans llargs). En una escena del documental es veu Buster passejant per un centre comercial de Canadà, parlant afablement amb la gent que se li acosta. Una jove entusiasta li demana un autògraf i li pregunta si es veritat que li agraden els Beatles. Ell respon "és clar que m'agraden. I a qui poden no agradar-li?". Amb aquella sortida no queda clar si l'home realment admira el quartet de Liverpool o mira de ser simpàtic amb aquella mossa qui, no cal dir-ho, se'n va doblement encantada (i envejada per les joves fans actuals, a jutjar pels comentaris als fòrums d'Internet). 

L'any següent, Buster participaria en el seu últim llargmetratge A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (1966) de Richard Lester. Lester havia dirigit A Hard Day's Night (1964) i Help! (1965) els dos millors llargmetratges dels Beatles. És coneguda l'excitació del director per poder comptar amb Buster al repartiment del seu darrer film i com va lamentar haver de reduir dramàticament la seva part a causa de la sobtada (i fatal) malaltia que va se ki va declarar durant el rodatge. La veneració pel vell mestre i la influència del seu estil es veuen reflectits en la quantitat (i qualitat) de gags, el treball de càmera i muntatge, i la manera com actuen els fab four, sobretot Ringo Starr, el més keatonià de tots. Hi ha acudits visuals que remeten (sense mai arribar a la còpia) directament a films del còmic, com l'escena de Ringo, la noia i el toll d'A Hard Day's Night amb forts ecos de la situació similar a The Balloonatic (1923). Després de visionar aquell film, Buster va comunicar el seu vist-i-plau al jove director. Juntament amb Jacques Tati, el considerava un digne seguidor de l'estil que ell, Lloyd i Chaplin havien creat dècades enrere, sense haver caigut en el pobre pastitx habitual en casos similars. 

No ha estat, però, fins que per pura casualitat he trobat aquest paràgraf d'una entrevista per al New York Times, feta quan l'home comptava gairebé setanta anys, que no he trobat una referència explícita a la seva beatlemania, fos quina fos la intensitat amb la qual s'havia infectat. I, és clar, em fa molta gràcia, n'estic encantat. 

Des de la perspectiva actual, amb The Beatles abastament acceptats com el grup més important de la història de la música pop, amb dos dels seus membres assolint l'estatus de mites morts, venerats i explotats comercialment fins a la nàusea, aquesta afirmació pot semblar banal, gairebé conservadora. Però feta el 1965, quan el grup només comptava amb tres discs de música "alegre, juvenívola i despreocupada" (no seria fins aquell any que no apareixeria Rubber Soul, el primer canvi de rumb en el so i intencions del grup), que només cal veure els documentals de l'època, amb masses d'adolescents histèriques, per adonar-te'n a dins de quin sac et podien ficar si confessaves aquella preferència musical, l'afirmació té un molt de declaració de principis. Quants de vosaltres (jovenetes de quinze anys, absteniu-vos: la pregunta va sobretot a cavallers de 70) tindríeu prou nassos d'enfrontar-vos als vostres prejudicis i dir, ben alt i fort, que sou fans de One Direction? Ah, és clar, no es poden comparar The Beatles i One Direction, em direu. Els primers eren uns genis musicals mentre els segons són un producte comercial, de laboratori, típica manufactura empaquetada d'aquesta època ultratecnificada i artificial, pensat per rentar el cervell de les noietes, que repeteixen fórmules i bla-bla-bla... Hum, no heu llegit que en deia molta premsa dels Beatles, el 1965, oi? Sembla mentida fins a quin punt es podrien agafar molts d'aquells antics articles i, només canviant el nom del grup, posats a contrallum s'assemblarien com dos flocs de neu a tot el que diuen els actuals, o al que diuen alguns prepotents seguidors de la música rock clàssica, fins de la més comercial (però també clàssica: que pentini cabells blancs, allò de "Fulano era un hortera, sí, però tenia classe, no es pot comparar amb aquests mindundis...")

Giff animat per Kristeen del vell Buster Keaton ballant rock a cor que vols als crèdits de l'execrable Beach Blanket Bingo (1965) perpetrat per William Asher

"...A mi m'agraden els Beatles, per exemple, i alguns no havien sentit mai un disc dels Beatles. Havien perdut el ritme dels temps."

