El trànsit i el soroll als carrers de la Barcelona de 1919

El senyor Silveri Garrell —a qui tinc el plaer de conèixer, només, a través dels seus comentaris al bloQG—, hi deixà ahir un de força inspirador sobre la vida a Barcelona a l'any 1919. Entre d'altres coses, hi deia:
“Deuria ser fantàstic viure a Barcelona en aquell temps, sense transit sense contaminació.”
Admeto que quan llegeixo "El Quadern Gris", a mi també em sovintegen uns importants atacs de nostàlgia. Aquella devia de ser, un cop acabada la Gran Guerra, i tres anys abans de la nefasta dictadura de Primo de Rivera, una mena d’època daurada dins la llarga història d'aquesta ciutat que, per sort, n'ha tingut més d'una.
Entre d’altres fets engrescadors, feia cinc anys que existia la Mancomunitat (el primer òrgan de —tímid— autogovern, avançada del la Generalitat dels anys trenta), llavors amb en Josep Puig i Cadafalch com a president, i gairebé dotze de la inauguració de l’ Institut d’Estudis Catalans.
A nivell artístic, el Modernisme encara cuejava, mentre el Noucentisme li donava guerra. Els primers moviments de Vanguardia que esclataven a la resta d’Europa (el Futurisme, el Dadaisme, el Cubisme, etc.) entraven pels Pirineus i començaven a fer els seus primers estralls entre els inquiets artistes catalans, que els adaptaven a corre cuita a les peculiaritats del tarannà local.

La població de la ciutat ja ratllava els 700.000 habitants. Aquesta quantitat mereix consideració. Recordem que era la que tenia València fa quatre dies i que, ara mateix, noranta anys després, el cens barceloní la supera només en una mica més del doble (al voltant de 1.600.000 d’habitants). Si dic “només” és perquè, en el mateix espai de temps, viles com Gavà (2.300 el 1920, 45.000 ara), però també pobles com el meu, Sitges (3700 llavors, 26.000 ara) han vist com la seva població es multiplicava per 10 o per 20. Si comencem a parlar de L’Hospitalet de Llobregat (on va néixer mon pare, el 1926), Cornellà i altres ciutats del que se’n diu l’àrea metropolitana, la bogeria adquireix dimensions que escapen de tot control analitzable.
Al respecte, recordo l’excel·lent llibre —a mi m’ho sembla— “Viatge en Transmiserià” que un jove Carles Sentís escriví el 1933, sobre la primera onada d’immigració murciana a Catalunya. Sentís comentava que els autòctons catalans de les poblacions d’aquesta àrea “quan sortien al carrer anaven arrambats per les parets”, espantats davant d’aquesta invasió que transformà per sempre més les seves poblacions i les convertí en quelcom, per bé i per mal, irreconeixible, totalment nou. En aquest sentit, amb tots els Fòrums, exposicions i torres Agbar que vulgueu, circular per la Barcelona de llavors havia de tenir un aire de família amb l’actualitat molt més gran que si ho haguéssim de fer per, posem per cas, Lloret de Mar —crec que l’exemple és prou bèstia com perquè fins i tot els barcelonins més empedreïts i nostàlgics valorin la seva fortuna, després de tot.
Una altra diferència important és que Barcelona era aleshores una ciutat infinitament menys cosmopolita que ara. La població era bàsicament autòctona i les onades migratòries havien provingut fins aquell moment, exclusivament, del camp català. Els quatre gats que llavors no parlaven català, ni que els arraconessis en una cantonada amb una pistola, eren les monges, els militars, la Guardia Civil i algun funcionari despistat vingut de Madrid. La suma d'quests personatges suposava una minoria molt reduida. Malgrat això, dubto, però, que hi hagués algú prou maco que gosés d'arraconar-ne algun —excepte potser a les monges, pobretes— de la faiçó tan poc elegant i hospitalària que he esmentat, sinó era amb manifestacions i aldarulls massius. En Toni Soler, al seu simpàtic llibret “Història de Catalunya, modèstia apart”, comentava amb una barreja higiènica d’orgull i ironia, que la població de Catalunya s’havia doblat al llarg del darrer segle gràcies a galons de semen 100% català. La mateixa Mercè Rodoreda, en retornar a Barcelona, després del seu exili, fou preguntada sobre com recordava la ciutat de la seva joventut, per comparació amb la que s'acabava de trobar. L’escriptora respongué, sense pensar-s’hi ni un segon, amb contundència: “Catalana!”.
Està clar que en aquesta Barcelona tan “catalana” no tot eren tan flors i violes —les injustícies socials, els aldarulls i tota mena de mancances estructurals, entre d’altres problemes eren problemes indestriables del dia a dia— i, en honor a la veritat, en amplis sectors de l’entreteniment popular i de la alta cultura tampoc n’era tant, tant, de catalana. Amb tot, els prohoms del catalanisme feien mans i mànigues per despertar el gegant adormit —per no dir activament sedat amb drogues assassines pels seus interessats i poderosos enemics forans i autòctons—, mentre a la població no li calia fer cap tipus d’esforç de voluntarisme patriòtic per a gaudir dels seus hits en català —el molt odiat per Salvador Dalí "Rosó", sense anar més lluny—, o publicacions popularíssimes com "L’Esquella de la Torratxa", "El Be Negre" o l’imbatible —i aquí els qui l'odiaven a duo foren en Pla i en Segarra, tot i que Pla, després, es retractaria en reconèixer la seva tasca de fer país— "El Patufet" (*).

Un cop aquí, anem ara a tractar el tema del transit i del soroll a la ciutat al 1919.
Desgraciadament, no he tingut temps de trobar la xifra exacta de quin era el parc mòbil llavors. És evident que era molt inferior a l’actual, tot i que superior al que molta gent creu. Aquest parc augmentaria d’una manera espectacular els anys vint, amb l’arribada dels vehicles Citroën (firma inaugurada justament l’any 1919 i que es convertiria en la primera marca europea en adoptar la producció en cadena), que s’afegiren als ja populars Ford. L’abaratiment dels costos d’aquests vehicles feren que molta gent, que fins llavors no s’havia pogut plantejar mai la possibilitat de posseir aquell article de luxe, el poguessin comprar. Sembla ser, doncs, que fou per aquests anys que l'automòbil deixà de ser un bé exclusiu de l’aristocràcia i dels empresaris rics, i s’escampà com un virus entre petits burgesos, botiguers, professionals lliberals, i altres col·lectius d’economia mitja-alta.
Als automòbils caldria afegir els cada vegada més nombrosos camions que, mica a mica, anaven substituint als encara familiars vehicles de tracció animal. Nogensmenys important era l’abundància de troleibusos, autobusos i tramvies. A aquest maremàgnum circulatori caldria afegir la marabunta de ciclistes que, sense cap mena de control cívic, s’entrecreuaven com kamikazes, tal com es pot veure a un dels entendridors vídeos que podreu veure a continuació. Tot plegat afigurava un caos circulatori de primer ordre, controlat pels voluntariosos urbans, sense cap ajuda de semàfors (la instal·lació del primer encara hauria d’esperar fins el 1929).
Cal, a més, tenir en compte que la major part de la calçada de la ciutat consistia en l’entranyable empedrat aquell del maig del 68, de l’arena, la platja i tota la faramalla de consignes, quan no de terra crua, que prenia forma de volutes de pols anti-roba estesa cada cinc minuts. Un cop tenim l'empedrat, poseu-vos ara a sumar-hi els cloc, cloc dels cavalls, rucs i altre mena de bestiar; el cataclanc, cataclanc de les rodes dels carros; el terrabastall dels tramvies damunt els esclafats rails; l’esclat decibèlic dels motors de la època —si us heu acostat mai al Ral·lie Barcelona-Sitges, i heu sentit aquells repic de pistons i gruar des clàxons, sabreu de que parlo; sens comptar la massacramenta d’asmàtics per la fumera petroloide expel·lida per aquelles màquines infernals. Encabat, no té mèrit d’aventurar que l’olla de grills havia de ser considerable, un cacau monumental, bellíssim. Suposem que aquesta filharmònica no devia de sonar tota alhora, tota l’estona, a tot arreu, però déu n’hi do el que devia de ser en baixar la batuta del director, en arribar el tutti.
El meu pare, que nasqué el 1926, recordava prou bé com era la ciutat a la fi dels vint i a començaments dels trenta. Com ja hem dit, llavors ja s’hi havia afegit l’arribada dels vehicles fabricats en sèrie. De ben segur, aquest fet provocaria un cert canvi, encara que poc significatiu, respecte al 1919. Recordo que un dia, a meitat dels noranta, quan la circulació a ciutat ja feia molts anys que era un infern quotidià, com de família, mentre esperàvem a que ma mare sortís d’un centre comercial al bell mig de la ciutat, mon pare em digué:
—Mira que ara hi ha molts més cotxes, que no trànsit, a Barcelona que llavors. Recordo, però, d’estar exactament aquí mateix, quan era un nano. Entre l’empedrat i el soroll que feien els cotxes d'abans, tu i jo no hauríem pogut parlar i entendre que dèiem. Ni cridant!
Per a il·lustrar tot això, hi ha força documents de l’època, en forma de fotos, pel·lícules i caricatures —les il·lustracions d’Opisso sobre la construcció del metro i el batibull de vehicles i multitud són èpiques— que, per desgràcia, en aquest moment no hi puc comptar. He mirat de trobar alguna cosa a la xarxa però avui, pel que sigui, la pesca no ha estat massa bona. La il·lustració d’Opisso, per exemple, no és la que acabo d’esmentar, ni les filmacions que he trobat a You Tube no són la que estava cercant (tot i que n'hi ha una de darrera hora que ja és una altra cosa). amb tot, espero que la seva visió us representi un plaer, i una font d’informació visual encantadora, alhora.
Desietjo que en gaudeixi especialment, avui, el senyor Silveri Garrell a qui, modestament, demano disculpes per aquest us de les seves paraules —això sí, públiques—, tretes de context. N’estic convençut que sabrà apreciar aquestes belles imatges en moviment.
Bon dia/nit a tothom.

