Una exposició que cal veure "Literatures a l'exili: Retorn a Catalunya"

La meva bona amiga Helena Bonals em va convidar a visitar l’exposició “Literatures a l’exili: Retorn a Catalunya”, que del 21 de maig al 21 de juny s’està al Palau Moja, a Barcelona. Aprofitant que a la tarda del divendres tots dos teníem un parell o tres d’hores lliures, vam fer un cop de cap per anar a veure-la. Ja us dic ara que val la pena que us hi acosteu.

Copio del paper que donen a l’entrada:

“L’any 2009 es commemoren els setanta anys de la caiguda de Catalunya i de l’inici de l’exili que va dur milers de catalans a refer la seva vida a diferents països d’Europa i d’Amèrica.L’exposició Literatures de l’exili aporta una nova perspectiva sobre aquest fet històric. Després de presentar-se, l’any 2005, al CCCB, es va poder visitar, en diferents versions, a Buenos Aires, Santiago de Xile, Mèxic DF i Santo Domingo.Ara torna a Barcelona amb aportacions americanes que en subratllen l’esperit original: la voluntat de mostrar l’exili català de 1939 com una experiència múltiple, a partir dels testimonis dels escriptors i dels records de les famílies.”

Liquidem, d’entrada, qualsevol expectativa d’excessos estètics: l’exposició en si defuig l’espectacularitat. La seva modèstia i austeritat és completa. En un espai no massa gran —la sala del Palau Moja no és el CCCB, certament, però tampoc cal—, el visitant es passeja per tot un seguit d’objectes personals que pertanyien als escriptors i intel·lectuals exiliats, exposats estratègicament dins unes caixes de fusta; vitrines on hi ha tot de llibres en català, escrits per aquells i, per circumstàncies òbvies, publicats a l’estranger; fotografies de les figures més rellevants o famoses, així com frases i fragments de les seves obres penjats a les parets i, per arrodonir-ho tot, algun element extra com, per exemple, un particular joc de taula antifeixista. A part d’algun altre element que segur que oblido, hi ha també la saleta amb el vídeo de rigor on es mostren imatges dels països d’acollida, amb mostres del seu aspecte actual, i entrevistes amb descendents de les víctimes d’aquell crim històric. Cal no oblidar el mapamundi de l’entrada, on podem ressseguir a quin país es va refugiar cada exiliat, i l’expositor amb postals gratuïtes que recullen algunes de les seves frases, totes elles al·lusives directa o indirectament al drama viscut.

Pompeu Fabra

Així descrit, d’aquesta manera tan sumaria i freda, podria semblar que l’exposició resulta força previsible. I és clar que ho és, com no podria ser d’una altra manera. Però això no representa un defecte de l’exposició, sinó un defecte de la història en si. Segur que es podria haver realitzat de mil i una maneres diferents, amb interactivitats d’aquestes que tan agraden avui, amb tot d’espurnes de colors, però crec que aquesta faramalla no ajudaria gaire a transmetre el sentit principal al visitant. Al menys a mi. Amb el que s’hi veu i es sobreentén n’hi ha prou com per sortir reflexionant sobre aquest tema, si és que no ho havíeu fet mai. A aquest, per moltes voltes que li donem, sempre n’hi quedaran per donar.

Què en puc dir jo d’aquest desgraciat assumpte? Ben poca cosa nova, sinó res. Ja dic que, per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat, els fets parlen per si mateixos. ¿És que encara hi pot haver algú amb dos dits de front que no s’adoni que el que va passar en aquest país fou una aniquilació, un arrasament total, de la nostra cultura, la nostra llengua, del nostre esperit? ¿És que encara hi pot haver algú amb la santa barra de negar que això no va passar mai o, com a concessió, en menor mesura de com comenten els perdedors? No cal anar a aquesta exposició perquè ens adonem, evidentment. Però per si encara queda algú tan sòmines que no en sigui conscient, que corri a veure-la o que s’ho faci mirar.

Catalunya era abans de la guerra un país encara més petit del que és ara, pràcticament amb la meitat de la població actual. Però l’activitat intel·lectual, política i lúdica es combinava en un còctel explosiu com n’hi ha hagut pocs. No vull desmerèixer el que hi ha avui, ni molt menys, que suposaria el recurs fàcil. Però si bé és cert que en algunes coses estem millor en d’altres no, en absolut. Si ara encara en queda alguna de bona que reculli l'herència directe de tot el bo i millor d’aquell passat, escapçat artificialment en sec, és per pur miracle. Bé, un miracle amb molta feina darrere, siguem justos, que aquí no ens han regalat mai res.

Abans de continuar, us convido a fer una ullada a la llista que he confeccionat (m’ha portat una mica de feina, d’aquí que hagi trigat una mica a acabar aquesta entrada), composada a partir de la fotografia que vaig treure, mig d’amagat, del mapamundi esmentat abans.

El mapamundi en qüestió, tal com el podeu veure a la imatge, conté els noms dels exiliats disposats dins uns cartellets blancs, de manera que cada cartellet s'hi troba al damunt o connectat amb una fletxeta (hi ha llistes immenses i països minúsculs) amb el lloc d’acollida corresponent. L’efecte que produeix de veure tants noms aclapara i deprimeix.

De tota manera, aquí es troba el seu punt de truc estratègic per a fer-ho un pelet més gros: hi ha noms que es repeteixen fins a sis vegades, depenent del nomadisme de la vida de cada exiliat. En aquest sentit, la Teresa Pàmies, per exemple, es devia fer un fart de fer les maletes i d’aprendre llengües, pobra dona. No me n’he pogut estar de fer un cop d’ull a la biografia del campió de tots, l’escriptor i polític Josep Maria Poblet, de qui el mapa diu que es va exhiliar a França, Mèxic, Cuba, Colòmbia, Perú, Brasil, Guatemala, Costa Rica i El Salvador. En realitat només —és un dir—, per qüestions polítiques va marxar a França, Xile i Mèxic i després va tornar a Barcelona el 1948, on ja s’hi va quedar definitivament. Als altres països hi va viure de jove, perquè l’home devia ser de natura aventurera o ves a saber quin altre motiu.

Mercé Rodoreda

He ordenat la llista per ordre alfabètic. Al costat de cada nom, entre parèntesi, hi podreu comprovar els països als quals cada exiliat va viure. Lògicament, per qüestions de temps, m’ha estat impossible que hi apareguin en el perfecte ordre d’estada, segons la biografia de cada exiliat. El que sí que he fet ha estat, en els casos dels qui, a més d’altres països, van passar per França, he posat aquest en primer lloc. Aquesta apareixia com la primera destinació on els refugiats acostumaven a anar, abans de fugir a d’altres de més llunyans: els nazis van començar a fer la guitza només un any després (aquella pobra gent no paraven de xafar merda, la veritat). Aquesta solució de compromís, si bé funciona com a generalitat, implica la comprovació de cada itinerari vital i en qualsevol cas no és pot seguir com a regla infalible.