Diu Buster, amb la qual cosa es dedueix que podria continuar: "i sempre hi ha coses noves maques, tan sols cal estar amb els cinc sentits ben oberts i deixar enrere els prejudicis". No era el primer cop que Buster es mostrava escèptic amb els "vells grans temps". Enyoravael el bo i millor d'aquells "vells temps", com diu aquí mateix, però sabia que quedar-se lamentant per tot el que s'ha endut el vent no li permet fruir amb tot allò que els temps actuals poden oferir de nou, bo i excitant. Per desgràcia no hi ha una època unívocament millor a totes, ni passada, ni present, ni futura. Totes les èpoques són l'edat d'or d'alguna cosa. Ara mateix és l'edat d'or d'un munt d'elles. La nostàlgia per les alegries perdudes, tot allò que omplia la nostra miserable infància de felicitat, ens pot jugar males passades a l'hora de superar prejudicis. Les alegries del passat són un territori confortable. Es troben en aquella habitació que sabem que sempre ens hi torbarem a gust. Sorpreses cap, però sabem que quan ens sentim massa aclaparats per la voracitat del món actual (de tots els móns actuals: la vida en moviment sempre és voraç) ens hi podem anar a refugiar una estona. Aquella habitació no té finestres i ningú ens vindrà a emprenyar. Aquesta manca de finestres, però, és una arma de doble tall. Si volem que aquelles tot el que trobem bell del passat no mori caldrà sortir, de tant en tant, i mostrar-les a com més gent millor, escampar als quatre vents que allò no és mort, sinó viu, ben viu. I al revés, cal sortir a fora a prendre l'aire que passa, renovar-nos amb tot allò que ara mateix s'esdevé i val la pena. Que valgui la pena per a nosaltres! "Oh, és que ara no trobo res que m'agradi", direu, i tindreu tot el dret. Segurament tindreu tota la raó del món i contra això no s'hi pot fer res. A mi també em passa això. Però sé que no és culpa del món sinó meva. He estat jo que no m'he entrenat en fruir dels nous estímuls. O potser tot allò que va omplir la meva adolescència de felicitat em va entrar a la primera? Moltes de les perles que més m'agraden em van suposar un entrenament dur. No he fumat mai, però tots hem sentit a dir als fumadors com de desagradables acostumen a ser les primeres cigarretes. Fins i tot els vicis requereixen un esforç, una dedicació, abans no quedis atrapat en les seves xarxes mortíferes!

I en fi, aquesta divagació ens porta a descobrir una diferència més amb el gran mestre Chaplin. Què suposava el rock & roll per a Chaplin? Mireu el seu llarg (ho sento, però jo el trobo un monument pesadíssim al seu propi ego) A King in New York (1957) i està clar: soroll, degeneració, una banalitat que renta el cervell de la joventut americana. Què suposava el rock & roll per a Buster Keaton? Un invent genial, una música simple, directa i excitant (la qual balla amb gran entusiasme en algunes, d'altra banda abominables, pel·lícules de platja i biquinis dels anys 60). Chaplin no desaprofita la oportunitat de tenir el rock davant seu per moralitzar.  Buster, es treu l'americana i es posa a ballar. Sempre és igual. Chaplin no entén el món actual perquè representa el nostàlgic del segle XIX que mira d'allargar el màxim aquella agonia dickensiana arnada tot el que pot, amb els seus carros de cavalls i els seus llums de gas, les dames de vestit llarg, una era on tot era artesania pura, delicada porcellana. Buster, en canvi, tampoc entén el món actual però perquè té pressa perquè arribi el segle següent. El món no té prou màquines encara i ell n'inventarà de noves, encara més delirants que les actuals. Chaplin abominava dels cotxes. Buster als dotze anys ja era el mecànic i el conductor de l'automòbil familiar. A Modern Times (1936) un indefens Charlot és engolit pel mecanisme de la màquina en una escena d'un simbolisme potentíssim en contra de la deshumanització del món actual: la màquina, feta d'engranatges infernals es menja l'individu, literalment. Buster, per la seva banda, hauria estat encantat de fabricar-la ell mateix, aquella màquina, amb les seves pròpies mans. Davant el terror que Chaplin té per la tecnologia, Buster hi oposa l'entusiasme maquinista i la solució pràctica, sense contemplacions i sense lliçons morals ni advertir o culpabilitzar l'espectador per res. Davant l'actitud negativa i els sermons del primer, el positivisme i la diversió del segon. 

"Si no hagués estat còmic hauria estat un bon enginyer industrial" deia sempre l'amic Buster. La gran quantitat d'il·lustres personatges que van visitar casa seva han deixat prou testimonis que demostren que no anava de broma. Per tot arreu hi havia complicats gadgets mecànics a l'estil de Rube Goldberg o els invents, més nostrats, del Professor Franz de Copenhague del TBO. Qui ho havia de dir, en Buster fan dels Beatles... A mi no em sorprèn. De fet tampoc m'hauria sorprès que hagués estat fan del Kraftwerk, el grup (no estrictament còmic) més purament keatonià, amb un sentit de l'humor més sofisticadament fred, que conec, si l'home haguès viscut uns quants anys més. Més d'un ja li havia posat el sobrenom de l'"home màquina" dècades abans que als Mensch Machinen de Düsseldorf. Això ja seria ciència ficció, però. Deixem les coses com estan. I estan prou bé!