Els vídeos:

Aquest és el vídeo més antic que he trobat, rodat pels voltants de 1908, o potser abans. Gairebé no hi ha cotxes, però sí una quantitat espaordidora de ciclistes suïcides. M'agradaria destacar la simpatia, alegria i innocència que es respira per tot arreu: tothom sembla tenir ganes de jugar amb la novetat de la càmera. Aquesta innocència, pocs anys després, despareixeria per sempre.

En aquesta pel·lícula publicitària, conservada a la Filmoteca d'Amsterdam, s'hi pot veure la Barcelona de 1912 (per tant, set anys abans que la de la data de l'entrada del bloQG). Cal imaginar que, en aquest petit espai de temps, els cotxes ja devien de canviar la fesomia dels carrers. De tota manera, aquí ja se'n comencen a veure més a que a l'anterior clip.

Film en la línia de la famosa "Berlín, simfonia d'una gran ciutat" de Walter Rüttman, que mostra un dia a la Barcelona de 1940, primer any de la caiguda de la ciutat. Aquí fem un salt excessiu per a entendre la època de la que parlàvem. Però va bé per veure, precisament, el canvi traumàtic -a només 21 anys vista, després de tot- produit per la guerra. Tot i que la càmera evita de mostrar la pobresa, les desgràcies i les destruccions dels recents bombardeigs, la ciutat que surt és molt més trista i molt menys innocent que a la que hem vist al primer vídeo.

Finalment, he trobat alguna cosa aproximada al que buscava! Són imatges del 1922 del Camp de Les Corts del Barça. Després n'aparèixen unes del 1957 (crec que ambdues són del programa que l'Antoni Bassas presentava sobre els 100 anys del Barça). Aquí potser pequem per excés: tampoc era normal aquest tipus de caos circulatori, excepte els dies de futbol o similars.
Però aquí si que la data s'acosta força: del 1919 al 1922 només hi ha tres anys (no vaig tenir mai un 10 en matemàtiques i tendeixo a valorar excessivament aquestes ridícules proeses calculars, perdoneu). En tot cas - encara que no sóc un entusiasta del futbol, precisament -, aquest vídeo reprèn una mica el bullici i l'optimisme del de 1908.

(*) Aquí hi teniu dos enllaços molt interessants al respecte:

http://www.xtec.net/~malons22/patufet/noupatufet.htm
http://www.lletres.net/pla/pla-sag.html#FOLCH
I hi afegeixo aquesta guinda dels senyor Sempronio:
http://www.lletres.net/pla/apatufet.html

Tot plegat aniria millor

Al bloQG d’ahir (entrada del 20 de febrer de 1919, és clar) Josep Pla hi escrivia el següent fragment:

“...i a l’Ateneu. Llargues converses amb Joan Climent i Alexandre Plana. El primer és un catòlic respectuós amb els ateus. El segon és un ateu respectuós amb els catòlics. Climent, que coneix la seva gent, es refia dels ateus. Plana, que coneix la seva, es refia dels catòlics.”

Fantàstic, no? De tant en tant, jo també tinc aquesta sensació de viure un moment únic de civilització tan extrema com aquest, amb algú, a algun lloc. Això passa de vegades d’una manera inesperada, d’altres justament pel contrari: perquè vas a on saps el que hi trobaràs.

L’Antoni, comentarista habitual, ha clavat amb concisió:

“Tant de bo tothom fos com Joan Climent i Alexandre Plana! Respectuosos els uns amb els altres pel que fa a les creences i les idees.Tot plegat aniria millor.”

Què simple i, per tant, què perfecte també, oi? Què més és pot dir? Les paraules justes, una idea claríssima, una veritat absoluta expressada tan bé que sona obvi, com una cantarella que hem sentit milers de vegades als avis. Ambdós textos, tan el fragment de l’original com el comentari del senyor Antoni, semblen no res de tant que són. L’un parla d’un fet que sempre s’esdevé entre dos coneguts amics, i mira de traslladar-lo literalment, molt més preocupat d’aquesta literalitat, de dir la veritat, que de fer literatura. L’altre en treu la conclusió, la lliçó moral incontestable, que tothom amb un mínim de pesquis hauria de veure.

Doncs si tot és tan normal que ratlla el tòpic i el lloc comú, a on li veig la gràcia? Doncs que no em sembla tòpic ni lloc comú, sinó saviesa de marbre, per ambdues parts. Fins i tot el ser més illetrat del món pot entendre aquest missatge i sentir-se’n tocat; sense picades d’ullet a cap tipus d’iniciats; sense copets de colze ni complicitats de cap classe als membres del club, a menys que no pertanyi al dels éssers humans. Quan algú troba una cullera com aquesta, que pot arribar tan al fons, de manera que ho pot remenar tot sense que no hi quedi res més a dir, sense insultar la intel·ligència i la cultura, per una banda; ni avergonyir o menystenir l’analfabet, per l’altra, crec que s’arriba al màxim de l’art i del pensament. Llavors el que cal fer és no tocar res, no posar-hi més sal, deixar estar l’ego una estona a l’armari, no fos cas que vingui a esguerrar-ho tot.

No ho trobeu difícil això? Potser m’ha arribat (m’ha fet riure, pensar i emocionar-me, tot a l’hora) perquè tinc el dia tou, amb la sensibilitat amb l’ona programada en la mateixa freqüència. Podria ser: que l’estat d’ànim del lector sempre hi té a veure en la sensibilització enfront l’obra, és una cosa ben sabuda i ressabuda. D’aquí uns anys, demà mateix, per sempre més, en tornar enrere, em semblarà una reacció exagerada, potser. O no.

De quina manera ens va canviant la pell, eh? De vegades perquè ens cremem sota el sol, d’altres per un accident, o malaltia. Però en gran part d’elles no ens adonem de com unes cèl·lules van substituint a les altres. I un dia ens mirem al mirall i ens preguntem no només per on ha sortit aquella arruga (la marca del temps evident) sinó quan ens va sortir aquella piga, i quan aquesta regió del braç s’ha tornat color galeta maria...

Bé, prou. Com sempre me n’he anat als núvols i m’he posat a parlar més de l’embolcall i de detalls episòdics que del nervi principal. Tornem al text original: Ser respectat per l’enemic i demostrar que el respectes mutu és el primer pas per a deixar de ser-ho, d’enemics. Però arribar a ser més apreciat pels enemics que pels teus té un plus d’humanitat molt descarat: és allò de que a casa és molt difícil de mantenir la disciplina de grup; que al més mínim canvi de peu pots ser acusat de traïdor, sobretot si tenim el dia poc inspirat i les paraules i els gestos expressen el contrari del que volem. Tot això, sense comptar que apart del nivell mitjà de prejudicis que tots tenim, hi ha gent amb paranoies realment molt més extremes del normal. Si te’n toca un dins el teu bàndol, la dinàmica d’atac es pot convertir en tot un infern dins la trinxera, abans de sortir a començar a escampar bufes al contrari. No és estrany doncs que, enmig la batalla, vingui de gust de seure una estona dins un forat de bomba i jugar una partideta de cartes amb un soldat de l’altre bàndol, també fart del zel constant dels seus companys més amargats (encara que, com al meu cas, les poques vegades que jugo a cartes, m’han d’explicar de zero de que va tal o qual joc).