Feu-li una ullada, si us plau, i després ja em direu que en penseu. Jo, al final també us diré la meva, que per alguna cosa aquest és el meu blog:

LLISTA DELS ESCRIPTORS EN CATALÀ EXILIATS


A

Francesc de Sales Aguiló (Col)
Màrius Aguilar (Fra)
Cristian Aguadé (Xil)
Jaume Aiguader i Miró (Mex)
Francesc Alcalà-Llorente (Mex)
Manuel Alcàntara Gusart (Fra, Mex)
Herminio Almendros (Fra, Cub)
Joaquim Amat-Piniella (Fra)
Claudi Ametlla (Fra)
Manuel Andújar (Mex)
Marcel·lí Antich (C. Ric)
Francesc Arnó (Arg)
Clementina Arderiu (Fra)
Victor Artís (Ven)
Avel·lí Artís-Gener (Tísner) (Fra, Mex)
Jordi Arquer (Mex)

Avel·lí Artís-Gener (Tísner)

B

Lluís Aymamí Baudina (Mex)
Joaquim Balcells (Sui)
Tomàs Bartolí (Can
Agustí Bartra (Fra, Mex, Cub, R. Dom)
Josep Maria Batista i Roca (Ang)
Jesús Maria Bellido (Fra)
Xavier Benguerel (Fra, Xil)
Aurora Bertrana (Sui)
Artur Bladé i Desumvila (Fra, Mex)
Pere Blasi (Fra)
Eduard Borràs (Arg)
Roc Boronat (Fra, Mex)
Pere Bosch Gimpera (Fra, Mex)
Enric Brufau (Fra)

Agustí Bartra

C

Just Cabot (Fra)
Agustí Cabruja (Mex)
Pere Calders (Fra, Mex)
Dolors Canals (USA, Cub, R. Dom)
Josep Canudas (Can)
Joaquim de Camps i Arboix (Fra, Arg)
Ferran Canyameres (Fra)
Josep Maria Capdevila (Fra, Col, Arg)
Carles Cardó (Sui)
Rossend Carrasco i Formiguera (Ven)
Josep Carner (Fra, Mex, Bel)
Josep Carner Ribalta (USA)
Ambrosi Carrion (Fra)
Otília Castellví (Ale, Ven)
Neus Català (Fra)
Joan Cid i Mulet (Mex)
Alexandre Cirici Pellicer (Fra)
Enric Cluselles (Fra)
Joan Coromines (Fra, USA, Arg)
Pere Coromines (Fra, Arg)
Júlia Coromines (Fra, Arg)
Josep Maria Corredor (Fra)
Bartomeu Costa-Amic (Mex)
Joan Cuatrecasas (Bol, Arg)
Ferran Cuito (Fra)

Joan Coromines

D

Alexandre Deulofeu (Fra)
Antoni Dot i Arxer (Mex, EU)
Manuel Duran (Mex, EU)
Estanislau Duran i Reynals (USA)
Francesc Duran i Reynals (USA)

Alexandre Deulofeu

E

Feliu Elias (Fra)
Jaume Elies (Ang)
Frederic Escofet (Bel)
Carles Esplà (Mex)
Tomas Espresate (Mex)
Claudi Esteve Fabregat (Mex)
Àngel Estivill (Fra, Mex)

Feliu Elias (autoretrat)

F

Pompeu Fabra (Fra)
Ramon Fabregat (Mex)
Enric P. Farràs (Mex)
Àngel Ferran (Fra)
Josep Ferrater Mora (Fra, USA, Xil)
Ramon Frontera (Mex)
Lluís Ferran de Pol (Mex)
Miquel Ferrer (Mex)
Pere Foix (Fra, Mex)
Jordi Folch i Pi (Fra, USA)
Núria Floch i Pi (Fra)
Manuel Fontdevila (Arg)
Carles Fontserè (Fra, Mex, USA)
Josep Forné Farreras (Cub, R. Dom)
Josep Maria Francès (Fra, Mex)

Josep Ferrater Mora

G

Raimon Galí (Fra, Mex)
Joan de Garganta (Col)
Sebastià Gasch (Fra)
Ventura Gassol (Sui)
Maria Gispert i Coll (Ven)
Emili Granier Barrera (Fra, Ven)
Pere Grases (Ven)
Jacint Grau (Arg)
Joan Grijalbo (Mex, (Mex)
Enric F. Gual (Mex)
Julià Gual (Fra)
Domènec Guansé (Xil)
Vicenç Guarner (Mex)
Ernest Guasp (Mex)

Maria Gisbert i Coll

H

Amadeu Hurtado (Fra)
Odó Hurtado (Fra, Mex)

Odó Hurtado

J

Miquel Joseph I Mayol (Col, Xil)
Cèsar-August Jordana (Fra, Xil, Arg)

Pompeu Fabra

L

Jordi Laríbal (Uru)
Roc Llop (Fra)
Rodolf Llorens i Jordana (Ven)
Antoni López Llausàs (Arg)

Antoni López Llausàs

M

Francesc Madrid (Arg)
Alfons Maseras (Fra)
Pere Matalonga (Mex)
Josep Maria Miquel i Vergés (Mex)
Carles Martí i Feced (Sui, Marr)
Joan Mascaró (Mex)
Pere Mas Parera (Arg)
Joan Merli (Fra, Arg)
Felip Mestre i Jou (Bra)
Jaume Miravitlles (USA)
Pere F. Miret (Mex)
Joan Moles i Ormella (Fra, Mex)
Narcís Molins i Fàbrega (Fra, Mex)
Lluís Montanyà (Fra, Sui)
Linus Moulines (Ale, Ven)
Anna Murià (Fra, Mex, Cub, R. Dom)
Josep Maria Murià (Fra)
Magi Murià (Mex)

Anna Murià

N

Josep Navarro Costabella (Fra)
Eduard Nicol (Mex)

Eduard Nicol

O

Lluís Nicolau d’Olwer (Fra, Mex)
Joan Oliver (Pere Quart) (Fra, Xil)

Joan Oliver (Pere Quart)

P

Pere Pagès i Elias (Victor Alba) (Fra, Mex, USA)
Jaume Pahissa (Arg)
Josep Palau i Fabre (Fra)
Teresa Pàmies (Fra, Mex, Cub, R. Dom, Txec, Iugo)
Francesc Parés (Cub)
Domènec Pellerola i Munné (Domènec de Bellmunt) (Fra)
Jordi Petit (Fra)
Antoni Peyrí (Mex)
Agustí Pi i Sunyer (Fra, Mex, Ven, Ang)
Carles Pi i Sunyer (Uru)
Santiago Pi i Sunyer (Bol)
Cèsar Pi Sunyer (Mex)
Núria Pi-Sunyer (Fra, Ven, Ang)
Dolors Piera (Xil)
Simó Piera (Fra, R. Dom, Ven)
Josep Pineda i Fargas (Cub)
Alexandre Plana (Fra)
Josep Maria Poblet (Fra, Mex, Cub, Col, Perú, Bra, Gua, C. Ric, El Sal)
Irene Polo (Arg)
Josep Pous i Pagès (Fra)
Joan Prat (Armand Obiols) (Fra, Sui)
Joan Puig i Ferrater (Fra)
Francesc Pujols (Fra)

Irene Polo i Buster Keaton a Sitges

Q

Josep Quero i Molares (Fra)

