Lectura de "La Niña Gorda", de Santiago Rusiñol

La lectura col·lectiva del primer terç de La Niña Gorda de Santiago Rusiñol, per celebrar el centenari de la publicació d'aquesta obra d'un bestialisme inusitat, ahir, Sant Jordi, a l'Estudi Vidal, va ser tot un èxit. 
Organitzar aquest "petit" esdeveniment ja us puc dir que va ser, jo que ho he vist des de dins, quelquomo èpic. Jo patia perquè no moríssim d'èxit (trenta-tres persones llegint, amb els possibles acompanyants, en aquell espai tan bell, però tan petit... "ai, ai, ai, serà el caos!"). Doncs cap caos, gràcies sobretot a tots vosaltres, lectors, que vàreu tenir una disciplina marcial i, malgrat l'inevitable retard, aquest va ser inferior al que jo esperava. Sabem els esforços que molts de vosaltres vàreu fer (molts treballàveu, o teniu altres actes a tocar-tocar, alguns que us va ser impossible l'assistència ens vàreu aconseguir substituts de luxe, apart que uns quants ja havíeu oferit el vostre voluntariat lector, feia només dos dies a l'encara més bestial triple marató lectora organitzada per Josep Milan i Vinyet Panyella de L'auca del Senyor Esteve, del mateix autor, que també fa cent anys enguany, i per postres hi havia un Barça-Madrid per la tele!), però ningú va fallar. Ningú!

Vosaltres, els lectors, crescuts, inspiradíssims, disciplinadíssims (sempre hi havia la persona a punt, els torns succeint-se a una velocitat òptima) vàreu fer el miracle: l'obra va generar interès, la gent va riure de valent i es va esperverar en els moments que ho requeria. 
La Botiga de la Bel, eficaç com sempre, ens va procurar uns exemplars únics d'aquesta obra única. Bravo Bel!

Jo voldria agraïr molt epecialment l'ajut de Juzz Serrado, el musicàs que no em treia l'ull de sobre, a l'hora d'alçar o abaixar el micròfon dels lectors, tasca que jo no podia fer, ja que estava clavat a la cadira del piano. Sobre el piano, demanar disculpes per si en algun moment va sonar massa fort: des d'allà darrera, amb l'altaveu d'esquena a mi, i amb els lectors a tocar (jo els sentia molt fort, i a mi molt fluix, la qual cosa em semblava un bon senyal, el que havia de ser) em va distorsionar la realitat. L'amic Juzz, que seia al costat m'ho va confirmar "sovint sentia més mort el clec-clec de les tecles que la música que produien", però des del davant sembla que no. Error meu absolut ja que vaig ser jo qui va situar l'altaveu allà, per evitar acoblaments amb els micròfon. Demano disculpes als lectors si això va fer que la seva magnífica feina fos en algun moment eclipsada per la meva cacòfonia pianística, quan justament només volia fer un coixinet (això sí, tan excèntric com l'obra ho permet).
Apart de l'amic Juzz, voldria agraïr a la sensible pintora Rosser Aldabó la seva col·laboració, els seus ànims, la seva gran humanitat d'entendre i sobreentendre neguits que a molts se'ls escapa i que em van donar molta força. Una abraçada, Roser! 

La Cèlia Sànchez-Mústich va fer aquesta nota d'agraïment al seu Facebook, que incloc aquí, ja que esmenta qui toca, d'una manera més oficial. 

"Durant la lectura comunitària de La ‘niña gorda’... els lectors potser no s’han engreixat però dono fe que s’han crescut, a l’hora d’interpretar. Heu estat fantàstics i us agraïm moltíssim la participació i la complicitat en la difusió d’una de les obres més desconegudes i divertides (alhora que dramàtiques, àcides) de Santiago Rusiñol, en el centenari de la seva publicació. Gràcies Cercle Artístic Sitges, Dolors Duran, Botiga de la Bel Sánchez Casamayor i Florenci Salesas, perquè sense vosaltres... I gràcies, amics intèrprets." 

Lectors:

Maria Antònia Plana Peris

Vinyet Panyella

Rosa Tubau

Angelina Salesas

Cisco Arbonés-Heredia

Fina Fontanet

Oriol Nebleza Raventos

Àngels Antonell, 

Josep Milan

Joan Serra

Anna Martí

Lídia Gázquez

Modesto Caballero

Josep Maria Rosés Castro

Alpe Conceptes

Llucià Ainsa

Valen Mongay Castro

Rosalia Sans

Loreto Baqués

Pip Manley

Oleguer Arola

Ramona Ollé

Rosa Andreu

Imma Muñoz Riera

Montse Gu

Carles Arola

Montserrat Ribas

Blanca DE Nicolás Garcia

Vinyet Ferrer Pañella

Juzz Ubach

Sonia Ruiz Sanchez

Mercè Garcia Campillo

Neus Gutierrez Gavaldà.

Les tres fotografies que va fer la Cèlia:

La indescriptible Ramona Ollé, que amb els seus noranta-dos anys va ser la veterana de la tropa (i que va fer una feina fantàstica!)

Una part del públic lector

Jo en plena feina, i el gran Llucià en primer terme

La ballarina de Berlin, de Joan-Daniel Bezsonoff

La ballarina de Berlin (Empúries, 2017), de Joan-Daniel Bezsonoff

SINOPSI

Per evitar spoilers no desitjats per l’autor ni per l’editorial, com a sinopsi ens limitarem a extraure aquest text de la contracoberta, que emmarca prou bé la història:

“Després de la desfeta de l’imperi Austrohongarès i finalitzada la Gran Guerra, la jova República polonesa s’ha independitzat. El capità Jerzy Sosnowski, elegant, fogós i d’ulls blaus i gèlids, és enviat en missió secreta a Berlin, cau d’hedonisme desfermat, ple de cabarets, cafès concert i teatres, una ciutat ideal perquè un seductor incorregible com ell aconsegueixi intimar amb secretàries, actrius i ballarines per pur plaer i també per traficar amb la informació que aquestes dones li proporcionen. Benita la morena, Irene la rossa, Renate von Natzmer... totes cauen rendides als seus peus i Sosnowski fila una teranyina gairebé perfecta per esbrinar els plans estratègics del govern d’Alemanya.

La vida d’espia transcorre amb relativa felicitat fins a l’arribada dels nazis al poder. Lluny de fugir, Sosnowski es mourà com una ombra, i coneixerà la irresistible i inefable Lea Niako, ballarina i espia jueva deixebla de Mata-Hari i amant dels futurs jerarques nazis (...)”

