El colibrí sitgetà

Salutació de retorn

Ja fa uns quants mesos que no escric una trista entrada. I això que al llarg d’aquest temps ha passat/m’han passat tota mena de coses. Moltes coses. He encetat molts textos que han anat a petar a la paperera —virtual, però dràstica com si fos de vímet— de la pantalleta de l’ordinador. Ja començava a fer-me ràbia aquell senyor que s’arronsa d’espatlles. Però no hi havia manera de trobar un moment per fer-lo córrer avall amb un nou article. Pànic escènic momentani? Acumulació d’informació per llegir i escriure? Manca de temps i energia extres? Les excuses són variades i totes tenen el seu bri de motiu cert.

Finalment, he trobat la manera d’arrencar el tap gràcies a una cosa nova que vaig aprendre anit i que ha suposat una revelació i una decepció, alhora. L’epifania en qüestió no és res de l’altre món —jo continuo sent més o menys el mateix i el món em sembla igual que abans— i ja em xiulen les orelles per com protesten les entrades nonades, des dels llims tenebrosos que el Pare Sant Internet els hi té reservat. No passeu ànsia, maques. Algunes de vosaltres veureu algun dia la llum —si no m’agafa abans un treball, és clar. De moment, però, deixeu-me tornar agafar el fil amb una novetat lleugera. Ja arribarà el moment de la matèria espessa. No patiu. Ara, ho sento molt, és el moment estel·lar de la macroglossum stellatarum.

—De la què?
—Del bufaforats.
—M’he quedat igual.
—Del borinot carter, doncs.
—Vols parlar clar d’una vegada!
—Mira, de la papallona colibrí, del barrinol ros, o de la mosca boja, si així t’agrada més.
—No tinc ni idea que és tot això. Si em vols prendre el pel o fer-te l’important, ves a emprenyar un altre que avui no estic per orgues.

Si hi ha entre els lectors algun professional o afeccionat a la zoologia en miniatura, sabrà de sobres de que està parlant el qui es fa l’important. Jo, ara, sense falsa modèstia, ja puc dir que també. Però només fa un dia, hauria signat les rèpliques del qui perd la paciència. Com que no vull que vosaltres la perdeu, aviat correré la cortineta i us descobriré el destinatari d’aquest homenatge. Aviat, però no ara mateix. Abans —tot i que ja em sembla sentir l’arrossegament de cadires dels qui ja se n’han cansat i se’n van cap a una altra direcció web més dinàmica— us explicaré com ha anat el meu descobriment. Sí, sé que els que us heu quedat sou els bons. Miraré de no decebre-us (en cas contrari, prometo atendre totes les reclamacions).

Hi havia una vegada un dia tranquil

Farà cosa d’un mes, anava jo de bracet amb la meva tieta, tot fent una passejadeta pel tranquil barri de Terramar de Sitges. Caminàvem molt poquet a poquet, mentre gaudíem de la llum d’un dia magnífic, que semblava més de primavera/estiu més que no pas de tardor. Al nostre costat, els colors de les flors, les fulles dels arbres, els cotxes aparcats i els gats amb els que ens entrebancàvem lluïen com estiguessin acabats d’estrenar. A la llunyania, tot llampava, també, com una berbena. Els edificis i muntanyes de l’horitzó es retallaven amb una nitidesa que feria la retina, de com n’eren de cantelluts els contorns —el dia abans havia fet una ventada que s’havia endut els residus de contaminació i calitja cap a Mallorca. En franca concordança amb tot aquest bé de Déu i de l’home, el blau del cel era tan cridaner que no hauria passat un detector de kitsch, de cap manera.

I heus aquí que, enmig d’aquesta placidesa, jo que detecto un element estrany que voleteja entre els arbustos que sobresurten de la vorera del davant d’un dels carrers més estrets i poc transitats de la zona.

—Mira aquella bèstia tan rara, Maria. Què deu ser?
—No ho sé, però és molt grossa.
—No és una vespa, això segur. No tenen aquesta coloraina. Sembla un... no pot ser... Deixa’m que m’hi acosti.
—No hi vagis, que igual et pica.
—No dona, no. Què vols que em faci això tan petit? A més, mira, està enfeinat libant les flors.

Jo que m’hi acosto i l’observo. I l’animaló, concentrat en la seva feina de recol·lecció de pol·len, es deixa observar. De molt a prop, l’examino amb tot el deteniment que puc —va tant de pressa, voletejant d’una flor a l’altre, talment com si fos una abella o un borinot, que no és fàcil de copsar tots els detalls amb calma— i, finalment, malgrat algun element de tuning que no quadra amb al que recordo haver vist a algun documental del 33 o de la 2, ja no em queda cap dubte de que és el que tinc a tres pams del meu nas.

—Maria, és un colibrí!
—Què?
—Un colibrí! T’ho juro! Acosta’t, no tinguis por. Aquests ocellets, pobrets, no piquen.