R

Carles Riba (Fra)
Josep Ribera i Salvana (Mex)
Vicenç Riera i Llorca (Mex, R. Dom)
Joan Rocamora (Ven, Arg)
Mercè Rodoreda (Fra, Sui)
Jaume Roig (Mex, R. Dom)
Joan Roura-Parella (Mex, USA)
Josep Roure-Torrent (Fra, Mex)
Josep Rovira Armengol (Uru)
Antoni Rovira i Virgili (Fra)
Marian Rubió i Tudurí (Fra)
Santiago Rubió i Tudurí (Fra)
Nicolau María Rubió i Tudurí (Fra)
Marian Rubla (Arg)
Estanislau Ruiz Ponseti (Mex)

Carles Riba

S

Emili Sabaté i Casals (Roc d’Almenara) (Mex)
Josep Maria de Sagarra (Fra)
Joan Salas (Mex)
Joan Sales (R. Dom)
Felip Salvador i Rosés (Mex)
Salvador Sarrà i Serravinyals (Xil)
Antoni Maria Sbert (Fra, Mex)
Alfons Serra i Baldó (Fra)
Jaume Serra i Hünter (Fra, Mex)
Manuel Serra i Moret (USA)
Felip de Solà i Cañizares (Fra)
Ferran Soldevila (Fra)
Joan Soler Pla (Col)
Josep Soler Vidal (Mex)
Martí Soler i Vinyes (Mex)
Ramon Sugranyes i de Franch (Sui)

Josep Maria de Segarra

T

Alexandre Tarragó (Xil)
Rafael Tasis (Fra)
Joan Tomàs i Parés (Fra)
Jaume Torrades (Mex)
Humbert Torres (Fra)
Joan Torrés (Mex)
Abelard Tona i Nadalmal (Mex)
Francesc Trabal (Fra, Xil)
Josep Trueta (Ang)
Antoni Trias Pujol (Col)
Joaquim Trias Pujol (Col)

Francesc Trabal

V

Manuel Valldeperes (R. Dom)
August Vidal (URSS)
Emili Vigo (Fra)
Pau Vila (Fra, Col)
Ramon Vinyes (Fra, Col)
Pere Vives (Fra)

Pau Vila


X

Eugeni Xammar (Fra, Sui)
Antoni Xirau (Fra, Mex)
Joaquim Xirau (Fra, Mex)
Ramon Xirau (Fra, Mex)
Joan Baptista Xuriguera (Fra)
Ramon Xuriguera (Fra)

Ramon Franco

Observacions:

La llista la formen 204 noms —ho heu llegit bé: 204!— ampliats a alguns més quan aconsegueixi els que han quedat fora de la foto, al final de la llarga llista argentina (quan aquest problema tècnic es resolgui esborraré aquest comentari).

Primer que res cal dir que no tots els noms equivalen a escriptors en el sentit absolut de la paraula, però sí que tots ells escrivien i publicaren textos. Hi ha el cas de Bartomeu Costa i Amic qui, per exemple, exercí com a polític i, sobretot, editor. Justament ell va ser l’home que edità més llibres en català a l’exili (50 en total, tots a Mèxic).

Entre les rareses, hi trobem també el cas força més famós de l’insigne Josep Trueta, probablement el català que ha fregat de més a prop un Premi Nobel científic. Trueta va fer l'increïble esforç, a contracorrent, d'escriure i publicar The Spirit of Catalonia, text destinat a promoure la causa catalana entre el món anglosaxó. Aquest esforç, diguem-ho clar, amb tots els respectes pel gran científic, va gaudir d'una utilitat força discutible, en part donada l’estructura d’aquella societat on demanar ajut a la causa catalana s'assembla com poques coses a picar damunt ferro fred.

La meva erudicció i energia pel coneixement no arriba, ni moltíssim menys, fins al punt de poder parlar de tots aquests personatges amb la propietat que mereixen, sinó més aviat el contrari. Està clar que si tota aquesta gent va haver de partir va ser per qüestions d’incompatibilitat política. Però crec que cap d’ells conreava la política, com a mínim n un sentit exlussiu, estricte: si us hi fixeu, no s’hi troba cap dels polítics exiliats més coneguts. Honestament, també, però, haig d’admetre que la immensa majoria dels noms o em són totalment desconeguts o els conec només d’oïdes. Suposo que, disortadament, la major part de la nostra societat està igual de peix que jo o pitjor. Però això no treu ferro a l’assumpte sinó que més aviat ni aboca més.

Però tornem a la llista. Per poc llegits que sigueu haureu reconegut, suposo, alguns dels noms més importants de la primera meitat del segle, des de Carles Riba o Josep Carner fins a Sagarra i Pujols, des de la Rodoreda omnipresent fins al sempre entremaliat Pere Calders; patums de la lingüística com Joan Coromines o Pompeu Fabra, pares indiscutibles de la gramàtica catalana moderna; maquines del periodisme com Xammar o Irene Polo; historiadors, editors, poetes, els Salas, els Tísner, els Palau i Fabre, els Soldevila... i tants i tants altres noms que ja d’entrada produeixen un efecte, arrenglerats tots junts, d’una armada invencible del pensament i les lletres que espantaria l'analfabeet més recalcitrant. ¿Quin país, quina llengua, sobreviuria si de cop li arrenquessin un exèrcit de la intel·ligència i la imaginació tan magnífic, de cop? Sovint em pregunto com ha esta possible que encara no ens hagin exterminat del tot, i romanguem reclosos al polsegós museu del folklore de les mòmies.

Resulta ben clar que així com en aquesta llista hi ha molt a descobrir, molt de tresor perdut, no és possible que l’excel·lència màxima reprsenti la norma. Malgrat les sorpreses i modernitat perduda que s’amaga rere molts noms, rere molts d’altres segur que hi ha d’haver tan sols, probablement, la feina ben feta i prou. Però és així com ha de ser a tot arreu, en qualsevol cultura normal. A més, aquest fet no ha de treure valor al fet bàsic: a tota escola, per exemple, hi ha bons i mals mestres.

I ara, imagineu-vos per un moment que existeix un país on tota aquesta gent treballa, publica, debat, s’ataca, s’alia, construeix i destrueix, en fi, que fa bullir la olla i que, a més, ho fa en català. I ara, imagineu-vos que tota aquesta gent, d’un dia per l’altre, Plop! desapareix, ja no hi és, com si algú hagués passat una escombra de proporcions còsmiques. Aquella escola que dèiem abans —Catalunya— es queda sense mestres, siguin bons o dolents, i es reemplacen per d’altres, millors o pitjors, que venen de fora, instruïts en la enmistat a la seva essència, dels mots que es van donar a les coses de la terra, als oficis que s'havien inventat i les eines que empraven els artesans. Que, en definitiva, la odien.

El drama dels 204 noms de la llista provisional augmentaria paorosament s’hi hi afegíssim tots aquells que no hi apareixen perquè, o bé van morir durant la guerra o es van afusellar a la postguerra immediata; sense comptar els que no van poder escapar i van anar a tastar el llot de la presó una temporada de durada desigual.