“Climent, que coneix la seva gent, es refia dels ateus. Plana, que coneix la seva, es refia dels catòlics.”

És quelcom més que una paradoxa, és una descripció sense additius refistolats d’una característica molt humana, que molts tenim a dins. Quan de pecat i de virtut n’hi ha ho deixo per als capellans, els monjos budistes, els cirurgians professionals del cervell i als savis que tenen tots els cromos de la col·lecció. Sigui per egoisme o pel que sigui, ara tan me fa. Si tots ho féssim així més sovint, tal com diu el senyor Antoni:

“Tot plegat aniria millor”.

Bé, les empreses que viuen de la discòrdia potser no pensarien el mateix i llavors ja l’hem cagat per una altra banda. No tenim remei...

100 anys del Manifest Futurista de Filippo Tommaso Marinetti

Avui fa 100 anys del primer manifest de vanguardia del segle XX: l'eternament polèmic "Manifest Futurista".
Crec que el text és prou important (i bèstia, i tot el que li volgueu dir) com per fer-li un petit homenatge, traduint-lo al català. L'he extret de l'original en italià, tot i que fou primer publicat en francés. Després he anat comprovant els resultats amb diverses versions angleses, franceses i castellanes. Pel que fa als onze apartats del manifest pròpiament dit, he emprat la traducció que ja vaig fer per la Vikipèdia, fa força temps enrere, quan encara estava inspirat per a afegir-hi entrades (sí, jo també he escrit entrades a la Vikipèdia, algun problema?). De moment, però, el deixo així, o no seré a temps per l'anniversari!
No s'acostuma a trobar el text íntegre, sinó només els onze punts esmentats que, així sols, sense la introducció i la conclusió, queden com una cosa freda, estranya, orfe. A més, aquestes parts considero que són, de llarg, les millors del text. M'entusiasma especialment els paràgrafs del final referits a l'immens plaer que serà d'ésser destronats per les noves generacions, quan faci quaranta anys. Aquí hi trobareu, doncs, una versió completa del text que escrigué Marinetti. He mirant de conservar el to i l'adjectivació delirant i homèrica (la qual cosa ja és una paradoxa prou divertida per si sóla) de l'original tan bé com he pogut.
M'agradaria traduir algun dia el "Manifest de la Música Futurista", una altra obra mestra del gènere, escrita pel senyor Francesco Balilla Pratella, pel qual sento una simpatia especial. Però com que fou publicat el 1911, hauríem de dir allò de que avui no toca i el deixarem per quan arribi, si som vius. A més, ja hem pencat prou per a acabar aquest a temps.
Espero que el gaudiu i us sigui útil i inspirador, però no per a fer maleses: deixeu que els que construeixin parkings damunt de ruïnes ibèriques, bufetegin la gent i aniquilin les biblioteques siguin uns altres. Vosaltres sigueu bons minyons, feu cas a la iaia, tingueu seny i mireu de mantenir el sentit de l'humor, sinó anireu de pet a l'infern.
Dames i caballers, amb tots vosters (retomb de caixa), el "Manifest del Futurisme" en català!




Fundació i Manifest del Futurisme per Filippo Tommaso Marinetti

Publicat per primera vegada al “Le Figaro”, el 20 de febrer del 2009, fa avui 100 anys.


Introducció:


Els meus amics i jo passàrem tota una nit en vetlla sota làmpades de mesquita, autèntiques cúpules amb penjívoles filigranes de llautó, brillants com els nostres esperits què, com elles, romanen corpresos per la radiació del seu cor elèctric. Estiguérem moltes hores arrossegant el nostre enuig atàvic pel damunt d’opulentes catifes orientals; discutint de cap a cap, fins els confins extrems de la lògica; ennegrint manta resmes de paper amb frenètica escriptura.
Un immens orgull inflava el nostre esperit, perquè ens sentíem sols, en aquella hora ombrívola, i és així com ens despertem ara, com fars orgullosos o com sentinelles llençats contra d'un exèrcit d'estrelles enemigues que ens espien mentre ens envien la seva llum des del seus celestials campaments. Així com els fogoners s’agiten davant els forns infernals que alimenten les hèlix de grans vaixells; així com els negres espectres que busquen a les palpentes les panxes roents de locomotores llançades a la seva carrera boja, com si fossin borratxos oscil·lant, amb un incert bategar d’ales, al llarg dels murs de la ciutat, així ens sentim ara.
De cop i volta saltem, en sentir el bramul formidable dels tramvies d’armadura doble que, enormes, passen retronant, resplendent amb llums multicolors, com una vila que, per festa major, el Po hagués, d’imprevist, desarrelat i arrossegat fins al mar, enmig de cascades i gorges diluvials.
Després, el silenci s’esdevé. Però mentre escoltàvem l’extenuat barboteig dels vells canals, els murmuris de les seves oracions febles, i el grinyol dels ossos dels palaus malaltissos damunt les seves barbes verdes, humides; nosaltres ens posem a rugir des de les finestres dels nostres automòbils famèlics.
"Anem-nos-en"! Deia jo. "Fugim, amics! Anem-nos-en! Finalment, la mitologia i l'ideal místic han estat derrotats. Som a punt d’assistir al naixement del Centaure i, aviat, després, de veure volar els primers Àngels!... Caldrà sacsejar els portalons de la vida per provar les baldes i frontisses!... Anem-nos-en! Mireu allà, a terra, la primeríssima aurora! No hi haurà res que aigualeixi l’esplendor de l'espasa vermella d’aquest sol que ens alliberarà, per fi, de la nostra tenebra mil·lenària!..."
Ens acostàvem fins les tres bèsties esbufegants, per palpar amorosament els seus tòrrids pits. Jo m'estenia al meu automòbil com un cadàver al seu fèretre, però de sobte vaig ressuscitar sota el volant que, com una ganiveta de guillotina, amenaçava el meu estómac.
La furiosa escombra de la bogeria ens expulsà fora de nosaltres mateixos i ens conduí a través de carrers, tan aspres i profunds com els llits dels torrents. Aquí i allà, una raig de llum malalt, a través del vidre d’una finestra, ens ensenyava a desconfiar de les fal·laces matemàtiques dels nostres ulls periclitats.
Jo cridava: "Amb l’olor, tan sols amb l’olor, n’hi ha prou per a les nostres bèsties. "I nosaltres, com joves lleons, ensumàvem la Mort, amb la foscor tacada de pàl·lides creus, que evitàvem pel vast, violaci, viu i palpitant cel.
No hem tingut mai cap Amant ideal que erigeixi fins els núvols la seva sublim figura, ni cap Reina cruel a qui oferir els nostres cossos, recargolats com anells bizantins! No hi ha res pel que morir, llevat del nostre desig d’alliberar d’una vegada el nostre valor de tant de pes inútil!
I nosaltres corríem, llançant-nos a les portes de les cases, on els gossos vigilants s’arrissaven sota els nostres pneumàtics que cremaven com collars de roig encès. La Mort, domesticada, em trobava a cada corba, allargant una pota amb elegància, o de tant en tant s’ajaçava al terra, amb l’estrèpit dels martells pneumàtics estridents, tot deixant-me un ull de vellut a cada bassal.
"Alliberem-nos de la carcassa horrible de saviesa i seny, i llancem-nos com fruita pigmentada d'orgull, amb la boca ampla, desencaixada pel vent!... Donem-nos completament al Desconegut, no per desesperació, sinó per reomplir els pous profunds de l'Absurd!”
Amb prou feines havia jo pronunciat aquestes paraules, que vaig fer girar el meu cotxe bruscament, amb l’ebrietat del gos que intenta mossegar la seva cua, quan, de cop i volta, vaig veure dos ciclistes que se m’acostaven, brandant els seus punys, submergits enmig d’una discussió, mentre miraven de convèncer l’un a l’altre amb arguments contradictoris. El seu dilema estúpid bloquejava el meu camí.. Quina nosa! Uf!... Vaig haver de frenar en sec i, per més fàstic, les meves rodes, després de volar per l’aire, anaren a petar dins una rasa...
Oh! Materna rasa, gairebé curulla d'aigua fangosa! Bella rasa de la fàbrica! Em vaig empassar gustosament el teu fang fortificant, que em recordà la santa mamella negra de la meva dida sudanesa... Quan vaig sortir —estripat, fastigós, i pudent— de sota el cotxe capgirat, vaig sentir travessar el meu cor, deliciosament, pel ferro roent de l’alegria.
Una multitud de pescadors armats amb els seu ormeigs i naturalistes polsegosos brollava entorn el prodigi. Amb cura pacient i meticulosa, aquella afectuosa gent manipulà una grua alta, amb tot de cordes i ganxos, per pescar el meu cotxe, talment com si fos un tauró. L’automòbil emergí lentament de la rasa, abandonant el fons, tantejant com un platet de balances, fins que es veié del tot la seva pesant carrosseria, d’excel·lent disseny, i la seva confortable tapisseria.
Creien que era mort el meu tauró bonic, però només calgué una carícia meva per reactivar-lo, i heu-lo ressuscitat, heu-lo accelerant, de nou, eixamplant les seves aletes potents!
I així, amb el rostre cobert pel bon fang de la factoria —empastifament d’escòria metàl·lica, de suors absurds, de fulgors celests— nosaltres, contusionats, ensutjats, amb el braç en cabestrell però impàvids, declarem la nostra principal voluntat a tot ser humà vivent damunt la terra:


Manifest Futurista:

1. Volem cantar l'amor al perill, el costum a l'energia i a la temeritat.

2. El valor, l'audàcia, la rebel·lia, seran elements essencials de la nostra poesia.

3. La literatura ha exaltat fins avui la immobilitat del pensament, l'èxtasi i la son. Nosaltres volem exaltar el moviment agressiu, el insomni febril, la cursa, el salt mortal, la bufetada i el cop de puny.

