En Patufet: text de la versió del 1962, narrada per Isidre Sola

 Portada del mític single de 45 r.p.m. d'En Patufet i La Rateta que escombrava l'escaleta, idèntica al que jo tenia

Recordant el disc d'En Patufet i La rateta que escombrava l'escaleta

Avui nostàlgia de la grossa: 

El meu primer i més estimat disc va ser un single de 45 r.p.m, editat per Emi Odeon l'any 1962, el mateix que vaig néixer. En aquella època, els productes perduraven força més temps que ara a les prestatgeries. Mons pares me’l devien comprar uns quatre anys més tard. Malgrat ser de la mateixa companyia i de la mateixa anyada que el primer disc de The Beatles, no contenia cançons sinó dos contes, un per cara: a l'A, En Patufet i, a la B, La rateta que escombrava l’escaleta. Tot i que ma germana, 10 anys més gran que jo, feia temps que ja no estava per bous que peten i es dedicava de ple al quartet de Liverpool, a The Mamas & The Papas, a Sony & Cher o a l’Adamo —tots m’agradaven a mi, també—, En Patufet era el meu favorit. No cal dir que no parava de demanar que me'l posessin...

Ostres, quins records. No puc escriure aquest article d’una manera normal. Només puc exclamar quines veus! quin text! quines musiquetes! i quins sons sonaven! Algú em pot dir quins adjectius hauria de posar, a tot allò? quina valoració n'hauria de fer? quin estudi? No m’hi veig en cor. En aquella època pionera feia poc que es gravaven contes i cançons per a la quitxalla, en català. Aquest material formava part de les rareses que ens convidaven a imaginar històries fantàstiques amb la mateixa veu que el pare rondinava perquè el Barça perdia o que ma mare i ma germana es tiraven els estris de cuina pel cap, amb tanta voluntat assassina com mala punteria... Paro perquè m'estic posant tendre.

No m'he pogut documentar gaire ni em trobo amb massa forces per fer-ho. Algun dia ja poliré detalls, encara que només sigui per fer justícia a tots aquells professionals que —no s’ho poden arribar a imaginar— van realitzar una feina que em va alegrar la infància, que mai oblidaré. Sé que hi ha altres versions, com una del mateix any, adaptada per Florència Grau, amb el Teatre Invisible de Radio Nacional de Barcelona, dirigda per Lluís Pruneda —a Internet m’ha costat menys de trobar que l'altra: prometo que miraré d’escoltar-la, també, quan hi pensi—, però, què voleu que us digui? Jo vull posar la meva.

Isidre Sola, que a part d'aquest disc en va narrar un munt més amb la seva veu inconfusible. Aquí el tenim en la portada de la revista Ondas, l'any que va guanyar el famós premi

El meu Patufet és el que va narrar l’actor Isidre Sola (1927-2005), doblador radiofònic inconfusible dels anys 50 i 60 —ell donava vida al mític Taxi Key dels nostres pares—, veu d’un munt de doblatges cinematogràfics i de sèries de televisió, tant en català com en castellà La seva era una d’aquelles locucions magnífiques que ens han acompanyat tota la vida, fins el final, des de l’ombra. El meu Patufet és el que tenia la música del compositor Josep Casas i Augé, (1913-1988), creador i arranjador d’un munt de bandes sonores de cinema i contes infantils. Aquí dirigia l’orquestra, els efectes sonors i va triar les veus del quadre d’actors. El meu Patufet tenia la veu de l’inconfusible actor Rafel Anglada (1921-1993). Tan aviat trobi el nom dels altres actors esborraré aquest entrepunts: tots ells, des de l’actriu que feia la veu de la mare fins els qui interpretaven els altres personatges, mereixen una menció d’honor (quan tingui més energies ho faré, us ho prometo, us ho dec). El meu Patufet és el que té el text que he trobat per la xarxa i he repartit en versos, com a mi em sembla que hauria d’anar. 

Si he comés algun error, agrairé qualsevol correcció. Ja dic que avui poca ciència demano. Poca ciència em veig en cor d’utilitzar, malgrat que la ciència té el seu cor, també. Però avui, els elements irracionals ho inunden tot amb una pàtina melancòlica. Em transporten a cert personatge insuportable de calça curta que no s’acabava mai el que li posaven al plat i al qual li sobrevenien uns atacs dignes del Duce, en l'època on encara no se li havia descobert la miopia que l'ajudaria a ocultar-se rere unes ulleres. Quina llàstima que ja no sigui possible poder donar les gràcies a cap dels responsables d'aquesta gravació que està per damunt del bé i del mal!

El text del conte d'En Patufet tal com apareix al disc

Vet aquí que una vegada
eren un pare i una mare,
que tenien un fillet
tan petit, tan petitet,
que li deien en Patufet.
Un dia la seva mare,
mentre feia bullir l’olla,
li va dir: ”Ai,filla,
quina guitza em fa sortir a comprar;
el dinar ja bull al foc
i no trobo el safrà enlloc.
En Patufet, que tot ho remenava
i que pertot arreu es ficava,
de seguida va contestar:
“Mare, si no hi ha safrà,
jo us en puc anar a buscar.”
“On vols anar, on vols anar!
No veus que ets massa petitó
i la gent et pot trepitjar pel carrer
com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant,
i així, si no hem veuen,
bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen.
Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”
I com que es va posar a plorar
i picar de peus, per fer-lo callar
la seva mare li va dir:
“Bé ja n’hi ha prou, Patufet;
aquí tens un dineret
i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”
I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, 
amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
“Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet.”