I així va ser com la nostra llengua va quedar, sinó anorreada, sí desorientada, sense caps visibles que la parlessin; sense polítics ni periodistes; caricaturistes ni satírics; ni alta cultura, literatura, cançons populars ni subcultura vulgar; sense professors que l’ensenyessin ni institucions que la mantinguessin; sense memòria ni arxius, ni diccionaris, ni res de la feina realitzada a base de debats i discussions; sense moviments culturals i artístics, ni modes, ni consum de masses, ni dretes ni esquerres, ni dalt ni abaix. És que no va quedar ni el Patufet! la revista infantil de vendes massives per excel·lència ja havia petat, però, el 1938, perquè no va poder aguantar la guerra, els bombardeigs, l’horror. El Patufet va exemplificar una víctima prematura, de fet.

La única cosa que quedava era el poble ras, cansat, derrotat. Fins i tot molts dels qui al començament s’alegraven de que per fi s’acabessin els patiments, tamb é van iniciar el seu propi calvari, enmig el menyspreu d’uns i altres. D’aquests lluitadors solitaris el cas conegut més dramàtic és el d’en Josep Pla. L'empordanès va fer la seva guerra pel seu compte, amb un pal i una escombra, però amb molt de talent i mà esquerra i que, a la mínima que va poder, va tornar a escriure en català. D’altres es van aferrar al poder, amb més o menys sinceritat, i també, a la llarga, la història els va castigar. Uns tercers, com en Carles Sentís —de qui jo defenso el seu Viatge en Transmiserià com a obra mestra—, van aprendre a fer la viu-viu, com diu l’agut Enric Vilà, per sobreviure les dureses del segle el millor que van poder. I encara queden, els menys, els derrotats amb la sort de la discreció política aparent, com en Salvador Espriu, que van restar en la seva "bruta, trista i dissortada pàtria" i van resistir com van poder a tanta negror amb el patiment insofrible de qui vol mantenir els ulls oberts, tota l’estona, mentre al seu voltant tothom els tanca. Els joves Pedrolo, Espinàs, Fuster i d’altres encara no havien esclatat i, tal com estava el panorama, val a dir que no ho tenien gens fàcil per fer-ho.

Francesc Pujols

I ara per acabar, el contrabalanç crític.

Així com la barbàrie cultural que va imposar el règim del Caudillo suposa un fet, es miri des d'on es miri, absolutament comprovat i inadmissible, crec que cal anar amb compte a beatificar la part republicana sense més ni més. En aquest bàndol hi havia els sinistres escamots de la FAI i altres colles de sants barons que lluïen una esgarrifosa col·lecció de crims injustos a l'historial. No pocs periodistes i escriptors es van endur un tret al clatell per defensar idees que no s’avenien amb les d’aquests grups. I no ens enganyem, no calia impersonar un feixista químicament pur per entra a les seves llistes negres. N’hi havia prou en ser creient, conservador, lliberal o simplement un escèptic d'aquells als qui els costa abrandar certes causes amb un entusiasme que els ve gran. No es diu mai prou fort que el bàndol franquista en va acollir molta d’aquesta part de la població que tan sols fugien de l’altra tipus de barbàrie. Era un sortir del foc per caure a les brases, evidentment. Però què podien fer? El resultat trist de tot això va ser que molts escriptors catalans “desafectes a la revolució” van esdevenir, també, màrtirs. Si volem reflexionar amb un mínim de serietat, crec que aquests últims mereixen igual reconeixement que els exiliats. Cal no oblidar, a més, que molts d’ells també van patir, al llarg de la guerra, el calvari de l'exili, per causes anàlogues a aquells.

I ara faig una altra pregunta. Ja hem vist i denunciat --mai no es farà prou-- el desastre principal que representà la guerra per a la llengua catalana. Confio que a hores d'ara el tema ja hagi quedat ben clar. Però ¿per què hi ha aquest oblit dels escriptors en llengua castellana, ja fossin mers professionals d’obres comercials o artistes arriscats? Suposo que també formaven part de la vida cultural del país i que també van haver d’agafar les maletes i la família o, directament, van morir empresonats o afusellats. Segurament serien molts menys que ara. Però hi eren. De vegades sembla com si a aquella època, a Catalunya, el castellà publicat no existís, i això no és ben bé cert. Cert que el català tenia un prestigi i una força de cohesió social, natural, sense forçar-lo, que ja voldríem per al país actual. Però no crec que fossin pocs els escriptors i periodistes en castellà que també van sofrir tant com els altres i que, també, com els altres, eren persones. Cal remarcar que molts d’aquests periodistes també formen part de la llista de més amunt, que per guanyar-se la vida escrivien indistintament en medis catalans o castellans (els catalans sempre hem sigut així de xulos en aquest sentit). Però n’hi hauria que no, que només ho feien en la llengua de Castella i aquests sí que no surten a l’inventari. Imagino que se’m podria dir, sarcàsticament, que per mantenir la memòria d’aquest altra tipus de màrtirs ja se n’encarrega l’Instituto Cervantes. Jo també penso que no s’han de barrejar les coses, certament, i que prou feina tenim a defensar el que és estrictament genuí, nostre. Però obrir una mica els ulls a certa part de la història que mai se’ns explica a TV3 no ens faria cap mal a la salut mental: com més elements tinguem per jutjar més justes seran les nostres opinions i més justa i afinada serà la nostra lluita per acostar-nos a la veritat.

Encara queda un darrer punt misteriós que amaga una pregunta incòmoda que no puc evitar de fer-me. Quin va ser el comportament dels nostres exiliats en anar pel món? No em refereixo respecte al compromís amb els seus ideals, a la llengua, al seu patriotisme, per mi fora de dubte en el 99% dels casos. I aquesta, enmig d'unes circumstàncies ja no podien presentar-se més adverses, en que ni la pròpia supervivència estava garantida, no és una qüestió de poc mèrit. Amb la meva pregunta em vull referir a quin comportament van tenir envers al país que els va acollir, a la seva cultura, a les seves problemàtiques internes. Hi ha molts testimonis d’argentins, mexicans i d'altres que només tenen bones paraules per a aquells intel·lectuals catalans que van mirar d¡agrair i de retornar amb escreix tot el que els natius els van oferir quan van arribar amb una mà davant i l’altra darrere (no tots).

Josep Carner

No puc fer altra cosa que alegrar-me’n en sentir aquests testimonis i la meva tendresa i admiració cap a ells augmenta encara més, si això és possible. Però no sabem del cert que això fos sempre així. Hi havia un testimoni al vídeo que projectaven, per exemple, de dos descendents d’un dels escriptors que parlaven del fotuts que van quedar en trobar-se en una zona de Mèxic on ningú parlava castellà sinó una llengua índia autòctona. El vídeo no diu res de bo ni dolent, no allarga la història i no es poden treure conclusions de cap tipus per aquest fragment tan breu d’entrevista. Però gràcies a ell, hom pot figurar-se com ha de ser la contrarietat d’anar a un país sud-americà, amb l’esperança de que allà, com a mínim parlant en castellà —que “por decreto de invasión” tots sabem—, ens entendrem i ens surten amb que parlen una llengua indígena indesxifrable, que no havíem previst de cap de les maneres. No vaig poder evitar sentir-me enlluernat pel reflex de la situació que estan vivint molts dels immigrants llatinoamericans que venen a casa nostra i es troben amb un xoc similar en veure que aquí el català és llengua oficial. Sovint ens fem creus --jo inclós-- de com algú pot a muntar la vida en un país estranger sense mirar d'assabentar-se abans de la realitat que hi ha i contrastar-la amb les diferents parts, no només amb els ultrapatriotes ni amb els resentits. Són coses que fan pensar, no ho trobeu? ¿Ja estaríem nosaltres a l’alçada de no sentir-nos contrariats, de la mateixa manera que ho estan molts d’aquests nouvinguts? ¿Ja ens hauríem informat i conscienciat prou amb la realitat del país d’acollida, abans d’anar-hi, de manera que res de tot allò ens sorprengués o, fins i tot, tot sentint-nos sorpresos, lluitar per la causa dels invadits? ¿o potser ens hauríem quedat tan tranquils, amb la patxorra de pensar “com que tothom entén el castellà per què caram haig d’aprendre el misquito, l’aimara o el que coi sigui que parlen aquests salvatges illetrats”?

