Primer dia del No-no-lògic Festival

La irrepetible Eli Gras entrevistada a Barcelona tv

Anit, 17 de novembre del 2009, a l'auditori del CCCB, per obrir la gana pels dies 27, 28 i 29 d'aquest mes, es va fer la sessió prèvia del 3er No-no-lògic Festival, que organitza, dirigeix, somnia i insomnia la meva amiga Eli Gras.

Per començar, es va fer un passi de filmets: Abstract films d'Alain Wergifosse, una sèrie de fascinants filmacions fetes amb l'ajut d'un potent microscopi i un us imaginatiu de la llum, amb una banda sonora molt misteriosa i orgànica, adeqüàdíssima —talment semblava com si sentíssim els microbis conversar— també del propi autor; el curt d'animació Willie the Kiwi i una selecció de gags de la vella sèrie Atrezzo, ambdós produccions d'Studio Cámara, realitzades per un servidor; L.O.S.T., de Sergio Mora i Pili Parra, un divertit i sexi experiment realitzat amb la la tècnica d'animació per pixilació; Solarium de Roy Menahem Marcovich, una comèdia israelita de caràcter estripat, surrealista i gamberro rodada pels carrers de Telaviv, i per acabar, Historia del desierto, un premiadíssim curt de Celia Galán, amb un argument basat en un relat curt del seu pare, Ceferino Galán, un mestre absolut del "no-no-logisme" literari.

Història del desierto (Celia Galán, 2003)

Tot seguit, la mateixa Eli, acompanyada de dos col·laboradors/patidors propers (l'Alain Wergifosse i jo mateix, again) del festival, i l'excel·lent violinista italiana Adele Madau, vam facturar una jam session absolutament improvitzada, on ens ho vam passar molt bé. Crec que poques vegades he participat en una sessió tan radical en la que aconseguíssim tanta sintonia entre els diferents components. Va haver-hi de tot. Fins i tot moments molt melòdics i armònics. Qui ho hauria dit abans!

D'esquerra a dreta: Eli Gras, Adele Madau, Alain Wergifosse i Florenci Salesas

Eli Gras i Adele Madau, recent sortides de la dutxa, en plena feina

Adele Madau, obsessionada amb l'arquet


Alain Wergifosse, Saturn devorant els seus fills... volia dir, el micròfon!

Florenci Salesas disposat a fer un sermó evangelista

En la seva tercera edició, aquest festival, que com el seu nom deixa clar —o això se suposa—, de lògic no en té gens, barreja i treu de les catacumbes musicals de tot el món un grapat escollit d'intèrprets i compositors d'àrdua catalogació. El denominador comú seria el d'individus que, en solitari o escudats rere una quadrilla, munten uns sidrals no aptes per les ànimes pastorals, enyorades del silenci de l'era pre-tecnològica. O sí.

Perquè, encara que aquí de tecnologia n'hi ha, i força —en alguns casos rudimentària, domèstica i incompartible, això també—, si la cosa va de "no-lògica" ¿per què se li hauria de barrar el pas a una mitja fada de trenes roges que salmodiés cançons bucòliques, acompanyada d'una arpa celta —i a més, desendollada!— i prou? La Eli us promet que si la senyora de l'hipotètic exemple passés el seu exigent examen de "no-logicitat", no dubteu pas que formaria part del programa. Sense cap tipus de discriminació.

Bé podríem dir que per superar un càsting i obtenir l'homologació de músic "no-nològic", és imprescindible agradar a la meva amiga, encaixar en el seu sentit de l'humor, força sui gèneri. Si no l'emocioneu, si no la feu riure, ja podeu ser el senyor Rostropovitch, Mister Duke Ellington o en Cantinflas, que no us programarà. Jo, personalment, us mentiria si us digués que tots els artistes que he vist m'han agradat. Alguns m'han provocat disfuncions gàstriques importants, així com jo probablement les provoco a més d'un: l'ecosistema de l'art és així. Però també haig de dir que hi he gaudit de les tres o quatre actuacions mes memorables que jo hagi vist mai a Barcelona.

Els consumidors "no-nologistes" mereixen un punt i apart. Amb el seu bon ull la Eli ha demostrat que hi ha un públic disposat a aventurar-se en experiències musicals/sòniques, divertides, personals i que estan en la ratlla perillosíssima que separa l'impossible entre l'experimentació i l'humor. I sí, l'audiència del festival ha anat augmentant any rere any. Si veniu al No-nològic hi trobareu igual els que tenen ganes de riure's dels esnobs, com els esnobs amb ganes de riure's d'ells mateixos; l'amant del techno que sap que no tot en aquest món és ballar, com el sibarita de l'experimentació disposat a deixar que el cos hi digui la seva, per variar; els que esperen trobar-se amb un cabaret futurista, com ròckers i jazzmen amb sentit de l'humor (n'hi ha, oi? Jo crec que en conec algun, caram!).

Pels camerinos del No-nològic, també, hi desfilarà tant el virtuós clàssic com el gamberro del barri, units per la missió de fer passar una estona de somni o de malson al respectable.

El No-no-lògic no és, en definitiva, un seguit de concerts de rock ni sessions de dj. N'hi poden haver, però és imprescindible que tant els uns com els altres siguin —premi pels que ho heu endevinat—, "no-nològics". No és Perelada o la Schubertiada, ni el Sònar, ni el Fea, ni una reunió de frikis —almenys que no només ho siguin—, ni una trobada punk en un centre okupa, ni experimentació elitista amb olor a canapé i ulleres de pasta de coloraines. Però tots els que aneu a aquests llocs o festivals hi sereu benvinguts.

Insisteixo: si teniu el gust musical tan poc lògic com el meu, us recomano fervorosament aquest festival. I per 5€ la sessió? Si us plau, l'excusa de la crisi no val, eh.