Content i cantant, en Patufet 
va arribar a la botiga d’en Josepet,
la més bonica d’aquell indret.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?”
“Un dineret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha?
Què voleu?”
“Que no em veieu?
Ja estic tip de cridar.
Vejam si em despatxeu
un dineret de safrà”
I el botiguer torna a mirar
i busca que busca a terra dintre de la botiga,
fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga.
Aleshores s’ajup i l’arreplega,
posant en el mateix llocuna paperineta de safrà. 
Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,
l’agafa ben fort, se’n surt al carrer
i deixa badoc el pobre adroguer.
“Patim, patam, patum,homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet”
I de por la gent s’amagava
en no veure qui cantava,
mentre carrer avall passava
una paperina sola,sola,sola,
com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar
amb una paperina de safrà,
la seva mare no se’n sabia avenir.
Aleshores tot cofoi va demanar:
“Mare,
em voleu deixar anar araa portar el dinar al pare?”
“Això si que no, fill meu:
el cistell pesa massa
i pels camins encara hi ha neu.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”
Tant i tant ho va demanar,
que, perquè callés ,la seva mare li digué:
“Per no sentir-te bramar,
té el cistell i ja hi pots anar”
I en Patufet,que tenia molta força,
va agafar el cistell del dinar
i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així:
“Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet.”
En sortir del poble, la gent, esglaiada,
tancava portes i finestres,
i, pels camins, els pagesos fugien esverats
en veure un cistell tot sol
caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar
i es va seure a la vora d’un hort
per reposar una estona,
però heus aquí que tot d’un cop,
començà a ploure molt fort.
Per no mullar-se va anar tot sol
a amagar-se sota una col.
Aleshores va venir un bou mig perdut
i d’un mos es menjà la col,
molt golut,
i en Patufet, de propina,
amb esclops i barretina
i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare
buscaven el fill per tot arreu,
fins que trobaren el cistell
tot sol a la vora d’un hort.
Aleshores van començar a cridar:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”
I en Patufet, de lluny, els contestava:
“Sóc a la panxa del bou,
que no hi neva ni plou”
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet contestava:
“Soc a la panxa del bou,
que ni hi neva ni plou.”
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!
Sabeu què van fer els seus pares?
Doncs van començar a donar força menjar,
força menjar al bou,
i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar, 
que, al capdavall, el bou va i fa:
Pam!

I com un llampec va sortir en Patufet,
molt content i espavilat, com si res no hagués passat.
I aquest conte s’ha acabat.

Aquí teniu un enllaç al Blog del programa Versió RAC 1, presentat per Antoni Clapès on hi ha un enllaç amb el qual us podeu descarregar l'àudio original. Jo ja l'he sentit més d'un cop avui. Pels qui, com jo, el vau sentir en el seu moment, a una edat semblant a la meva, us farà efecte. Us ho asseguro. Àudio del Patufet

L'Obra completa de Joan Vergés, un poeta essencial

El poeta Joan Vergés, l'home que té la clau

Joan Vergés, un poeta essencial

Va de clàssics moderns redescoberts. Vaja, potser no ha estat la millor manera de començar l'article perquè ja m'arriben els primers badalls via telepàtica. Aquestes tres paraules juntes, "clàssic", "modern", "redescobert", ens han escarmentats massa. Jo mateix fugiria de tot "clàssic modern redescobert". Avui no hi ha trucs de cap mena, però. No veuré cap cèntim per vendre aquest producte. Per no haver, ni tan sols hi ha ni sexe: el trobo molt guapo el mestre, però la voluntat d'endur-me'l al llit es troba —ho sento— entre les últimes motivacions que em mouen a promoure'l. Parlo d'un clàssic ben viu en sentit literari i el literal: el poeta Joan Vergés, una troballa d'aquelles que passen pocs cops. Jo el vaig conèixer a través de la seva antologia —gràcies pel regal, Montse!— publicada el 2006 per l'editorial Emboscall (en la qual també hi ha editada Els àngels i el perill del també injustament força ocult Jordi Guardans). Mai hauria imaginat que aquest llibret m'acostaria a una obra tan genial, d'aquelles que per si soles poden redimir la mala imatge que la poesia sovint té, tant entre el públic més senzill com entre certa intel·lectualitat. Si el món de la cultura és una cosa ben bèstia, en el de la poesia la bestiesa s'hi acarnissa amb un folklore ben conegut per part dels estudiosos i patidors del bestiari. 

Joan Vergés entra, per ADN editorial, dins la categoria més nombrosa: la dels poetes desconeguts. Res original fins aquí. Dintre d'aquesta categoria hi ha un percentatge, gairebé total, formada pels autodenominats "genis per descobrir". Sens dubte una gran subgrup d'aquests han patit injustícies de tota mena i, potser sense arribar a l'autoproclamada genialitat trencadora, certament haurien merescut més ressò. Del subgrup que per mi ja està bé que no se'n parli, seré conseqüent i no en parlaré. Oblidem quan cal: quan a un li toca bé que no es tallen els altres a ocultar-te fins i tot amb una bota damunt perquè no se't vegi ni la cresta. Doncs, au! que mengin merda, ves. Molts n'hem menjat i no n'hi ha per tant. Finalment, ja només ens queda un percentatge minúscul, però real: el dels oblidats —de per mala bava exterior, per la pròpia desídia de l'interessat, o per tot plegat—, genis  veritables, mestres únics, personalitats que amb un sol poema farien una clau de judo a la història de la poesia catalana recent, trabucant-li tots els noms intocables per terra, d'on només s'hi alçarien els il·lesos o poc ferits. No conec qui més espera al quarto de les rates, però sí en Joan Vergés, el meu clàssic a redescobrir favorit. Un clàssic modern i viu, a més. Aquest jove nascut l’any 1928 —i que en fer-ne 40 va dir que “em torna el cor lleuger, i sóc com un xicot espitregat i xiulo pel carrer”—, va rebent per fi, —tard i malament, això sí—, molletes d'atenció. Recentment, un poema seu ha estat seleccionat dins l’espectacular antologia Paraula encesa (1),publicada per Editorial Viena el 2013, i Lleonard Muntaner, Editor, dins la col·lecció La Fosca, ha tret, per fi, la seva Obra Completa. 

