Els artistes de Suburense d'Automòbil

Suburense d'Automòbil, un taller històric de Sitges, però sempre al dia

Vídeo del resultat d'una restauració excepcional

—En Pere és un artista.

Aquesta frase, canviant-hi nom i gènere segons convingui, se sol dir del professional què té una habilitat i un amor excepcionals pel seu ofici. L'artista de la frase és algú que treballa més pel plaer que li representa fer la feina ben feta, amb gust pel detall, que pel benefici econòmic que n’obtingui, per just que sigui.

El bonic d’aquesta floreta és que s’adjudica de manera totalment oberta, sense cap mena de prejudicis oficials. El professional que la recull no té perquè practicar cap disciplina considerada Artística, així, en majúscula inicial. De fet, és fins i tot preferible que no ho sigui d'artista. Aquí està la gràcia. És un honor que el client satisfet atorga de franc i que acaba sent, de propina, la millor propaganda. Ja està. No cal buscar-hi més.

Què després hi hagi artistes oficials que han embrutat el terme fins a uns extrems insuportables, de manera que acaba sonant més aviat un insult que no pas com quelcom d'honorable (artista= fantasma, estafador), són figues d'un altre paner. Sabedors que hi ha contribuents normals i corrents que en sentir el mot "artista" s'amaguen corrent sota el llit o, els que tenen més mala llet, treuen el revòlver amagat al calaix, s'entén que alguns artistes conscients tinguin cert pudor abans de confessar a que es dediquen. Puc dir que l'artista més autèntic que he conegut s'estima més que se'l tingui per "professional", per exemple. I que em perdoni per haver-lo "insultat" des de la impunitat —en aquest cas ben inútil— que dóna la xarxa. Aprofito per amenaçar-lo de que algun dia que tingui temps ja li tocarà el rebre com cal.

Avui, però, vull parlar-vos d'un artista, o d'un conjunt d'artistes, dels del primer grup, dels que els hi pots dir la frase del començament i quedar ben descansat, sabent que no poses el receptor sota sospita policial. Estic parlant dels professionals que treballen a Suburense d'Automòbil, amb el Paco i el Francesc Gorjón al capdavant.

Abans de passar per l'esteticiènne

Suburense d'Automòbil és un taller de reparació de vehicles motoritzats que forma part de la vida sitgetana des de fa més de quatre dècades. Al començament era un punt oficial Citroën. Des de fa ja força anys, ha passat a ser un centre de reparació generalista en el qual es toquen totes les tecles del tema, des de la mecànica i l'electricitat fins la planxa i la pintura. El taller base inicial està al Passeig Vilanova, 53, que sempre s'ha dedicat a tot el que té a veure amb l'apartat mecànic. Des que obriren la nau al carrer Drets Humans, 9 (a la zona Mas Alba) les activitats s'ampliaren a les reparacions externes de planxa.

Fa poquet, amb la intenció d'encarar la crisi amb imaginació, i aprofitant l'experiència i les eines originals que encara conservaven de la època clàssica amb Citroën, Suburense d'Automòbil decidí fer un salt endavant: donar un servei de reparació i restauració de vehicles clàssics, especialment dels models 2cv i Mehari (que ve a ser la versió jeep, amb la carrosseria de material plàstic, del primer).

Aquest servei s'anuncia a la xarxa a través la web http://www.mehari2cv.es/ L'èxit obtingut, i les peticions que ha rebut per part d'usuaris d'altres vehicles no menys antics, Suburense d'Automòbil encara han tingut l'energia suficient d'obrir un altra apartat per a la reparació dels històrics 600, visibles a la seva pàgina www.600clasico.com

Jo, que per qüestions de ruta, haig de passar per davant el taller que tenen a la carretera, sempre hi veig algun que altre simpàtic 600 o 2cv, al costat, evidentment, d'altres automòbils normals i corrents. Perquè no només de les rampoines prehistòriques viuen els mecànics!

Mon pare ja havia tractat amb en Paco, el senyor Gorjón pare, a l'època que ell mateix tenia un Mehari. Per cert, el senyor Salesas sènior fou, si no el primer, sí un dels primers a tenir aquest model tan estrafolari al nostre poble. Al començament tothom se n'hi enfotia:

—On vas amb aquest cotxe de plàstic? Sembla que l'hagis tret de la botiga de joguines de Can Ferran!