LA BALLARINA DE BERLIN

Davant la desolació del panorama cultural, la competència de formes d’esbargiment impensables en l’època que els mortals només tenien la lectura per fer passar l’estona, Joan-Daniel Bezsonoff ha amenaçat manta vegades que es retiraria al seu igloo autoventilat si l’atmosfera seguia perdent oxigen, fart d’infantar criatures que morien d’asfíxia al cap de poc. Un escriptor no és una granota amb la capacitat d'ovar milers d’ous per camada, dels quals n'hi ha prou que en neixin mitja dotzena de capgrossos amb possibilitats de permutar en fenomen literari de l’any. El part d’una novel·la com les de l’autor de Nils té l'aire de família amb el del d’una balena que se la juga amb un sol nadó, tancat a la panxa més mesos dels que sovint li sobreviu quan treu el cap. La sensació d’isolament que viuen els artistes que, per gust o no, fan el seu número al marge del canó de llum principal està més que justificada i el desànim s’entén. Sort de les xarxes socials, amb els comentaris de l’esquadró de la resistència, una mena de morfina per anar suportant el dolor de la ferida mortal. 

I com si fos tan fàcil mantenir la qualitat mínima que l'autor exigent cerca arriben veus que et diuen "renova’t, mira el present!” Què vol dir mirar el present? Què no és el que fa sempre, Bezsonoff, mirar el present des d'un passat que li resulta més agradable de descriure? Una altra cosa és la modernitat. Si algú esperava que Bezsonoff fes un pas en direcció a la modernitat dels temps actuals trobarà més motius de rebuig que mai. Lluny d’això, ell recula, si bé no pel que fa a les dates —la gran Guerra, l’entreguerra i, sobretot, la Segona Guerra Mundial, èpoques totes elles visitades amb asiduïtat— sí en la natura dels personatges principals. “No volies caldo? Té, dues tasses!”, que diu el refrany. Tot en el protagonista de La ballarina de Berlin flaireja a segle XIX. 

L'autèntic Jerzy Sosnowski (1896-1942, 43, 44 o 45, seons les fonts), personatge real que va protagonitzar un dels casos d'espionatge més sonats per part dels polonesos dins l'Alemanya d'entreguerres. 

Sosnovski és la personificació d'un anacronisme a la primera meitat del segle XX com ho seria avui, en plena era de les impressores 3D, un linotipista entestat a imprimir pasquins amb una linotípia amb els tipus de plom. A La revolta dels geperuts (1999), una de les obres primerenques de l’autor, tots els fets passaven molt a principis de segle, però l'Alexandre Pagès, home avançat, escampa la pols de les primitives carreteres occitanes amb un De Dion Bouton, quan els automòbils encara eren una raresa i mancaven anys perquè Henry Ford engegués la producció a gran escala del seu Ford T. Sosnowski, en canvi, és un oficial de cavalleria, amant dels cavalls, uniformat amb sabre com un galà de novel·la victoriana. D'ell no sabrem si mai ha conduït cap automòbil. S'arrossega per l’exèrcit polonès com una relíquia de l’època dels hússars, una romanalla condemnada als sostremort d’un museu. “Fins i tot havien previst classes de dansa. Un oficial de Sa Majestat Imperial havia de poder ballar amb qualsevol dama” (pag. 13) se’ns arriba a dir. Poca guerra real li resta a un romàntic genet, instruït en la cortesia de Napoleó III, abillat com l’Erich Von Stroheim a Foolish Wives, a l’era dels Panzer i els Stuka... Si hi afegim que encara es bat en duels d’honor a espasa —“No, gràcies... No tinc ganes que m’enasteu com un pollastre. Conec la vostra habilitat amb les armes...” (pag.22), li etziba un oficial al qual Sosnowski acaba de reptar al més pur estil del Marqués de Maynes, polissó perfecte dins l’Scaramouche de Sabatini—, i el perfil de comtessa a la moda Mariona Rebull de moltes de les seves amants reforcen encara més l’evocació d’un ésser al quals la piconadora del temps li ha passat pel damunt. Però justament aquest desfassament li serà de gran profit per a la seva tasca d’espionatge. Perquè, entre moltes altres coses, La ballarina de Berlin, és una història d’espionatge. Una història d’espionatge, però, molt més propera a la picaresca clàssica, amb el seu joc de seducció de l’espiat preparat per fer-lo caure gràcies a les seves febleses humanes, que no pas a James Bond i la seva parafernàlia 3.0 

M'ha costat molt treure'm del cap l'Erich von Stroheim de Foolish Wives (1922) tot i no tenir gaire a veure ni la trama ni el personatge, mentre llegia La ballarina de Berlin. Sincerament no li donaria el paper de Sosnowski en una hipotètica adaptació de la novel·la, però sí que li demanaria que la dirigís.

Quines eines utilitza l’espionatge, en essència, sinó les mateixes que la picaresca? No és l’espionatge una mena de picaresca? El pícaro es disfressa talment com ho fa l’espia. Utilitzarà l’engany i la suplantació de personalitat, falsificarà passat, present i realitats de tota mena per fer veure a les seves víctimes el que no és i poder-ne obtenir el màxim benefici a costa de la seva credulitat. En aquest sentit, Sosnowski s’acostarà als pícaros clàssics anglesos, oportunistes com Raymond Barry o Tom Jones, que es troben ocasionalment en l’obligació de servir la pàtria d’una manera que mai s’havien plantejat i, enmig del galimaties, miren de treure’n el màxim profit. En el cas de Sosnowski resulta evident que parlem del sexe, amb totes les seves alegries, però també els seus maldecaps. Des d'aquesta perspectiva trobo admirable com l’home mira de rebaixar les tensions que de tant en tant es produeixen entre les seves amants i com, finalment, sempre acaba satisfent-les a totes, malgrat les manies i problemàtiques —ai, la regla i com afecta a cada dona... per exemple— individuals, amb equanimitat i equilibri.

Quan acostem la lupa veiem que l’estil de Bezsonoff fet de frases curtes, directes i esmolades, continua intacte. Això no vol dir que estiguem davant un escriptor de traç ràpid, de l’esbós de la figura en moviment, que prima l’espontaneïtat davant el producte final, tot i que jo mateix he caigut en aquest error d'apreciació alguna vegada. Les frases breus de Bezsonoff no tenen a veure res amb pinzellades impressionistes d’un Van Goh o les esgarrinxades de carbó d’un Cases, sinó les petites peces que conformen una obra d’orfebreria xinesa i que no s’ajunten les unes a les altres fins que l’autor no les deixa tan polides com un ou de pasqua. I a fe que pateix si més tard hi descobreix alguna irregularitat no detectada pel seu instrumental d’agrimensor. A La ballarina... hem d'esperar fins a les pàgines 35 i 36 per sobtar-nos amb una de llarg alè, que ocupa dotze ratlles! Un paràgraf-frase molt potent que recorda un epigrama de Marcial, ple de juxtaposicions que fan explotar el cap de goig. Ja no trobarem oracions de tanta extensió fins que no vinguin algunes experiències sexuals. Tot plegat, força curiós. 