L'Obra completa aplega poemes de primer ordre, rabiosos, potents com una bastonada. De ben segur satisfaran les ànsies de qui, entre altres coses, demana que la poesia el desvetlli amb una puntada de peu al cul en lloc d'adormir-lo. Fixeu-vos bé amb el que dic: puntada de peu al cul, no un cop de puny o una bufetada. Per mi, amant de l'slapstick mut, hi ha una diferència substancial que separa la classe superior del bellíssim xut de natges a l'inelegant maltracte de la violència al rostre. A més, amb en Joan Vergés succeeix un fenomen raríssim: quan el llegeixes se l'entén! Ja ho sé que això per si sol no vol dir res: hi ha poetes que, precisament perquè se'ls entén tot, fan enyorar la l'experimentació més radical i inintel·ligible. Però caram, quan el que s'entén sobrepassa la genialitat, demano que s'obrin totes les ampolls del millor cava. A Joan Vergés se l'entén —i diverteix, i emociona, i acompanya, i enamora!— sense haver de recórrer a la facilitat, a l'humor fàcil o a l'erotisme cursi. El poeta té la clau secreta que obre la porta on s'amaga la senzillesa rica, casolana i infinita, pura i plena de codis propers, divertida i profunda, rabiosa i elegant. Acostumats a sincers sense talent i talentós hipòcrites, els lectors cultes/superficials  es deixarien entabanar fàcilment per l'enganyosa nimietat dels temes i estil d'aquest gegant. Aquells saberuts de patacada que, si a les històries del cinema les firmes il·lustres clàssiques no afirmessin que Yasujiro Ozu és un mestre —i per Déu! què bo és!—, malgrat moure's en unes premisses simplíssimes, l'acusarien de fomentador del babauisme més absolut, li criticarien la manca de moviments de càmera, de no-virtuosisme tant tècnic com artístic... I aquí tenim en Joan Vergés, mestre que hauria de figurar en qualsevol biblioteca, oblidat de tothom, amb els seus llibres introbables enlloc excepte en alguna llibreria de vell, a costat de ves a saber quin altre pobre desgraciat...

No ens enganyem, hi ha hagut poetes que han tingut encara més mala sort i ja han perdut tota esperança d'esperar que algú vingui a rescatar-los. Vergés ha tingut la fortuna de veure alguns dels seus poemes musicats —ja fa segles, però— per estrelles de la cançó com Joan Manel Serrat, Maria del Mar Bonet, el grup Uc, i, sobretot, pel sensible guitarrista i compositor Toti Soler. Això no treu que la de Vergés sigui una història carregada d’entrebancs estrambòtics. Ha guanyat els premis més prestigiosos de la literatura catalana (el Carles Riba, el més important de tots, per La vida nova, el 1970, entre d’altres) en unes circumstàncies que han fet que els llibres guanyadors es publiquessin fins a més de 20 o 30 anys després i encara, sovint, només en fragments dispersos en antologies encara més disperses. 20 o 30 anys donen per a molta decepció en com funciona el món de la poesia en aquest país, per a moltes tones de pols de l'oblit caigudes damunt les espatlles, per a molta sensació d’oportunitat d’or llençada al contenidor dels productes no reciclables. Però, és clar, a qui l pot importar el que li pugui passar a un poeta? Per què s’hi posava a fer poesia? encara se li podria retreure. No és la poesia aquella mena d’estafa de les paraules, ordida per una màfia elitista per a consum interior, en el qual els uns es masturben a la cara dels altres, mentre per l’esquena s’apunyalen entre tots? Hi ha molta gent que pensa així, malgrat que caldria recordar que aquest prejudici és una caricatura injusta amb tots aquells creadors generosos, herois humilíssims, disposats a donar fins el seu propi cos per dir coses belles de veritat amb la llengua, per fer-la més rica, una arma més poderosa. 

Mentre no se’n descobreixin altres d'encara més ocults, considero que a Joan Vergés li toca fulgurar a dalt de tot del Parnàs literari català, al costat dels noms cimejats amb justícia, i ajudar-lo —ell mai no ho faria, no per manca de mala llet, sinó perquè sospito que és tot un cavaller— a descavalcar més d’un fantasma, amb un bon cop de colze, per molt mort que estigui i xutar ossos il·lustres faci lleig.

L'obra completa editada el 2012 a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor

I aquí un únic exemple de la seva poesia. Com tot creador de llarg recorregut, la poètica de Joan Vergés ha tingut una evolució estilística important. Malgrat que la seva obra no sigui gaire extensa, la tria ha estat difícil. Hi ha tantes perles per escollir! Al final m'he decidit per El fang, inclosa en La vida nova. Espero que aquest tast us faci venir gana i, ara que ve Sant Jordi —i un cop passi, també—, compreu i regaleu com boigs l'Obra completa del mestre. Hi ha pocs cops a la vida que he estat tranquil pel que fa a les reclamacions.

EL FANG

—Feia temps que no ens vèiem.

               —Estem massa enfeinats.

—Si la vida ens somreia

ara ens té aninotats.

               —Telefona’m un dia.

—Ja saps que m’he casat?

               —Se’ns va morir la tia.

—Recorda’m per Nadal.

Quan trobo un vell amic

m’adono,

pel fang que hi ha als carrers,

que ha d’haver plogut molt.

Deu ser un fang de molts anys

i gairebé

ja en deu parlar la història.

Els peus se m’hi enfonsen

i no puc caminar.

És el fang de molts anys

de tots nosaltres

i dels enterraments

dels qui hem acompanyat

i on tu i on jo ens hem retrobat

de tard en tard.

És el fang de la sang

que ens fa moure amb dolor,

que ha posat un color

de film antic

al nostre món,

que em fa escriure

poemes localistes

de poble trist

amb poca llum

i admonicions barates

de full de calendari,

avui que el món es lleva amb l’alba.

Sempre que trobo un vell amic

i engeguem la gramola

d’un diàleg farcit de tòpics

i ens intercanviem

ganyotes i somriures,

després sopo amb desgana

i m’adono que l’oli d’amanir

se’ns ha fet ranci

i que mai no tindrem

una collita nova.

Sempre que et trobo a tu

i ens saludem de lluny

amb la mà enlaire,

com si hi portéssim una banderola,

m’adono que som nois

que s’han fet vells

en l’estretor del passadís

de casa els pares.

I aquella nit dormo ben malament

al llit utilitari,

amb matalàs d’escuma,

perquè els meus somnis van covar-se

en màrfegues i catres

que el foc ha destruït.

I de vegades m’interrogo,

davant un arbre o un núvol,

o perquè un dia em llevo

sense bocassa,

si necessàriament

tot plegat

havia de ser així.

