Un retrat meu. Aquest és l'aspecte que tinc abans d'afaitar-me i enfrontar-me a un dia tan dur com el que descric aquí sota
Tinc un cap de setmana molt ocupat. Malgrat tot, he tingut temps de preparar-me l'agenda de demà, a tota velocitat. La comparteixo aquí amb tots vosaltres, abans de sortir pitant per acabar tot el que haig que fer avui. Adéu, que tingueu un molt bon dia.
Agenda del dia
7h 15min- Llevar-se del llit.
7h 16min- Fer neteja personal elemental: micció, efluxió de gasos, neteja de cara, per aquest ordre.
7h 20min- Preparar esmorzar. Esmorzar.
8h- Fer neteja personal profunda: neteja bucal, dutxa, afaitat, etc.
8h 30min- Estorar vestidures netes al voltant la pell nua. Embolicar els peus dins calçat adequat. 8h 40min- Eixir al carrer amb el maletí preparat la nit abans a la mà.
8h 45min- Dispendiar 1€ 10 cèntims pel diari.
9h 5min- Agafar el metro a l’estació de Fontana (L3). Fer canvi a Catalunya (L3 a L1) fins l’estació Clot (L1). Llegir la premsa.
9h 30min- (si hi ha hagut sort) Sota l’escultura dedicada als dos ocellets de paper, esperar que arribi el contacte.
9h 45min- Recollir la informació que el contacte transmeti, per la feina del matí: nom i adreça on es troba l’objectiu, etc.
Moment indeterminat entre les 9h 45min i les 11h- Volament de les temples de l’objectiu amb la carrabina professional que duia al maletí. Aprofitar la confusió que es generarà al voltant del cadàver per, tranquil·lament, fugir xino-xano en direcció contraria.
11h 30min- Tornar el llibre de Gesualdo Bufalino a la biblioteca. Si hi ha temps, entretenir-se una estona tafanejant els lloms dels volums a les seccions interessants. Potser demanar un o dos llibres nous.
12h- Prendre un cafetó de mig matí. Llegir la premsa o fullejar els llibres agafats.
12h 30min- Visitar el cardiòleg
13h- Després d’haver executat el cardiòleg estavellant-li l’electrocardiograma enmig les costelles i, si hi ha sort i temps, violar la infermera, trucar que portin una pizza a la consulta. Mentre espero que arribi el repartidor, aprofitar per trucar les meves tres amants femenines i el meu efeb masculí per dir-los a cadascuna d'elles (i d'ell) que són les dones (i home) de la meva vida.
Moment indeterminat, entre la 13h 30min i la 13h 40min- Un cop se l’ha fet passar al rebedor de la consulta, disparar una bala al nas del repartidor, endur-se la pizza sota el braç, muntar damunt la moto d’aquell pobre desgraciat i anar al Tibidabo a cruspir-se el producte.
14h30- Llegir amb el vent de la ciutat a la cara.
15h 30- Agafar la moto de nou, direcció a la parròquia de Sant Pacià de Sant Andreu.
16h- Entrar a la sagristia on m’espera l’ajudant amb la casulla i tota la faramalla per l’ofici.
16h 15min- Batejar del net de l’alcalde de Gelida. Beneir els vinguts a l’acte. Desitjar a tots els germans que se’n vagin en pau.
16h 40min- Canviar la roba. Reprendre les elegants vestidures de carrer.
16h 50min- Llençar la moto al contenidor de brossa orgànica.
17h- Esperar que el cotxe oficial em passi a recollir a la cantonada Sòcrates i Gran de Sant Andreu.
Moment indeterminat entre les 17h i les 17h 15min- Pujar al cotxe oficial. Aprofitar el viatjar per trucar al General Estelrich i discutir sobre la conveniència que els nostres avions bombardegin Calatayud o no.
18h- Sessió plenària per discutir sobre que fer amb els territoris ocupats del sud d’Anglaterra, Valònia i el Piemont Nord. Proposar l’annexió de la Provença i l’eliminació d’Aquitània, amb extermini de població, animals i plantes incloses.
20h- Acabar la reunió, passi el que passi. Agafar el cotxe oficial.
21h 37min- Terminal 1, vol 6099 de Vueling direcció Estocolm. (Sopar a bord)
23h 24min (hora d’Estocolm)- Arribada a l’aeroport. Esperar una recepció a l’alçada de l’ocasió.
00h 10h- (també, més o menys)- Arribar a l’Hotel Skeppsholmen, prop el Nationalmuseum, la Moderna Museet i la Vasamuseet. No esperar grans compliments a una hora que tota Suècia dorm.
00h 30h- Llegir abans de dormir, però no fins gaire tard, que demà cal estar com nou per rebre el Premi Nobel de la Pau, el de Literatura i el d’Economia, per primera vegada atorgats tots tres a la mateixa persona.
Suburense d'Automòbil, un taller històric de Sitges, però sempre al dia
Vídeo del resultat d'una restauració excepcional
—En Pere és un artista.
Aquesta frase, canviant-hi nom i gènere segons convingui, se sol dir del professional què té una habilitat i un amor excepcionals pel seu ofici. L'artista de la frase és algú que treballa més pel plaer que li representa fer la feina ben feta, amb gust pel detall, que pel benefici econòmic que n’obtingui, per just que sigui.
El bonic d’aquesta floreta és que s’adjudica de manera totalment oberta, sense cap mena de prejudicis oficials. El professional que la recull no té perquè practicar cap disciplina considerada Artística, així, en majúscula inicial. De fet, és fins i tot preferible que no ho sigui d'artista. Aquí està la gràcia. És un honor que el client satisfet atorga de franc i que acaba sent, de propina, la millor propaganda. Ja està. No cal buscar-hi més.
Què després hi hagi artistes oficials que han embrutat el terme fins a uns extrems insuportables, de manera que acaba sonant més aviat un insult que no pas com quelcom d'honorable (artista= fantasma, estafador), són figues d'un altre paner. Sabedors que hi ha contribuents normals i corrents que en sentir el mot "artista" s'amaguen corrent sota el llit o, els que tenen més mala llet, treuen el revòlver amagat al calaix, s'entén que alguns artistes conscients tinguin cert pudor abans de confessar a que es dediquen. Puc dir que l'artista més autèntic que he conegut s'estima més que se'l tingui per "professional", per exemple. I que em perdoni per haver-lo "insultat" des de la impunitat —en aquest cas ben inútil— que dóna la xarxa. Aprofito per amenaçar-lo de que algun dia que tingui temps ja li tocarà el rebre com cal.
Avui, però, vull parlar-vos d'un artista, o d'un conjunt d'artistes, dels del primer grup, dels que els hi pots dir la frase del començament i quedar ben descansat, sabent que no poses el receptor sota sospita policial. Estic parlant dels professionals que treballen a Suburense d'Automòbil, amb el Paco i el Francesc Gorjón al capdavant.
Abans de passar per l'esteticiènne
Suburense d'Automòbil és un taller de reparació de vehicles motoritzats que forma part de la vida sitgetana des de fa més de quatre dècades. Al començament era un punt oficial Citroën. Des de fa ja força anys, ha passat a ser un centre de reparació generalista en el qual es toquen totes les tecles del tema, des de la mecànica i l'electricitat fins la planxa i la pintura. El taller base inicial està al Passeig Vilanova, 53, que sempre s'ha dedicat a tot el que té a veure amb l'apartat mecànic. Des que obriren la nau al carrer Drets Humans, 9 (a la zona Mas Alba) les activitats s'ampliaren a les reparacions externes de planxa.
Fa poquet, amb la intenció d'encarar la crisi amb imaginació, i aprofitant l'experiència i les eines originals que encara conservaven de la època clàssica amb Citroën, Suburense d'Automòbil decidí fer un salt endavant: donar un servei de reparació i restauració de vehicles clàssics, especialment dels models 2cv i Mehari (que ve a ser la versió jeep, amb la carrosseria de material plàstic, del primer).
Aquest servei s'anuncia a la xarxa a través la web http://www.mehari2cv.es/ L'èxit obtingut, i les peticions que ha rebut per part d'usuaris d'altres vehicles no menys antics, Suburense d'Automòbil encara han tingut l'energia suficient d'obrir un altra apartat per a la reparació dels històrics 600, visibles a la seva pàgina www.600clasico.com
Jo, que per qüestions de ruta, haig de passar per davant el taller que tenen a la carretera, sempre hi veig algun que altre simpàtic 600 o 2cv, al costat, evidentment, d'altres automòbils normals i corrents. Perquè no només de les rampoines prehistòriques viuen els mecànics!
Mon pare ja havia tractat amb en Paco, el senyor Gorjón pare, a l'època que ell mateix tenia un Mehari. Per cert, el senyor Salesas sènior fou, si no el primer, sí un dels primers a tenir aquest model tan estrafolari al nostre poble. Al començament tothom se n'hi enfotia:
—On vas amb aquest cotxe de plàstic? Sembla que l'hagis tret de la botiga de joguines de Can Ferran!
El Mehari, un artefacte certament estrambòtic, però útil
Però el resultat que li donava era tan bo que els més vius el començaren a imitar. En poc temps, Sitges es convertí en un dels pobles de costa amb més Meharis per càpita. Fins i tot ara, que ha estat pràcticament esborrat de les carreteres del país, aquí encara en rutllen una quantitat considerable. Si tenim en compte que el més nou ha de rondar, per força, la ratlla dels trenta anys de vida (la producció s'aturà el 1982), veurem que la cosa té mèrit.
I a més, encara hi ha uns quans negocis que l'utilitzen com a complement laboral plausible, no com a andròmina de museu per lluir els diumenges. A qualsevol sitgetà li resultarà familiar sentir com peta l'orgullós motor de l'exemplar vell dimoni de la Ferreteria Sales. A mi em fa molta gràcia veure aquest exemplar concret, com encara ara se'l condueix amb aquella sàvia barreja d'indiferència i confiança que gasta l'expert amb una eina quotidiana que sap infalible. O quasi.