Si mirem l'obra des de la distància, i trobem ordre, les peces ben organitzades. I també, és clar, alguna excentricitat, com per exemple els aparts que el narrador fa al marge de la història, parlant directament al lector. Aquests aparts conformen un detall simpàtic que emparenta La ballarina..., conscientment o no, amb la novel·la picaresca. Aquest recurs que s'arrisca a caure en una mena d'el·lipsi basta, s'empra aquí amb habilitat i resumeix o evita trames secundàries d'una manera burleta. Bezsonoff es converteix així, ja des de fa uns quants títols, no ja només en un mestre del micro sinó també del macro i el perill de caure en el desequilibri estructural ja fa temps que s'ha esfumat.

A la contraportada s'hi diu que aquesta potser és la novel·la més divertida del seu autor. No sé jo si aquesta afirmació pot resultar contraproduent. El mot “divertida”, acostuma a tenir unes connotacions molt precises. Si parlem de "divertida" en el sentit humorístic ja puc assegurar que no. A La ballarina de Berlin hi ha prou tragèdia i frustració, i sentim empatia pels personatges, malgrat la ironia de vint-i-quatre quirats del tractament. Per mi és evident que l’autor no volia un Sosnowski amb el rostre de Groucho Marx. Llegir això sobre la "diversió" d'aquest llibre em provoca el mateix efecte que quan trobo que venen The General—un dels meus films favorits— com a l’obra "més divertida" de Buster Keaton. Les ambicions de “diversió” del director, malgrat els gags antològics, tenien més volada. Igual que en aquell film, l’humor pur hi és, a La ballarina..., tot i que no més que en altres plats de la casa. La hilaritat arriba a través d'hipèrboles, ocurrències bèsties i amb comparacions que t’agafen a contrapeu. Especialment tan cruel com divertida és la descripció de la lletjor de la pobra Renate (pag. 72). De tot el xàfec que li cau al damunt no em puc estar d’avançar que compara el seu cul a un canó de la Guerra de Secessió, pel que té de connexió amb la famosa escena del morteràs amb el qual el pobre Buster patia unes peripècies èpiques a aquell film. M’estranyaria molt que Bezsonoff, sibarita del cel·luloide, no l'hagués tingut al cap quan pensava en el cul de la Renate.

El cul de la Renate

Si com a "divertida" ens ho agafem per la banda de la crueltat, tampoc: l’autor ja ha complert amb la tassa de crueltats en anteriors novel·les. El sàdic necessitat d’emocions fortes que molts tenim a dins se sentirà aquí satisfet, però amb més mesura.

Si com a "diversió", però, entenem l’erotisme, bingo! Ja sabem que Bezsonoff no ens té acostumats a una temàtica narrativa de caire parroquial, precisament, però a La ballarina... l’home pitja l’accelerador a fons i bat tots els rècords de velocitat establerts per ell mateix. Això s'ha de celebrar. He comentat sovint que ell és un dels pocs autors que em plauen amb el seu erotisme. Aquí, de fet, ens trobem davant un catàleg de pornografia espatarrant —mai més ben dit— més per la creativitat literària que per la varietat de pràctiques sexuals, d'altra banda força obsessives. L’autor s’hi troba tan còmode en aquestes escenes que no crec que ningú se li pugui acostar, ni per casualitat. I amb tot, aquí potser vindria un dels pocs punts crítics: la utilització d’algun verb que als bezsonòffils ja ens sona—ai, aquest “cranquejar”, magnífic la primera vegada que el recordo a La melancolia dels oficials, una mica més cansat en les noves repeticións. Per sort, aquestes repeticions són minúcies. Parlar d'autoplagi seria miserable.

I ja que hem tocat el llenguatge, continuem a la zona fosca mencionant un tret, aquest sí, més enutjós, de caire extraliterari. Dóna la sensació com si l'autor s'hagués sentit obligat a rebaixar el rossellonisme del seu vocabulari. Per a res estic parlant de la qualitat literària, ni en prendre el lector per imbècil. Ans el contrari, al llarg de la novel·la més aviat ens pren per massa cultes, fins el punt de retreure’ns que si se’ns escapa cert fragment en llatí tenim un problema cultural seriós, amb la fantàstica impertinència: “Si no ho enteneu, malament... No és polonès, sinó llatí” —quins collons!— i es queda tan ample. Parlo de l'aspecte dialectal, que aquí s'ha aigualit un xic. No sé si m’acaba de satisfer la possible explicació que en aquesta novel·la cap personatge té connexions amb Catalunya ni la seva llengua, que tots són personatges sofisticats i cultes i que, certament, fora de segons quins registres més privats hi ha mots que no hi escaurien. Però no entenc perquè s’han perdut els estimats finals en “i”, i en comptes del “m’estimi” familiars xoquem amb un “M’estimo més adreçar-me a la mare de Déu...” (pag. 47) Què ha passat aquí? No tinc cap autoritat en cap matèria i menys en lingüística, però si jo he estat capaç de detectar això, que més no deu haver desaparegut sense necessitat? Per primera vegada apareixen notes a peu de pàgina que tradueixen a català estàndard paraules que han aparegut en altres llibres anteriors de l’autor sense que aquesta pràctica hagi calgut mai. No sé de qui és l'error, però a mi no em convenç. Quina paradoxa!: al text principal l'autor no ens tradueix una frase en llatí, tot emprant el recurs humorístic del retreure'ns la nostra possible ignorància —i nosaltres riem— i a peu de pàgina se'ns tradueixen mots de català al català! La cosa potser tampoc té tanta importància —realment no afecten la qualitat del text, brillant com sempre—, i potser és una mania personal, però jo prefereixo les formes originals. 