Acudit de Perich per a La vida nova, Premi Carles Riba 1968, editat per Proa el 1970


Obra

Soledat de paisatges (1959)
El gos (1967) Premi Salvat-Papasseït, 1965
La vida nova (1970) Premi Carles Riba, 1968
Com un bosc silenciós (2007) Premi Recull (Maria Ribas i Carreras de Poesia), 1987
Qui jugarà a pinyol (2012) Inèdit fins l'aparició de l'Obra completa, tot i que a l'Antologia que es va publicar el 2006 ja s'hi avançaven set poemes.
Mariona, Núria i altres cançons (2012) recull, també inèdit fins l'aparició de l'Obra completa, de versos religiosos i cançons.

Reculls:

Antologia (2006), a cura d'Isidor Martí i Joan-Elies Adell
Obra Completa (2012) presentada per Isidor Martí

(1) Jo n’hi hauria posat quatre o cinc, per equiparar-lo o superar a més d’un ganso de plomes pintades amb acrílic amb els quals et pots ensopegar, trepitjar les seves caques, si t'aventures per aquelles pàgines... però no ho diguem gaire fort: encara gràcies que se’n recorden d’ell! És més: gràcies pel treball Jordi Julià i Pere Ballart.

On posem els transexuals en les antologies genèriques?

Walter Carlos als anys 70

Walter Carlos (1939, USA) és el pioner absolut de la música electrònica amb el sintetitzador Moog. La música electrònica existia ja des de moltes dècades abans, i fins i tot sintetitzadors, però no aquesta instrument revolucionari. Amic i testador de Robert Moog, inventor de la màquina diabòlica que es pot veure a la fotografia, Walter va composar el 1971 les parts electròniques (tota una fita històrica, a tots nivells) de la banda sonora del film Clockwork Orange, d'Stanley Kubrick. El 1980 va  tornar a treballar per al mateix director a The Shining. la seva missió va ser exactament la mateixa. Però ell ja no es deia Walter sinó Wendy. El pioner s'havia convertit en pionera gràcies a una operació, també força pionera, de canvi de sexe. Aquest fet tot aficionat a la història de la música electrònica el sap (o l'hauria de saber) i l'accepta amb la mateixa naturalitat que accepta l'aparició del Minimoog o que el 1974 els Kraftwerk gravessin l'Autobahn. Els canvis de sexe en l'altre direcció (de dona a home) van trigar una mica més, però finalment va arribar el dia que l'experiment va reeixir. Hi ha una persona que aprecio moltíssim que vaig conèixer amb el nom de, diguem, Jean. Malgrat ser una noia sana i molt guapa, se sentia incòmoda dins el seu cos. Quan va tenir la oportunitat, va fer us de la cirurgia pertinent. Ara, oficialment es diu, posem que Kevin (la història és certa, només canvio els noms perquè ningú n'ha de fer res de qui parlo). Avui podem felicitar-nos, doncs, que allò que fa dècades resultava impensable, i fa uns anys només ho podia fer qui tenia molts diners, ara es troba (relativament) a l'abast de molta més gent que pateixi l'angoixa de sentir-se totalment en desacord amb el gènere que el seu cos du de naixement.

Wendy Carlos als anys 80

Aquesta nova possibilitat qüestiona, complica (o simplifica, no ho sé) certes activitats humanes, eleccions, afirmacions i contraafirmacions que fins ara es donaven per garantides. Per exemple: en el grup de dones poetes, escriptores, artistes, què succeiria si una d'elles decideix regalar-se un canvi de sexe? Què passaria si la senyora Marta Pessarrodona o la Cèlia Sànchez-Mústich, per exemple, de sobte decidissin convertir-se en en Manel Pessarrodona i Gumersindo Sànchez-Mústich? (de la segona espero no sentir-me'n mai culpable del canvi, però responsabilitzar-me de la resta de l'univers femení poètic català ja em queda una mica massa gros). Què se n'hauria de fer del seu nom a les antologies de poesia exclusivament de dones? S'hi haurien d'esborrar els seus noms? O per contra, s'haurien de continuar incloent els poemaris que signessin, a partir de llavors, com a Manel i Gumersindo? potser s'hauria de considerar un abans i un després, i incloure-hi només els escrits de quan eren Marta i Cèlia? Se les continuaria convidant a les trobades i lectures en les quals participaven, com a dones? I, tot i que la nova condició no suposés cap diferència pel que fes a la seva posició en la defensa dels drets de la dona, estem segurs que no apareixeria ni una sola veu disposada a acusar-les de traïdores a la causa? 

Switched on Bach, del 1968, de Walter Carlos, primer gran hit de produït amb el nou instrument

El de la música electrònica, per la seva banda, era un món molt femení els anys 60, però els 70 va donar un tomb cap a la masculinitat asfixiant. Es podria fer la conyeta que en Walter, davant la manca de vocació sintètica entre les dones, va decidir sacrificar-se per canviar el panorama general, oferint el seu propi cos. Als 70, i encara començaments dels 80, la idea que un creador de sons electrònics era una bruixa mereixedora de la foguera, culpable de matar la música "de veritat", suposava la norma. Avui dia, aquesta disciplina artística s'accepta amb normalitat i cada cop hi ha més dones que es passen hores creant els seus universos sonors amb aparells de botonets, amb programes informàtics o combinant tots els processos. No pretendré convèncer a ningú que aquest camp artístic es troba lliure de dilemes, susceptibilitats i prejudicis sexistes, i per desgràcia no hi ha pocs "especialistes" que encara s'admiren de la noia maca que manipula aparatets amb una barreja de paternalisme i llefiscositat. Però el trencament de l'hegemonia masculina és una realitat indefugible i saludable. A rel d'aquest fet han aparegut els inevitables festivals i blogs només per a dones i antologies de les nombroses (i imaginatives) pioneres. Això, per si sol, no suposa cap mal, malgrat que a mi mai m'ha importat un rave el gènere dels artistes que m'emocionen ni tinc cap mena de filtre previ relacionat amb el tema (aquella bestiesa sobre que les dones/homes no saben, no poden fer això o allò... au va!). I aquí també em pregunto, s'hi ha convidat mai a la nostra vella amiga Wendy en algun festival o alguna antologia exclusivament femenins? No en tinc la certesa completa, però recordo haver fullejat un llibre sobre les pioneres electròniques, i no hi surt. No deixa de ser curiós que qui va gravar el primer àlbum complet amb l'instrument més revolucionari de la història recent (Switched on Bach, del 1968, un mite absolut) i composar la primera banda sonora d'un film important amb l'aparell, se'l discriminés pel pecat d'haver incorporat un penis indesitjat al seu organisme durant els seus primers anys de vida, abans de passar-se a abraçar el gènere i estil de Margaret Tatcher.