El Mehari, un artefacte certament estrambòtic, però útil

Però el resultat que li donava era tan bo que els més vius el començaren a imitar. En poc temps, Sitges es convertí en un dels pobles de costa amb més Meharis per càpita. Fins i tot ara, que ha estat pràcticament esborrat de les carreteres del país, aquí encara en rutllen una quantitat considerable. Si tenim en compte que el més nou ha de rondar, per força, la ratlla dels trenta anys de vida (la producció s'aturà el 1982), veurem que la cosa té mèrit.

I a més, encara hi ha uns quans negocis que l'utilitzen com a complement laboral plausible, no com a andròmina de museu per lluir els diumenges. A qualsevol sitgetà li resultarà familiar sentir com peta l'orgullós motor de l'exemplar vell dimoni de la Ferreteria Sales. A mi em fa molta gràcia veure aquest exemplar concret, com encara ara se'l condueix amb aquella sàvia barreja d'indiferència i confiança que gasta l'expert amb una eina quotidiana que sap infalible. O quasi.

Com per a en Sales, el Mehari era per a mon pare una estri imprescindible per a la seva feina. I a fe que la pobra màquina donà de si molt més del que la propaganda oficial prometia, durant gairebé set anys, fins la jubilació total, que va venir alhora, a l'amo i al vehicle. Quan en parlava, a mon pare li agradava recordar que, de tots els cotxes que havia tingut, mai cap altre li havia donat tant de bon resultat, satisfacció... i diners.

En aquella època la gent no canviava d'auto a cada fase lunar, com passava recentment, fins poc abans de la crisi. Mon pare fou dels que sempre seguí aquest costum assenyat. Durant els seus més de trenta anys com a conductor, en consumí els justos.

Des del primer de tots, un Citroën Break blanc del 1968, un monstre genial, amb una cara de pomes agres tremebunda, l'únic cotxe de la història que ja de fàbrica semblava venir rebregat després de patir un accident (en certa manera era una mena de 2cv de "luxe", que a França existia des del 1961 amb el nom d'Ami-6) fins a començaments dels noranta, en tingué quatre per a us personal, tots ells de la marca dels dos xebrons. I encara només n'haurien estat tres si el primer no hagués afegit una quantitat desmesurada d'arrugues al disseny original en patir un accident espantós la nit de reis del 1970.

El cinquè, adquirit a l'albada dels noranta i que durà fins el que es jubilà del volant, a l'entrada del nou segle, fou un Subaru anodí però competent.

L'Ami-6, lletjor o provocació en tota regla?

Al llarg de tot el seu període com a conductor, sempre tingué al Paco com a mecànic de capçalera. Ambdós, pare i fill, el recorden bé: "Ton pare era un tot un revolucionari!" em digué un dia el Francesc.

A finals de l'estiu vaig tenir la sort de descobrir la nova faceta d'aquest històric taller. Jo passava pel davant quan estaven tancant, absort amb les meves cabòries. El Francesc em sortí de sota la persiana gairebé tancada, ràpid com una mostela. Vaig creure que m'atacava un serp pitó. L'ensurt fou notori. Un cop ell fou conscient que el meu cor havia tornat a casa seva, em preguntà sobre el meu cotxe, el vell 2cv del 1979, que com m'anava. Jo li vaig dir que encara s'arrossegava com bonament podia, però que ja feia gairebé un any que, pobret, no s'aguantava els pets. Aleshores m'informà sobre el nou servei. Em passà una tarja, l'adreça web i em digué que, el dia que m'anés ve, estarien encantats de fer un pressupost.

L'home me caigué com del cel. A més, a mi m'enganxava en un miraculós moment de relativa —i efímera— eufòria econòmica.

L'inusual situació m'animà moltíssim. Després de fer números i discutir-ho amb la família, vaig tornar a contactar en Francesc. Després de preguntar sobre tot el que m'agradaria i/o podria arribar a voler que em fes, es tancà a confeccionar un pressupost ajustat i desglossat fins el darrer coixinet.