Com per a en Sales, el Mehari era per a mon pare una estri imprescindible per a la seva feina. I a fe que la pobra màquina donà de si molt més del que la propaganda oficial prometia, durant gairebé set anys, fins la jubilació total, que va venir alhora, a l'amo i al vehicle. Quan en parlava, a mon pare li agradava recordar que, de tots els cotxes que havia tingut, mai cap altre li havia donat tant de bon resultat, satisfacció... i diners.
En aquella època la gent no canviava d'auto a cada fase lunar, com passava recentment, fins poc abans de la crisi. Mon pare fou dels que sempre seguí aquest costum assenyat. Durant els seus més de trenta anys com a conductor, en consumí els justos.
Des del primer de tots, un Citroën Break blanc del 1968, un monstre genial, amb una cara de pomes agres tremebunda, l'únic cotxe de la història que ja de fàbrica semblava venir rebregat després de patir un accident (en certa manera era una mena de 2cv de "luxe", que a França existia des del 1961 amb el nom d'Ami-6) fins a començaments dels noranta, en tingué quatre per a us personal, tots ells de la marca dels dos xebrons. I encara només n'haurien estat tres si el primer no hagués afegit una quantitat desmesurada d'arrugues al disseny original en patir un accident espantós la nit de reis del 1970.
El cinquè, adquirit a l'albada dels noranta i que durà fins el que es jubilà del volant, a l'entrada del nou segle, fou un Subaru anodí però competent.
L'Ami-6, lletjor o provocació en tota regla?
Al llarg de tot el seu període com a conductor, sempre tingué al Paco com a mecànic de capçalera. Ambdós, pare i fill, el recorden bé: "Ton pare era un tot un revolucionari!" em digué un dia el Francesc.
A finals de l'estiu vaig tenir la sort de descobrir la nova faceta d'aquest històric taller. Jo passava pel davant quan estaven tancant, absort amb les meves cabòries. El Francesc em sortí de sota la persiana gairebé tancada, ràpid com una mostela. Vaig creure que m'atacava un serp pitó. L'ensurt fou notori. Un cop ell fou conscient que el meu cor havia tornat a casa seva, em preguntà sobre el meu cotxe, el vell 2cv del 1979, que com m'anava. Jo li vaig dir que encara s'arrossegava com bonament podia, però que ja feia gairebé un any que, pobret, no s'aguantava els pets. Aleshores m'informà sobre el nou servei. Em passà una tarja, l'adreça web i em digué que, el dia que m'anés ve, estarien encantats de fer un pressupost.
L'home me caigué com del cel. A més, a mi m'enganxava en un miraculós moment de relativa —i efímera— eufòria econòmica.
L'inusual situació m'animà moltíssim. Després de fer números i discutir-ho amb la família, vaig tornar a contactar en Francesc. Després de preguntar sobre tot el que m'agradaria i/o podria arribar a voler que em fes, es tancà a confeccionar un pressupost ajustat i desglossat fins el darrer coixinet.
Quan em mostra el pressupost em vaig adonar, també, que el meu vehicle té una sort especial, compartida només amb uns pocs escollits històrics: el seu estatus de mite simbòlic ha inspirat en uns bojos francesos la creació d'una empresa que fabrica les peces originals. Aquestes són exactes a les que produïa Citroën vint anys enrere. Tenen el permís i segell de qualitat d'aquella marca, la qual passa enormement de continuar fabricant peces per a aital rampoina, per mítica que sigui. Tot s'ha de dir.
Aquesta nova situació fa que, a partir d'ara, el meu trasto pugui ser renovat fins al darrer cargol sense cap problema. Que pot estar al dia fins més enllà de la meva mort. Qualsevol peça està disponible. Em podria muntar un 2cv totalment nou, partint del no res, si volgués —i pogués— i fer-lo córrer amb tots els papers en regla. Puc comprar un motor completament nou per un preu irrisori.
Tot això és absolutament impossible per al model més guai del Paraguai de qualsevol marca, inclosa la del meu cotxe, de només quinze anys enrere. Sembla que els bojos pel 2cv que hi ha al món són prou nombrosos i tossuts com perquè crear una empresa d'aquest estil sigui un negoci prou raonable. En muntar una mini-fàbrica que els mantingui al dia ajuda a que hi hagi tallers experts, com el de la família Gorjón, que han reciclat una part de les seves activitats per convertir-se en autèntics centres oficials.
L'altra gran sort és que això passi a Sitges, a quatre passes de casa. Per una vegada a la vida, m'ha tocat la loteria i faig ràbia de debò. Ja com aquell coi de dones que pel Sorteig de Nadal ximen cava semi-sec al Telenotícies. Això ja no sé si em fa tanta il·lusió, la veritat.
Un petit exemple de tot el que li han arribat a fer: abans, durant i després
M'he passat la vida sent bombardejat pels savis consells sobre que haig de vendre'm el cotxe i comprar-me'n un de més nou. Que el 2cv està molt bé per jugar, que és tot el bonic que vulguis. Però que un cotxe així, avui dia no es pot tenir si no ets molt ric, si no et dediques a cuidar-lo maniàticament en un garage particular. Si no en tens un altre "de veritat", per fer servir cada dia, en definitiva.
La pressió general de vegades ha estat tan grossa —no calia que m'ho fessin saber de paraula, només veure les cares de parents i amics quan els anava a fer de taxista n'hi havia prou— que vaig arribar a pensar que era un irresponsable, una espècie de mal pare, un perill públic escampat inconscientment per les carreteres d'avui dia.
En aquest món de vehicles automàtics, asèptics, perfectes; que sembla que els estigui conduint algú altre per tu, des de dins el motor; tan aliens a la pròpia pell com practicar cybersexe amb una habitant d'un satèl·lit de Saturn; amb portes, finestres, seients i llums electrònics reversibles i autodescomposables; tenir la insolència de conduir un cotxe que agafa tot just el que permet la llei; que et du a tu i a tres persones més; amb una quantitat d'equipatge raonable, amb el mínim exigible; que no es quedi a mig camí; sembla una completa aberració, una activitat passadíssima de moda, un motiu de desconfiança, de mala ciutadania.
Jo, si fos viatjant i fes servir el cotxe per fer llargues distàncies tota l'estona, potser sí que miraria de tenir un cotxe millor. Per exemple un DS, el tiburón famós (1955-1975). És la part cara i glamourosa dels meus somni automobilístics —i com podeu veure, en aquest sentit, reconec que visc a un univers francès ideal dels anys cinquanta, amb els seus Traction, els seus 4cv, els seus Panhard, Delahaye, Simca, Talbot... o aquells Peugeot conservadors, però tan eficaços i elegants com a extres de pel·lícula de Henri-GeorgesClouzot. La barata, però, com que ja fa vint anys que la tinc resolta, no veig cap necessitat per modificar-la ara. Els DS i els Traction ja els tinc als llibres de Tintin i a aquell cinema magnífic en blanc i negre. Tinc altres coses a la vida que em tenen més preocupat, sincerament.
A més, si el 1953 la Simone Signoret i la Vera Clouzot es pelaven —suposadament— el marit de la primera, mentre conduïen una furgoneta 2cv, i l'any 1959, un model berlina —com el meu, vaja— a Les Yeux Sans Visage, i un altre d'igual a Les Amants, amagaven, respectivament, un cadàver de dona i a la Jeanne Moreau i el Jean-Marc Bory, els dos amants amb més charme del cinema gal, no veig cap motiu per canviar de cotxe. Perdoneu que em posi tan exquisit, però amb estil se n'ha de néixer, nens (a més he esquivat gràcilment aquest tomàquet que m'acaba de llençar ara mateix aquell lector blogger, he, he...)
L'escola tètrica de Les diaboliques (Henri-Georges Clouzot, 1955) amb la furgoneta 2cv de les protagonistes en primer terme
El 2cv del crim a Les yeux sans visage (Georges Franjú, 1959)
Jeanne Moreau i Jean-Marc Bory, a bord d'un 2cv, a punt de posar les banyes al Marques de Villalonga a Les Amants (Louis Malle, 1959)
La botifarra que els amics de Suburense d'Automòbil m'han permés fer ha sigut tan sonada que hauré de portar escaiola al braç un any (escaiola metafòrica, eh, no patiu pels meus ossos ara). Perquè aquesta és un altra: la semblança que hi ha entre la ruïna hitita que amb no poca vergonya els vaig dur, amb el descapotable més pijo i llampant de Sitges, que gairebé em fa cosa de conduir, és de les que reclamen una varietat d'ulleres de graduacions múltifocals per poder-les copsar com cal.
Només recollir-lo del taller, sense donar-li temps a respirar, vaig fer un viatge a Carcassona. En dos dies vàrem fer més de 700 kilòmetres, tres persones i equipatge. El comportament del 2cv fou com no recordo en gairebé vint anys que el condueixo —sí, el vaig comprar de segona mà. A més cal afegir la comoditat dels seients, fins ara inconeguda.
La feina feta per aquests "artistes" ha depassat, de lluny, el que els vaig demanar. Sembla que sí, que al començament miraren d'ajustar-se als canvis suggerits, per no superar el pressupost. Però una vegada hi estaven posats, els semblà que era una llàstima no anar fins el final i decidiren fer una reparació completa, molt més enllà del que havíem pactat. I pel mateix preu!
En Francesc entengué que el meu cotxe els podia servir una mica d'experiment, per veure el temps que trigarien i els diners que els caldria demanar en un exemple de reparació gairebé completa de planxa, motor, baixos, interior, etc. D'experiència en reparar parts d'aquests vehicles la tenien sobrada. Però des que s'havien posat seriosos amb el tema no s'havien trobat encara amb un cas tan llaminer com el meu.