4. Nosaltres afirmem que la magnificència del món s'ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d'alè explosiu... un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia.

5. Nosaltres volem alabar l'home que s'agafa al volant, la llança ideal del qual travessa la Terra, llançada a córrer, fins i tot pel circuit de la seva òrbita.

6. Cal que el poeta es prodigui, amb ardor, pompa i liberalitat, per tal d'augmentar l'entusiàstic fervor dels elements primordials.

7. No hi ha bellesa sinó en la lluita. Cap obra que no tingui un caràcter agressiu no pot ser una obra mestra. La poesia ha d'ésser concebuda com un assalt violent contra les forces desconegudes, per reduir-les a postrar-se davant l'home.

8. Nosaltres estem damunt el promontori més elevat dels segles...! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l'Impossible? El Temps i l'Espai moriren ahir. Nosaltres ja vivim en l'absolut, perquè ja hem creat l'eterna velocitat omnipresent.

9. Nosaltres volem glorificar la guerra –única higiene del món–, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels llibertaris , els bells ideals pels quals hom mor i el menyspreu per la dona.

10. Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena, i combatre el moralisme, contra el feminisme i contra qualsevol vilesa oportunista o utilitària.

11. Nosaltres cantarem a les grans multituds mogudes per la feina, pel plaer o per la revolta: cantarem a les marees multicolors i polifòniques de les revolucions en les capitals modernes; cantarem al vibrant fervor nocturn dels arsenals i de les drassanes incendiades per violentes llunes elèctriques; a les estacions àvides, devoradores de serpents que fumegen a les fàbriques penjades als núvols pels recargolats fils dels seus fums; als ponts semblants a gimnastes gegants que salten els rius llampeguejats al sol amb resplendor de ganivets; als vaixells de vapor aventurers que flairen l'horitzó; a les locomotores de pit ample, que trepitgen els rails com enormes cavalls d'acer embridats de tubs, i al vol relliscós dels aeroplans, l'hèlix dels quals xiscla al vent com una bandera i sembla que aplaudeixi com una boja massa entusiasta.

Conclusió:
Llancem des d’Itàlia aquest manifest d’heroica violència i d’incendiaris incentius, amb els quals fundem avui el "Futurisme", perquè anhelem alliberar aquest país de la seva fètida gangrena de professors, d’arqueòlegs, de cicerones i d’antiquaris.
Itàlia ha estat massa temps mercat de drapaires. Volem alliberar-la dels innombrables museus que la cobreixen d’innombrables cementiris. Museus, cementiris! Tan idèntics, veritablement, per la seva promiscuïtat sinistra de tants cossos que no es reconeixen! Dormitoris públics on s’hi dorm sempre costat per costat amb sers odiats o ignots. Museus: Absurd cafarnaum de pintors i escultors matant-se ferotgement a cops de línia i de color, entre les mateixes parets que els encabeixen.
Que se’ls fes una visita, de peregrinatge, un cop l’any, com qui va al cementiri per tots sants a visitar els seus morts... ho concediria. Que es dipositin flors, una cop l’any, davant la Giocconda, també ho concedeixo... Però anar a passejar quotidianament pels museus les nostres tristeses, les nostres fràgils decepcions, la nostra morbosa inquietud, no ho admetem! Us voleu emmetzinar? Us voleu podrir?
Què hi podeu trobar en un quadre decrèpit, sinó la fatigosa contorsió de l’artista, que s’esforça per infringir les barreres infranquejables oposades al seu desig d’expressar enterament el seu somni?... Admirar una obra d’art vetusta equival a vessar la nostra sensibilitat en una urna funerària, enlloc de projectar-la més enllà fins una via inaudita, en violentes gestes de creació i acció.
Voleu malvendre així les vostres millors forces en aquesta eterna i inútil admiració del passat, de la que en sortireu mortalment acovardits, empetitits i masegats? En veritat declaro que la freqüentació quotidiana dels museus, les biblioteques i de les acadèmies (cementiris d’esforços vans, calvaris de somnis crucificats, registres d’impetuositats trencades...!) és pels artistes el que la tutela perllongada dels pares per als joves ebris d’intel·ligència, efervescents de talent i voluntat. Tanmateix, pels moribunds, pels invàlids, pels presoners, l’admirable passat pot ésser balsàmic a les seves ferides, ja que l’esdevenidor els és prohibit... Però nosaltres no, no el volem, nosaltres, joves i forts futuristes! Que vinguin amb nosaltres els alegres incendiaris de dits carbonitzats! Heu-los aquí! Heu-los aquí!... Endavant! Caleu foc a les prestatgeries de les biblioteques! Oh, la joia de veure galeries completes a la deriva, deixeu que la corrent d’aigua dels rius desviats s’endugui i extingeixi els vells quadres gloriosos! Empunyeu els pics, les pales i el martell i demolim sense pietat els fonaments de les ciutats venerables!
El més vell de nosaltres, amb prou feines té trenta anys: és per això mateix que ens resta encara tota una dècada per acomplir el nostre programa. Quan tinguem quaranta anys cal que altres més joves i més vàlids que nosaltres ens tanquin a les golfes com si fóssim manuscrits inútils! Ho estarem desitjant!
Vindran contra nosaltres, els nostres successors; vindran de lluny, de tot arreu, dansant hipnotitzats per la cadència alada dels seus primers poemes, aferrant l’aire amb els seus dits predadors, i respirant caninament, a les portes de les acadèmies, la bona olor dels nostres esperits en putrefacció, destinats ja a les sòrdides catacumbes de les biblioteques!
Però no, nosaltres no hi anirem mai allà. Aquells ens trobaran al final, una nit d’hivern, en plena ruralia, sota una turmentadora tenda de campanya timbalejada per la pluja monòtona; ens hi veuran arrecerats prop dels nostres aeroplans trepidants, enmig de l’acte d’escalfar-nos les mans a la fogata miserable, nodrida pels nostres llibres d’avui, que flamejaran alegrement sota el vol lluminós de les nostres imatges. S’amotinaran al voltant nostre, desbordant angoixa i despit, exasperats per la nostre supèrbia infatigable, i se’ns llençaran damunt per matar-nos amb més ferotgia i odi, més implacable com més gran siguin l’admiració i l’amor que dins les seves entranyes ens hagin tingut.
I la forta i sana injustícia esclatarà radiosament als seus ulls. I estarà bé. Perquè l’art no pot ser més que violència, crueltat i injustícia. El més vell de nosaltres no té encara trenta anys: per tant hem malaguanyat ja grans tresors de força, d’amor, d’audàcia, d’astúcia i de ruda voluntat; l’hem gastat amb neguit impacient, amb fúria, sens estalvi, sens mai perdre l’alè, sens reposar mai, a mans plenes...Mireu-nos! No estem encara esposats! El nostre cor no sent la més lleugera fatiga, perquè és nodrit de foc, d’odi i de velocitat!... Ho trobeu estúpid?... és lògic, perquè vosaltres no us recordeu d’haver vençut mai!
Dempeus sobre el cim del món llencem el nostre repte a les estrelles!
Que s’hi oposen objeccions?... Prou! Prou! Les coneixem... Ens les sabem de memòria!.. Però ens cerciorem de que la nostra bella i falsa intel·ligència ens referma!
— Nosaltres no som— dieu —més que el resum i la prolongació dels nostres avantpassats.
I què?... Que així sigui!... I què importa? Nosaltres no volem escoltar! Guardeu-vos de repetir les vostres infames paraules!...
Alceu el cap!...
Dempeus sobre el cim del món llencem, un cop més, el nostre repte a les estrelles!...