Quan em mostra el pressupost em vaig adonar, també, que el meu vehicle té una sort especial, compartida només amb uns pocs escollits històrics: el seu estatus de mite simbòlic ha inspirat en uns bojos francesos la creació d'una empresa que fabrica les peces originals. Aquestes són exactes a les que produïa Citroën vint anys enrere. Tenen el permís i segell de qualitat d'aquella marca, la qual passa enormement de continuar fabricant peces per a aital rampoina, per mítica que sigui. Tot s'ha de dir.

Aquesta nova situació fa que, a partir d'ara, el meu trasto pugui ser renovat fins al darrer cargol sense cap problema. Que pot estar al dia fins més enllà de la meva mort. Qualsevol peça està disponible. Em podria muntar un 2cv totalment nou, partint del no res, si volgués —i pogués— i fer-lo córrer amb tots els papers en regla. Puc comprar un motor completament nou per un preu irrisori.

Tot això és absolutament impossible per al model més guai del Paraguai de qualsevol marca, inclosa la del meu cotxe, de només quinze anys enrere. Sembla que els bojos pel 2cv que hi ha al món són prou nombrosos i tossuts com perquè crear una empresa d'aquest estil sigui un negoci prou raonable. En muntar una mini-fàbrica que els mantingui al dia ajuda a que hi hagi tallers experts, com el de la família Gorjón, que han reciclat una part de les seves activitats per convertir-se en autèntics centres oficials.

L'altra gran sort és que això passi a Sitges, a quatre passes de casa. Per una vegada a la vida, m'ha tocat la loteria i faig ràbia de debò. Ja com aquell coi de dones que pel Sorteig de Nadal ximen cava semi-sec al Telenotícies. Això ja no sé si em fa tanta il·lusió, la veritat.

Un petit exemple de tot el que li han arribat a fer: abans, durant i després

M'he passat la vida sent bombardejat pels savis consells sobre que haig de vendre'm el cotxe i comprar-me'n un de més nou. Que el 2cv està molt bé per jugar, que és tot el bonic que vulguis. Però que un cotxe així, avui dia no es pot tenir si no ets molt ric, si no et dediques a cuidar-lo maniàticament en un garage particular. Si no en tens un altre "de veritat", per fer servir cada dia, en definitiva.

La pressió general de vegades ha estat tan grossa —no calia que m'ho fessin saber de paraula, només veure les cares de parents i amics quan els anava a fer de taxista n'hi havia prou— que vaig arribar a pensar que era un irresponsable, una espècie de mal pare, un perill públic escampat inconscientment per les carreteres d'avui dia.

En aquest món de vehicles automàtics, asèptics, perfectes; que sembla que els estigui conduint algú altre per tu, des de dins el motor; tan aliens a la pròpia pell com practicar cybersexe amb una habitant d'un satèl·lit de Saturn; amb portes, finestres, seients i llums electrònics reversibles i autodescomposables; tenir la insolència de conduir un cotxe que agafa tot just el que permet la llei; que et du a tu i a tres persones més; amb una quantitat d'equipatge raonable, amb el mínim exigible; que no es quedi a mig camí; sembla una completa aberració, una activitat passadíssima de moda, un motiu de desconfiança, de mala ciutadania.

Jo, si fos viatjant i fes servir el cotxe per fer llargues distàncies tota l'estona, potser sí que miraria de tenir un cotxe millor. Per exemple un DS, el tiburón famós (1955-1975). És la part cara i glamourosa dels meus somni automobilístics —i com podeu veure, en aquest sentit, reconec que visc a un univers francès ideal dels anys cinquanta, amb els seus Traction, els seus 4cv, els seus Panhard, Delahaye, Simca, Talbot... o aquells Peugeot conservadors, però tan eficaços i elegants com a extres de pel·lícula de Henri-Georges Clouzot. La barata, però, com que ja fa vint anys que la tinc resolta, no veig cap necessitat per modificar-la ara. Els DS i els Traction ja els tinc als llibres de Tintin i a aquell cinema magnífic en blanc i negre. Tinc altres coses a la vida que em tenen més preocupat, sincerament.