Al final això no ha estat una reparació, si no una restauració artesanal en tota regla, minuciosa, exigent. Com les que es fan a Florència, a Venècia, a la catedral de Milà o a la de la seu d'Urgell. Si el treball d'orfebreria oriental que han fet no és una obra d'art, ja no sé que ho serà. El que han posat a més d'una rotonda del poble segur que no —la de l'Alfaro m'agrada molt: sóc humà i tinc debilitats. No hi ha dia —encara ara, un mes després— que no descobreixi algun detall de l'acabat amb el que no m'hi havia fixat
Tot i que la cosa té el seu sentit, continuo al·lucinant. No sé que dir. No m'havia trobat mai amb una situació igual! Sí, s'han passat. Això no és normal. No sóc prou bona persona per merèixer aquest regal. Ho admeto públicament. Només tinc ganes de dir als quatre vents que si algú té un vell 2cv, Mehari, 600 o el que sigui, no dubti a portar-lo a Suburense d'Automòbil. No estic fent propaganda, només. És una qüestió mínima de decència. Ja hauria d'haver publicat abans aquest article, però no sabia ni per on començar.
Només desitjo que els amics de Suburense d'Automòbil tinguin molta sort en aquesta nova etapa. Podeu estar segurs que, així com vosaltres passeu de pares a fills el vostre ofici, els Salesas ens passem la fidelitat com a clients. Ni que sigui, com al meu cas, una mica tardana.
En un article recent havia anunciat que aviat faria un xic d'autopromoció. El moment ja ha arribat. Avui —no li demaneu el per què al calendari— toca iniciar una lleugera aproximació als llibres de biografies de "grans personatges de la història", que la editorial NIVOLA de Madrid m'ha publicat dins la col·lecció Sabelotodos (1).
Els títols apareguts fins ara són els següents (clicant damunt les il·lustracions enllaçareu amb la ressenya de l'editorial):
Los Hermanos Lumièreuna vida de película(2006)
144 pàgines
ISBN: 978-84-96751-00-2
(Il·lustracions de "A quatro manos" i Raquel Fraguas González)
Monturiol y su submarino (2007)
144 pàgines
ISBN: 978-84-96751-21-7
(Il·lustracions de "A quatro manos" i Raquel Fraguas González)
Buster Keaton el cara de palo(2008)
144 pàgines
ISBN: 978-84-96751-37-8
(Il·lustracions de "A quatro manos" i Raquel Fraguas González)
Fidias y el partenón (2008)
144 pàgines
ISBN: 978-84-96751-43-9
(Il·lustracions de "A quatro manos" i Raquel Fraguas González)
Hillary y Tenzing héroes del Everest (2009)
128 pàgines
ISBN: 978-84-96751-62-0
(Portada "A cuatro manos", il·lustracions interiors Florenci Salesas)
Hipatia la maestra (2009) 128 pàgines ISBN: 978-84-96751-71-2
(Portada "A cuatro manos", il·lustracions interiors Florenci Salesas)
I el proper volum esperem que estigui acabat per la primavera del 2010, amb un personatge molt i molt important.
Aquesta col·lecció s'adreça a lectors de 9 anys en amunt. Això no vol dir que si hi ha algun personatge que us interessi, malgrat ja sigueu granadets, no els pogueu llegir amb interès. Jo he escrit els meus pensant en un públic intel·ligent i exigent. Els nens no són estúpids. Excepte els que ho són que, com les persones grans, també n'hi ha. Però aquests ja s'ho faran.
Entre les diferències que hi trobareu respecte a un llibre similar pensat exclusivament per adults hi ha la de que el llenguatge és una mica més senzill. No subnormal, però, espero. No cedeixo, això sí que no, davant el mot poc conegut si crec que defineix amb més precisió un concepte, una situació: que els petits vagin a buscar al diccionari o preguntin als pares, que per això els ha creat el Santíssim. Però tampoc vull que aquest anar i venir d'interrupcions a la lectura sigui constant i m'acabin engegant per pesat. Com que és impossible trobar una mesura justa per a tots els nens, jo escric pel que vaig ser i espero seguir sent. Si algun ha d'esbufegar un pèl més que la mitja, que l'ajudin els grans. I al geni que als 10 anys ja no en té prou ni amb l'Ulisses de James Joyce, que corri cap el John Lukacs. Si és tan lligamosques no sé que hi fot furgant els meus llibrets. Això sí, goso proclamar que amb ells es divertirà una micona més.
Una altra diferència és la de que tot el referent al sexe, la sang i fetge i altres vicis, malgrat que en alguns casos no es pot eludir, sí que he mirat de tractar-ho amb el màxim tacte que he sabut. Si algú ha estat alcohòlic, ha posat banyes, ha plantat una compresa sagnosa davant els morros d'algú (2) o s'ha dedicat a massacrar criatures, i, això és bàsic, ha estat important en la seva vida, no es pot amagar. Però aquests assumptes tampoc crec que calgui forçar-los si prepares una obra per adults. Dubto que augmenti la maduresa de cap text, escopir al lector que "la elegància és d'hipòcrites". De fet, aquesta actitud la trobo sovint força infantil i tot. I ho dic jo, què en sóc força d'infantil!
Per acabar —hi ha més a dir, però no allarguem l'agonia— la lletra és dues talles més gran del normal. No mida "primeres lectures", ni tampoc us acabareu la lectura en mitja hora: els volumets no són la Bíblia, però l'abundància de teca que ofereixen és prou decent. I a més, els qui patiu malalties oculars ho agraireu moltíssim.
Les circumstàncies que m'han portat a escriure aquestes obretes han estat casuals, no buscades. Si continuo és perquè m'agrada molt fer-los. Hi ha força feina darrere, encara que no ho sembli. Sobretot el procés de documentació i aprenentatge sobre cada personatge. Però és un gust, un privilegi. M'encanta ficar-me dins cada moment històric i les seves circumstàncies.
L'editor també sembla encantat amb com ho faig i em dóna plena llibertat de moviments. L'home vol el mateix que jo: qualitat, rigor i que el text no sigui un pal. I de moment tot són flors i violes. No pels guanys econòmics, que són simbòlics —qui pretengui fer-se ric amb això s'equivoca de cap a cap—, sinó pels d'altre tipus. Mireu, mentre la cosa vagi així, per mi que duri.
En català, de moment, només he publicat Èquili qua! el minillibre de relats curts publicat per La Olla Expréss, del qual ja en vaig parlar en aquesta mateixa pàgina, i els llibres en els quals he estat només il·lustrador. M'agrada explorar els misteris de la llengua de Ceferino Galán i endinsar-me dins els meus límits amb ella. Mentiria sinó gaudís amb aquell repte. Però començo a tenir ganes de poder fer servir més la meva, que és amb la que m'expresso millor —tot i que també Déu n'hi do com em costa la mal parida!—, la que més m'estimo i la que més em fa patir, evidentment. El següent pas lògic serà mirar de poder continuar fent obretes d'aquestes en aquesta direcció lingüística. Aviam...
Segurament "em fotré una hòstia com un pa", com diu un amic que admiro molt. Però crec que potser, també, ja toca fer el primer pas.
(1) El nom porta una @ al final de la paraula, però Blogspot no accepta aquest símbol en un nom.
(2) Aquesta exemple no és aquí per fer-me el fastigós: justament aquesta és una de les poques anècdotes ben documentades sobre la vida d'un dels personatges que he hagut de tractar. I sí, la vaig adaptar de manera que l'essència del que s'explica no es perdés, sense faltar a la veritat, ni rebre una querella judicial d'algun pare de l'Opus. Disculpeu que em posi xulo, però, au! a veure com ho faríeu vosaltres per sortir-vos en?
Ahir, l'atmòsfera era molt rara. Després de tants dies clars, les regles del joc semblaven haver canviat. Res de núvols, ni tan sols boira. Contaminació? no crec.
El mar estava tan pla com si algú li hagués posat una bota gegantina damunt i no el deixés moure ni escampar-se.
Objectivament, no feia fred: el termòmetre, aquest funcionari amb les oposicions aprobades de fàbrica, mostrava indiferent una temperatura digne de començaments de juny. Però algunes persones se'n queixaven.
Enmig d'aquest buit de poder, però, alguns banyistes aprofitaven per fer una capbussada. Després, amb quina superioritat inflaven el pit sota la dutxa freda! A un vell que passejava davant meu se li notava que feia que no amb el cap --malgrat tenir-lo ensorrat dins el tòrax-- gràcies al canvi de perspectiva dels pàmpols que, enormes com aletes de tauró al voltant d'una illa de tebeo, sobresortien per damunt l'horitzó de l'espatlla, a banda i banda de la closca calba.
Els ocells semblaven despistats. Volaven intranquils davant un públic capcot, mentre esperaven que l'apuntador els donés instruccions de vol, la primera paraula de la propera rèplica, que no arribaven.
Ahir, l'atmosfera, certament, era molt rara.
L'ajuntament --de moment!-- això no ho pot canviar
La irrepetible Eli Gras entrevistada a Barcelona tv
Anit, 17 de novembre del 2009, a l'auditori del CCCB, per obrir la gana pels dies 27, 28 i 29 d'aquest mes, es va fer la sessió prèviadel 3er No-no-lògic Festival, que organitza, dirigeix, somnia i insomnia la meva amiga Eli Gras.
Per començar, es va fer un passi de filmets: Abstract films d'Alain Wergifosse, una sèrie de fascinants filmacions fetes amb l'ajut d'un potent microscopi i un us imaginatiu de la llum, amb una banda sonora molt misteriosa i orgànica, adeqüàdíssima —talment semblava com si sentíssim els microbis conversar— també del propi autor; el curt d'animació Willie the Kiwi i una selecció de gags de la vella sèrie Atrezzo, ambdós produccions d'Studio Cámara, realitzades per un servidor; L.O.S.T., de Sergio Mora i Pili Parra, un divertit i sexi experiment realitzat amb la la tècnica d'animació per pixilació; Solarium de Roy Menahem Marcovich, una comèdia israelita de caràcter estripat, surrealista i gamberro rodada pels carrers de Telaviv, i per acabar, Historia del desierto, un premiadíssim curt de Celia Galán, amb un argument basat en un relat curt del seu pare, Ceferino Galán, un mestre absolut del "no-no-logisme" literari.