F.T. Marinetti,"Le Futurisme", Le Figaro, 20 de febrer de 1909.

Tots tenim la nostra història

La meva dona i jo tenim uns quants coneguts comuns a algun bloc, a la xarxa, sobretot a través dels que es poden trobar al sistema americà Livejournal. Jo, per qüestions d’horari i mala organització, fa temps que no hi penjo gairebé res. Amb tot, encara mantinc el contacte amb els blocarires que m'hi vaig relacionar més.
Un d’aquests és una senyora de Kansas City, executiva del departament de creativitat d’una important empresa local. Ja fa ben bé quatre anys que ens seguim, mútuament, la pista. És algú molt interessant, amb cultura, sentit de l’ humor i obertura mental. A més sembla que també és una generosa i bona persona. Per postres exhibeix el que se’n diu una exquisida educació, i escriu amb un estil molt acurat. Però això no vol dir que sigui una bleda, ni molt menys: déu n’hi do les guitzes que clava quan vol.
Al seu bloc —que segueixo molt menys del que voldria, com ja he dit— hi deixa comentaris sobre l’actualitat, pensaments i, de tant en tant, rondina sobre algun tema polític o social, com tothom, és clar. Però, fins i tot en aquests casos, la seva elegància es manté molt pel damunt del que ens tenen acostumats certs personatges cavernaris i tristíssims, de pèssim gust i qualsevol signe polític, que habiten a la premsa local i veïna. De tant en tant, també hi penja fotos del seu entorn —té força bon ull pels angles insòlits de la vida quotidiana— o el típic enllaç a adreces web que considera d’interès, per compartir. Penja també (a entrades d’accés restringit) informacions sobre la seva vida privada, en les que mai empra un estil planyívol, autoconmiseratiu. En aquestes entrades defuig sempre qualsevol tipus de pornografia sentimental o física.
Entre ella i jo hi ha diferències i similituds importants, com entre qualsevol ser del nostre planeta, però el que és segur és que és una persona molt agradable de tractar, que sap escoltar i el que diu no es basa en prejudicis o esteribots, sinó en raonaments.
Actualment, gràcies al seu càrrec, el seu modus vivendi és prou bo. Això ha fet que, no fa gaire, un conegut seu de la xarxa li hagi ventat un moc. Ella s’hi ha tornat, amb gràcia i sequedat, amb una entrada al seu bloc en la qual hi posa algunes cartes damunt la taula. El títol de l'entrada és "Tots tenim la nostra història".
El seu escrit m’ha agradat moltíssim, prou com perquè mirés de traduir-lo el millor que he pogut a la nostra llengua, i penjar-lo aquí mateix (amb el seu permís, per descomptat, doncs es tracta, a més, d'una entrada privada). Mai n’havia parlat del seu passat a aquest nivell, però em consta que tot el que hi diu és cert. Crec que, en qualsevol cas, és una lliçó, encara que potser per a molts ja sabuda i bàsica. O això espero. Per mi té el valor afegit de ser real i viscuda per algú que em mereix molt de respecte.
Espero que us interessi. Aquí us la deixo:


Tots tenim la nostra història

Hi ha quelcom que sempre tinc present quan llegeixo algun text escrit per algú altre a Internet (o allà on sigui) i és el fet de que nosaltres coneixem només una part de la història d’aquella persona. La part que vol compartir.
Fa poc, algú amb qui interactuava a la xarxa m’etzibà, com a resposta a un suggeriment meu, que millor que callés, que jo no havia caminat ni un kilòmetre dins les seves sabates. Prou cert. Ell tampoc no podria pas saber-ho tot de mi, i més amb el poc que jo li havia explicat fins llavors.
Tanmateix, aquesta no és una entrada tipus “aquesta te la dec”. És una explicació.
La meva vida és ara, en la seva major part, immensament feliç. Però no sempre ha estat així. Tot el que tinc ho agraeixo a Déu, que em va donar ànims per a canviar la meva situació, i també una mica de sort al llarg del camí.
Fa un temps —uns 15 anys més o menys—, jo era enmig d’una situació desesperadament infeliç: un mal matrimoni, una feina que odiava I un significatiu sobrepès. Si miro enrere puc veure que l’excés de pes era un símptoma d’un problema molt més gran. Tot plegat venia per culpa de la meva autoestima. Era una cosa que es veia d’una hora lluny.
Cert dia em vaig adonar que gairebé tot a la meva vida era d’aquella manera perquè jo volia. Sí era grassa era perquè menjava massa; si tenia una feina que no m’agradava era perquè no estava prou preparada per als coneixements que em calien, i tenia un matrimoni desgraciat per una pila de raons que no venen al cas.
Aleshores vaig decidir posar-hi fil a l’agulla.
Vaig dir prou al meu matrimoni, cosa gens fàcil, en cap circumstància, tot sigui dit de pas. Vaig haver d’enfrontar-me a un fracàs que m’estava devastant emocionalment. Estava escagassada ja que això suposava que m’hauria d’espavilar tota sola. Fou una bona sotragada descobrir que el meu ex-marit tenia un deute de 40.000 dòlars, sense que jo ho sabés. Un sotragada encara més gran fou que, tot just després de la separació, ell es declarés en fallida. Això em convertia llavors en la responsable de tot el deute. Tenia 30 anys.
Vaig posar-me a treballar i a tornar a l’escola. Durant uns quants anys, mentre em preparava pel futur, no vaig tenir un minut lliure. Vaig treballar de valent per pagar cada factura del deute, mes rere mes, amb la por de que m’embarguessin, que no em deixava dormir. Al mateix temps, havia de prendre cura de dos avis invàlids. Amb tot us haig de dir que no ho vaig fer sola: tinc una gran família. El cas és que tenia responsabilitats.
Vaig patir humiliacions I vergonyes al llarg de tot aquest camí: el retorn del deute, el fracàs del meu matrimoni. Tot plegat era una carga pesada.
Però què coi podem fer? Ens trobem en situacions I nosaltres tenim, al capdavall, l’elecció: o sentir llàstima de nosaltres mateixos, o deixar de lamentar-nos de el dolent que el món és amb nosaltres, i començar a fer alguna cosa positiva per canviar la situació.
Jo vaig escollir la segona.
Al llarg d’uns quants anys, el camí escollit fou difícil. Vaig perdre pes fent exercici i menjant d’una manera més racional. Vaig trobar una feina molt bona perquè em vaig cremar les celles estudiant fins estar prou preparada per poder aprofitar algunes oportunitats. Em costà ben bé deu anys poder tornar tot el deute, però ho vaig fer. No calgué que em declares en fallida; no vaig haver de demanar més ajut del necessari a ningú, i vaig evitar l’embargament.
El perquè d’aquesta entrada és el de deixar ben clar que la idea que alguns tenen de que jo no sé el que és passar-la magre, i que tot el que tinc m’ha plogut del cel, no és del tot acurada.
Res en aquest món és gratis. La sort ajuda, és clar. Però al final crec absolutament que cal fer la segona elecció, la que jo vaig prendre. Els patiments que comporta podran no ser del nostre, gust però és la que cal fer.
Mirant enrere, si jo hagués continuat sent la persona que era, hauria pogut haver canviat alguna cosa? Em creieu o no, no hauria pogut. Aquestes experiències m’han fet qui soc ara. Soc més forta, més espavilada, i tinc més compassió pels altres que abans de decidir fer el canvi.
No ha estat pas fàcil, probablement ha escurçat la meva vida, però així ha estat.


Comentari final:

Abans de tancar la màquina voldria incluir una breu creuament de comentaris que tinguérem al seu bloc deu ja fer cosa d'uns tres anys.
Jo estava força encuriosit per si aquesta dona havia fet mai d'actriu en alguna sèrie de televisió o alguna cosa així: la seva cara em resultava no només familiar, sinó molt expressiva. Ella em contestà que sí, que de jove havia estat actriu i que era probable que l'hagués vist a algun lloc, i ho va rematar tot dient:
—Pero ho vaig deixar perquè m’agrada menjar, saps?
Dubto que oblidi mai aquesta resposta.

