Les conviccions, aquella nosa... necessària?

Sé que les conviccions que encara em convencen no sempre resulten convincents als altres.

Suposo que tenir conviccions implica, d'alguna manera, una certa mandra mental. O com a mínim impaciència, urgència, necessitat (depèn el cas) per començar a treballar. Cal posseir una idea de base per iniciar un projecte. El savi, diuen, busca sempre, però. Aleshores, què passa? que el savi no pren mai cap decisió, no incia cap projecte, no se la juga mai?

Si mai no ens féssim la il·lusió d'haver trobat alguna cosa que valgui la pena, no faríem res. Sempre es presenta aquell moment en el qual ens convencem que hem trobat la nostra parella ideal, la nostra feina ideal, els estudis ideals, el nostre ideal polític, quin serà el nostre estil musical favorit i quina acció o pensament sempre ens semblarà moralment accepetable o reprovable sota cap concepte o cincumstància. Sense establir un convenciment ferm, no ens casaríem, no treballaríem, no estudiaríem, no votaríem (o no votaríem com a rebot!) no llegiríem ni escoltaríem música ni actuaríem ni prendríem cap decissió. O al revés, actuaríem com una fulla que es deixa endur pel vent i un dia faríem una cosa i el següent la contrària, segons ens petés. Aquestes dues possibilitats han de resultar una mica plausibles, també, imagino. No ho sé. Jo mateix he passat temporades en les que m'implicava en qualsevol causa i altres en les que em deixava dominar per l'apatia o tot se me'n fotia.

El que és segur és que cada cop que adquirim una convicció, davant nostre surt algú que s'emporta la contrària. I així ens trobem que hi ha qui creu en déu i qui no, qui creu en un déu diferent, qui dubta i qui no ho fa mai; qui creu que la solució pel país és la guerra i els altres que la pau, la independència o la sumisió, la col·laboració en un projecte comú o l'anar pel nostre compte o, directament, l'anarquia pura i dura; viure sol o acompanyat; robar si es té gana o no fer-ho mai, de cap manera; l'eutanàsia o no; prohibir això i permetre allò o just a l'inrevès... Sempre hi ha algú, una bona persona (millor que nosaltres i tot, potser... sempre empro aquesta fòrmula pel que pugui ser) que fa, que pensa el contrari, que té una convicció radicalment enemiga a la que ens serveix de brúixola per tirar cap el nord. Cap el que creiem que marca el nord, és clar...

Les conviccions acostumen a tenir molt bona premsa. Se les considera un valor necessari. Jo mateix voto el partit que els dóna suport. Però també, segons com es mirin, poden esdevenir la ruïna de la veritat, una cotilla que asfixia la reflexió.

Hi ha qui es vanta de no tenir-ne cap i sentir-se lliure de tot lligam intel·lectual. Acostuma a ser gent que per qüestions biològiques, traumes d'infància, amorosos, pura mandra vital o qualsevol altra raó, només se sent feliç en el desarrelament cap a tota llei fonamental, tota ideologia, tot company de viatge. Després hi ha els qui les té molt fortes i les manté amb una inflexibilitat granítica. Pobre de tu que miris de qüestionar ni un mil·límetre de la seva convicció! Per l'entremig hi balla tota la gama de grisos, és clar. Tots hem trobat individus que abracen aquests dos extrems. Alguns d'ells mostren un grau de superioritat, una fatxenderia que m'incomoda enormement. Els uns vanitosos de les seves conviccions perfectes i els altres (que d'alguna manera, des de la mateixa negació, viuen atrapats dins una convicció fortíssima) per la seva supòsada manca d'elles, que a esperit lliure no els guanya ningú. La resta del món semblem idiotes als seus ulls, una colla d'equivocats que viurem per sempre dins la cova del coi de Plató (ja us puc confessar que la meva cova particular, les sessions d'ombres xinesques que s'hi fan són fantàstiques!!).