Història del desierto (Celia Galán, 2003)
Tot seguit, la mateixa Eli, acompanyada de dos col·laboradors/patidors propers (l'Alain Wergifosse i jo mateix, again) del festival, i l'excel·lent violinista italiana Adele Madau, vam facturar una jam session absolutament improvitzada, on ens ho vam passar molt bé. Crec que poques vegades he participat en una sessió tan radical en la que aconseguíssim tanta sintonia entre els diferents components. Va haver-hi de tot. Fins i tot moments molt melòdics i armònics. Qui ho hauria dit abans!
D'esquerra a dreta: Eli Gras, Adele Madau, Alain Wergifosse i Florenci Salesas
Eli Gras i Adele Madau, recent sortides de la dutxa, en plena feina
Adele Madau, obsessionada amb l'arquet
Alain Wergifosse, Saturn devorant els seus fills... volia dir, el micròfon!
Florenci Salesas disposat a fer un sermó evangelista
En la seva tercera edició, aquest festival, que com el seu nom deixa clar —o això se suposa—, de lògic no en té gens, barreja i treu de les catacumbes musicals de tot el món un grapat escollit d'intèrprets i compositors d'àrdua catalogació. El denominador comú seria el d'individus que, en solitari o escudats rere una quadrilla, munten uns sidrals no aptes per les ànimes pastorals, enyorades del silenci de l'era pre-tecnològica. O sí.
Perquè, encara que aquí de tecnologia n'hi ha, i força —en alguns casos rudimentària, domèstica i incompartible, això també—, si la cosa va de "no-lògica" ¿per què se li hauria de barrar el pas a una mitja fada de trenes roges que salmodiés cançons bucòliques, acompanyada d'una arpa celta —i a més, desendollada!— i prou? La Eli us promet que si la senyora de l'hipotètic exemple passés el seu exigent examen de "no-logicitat", no dubteu pas que formaria part del programa. Sense cap tipus de discriminació.
Bé podríem dir que per superar un càsting i obtenir l'homologació de músic "no-nològic", és imprescindible agradar a la meva amiga, encaixar en el seu sentit de l'humor, força sui gèneri. Si no l'emocioneu, si no la feu riure, ja podeu ser el senyor Rostropovitch, Mister Duke Ellington o en Cantinflas, que no us programarà. Jo, personalment, us mentiria si us digués que tots els artistes que he vist m'han agradat. Alguns m'han provocat disfuncions gàstriques importants, així com jo probablement les provoco a més d'un: l'ecosistema de l'art és així. Però també haig de dir que hi he gaudit de les tres o quatre actuacions mes memorables que jo hagi vist mai a Barcelona.
Els consumidors "no-nologistes" mereixen un punt i apart. Amb el seu bon ull la Eli ha demostrat que hi ha un públic disposat a aventurar-se en experiències musicals/sòniques, divertides, personals i que estan en la ratlla perillosíssima que separa l'impossible entre l'experimentació i l'humor. I sí, l'audiència del festival ha anat augmentant any rere any. Si veniu al No-nològic hi trobareu igual els que tenen ganes de riure's dels esnobs, com els esnobs amb ganes de riure's d'ells mateixos; l'amant del techno que sap que no tot en aquest món és ballar, com el sibarita de l'experimentació disposat a deixar que el cos hi digui la seva, per variar; els que esperen trobar-se amb un cabaret futurista, com ròckers i jazzmen amb sentit de l'humor (n'hi ha, oi? Jo crec que en conec algun, caram!).
Pels camerinos del No-nològic, també, hi desfilarà tant el virtuós clàssic com el gamberro del barri, units per la missió de fer passar una estona de somni o de malson al respectable.
El No-no-lògicno és, en definitiva, un seguit de concerts de rock ni sessions de dj. N'hi poden haver, però és imprescindible que tant els uns com els altres siguin —premi pels que ho heu endevinat—, "no-nològics". No és Perelada o la Schubertiada, ni el Sònar, ni el Fea, ni una reunió de frikis —almenys que no només ho siguin—, ni una trobada punk en un centre okupa, ni experimentació elitista amb olor a canapé i ulleres de pasta de coloraines. Però tots els que aneu a aquests llocs o festivals hi sereu benvinguts.
Insisteixo: si teniu el gust musical tan poc lògic com el meu, us recomano fervorosament aquest festival. I per 5€ la sessió? Si us plau, l'excusa de la crisi no val, eh.
Com a resposta a la interminable entrada que vaig parir sobre l'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff, ell mateix, enlloc de trucar als mossos d'esquadra o la Interpol perquè em vinguin a emmanillar, l'ha penjat al seu blog i n'ha destacat les observacions que li han agradat més, engrandint la mida de la lletra. A més, s’ha pres la molèstia d’enriquir-la amb fotografies del seu propi arxiu. Com ha quedat al final, amb aquell carbassa llampant que em gasta a casa seva, em fa com cosa dir que el text fa patxoca i tot.
La versió original arribava a amuntegar tants errors que en certs moments era inintel·ligible: substantius amb l'adjectiu del gènere contrari, caos ortogràfic i mecanogràfic generalitzat, paraules que faltaven o estaven repetides, noms mal escrits, cursives inexistents als títols i paraules estrangeres, etc. Si a tot això hi afegim que fins i tot Alger s'havia convertit en l'Alguer en més d'una ocasió —aquesta correcció ha estat gentilesa del propi autor, que jo, òbviament, he incorporat a la meva versió— el fart de riure ha estat complet. Pobrets alguerencs, haver de patit una guerra de més sense haver-la demanat... de moment. Un consell pels més petits: no pengeu entrades tan llargues a la vostra pàgina a les 3 de la nit. La vostra capacitat per detectar errades estarà més adormida del normal.
Estic molt content si aquella entrada ha servit per alguna cosa, ni que sigui per a aquesta interacció puntual que m'honora enormement.
Moltes gràcies senyor Bezsonoff. Lamento molt que potser a partir d'ara, gràcies a la vostra gentilesa, potser tindré menys dubtes sobre la inexistència de cap rastre de malparidisme en vós —com a mínim amb mi. No és només un gran escriptor, sinó una bellíssima persona. Disculpeu aquest tòpic tan corny.
Què tingueu molt bon diumenge. Avui no em veureu més el pel, que me'n vaig d'excursió, apa!
FESTIVAL NO-NO-LOGICBarcelona 27, 28 i 29 de Novembre ’09
PROGRAMA:
17 DE NOVEMBRE:
PRÈVIA MACBA / 19:30 h. / Entrada lliure. Projecció de curts “CI-NE-NO-NO-LOGIC” Concert d’improvisació per part dels artistes de l’equip tècnic del festival: Alain Wergifosse, Eli Gras, Juan Crek, Florenci Salesas. Durant tot el festival, una instal-lació visual interactiva d'Alain Wergifosse.
DIVENDRES 27:
Inauguració del 3º Festival NO-NO-LOGIC 19:30 h. ENTRADA LLIURE. PRESENTACIÓ DELS SEGELLS PARTICIPANTS:
Joan-Daniel Bezsonoff, un gran descobriment
Joan-Daniel Bezsonoff és un escriptor rossellonès en llengua catalana. Nascut a Perpinyà el 1963, actualment resideix a Nils. Al llarg de la seva carrera literària ha anat acumulant una vistosa col·lecció de premis literaris. Col·labora habitualment en diversos mitjans de la premsa escrita, a banda i banda dels Pirineus. Ha participat, a més, en un bon nombre d'actes públics (pregons, conferències, inauguracions, Universitat d'Estiu de Prada, entre d'altres) i també és professor de català a Perpinyà.
—Sóc francès, però m'estic curant— li agrada dir.
Però això no vol dir pas que odiï França. A part de fàcil i reduït, seria una calúmnia. Ha crescut amb la literatura, la cançó, el còmic i la televisió francesos. En francès, bien sûr. Però, i què? Qui pot odiar la cultura que t'ha consolat, acompanyat, fet riure, emocionat i omplert d'emocions la infància i la joventut?
Passa, però, que Joan-Daniel Bezsonoff és català. I ser català —conscient de ser-ho, s’entén—, a l'Estat Francès, és una broma pesada. Com ser occità, bretó, basc, alsacià... A França, si ets alguna d'aquestes coses, no existeixes. A França només ets francès. Tota la resta és fantasia.
Joan-Daniel Bezsonoff ja fa molts anys, però, que sap que de fantasia res de res. L'Estat Francès l'ha mentit. Com ha mentit a milions dels qui tenen passaport gal. Ell sempre ha sabut que era un català condimentat amb un 25% de sang russa. Fins aquí, cap incompatibilitat. Però des que un dia decidí remenar, qüestionar que havia passat, per trobar el seu propi camí, començà a descobrir, també, molta porqueria. Com que a més té molta memòria, se’n recorda molt bé del rentat de cervell en sec que li feren, així com el que patiren els altres nens de la seva generació. Els de varies generacions. A força de lligar caps ha arribat a unes conclusions que l’han irritat molt. No, en Joan Daniel Bezsonoff no odia l’Estat Francès —bé, suposo—, però està molt emprenyat amb ell. De motius n'hi sobren.
Alumnes a una escola francesa a començaments dels setanta
De tot això i més ens en parla als seus llibres, sense acritud però amb ganes de passar comptes, i ben passades, amb humor, tendresa, cruesa; tot sempre quan cal. Els qui odien França i hagin arribat fins aquí potser es fregaran les mans: "això,. això, canya als gavatxos!". Però en Joan-Daniel Bezsonoff no escriu per a ells. I jo me n'alegro molt. Els fomentadors d’odi em fan molta basarda, m'incomoden.
La prova de que les intencions de Bezsonoff no són aquestes és que jo tampoc odiava França —molts dels seus mites també m'han fet somniar, com els espanyols, els anglesos, els americans... — i després de llegir en Joan Daniel Bezsonoff tampoc ho faig. Això sí, ja compartia la seva emprenyada de molt abans i m’agrada com torna la pilota. El que han fet els estats europeus —i França n’és un dels campions del tema— amb les cultures no oficials que els integren, amb les llegües “regionals”, ha estat un cas de genocidi cultural de categoria màxima. Escoltar les històries dels vells occitans, per exemple, posa els pels de punta. Europa encara té moltes assignatures per recuperar. No tot s'ha acabat amb l'enderroc del famós teló d'acer.