Buster Keaton, l'home màquina

Llista de les guerres actuals i comparació de les víctimes del 2013 amb les del 2014

  Guerres principals o conflictes amb més de 1,000 morts per any

  Guerres menors o conflictes amb menys de 1000 morts per any

                                (dades de finals de juliol del 2014)

Llista de les guerres i conflictes actuals segons la Upsala Data Program

Realment, no sembla que el desastre de la guerra hagi d'acabar mai mentre existeixin societats humanes, animals o vegetals. Els experts afirmen que cada cop, però, mor menys gent per aquesta causa. Si ens fixem en el nombre estricte de morts, sí, tenen raó. Segons les estadístiques, la quantitat global va progressivament disminuint cada any. Sumant les xifres del següent panell he comptat que l'any passat es van oficialitzar 125.009 persones mortes. La xifra d'enguany, a data d'avui (finals de juliol), és de 41.654 morts. En els dos dies que controlo l'evolució de l'enllaç he pogut comprovar que les dades es posen al dia amb una certa celeritat: l'escandalosa massacre a Palestina, per exemple, ja s'ha comptabilitzat. També he observat que per l'eclosió d'un conflicte nou (l'horror d'Ucraïna), n'hi ha hagut 5 (els de les dues Corees, que dura des del 1945; la insurgència de la Guerra del Senyor, que aplega diversos països centreafricans; el del Delta del Níger; el dels nòmades sudanesos i el concret, oficial, entre els dos Sudan), que, sense especificar si han acabat o no, no sumen més víctimes mortals. A aquests probablement caldria afegir algun més que a hores d'ara ja ha acabat o es troba a les escorrialles, malgrat no haver pogut evitar deixar feina endarrerida per a la senyora mort. 

Amb aquestes dades, quines conclusions se'n poden treure? Si utilitzem la fredor inhumana (però pràctica) dels generals que discutien sobre els milions de vides humanes de més o de menys a devastar, segons com es desenvolupés l'imminent conflicte atòmic al film Teléfono rojo, volamos hacia Moscú (Dr. Strangelove or How I Learnt to Love the Bomb, 1963) d'Stanley Kubrick ens podríem aventurar a especular que, si no apareix algun rampell virulent tipus Ruanda, el 2014 acabarà amb un descens de la mortaldat total d'entre el 40 i el 50% (gairebé la meitat, doncs) respecte l'any passat. Suposo que, malgrat els seus errors i discutibles decisions, que en més casos dels desitjables hauran ajudat a enquistar i empitjorar els problemes, si no existís l'ONU (no oblidem que allà s'hi troba representada la majoria dels estats oficials i tots, en menor o major mesura, en són responsables) molts d'aquests conflictes provocarien encara morts. Ens n'alegrem, com els responsables de Trànsit quan informen que els decessos en carretera han disminuït respecte l'any anterior? Continuem la valoració amb aquella alegria que mostren els portaveus del govern del senyor Rajoy quan ens il·lustren sobre com, després de 68 mesos d'augment de l'atur, ara, per fi, es pot confirmar que fa gairebé 10 mesos la xifra d'esclauets feliços i contractats remunta tímidament, menystenint la remuntada salvatge del nombre d'immigrants que retornen als seus països d'origen, farts de tant d'abusos laborals, mentides i fracassos, i de la interessadament imprecisa quantitat d'espanyols de soca-rel, preparats o no, escampats per tot el món desesperats per trobar feina a fora? Posar-nos derrotistes i dir que no, que en contra del que sembla tot va molt pitjor i que hi ha conspiracions amagades rere cada cantonada i la culpa de tots els mals del planeta la tenen les poetes joves i sexis o els artesans tuaregs dedicats a manufacturar polseres de baquelita? No crec que es pugui treure una sola mena de conclusions i menys si no es miren altres dades. Que cadascú pensi el que vulgui i analitzi fins allà on la seva energia analítica li permeti.