Em sap greu haver parlat de Wendy/Walter des d'aquest punt de vista extramusical, un cop més (en deu estar avorridíssima). Per desgràcia, però, mai podrà fugir d'exemplificar cert paradigma. Li passa com a Adolf Hitler. El dictador ha estat un personatge tan nefast per a la història de la humanitat des del punt de vista directe com útil per rebatre un munt de supòsits i analogies absurdes (Hitler adorava els animals, no fumava, era un gran lector, tenia un munt de virtuts cíviques... per tant, estimar els animals, ser culte i sa et fa bo?). Un dia parlarem de Wendy Carlos només pels motius que ens ha fet feliços, les portes que, amb tant de talent com simpatia, ha obert: hi ha personatges antològics que estan pel damunt de qualsevol antologia

About the Question of Poetry, article de Cèlia Sanchèz-Mústich traduït a l'anglès per Anna Crowe

Aprofitant que demà comencen les trobades entre la cultura irlandesa i la catalana que se celebren a Sitges, he cercat aquest text traduït a l'anglès per Anna Crowe (em sap greu no tenir res en gaèlic irlandès que, sens dubte, hauria estat més genuí), About the Question of Poetry (Sobre la noció poètica, en l'original de la Cèlia Sànchez-Mústich) que es va sortir en el número 28, del juny del 2010, de la revista francesa La Traductière. 

Aquell número tenia una secció especial dedicada a la poesia catalana on, a part d'una antologia de poesies (entre les quals també hi figurava una de la Cèlia) els autors Jaume Pont, Arnau Pons i el també sitgetà David Jou també eren convidats donar una visió personal  sobre la relació entre la poesia i allò que se'n diu poètic. Tots els articles apareixien en la seva versió original en català i les corresponents traduccions al francès i a l'anglès. L'excel·lent versió francesa de l'article de la Cèlia va córrer a càrrec del també poeta (en cors i en francès) François-Michel Durazzo. Els altres poetes inclosos en l'antologia van ser (a part dels esmentats articulistes): Montserrat Abelló, Anna Aguilar-Amat, Margarita Ballester, Miquel Bezares, Enric Casasses,  Antoni Clapés, Teresa Colom, Narcís Comadira, Miquel Desclot, Carles Duarte, Ernest Farrés Junyent, Gemma Gorga, Antoni Marí, Dolors Miquel, Laia Noguera, Francesc Parcerisas, Josep Piera, Ponç Pons, Susanna Rafart, Albert Roig, Pere Rovira, Josep Maria Sala-Valldaura, Marius Sampere, Jaume Subirana, Àngel Terron i Antoni Vidal Ferrando.

Molta sort als organitzadors de les trobades. Desitjo que siguin un gran èxit.

About the Question of Poetry

by Cèlia Sànchez-Mústich

translated by Anna Crowe

Once, someone asked me, ‘”What subjects do you deal with in your poetry?” For a moment I was unable to answer. It felt very odd, as though they had asked me, “What subjects do you talk about with your partner?” I think that poetry, like other ways of communicating between people (after all, poetry is a means of communicating with that which is most intimate and which is at the same time the most difficult for us to grasp), is above subjects, or else so integrated with them as to be a second skin, so integrated that we don’t even realise we are dealing with them...

As for those subjects popularly associated with poetry or even with poems (perhaps in those circles farthest from poetry and poems), I would find it very difficult, for example, to dedicate a poem to spring, or to the moon, or to the sea or the sunset, as direct objects of the idea.

But neither do I rule it out, and in fact would consider it a challenge: to make a poem La Traductière n° 28 141 about any of these “classics” of nature, where they might appear uncontaminated by the clichés, where masters of the art have so often failed, leaving aside any question of superficiality, while endowing it with multiple dimensions...

Imagery is another matter. It is quite true that in many poems (my own included), some “traditionally poetic” imagery has found new life, such as the universe, the sea, the moon...whether as pieces of an abstract mosaic, or as a mosaic that glues together the abstract of the pieces. How can we pour scorn on the sublime suggestive power of the sea or the moon? Or perhaps we should reject the versatility and magnetism of bed when it is time to make love, simply because of the fact that it is a place that recurs and recurs...?

But I would venture to say that many poets share my experience: while I do not shun these images, I do integrate them into the poem in the same way that I am able to integrate into it a cigarette-lighter, a wobbly table, a dog, a hotel bedroom, a taste of chocolate, the lights winking on the computer, the pieces on a chessboard, or objects as “unpoetic” as a bundle of euros, a rubbish-bin or an old-fashioned village privy. What really matters, in short, is the chemistry which is produced between these objects or elements of an image or images, and a certain way of looking within oneself in order to seize the magic. And I do not believe that the image exists which, associated with another at the right time and place, cannot reveal poetry to us or allow us to enter it. Just as it is also possible to lend genuine brushstrokes of humour or irony to many fundamental situations, that are far superior to a party of friends telling jokes or a moment of comedy at the theatre.

In any case, and in tandem to the relationship between poetry and what is often labelled as poetic, I think that the idea of the poetic has changed with time, or on the downturn has opened up other ways of being subtle. This term, when applied to a painting, a landscape, a novel, a film, is no longer equated – at least not uniquely – with the aesthetically beautiful or spell-binding or serene, but with that particular vibration that arises when the artist has succeeded in looking at reality from an indefinable and enigmatic perspective, that is not always free from cruelty or the intention to disturb.

And taking up the subject of subjects... I think that, in fact, if there did exist a subject that was poetic in itself, like a kind of independent and self-sufficient poetic country, it would be impossible to fit it into a poem! The poem is like an explorer in search of remains or treasure, and if these were to be handed out as presents beforehand the expedition would never get under way... for what would be the explorer’s reason for setting out?