Joan-Daniel Bezsonoff no defuig atacar frontalment qualsevol màquina de destruir memòria. Però ho fa sense recórrer al pamflet, a la cridòria, a l’insult, al cançoner patrioter de manual. Seria un avorriment. Ell és massa elegant per caure tan avall. Però això no vol dir que no tingui mala llet. Prefereix la ironia de guant blanc, corrosiva fins el moll de l’os de la qüestió. No callarà mai res, però sempre ho farà amb gràcia. O com a mínim ho intentarà: per dir les veritats sense art ni mesura, millor no dir-les. Cal superar el refinament de l’oponent.
No li toqueu els nassos. Amb una ploma a la mà és un enemic perillós.
La gabia dels micos a L'hora del lector Fins no fa gaire, jo no sabia qui era. N’havia sentit parlar abans, als diaris. Però el vaig conèixer de debò quan el vaig veure una nit, a L’hora del lector, del Canal 33, presentat per Emili Manzano. L'emissió estava dedicada a la literatura actual escrita en català a la Catalunya Nord. Per a l'ocasió, l'equip de producció s'havia desplaçat a Perpinyà. Els convidats d'honor eren ell i en Joan-Lluís Lluís, autor d'obres com Aiguafang i co-redactor del Manifest revulsista nord-català.
La manera com en alguns moments anà el programa feia patir una mica de vergonya. Feia l’efecte de com si estiguéssim en ple segle XIX i els entrevistats fossin uns esclaus tot just alliberats.
—I com és que a uns negres com vosaltres se us ha donat per escriure llibres?— esperava que d’un moment a l’altre els preguntessin.
No arribà tant lluny la cosa, però la sensació de que assistíem a l'exhibició d'una raresa de zoològic no me la treia ningú. El trist del cas és que no crec que es pugui culpar al programa d’aquest to si no a la societat d’aquí baix. A la societat suposadament culta, concretament. Tal voluntat real de conèixer la Catalunya Nord teniu, tals programes de televisió tindreu.
Però malgrat aquest seriós inconvenient, els animalets feren un paper brillant. La seva química fulgurava com la de les grans parelles còmiques o romàntiques del cinema. Ara l'un, ara l'altre, argumentaven amb claredat i sentit de l'humor. Traspuaven cultura amb una naturalitat tan desimbolta que si s’haguessin volgut mostrar pedants no haurien sabut ni per on començar. Com un compenetrat equip de dobles, disparaven respostes lúcides, divertides, amb una envejable agilitat mental. El càustic smash de l'un era rematat per l'esmolat revés de l'altre, en una harmonia diabòlica. Sense despentinar-se, ni perdre la flema, això sí.
—(Joan-Lluís Lluís) De petits ens van submergir dins la cultura francesa, com l'Obèlix va caure dins la marmita de la poció màgica... —(Joan-Daniel Bezsonoff) ... i després ens hi van aguantar el cap a sota, així (fa el gest amb les dues mans com si no deixés sortir a la superfície a algú que s’ofega).
Sense menystenir el notable autor de nom i cognom bessons, el qui des del primer moment em conquistà fou, sobretot, el del cognom acabat en doble f per imperatiu legal. Qüestió de pell, suposo. M'atrapà l'aparença general de bon vivant; el somriure educat, però burleta; la cella perpètuament alçada, irònica; el posat entre aristocràtic i deixat, arrepapat a la butaca. Tot plegat una màscara que, d’entrada, el feia semblar algú que està de tornada de tot.
Joan Daniel Bezsonoff i Joan Lluís Lluís a L'hora del lector
Però al llarg de la conversa s’anava veient que a sota, enlloc de tot allò, s'hi amagava quelcom de ben diferent. El seu sensatíssim escepticisme no l'havia paralitzat, reblat a la poltrona. Sorprenia veure'l no parar un moment, tossut, impertinent, d'anar a tot arreu on creu que cal ser-hi, encara que ningú li ho reconegui, encara que una vegada i una altra el resultat sigui tan eixorc. Per ser algú que torna de tot, Déu n'hi do la de camins d'anada que comença cada dia!
La seva és una màscara de fàcil descodificació. És la de qui no la fa servir per por, com a protecció, sinó per pudor, per ajudar a empassar una realitat que sap que, servida crua, sense cuinar, és tan amargant que fa tancar ulls i tapar orelles. I ell no vol que els comensals se li alcin de taula i se'n vagin a llegir, per exemple, una obra on la incomoditat s'hagi esterilitzat, enmig d'àngels, ombres, vents i Barcelones liofilitzades, sense gust a res, que podrien ser Madrid, Ciudad Real o qualsevol altra cosa.
Si de vegades sembla que se'n riu de tot és per no plorar. A més, qui està al peu del canó, enmig la indiferència d’un entorn ja prou maltractat, té tot el dret del món d'emprar el sarcasme més lacerant, i fer el paper del dur fred, polar, que ja s'ho farà ell solet perquè no n'espera res de ningú.
Una obra coherent Mica a mica he anat llegint els cinc llibres que li han publicat aquí baix: La presonera d’Alger (2002), La guerra dels cornuts (2004), Les amnèsies de Déu (2005), Els taxistes del tsar (2007, tots ells editats per Empúries) i Una educació francesa (2009, l'Avenç).
La presonera d'Alger
Al començament, les lectures provenien de les biblioteques que tinc a l'abast. Després he mirat d'avituallar-me a base de fer circular divises i estimular l'economia de mercat. En Joan Daniel Bezsonoff bé val el dispendi. Després, l'emoció lectora que m'han ofert ha estat, tot s'ha de dir, desigual. No crec que la perfecció tampoc existeixi a Can Bezsonoff. Afortunadament.
Amb tot, no n’hi ha cap que m’hagi desagradat, i un d’ells, Els taxistes del tsar, m’ha entusiasmat fins al punt que ja l'he rellegit dues vegades més, pel pur plaer d’assaborir-lo amb calma, sense el neguit de voler saber que passa a la pàgina següent. I a cada lectura tots dos hi hem sortit guanyant, el llibre i jo. Una educació francesa el tinc en préstec, que si no ja li hauria donat una altra repassada.
La obra del de Nils no s'acaba aquí, però. A aquests títols caldria afegir els cinc que es publicaren al seu Rosselló natal, dels quals, de moment, no en puc donar cap opinió. Em limitaré, doncs, a parlar dels que he llegit, que són també els que el lector d’aquesta part de món pot tenir accés amb facilitat. Més tard, també confeccionaré una llista de tots els seus llibres en un article a part.
Els cinc volums publicats a Empúries i l'Avenç guarden una unitat molt sólida, encara que es poden dividir en dos grups molt diferenciats: les novel·les més o menys pures (els tres primers títols) i els relats més o menys autobiogràfics (els dos següents), malgrat Els taxistes del tsar seria, segons com, quelcom a mig camí. Em fa una certa ràbia això de separar, arxivar d’aquesta manera tan artificial una obra. Però a mi mateix m’ajudarà a aclarir-me i per poder parlar-ne.
La unitat ve donada pel fet que tots els llibres estan basats en fets reals, més o menys novel·lats, molt propers d’una manera o altra al propi escriptor. Aquest acostament afigura tenir, si mirem les dates de publicació, un rerefons esotèric progressiu: La presonera d’Alger (que s’esdevé principalment a l'Alger del títol, en temps de la gènesi de la guerra de la seva independència) és la més llunyana en l’escenari. Sabem que hi ha com a mínim una novel·la anterior que passa a Saigón, pel que això ja seria una aproximació física important al respecte. El següent, La Guerra dels cornuts, s’acosta en l’espai (passa a cavall entre la Barcelona en pau i l’Europa en guerra) però s’allunya una mica en el temps (Primera Guerra Mundial). Després, a Les amnèsies de Déu, fem un salt en el temps, de guerra a guerra (de la Primera a la Segona Guerra Mundial).
L'autor d'Una educació francesa assegura que ell, per manca d'imaginació —l'excusa barata que els escriptors realistes sobradíssims d'aquesta virtut, com en Pla, fan servir d’autodefensa— sempre recorre a grans històries que han passat de veritat, ben a prop seu. Ell, d'alguna manera treballa com un historiador local, recopilant tanta informació escrita i oral com pot, per després organitzar-la minuciosament, amb un rigor kubrickià. Passa, això sí, que el seu relat s'allunya de la fredor del llibre d'història acadèmic i s'acosta a una barreja entre la narració de ficció i el quadern d'observacions personals.
Els protagonistes d'aquests tres títols comparteixen amb l'autor l'origen rossellonenc, que són coneguts pels seus propis veïns. A part que tots ells existiren de debò, també tenen en comú que visqueren experiències traumàtiques dins diversos marcs històrics de transcendència internacional. Això és força original dins la nostra literatura en la qual, o bé tracta de la història de la Rosalia de Puigpelat, que es veu amb el Cisco, d'amagat, o de la del General Williamson a la batalla de Gettysburg, en plena Guerra Civil americana. A Can Bezsonoff, si de cas, ens trobaríem —seguint el meu exemple macarrònic— la història de la Rosalia de Puigpelat que, casualment, va tenir un paper decisiu a la batalla de Gettysburg que tan ajudà a canviar la història dels Estats Units.
Evidentment, l'exemple del paràgraf anterior és una caricatura grotesca. Però si que és cert que l’univers Bezsonoffià tendeix a una barreja entre el localisme i familiaritat extrema, d'estar per casa, amb un universalisme tan absolut que arriba a coquetejar amb l’exotisme. I això sí, guerres, moltes guerres! Però de la fascinació d'en Bezsonoff pel fenomen bèl·lic, i el que representa com a situació extrema en la qual un ésser humà es pot trobar, no en parlarem avui. Malgrat que a mi també em fascini. No vull abusar més.