De tornada als aparts que hem mencionat abans, veiem que l'autor els aprofita sovint per jutjar el protagonista amb una severitat, com si li caigués malament. I de fet, la manera de descriure el personatge dista molt de la implicació emocional del narrador amb Jean-Marie Bastien-Thiry a Matar De Gaulle. No obstant aquest tessitura, això no fa que aquesta novel·la sigui inferior a l'anterior, malgrat la grandiositat d'aquell tema. Aquesta desimplicació fa que La ballarina... sigui en alguns aspectes, més profunda i polícroma, amb avanços importants respecte a la resta de l’obra de l’autor. Bezsonoff  ha aconseguit personatges femenins d'una entitat més complexa del que ens acostumava, amb mares, tietes i iaies, valentes i abnegades, portadores d’una saviesa popular, per una banda, i joves enigmàtiques, capricioses, habitants d’un planeta incomprensible, per una altra. No és que aquestes no tinguin cap d’aquests trets —que els tenen— i als quals se’ls hauria d’afegir el delit sexual, fins i tot entre elles. Potser sexageraríem si afirméssim que ens trobem davant el primer Bezsonoff feminista, però sí amb el primer en el qual els qüestionaments profunds en aquesta línia abunden més, així com el John Ford que a Fort Apache mostra el punt de vista dels indis per primer cop, amb honestedat. Les dones de La ballarina de Berlin, malgrat caure en la xarxa espial de Sosnowski, campen soles fins el punt d’arribar a no necessitar els homes per a res. Sorprén agradablement la naturalitat amb que es retratada la relació entre la Lea Niako i una Marlene Dietrich, abans de fer les Amèriques, en unes pàgines memorables. Dels personatges femenins, plens de detalls que els humanitzen, en destaca, però, com havia de ser, la Lea Niako, la ballarina del títol.

L’autor ens fa gruar la seva aparició. No la trobem a faltar gràcies a les peripècies, els personatges i les reflexions amb que l’autor ha emprat per mantenir la tensió dramàtica. Amb l'arribada de la Niako, però, el relat fa una corba ascendent en la intensitat. La ballarina és un altre personatge a mig camí del perdedor i el triomfador, tridimensional. És evident que l’autor té més simpatia —o juga a fer aquest paper— per la Niako que per Sosnowski. A mi m’agrada la Niako, però també em cau bé el fals baró! Que sí, que no totes les seves accions són lloables, però té sentiments més nobles que no sembla i una brillantor que no em quadra amb la mediocritat a la qual se'l condemna, ja sigui a través de les invectives dels personatges amb els quals es creua, ja sigui pel mateix narrador. A més, caram, he mirat les fotografies que pul·lulen per la xarxa i jo també el trobo guapo, entre Rock Hudson, John Gilbert o Gary Cooper, segons l'agafin. Deixa anar sentències com “No hi ha dones fàcils o difícils. Tot depèn de les circumstàncies. Les dones són un castell que de tard en tard abaixa el pon llevadís” (pag 18), explica acudits dolents i constantment és escomès per homes i dones que aprofiten per donar-li lliçons de vida. Pobre Sosnowski! I ell, malgrat tot, continua endavant, complint el seu deure. A més és un home que du un dolor primigeni. Bé és cert que sap com aplicar-se calmants a mida, en forma de tota mena de companyia femenina. Però el dolor nosaltres sabem que hi és. A més, per comparació a la Lea Niako, una dona molt més del seu temps, la seva vetustat encara resalta més i, per tant, ens mou a la compassió. No sé si aquesta opinió serà gaire compartida, però el debat resta obert.

Deixem personatges importants, que fan moure la trama, al tinter, alguns poc coneguts però que fan moure la trama i altres figures bàsiques per entendre el segle XX. El gamberrisme amb el qual Bezsonoff s'enfronta a aquests últims m'ha semblat digne de Quentin Tarantino. Igual que el controvertit director, aquests moments dividiran els lectors entre els que aplaudiran i els que arrufaran el nas. Qui no s'arrisca no pisca!

Lea Niako, al cartell d'un dels pocs films que va protagonitzar

Veig que porto molta estona parlant dels personatges —espero no haver estat massa bocamoll, i és que no te’ls acabes—, mentre encara no he fet cap esment a l’ambient de l’època. Com en totes les altres obres de Bezsonoff tot fa la sensació d’estar documentat a la mil·léssima, com en una obra de l’esmentat Stroheim, el director que obligava a omplir de roba interior de luxe calaixos que mai s’obririen a la pantalla. L’escriptor no ha abaixat la guàrdia, alhora que el lector no se sentirà tan aclaparat com en altres obres de joventut. Aquí els carrers, els edificis singulars, els personatges il·lustres i els aromes ajuden a crear l’atmosfera que cal per viure l’experiència com si hi fóssim, amb tota la sensualitat de la casa. Curiosament, però, en una història en el qual hi ha molt més a descriure, com aquesta, un té la sensació que no et maregen amb un excés de dades. Això és un bon senyal. Fins i tot en el capítol que, amb aquella lleu ironia, l’autor convida als lectors impacients a saltar, precisament perquè és quan toca fer una repassada biogràfica i històrica que abraça una quantitat d’anys força llarga, a mi se m’ha fet lleuger, interessant, que t’atrapava sense haver de recórrer als trucs barroers de les novel·les que “enganxen”. Ja us ho dic ara: si algun impacient s’empassa la broma de l’advertiment ben burro serà: Bezsonoff té una gràcia especial a l’hora de condensar recorreguts biogràfics llargs en un espai reduït de planes amb amenitat i ofici.

I aquí paro aquest recorregut desorganitzat per La ballarina de Berlin. No la rebreguem més, tot i que, malgrat no ser una obra extensa, no ens l'acabarem mai. Hi trobarem el Bezsonoff de sempre i el Bezsonoff que sempre mira d'experimentar, encara que ell no ho sàpiga. I és que, sense deixar d'incloure'l dins dels autors de registre volgudament clàssic, en el qual hi reeix, sens dubte, m'arrisco a considerar —l'home que abjura de les experimentacions que no duen enlloc i s'esgarrifa de les avantguardes!—, que, a desgrat seu, fa més avantguarda de la que es pensa. I avantguarda de la bona. Potser els millors avantguardistes són els que ho són sense pretendre-ho, i ignoren que ho són. I aquest caldo, a les dues tasses, potser hi trobarem més ingredients nous de les que esperàvem.

Un Jerzy Sosnowsky jovencell

Erich von Stroheim (1886-1957) No sé si és una manca d'educació fer sortir dues vegades a aquest senyor, que a la novel·la no en surt ni una, només perquè em penso que sóc així de graciós... 