Sense conviccions no ens movem de lloc, no fem res. Ara... cal? Jo no ho sé. Com a mínim, m'arrisco a creure que no en tots els casos. En aquest sentit, jo, personalment (encara que pel fet no té cap interès) vaig fent el que puc, el que sé, i ara em bellugo, ara no, ara aposto, ara no m'ho facis fer mi dir que no en tinc ni idea; ara peco de massa prudent, ara de bocamoll... Suposo que més o menys com tothom. Evidentment que qui té les conviccions més fortes és qui, per bé o per mal, mou el món, qui el fa avançar o el porta a la destrucció. Per contra, la manca de conviccions ens pot dur tant a formar part del ramat com justament el contrari, esdevenir un outsider complet, un pòtol, un deslligat de tot. No imagino un desconvençut muntant un partit polític, una nova religió o, a més petita escala, muntant un negoci o declarant amor etern a algú en concret, obviant la resta de milions de possibles mitges taronges que s'escampillen pel món.

Quina cosa les conviccions... Quant de perill, quanta fascinació amaguen! Oh Déu, lliure'ns de les conviccions i, al mateix temps, fes que no ens en manquin mai! Com t'ho faràs? ah, no ho sé, tu ets Déu, no jo, i tu ho pots tot. Ja t'espabilaràs, noi. I quan trobis la solució, envía'm l'arcàngel Sant Gabriel i m'ho expliques. Si ho fas, prometo escriure un post. Gràcies maco. Amb els tsunamis que muntes sé que això que demano et resultarà bufar i fer ampolles.

Bon diumenge!

El redactor (conte desmoralitzant)

El Redactor

Fa uns anys va estar força de moda. Va arribar a obtenir un Nobel de literatura i tot. Es va perpetrar una adaptació cinematogràfica no massa bona --aquella prosa exacta no es podia traslladar a la pantalla-- del seu títol més emblemàtic. La seva presència animava els programes televisius més ensopits. Se'l va estimar, odiar, citar i envejar com només passa amb als grans escriptors.

Del que va guanyar amb els premis ja fa anys que no li queda un ral. A més, ara es porten altres coses, es reivindiquen altres clàssics. El seu retrat no diu res als joves i els més grans estan per altres històries. L'oblit general fa temps que ha deixat de neguitejar-lo, però. Les urgències s'han rellevat. Necessita diners. La supervivència no pot malbaratar temps i energies en les petites vanitats.

Ha trobat feina en una agència immobiliaria. Redacta els petits anuncis de 200 paraules que descriuen els distints immobles: si són apartaments, cases individuals, duplex, magatzems... si es troben a la ciutat, al camp, vora el mar... quans metres quadrats tenen, les habitacions que hi ha... si ofereixen terrasses, jardí, piscina... Li costa molt. Per més que s'esforci no se n'acaba de sortir i el seu cap no n'està gens satisfet:

--Els anuncis no s'entenen! Quina redacció més dolenta! Això em passa per agafar gent que no sap escriure...

El vell premi Nobel és conscient de que el seu cap té raó. Flirtreja amb la idea del suïcidi, però no la tirarà endavant perquè sap que es moriria.

Relat homenatge a Iuri Gagarin

Aquests dies es commemoren els 50 anys del primer vol estratosfèric, a càrrec del soviètic Iuri Gagarin. M'afegeixo a l'homenatge, penjant el conte Sputnik 3.5, inclós dins d'Èquili qua!, recull d'històries breus, editat per La Olla Expréss (mai és tard per fer un xic de propaganda, he, he). De fet, al meu relat, en Iuri no hi surt massa ben parat. Ell, des de la seva càpsula eterna, sap que no hi ha cap mala intenció per part meva, que a mi no m'ha fet res. El comandant Dimitri, però, crec que no deu compartir la mateixa opinió...

Sputnik 3.5

Avui, 3 de setembre de 1960, el Comandant Dmitri, a bord de la minúscula càpsula espacial soviètica Sputnik 3.5, s'ha convertit en el primer home enviat a l’espai.

Tot just quan es troba fent números, calculant quins deutes pagarà primer amb els rubles que cobri per la missió, rep la primera senyal de la base a la Terra. Les paraules del camarada General Petrov li arriben través l’altaveu enxubat al petit espai que té enmig les dues cames. Les ones sonores fan vibrar les membranes del primitiu artefacte i, de passada, tota la part baixa del cos del cosmonauta. La robòtica veu del camarada Petrov li comunica que li sap greu de fer-li saber que no podrà tornar a la Terra, tal com li havien assegurat abans d’enlairar-se: La tecnologia, de moment, encara no ho permet. Demana disculpes per no haver-lo informat abans. Li exigeix, però, que entengui que, si hagués sabut com anirien les coses, potser no s’hauria apuntat a la missió amb tanta alegria.