Pere Calders

En aquest sentit, jo crec que els catalans (com els occitans, els bascos, els bretons, els frisis i tants i tants membres de nacions sense estat europees) tenim una responsabilitat de comportament moral molt més gran que la que se li podria exigir a un ciutadà de París, Londres o Madrid, per exemple. D’aquests últims jo no n’espero altra cosa que actituds imperialistes, exterministes, que és el que els toca per l'educació que han rebut i per la situació històrica. És el que han de defensar. Tota actitud oberta de debò vinguda d’aquelles ciutats la consideraré una propina i l'agrairé, caram! benvinguda sigui, perquè a mi m’agrada molt més compartir les coses bones que tots tinguem, que no pas estar de morros tota l’estona, que cansa molt.

Per acabar, cal recordar que la sort i la durada de l'exili va variar moltíssim segons cada cas. N'hi van haver alguns que es van romandre lluny per sempre; d'altres que hi van establir negocis, famílies i, ja vells, van tornar. Però també n'hi van haver que ho van fer de seguida que la situació es va tornar més amable, al cap de pocs anys. Cap d'aquests van poder a tornar a exercir en català, evidentment, fins al cap d'uns quants anys més, excepte els poetes: la poesia, ja se sap, com que "no la lee nadie", no es perillosa. Trobo important no oblidar que la relaxació del règim, val a dir, va ser progressiva. La situació pel català, tot i que mai ideal, no era la mateixa el 1940 que el 1945 o, més tard, posem per cas, el 1954. Els canvis en la duresa represiva va permetre publicacions que els primers anys haurien estat impensables. Negar que durant una part important del franquisme sí es podia publicar gairebé de tot en català no fa cap favor a la veritat i fa quedar com uns exaltats mentiders als defensors d'aquesta idea. Aquest detall s'ha utilitzat maquiavèlicament pels negacionistes de la barbàrie, tot manipulant les dates. Aquests darrers s'han aprofitat de la mala memòria per a les dates de la major part de la població per escampar unes mentides de l'alçada de la torre Mapfre. Sí que es va prohibir, sí que es va perseguir, sí que es va matar. No sempre, amb la mateixa intensitat, d'acord, però es va fer. Si no, la llista de dalt no existiria. Que quedi clar: tota aquella gent no va marxar del seu país per anar a fer turisme sinó perquè si s'hi quedaven, ras i curt, s'hi jugaven la pell.

Bé, i per avui ja plego. Crec que queda clar que el tema dona de si. Ja ens vam inflar el cap l’Helena i jo —gustosament, això sí—, en un agradable cafè-granja de la zona, en sortir de l‘exposició, mentre parlàvem sobre el que acabàvem de veure. Quan ens vam acomiadar per anar a fer la nostra no parava de donar voltes al cap sobre com m’agradaria que hi hagués més gent que reaccionés; que quan veiés una llista com la de dalt li vinguessin ganes de fer-ne alguna de grossa, ni que fos plorar de ràbia i impotència. Tant de bo que tant de patiment no hagi estat en va, que a aquesta exposició no només la vagin a veure els quatre convençuts i que tant de paper ennoblit per les millors paraules de la nostra llengua no vagi a parar al contenidor de reciclatge, enmig de nostre abominable indiferència.

Les postals amb les frases

Última hora: Mentre em dedicava a la recerca d'imatges d'alguns dels personatges esmentats, he trobat aquest article interessantíssim, sobre l'edició de llibres en català a Mèxic, amb referència als editors que la feren possible (tots ells es troben a la llista). No us el perdeu:

http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01327208688571164422802/p0000006.htm

Publicació d'un article d'aquest bloc a la revista l'Extra

L'amable Daniel García Peris http://www.danielgarciaperis.cat/ m'ha donat la sorpresa de que una entrada del meu bloc —ho sento, jo li dic bloc, de bloc de notes, encara que m'està molt bé que d'altres li diguin blog— ha estat seleccionada per ser publicada a la revista “l'Extra”, que es pot trobar a la zona que inclou les comarques de l'Anoia, el Baix Penedès, l'Alt Penedès, el Garraf, i el Baix Llobregat (nord).

Aquí podeu veure la versió en PDF de la revista. Hi trobareu el fastuós article a la pàgina 4: http://www.calaixdesastre.cat/revistes/Extra.pdf

Per una banda estic admirat que l'hagin publicat sencer ja que és una botifarra inacabable, com gairebé tots els que faig. Per l'altra estic sorprès que hagin escollit justament aquest. La sorpresa ha estat compartida per un dels seus protagonistes —ma germana, és clar; el pobre Lope de Vega no pot dir la seva ni que contractem els serveis d'una mèdium—, la qual cosa té la seva conya marinera.

Vull enviar des d’aquí el meu agraïment al Daniel Peris, a la revista “l’Extra” i a la persona que hagi cregut que el meu petit homenatge familiar mereixia ser escampat per les comarques esmentades com si fos una micro-pandemia.

Què tingueu tots plegat un bon final de diumenge.

P.D. Algú em pot explicar com coi m’ho haig de fer per posar la icona de la “Penedesfera” al meu bloc? Gràcies.

Firmat: un inútil de la informàtica.

Crema llibres, que alguna cosa queda

Les biblioteques són un gran invent. No només permeten que les editorials —si s’ho munten una mica bé— tinguin un grapat de vendes assegurades, sinó que també que els lectors de recursos econòmics escassos puguin consultar o llegir tant com vulguin, gratuïtament.

A Sitges tenim la Santiago Rusiñol i la Roig i Raventós. A mi, personalment, la Santiago Rusiñol m’agrada molt, per diverses raons, encara que l’altra també està força bé. Quan per qüestions de feina estic immers en la recerca de documentació, no cal que vagi gaire més lluny. Si no tenen el que vols, li ho demanes als professionals que hi ha allà, ells ho cerquen a la xarxa de biblioteques, t’ho demanen i t’ho porten, ni que sigui des d’una biblioteca de Manresa, pagant un preu simbòlic. Així és com he aconseguit la majoria de la informació en paper que m’ha calgut per a escriure les biografies per a nens que faig per la editorial madrilenya per la qual treballo. Sempre ajuda, és clar, que t’acostis a d’altres biblioteques, arxius i institucions privades, desconnectades de la xarxa de la diputació. Un exemple que he utilitzat és la magnífica biblioteca especialitzada en cinema de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres. Si a més tens la possibilitat de fer una trobada amb un expert sobre el tema i contrastar amb ell la teva feina, llavors encara millor, però això ja és un tema que s’escapa als serveis que et pot oferir una biblioteca, naturalment.