Abans de debatre sobre el futur del planeta o el traçat de les fronteres, potser seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar perquè les dones s’enamoren de tants imbècils i perquè els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents. (pag. 46)

Sacrilegis, de Victor Obiols

Sacrilegis (Edicions Godall, 2017) de Vistor Obiols Bocanegra

Sacrilegis (Godall, 2017), del poeta, pianista, cantant i compositor Victor Obiols Llandrich Bocanegra, amb la complicitat del guitarrista i productor Eduard Iniesta i de Iannis Obiols al piano, ha creat aquesta deliciós llibre-CD que tot bon amant de la poesia catalana clàssica i de la cançó més exquisida hauria de tenir a casa. Obiols, excel·lent crooner quilòmetre zero, ens acosta poemes clàssics de Ramon Llull, Carner, Lluís Solà o Joan Vergès, entre d'altres (fins arribar a 17), amb una veu clara, una dicció impecable, sense sobreactuacions, però amb una capacitat interpretativa de gran actor. Melodies i arranjaments justs, precisos, que van de la remor mediterrània a aires de tango desconstruït, el blues, el jazz, la clàssica, però que també s'arrisquen a alguna sonoritat més roquera i fins i tot pop. Només algú que coneix els grans poetes catalans, que s'hi troba com a casa, pot acostar-s'hi sense caure en el típic error de l'excés de solemnitat, tan usual en altres intents similars. Obiols, però, tampoc cau en la vulgaritat, l'épater hi-hi! ha-ha! del graciós de torn. Sovint sembla que un només es pot acostar a la gran poesia com si entrés en una catedral en plena misa pasqual. Obiols no té cap necessitat de deixar les sabates a l'entrada. Es nota que ell ja fa temps que s'hi passeja amb les pantufles per la casa dels clàssics. Només així s'entén que es pugui permetre una murri picada d'ullet a l'Only God Knows dels Beach Boys (poca broma amb aquella cançó magistral!) en parlar del primer vagit en llemosí d'Aribau. I és aleshores quan t'adones que tu, l'oient, també t'hi sents com a casa, que no t'han intentat alliçonar amb actitut docta i severa, però tampoc t'han empés a la iconoclàstica passota, sinó que també t'han convidat a que et calcis tu, també, una bata i unes pantufles, que t'ajacis al sofà, que ballis per tots els racons i ningú t'estigués jutjant. Ja ho veieu, això és el que té quan un bon poeta mira d'igual a igual als seus mestres estimats, no amb la prepotència de l'arrogant alumne sinó amb el relaxat somriure de qui ja fa molt temps que ha sabut veure-hi la humanitat que destil·len els seus poemes. Bravo!

El "Porquet de Sant Antoni" i els seus altres mil noms

El simpàtic insecte que m'he trobat aquest matí, al camp, abans i després que li acostés el dit

Tota la vida els he anomenat "insectes bola" i, ja de gran --per fer-me l'interessant--, "trilobites", però ja em figurava que devien tenir un altre nom. He mirat Internet i sembla que un dels seus noms populars és el de "Porquet de Sant Antoni" (Armidillidium Vulgare), subordre (Oniscidea) dels crustacis isòpodes, però en té molts més. No us copiaré l'entrada sencera de la Vikipèdia de l'enllaç, Porquet de Sant Antoni, però sí els diversos noms que rep segons la zona. Com acostuma a passar en altres casos, la varietat representa tot un festival:

truja  

trugeta 

trujola

porqueta

gorrí

garrineta/gorrinet(a), 

gorrin(y)a, 

baconeta de Sant Antoni 

tocinet; 

panerola

pastera

pastereta 

pastoreta

somereta del Bon Jesús 

muleta del Bon Jesús

cabreta

bouet de Sant Antoni

conillet de Nostre Senyor

cuc/cuquet de bola

cuc/cuquet de Sant Antoni 

boleta de Nostre Senyor

cuca de la Mare de Déu 

cuqueta del Bon Jesús 

aranya del bon Jesús 

gitano,

oriol 

marraco 

marrameu

paternostrera 

caterineta i/o catalineta blava, 

gallineta 

gallinorba (a/en)dormidora

endormida, 

papa de l'enaiguament 

papa dormidora 

porcellana i 

tall de moc

... 

Com podeu comprovar molts noms connoten santedat. I no ens hauria d'estranyar. Parlem d'un dels pocs insectes que susciten simpatia d'una manera més consensuada. No comparteix la bellesa espaterrant de les papallones o de les marietes --la seva grisor proletària no resulta estèticament gaire motivadora--, però té unes peculiaritats que el fan molt simpàtic. Primer, acostuma a ser un animaló força solitari. Si se'ns presentés acompanyat d'una plaga de germanets d'ou --com fan les paneroles i altres escarabats d'aquells que posen els pèls de punta-- la seva visita seria certament acollonidora. Després, és una bèstia més aviat camperola, de jardí, no el típic intrús que et trobes a la cuina, mirant de camufar-se entre les olives de l'amanida. I, finalment, té l'espectacular sistema de protecció, que l'ha fet mític entre els infants de totes les generacions: quan li acostes el dit aquesta mena d'esborrany d'armadillo es converteix en una bola. I així, tot fet una piloteta, resta protegint-se de les inclemències del món exterior fins que ha transcorregut prou temps com per considerar que el perill ha passat. Una bestieta amb aitals atribucions autoprotectores, no ens enganyem, entendriria el mateix Billy The Kid. Amb tot, trobo curiós el tracteque li acostumem a reservar els humans. Per una banda pensem que s'ha de ser molt mala persona per esclafar-ne un, a plena voluntat i, quan nosaltres mateixos en som responsables, per accident, ens sap molt de greu, com si haguéssim comés un crim irreparable contra la natura. Per una altra, però, quan te'n trobes un costa molt --encara que tinguis pressa--, reprimir-se de fregar-lo amb la punta dels dits, almenys una vegada, per experimentar com es fa bola. Quina contradicció! Pobra tita! Ella anava tan tranquil·la cap a casa, a fer les seves coses de bestiola, i nosaltres li fem perdre el temps amb aquesta bretolada fútil. Jo, avui mateix, no me n'he pogut estar de fer passar la broma a la que m'he tropat per fer-li les dues fotografies de dalt. Tot un abús de poder, ho sé. Per aquest motiu entendré que el dia que vingui un extraterrestre gegant m'utilitzi com a peça per jugar al seu parxís. Aquí estaré, esperant la meva penitència, amb la dignitat d'un capità de navili.

Voleu salvar el món? Kill Amazon.