Fragment de l'entrevista de Salvador Pàniker a Josep Pla (1966)

Hi ha llibres que sembla que no hagin existit mai, però són capitals per a entendre el perquè d’una societat, en un moment determinat. Fins i tot s’arriba a donar el cas de que al seu temps tingueren un cert èxit comercial. Molts són assaigs periodístics, el que en podríem dir una instantània feta, amb urgència, d'un instant irrepetible. Digueu-me equivocat, però jo crec que tenen la mateixa importància —sinó més— que moltes grans novel·les per a entendre el que som ara.
Una vegada deixen de ser notícia, pateixen la descatalogació imminent, i, això és més greu, són els que primer se'n van a la foguera o a no sé on, de les biblioteques públiques. Com que surten tantes novetats, aquests centres, que hom suposa com a garants de la cultura i la història impresa del país, s'excusen rere l'argument de que són "obsolets". Algú em pot dir quin factor marca definitivament aquest criteri d'obsolència? Jo us ho dic: la mentalitat determinada que hi ha a cada època. Com a exemple em venen dos records ràpids, extra-literaris: Sabeu que durant molt temps Johann Sebastian Bach fou gairebé oblidat perquè es considerava “obsolet”? Sabeu que l’eminent arxiu de cinematografia del Museu d’art Modern de Nova York decidí, als anys cinquanta, de conservar només El Maquinista de la General de totes les obres mestres que feu en Buster Keaton als anys 20, amb l’argument de que era la única que valia la pena? (qui els anava a dir que, juntament amb Chaplin, seria quaranta anys després el creador més rentable del cinema mut i que vuit dels seus films estarien invariablement votades entre les cent millors obres de la mateixa època pels “experts”? I darrera paradoxa: al seu temps fou un dels grans fracassos comercials i de crítica del seu autor). Si aquest tipus de badades han estat fetes per institucions tan reconegudes, no vull ni pensar les desfetes que es deuen de fer a les que no es poden permetre el luxe de l'arxivament i restauració mínim.
Un d’aquests llibres és “Conversaciones en Cataluña” de Salvador Pàniker, publicat per l’editorial Kairós per primera vegada el 1966. A aquest llibre, l’autor té unes converses molt interessants amb personatges rellevants de la Catalunya d’aquell moment: escriptors en català i castellà, cantants, pintors, polítics, empresaris, periodistes, pensadors, etc. Hi ha gent de dretes, d’esquerres, catalanistes, espanyolistes i fins i tot algun feixista recalcitrant. Però sabeu què? Sota la mirada neta del senyor Pàniker, tots ells tenen la oportunitat de mostrar detalls de la seva humanitat contradictòria i la seva lliçó de vida particular. M’agrada de veure que fins els personatges que pels prejudicis polítics més exacerbats actuals (no som, en això, pitjors ara que mai abans, tampoc) a molts dels personatges no se’ls donaria cap oportunitat, i al llibre demostren ser tan o més persones que alguns amb els que jo, per exemple, comparteixo més punts de vista. I no crec que fos cosa de la censura. Els humans som així de fascinants i complexos, alhora que ens costa de no reprimir el reduccionisme espiritual en l’enemic. Fer trampa per a fer quadrar bé els números de la pròpia ideologia és un mal etern.
El llibre fou publicat en castellà però el mateix autor afirma que moltes de les converses foren fetes originalment en català, com és lògic. La primera entrevista-conversa fou amb Josep Pla. Per motius diversos he trobat molt interessant el joc de gat i ratolí que s’estableix entre l'escriptor empordanès (JP) i Salvador Pàniker (SP) en tot el que toca el tema dels alemanys. Jo, que tinc el meu punt germanòfil (barrejat amb força altres “ofils” molt i molt contradictoris) m’ha divertit molt. He mirat de transcriure els fragments principals sobre el tema, així com de fer una versió catalana el millor que he pogut, amb les presses que tenia. Si algun dia tinc temps, la repassaré.
La ironia que gasta en Pla —fent elogis que funcionen com a malèvols reductors dels mèrits dels alemanys— es troba amb un contrincant gairebé tant murri com ell.
Espero que la trobeu tan interessant com jo.


Fragments de l’entrevista de Salvador Pàniker a Josep Pla (1966)

JP—És molt enginyós aquest aparell.
SP—És un aparell alemany.
JP—Els alemanys són molt enginyosos; fabriquen uns cargols excel·lents. Això és una prova de la intel·ligència humana, que com vostè sap molt bé, és molt poca cosa.
SP—Els alemanys han fet alguna cosa més que cargols.
JP—Han fet l’ idealisme alemany.
SP—Què opina de l’ idealisme alemany?
JP—Que es pot interpretar de moltes maneres. Com la poesia de Carles Riba.
SP—Vostè com l’interpreta?
JP—La poesia de Riba?
SP—L’ idealisme alemany.
JP—Quan es posa l’article al final de la frase, el verb es pot posar en present, en passat, en futur o en el que es vulgui, i aleshores entra vostè en un embolic espantós . És molt divertit.
SP—No li agraden els alemanys.
JP—Els alemanys són uns grans científics.

(I aquí, el senyor Pàniker decideix canviar de tema —comença a preguntar sobre el lloc on viu—, perquè veu que sobre els alemanys, amb aquest Pla que fuig d’estudi, no en traurà aigua clara. Però més endavant, mentre parlen de filosofia en general, tot passant per Sant Tomàs, el tema alemany torna a sortir, d’una manera que trobo fantàstica. I aquesta vegada, en Pla ja no fa servir tant la màscara).

JP—Vostè ha estudiat a Sant Tomàs?
SP—Sí, l’he estudiat.
JP—Bon assumpte Sant Tomàs.
SP—Bon assumpte.
JP—Més bo que l’ idealisme alemany.
SP—L’ idealisme alemany també és important.
JP—També. Segur.
SP—I Kant.
JP—Segur; però Kant no era idealista.
SP—Si m’ho permet li diré que Kant és importantíssim perquè ho canvia tot; Kant porta l’home al quiròfan, el desmunta peça a peça i el torna a muntar d’una manera diferent, encara que per fora tot quedi igual que abans. Segons la meva opinió, qui no hagi presenciat aquesta operació quirúrgica no pot entendre una paraula del món modern.
JP—Kant ve dels anglesos.
SP—A vostè li agraden els anglesos.
JP—Hem d’aprendre molt d’ells.

Després d’aquesta driblada tan intencionada (Kant era bo perquè tenia molt d’anglès... coi d’home!) després encara hi ha alguna referència a Goethe, a Marx, però són més de passada i ja no s’aprofundeix en el tema. A més, per avui ho deixo, que és tard i vol ploure.