Els tres primers llibres tenen una estructura força lineal. Els salts en els temps hi són, però sobretot endavant, el·lipsis temporals de gran interès. Però és evident que la narració comença en un punt i va avançant fins que s'esdevé una conclusió. Tot molt clàssic, que no vol dir avorrit: aquesta estructura de línia clara permet a l'autor jugar amb altres elements literaris molt sucosos, sense que el lector perdi el fil. Les accions paral·leles i múltiples s'accentuen a Les amnèsies de Déu, probablement el llibre més aconseguit d'aquesta etapa, segons el meu parer.
Els altres dos últims llibres són ja una immersió en la seva família, en ell mateix. És després de llegir aquests que hom no gosa escriure el seu cognom amb la doble efa final, en lloc del Bezsonov original —com, de fet, hauria de ser—, si no és amb el cap una mica cot. Però ho continuaré fent així perquè és com ell mateix firma. Qui hagi llegit algun dels seus llibres més autobiogràfics entendrà perfectament la meva prevenció. Com a única clau només diré que té a veure amb la basarda que dóna pensar en Sant Quirze com a San Quirico. Aquí baix, però, ningú s'estranya ni es pregunta per què Les Guinguetes d’Ix surten com a Bourg Madamme a tots els cartells i mapes. S'entén per què els d'aquí baix de vegades fem tanta ràbia. Estem massa embadocats bavejant amb les pel·lícules d’Eric Rohmer, lamentant no ser francesos.
Les seves obres més autobiogràfiques reprenen un tema que en les altres n'era un element més i ara és la base sobre la que s'estructuren: la pròpia identitat. Què sóc? Què som cadascun de nosaltres? Quines són les nostres autèntiques arrels? De quin lloc ens sentim? De quin volen els altres que ens sentim? Les reflexions i les conseqüents conclusions que se'n puguin desprendre, en Joan-Daniel Bezsonoff les deixa al lector, educadament.
Malgrat que aquest parell de volums acostumen a estar catalogats com a novel·les, jo no ho tinc tan clar. Tampoc importa gaire. Que cadascú els hi posi l'etiqueta que vulgui si les gaudeix i pateix a gust. En general, jo prefereixo els dietaris, les memòries, els llibres d’investigació de tu a tu, de l’autor al lector, sense massa invencions o que aquestes estiguin en el llenguatge.
Els taxistes del tsar, de fet, se'ns presenta com unes memòries familiars —la història de Mitrofan, el seu avi, i Leonid, el seu oncle, emigrants russos— i personals —la investigació, les experiències viscudes en la recerca i la posterior recreació—, entrelligades amb una dramatització que enganxa. El so de les bombes, aquí, continua: la Primera Guerra mundial, la Revolució Russa, la Segona Guerra mundial. Per ser el primer acostament familiar, Déu n'hi do la quantitat de metralla.
Aquest llibre trenca aparentment amb la linealitat de les tres obres anteriors. Bezsonoff resol el trencaclosques amb èxit. Narra i descriviu les dues línies en paral·lel, ara la història de Mitrofan i Leonid, ara la del propi autor, amb una agradable fluïdesa. Cada salt en el temps, cada anada i vinguda de la història gran —les grans guerres i revolucions del segle XX— a la petita —la família, els records d’infància de l’autor, les vivències dels dos emigrants, sobretot en Mitrofan— apareix i es dilueix en el seu punt ideal. L'autor mostra les regles del joc ja des del començament, i el lector les té claríssimes. En retorn, l'autor mostra una honestedat que s’agraeix molt, respectant-les.
A Una educació francesa, l'estructura és encara més allunyada de la linealitat, tot i que és, també, més rígida que mai. Cada capítol representa una matèria escolar (Matemàtiques, Física i, sobretot les llengües, Anglès, Francès, Castellà, Català) o algun element important de la època, de la vida del jove Joan Daniel (La Política, La Televisió, El Tour de France). I aquí sí, els elements autobiogràfics ho omplen tot. Concretament els de l'etapa escolar.
Una educació francesa
Aquella sensació esotèrica de l'acostament sembla, llavors, haver arribat a la meta final. L'autor s'ha anat apropant a si mateix, així com ho hauria fet un capriciós cometa que viatja cap el sol en espiral, per despistar. Si bé a l'anterior llibre ja s'havia acostat tant a la superfície solar amb excursions i cremades a les plantes dels peus episòdiques, en aquest darrer ja no ens mourem del nucli.
A partir d'aquí, l'autor farà el que voldrà. Tan pot ser que continuï rebolcant-se dins ell mateix, deixant-se grontxar pel vent solar, com que ja tingui posat l'ull en l'avantpassat d'algun veí, embolicat en algun conflicte militar que encara no ha tractat.
Oh! Quin català més maco! (volen dir estrany)
Precisament el llenguatge amb el que estan escrits els seus llibres és una de les coses que més sobta a més d'un lector. M'agradaria creure que la majoria de nosaltres ja podíem sospitar que si aquest senyor és del Rosselló, no farà servir el mateix vocabulari i frases fetes que si fos de l'Eixample. Per uns serà menys xocant que per uns altres, segons el coneixement que cadascú tingui de la parla de la zona. Això és normal i crec que ningú està obligat a saber-ho tot. Però aquí acaba la cosa. Si d'entrada t'enamores i vols fins i tot posar-te a parlar i escriure rossellonenc per sempre més, endavant. Si no hi estàs acostumat però t'agrada, ja t'hi acostumaràs. I si no, en passaràs i no llegiràs mai més cap autor d’aquests. I prou. Per tu faràs, però l'elecció serà legítima. El que ja em grinyolen més són els comentaris de l'estil:
—Gràcies a la lectura dels seus llibres, estic aprenent francès— com li deixà anar al nostre autor un espectador que assistia a un programa de TV3.
En més d'una entrevista, fart de comentaris similars per part dels "d'aquí baix", en Joan Lluís Lluís ha contraatacat amb no poca —i justa— mordacitat, tot dient que a ell TV3 li és molt útil per aprendre castellà. De tota manera, aquell bon home del programa potser va dir allò de bona fe, sense ser conscient de l’efecte ofensiu de les seves paraules. Si un vol aprendre francès, millor que ho faci llegint textos en aquesta llengua, no? El trist del cas és que hi ha més d’un catedràtic que diria si fa no fa el mateix que aquell senyor senzill, i que després es quedaria tan ample.
Que el rossellonès té francismes és un fet. El mateix Bezsonoff ho admet amb resignació a Una educació francesa. Però també és cert que el que de debò hi ha és influència occitana, molta més que al català d'aquí baix —malgrat que quan burxes pel territori et trobes sorpreses interessants. Els deliciosos "mainatges", "vilatges" i demès o són.
No ho puc evitar, però fa una mica de ràbia que aquí baix sistemàticament s'ignori que entre la llengüa d'Oil del Nord i el que parlem aquí baix hi ha un grapat de terra enorme on es parla la llengua d'Oc —ara molt menys, això sí. I que si removem una mica el cul de l’olla, potser arribarà un moment que no podrem evitar fer-nos preguntes inquietants per a l'estatus del català com a llengua independent d'aquella, amb la conseqüent revifalla de polèmiques enterrades pel pas del temps i la desídia per esbrinar els misteris del passat. Però tranquils, no crec que hàgim de patir abans d'hora, tampoc.
Aquest capítol és el que fa més ràbia d’escriure. Em fa pensar en els llibres sobre Charles Chaplin que tinc: encara en que a tots es menciona Buster Keaton, en cap es dedica un capítol per analitzar les diferències entre els dos homes. Els que tinc sobre Buster Keaton, en canvi, sembla que no puguin existir sense el maleït capítol. Esperem que arribi el dia en es pugui escriure sobre en Bezsonoff sense haver de parlar de les diferències lingüístiques amb el català de la senyora Rodoreda. Ai, aquest bacelonocentrisme, tsk, tsk...
Pel que fa a la llengua, prou.
Un tomb desordenat per algunes coses que m’agraden del contingut i l'estil de la casa
Joan Daniel Bezsonoff prefereix les frases curtes, gairebé sempre. Crec que no fa servir mai el punt i seguit, però és que empra tan poques subordinades que gairebé no li queda espai. Aquesta manera de narrar, que té el perill de que el relat sigui massa trencat, en general li queda molt bé i la narració no percep els cops dels punts. Si l’estil Bezsonoff fos una carretera, podríem dir que els punts no alterarien la conducció. No actuen com si fossin rotondes o sots emprenyadors. Malgrat tant punt i seguit, conduir per la A-Bezsonoff no vol dir anar botant, sinó amb la tranquil·litat de poder gaudir del paisatge.
Els moments més dramàtics, els canvis més rotunds en la vida dels personatges, acostumen a venir de sobte, sense avís previ. De vegades són tan en sec, que haig de tornar a rellegir els darrers paràgrafs per assegurar-me de que sí, que han matat a un dels protagonistes o que el món s’ha acabat per causa d’una explosió atòmica —això darrer no passa en cap dels seus llibres, però sí el que dic primer, però no us diré en quins llibres ni quan, és clar.
La tragèdia a Can Bezsonoff passa a la mateixa velocitat, i sense apujar el volum de l’ estèreo, que quan parla de qui recull les factures de la bústia en arribar a casa. De vegades, la gent mor enmig d’una broma que no fa gràcia o d’un acudit hilarant i cruel —no oblidem que la guerra és un rerefons molt habitual.
Normalment no m’acostuma a agradar el sexe en literatura. Excepte quan parlem de pornografia sense manies o d’animalades obertament surrealistes i còmiques, gairebé sempre tinc la sensació que es cau en el descarnament realista —lletgista o suposadament excitant— o en les metàfores cursis, plenes d’eufemismes hipòcrites. Aquest escriptor m’ha capgirat el gust. En tots els llibres n’hi ha molt de sexe. I m’encanta!