De vosaltres depén fins a quin punt voleu col·laborar amb aquestes bandes internacionals de criminals. Sempre us queda l'opció de continuar comprant-ho tot per internet (no a les botigues, que bé fan de vendre així, sinó a les companyies mafioses tipus Amazon) i anar a manifestacions anticapitalistes, per netejar una mica la mala consciència. Si només tinguéssim Visa compartida una de cada vint persones, per comprar el que resulta imprescindible (allò que de cap forma humana es troba a prop: jo he fet quilòmetres per comprar un pedal d'efectes a una botiga de Vic, perquè no es trobava ni a Barcelona... i us juro que no em sobren ni els calers ni el temps) i per col·laborar amb Verkamis i similars, l'esclavatge de la humanitat es reuïria d'una manera dràstica. Vosaltres veureu si voleu continuant fent l'imbècil. Aviat eliminaran els diners i la Visa serà una obligació, diuen. Fantàstic. Els diners, que fins ara han estat acusats com el gran mal de l'humanitat, encara els haurem d'enyorar! "Però amb que surt aquest ara"?. Llògic. Sabeu allò de "qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra"? Doncs mira, cert, però no aquí, perquè d'aquest pecat curiosament n'estic força de lliure (fins ara, i amb 54 anys crec que comença a tenir el seu mèrit no haver tingut mai una tarja de cap mena, i els dos o tres que m'heu deixat la tarja quan no hi havia altra remei sabeu qui sou). Jo sóc un egoïsta insolidari, que em moc més per impulsos que per reflexions, que no sóc exemple de res, sinó més aviat tot el contrari, que omplo aquest món de tanta misèria com el que més... excepte en això. Per tant, avui sí, em permeto el luxe de fer-me el superior moralment (tots tenim dret a un dia i avui és el meu, ves) i cantar-vos la canya. El dia que estigui obligat a fer-me la primera tarja de crèdit crec que aleshores sí que cremaré una sucursal bancària. Als amics i parents que me n'han deixat una quan m'era imprescindible, gràcies. I als amics i parents que he vist com havíeu de tancar la vostra paradeta independent i després haver de formar part de la fila inacabable d'esclaus de les grans companyies mafioses, gràcies pel color que heu donat a la meva vida comercial. A la resta, enhorabona, aneu fent. Que sí, que sovint una manifestació és l'única cosa que es pot fer. Però la millor manifestació és un bon canvi d'actitud col·lectiu.

Planetes com el nostre

Oooooh...

Davant la notícia de la descoberta de set planetes que podrien jugar a la lliga terràquia, orbitant al voltant d'una estrelleta situada només a quaranta anys llum de nosaltres, admeto que jo formo part del grup dels excitats. No en sóc indiferent. M'interessa l'astronomia, els descobriments científics i el que s'hi pot trobar allà fora. De tota manera, ja hem pensat prou amb tot el què suposaria trobar el que nosaltres en diem "via intel·ligent", a fons? Les tres respostes cíniques (i, malgrat tot, crec que força realistes) que primer em venen al cap serien: 

(A) Si són éssers com nosaltres, guerra assegurada. 

(B) Si són superiors, nosaltres podríem esdevenir els seus pollastres i porcs per nodrir els seus rebosts. 

(C) Si són inferiors, ja no hem de patir més per si al nostre món se'ns acaba la teca.

Arribada l'hora de la veritat, però, hi hauria matisos importants. D'entrada, com es mesuraria el seu grau d'"intel·ligència"? Encara s'especula sobre la possibilitat que a Mart, un veí com de la família, podrien trobar-se microorganismes sota el seu sol. Si aquesta notícia s'acabés confirmant ja seria una de les més importants de la història de la humanitat. ¿Imagineu, doncs, que passaria si en un planeta extrasolar es trobés una comunitat d'éssers que convisquessin entre ells i tinguessin una intel·ligència similar a la d'un lemur o un conill, o, encara millor, construíssin nius d'una sofisticació similar a algunes de les espècies de la Terra? Davant aquest impacte mediàtic encara superior, ¿no creieu que seria inevitable pensar que aquells éssers son més intel·ligents del que de debò són, abans de desficiar-nos a fer-ne botifarres? Fins i tot els científics perdrien la xaveta i veurien mostres de civilització evidents allà on només hi hauria un comportament animal regular. És lògic. No costaria gens convèncer-nos a tots per començar un programa (caríssim, complicadíssim) per poder-nos comunicar amb aquells éssers "intel·ligents". L'estatus extraterrestre ens faria perdre la perspectiva de que aquí a la terra, a tocar, tocar, ja tenim éssers d'aquella categoria intel·lectual i emocional amb els quals no hem fet gaire esforços per comunicar-nos-hi científicament, intel·lectualment (no em fico en l'aspecte emocional, que hi ha gent que estableix un nivell de comunicació amb les seves mascotes molt superior del que aconsegueix amb els altres germans d'espècie), apart del típic programa tirat endavant per alguna universitat enderiada, i amb els quals, en alguns casos, el nostre contacte més habitual no passa de saludar-los mentre mengem una pizza Tarradella o els trobem dins d'unes caixes de Findus o Campofrio. Ai, la confiança fa fàstic i la proximitat juga males passades... 
I heus aquí com, gràcies a que l'ego és un motor per tirar endavant molt superior a la supervivència (visca l'ego, aquí!) em consola una mica imaginar que aquells éssers superiors de la meva fantasia cínica (B) (aquells que, directament, ens estudiarien, ens empaquetarien i ens menjarien) potser, si tinguessin tant d'ego com nosaltres, ens considerarien superiors del que som i, ves a saber, ens acabarien ajudant i tot. 

Si algun dia acabem establint unes relacions de tu a tu amb una colònia de porcs del planeta Gliese 667 Cc, no sé amb quina cara podríem tornar a mirar els seus parents terrestres, proveïdors naturals de tanta vianda suculenta...

Una comissió diplomàtica, vinguda del planeta Gliese 667 Cc, erròniament empresonats a causa de la seva semblança amb uns sospitosos habituals

Novia 391, de Pierre Bastien i Eduard Altaba

Presentació de Novia 391

Ahir, 11 de febrer del 2017, es va presentar el CD Novia 391 (La Olla Expréss, 2017) una meravella creada per Pierre Bastien i Eduard Altaba. 