Diari urbà: l'estúpid i la línia que no s'acaba

L’estúpid surt al carrer disposat a passar un bon dia.
La primera cosa que fa és acostar-se a una botiga d’entrepans i demanar un bikini. L’amo, tot i que se’l mira malament, en prepara un. L’estúpid paga i surt.
El cel és d’un color blau cartolina que fa mal als ulls. L’estúpid camina a poc a poc, per no ensopegar mentre menja l’aliment. El bikini es va esmicolant perquè l’estúpid fa un us exacte de les seves dents. Mastega cada mos no menys de seixanta vegades. L’estómac reb cada fragment amb els braços oberts. La digestió es produeix en un espai de temps normal, tirant a curt, i tot el seu organisme assoleix un grau de satisfacció comparable al d’alguns animals herbívors sans.
L’església del seu barri sembla de fireta. A l’estúpid li hauria agradat que fos més catalogable però s’ha de conformar amb el que hi ha. Com que és un paio intel·ligent, s’adapta a totes les circumstàncies contraries amb una habilitat poc usual. De fet, hi ha tres veïns que en prenen nota des fa uns quants mesos, tot i que ell no se n’ha adonat. Aquest estrany fenomen es produeix, sobretot, perquè, al capdavall, és estúpid.
La bola de billar que cau de dalt de l’avió suïs fa un soroll sec en tocar la vorera. L’estúpid l’ha esquiva per un no res i sospira alleugit per haver salvat la vida. Ignora que a dalt, a l’avió, el comandant i el copilot tenen una agra discussió sobre si aquest cop val o no val (els viatges transoceànics són molt llargs i la tripulació fa el que pot per matar les hores) i inicien una lluita ferotge amb els pals. Com que el passatge, en bloc, sembla prou aterrit, el senyor heroi decideix agafar el comandament de la nau i així evita la imminent estavellada contra l’obelisc del memorial Nelson.
L’estúpid encara té gana i compra una bossa de patates fregides. A dins hi ha una calcomania amb un dibuix grotesc, que li recorda alguna cosa que no recorda bé. Després de recordar-se’n, se li oblida. Mentre ha passat l’estona que no sabia cap a on tirar, no s’ha adonat que ja ha posat el braç sota l’aixeta on ja hi du la calcomania. Sembla mentida com el fet de pensar massa fa que a algunes persones els faci venir gana i a d’altres els hi tregui. L’estúpid és de les segones i ara, després de l’esforç mental, ja no vol la bossa de patates. Com que és molt bona persona, la dona un nen que passa gana.
El nen que passa gana arriba a una zona habilitada per a jugar a petanca i mor d’un cop de bola a la templa sinistra. Com que encara no ha tingut temps de menjar res, la mort per tall de digestió queda descartada. Ell vell occidor no ho volia fer. Li sap tan de greu que, després de mirar l’agenda del nen, porta el cos als seus pares, personalment. Els pares li agraeixen molt el gest i el conviden a sopar. Ell els diu que no, gràcies, que ja ha matat el cuc menjant les patates del nen. Els pares s’acomiaden i li diuen que sempre que vulgui que passi, que els costa de trobar algú amb qui jugar a l’Scrabble en gallec (són oriünds de Vigo i viuen amb el cor més allà que no pas a Londres, perquè són de natural inadaptat). El vell occidor prefereix no tornar i se’n va a casa seva. No li diu res a la dona i miren junts un programa de televisió on s’hi esdevenen uns prodigis indefinibles.
L’estúpid se’n va la biblioteca pública per a repassar els deures. Li costa molt de fer-se espai enmig la multitud que envaeix els espais lliures amb els portàtils de connexió wifi. S’acosta a la petita secció de llibres, amb la intenció de consultar-ne un, però de seguida nota com tothom se’l mira malament. Comença a llegir un volum molt gros, que té un títol molt curt, escrit per un filòsof francès estràbic del segle passat. Recorda com aquest filòsof causà estralls entre cert tipus de seductor.
Mentre pensa amb tot això, es produeix el drama: de sobte, s’adona que no ho pot llegir amb la mateixa facilitat que quan era jove. S’espanta quan nota que el cervell li va cada cop més a poc a poc. L’esgarrif es torna pànic en descobrir que les cames també desacceleren el pas, involuntàriament. I és així, mica a mica, sense que ell hagués fet cap mal a ningú, que s’acaba petrificant.
L’estúpid s’ha convertit en una estàtua de cartró ondulat.
Quan s’acaba el dia, la senyora de la neteja de la biblioteca agafa el ninot de cartró, el rebrega i el llença a la bossa normal (mai separa les escombraries, aliena a qualsevol càstig diví, policial o de consciència: és una dona valenta, amb conviccions fortes). El més trist del cas és que ningú el plora, el troba a faltar i ni tan sols el recicla (ja n'hem parlat d'això), excepte, durant un temps, pels tres veïns que sempre prenen nota. Però aquests també se n'acaben oblidant perquè el ser humà és així d'inconstant.
El sol es pon i el cel agafa un color magenta cartolina que fa de mal mirar. Avui ha estat un dia que el cel no se n'ha sortit, definitivament.
Londres podria ser la millor ciutat del món sinó fos perquè existeixen competidores molt ben entrenades i diverses.

El bon profanador

—Qui és vostè? Què hi fa a casa meva?
Amb aquesta sortida que li donen, el profanador de tombes també se’n du, sap greu de dir-ho, un ensurt de mort.
—I vós, que hi feu aquí dins, viu?
—Que què hi faig? Coi, és casa meva!
Com que casa seva? Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Com a professional aquilotat, el profanador de tombes ha vist de tot. Des que s’hi dedica en exclusiva —els anys que ho combinava, pels matins, amb la xurreria, no compten— s’ha trobat amb tres casos de gent mal morta, i pitjor enterrada. La primera vegada que li va passar, fugí esperitat només sentir els cops i crits, provinents de dins el nínxol, emesos pel mort revifat. De primer, els remordiments per haver abandonat aquell nou Llàtzer en un lloc tan poc higiènic se’l menjaven. Però després, en recordar la sorollada que feia, es va convèncer de que segur que, tard o aviat, ja el rescataria algun altre passavolant. Amb aquest àgil gir mental, la consciència s’hi conformà. Per si de cas, però, les següents oportunitats que és trobà amb un aital compromís, deixà de banda l’obligació laboral en favor de la humanitària, i ajudà a aquells pobres desgraciats a sortir del mal lloc a on havien anat a petar.
Això d’avui, però, representa una novetat. El presumpte ressuscitat protesta justament pel contrari: no vol sortir. Qualsevol sospita de reacció traumàtica a la contra —que el mort s’hagués desvetllat, com d’un somni, i que encara s’imaginés ajaçat al llit de la seva cambra, a casa seva— es fa miques en descobrir que, efectivament, l’interior del nínxol profanat té tota l’aparença d’una vivenda normal; un pel estrafeta, això sí. El pobre home no estava ni dormint, sinó que, arraulit dins un llit en forma de cartutx de dinamita, seguia una Nàstic-Barça, d’altíssim interès, a través d’un televisor portàtil.
—Jo... us asseguro que em sap molt de greu.
—Sí, mira, què fàcil! Si la porta que acaba d’esbotzar fos meva, encara en podríem parlar. Però com vol que li expliqui això al propietari? No té ni idea del tipus d’animal que és, ni de la condemna de contracte que vaig haver de firmar! Pensi que només que li faci una rascadeta de no res al sòcol, m’engega al carrer sense miraments!
El profanador de tombes, home sensible que dispensa el capteniment pels neguits dels vius que nega pels dels morts —sinó ja m’explicaríeu com podria fer aquesta feina amb un mínim de competència—, es disculpa tot el que pot i, a més, s’imposa el compromís de pagar de la seva butxaca la intervenció del millor lapidista per tal que li arregli l’entrada, i no hi quedi cap rastre de l’incident.
Després d’aquesta proposta tan sentida, el llogater s’estova una mica.
—Miri, qui s’ha de disculpar sóc jo per tots els crits que li he etzibat. No sé quins motius el poden haver portat a castigar-me amb el que m’ha fet, però salta a la vista que vostè és com jo, un ciutadà amb un sentit ètic principal. Se li veu als ulls. Sap què? La cosa tampoc és tan greu, si més no, tan urgent. El propietari —un autèntic escanyapobres— visita els seus nínxols un cop al mes, amb una regularitat suïssa, però ara mateix encara tenim dues setmanes de temps. Si vostè em diu que em pot trobar qui ho deixi tot com una patena abans del 25, endavant.
El profanador de tombes gairebé esclata a aplaudir davant el canvi d’actitud, quasi acrobàtic, del veí ennixolat. Tanta comprensió el commou. Ja no se’n troba.
—Us prometo que cridaré en David (el millor guixaire de Puigpelat) i demà mateix veureu com de la meva trencadissa no en quedarà ni el record.
—No cal que en parlem més, doncs.
—Per cert, com van?
—Ah, aquests! Dos a dos, la cosa està molt emocionant. Jo crec que el Nàstic, avui, donarà una sorpresa.
—Jo, de jove, jugava amb els juvenils, però ho vaig haver de deixar perquè el vapor de l’oli dels xurros em va desgraciar els pulmons, de per vida. Però l’afició no se m’ha passat. I amb el Barça... hi ha allò de que fa gràcia que el petit pugui guanyar al gran; no sé si m’explico.
—I tant! Escolti, què farà vostè ara, aquesta nit?
—Home, jo, ara, tornar cap a casa i guardar el botí de la nit —tot plegat no re: quatre rellotges, polseres, agulles de cap, alguna dent d’or... el de sempre— al calaix, fins que vingui la dona amb els nens, la setmana que ve. Ara són a Mallorca per veure la coronació de la reina de les Balears, sap? No ho sé, era una cosa que li feia il·lusió; ho veia a les revistes —coses de dones— i ens podíem pagar el capritxet, ves. En fi, res d’urgent.
—Doncs perquè no es queda aquí, a veure el partit amb mi? És fosc i fa fred. A on vol anar ara, home de Déu? A més —perdoni que li tregui això, ara— si em deixa així, amb l’entrada trencada, aquesta vista tan trista, enmig de la nit, a mi em fa com una mica de cosa. Digui’m escrupolós, però jo sóc d’aquells que no s’hi acostumen a viure al cementiri. Ja ho sé que aquest és un món molt sever, que t’obliga a fer coses que en el fons no voldries, però...
El profanador de tombes accepta la invitació encantat. Al llarg de la conversa, ell havia estat tota l’estona palplantat, mentre el fred li pujava per les cames, de mala manera, fins a solidificar-les. La única escalforeta provenia del petitíssim nínxol que, com més s’allargava la cosa més confortable li semblava. Una vegada dins, els dos homes han de fer no pocs esforços per a encabir-s’hi amb unes mínimes garanties de no morir d’asfíxia, però al final l’esforç té com a premi un èxit meritori.
La suma del nouvingut a la visió del partit porta bona sort al Nàstic, que fa el gol de la victòria tot just un minut abans que el partit acabi. Els dos homes celebren el triomf de l’equip tarragoní com cal.
Sembla mentida la manera com la casualitat juga a favor de que neixin les millors amistats, fins i tot en les situacions i els llocs més inconvenients.