Buster Keaton i René Magritte: esquenes cara a cara

Esquenes de Buster Keaton, actor i director nord-americà (1895-1966) i René Magritte, pintor francès (1898-1867), cara a cara. Esquenes que no et donen l'esquena.

Buster Keaton

René Magritte

Buster Keaton

 René Magritte

 Buster Keaton

 Buster Keaton

René Magritte

 Buster Keaton

Apuntant-me a un Màster en Venjança...

(A la foto em podeu veure preparant-me. De moment només he arribat a la fase "Te voy a dar dos mekos que te vas a cagar patas pabajo...", però continuem treballant en el tema. I amb tot... cuidading, que toi mu loco, neng...)

Hi ha cert petulant de pacotilla que sempre m'ha semblat un impresentable mancat de talent, i que mai, tampoc, m'ha caigut especialment bé com a persona. Bé, ja s'ho farà: sempre prefereixo parlar del qui/que m'agrada que del qui/que no. Resulta que m'acabo d'assabentar, però, que aquest pallasso sense gràcia fa uns quants anys va fer un mal a realment innecessari a una persona que estimo molt. Qui em coneix sap que sóc força cagat a l'hora de defensar-me, de lluitar pels meus drets, però quan toquen un cabell d'algú dels meus, el culpable faria molt bé de practicar-se un sepuku abans no l'enclci: la crueltat d'aspirant a membre de les Waffen-SS frustrat se'm dispara (rotllo aspersor) per tots els porus del cos amb una unidireccionalitat dissolvent. Diguem-ne que no acostumo a venjar-me, però quan toca sóc capaç d'arraconar algú a la vora del suïcidi només hipnotitzant-lo amb els meus ulls vermell Satanàs. En assabentar-me que aquell mediocre amb ínfules ha tingut la mala sort de tocar-me aquell voraviu, he començat a preparar una màquina de rellotgeria per eliminar-lo a ell, a tota la seva descendència i a tota la  memòria dels seus avantpassats de la closca terràqüia  Un sistema ben cabró, però excessivament sanguini. I aquí és on rau el més gran defecte que pateixo com a venjador: sóc massa apassionat, massa quixotesc (en això sí sóc molt espanyol, tu) no reflexiono gens, m'importa un rave que en presentar-me amb una bomba lligada al ventre ens n'anem tots dos a prendre pel cul. I això que he llegit minuciosament aquella obra mestra de la venjança titulada, precisament així, ¡Venganza! de l'inigualable Ceferino Galán, editat per la imprescindible La Olla Expréss (espai de propaganda gratuïta finançat per l'Eli Gras... que no és cap dels tres protagonistes d'aquesta història, pobreta, i també me l'estimo molt!). La persona estimada injuriada m'ha sabut, però, aturar a temps amb paraules sàvies. Aquesta fada del bé i del mal m'ha mostrat (un cop més, no n'aprendré mai) que així no només em faré mal (a part que la possible elegància que miro de mostrar en altres aspectes de la vida s'esfumaria com l'alcohol en l'aire) sinó que el cop no té augurat cap garantia d'èxit segur. Resulta que aquesta mestra meva em depassa abastament en intel·ligència en aquest i altres temes. Sap venjar-se tant i tan bé, és una sibarita tan micropolida en el tema, les ha passat tant extremadament putes en aquesta vida i ha hagut de recórrer, també, manta cops a aquest noble art, que el domina amb virtuosisme de mestre budista, d'aquell que proclama que no es tracta de tocar 200 notes per segon amb el sakuhachi sinó que les dues úniques que ocupen un minut et facin fregar el Nirvana amb la punta del teu halo místic. Gràcies per aturar-me i per fer-me veure que em cal un entrenament adequat, paciència, perfeccionament espiritual "pata negra". Prometo que quan ho tingui tot ben planificat, llavors i només llavors, portaré a terme la més bella venjança que s'ha vist en aquest puto racó de món. Gràcies, mestra, excelsa sensei, entrenadora del meu jo eixelebrat. Tinc temps d'anar domesticant aquesta bèstia adolescent que em fa bullir la sang i, mica a mica, anar trobant el meu camí cap a la victòria i decapitació completa del malvat. Que es vagi calçant aquella cuca tipogràfica...

De niño a hombre: "Les meues universitats" (2012) de Joan-Daniel Bezsonoff

El gran Luís Mariano, per fi, protagonista d'una portada d'en Bezsonoff

Les meues universitats, l'últim capítol de memòries de Joan-Daniel Bezsonoff o de niño a hombre

D'entrada, aviso que sóc el pitjor candidat possible per acostar-me a unes memòries universitàries, de qui siguin, per bones que siguin, de gust. Pateixo l'estigma de l'autodidacta amb consciència al purgatori a causa d'haver exercit de saltataulells en l'època que tocava complir la pena del Sing-Sing escolar. La meva rebel·lia militava en un esquadró kamikaze dedicat a venjar-se d'aquell sistema educatiu irrespirable. Mal-treballo des dels 14 anys i fujo de tot el que flairi a facultat. Ignorar (i importar-me un rave) la diferència que hi ha entre llicenciatura i freixura no em fa sentir orgullós, tampoc. Sento el complex d'inferioritat del perdulari institucional, del paràsit socioeconòmic que té el que es mereix per culpa de la seva tossuderia, la seva immaduresa plus ultra tota lògica i el seu orgull basat en esquemes fossilitzats des dels quatre anys de vida. Un cop dit tot això, entenc que més d'un es pregunti quin plaer masoquista m'ha portat a llegir i recomanar aquest llibre que des de la primera fila defensa el soldat Luís Mariano abanderat amb el seu somriure. Demano disculpes al basc universal per parafrasejar don Julio al títol d'aquest post (tot i que no em negarà que li posaria difícil la victòria en un concurs d'esplendor dentífric).