A més, si el 1953 la Simone Signoret i la Vera Clouzot es pelaven —suposadament— el marit de la primera, mentre conduïen una furgoneta 2cv, i l'any 1959, un model berlina —com el meu, vaja— a Les Yeux Sans Visage, i un altre d'igual a Les Amants, amagaven, respectivament, un cadàver de dona i a la Jeanne Moreau i el Jean-Marc Bory, els dos amants amb més charme del cinema gal, no veig cap motiu per canviar de cotxe. Perdoneu que em posi tan exquisit, però amb estil se n'ha de néixer, nens (a més he esquivat gràcilment aquest tomàquet que m'acaba de llençar ara mateix aquell lector blogger, he, he...)

L'escola tètrica de Les diaboliques (Henri-Georges Clouzot, 1955) amb la furgoneta 2cv de les protagonistes en primer terme

El 2cv del crim a Les yeux sans visage (Georges Franjú, 1959)

Jeanne Moreau i Jean-Marc Bory, a bord d'un 2cv, a punt de posar les banyes al Marques de Villalonga a Les Amants (Louis Malle, 1959)

La botifarra que els amics de Suburense d'Automòbil m'han permés fer ha sigut tan sonada que hauré de portar escaiola al braç un any (escaiola metafòrica, eh, no patiu pels meus ossos ara). Perquè aquesta és un altra: la semblança que hi ha entre la ruïna hitita que amb no poca vergonya els vaig dur, amb el descapotable més pijo i llampant de Sitges, que gairebé em fa cosa de conduir, és de les que reclamen una varietat d'ulleres de graduacions múltifocals per poder-les copsar com cal.

Només recollir-lo del taller, sense donar-li temps a respirar, vaig fer un viatge a Carcassona. En dos dies vàrem fer més de 700 kilòmetres, tres persones i equipatge. El comportament del 2cv fou com no recordo en gairebé vint anys que el condueixo —sí, el vaig comprar de segona mà. A més cal afegir la comoditat dels seients, fins ara inconeguda.

La feina feta per aquests "artistes" ha depassat, de lluny, el que els vaig demanar. Sembla que sí, que al començament miraren d'ajustar-se als canvis suggerits, per no superar el pressupost. Però una vegada hi estaven posats, els semblà que era una llàstima no anar fins el final i decidiren fer una reparació completa, molt més enllà del que havíem pactat. I pel mateix preu!

En Francesc entengué que el meu cotxe els podia servir una mica d'experiment, per veure el temps que trigarien i els diners que els caldria demanar en un exemple de reparació gairebé completa de planxa, motor, baixos, interior, etc. D'experiència en reparar parts d'aquests vehicles la tenien sobrada. Però des que s'havien posat seriosos amb el tema no s'havien trobat encara amb un cas tan llaminer com el meu.

Al final això no ha estat una reparació, si no una restauració artesanal en tota regla, minuciosa, exigent. Com les que es fan a Florència, a Venècia, a la catedral de Milà o a la de la seu d'Urgell. Si el treball d'orfebreria oriental que han fet no és una obra d'art, ja no sé que ho serà. El que han posat a més d'una rotonda del poble segur que no —la de l'Alfaro m'agrada molt: sóc humà i tinc debilitats. No hi ha dia —encara ara, un mes després— que no descobreixi algun detall de l'acabat amb el que no m'hi havia fixat

Tot i que la cosa té el seu sentit, continuo al·lucinant. No sé que dir. No m'havia trobat mai amb una situació igual! Sí, s'han passat. Això no és normal. No sóc prou bona persona per merèixer aquest regal. Ho admeto públicament. Només tinc ganes de dir als quatre vents que si algú té un vell 2cv, Mehari, 600 o el que sigui, no dubti a portar-lo a Suburense d'Automòbil. No estic fent propaganda, només. És una qüestió mínima de decència. Ja hauria d'haver publicat abans aquest article, però no sabia ni per on començar.

Només desitjo que els amics de Suburense d'Automòbil tinguin molta sort en aquesta nova etapa. Podeu estar segurs que, així com vosaltres passeu de pares a fills el vostre ofici, els Salesas ens passem la fidelitat com a clients. Ni que sigui, com al meu cas, una mica tardana.

Moltíssimes gràcies!!

Galeria de fotos de la restauració del meu cotxe

Webs per vistar:

http://www.mehari2cv.es/

http://www.suburense.com/

I no deixeu de llegir els articles que el Francesc escriu cada dissabte a L'Eco de Sitges sobre temes relacionats amb la mecànica de l'automòbil!