El comandant Dmitri fa que sí amb el cap, comprensiu, dins el centímetre i mig escàs d’espai que té per bellugar el casc. La coïssor que sent a les cuixes i a tota la zona reproductora s'aguditza per segons però, dins el reduidíssim habitacle de la nau, no pot canviar de postura, ni gratar-se.

El camarada Petrov li aconsella que es vagi fent a la idea de que el seu nom no el coneixerà ningú, ni passarà a la història. A la pàtria no li interessa fer publicitat dels fracassos: els espies continuen escampant rumors sobre que els americans encara no es troben preparats per enviar ningú a l’espai. Mai no se sap, però, quan es poden espavilar. Per animar-lo, brama que el seu sacrifici tampoc ha estat estèril del tot: amb el seguiment del vol de la nau que han ralitzat els tècnics, ja s'han detectat les millores que cal portar a terme per retornar un home a la terra, sa i estalvi. Segur que l’any que ve això ja serà possible i el camarada Iuri podria ser l’astronauta escollit.

Això últim li fa tan mal com una coça al fetge. Coneix molt bé en Iuri i sap que donar-li aquest honor a ell suposa un disbarat tan gran com un gulag de pagès, perquè és un més burro que una sabata.

Finalment, com per treure ferro a la mala noticia, el camarada Petrov juga amb una mica de brometa fàcil. Li diu que ara podrà acompanyar la gosseta Laika, la mòmia de la qual encara deu de tombar, tota deshidratada, ben a prop seu.

Mentre el comandant Dmitri encara se’n fa creus —és un dir, perquè amb prou feines pot bellugar els dits— de la porcada de que el pallús d’en Iuri li arrabassi el lloc als llibres d’història, el camarada Petrov dóna, pietosament, pas a la Sònia, la seva estimada esposa, que vol enviar-li unes paraules.

La seva veu, igual de metàl·lica que la del general, més emotiva però, li jura, tota tremolosa, que mai l’oblidarà. Per tranquil·litzar-lo, afegeix que no pateixi per ella, que no estarà sola: tan aviat s'acabi la secreta cerimònia que faran a la base, demà mateix, en honor seu, se n’anirà a viure amb el seu germà Nikolai, amb qui es casarà. Li promet que prendrà cura dels diners que li otorgarà l’estat, com a viuda d’heroi secret, i que tant en Nikolai com ella ja han pagat el primer termini de la hipoteca d’una bonica datxa que han comprat a prop de Minsk.

L’adéu emocionat de la Sònia —gairebé plorant— deixa al comandant Dmitri molt tou. Per més voltes que li dóna, encara el sorprèn que el tanoca d’en Nikolai sigui, després de tot, tan espavilat. No s'hauria jugat mai ni un kopek per ell, aquell patata als escacs...

Sobtadament, es desvetlla de les seves cabòries en sentir unes veus que semblen mantenir una conversa animada, amanida, de tant en tant, amb alguna rialla, com si algú expliqués un acudit: la Sònia s’ha oblidat de tancar la connexió amb la base soviètica. Ara, per l’altaveu pessigollaire li arriben els comentaris dels operaris i tècnics que hi ha a la base de la Terra.

Sense acabar d’entendre el per què, la hipòtesi d'haver estat fent el préssec se li torna cada cop més diàfana, fins al punt que nota com se li entafora un nus al coll de la ràbia que li puja de l’estómac. Voldria venjar-se —encara no sap de què, ni contra qui—, d’alguna manera. Se li acut que podria cantar l’himne prohibit d’Ucraïna —après en un curset d’espionatge que va fer a Kíev— i, dit i fet, s’hi llença a tot drap.

La petita gran venjança del comandant Dmitri plana per les ones de l’espai fins a arribar a la base. Tot just llavors, hora del vodka de la tarda, tothom se n'ha anat al bar. En Piotr és el darrer a sortir. Tanca tots els llums —cal estalviar— menys els del laboratori, perquè a dins hi ha l'abstemi d'en Boris, que sempre s’hi queda, per jugar amb les ratetes blanques. Els esgarips en l'ucraïnès cafre del comandant Dmitri, que fins ara s’escampaven triomfants per tota la sala, emmudeixen quan en Piotr fa el darrer clic.
La rateta més petita deixa de ballar i s’amaga en un racó, en senyal de respecte.