Les meues universitats ocupa el quart lloc en la sèrie de llibres de caràcter memorístic de l'autor de Nils. Comparteix amb els altres títols d'aquest gènere una estructura i estil similar. El lector que hagi fruit amb Una educació francesa retrobarà aquí aquells retrats humans que han fet d'en Bezsonoff el retratista per excel·lència de la literatura catalana actual. Actua com un Pla de traç nerviüt, concret. Amb poques pinzellades salta d'un professor a un company amb la gràcia d'un aquarel·lista en mig d'una carrera de cavalls, corrent per la pista de l'hipòdrom. En Bezsonoff inventaria personatges a tota velocitat perquè sap que l'aigua del gotet que duu penjant d'un fil es pot evaporar en qualsevol moment o abocar-se en patir la coça d'un pura sang. L'humor més fi, el magisteri de l'ironia, la melancolia vigilada per la punta d'uns dits que no paren d'acaronar el fre de mà quan apareix i totes les altres virtuts dels altres tres volums anteriors (Els taxistes del tsar, Una educació francesa i Un país de butxaca) es troben a balquena i fan que tota prevenció, tot prejudici, tota por de patir la corrosió de pebre acadèmic a la ferida biogràfica (parlo per mi) s'esvaeixin. 

A través de les planes, en Bezsonoff ens parla de la Kahgne (no penso repassar si s'escriu així aquest coi de paraula), una mena de camp d'entrenament de legionaris de l'intel·lecte. Els qui no estan a l'alçada del que s'espera no hi tenen cabuda. El sistema instaurat els detecta i els fulmina automàticament. Els mateixos supervivents van creixent amb una autoconsciència d'elit. Semblen veterans de la Guerra del Vietnam. Com aquells ho feien amb els hippies que se'ls manifesten davant els morros en tornar a casa, es miren amb el menyspreu la societat d'esparracats culturals que els envolta. En aquest sentit, la tensió que es produïa entre la fascinació i la repulsa (amb el desencant com a tercer element en lliça) en les experiències narrades en els altres llibres també apareix aquí a través de breus reflexions, comentaris lapidaris i el·lipsis que el lector ha de resoldre. No ens enganyem (i ell no ho pretén en cap moment: sempre juga amb les mans damunt la taula i en màniga curta) l'autor ens conta abastament les seves batalletes, però ho fa amb prou gràcia com per semblar-nos honest i humil alhora. En cap moment tenim la sensació que ens refrega els seus èxits per la cara ni que mira de fer-se el simpàtic amb els seus fracassos. Es propulsa enlaire amb el triple salt mortal de la quadratura del cercle i, sense xarxa, cau dempeus amb decència, bon gust, saludant amb un to proper i simpatia de bona llei, sense pidolar compassions a la Woody Allen. Si així ho hagués fet hauria llençat el llibre de pet a la foguera.

En resum, un títol no tan sols recomanable sinó imprescindible, un dels millors del seu autor. Us ho diu algú a qui no li van aquestes coses. Malgrat tot, tanco els ulls i encara sento com ressona dins la meva memòria els ecos dels passos pel passadís aquell a través del qual generacions d'alumnes s'escapaven del centre. Potser de passadissos secrets va la memòria. En Joan-Daniel Bezsonoff en n'ha il·luminat un de fascinant amb la seva llanterna. Jo vinc de visitar-lo. Us ho dic de tot cor: val la pena!

La pedofília un crim? No

He vist un cartell de denúncia que proclama que la pedofília és un crim i la homosexualitat no. De ben segur que ara em ficaré en un bon cacau psicològic i ja imagino que els amics psicòlegs em picaran el crostó (o no), però crec que ni una cosa ni l'altre ho són. M'explicaré:

L'acció de cometre actes sexuals amb criatures (pederàstia) és un crim. El desig sexual cap a les criatures (pedofília), no: es tracta d'una fília com qualsevol altra. Fa poc vaig llegir una llista que gairebé em fa marejar; n'hi ha un fotimer, amb algunes de ben heavies per a les ments sensibles. El problema amb aquesta fília (com amb moltes altres d'aquella llista, també) és que la persona que la té no la pot practicar sense practicar l'abús d'un ésser en inferioritat de condicions. Això no passa amb l'homosexualitat, ni tampoc amb les fílies com el sadomasoquisme ni amb qualsevol altre mena de relació sexual entre iguals, entre adults que han arribat a un acord mutu. Cap persona té la culpa d'haver nascut amb la impossibilitat de sentir desig sexual cap a res més que cap els nens. Passa, però, que aquesta persona ha d'entendre que, per a desgràcia seva, no pot satisfer els seus desigs, per raons obvies. Si condemnem els pedòfils, a priori, podríem condemnar també els esquizofrènics o qualsevol que pateix altres alteracions. 

Que no se'm malinterpreti, si us plau. Sóc pare de dos fills i espero que les lleis els protegeixin i siguin durs amb qui exerceixi violència i abús contra criatures, persones malaltes, animals i tothom que no es pugui defensar per si mateix. I sinó fos pare ho demanaria amb igual contundència. M'agradaria també, però, que la societat ajudés als qui pateixen inclinacions sexuals potencialment nocives per als éssers innocents sense condemnar-los a la foguera abans d'hora. Hi ha gent que ha patit autèntics inferns interiors per causes similars i no ha abusat mai de ningú. Em poso en el seu lloc i jo, que em considero un individu molt sexual (per sort, la meva sexualitat funciona dins uns paràmetres gens problemàtics socialment) valoro molt el mèrit d'haver-se de refugiar de per vida en la consolació en solitari. A mi em tocaria molt els nassos que a causa d'un "regalet" de la natura m'hagués d'abstenir de tota relació sexual. M'agradaria pensar que en aquell cas entendria que allò no ho puc fer, però m'és molt fàcil fer-me el moral si sé perfectament que quan arribi a casa no faig cap mal a ningú si la meva parella i jo ens desfoguem amb un clau antològic. Si parlem de mal parits cínics ja és una altra cosa. Aleshores, directament, aplicació de la llei. El tema és delicat, però m'agradaria que s'obrissin debats seriosos per no caure en l'obscurantisme disfressat de progressisme o conservadurisme i el linxament preventiu de liquidar-ho tot i confiar que el cel ja separarà els bons dels dolents. 