Quan vas a un concert com el d'ahir has d'aprofitar -- encara que sigui per curiositat, però sobretot per respecte a que els intèrprets són allà, mostrant les entranyes del seu art -- per espiar com els músics-exploradors s'ho fan per trobar les sonoritats amb els quals basteixen mons tan suggeridors. Però també costa no aclucar la mirada i muntar-se un mateix el propi film dins seu. Sovint tancar els ulls és la millor prova de foc per comprovar si allò que tant et fascina de de veure funciona com el que ha de ser: matèria per a ser escoltada amb atenció. I a fe de Déu que n'era de digna per a ser escoltada, aquella matèria, servida per quatre músics que improvisen, amb molts recursos, però que te'ls saben dossificar perquè entenen que cal, per damunt de tot, explicar un relat, escoltar-se l'un a l'altre, saber qual toca acabar, quan embogir i quan inventar una melodia, quan seguir amb docilitat i quan imposar-se i ser l'amo. Aquest tipus d'aventures sovint acaben en la típica collonada cacofònica, on impera l'ego més sord. No va ser el cas d'ahir. Per a res! L'audiència va estar absolutament hipnotitzada durant tot el viatge, fins el punt que fins i tot quan penetraves en els territoris més abstractes -- alguns d'una radicalitat volcànica, val a dir -- ja que tot et semblava tan natural com si estiguessis jugant al pati de casa la iaia. Però és que hi va haver de tot (fragments melòdics, atonals, sentimentals, propers, distants, dolços, agressius, aritmics, jazzy, ballables...), sense caure en l'error contrari, que l'eclecticisme d'ambients diluïs la força de la proposta. La diferenciació clara entre els diversos fragments va existir sense perdre una actitud ben definida, un so, una ètica i una estètica, un saber dir sí i, sobretot, un saber dir no. 

Pierre Bastien (trompeta amb afegitons especials) i Eduard Altaba (contrabaix) van presentar el seu magnífic treball Novias 391, ahir al Convent de Sant Agustí, amb dos convidats de luxe: Aldo Aranda a les percussions i Eli Gras a les seves invencions sòniques i estètiques. 

Un concert per a recordar, inspirador com pocs. Bravo!

D'esquerra a dreta: Pierre Batien, Eli Gras, Eduard ALtaba i Aldo Aranda

Jaki Liebezeit (1938-2017), el meu bateria favorit, ha mort

Adéu a Jaki Liebezeit, el gran bateria "monòton"

(26 de maig de 1938-22 de gener de 2017)

La silueta de Jaki Liebezeit, en primer terme, i jo mateix i Alain Wergifosse, al fons (fotografia de Juzz Ubach)

No s'ha mort un bateria. S'ha mort EL bateria. Hi ha hagut molt bons instrumentistes de la baqueta, de jazz, de rock, de música sudamericana... Després, però, hi ha hagut en Jaki. Jaki Liebezeit, el gentleman dels bateries, per excel·lència. Almenys per mi.

L'any 1988, els amics Juzz Ubach, Alain Wergifosse (ell ja hi era, i va compartir molts més dies i moltes més coses amb ell) i jo vam tenir la sort de viatjar a Colònia i conéixer-lo en directe. Allà se'ns va quedar pal·lés no només que no era casualitat el títol atorgat per mi de geni més inspirador amb aquest instrument sinó una persona d'una amabilitat, una generositat (i una paciència!) de les que no caben ni en quinze monjos budistes somriuaires. En lloc d'engegar-nos a pastar fang l'home va dedicar tot un dia sencer a aquell tercet de joves fans, mal vestits, bruts i sense un cèntim, que parlaven un anglès de turista mediterrani. Ens va dur en el seu cotxe a visitar el Conny Plank Studio, on vam prendre un cafè amb la vídua del gran productor (havia mort feia poc, llavors). Quina emoció sentir-se voltat per les mateixes parets per on havien desfilat NEU! Cluster, els primers Kraftwerk... Després, de retorn a la ciutat, ens va convidar al Can Studio (allà hi havia Rosko Gee, encara!), on vam poder comprovar in situ com, abans de començar a tocar la bateria, l'home era capaç d'estar-se una hora afinant cada timbal fins que no aconseguia el so que volia. Quin professional, quin perfeccionista punyetero! 

Jaki, a començaments dels 70, la seva època gloriosa amb Can

Justament anit estava jo practicant els obsessius riffs de baix (ja pots comptar com em sonaven) del seu company Holger a l'immortal You Do Right, mentre la Cèlia (sempre tan benèvola!) em deia que ho feia tan bé. I, just quan la bateria de Jaki comença a crear poesia amb la dinàmica (si fa no fa cap el minut 6) he hagut de deixar de tocar, per pura decència, i me embadalit una vegada més amb aquell so de tambors únic, un toc que qualsevol afeccionat reconeixeria entre tots els tocs de tambor de la història. L'Eli Gras el coneixeria mes tard, i fins i tot tocaria amb ell, el 2012, en una aturada de la gira que vam fer Motor Combo per les Europes. 

Jaki Liebezeit, fa poc, en un dels molts projectes que ha participat

No em veig en cor de fer una entrada exhaustiva, que examini amb el detall que mereix l'importància d'aquest home. Podeu trobar informació d'ell a la xarxa i vídeos, tot i que la major part són del que feia aquests darrers anys, ja amb la salut molt més afluixada, amb l'obligació d'haver de minimalitzar el seu estil encara més que quan era jove i es menjava l'escenari i l'estudi de gravació com la bèstia descomunal, plena d'energia inesgotable, que havia estat. Només apuntaré que s'havia format com a bateria de jazz amb Manfred Schoff, que a havia estat a Barcelona una temporada, a meitat dels anys seixanta (i havia arribat a tocar amb el mateix Tete Montoliu) i que entre el 1968 i el 1878 va fundar i formar part de Can, un dels grups més revolucionaris de la història de a música dels darrers cinquanta anys, al costat d'Irmin Schmidt (tecles i electrònica, 1937), Holger Czukay (baix, electrònica, 1938), Michael Caroli (guitarra i violí, 1950-1992) i Malcolm Mooney, veu i bogeries diverses. Allà va desenvolupar el seu estil "monòton" (encoratjat per un espectador borratxo i drogat, que li va engegar, després d'un concert de free-jazz: "no hauries de tocar aquesta merda, tu! Tu hauries de tocar monòton!"), bastint un so meravellós, exclussiu, que el va convertir en un dels pocs bateries reconeixibles entre milions d'altres, potser igual de bons (això no tants... que el Jaki era boníssim, tècnicament!). Aquell toc, melós, de dinàmica vairadíssima, d'una organicitat gairebé electrònica (sovint alliberava la caixa dels bordons, amb la qual cosa s'ajudava a africanitzar els seus ritmes) feia que diguessis "ep! aquest és en Jaki!". Herr Liebezeit era com un seqüenciador, una caixa de ritmes amb sang borbotejant pels braços i les cames. No és estrany que fos el baterista favorit de molts músics electrònics joves i clàssics. Després de Can ha col·laborat amb músics experimentals i pop, tant de l'escena alemanya (estic epecialment enamorat de la seva feina al costat del guitarrista i multiinstrumentista Michael Rother) com internacional (Euritmics, Depeche Mode, Brian Eno... tots ells fans dels grups del mal anomenat krautrock). Com passa amb d'altres músics alemanys excepcionals, David Bowie en parlava meravelles (pobre d'ell, sinó!... pobret, també). Amb el temps va anar perdent aquella energia i velocitat juvenil, i això el va obligar a centrar-se en una rítmica molt més elemental, però sempre plena de vida. El so no el va perdre mai. 