Una aranya al cafè

Una aranya s'acaba de sacrificar, escaldant-se dins la meva tassa de cafè: ha baixat del sostre, penjada d'un filet, fins patir aquest final desgraciat. L'incident, que a mi m'ha obligat a passar per l'enuig de canviar de tassa i preparar-me un cafè nou, li ha costat la vida. Pobreta. Quin desequilibri d'infortunis!

A nivell humà, un gag simpàtic. A nivell de l'aranya, una tragèdia completa. Una caiguda de cul per a mi, tot un sepeli per a la seva família. Ella per a mi representa una insignificància dins l'estadística de la meva vida, la sort d'un anònim aturat per a un brooker de Wall Street. Per a ella jo represento el responsable de l'infern que ha acabat amb tot el que tenia.

Ara li dono la possibilitat de protagonitzar aquest post. Amb l'excusa de retre-li homenatge, empraré aquest lícit reclam amb la voluntat de provocar alguna reacció, postiva o negativa, que el meu ego saludarà amb alegria. Sobretot si té moltes lectures. Res que no faci ningú que publica alguna cosa: no invento la humanitat, aquí. L'aranya, però, també trobarà lícit recordar la meva meva ascendència, venjativa, des d'allà on sigui.

Perdona i gràcies, aranyeta.

Utilitats accidentals

Malgrat el que diu el text, no oblidem que la felicitat ens ha regalat un art bellíssim, també.

Si mai no ens enamoréssim de qui no ens convè, o a qui no li convenim no ho fes de nosaltres; si mai no provoquèssim i ens provoquessin unes destrosses que et deceben de tu mateix, dels altres i de la vida (com en un ping-pong amb una pilota de nitroglicerina sentimental, a on ara et quedes amb cara de tonto tu, ara jo) de sobte desapareixeria tanta literatura, tant de cinema, cançons, òperes... que el buit que quedaria al lloc que ocupaven seria tan gran com el que sentim quan tot s'ensorra.

Hi ha, també, qui no s'equivoca gaire. Quan aquesta sort la viu bona gent, persones que admiro i estimo, sóc feliç. No sento cap enveja i el seu somriure se m'encomana. Ara, els qui a sobre aprofiten per donar-te la lliçoneta, diguem, breument, i amb tota la suavitat possible que, hum... ja no me'n provoquen tanta de simpatia. Amb tot, no els desitjo segons quins mals d'amor. Això no se li desitja a ningú. Ni a Berlusconi.

De tota manera, penseu-hi en el que he dit abans. Si entre els humans tot fos com una bassa d'oli, quina pèrdua de patrimoni artístic no patiríem! De tota manera, els qui ho fan tot bé, tampoc s'han d'angoixar perquè es produeixi aquest possible empobriment. Aquí estem els especialistes en procurar tema de sobres, per evitar la desaparició de les cançons. La cosa funciona, de fet, igual que en la societat de la oferta i la demanda. Així com cal que hi hagi assassins sofisticats perquè Colombo es motivi per exercir la seva feina, cal personal que se la foti amb el cor perquè els poetes tinguin un motiu contundent per posar en solfa. Una simbiosi total.

No caiguem en el cinisme, ara, de començar a demanar subvencions. Si jo fos dels que no l'espífio mai, m'alçaria el primer a protestar en contra de pagar aquest impost. I si a més a mi no m'agradés ni la literatura, ni el cinema, ni la música ni res de tot això, quina gràcia! No, no. No ens posem medalles. Una mica de decència per ambdues parts, si us plau. Aquí cadascú aporta a la societat el que li pertoca, el que pot, el que sap. Tots, tots, tots. Des de l'obrer eficient fins el psicòpata dels anònims, des de la presidenta d'Alemanya fins al fogoner de Burkina Fasso, des del cuiner que omple el plat fins el comensal que se'l cruspeix, i els amics dels uns i dels altres. Tots tenim un motiu, per incomprensible que sembli.

No miro de justificar el que és injustificable: la injustícia, injustícia és. Passa, però, que es produixen unes utilitats accidentals. Maleïda la gràcia ens fan quan, de moment, les patim en primera persona, és clar. Malgrat tot, proposo tenir paciència. Ja ens arribaran els fruits a travès de l'art popular, si sobrevivim a la garrotada.