Evidentment que a Internet s’hi troba molta informació i que avui dia és una eina imprescindible. La xarxa et fa accessible informació que abans només estava a l’abast dels experts: hi ha miríades de publicacions variadíssimes, hemeroteques completes de diaris i revistes de tota mena, digitalitzats, per a que tothom qui vulgui en faci ús. Internet permet, a més a més, de contactar directament amb experts, fòrums d’opinió i demés fonts de recursos d’un valor preciós. Cal anar amb compte també amb la quantitat de dades errònies, interessades o no, rumors falsos expandits exponencialment per la immensa massa de veus que no perden un segon a contrastar allò que troben davant els nassos, a la pantalleta. Amb tot, crec que acusar a la xarxa de tenir l’exclusiva de fomentar la desinformació és molt injust. Des dels diaris fins als llibres de més prestigi acadèmic no hi ha qui s’escapi de patir la pandèmia de les falsedats, de vegades innocents, potser d’altres no tant.

Jo no he fet la carrera de recerca d’informació —la meva senyora sí que l’ha estudiat, a la Universitat de Canterbury, a Nova Zelanda: ella és tota una llumenera d’aquestes que té tot de carreres i carrerons que a tu, pobre miserable, que no pots anar enlloc amb els teus patètic historial acadèmic, et fa sentir com un indocumentat—, però m’he passat la vida saltant damunt les enciclopèdies familiars, com si fos una abella hipernerviosa enmig d’un camp de roselles, per aclarir dubtes i ampliar coneixements sobre tot allò que em picava la curiositat. En aquest sentit sóc un autodidacta total, un d’aquells que s’han inventat la seva pròpia sistemàtica de recerca, caòtica i organitzada alhora.

Passar-me tota la vida cercant informacions diverses, antigues i modernes, obsoletes i recents, i contrastant-les, per mi ha estat molt útil. Crec que és molt bo aprendre a valorar tant el que es pensava sobre l’objecte d’estudi que tens damunt la taula fa cent anys, en la polsegosa enciclopèdia —genial— Espasa o en un tractat d’astronomia de finals del segle XIX, quan encara no s’havia descobert Plutó, no s’havien plantejat les galàxies ni la teoria de la relativitat com el que hi puguis trobar al darrer article en la més prestigiosa revista científica.

Així com seria una immensa bestiesa anar a visitar Grècia armat només amb la fabulosa guia que el simpàtic Pausànies escrigué al segle II de la nostra era —quan encara estaven dempeus tots els meravellosos temples que ara només podem gaudir en versió puzle incomplet i escampat— a l’hora de trobar el millor restaurant o quina carretera hem d’agafar per anar en direcció al Peloponesi enlloc de cap al nord, crec que seria un error bàrbar ser a aquell coi de país sense el qual no s’explica Occident –o sigui, nosaltres— sense dur aquells totxos a la motxilla. Però, és clar, suposo que a Grècia també s’hi deu de poder anar només perquè hi tenen fantàstiques discoteques i puticlubs, a entrar-hi per una porta i sortir-ne per l’altra, després d’haver viscut una experiència psicotròpica fantàstica, similar a la que viuen molts turistes que venen a casa nostra. Per a qui vulgui fer aquest tipus de “viatge” no li caldrà el pobre Pausànies, però tampoc la guia Michelin. Ja li podré jo maleir els ossos amb insana enveja, protestant que Déu dona faves a qui no té queixals, que el paio se’m pot ben pixar a sobre. Però aquest és un altre tema.

De fa un temps a aquesta part que sóc conscient que les biblioteques eliminen els llibres que consideren obsolets. No és que agafin tot aquest material, facin una foguera de Sant Joan al pati del darrera i els cremin, com al capítol aquell del Quixot, no. Els agafen i els envien a destruir. Però el resultat final és el mateix. Comprenc que es publiquen moltíssims més llibres dels que les biblioteques poden arribar a pair: un llibre és una andròmina que té un pes i un volum a considerar i els espais de les prestatgeries no són il·limitats, com si fossin la paciència catalana.

Però jo em pregunto: què s’entén per un llibre obsolet? La resposta que s'acostuma a donar és “un llibre que per les seves característiques ja no aporti res, que ja hagi estat superat per d’altres de més moderns”. D’acord. Llavors suposo que no val posar-se sarcàstic i tremolar perquè no comenci un aquelarre per cremar la Ilíada, escrita fa 2800 enrere—i encara insuperada en modernitat en més d’un aspecte—, o d’altres incunables de la literatura universal i local.

Però, és clar, què passa amb els “altres” llibres? Pensem per un moment en la magnífica, però, segons el criteri abans esmentat, perfectament obsoleta, “Guia de Catalunya” d’en Josep Pla, publicada en castellà a començaments dels seixanta i en català, amb algunes correccions, a ja a la dècada següent. Catalunya ha canviat tant al llarg dels anys que si la comparem amb aquella de la qual ens parla l’escriptor de la boina als textos, i ens presenta en català Roca a les fotografies, s’assembla tant poc a l'actual que no la coneixeria ni la mare que la va parir. Aleshores, si el llibre s’hagués titulat “Testimoni de Catalunya”, encara. Però amb el “guia” al títol cal admetre que el llibre ha perdut molt de la seva utilitat intrínseca per a la qual fou pensat, tant és que l’hagi escrit l’insigne Josep Pla com Perico de los Palotes. Suposo que pel fet que l’autor sigui qui és —i, ep! per mi un autèntic títol de referència— el deu de salvar de la crema. Però que ha de passar amb les molt més modestes guies de Catalunya, de París, de l'Argentina o d’Albacete, de la mateixa època o del 1927, per exemple? Doncs, au! cap al foc! Això ha de quedar ben clar. I per mi, ho sento, això és una putada com una casa de pagès. Perdoneu que faci servir aquesta paraulota però és que quan les coses són inadmissibles cal dir-ho clar, encara que hi hagi criatures pel voltant.

Parlaré ara d’una experiència desagradable que vaig tenir al respecte, amb la qual vull posar en dubte el concepte d'obsolència, que tan alegrement es fa servir per a dictar sentències que ja no tenen volta de full.

La història de la interpretació en el cinema, així com la renovació constant d’actors i actrius, fa que els manuals d’interpretació i els inventaris d’intèrprets s’hagin d’anar reescrivint, constantment. No és un tema tancat, com sí ho és la llista d’emperadors romans, per exemple (i ara que esmento els emperadors romans, potser no tots els autors antics tindran la sort de Suetoni, amb les seves intocables vides dels cèsars, pobrets). El cinema, de moment, encara existeix i no paren de morir i néixer estrelles, estrelletes i estrellons.

Recordo que quan a Sitges només hi havia la biblioteca Santiago Rusiñol i jo era un adolescent desmanegat ja m’agradava molt el cinema mut. Entre els poquets llibres de cinema que hi havia en aquella època, a les seves prestatgeries, n’hi havia dos que m’encantaven especialment. Un era un recull de crítiques del crític Alfonso Sánchez (suposo que els més grans recorden aquest entranyable personatge, que patia una estossegamenta crònica, reproduïda fins a la nàusea pels imitadors de l’època) i un altre que tenia el sec títol de “Los actores de cine”.