De part meva i de molts amics meus, Auf Wiedersehen, Jaki. Ich Liebe Dich, mestre.

Jaki i uns jovenets Alain i jo mateix (brut com la tinya i mal afaitat, a causa del viatge), a Colònia, el 1988

Hindeburg sisters (Ramon Faura i Florenci Salesas) a l'Heliogàbal

Hindenburg sisters a l'Heliogàbal

(Ramon Faura i Florenci Salesas)

Ramon Faura i Florenci Salesas són dos navegants artístics de cua polivalent —o poliinvàlida— difícils d’etiquetar i vendre a la llotja del peix. Cadascun pel seu compte ha navegat tant per d’aigües tèrboles com cristal·lines, a la vora de la costa catalana o en els mars de la Lluna, i ens han acostumat a uns viratges de timó dignes del Dr. Jeckyll i Mister Hyde. Aquest parell de capitans Nemo de la lateralitat creativa, fascinats per l’estètica i l’ètica de la catàstrofe, han flotat i ensorrat tota mena de naus, sempre amb dignitat i sense perdre el sentit de l’humor. Cap dels seus naufragis ha estat mai tan definitiu com el del Titànic, però, i sempre s’han pogut reinventar amb l’ajut de submarins per a tripulació reduïda i mobilitat lleugera. La literatura, la poesia, han marcat una part important de les seves cartes marines i, tot i des la modèstia que els caracteritza cap dels dos gosaria autoproclamar-se mariner de lletres, es pot afirmar, amb rotunditat, que el que han escrit no és paper mullat. Paper submergit, potser?

Florenci Salesas i Ramon Faura

 Ramon Faura, barceloní de pedra picada, arquitecte, professor i erudit de la història de l’art i l’arquitectura, conferenciant i comissari de diverses exposicions sobre el tema —Arquitectures sense lloc (2009), a l’Arts Santa Mònica, entre d’altres—, és també conegut per propostes musicals en les quals s’hi ha involucrat com a tripulant, des de finals dels anys vuitanta —Azucarillo Kings — o, ja al segle XX, ha capitenajat o co-capitanejat —Le Petit Ramon, Macho, Yak 42, per només citar les més representatives—. Els seus han estat projectes que han forçat els límits dels gèneres en els quals s’ha submergit, sempre acompanyat de músics creatius, amb una excepcional professionalitat, un estil infectat per l’ADN mod, el neguit punk, el rock primigeni i la curiositat per hibridacions de cuny personal, noves fórmules, noves tecnologies, una gran càrrega emotiva i fiblades d’humor alhora tendre i descarnat. Els seus concerts, els seus nombrosos discs —Morts, desastre i barbàrie (2007), Brou (2011) o el monumental Senyores, senyores, senyores (2015) destaquen entre una llarga llista— i els seus espaterrants videoclips així ho certifiquen. Les lletres sempre han estat una part important de la seva vida, des dels relats curts —molts d’ells situats a l’underground de l’underground— als seus articles en revistes especialitzades de música —Nativa, Mondosonoro, Lateral... — i d’arquitectura —Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, etc. — i la publicació de diversos llibres especialitzats. La poesia es troba en la medul·la òssia de l’aparent bufó murri i surt a la superfície, d’una manera més evident, en les lletres de les seves cançons. Filla d’una sòlida formació acadèmica, de l’escriptura automàtica i la seva posterior selecció i reorganització, la literatura del capità Faura emociona i provoca, diverteix i desconcerta, interpel·la però mai se la pela.

 

Ramon Faura, en la seva reencarnació electrònica Yak 42

Florenci Salesas, sitgetà de personalitat i recorregut artístic polièdric, caòtic, i de formació eminentment pirata, ha abordat el dibuix animat —com a animador, dissenyador i director d’animació—, el teatre d’éssers humans i el de titelles —com a actor, pallasso o narrador—, entre d’altres illes, més o menys salvatges. Bussejador de la música electrònica, des de començaments dels vuitanta, ha treballat —sobretot en solitari però també al costat d’Eli Gras, amb el grup Motor Combo—, amb la publicació de diversos discs, en la banda sonora de un bon nombre de dibuixos animats, obres de teatre, dansa i acompanyament de cinema mut, al piano, o de lectures de poesia. En la seva faceta literària, ha publicat set biografies de grans personatges de la història, en castellà, un llibre de relats curts, Èquili quà (2009) i una novel·la, Matar ningú (2015), en català, a part de diversos guions i textos teatrals i articles en diversos mitjans, també en català. La seva relació amb la poesia, art que considera superior, malgrat la quantitat de tinta que ha anat abocant per la popa, és encara més esquitllada que la de Faura. La col·laboració amb Cèlia Sànchez-Mústich, parella seva i poeta de llarga i reconeguda obra, i la seva implicació en la Festa de la Poesia a Sitges, no ha fet més que intimidar-lo a aventurar-s’hi. Amb tot, per a l’ocasió, s’ha llençat a poetitzar aforismes i petites proses, en un intent de poesia prosaica, una mena de prosa poètica a l’inversa.

Florenci Salesas durant la gravació de l'últim tema de Motor Combo, amb Eli Gras

Ramon Faura i Florenci Salesas es coneixen des del 2006 i, tot i l’empatia i admiració mútua que han tingut des de llavors, no ha estat fins el 2016 que no han compartit un projecte comú, Die Radio Sterne, al costat d’Ignacio Lois, en el qual han reproduït el clàssic Radioactivity, de Kraftwerk, en directe. A Hindenburg sisters, aquests dos bucaners abandonen la inestabilitat dels oceans per deixar-se endur per les encara més impredictibles borrasques atmosfèriques en un globus a motor en el que s’alternaran el timó literari i musical, amb desimbolta companyonia i inconscient temeritat. Un viatge que, de ben segur, no deixarà indiferent a ningú i que desitgem que no tingui un final com el de la invenció de Von Zeppelin. 

Hindenburg sisters

divendres, 2 de desembre, a les 20:30

a l'Heliogàbal, de Gràcia (Carrer Ramon i Cajal, Barcelona)