Les amnèsies de Déu
No crec que hagi llegit mai un autor que s’hi trobi tan a gust enmig de l’erotisme. Diguem-ne que factura un erotisme així com aquells mestres que fan musicals per a espectadors que no els agraden els musicals, que els rebenta que l’acció es pari perquè la parelleta de torn es posin a cantar i a ballar.
Si trobo benvingudes les rebolcades sexuals, o les seves referències és per diverses raons. D’entrada, mai no són gaire llargues —sovint és una referència de passada— i sempre són exercicis literaris sorprenents. Uns cops opta per la el·lipsi més extrema, a través la qual diu molt sense dir res. En aquestes casos, la trobada sexual és plantejada com un enigma, amb una solució que ha de manegar el lector, gairebé sempre molt divertida. D’altres, no sé com s’ho fa, deixa anar unes marranades colossals que, enmig entre fragments que no tenen en absolut aquest to —quan el mossèn de Les amnèsies de Déu s’enyora del forat del cul de la seva amant, diu que “tenia gust d’ametlla”!— arriben a sonar tendres, gracioses, tristes. Però mai fora de lloc. El que diem del sexe val també per la brutalitat. De vegades, en Bezsonoff es posa poètic per parlar d’una massacra. D’altres el detall de l’horror d’una tortura és descrit amb pels i senyals. Sempre, tan en un cas com en l’altre, hom té la sensació que ha fet el que calia, que l’elecció en l’estil no era un caprici. Quans llibres no he estavellat contra la paret exactament pel contrari!
La seva coqueteria intel·lectual —que podria ser insuportable— me l’empasso sense mastegar i sense que com a lector em senti com una rata ignorant, que no sap de quin llibre ni de quin personatge important, que se suposa hauria de saber, s’està parlant. No passa res: els connaisseurs compartiran la complicitat, sense que els que no siguin castigats per la ignomínia de no poder-ho fer. El club Bezsonoff és selecte, això és evident. Però qualsevol hi pot donar un tomb sense patir la humiliació de que ningú et miri per damunt l’espatlla.
Joan Daniel Bezsonoff es mostra especialment afinat en l’ús dels detalls que humanitzen els personatges principals, ell mateix inclòs. De vegades aquests detalls no són gaire afalagadors. Com quan, per exemple, a Els taxistes del tsar s’admira de la irracional simpatia natural que sent per certes nacionalitats estrangeres i de com li afecten les desgracies que passin en aquelles terres, mentre admet que si haguessin passat a un altre lloc la seva indiferència hauria estat absoluta. Qui no s’hi reconeix en una cosa semblant? O és que només en Bezsonoff i jo som els únics monstres aquí?
Però l’efecte que produeix el fragment al·ludit no hauria estat el mateix sinó ens hagués arribat amb la seca i neta simplicitat amb que l’autor ens ho transmet, amb el to suau de qui et parla a l’orella, sense que t’alci la veu.
En cap moment sentim que se’ns estigui donant cap lliçó. El didactisme ve de saber allò que no sabíem, no de com ens ho hem de prendre. Els lectors no són tontos i els salta l’alarma quan algú mira de dir-li que ha de pensar, i en surt corrent com de la pesta.
Tots els llibres segueixen aquest postulat moral d’exposició de fets i no de judici amb veredicte i sentència incorporada. L’autor sembla sentir-s’hi còmode. Es nota també que vol arribar al cor del lector a través de la descripció, mentre mira de defugir, amb un pudor reconfortant, de l’opinió. Gairebé frega aquell ideal impossible al que Pla aspirava:
—Opinar és fàcil, descriure difícil; per això tothom opina— deia el de Palafrugell.
I fins i tot ell, mestre de la descripció, no se’n podia estar d’opinar a tota hora! Sembla prou clar: és un ideal impossible. En Joan Daniel Bezsonoff acarona l’ideal al llarg dels seus llibres amb força naturalitat, amb l’afegitó de que sí, sabem el que ell pensa (sobretot en els dos volums que en podríem mig dir autobiogràfics). Com s’ho fa? No en tinc ni idea.
Quan un sap descriure com ell ho fa, amb aquesta facilitat per crear imatges eloqüents, el següent pas, la prova de foc final, potser seria veure com se'n surt amb l’autoretrat físic i psicològic. I aquest és un altre dels seus punts forts. Tan és que ens confessi una misèria, com que no pugui amagar una punteta d’orgull legítim per una heroïcitat quotidiana. Amb les seves virtuts i defectes, rareses i vulgaritats, el Joan Daniel Bezsonoff de paper és un personatge tridimensional, tan interessant com els protagonistes de les novel·les més plenes de bombes.
Fins a quin punt l’escriptor es reinventa a si mateix, enfosqueix o il·lumina zones interessades de la seva persona, com a lector, aquí, poc m’importa. El personatge és creïble, es fa estimar sense recórrer a la peneta, a la simpatia excessiva, a la complicitat ni a cap de les trampes que els que em coneixen saben que sempre m’han tret més de polleguera.
Es poden seguir les pistes literàries —ell mateix, despreocupat, ens les dóna— de com s’ho ha fet per arribar a aquest punt de qualitat narrativa per parlar del jo. Però la que a mi m’interessa de debò, la que de veritat m’emociona, és la que té a veure amb la humanitat, una immensa humanitat, que aquest home porta de fàbrica. No tinc ni idea —ja ho dic, com a lector no m’importa— de si l’autèntic Joan Daniel Bezsonoff és un complet mal parit o no. Però el sentit de la humanitat, d’entendre perquè s’accelera el batec del cor de la resta d'éssers humans, és una virtut que va més enllà de la qualitat moral de l’observador. És pot ser un autèntic fill de puta i tenir aquesta qualitat, insisteixo.
La guerra dels cornuts
Hi ha escriptors estupends, amb una tècnica insuperable, uns coneixements en tots els camps de la ciència i les lletres que fan caure de cul. Però si no tenen aquella qualitat humana, no m’interessen. I tan tenir-la com no, per mi és un misteri.
Hi ha qui parla d’amor, una vegada i una altra, i vinga, i fum-li cor, i passió, per aquí i per allà, amb tota la calor del tròpic, augmentada per un radiador de 3000 watts, i deu mil adjectius, i imatges sensuals de la pol·linització de totes les abelles del món juntes. I no hi ha manera: allò és fred, fals com dos duros sevillanus. Inhumà.
I d’altres, que gasten un estil més proper al d'un manual sobre com fer anar una serra mecànica que una altra cosa, i potser parlen més de com funciona una calculadora de butxaca que no pas de sentiments i, ostres! per molt que mirin d’ocultar-ho, són humans!
Això sí, quan s’ajunta la inhumanitat i la serra mecànica la sensació de desolació és tan enorme que venen ganes que baixi Jahvè, amb tota la seva ira, i et converteixi en una estàtua de sal d’una vegada.
En Joan Daniel Bezsonoff és, de fet, força sensual. Amb els exemples bèsties d’abans, podríem dir que és més a prop de l’estufeta que de la calculadora de butxaca, si voleu. Però tampoc es passa. Vull dir que no és un radical. Però la humanitat no la perd ni un moment. Això si que no.
Una altra de les qualitats que gasta el rossellonès és la sinceritat balsàmica. No la utilitza com un flagell per expiar els pecats en públic, exercicis de contrició amb truculència pornogràfica. No se li veu una fam desesperada per netejar les culpes a la plaça pública. Però jo tampoc no he notat en cap moment que es buidi per narcisisme. O com a mínim no més enllà de l’imprescindible que tota persona —i més un escriptor, caram!— li toca per dret natural.
Si usa la sinceritat és perquè se’l veu connectat a la humanitat, a la seva pròpia i a la de la resta. Tant com a veu narradora o com a protagonista, ell no va de superhome, terrible pecador sense consciència, que l’importa un rave ser un ésser injust, que està pel damunt del bé i del mal. Quan l’autor ens obre el cor ho fa amb aquell sentit de la humanitat que parlava abans, que fa que els lectors ens hi reconeguem. Jo, almenys. I això sí, quan venen les escenes-confessionari, evita convertir-les en moments estel·lars del seu relat i fer-se aparèixer com un monstre aparatós. O, per l’efecte mirall inevitable que es produeix, passar-nos a nosaltres la culpabilitat. No. En Joan Daniel Bezsonoff no es venja de si mateix ni del lector.
L’hora de buscar-li defectes En uns llibres tan estudiats com els seus, on tot sembla estar mesurat i haver passat una colla de previews, com fan a Hollywood amb els films abans d’estrenar, em sorprenen certes reiteracions que tenen aire de defecte. Ja dic que em xoca que tal cosa passi en unes obres que respiren perfeccionisme. Això em fa dubtar de mi mateix com a lector i preguntar-me si aquestes repeticions no s’han elaborat d’una manera conscient, per crear algun tipus d’efecte que en mi fracassa.
Aquestes repeticions no són de l’estil de doble subratllat, com passa en alguns best-sellers, en els quals l’escriptor, per assegurar-se que el lector l’entengui, repeteix la mateixa informació de diverses maneres. Aquests autors de vegades ho fan per fer-se l’important, per desplegar el seu mostrari de possibilitats creatives, com si fos una mena de currículum, amb el conseqüent avorriment del lector per tanta palla inútil.
No, en Bezsonoff no sembla fer-ho per cap d’aquests motius, perquè ell, directament va repetint el que ja ha dit dos capítols enllà, gairebé igual. Jo no li veig el recurs retòric de la repetició, per crear un cert efecte hipnòtic ni res d’això. La veritat, se m’apareix com un defecte, una pífia que, només amb una rellegida més, ell mateix la detectaria amb facilitat. Per agafar només els Taxistes del tsar —com es nota que ara és l’únic llibre que ara tinc en el meu poder!— calia repetir tantes vegades que la seva identitat era la catalana? que ens informés tantes vegades que no sap rus, que s’ha posat a estudiar-lo, que no el domina, però que sempre hi ha alguna experiència que li demostra que en sap més que no es pensa? o per què, per recalcar les diferències entre en Leonid i en Mitrofan, ha de dir més d’una vegada que un es va nacionalitzar i l’altre romangué rus fins la mort?