Amb la Toni Rabassó se'ns ha anat una part de Sitges

En memòria de la Toni Rabassó

Sabeu què ha passat avui? Doncs que a partir de demà Sitges serà menys Sitges i una mica més una altra cosa. No sé si pitjor o millor, però una altra cosa, segur. Perquè? Doncs perquè la increïble, irrepetible i insubstituïble Toni Rabassó ha mort. És així de bèstia la cosa. I us ho juro, he emprat aquests tres adjectius tan suats perquè, per una vegada, tots tres són justíssims. La Toni Rabassó es mereixia aquests i molts d’altres més. I tampoc, per una vegada més, aquesta última frase és un fred tòpic.

Els pobles, les ciutats, els països, estan fets d'edificis, temples, muntanyes i monuments immortals, que els seus habitants veneren i mantenen com poden en contra del pas del temps. Hi ha d’altres de monuments, però, que defineixen un lloc, i que els que hi viuen miren d’apropiar-se’n, encara que els creadors, més d’un cop, han estat blasmats per aquells qui ara els en fan èpiques odes: els artistes, científics, els grans homes i dones polítics, que ens deixen la seva obra en forma de llibre, de carrer, de pel·lícula. Però encara ni queden uns tercers que se m'afiguren igual d’importants, però amb una aparença molt més discreta, que deixen una posit molt més personalitzada. Per això, el seu patrimoni corre el perill de perdre’s en morir l’últim representant dels seus contemporanis.

La Toni, la increïble, irrepetible i insubstituïble Toni Rabassó és un d’aquests darrers que parlo en aquest coi de poble. I dic poble, perquè els que d’una manera o altra estimem Sitges, no li diem mai ciutat, oi? Els sitgetans —fins i tot els més al marge com jo, tan poc digne, per poc implicat ni associat... encara— som la gent més refotudament cofoïa del món, una colla de meritoris imbatibles en això de mirar-nos el melic. D’acord. Però el nostre poble és el nostre poble, no una ciutat. En volem el seu progrés —cadascú amb la seva manera oposadíssima d'entendre aquest mot—, sí. La paraula ciutat, però, ens crema a les mans. La preferim trobar estampada damunt d’aquelles altres agrupacions humanes que tenen un altre tipus de sentit. Titllar Sitges de ciutat esdevé, doncs, tal com ho veig, un elegant insult tecnòcrata.

Toni, estimada, temuda, esquivada, anada a buscar Toni, saps que, a més de qüestions més profundes, sense tu, viure en aquest racó de món ara té moltíssima menys gràcia? Quants anys tenies? Més de vuitanta i menys de noranta, això segur. Però el teu somriure d’Stan Laurel (i que ningú se m'ofengui: aquest gran comediant per mi llueix com un dels grans de la història); la teva veu alhora murri, dolça i infinitament còmica; la teva sensibilitat i tacte amb els altres, lliçó de consideració allà on fossis; el teu indescriptible sentit de l’ humor; la teva estranya manera de tenir barra (motivada més per obligació mèdica que perquè ho volguessis)... s'amunteguen massa coses que no es poden resumir en un trist tros de paper o de res.

Representaves la imprevisibilitat personificada. Qui sóc jo —de fet ningú que la conegui al meu nivell, pura anècdota— per a descriure’t, definir-te? Què he fet jo perquè no et sentis sola? I, per una altra banda, què no has fet tu per a que els vells que es floreixen a l’hospital se sentin una mica menys abandonats (per exemple, entre mil i un de la teva bondat natural)? A la primera resposta haig de dir, avergonyidíssim que res, de res, de res, de res, en comparació de la teva estranya, i de vegades desconcertant, alegria, sempre al servei del proïsme.

Heu tingut mai la rara sort de sentir la Toni explicar un acudit? Ostres, Toni, eres un geni de l’ humor! Però també un geni de la parsimònia entesa com a autoprotecció intel·ligent. La vida t’ha d’haver estat molt difícil, segur. Però se’t veia a la cara que un dia devies decidir que, sí, que l’existència havia de resultar necessàriament difícil, d’acord, però que tu te’n riuries fins l’últim dia. I així ho has fet. I fins l’últim moment ens has donat a tots una lliçó de dignitat com poques.

La teva dignitat, però, mai ha estat una dignitat de gran heroi, sinó una dignitat amb trampa, una dignitat de mirar de fer les cosetes a poc a poc, i amb bona lletra, no fos cas que ens canséssim gaire i ens agafés un treball. Una de les últimes vegades que et vaig veure, vaig tenir la sort de gaudir d’una de les teves constants obres mestres del dia a dia. Oh, Toni, eres una màquina de generar estupefacció entre el personal! El fet va succeir un capvespre, quan vaig anar a buscar uns pantalons a casa ma mare i tu eres allà, també, de visita. Ma mare, pobra, acabava de patir un accident que, una mica més, li escapça el fèmur. Tu, fent us de la teva estranyament cerimoniosa mímica, te'm vas acostar i ens vas xiuxiuejar, amb el teu registre confidencial: “oh, i ara me’n vaig, perquè el fill voldrà estar amb la mare una estoneta, a soles”. I sí, després de dir adéu, vas agafar els portantes i vas marxar, deixant-nos a ma mare i a mi en un estat d'estupor indefinible, durant ben bé quinze segons. Després, jo amb ma mare m’hi vaig estar amb prou feines cinc minuts escassos més, discutint els quatre assumptes pràctics que m'havien dut allà, fins que, sense necessitat d’allargar més del compte la visita, vaig marxar. Vaig baixar l’únic pis que hi ha del replà de l'edifici fins la porta del carrer i, per tan poca cosa, no vaig ni encendre el llum de l’escala. Tot i la foscor, no calia, els meus peus coneixen els graons de memòria. L’ensurt que em vaig fer en arribar a baix i trobar-me la Toni, en silenci, tota palplantada, enmig la foscor, com si fos un espectral Nosferatu de cera, va ser monumental.

—Què hi fas aquí Toni? Mare de Déu, has estat aquí tota aquesta estona, a les fosques?

—És clar. Mira, com que el mànec d’aquesta porta no m’agrada gens d’obrir, m’estava aquí esperant que baixés algun veí, perquè ho fes ell.

No ho va dir, però va donar a entendre “a veure si m’haig de cansar si ho puc evitar!” Lògicament, li vaig obrir la porta i, amb els seus sobreactuats gestos i aquella manera barroca, extraplanetària, que tenia de parlar, em va donar totes les gràcies del món. Com sempre, va aprofitar per oferir-me uns encantadors adjectius que no em mereixo per res del món. Perquè la Toni, no sé si ho sabeu, sempre mimava a tothom. En la màxima mesura possible. Per a això sí que mai va tenir ni un sospir de mandra. I jo, per ella sempre vaig ser el Florenciet, aquell nen que ja no sóc, ni seré. Ara, ja no queda ningú que em digui Florenciet mai més. Amb 46 anys que tinc hauré de començar a fer-me a la idea de que aquesta propina exagerada s’ha acabat. La meva infància ha mort, definitivament.

La Toni era llesta, molt llesta, però sabia com fer sentir bé, i alhora com crear un clima de suspens indefinible; com posar en el pesquis de qualsevol que la trobés pel carrer en un “i ara que deurà d'estar preparant aquest coi de dona?” com ningú que he conegut. Al nostre poble se’ns ha mort la Toni. Al nostre poble li han arrencat una cosa que no està escrita, esculpida, ni res de res enlloc, excepte en els cors de molts vilatans. Al nostre poble, demà hauria de ser dia de dol nacional. Jo, que tan poc he fet per tu—no res he fet—, no t’oblidaré mai. Com jo, et juro que n’hi haurà una carretada de gent. I els que sí, els que sí han fet (els parents, amics propers) no ho vull ni imaginar el que han de sentir. Si jo ploro que no han de sentir els que tenen cent mil vegades més dret que jo. Amb tot, sé que fins aquests escopiran la llàgrima amb una rialla quan et recordin explicant un acudit dels teus. Sé que mai permetries que ens poséssim massa solemnes. No pateixis, no ofendré la teva memòria en aqust sentit. Ja està. Llàgrima eixugada.

Sigui com sigui, però, estimada Toni, mai t’oblidarem. No pot haver-hi ningú que t'hagi conegut capaç de cometre aquest mena de pecat inútil.

Fins aviat, maca!