No val a patir. Mai no moriran les cançons. I si moren, tranquils, algú ja s'inventà una cosa pitjor.

El fabricant de suïcides

El fabricant de suïcides

(un conte inspirat per un relat de Carolina)

L'escriptor de contes té un truc per no haver-se de matar quan se sent vençut per la desesperació: s'inventa personatges que, al final de cada història, se suïciden. Amb aquest sistema ja n'ha matat uns quants. Cada suïcida de ficció equival a un moment d'angoixa insuportable, viscut a la vida real, superat. No n'ha volgut fer mai el recompte perquè sap que s'esgarrifaria.

Fa poc, però, que aquesta solució se li ha anat girant en contra. Moltes nits, quan dorm, els morts de paper tornen a la vida. Aleshores, l'autor es desperta esgarrifat. S'alça del llit i corre a refer tots els contes, a matar tots aquells energúmens de nou, per tornar-los al seu estat anterior. No para fins que no en deixa cap. Ni un!

Ningú es pot arribar a fer a la idea de la feinada que tot això li comporta. No es tracta d'un copy and paste d'un borrador original i au! enllestir-ho en una breu estoneta. Els morts ressuciten i s'entesten a acabar les seves històries amb finals feliços: l'amor d'en John torna i els dos viuen enamorats, plegats i replegats, tota la vida; la Jennifer troba el seu gosset; la Marieta aprova totes les assignatures i, enlloc de saltar des d'un cinquè pis al buit del pati de l'escola, mostra les notes triomfants als seus pares que li regalen la Wi, aquella, promesa... i així anar fent, fins que tots, tots, tots ells assoleixen el seu objectiu dins el conte que els ha tocat representar.

L'escriptor sap molt bé que si no ho retoca tot abans que obrin les botigues de llibres, tots els seus volums publicats, venuts, arxivats a llibreries públiques i privades, tots els exemplars de totes les edicions, perdran la gràcia, el seu toc personal que tant d'èxit li ha donat. I el pitjor de tot: sap que no tindrà més remei que matar-se.

Si una nit qualsevol passeu per davant de casa seva i veieu la llum del seu despatx encesa, no el molesteu si us plau. No oblideu el que us he dit. Deixeu-lo treballar. És una qüestió de vida o mort.

L'illa que no és

Després del soroll ve el silenci. Prendre un temps per pensar i aprendre a mirar les coses d'una manera diferent. Sinó, no podrem avançar i fer net.

La imatge de dalt està presa en un solar descampat amb palmeres, fa una setmana, a Torroella de Montgrí. Pel voltant era ple de cases, de vida urbana. Així, però, si no es veu el terra sembla una illa perduda enmig del Pacífic. Les coses semblen altres coses segons les mirem. Això ho sap tothom, però tots ho oblidem mentre ho fem.

Canviar la perspectiva. De tant en tant cal. Ara per ocultar la brutícia, ara per justament el contrari. Per descansar, per treballar. Bon dia a tothom.

Cuideu el vostre enemic

Divertida portada del llibre L'Enemic de Davide Cali i Serge Bloch

Ahir vaig estar pensant (no sento els aplaudiments). Vaig arribar a elaborar un concepte moral (jo??) que no tinc ni idea fins a quin punt en té algun de valor moral. Però bé, una mica per mirar d'estar la moda de la pontificació a tort i a dret (Florenci, ho dius com si tu no ho haguessis fet mai, tu també. Quines penques...) em va encuriosir fer la prova. Va, prou preàmbuls, que tinc feina. Som-hi (ho posarem en un coloret d'aquells que fan que sembli que el que es diu és més solemne):

Si no pots vèncer el teu enemic, uneix-t'hi. Molt bé. Però, i si ell refusa la proposta? Aleshores, millor cercar-ne un de nou: mai és tard per complicar-se la vida...

Té el seu punt masoquista, ho admeto. L'enemic en qüestió, segons com, i si a ell li va bé (en això, cal que us poseu d'acord, imagino), entre putada i putada, te'l pots anar follant. I així, mira, com a mínim podeu aprofitar el temps. Penseu que n'hi ha alguns d'una persistència admirable. Podrien fer anuncis de sabó Micolor: els colors no se'ls esborren encara que els sotmetis a un fotimer de rentades. Si t'ha tocat un d'aquests, i a més està bo/bona, quins ganes de gastar totes les energies a fotre! Posats a fotre, fotem, però fotem bé. No fotem!