La meva tieta s’acosta i també l’examina. Està d’acord amb mi: és un colibrí.

Què hi fa un colibrí aquí? La seva presència a Europa és totalment absurda. I aquí, a Sitges precisament? Per què? Aquest ocell depassa de molt la ratlla d’animal exòtic escapat d’una llar d’uns irresponsables. No trobo cap explicació lògica a totes les preguntes que em faig, tot i que m’alegro que, posats a topar-me de cara amb un bèstia forana, hagi estat aquesta de tan simpàtica i bonica i no un afamat ós polar, que eventualment potser no li faria fàstics diversificar la seva usual dieta d’esquimals amb la inclusió d’un plat de mascle mediterrani amb ulleres, per exemple.

Només porto el meu mòbil tronat amb el que faig unes fotos d’una qualitat tan ínfima que no em serveixen com a testimoni gràfic. En arribar a casa ho explico a tothom. La meva narració és escoltada per parents i amics amb un interès i credibilitat variable. Qui més qui menys em dona tota classe d’explicacions, alguna d’elles força convincent.

Faig un cop d’ull a Internet. Remeno tot el que hi trobo sobre colibrís, en les llengües amb les que més m’aclareixo. Descobreixo que hi ha un fotimer d’espècies i subespècies, de coloracions, de mides. Comparo totes les fotos que trobo amb la imatge que tinc gravada a la memòria. Els més grossos i exuberants són descartats al moment: fora els que tenen la cua massa llarga; fora els blaus, els vermells, els negres, etc. Mica a mica vaig acotant territori, fins que acabo seleccionant un parell o tres d’espècies que podrien ser les quals on hi pertany l’exemplar que ha omplert de màgia aquell moment del dia. Miro i remiro les fotos. Entro al Youtube i m’embadaleixo amb vídeos de colibrís de tots tipus. També acabo reconeixent alguns que podrien ser cosins llunyans del meu, tant per la manera de volar, com per la mida, el soroll i altres característiques. N’hi ha un que fins i tot té la cueta igual, amb les mateixes fulletes curtes, blanques i negres.

Després d’aquesta sessió, resto una mica més informat d’un món fins llavors desconegut per mi. Malgrat tot, hi ha alguna coseta que no m’acaba de convèncer del tot. La més important té a veure amb l’element que no em quadrava i que continua sense fer-ho: unes antenetes gairebé tan llargues com el seu bec. Un ocell amb antenes? Per què no? Bé existeixen quadrúpedes amb un o dos geps, ocells que neden per les gebrades aigües àrtiques, d’altres que fan dos metres i es dediquen a batre rècords de velocitat, així com éssers humans sans que recorden molt més a un vegetal que a un mamífer bípede de manual. No n’hi ha poques de coses rares a la natura!

Fa pocs dies, quan la trobada amb l’heteròclit animaló ja estava arxivada entre les petites anomalies de la meva biografia, que me’n torna a passar una de semblant. I de nou amb la meva tieta com a únic co-testimoni!

Estem ella i jo al menjador de casa seva, tranquil·lament, prenent un cafè. Són al voltant les 10 del matí. A fora, el dia és tan radiant com el de fa un mes, degut a unes circumstàncies si fa no fa similars —ahir el vent despentinava totes les senyores grans que s’acabaven de fer la permanent.

De sobte, la calma de l’escena s’esquinça. Per una finestra mal tancada hi entra, amb tota l’aparatositat d’un avió de guerra tocat en una ala, un altre presumpte colibrí. Aquest cop sóc jo qui d’entrada bota de la cadira, espantat com un conill, mentre la meva tieta, flemàtica, continua sostenint la tassa amb una immobilitat digna d’una armadura escocesa.

La meva primera reacció, instintiva, abans d’adonar-me que allò que ha entrat és inofensiu com un pet de monja, és la d’obrir sortides, de bat a bat, per que “allò” surti el més aviat possible de l’habitació i no ens piqui. Ràpid, corro la fulla d’una finestra, mentre m’adono, angoixat, que la persiana està gairebé abaixada del tot. La bestia es llença a atacar el reflex de la seva imatge al vidre, amb un brunzit que ressona per tota el menjador. L’hòstia que es fot em fa mal al cos, malgrat la nul·la capacitat d’identificació que acostumo a tenir amb els animals perillosos. Però és just en aquest moment quan, oh! descobreixo que no és una vespa gegant, ni tan sols un borinot amb un mapa de vol equivocat. És un animal exacte al que havíem vist feia un mes enrere!