El senyor Alfonso Sánchez tenia una visió altament personal del cinema. Situava a Joseph Losey al número 1 del pedestal dels directors i considerava, entre d’altres coses, que Lolita era l’únic error de la filmografia d’Stanley Kubrick. Atresorava, a més, una pila de pintoresques manies que no dissimulava en absolut, com la de que no podia continuar veient cap pel·lícula que comencés amb una escena en que els personatges s’intercanviaven regals. Patia la raríssima malaltia de “desembolicopaperderegalfòbia”. Si l’escena era al final, una bacanal de regals nadalenca orgiàstica, suposo que la seva pujada de sucre devia de ser encara més greu, pobret.

Actualment hi ha una pila de diccionaris d’actors, directors, guionistes i fins i tot electricistes de la història del cinema, en tota les llengües que vulguis, excepte en català, és clar.

[Incís informatiu anormal: Tot i els esforços titànics que va fer la desapareguda editorial Íxia per fer uns volums insubstituïbles de cinema, internacionalment competitius, que parlaven de les matèries i els autors més variats, tot omplint buits històrics obvis, des de l’obra televisiva de Hitschcock, un estudi dels directors de la generació de la televisió o el perfecte manual de terminologia cinematogràfica ara no hi ha gairebé res. S'acaba l'incís anormal]

Però a començaments dels setanta el panorama era molt més exigu. Sobre aquest tema versava l’altre volum que he esmentat. Aquell era ja llavors una relíquia grogosa i magra publicada a finals dels cinquanta. Crec recordar que no recollia gaire més de cent actors i actrius, si hi arribava. El llibre oferia un tractament molt democràtic a tots els artistes: cada intèrpret tenia una pàgina, amb una quantitat de ratlles similar, i la seva fotografia incorporada. Els textos estaven escrits en un estil ampul·lós, propi de l’època del senyor Matias Prats pare, i les filmografies ho eren tot menys completes, quan no els títols que hi sortien poc tenien a veure amb res que la pobra víctima hagués interpretat.

Però el llibre m’agradava. Hi sortia en Buster Keaton (vestit de dona, una foto raríssima) i el text, llavors, me’l sabia gairebé de memòria. Recordo que sortien tot d’actors d’aquells que ningú sap que han existit, com el magnífic Nicolai Tschersakov, conegut per interpretar Ivan el Terrible i Alexander Nevski, ambdues d’Eisenstein, però a qui l’Espanya de l’època només coneixia per la seva —excel·lent— interpretació del Don Quixot soviètic. No cal dir que les dues primeres estaven absolutament prohibides i que la última, per contra, era material de visió gairebé obligatòria: això de que el dimoni roig fes una versió d’una de les obres mestres escrites a la pell de brau era com un gol a l’enemic que calia esbombar de tal manera que arribés fins al més recòndit poblet de Sierra Morena.

Doncs bé, fa un parell d’anys vaig tenir la sort de rebre l’encàrrec d’escriure la biografia del meu admirat Buster Keaton i val a dir que de documentació no me’n va faltar. Però si que volia tornar a remenar aquell text que de nano tant m’havia agradat. Doncs fote’t. A la secció de cinema de la biblioteca no tan sols no hi era sinó que per molt que busquéis per Internet, a tot el material que tenen les biblioteques de la Diputació, el llibre no existia. I el mateix passava, desgraciadament, amb el del crític estossegaire.

Entenc que el llibre dels actors ja fa trenta anys demanava arrossegar un aparell de gota a gota, però m’hi jugo un dit del peu que, amb tots els seus errors i mancances, hi havia actors dels quals se’n parlava més que en alguns diccionaris més moderns i prestigiats, per no dir els que segurament ni tan sols hi apareixen. Està clar que el llibre que vaig escriure no se’n devia ressentir per la no-existència d’aquest llibre i que, tractant-se d’una biografia per nens, escrita, per contracte, en un temps massa escàs, el fet de tenir-lo en compte deuria ser considerat, des de fora, com quelcom d’una irrellevància completa.

Però malgrat tot a mi m’agrada de fer les coses el millor possible i buscar fins que ja no em quedi res. No puc evitar de tenir la sospita de que en tornar a obrir aquell modest conjunt de papers que es queien a trossos, algun tipus de llum m’hauria arribat que podria haver canviat alguna cosa per bé del que jo estava escrivint, encara que fos només a nivell d’esperit. Malgrat les fantàstiques obres, anàlisis, biografies, autobiografies i visionat complet de tota la seva obra en DVD i VHS, fins a l’examen fotograma a fotograma de les escenes més colpidores, sempre et queda aquell detallet que et sembla que et pot donar aquell punt extra que no pots trobar enlloc més. De fet, sabia que el gran còmic va visitar Sitges el 1930 i, com no, vaig trobar la nota a l’Eco del dia concret que en feia un esment. Per molt excessiu que pugui ser mencionar aquest detall tan insignificant en un llibre breu, jo ho vaig fer—això sí, en un esment breu, de passada— com qui posa aquella guinda personal en un pastís. L’innocent golet a l’editor va colar i ara segurament el meu deu de ser el primer llibre sobre en Buster que menciona Sitges en una frase. Els llibres que faig no són gran cosa, ni passaran a la història ni de la literatura juvenil, ni res. Són massa breus (no més de 144 pàgines cadascun) i el fet de que hagin d’anar adreçats a un públic d’entre 9 i 13 anys també limita. És clar que jo no tinc els coneixements acadèmics per a fer una obra que es pugui tenir en compte des del punt de vista del historiador professional, i per tant ja està bé...

Però no ens distraguem del tema amb autopropaganda disfressada de falsa modèstia (ho sento, però els temps són tan magres que cal aprofitar qualsevol resquícia per treure el cartellet, espero no haver-me passat). El tema són la desaparició de llibres. Concretament de dos llibres. I, coi! no hauria estat gens malament de poder remenar-los ara mateix, sempre que vulguem, no només jo. Quina ràbia!

Aquests dos casos que esmento aquí són de riure, de Patufet, ho sé. No són ni la punta del iceberg, tenint en compte que la baluerna gèlida mostra una de les seves nou parts per damunt la superfície. Però això encara em dóna més raó, si cal. Els dos modestos volums esmentats no són una novena part del tot sinó una 0’00001ª del desastre total. És una mica com la desaparició de personatges indesitjables en una dictadura: fins i tot els ciutadans que no estan implicats en la lluita contra la tirania, estan mosques perquè hi ha un veí que abans veien pel carrer i ara fa temps que no. I encara que preguntin als demés, la resposta és “no el coneixia”, “no me’n recordo de qui parles”, o, com a màxim “sí que és veritat, ara que ho dius, però tampoc en tinc ni idea, noi”.

Ja sabeu el nom dels meus desapareguts. Segur que n’hi ha d’haver de molt més substanciosos, això no ho dubto gens. Però aquest fet tampoc em consola, precisament. Més aviat, encara em posa de més mala llet. I, a més, tal com van les coses, que cada vegada queda menys gent que entén perquè caldria aprendre llatí o grec clàssic, que els qui controlin la cultura del país pensaran que perquè coi val la pena de mantenir un totxo tan gruixut com la Ilíada en un espai que podria ocupar perfectament el darrer manual d’autoajuda, o la enciclopèdia Pokemon, per exemple. A més la Ilíada, ja se sap, és un llibre feixista, masclista, racista, pro-guerra i promotor d’uns valors absolutament execrables. A sobre està escrit d’una manera incomprensible, il·legible per a gairebé tothom de la generació Gamehòsties. És a dir, ben escrit.