Ja ho he dit —i ara em repeteixo jo, he, he— segur que hi ha alguna explicació. Un altre misteri insondable, que diuen. En tot cas, així com a ell li seria fàcil de fer aquests retocs, als lectors crec que ens és fàcil d’oblidar aquest pecat, absolutament venial.
El següent no és un defecte, si no un matís diferent d’opinió entre ell i jo. Un matís, no la opinió completa. En Joan Daniel Bezsonoff és mostra a través dels llibres com una persona d’una nostàlgia total, inamovible, rodona. Jo també ho sóc molt de nostàlgic, però potser no tant.
Vull dir que no estic tan absolutament convençut que tot el que hi havia en els temps passats era tan bo, de tanta qualitat. Algunes coses, veritablement sí. I que en moltes d’altres ens donen gat per llebre, a la baixa, també. Però n’hi ha unes terceres en que estem molt millor i hi ha una pila d’assumptes que abans eren una autèntica potineria, i ara no. I hi ha bons professionals, i bons actors, i bons músics, i bons de tot. I abans, al costat de genis incommensurables, que jo adoro, sí, hi havia patates indigeribles. Com sempre.
Cada època és la edat d’or d’alguna cosa. Si estem tota l’estona lamentant-nos de com s’han perdut les edats d’or del passat, correm el perill que ens passin per davant dels nassos les que podríem gaudir, ara mateix, i que després sigui ja massa tard per fer-ne un ús que ens hauria fet molt feliços. Repeteixo, jo també sóc un gran nostàlgic. Però per culpa d’això, entre d’altres factors, em passo la vida perdent oportunitats de present. Massa sospirar en direcció a les dècades, als segles antics. L’equilibri, la mesura, allò tan difícil d’assolir i tan fàcil de d’aconsellar, com si fóssim un lloro, seria el ideal, suposo.
Amb tot, sí que no tinc gaire esperança en que tot plegat no faci un pet com una gla, més o tard o més aviat. Tinc confiança en la humanitat fins al punt d’esperar llaminadures que facin la vida més agradable, però no com perquè no repetim, una vegada i una altra, els mateixos errors que ens portaran a la autodestrucció. Que potser no serà cataclísmica. Ja ho veurem. O no. De fet, no en tinc ni idea.
Una altra cosa que em xoca una mica és la quantitat de personatges hiperconscients de la importància de la riquesa lingüística. Les pàgines dedicades a la descripció de la parla concreta dels pobles i les gents, i de cada personatge, un a un, és superior al que s’acostuma a trobar fins i tot en llibres escrits per autèntics fanàtics de la llengua.
Precisament, jo que crec que sóc una persona que s’ho passa especialment bé amb aquest tipus de material, al final només m’acaba quadrant a la perfecció del 100% a Una educació francesa. Als taxistes del tsar gairebé —només hi ha algun brevíssim moment que dic, “aix! que aquí potser ens ha donat una mica massa de material pels lingüístaferits”—, però a les històries guerreres la presencia dels debats i descripcions de caire lingüístic arriben a desbordar una mica fora del got de mesurar un pel massa. Tampoc tant com per arruïnar cap llibre, ni tan sols cap capítol, ep. Però la sensació la he sentit.
Jo crec que és absolutament lícit que el senyor Bezsonoff faci de la seva fal·lera tota una manera de descriure, d’acostar-se al món i els personatges des d’un angle al qual ell és especialment sensible. Si altres autor, sensibles a les flors o a qualsevol altre detall, se’ls permet que observin l’univers a través de la seva obsessió, per què en Bezsonoff no pot emprar la seva, força personal, a més? Ja ho dic, que d’entrada ho trobo magnífic, i la major part de les vegades que ho fa m’hi trobo a casa. Però jo, que també ho sóc de sensible en el tema —encara que infinitament més inculte que ell, això sí—, de vegades pateixo perquè se li nota una miqueta massa la gana, la necessitat de dir el que té dins el pap. I em sap greu, perquè m’hi passaria hores escoltant el que té dins el pap aquest home.
Per acabar aquest capítol tan maldestre, pensat per buscar les puces on n’hi ha ben poques, voldria fer-ho amb energia positiva. I parlant de llengües. Em sabria greu que amb això darrer que he dit, romanguès la idea que quan en Joan Daniel Bezsonoff parla de llengües la pífia. Això no és així en absolut. Justament aquest es un dels seus màxims atractius! El que jo volia arxivar a l’apartat “defectes” és només quan aquest ús m’ha estat una mica excessiu, cosa que passa molt poques vegades. La major part del temps, el mateix és una festa. No em faria una matada d'entrada com aquesta per parlar d'un escriptor que no m'agradés! Per denunciar una situació injusta, el que calgui. Però no tinc tanta mala bava de gastar esforços gratuïts per carregar-me un artista que detesto. Amb una frase irònica, de passada, en tinc prou. I després em sap greu, perquè penso qui sóc per carregar-me la feina d'algú. Sóc així de bleda, ves.
Vull dir: m’encanta quan parla d’aprendre llengües, de les frases úniques, en francès, en rus, en català, en castellà, en alemany, en occità, insubstituïbles, intraduïbles. De la importància de l’aroma de cada accent. M'agrada quan dedica un moment a fer un homenatge al bonic mot anglès "homesick".
La documentació En un antic programa del canal 33, dirigit i presentat pel Vicenç Villatoro, un crític del programa —no en Villatoro, que el vaig trobar exquisit, com sempre— deixava anar la rucada, tan típicament d'"aquí baix", de que Les amnèsies de Déu li semblava una barreja d'Allò! Allò! i Segle XX. No comment. Després, aquest mateix crític acusava Bezsonoff d’excés de documentació. Jo trobo, si de cas, que el que hi ha és un excés d’ignorància militant en segons qui, que a més cobra per no tenir-ne.
Hi ha algú que, sense una preparació prèvia, sigui capaç de pair la quantitat de personatges que surten a Guerra i Pau? Jo, com l'autor, també el vaig llegir de nano, sí. Però recordo que duia una llibreta on anava apuntant els distints arbres genealògics amb aquells noms fascinants, però endimoniats, perquè tan llest tampoc era jo —i sí, senyor Bezsonoff, jo també vaig veure la sèrie de la BBC quan tenia només un any més que vós. I que me’n dieu de tantes i tantes obres, de l’antiga Grècia, amb tots els seus Déus i història prèvia de llegendes i herois que cal conèixer per gaudir de la lectura, fins a d’altres, de les cultures més diverses, que només pots realment fruir a gust si fas un esforç per informar-te o, directament, ets un esnob?
La documentació mai fa mal, exepte quan només serveix per a ocultar que no hi ha substància o quan es presenta atropelladament, en forma de caos. Com que aquí de substància n'hi ha com per parar un tren, i el caos està en altres planetes, benvinguda sigui.
I per acabar, una marejada de perdiu sobre la identitat, apa “Conec millor la vida de Frederic Mistral o de Pierre Benoit que la del meu avi rus”. "Tothom balla enmig de les seves identitats sense poder seguir sempre l’orquestra. D’on vinc? D’on sóc?”
Joan Daniel Bezsonoff
Els taxistes del tsar
Hi ha gent que aquestes preguntes se les planteja molt seriosament, ja des de molt aviat, de joves. El més normal, però, és que es presentin amb força quan hom s’acosta o passa la trentena, la quarantena, en tenir fills, en marxar a viure lluny de la pròpia terra, etc.
Hi ha circumstàncies personals que ajuden —o creiem que ajuden— a que les respostes siguin clares. N'hi ha d'altres on no ho són tant. Hi ha casos on coneixem molt bé les nostres barreges o pureses. Poden haver-n'hi altres on visquem la nostra identitat amb intensitat, des que som petits. N'hi ha uns tercers on ens l’amaguen o ens l’amaguem, per les raons més diverses. Al final, trobarem que la nostra identitat, si la sabem, ens omple d’orgull i la mostrem a tothora, o ens repugna i l'amaguem.
També hi ha identitats a la moda, que molen.
Podem abusar de la flexibilitat de la nostra identitat, forçar-la perque vagi cap aquí o cap allà. Però allò que som sempre ho serem. I la major part de nosaltres no som més que una barreja indestriable.
Per la nostra identitat serem atacats i alabats, i a nosaltres això ens comportarà un munt de problemes o d’avantatges, també depèn el cas. És un estigma o un premi que se’ns dóna abans de néixer, sense que l’hàgim demanat, sense que l’hàgim merescut. Hi ha qui diu, en contra d’això, que te l’has de guanyar; que amb haver nascut en un lloc, amb una certa herència identitària, no n’hi ha prou.
N’hi ha qui pensa que és una cosa que no té cap sentit i d’altres que sense ella no valem res.
Hi ha tants textos i teories en contra com a favor seu.
La identitat de vegades és com un sostre amorós, que ens protegeix quan ens sentim perduts. D’altres és una nosa que no ens deixa viure, un pes terrible damunt el pit que ens impedeix respirar, una àncora feixuguíssima que hem d’arrossegar lligada al peu.
L'identitat és allò per la qual alguns donen la vida. Però el més trist suposo que ha de ser donar-la per una altra que no és la teva, traint la que de debò ets.
La identitat és aquella cosa de la que alguns se'n fumen, superiors. La consideren una mentida, una mena de sarampió que es cura amb l'edat. Però també és allò que uns altres aprenen a valorar a mida que es fan grans i consideren que la desidia de descuidar-la és, sí, també, una mena de sarampió que es cura amb l'edat.
La identitat és allò que ens pot tenir a tots discutint fins l'últim dels dies, mentre uns la consideraran la discusió suprema i els altres la més inútil.
Sigui com sigui, jo sí que sé que en penso i en quina d'aquestes frase m'hi sento identificat del tot, força, una mica o gens.
Un retrat meu. Aquest és l'aspecte que tinc abans d'afaitar-me i enfrontar-me a un dia tan dur com el que descric aquí sota