Aleshores, canvio totalment d’estratègia. Enlloc d’obrir, ara el que toca és tancar totes les sortides —com a mínim de moment: ja alliberarem el presoner quan l’hàgim observat amb calma. Em maleeixo a mi mateix per haver deixat la càmera a casa —que tan aviat pot fotografiar com filmar— que justament avui havia dubtat si portar o no. Com ja vaig fer l’altre cop, vaig a buscar el mòbil amb el qual trec unes imatges encara més abstractes que les del primer encontre: puc dir que allò és un colibrí volant pel menjador de ca la meva tieta, sí, però també podria ser una grapat de llenties cuites, borroses, disparades amb una catapulta de butxaca, mentre passen pel davant d’una obra mestra de l’art modern.

Davant el fracàs fotogràfic, la meva tieta i jo ens dediquem a la observació ocular. El neguit d’aquest segon exemplar —jo tinc la sospita seriosa de que ens trobem amb el mateix de la primera vegada— fa que sigui molt més difícil de copsar. També és cert que la situació d’aquest és molt més desgraciada: aquell anava libant les floretes tan panxo; aquest no para d’estavellar-se contra una superfície llisa, freda, poc amable i encara menys nutritiva. La pobra bèstia fa patir. No cal que vinguin de la protectora d’animals amb amenaces ni la guàrdia civil brandant manilles. Jo mateix no deixo passar ni un minut que torno a obrir portes i finestres, perquè el visitant accidental pugui escapar de la nostra hospitalitat forçada. Uns segons més tard, l’angoixa s’acaba i la bestiola s’allunya atmosfera enllà.

No passa un minut que truco algunes persones properes, per comunicar els hi la notícia, amb excitació. Com és possible que em trobi dos colibrís en només un mes? Seran coses del canvi climàtic que tinguem ara colibrís a Europa? És a causa de la crisi, potser? No serà que rere tot això hi ha alguna conspiració del senyor Ahmadinejad? Hi té a veure alguna cosa el president Obama? És algun tipus de càstig del cel per culpa d’haver fet el referèndum a Arenys? No ho sé, però aquí estan passant algunes coses estranyes que jo no puc desxifrar amb els coneixements que tinc. Després d’uns moments de dubte, una pregunta que la primera vegada ni se m’havia passat pel cap ara pica a per entrar-hi amb insistència: i si aquell minúscul OVNI que la meva tieta i jo hem albirat dues vegades no fos un colibrí si no una altra cosa, probablement menys excitant, però més acord amb la realitat que ens envolta?

En arribar a casa, torno a mirar Internet. Ara hi poso frases de l’estil “he vist una cosa que sembla un colibrí”, en català, però també en castellà i en anglès. No ha calgut que busqués gaire perquè la màgia del colibrí s’esmicolés com la il·lusió de que els angelets ens deixin un dineret sota el coixí. No, el nostre amiguet volador no era un colibrí sinó un insecte; concretament una espècie de papallona: un bufaforats, altrament dit papallona colibrí —per tant no anàvem tan malament, tampoc, perquè sí, s’hi assembla molt—, borinot carter —perquè diuen les supersticions que si tens la sort de veure’n un et portarà una notícia important— i els menys evocadors de barrinol ros o mosca boja. Per rematar-ho, tornem a esmentar el nom científic llatí, macroglossum stellatarum, amb el que, com sempre, quedés com un senyor si el pronuncies amb propietat.

Amb aquests noms en teniu prou per buscar per Internet i trobar-vos amb informacions i descripcions força interessants. La única cosa que direm aquí és que aquest animal no és estrany a la zona de món on vivim. Per tant, malgrat que no recordo haver-ne vist ni un abans, en tota la meva vida, ni tan sols estem parlant d’una raresa. Amb el que sí que anàvem bé era amb el caràcter absolutament inofensiu de la bestiola. Però no, de colibrí res de res. Com a molt, papallona colibrí, i encara ves a saber on li diuen així.

En conclusió: Quina planxa més sonada! Podria dir que no sóc l’únic qui l’ha ficat —de fet, ja ho estic fent, com un miserable delator de pati d’escola— que la meva tieta també diu que tampoc n’havia vist mai cap. Però no val. Ens hem entusiasmat massa aviat.

Si hi ha una lliçó en tot això és que les aparences enganyen, sobretot si ens generen la il·lusió de viure quelcom fora del normal, extraordinari. Què maco poder dir que has albirat un colibrí, quan només era la papallona versió succedani local; que has vist l’alcalde entrant a casa seva amb l’amant, mentre en realitat era la seva cosina que viu a Amèrica, de visita, o que t’has creuat amb el fantasma del Camarón de la Isla fent ditet a les costes de Garraf, i tu ignores que es tractava d’un energumen disfressat per Halloween, a qui els seus companys de cotxe ni s’han adonat que els ha caigut per la finestra oberta en una corba, ni —mirem d’imaginar per un moment que existeixen persones amb sentit comú, va— trobaran mai a faltar.

Així era "ell", segons un parell de fotos que he trobat a la xarxa. No hi ha cap dubte, sniff...