Ahir, sense anar més lluny, vaig cometre la baixesa, la debilitat (no per humana, menys lamentable, que diu molt poc a favor meu) de mal parlar no només del meu enemic, sinó de gent contaminada per ell, mentre jo mirava de salvar els últims mobles, penjant-me les darreres medalles que trobava pels calaixos, perquè es veiès ben clar que estava carregat de motius. Ai, amic meu, que patètic. I pel damunt de tot, què poc intel·ligent. No res home, aprofitem el que la vida ens ofereix i col·laborem a que aquesta sigui rica i plena. I així, entre tots, anirem fent un món més bonic, normal i "maco", com deia el gran Ovidi Montllor al final de La fera ferotge:

I gràcies a la força

no ha passat res de nou,

tot és normal i "maco"

i el poble resta en pau. Au!

Bon dia i sigueu feliços. I si us plau, cuideu el vostre enemic. Regaleu-li una rosa i un llibre per Sant Jordi. Si encara no teniu una pantalla plana, dipositeu un retrat seu damunt el televisor. Copuleu-lo des de tots els àngles, per totes les habitacions de la casa. En fi, eduqueu els vostres fills en el que és correcte i no els ompliu el cap de bajanades. Adèu!

Una escena memorable de Buster Keaton

Mort, pujada al cel, caiguda a l'infern... i resurrecció

Final del curt The Haunted House (La casa encantada) de Buster Keaton (1921).

He tingut aquesta escena, fins la baixada a l'infern, tota l'estona dins el cap aquests dies. M'obsessionava en com el personatge interpretat per l'amic Buster anava d'una banda a l'altra, com una pilota, sense entendre res del que passa en cap moment. Pensava en muntar aquesta seqüència fins just quan apareix en Pere Botero. No recordava, però, la resurrecció. Al final he decidit tallar el fragment fins el THE END, quan el protagonista torna a la vida. En realitat, mai ha mort i l'amor i la diversió (amb algun accident còmic pel mig, com si no) l'esperen. No és meravellós?

Amics, potser no esteu al cel. Potser mai entendreu res del que us ha passat pel mig, com és que un dia éreu a dalt de tot i després, de cop i volta, pam! a baix, al cul del món. Reconec que la temptació de maleir-ho tot pren la seva força. Però, al capdavall, esteu vius i heu viscut una experiència increïble per agrair a la vida. Avui jo em quedo amb l'agraïment per haver-hi estat al cel, que voleu que us digui. Que ara simplement toca viure, amb els peus a terra, sense ales? Perfecte. Al cap i a la fi, no tothom ho pot dir que ha pogut volar, pujar tan amunt. No sempre he estat tan lúcid, això és cert, sobretot durant els moments que em venia aquell dimoniet (que sembla sortit d'un film de Meliès) a punxar-te elpel darrere. Ajuda mirar el film fins el final. Tot es torna molt més positiu: el que durant uns moments, dins nostre, s'arrossegava en un fangar de retrets, de sobte ens adonem que es converteixen en una univers infinit de "gràcies!"

Si no enteneu els altres, no us hi escarrasseu. Tal dia farà un any. Si no us entenen a vosaltres, doncs tambè. Aprofiteu la vida tal com sou. Eviteu que us idealitzin gaire. Assumiu que, inevitablement, decebreu. Si teniu la oportunitat d'esmenar un error, aprofiteu-ho. Si no, mala sort. I, com ja us dit, viviu! A la mostra manera, allò del My Way del Frank Sinatra. I com que els altres també el tenen el seu de My Way, doncs paciència quan us toca a vosaltres patir-ne un de diferent. Un dia tu, un dia jo... Ja ho dic, passo de rancúnies. Em vull quedar amb el bon record del cel. M'agradava, tu, allò d'anar saludant angelets. Doncs ja està, noi. Què més vols?

Bon dia gent. I, no em cansaré d'insistir, viviu! Thank you, Mister Keaton.