D'entrada, una dada que no apareix en aquest panell és la diferència entre la quantitat de morts civils i de morts de combatents. Hi ha estudis, però, que semblen confirmar la sospita que al llarg dels darrers dos últims segles aquest percentatge s'ha decantat obscenament en direcció de la xifra dels morts civils. No dec ser gaire original si dic que formo part dels que trobo indignant que això sigui així. No es pot negar que un bon cop de crueltat innecessària sempre funciona com un toc de gràcia infal·lible a l'hora de deixar clar qui mana. Xenofont ja explica a la seva crònica (la magnífica Anabasis) com, després d'haver guanyat una escaramussa, un dels seus propis oficials decideix ordenar la decapitació de tots els cadàvers dels enemics caiguts en combat. Xenofont, sense deixar de trobar l'ordre tan repugnant com nosaltres, entenia que la seva execució afegiria un plus d'advertiment sobre com les gasta un grup de civilitzats grecs si se li toca massa el voraviu quan va d'excursió per l'Imperi Persa. I així ha estat, des de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki als bombardeigs indiscriminats sobre Dresden i altres ciutats alemanyes en resposta a les barbaritats nazis i japoneses fins a tota mena de bombardeigs actuals per tot arreu, des d'Afganistan a Síria, des de l'esfondrament de les Torres Bessones als raids sobre la població palestina, sense oblidar que Barcelona va ser una de les ciutats que va estrenar aquesta fatídica tradició aèria. Tant com hem avançat en tecnologia militar i encara no hem aprés a fer la feina de destruir les bases de l'enemic sense arrasar barris sencers on només hi viu població civil. A tot plegat, la cosa es complica quan els governants i/o defensors alliberadors dels seus respectius pobles no dubten a utilitzar la seva pròpia població desarmada com a carn de canó, com a valor transaccional, ja sigui com a escuts humans, ja sigui com a element estratègic de propaganda, sang fresca per vendre i revendre: una fotografia d'un nen rebentat en un conflicte de fa quatre mesos o quatre anys (o fins i tot a causa d'un terratrèmol o una altra desgràcia natural) sempre fan un bon efecte, encara que el falsejament de la informació vexa per un igual l'honor del mort de la fotografia com el dels morts que realment s'estan produint ara mateix, en el conflicte que es denuncia. 

I malgrat tot, la gent desarmada continua morint, per decisions pel broc gros. Moren a Palestina (i no m'empasso que tots siguin escuts humans, senyor Netanyahu: calia arrasar tants barris pacífics?), però també moren a d'altres indrets. Què se n'ha fet de Síria, per exemple? No pot ser que d'un conflicte que el 2013 va generar més de 75.000 morts, i enguany més de 25.000, ara només serveixi per reciclar les fotografies del seu holocaust i suplantar les (també reals) que es produeixen a Gaza. Obres qualsevol diari i no hi ha ni una sola ratlla. Obres el Facebook i la bona gent que fa sis mesos ploraven per tot allò ara reploren damunt les mateixes imatges, aplicades a uns morts geogràficament i històricament diferents (tot i que haig d'afegir que sembla que cada cop s'està recorrent menys a imatges d'arxiu i més a la barbàrie actual). Al final ens trobem amb una paradoxa ben bèstia. Normalment s'acostuma a acusar el futbol, els programes intranscendents de la televisió, la poesia científica o qualsevol altre cap de turc d'arma adormidora de la consciència del poble i cadascú, segons les seves dèries o manies, s'apunta a la desqualificació moral del proïsme (els alienats sempre són els altres). En repassar la llista tan llarga de l'enllaç, però, em pregunto si els conflictes que cada dia apareixen als mitjans i a la xarxa, acompanyats d'un omnipresent dit que t'acusa d'inconscient si bades mirant les musaranyes, no s'estaran utilitzant de la mateixa manera. No diem el que no és: els publicitats són també conflictes reals, espantosos, però acaben pervertits per la seva utilització mediàtica, per la seva conversió en massacre a la moda. En definitiva, acaben essent emprats com una mena d'opi del poble encara més recaragolat que el del futbol (pobret), massa traumàtic per als sentits de l'espectador sensible com perquè a aquest li quedi espai per reflexionar sobre l'existència d'altres guerres i atrocitats que s'estan perpetrant en aquest mateix planeta. Aquells territoris continuen maltractats per la violència i estarien deixats de la mà de déu si no fos pels esforçats Metges sense Fronteres i similars, defensors de causes concretes, oblidats per la tv, pels diaris, per Internet, que miren d'estar a tot arreu com poden, amb els mitjans cada cop més migrats.

I ara, permeteu-me un final, si voleu, naïf, tot desitjant que d'una punyetera vegada es deixi de matar gent innocent en aquest planeta.

Si us plau, cliqueu l'enllaç de les dades dels diversos conflictes, data de començament i nombre de víctimes, recollides per l'Upsala Data Program de l'ONU i publicada a la Wikipèdia:

LLISTA DE LES GUERRES I CONFLICTES ACTUALS