Una bona amiga, la Montserrat Vergés, filla del genial poeta Joan Vergés i mare exemplar de tres fills preciosos, m'ha donat permís de publicació a un comentari que m'ha fet al respecte en llegir un esborrany d'aquest text. El considero molt enriquidor, tota una lliçó de maduresa (en el millor sentit de la paraula), d'empatia envers el patiment dels altres, d'humanitat i de sentit de l'evolució. Moltíssimes gràcies Montserrat per les teves paraules i per permetre que les inclogui en aquest post: 

"Ho veig exactament com tu, Florenci... Aquesta conversa la vaig tenir d'adolescent amb mon pare, que ho veia com tu i jo no. Jo em vaig posar tossuda en què tots capats, pedòfils i pederastes. Ell em va ajudar a entendre que no és el mateix voler matar a algú que matar-lo, voler que el fotin fora de la feina que fer alguna cosa per tal que l'hi facin, etc... Em va ensenyar, amb temps i paciència, que una cosa són els nostres pensaments o els impulsos naturals i una altra de ben diferent els actes. En potència, molts de nosaltres som uns capullos. En acte, ben segur que no tants."

Pedofília no és pederàstia.

Peter Lorre en el paper de l'assassí de criatures a M (1931) de Fritz Lang, en el moment que esclata en públic, parlant de l'infern que suposa viure dins seu.

Fernándo Guillén, Queru, Sitges... de Cèlia Sànchez-Mústich

Fernando Guillén recita Benedetti als jardins de l’Hospital de Sant Joan, durant la Festa de la Poesia a Sitges del 2009

 El passat 17 de gener passat moria a Madrid l'actor Fernando Guillén, que havia residit a Sitges des de feia molts anys amb la seva estimada Queru. La parella feia la seva vida com qualsevol altra. En Fernando era un personatge molt estimat i se li han dedicat diversos articles i recordatoris. A nivell espanyol, la premsa, és clar, també n'ha anat plena. Passa, però, que en aquella s'ha silenciat d'un manera especialment insensible a la seva estimada parella, una dona que en aquests moments es troba en un estat d'una certa indefensió i abandonament. La Cèlia Sànchez-Mústich, amiga de la parella, que s'ha mantingut al seu costat en uns moments molt difícils (juntament amb altres persones, els pocs parents propers), ha estat l'única a mencionar la vídua real en un article a l'Eco de Sitges del passat dia 25 de gener. La recent lectura de diverses revistes del cor, en les quals s'afegeixen encara més pales de cal viva damunt aquest personatge incòmode, m'ha convençut per copiar l'article de la Cèlia i penjar-lo a la xarxa perquè estigui a l'abast de tothom. No cal dir que la Cèlia ha estat (sempre ho és) molt prudent i respectuosa a l'hora de parlar de l'assumpte: no es tractava de revifar ferides, treure'n profit escampant brutícia i empastifar innecessàriament segons quins noms (persones que també estimaven el cèlebre actor i l'han cuidat fins l'últim moment) sinó de posar llum sobre una persona que, malgrat haver comés els seus errors (qui no?), s'estimava el Fernando amb tot el cor i era corresposta, i que a causa de circumstàncies que no vénen al cas, no ha pogut veure'l (no s'han pogut veure) durant gairebé dos anys, amb l'estocada final cruel de no haver pogut estar junts en hora tan tràgica.

FERNANDO GUILLÉN, QUERU, SITGES...

En tota història acostuma a haver-hi éssers silenciats. En la història de Fernando Guillén, també. Però deixeu-me anar pas a pas, o titubeig a titubeig, perquè emprenc aquestes lletres amb una sensació de fragilitat extrema. Em cal fer-ho, però. Per ell. Per ella. D’ella en parlaré d’aquí a unes ratlles.

   Per agafar impuls, fixo la mirada en una petita placa que tinc enganxada a la paret de la meva habitació, la placa que duia l’escultura del premi Trinitat Catasús que l’any 2009 els periodistes de Sitges van concedir a l’actor Fernando Guillén. Va anar a parar a la meva paret a causa d’un error: quan vaig recollir, en nom, seu (ell estava rodant una pel·lícula a Mèxic) el premi, la nit dels Premis Sitges d’aquell any, em vaig adonar que la xifra de l’any estava equivocada, hi deia 2008! De seguida va ser substituïda per la bona, i la placa descartada... me la vaig guardar com el record d’un amic que ara se m’apareix més lluminós que mai.

   Els sitgetans hem sentit la mort de Fernando Guillén, més enllà del que representa perdre un gran, emblemàtic, versàtil i entregadíssim actor conegut de tots. Vivia a Sitges des de feina més d'una dècada, i la seva natural discreció no li impedia tenir una actitud extremament propera i una constant voluntat de col·laborar desinteressadament en actes socials o culturals de la nostra vila. Però no hi vivia sol, a Sitges. Hi vivia amb la Queru, la seva companya sentimental des de feia molts anys. I ella sí que, per unes o altres raons (que ara no és el moment d'analitzar), forma part d'aquesta nòmina de silenciats a la qual em referia. No l’han esmentada, a ella, els diaris i els telenotícies que han informat de la mort de l’actor o han parlat sobre la seva vida (i ben poc, que a ella li importa, això, en aquests moments). És cert que el Fernando va passar els seus últims temps a Madrid, atès pels seus fills, dos dels quals són els també actors Cayetana i Fernando Guillén Cuervo, excel·lents persones. I amb la complicitat de la mare dels seus fills. La seva malaltia va sobrevenir després d'una malaltia sobtada de Queru que els va impedir a tots dos poder estar junts en aquest tram final de la seva vida. Però Queru existeix, amb limitacions físiques i amb el gran dolor de la pèrdua. S’estimaven, i penso que és de justícia que en quedi constància, ni que sigui en el nostre petitó i grandíssim Eco de Sitges. Es van conèixer un dia que ella va anar al teatre on ell actuava. Després de la funció, la Queru, lluny de pensar que aquell actor que tant li agradava seria inaccessible, va tirar pel dret i li va deixar una nota a la guixeta del teatre. Així va començar tot, i allò que ella pensava que duraria una setmana, es va prolongar fins el dia de la mort del Fernando, o més ben dit, ho farà mentre ella visqui. Des d'aquestes pàgines, el meu homenatge particular a aquesta dona.

     I amb el permís i en nom de tots els sitgetans que estimaven i valoraven el Fernando Guillén, deixeu-me enviar-li a ell una abraçada tan fonda i persistent en el temps com la seva grandesa d'esperit. 

Cèlia Sànchez-Mústich