Maite González seleccionada pel concurs de fotografia Mirades amb la seva sèrie fotogràfica "Soy él... soy yo... soy ella"

Una dels autoretrats que formen part de l'exposició Soy él... soy yo... soy ella de Maite González

La fotògrafa sitgetana Maite González acaba de ser seleccionada per tenir una exposició pròpia a través de la convocatòria Mirades en el II Festival de Fotografia de Torroella de Montgrí, organitzat per Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí, amb la seva sèrie de fotografies titulada Soy él... soy yo... soy ella... El concurs té caràcter bianual. S’alterna amb les beques que també atorguen als millors projectes fotogràfics. Si en la primera edició el tema proposat per participar al festival era el silenci, enguany ha estat el binomi Ell/ Ella, una proposta que s’ha concretat en cinc exposicions de cinc autors que es podran visitar al llarg de tot el mes d’abril a diferents espais de Torroella de Montgrí i de L’Estartit.

Soy él... soy yo... soy ella... és, en paraules de la pròpia Maite “el plantejament d’un procés identitari, d’un construir i de-construir en relació al gènere, expressat a través d’autoretrats. És una posta en escena quotidiana i desdibuixada sobre el fet masculí i el femení, un jugar a ser i no ser, a semblar i no semblar, a voler i no voler. És el procés d’un canvi, d’un canvi individual i social que ve marcat pel caràcter ambigu i transitori de la identitat, del gènere i del ser/estar.” En un intent d’explicar, de respondre quan se li pregunta, el que ella mateixa considera que no es pot, que no sap explicar amb paraules. Al capdavall, ella sempre acaba insistint, entre modesta i aclaparada, que “en el fons espero que les fotos s’expliquin per elles mateixes”. No pateixis, Maite. Respira tranquil·la. Et puc assegurar que sí, que les teves fotografies s’expliquen per elles mateixes amb una eloqüència diàfana.

Els qui tenim la sort de conèixer aquesta fotògrafa, posseïdora d’una mirada molt personal, alhora espontània i reflexiva, no ens sorprenem en absolut d’aquest merescudíssim èxit. Ja fa molt de temps que pul·lula pels carrers del nostre poble capturant fragments de la realitat que ens envolta amb el seu estil únic. Sense anar més lluny, ja vaig incloure una de les seves imatges al meu blog,http://florencisalesaspla.blogspot.com/search/label/Maite%20Gonz%C3%A1lez que per mi captura quelcom que, per desgràcia, certa acció criminal perpetrada pel nostre ajuntament ha desdibuixat per sempre.

Incloc aquí sota mateix, però, Detrás de un dia gris, una altra que, sense tenir res a veure amb les que podreu trobar a l’exposició, resulta molt més propera al seu estil particular.

DETRÁS DE UN DIA GRIS Maite diu: "se sol associar un bell i acolorit a un dia asolellat. Jo cercava el color i la bellesa i tambè solia fotografiar dies amb sol, però aquell dia gris, de núvols carregats, em va portar a cercar la bellesa i el color en aquell instant i en aquell lloc, em va portar a cercar el que hi havia rere d'un dia gris, deixant a un costat les nocies preconcebudes sobre el que és bell. Així vaig trobar un nou color del Mediterrani i tenir una altra visió dels dies grisos."

Maite González va estudiar sociologia a la seva Venzuela natal. Interessada pel món de la imatge, va començar els seus estudis de fotografia al Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), on encara hi realitza cursos d’especialització. Ha participat en diverses exposicions col·lectives: a l’IEFC, a a sala del Foment de les Arts i del Disseny (FAD), al Sony World Photography Award (Cannes) al Visa OFF de Perpinyà i a la Tretzena mostra d’Art Jove d’Horta-Guinardó: Stripart, entre altres.

Maite González, en un moment de la presentació de la seva exposició

Pels qui estiguin interessats en visitar aquesta interessant exposició, us haureu d’adreçar a l’edifici del Consell Municipal de l’Estartit, carrer del Port, 25. Els telèfon és el 972.75.25.33, el número de fax el 972.75.25.15 i l’adreça electrònica consell@estartit.org. L’exposició va ser inaugurada el passat divendres 1 d’abril i es mantindrà oberta fins el 28 del mateix mes. Els horaris varien molt segons el dia. Recomanem trucar o demanar informació per escrit a l’adreça electrònica esmentada.

Felicitats, Maite!