Crònica de la presentació d'"Èquili qua!" a El Cable de Sitges, el 14 de maig del 2009

La formació completa de Motor Combo, palplantats.

La tauleta amb els productes de "La Olla Expréss" exposats.

El passat 14 de maig va haver-hi la presentació del meu llibret “Èquili qua!” a El Cable de Sitges, tal com ja havia anunciat al seu moment. L’esdeveniment fou un èxit, bé i considerant un parell de factors no poc importants que hi jugaven en contra: la pluja, que no deixà ni un moment de fer la guitza, i el Barça que havia guanyat la Copa del Rei el dia abans.

Si bé suposo que no costa gens d’entendre el perquè de les contrarietats meteorològiques, potser més d’un es preguntarà que hi té a veure el triomf de l’inefable equip barceloní. Doncs bé, resulta que molts dels qui volien venir a la presentació —a part d’un important nombre de parroquians habituals del local, que molt probablement haurien estat allà, per casualitat, fins que ja no ens haguessin pogut aguantar més— celebraren amb tanta rauxa el triomf futbolístic, que després de tot un dia dedicat a les obligacions laborals, en arribar l’hora de la festa llibresco-musical, a les 8 de la tarda, no s’aguantaven drets, pobres.

De fet, sé que més d’un dels que assistiren havien estat a la Sodoma i Gomorra de la nit anterior. Per les caretes que feien a mi em venien constantment ganes de baixar de l’escenari i començar a repartir massatges i sobrets d’Almax. Aquell panorama de cossos esbalmats per la batalla blaugrana convidava a la pietat. Pel demés, tot va anar com una seda i goso dir que, amb tot, l’acte va tenir el seu puntet d’històric. D’històric de pa sucat amb oli, molt i molt local, si voleu, però històric al capdavall.

El Cable habilità l’espai alçat, on hi ha una part important de les taules i cadires del local, com a escenari de la presentació. Per a l’instrumental que acostumem a portar era una mica justet—jo mateix vaig rebre un parell de cops a la closca amb la part superior del baix de la Eli—, però també molt acollidor, què caram. A més, no ens podem queixar perquè sembla que en aquest lloc (tot i que no és un fet habitual) hi ha arribat a tocar algun grup de rock d’una certa envergadura, amb bateria acústica i tot plegat.

El material que dúiem era el que acostumem a portar en un concert de Motor Combo de proporció mitjana. Vist des del públic, a mà esquerra hi havia un petit micròfon, el baix elèctric, la guitarra amb els seus pedals d’efectes i la caixa de joguines sorolloses de la Eli. Al centre hi havia un micròfon amb peu i la percussió electrònica (amb els dos bastonets xinesos que usem per a percudir-la). Finalment, a la dreta del tot, la taula de mescles i el meu sintetitzador principal, amb el seqüènciador. A baix, al nivell de la resta de taules però al raconet esquerra de l’escenari, hi havia una tauleta on hi teníem els llibrets i altres productes de La Olla Expréss, exposats amb la cura que sempre caracteritza a la Eli.

Tot i que la major part dels assistents foren molt puntuals, la presentació no començà fins a les 8 de la tarda.


Clip amb el resum de la festa, per a qui no tingui temps de veure la resta.

A partir de llavors, el Juan Crek, que va fer de mestre de cerimònies al llarg de la nit, presentà l’acte. Per qui no ho sàpiga, en Juan Crek és un personatge de classificació impossible, un absolut clàssic de l’underground (i no tan underground) barceloní. Al llarg de més de 35 anys ha fundat i format part d’alguns dels grups més emblemàtics de la música experimental del nostre país, com Macromassa, Alas de Cresta blanca i, darrerament, Ongo. A escena acostuma a presentar-se a si mateix com un personatge impassible, entre el poca-soltisme químicament pur i el distantanciament brechtià (oh, que bé poder dir aquesta cosa!), independentment del que pensi el públic. Sempre farà i dirà el que li passi pel cap i li vingui més de gust en cada moment. Per la seva boca sortiran genialitats, barbaritats d'una correcció política variable o un acudit pèssim. Això té el seu punt de perill, força estimulant pels amants de l’inesperat. De vegades les coses surten bé, d’altres no tant. Però al planeta Crek aquí està la gràcia.

La primera part constà de les lectures de dos dels textos continguts al llibre que presentàvem. El primer dels seleccionats fou “L’eruga del mar”, amb lectura a càrrec de Juan Crek, mentre Motor Combo (Eli Gras i un servidor de vostès) interpretàvem la banda sonora, una versió del nostre valset “Pànic minúscul”, on la Eli fa la melodia al baix i jo toco amb so d’orgue de pobres.


Clip complet de la lectura de "L'eruga del mar".

Per a la segona lectura vaig escollir el text més llarg del llibre, el conte “Sputnik 3.5”. Aquest cop el vaig llegir jo mateix, alhora que feia un so estrany “espacial” amb el sintetitzador. La Eli, a la guitarra, a les joguines sonores i veus i en Juan Crek fent veuetes del General Petrov i de la dona del pobre Dimitri (en un rus macarrònic, inventat) feien el gruix del coixí sonor que ajudava a crear l’ambient.


Clip complet de la lectura d"'Sputnik 3.5".

A continuació, la Eli restà sola a l’escenari per interpretar a la guitarra i a la veu, i amb l’ajut d’una base programada, dos temes seus molt antics i que recentment ha recuperat per a Motor Combo: “Taxi” (en anglès) i “Automàtic Automático”. A mi m’agrada molt quan la Eli fa aquests temes ella sola i no estic jo per l’escenari fent el borinot. La carrera de la Eli com a músic no és poc llarga, també. Va fer el seu primer concert de música electrònica improvisada experimental quan amb prou feines tenia tretze anyets. Des de llavors, ha viscut tot tipus d’experiències, ha tocat amb grups d’estils variadíssims i a festivals de música experimental de tota Europa. Un dia li faré una entrada com Déu mana, perquè l’energia d’aquesta dona no hi cap en un paràgraf com aquest.


Dos breus fragments de la actuació en solitari de la Eli.

La tercera part de la presentació era una versió resumida de l’espectacle que fem de “La Trouppe de La Olla”, bàsicament dirigit pel Juan Crek, en el qual ell llegeix-canta-interpreta textos seus i Motor Combo li fem la música de fons. Per a la ocasió vam seleccionar textos extrets del seu volum “Amor platónico por los animales”, que forma part de la col·lecció de llibres-objecte de La Olla Expréss. El primer era “La cabra”, amb la Eli a la guitarra i jo al teclat, després el recitat de “Dichos de perros” i al final un “meddley” on, sobre una música d’inspiració vagament africana, amb la Eli ara al baix, en Crek s’engresca una mica mentre recita “Okapi”, “Licaón” i Cerdo”.


Clip amb tres breus fragments d"'Amor platónico por los animales" de Juan Crek.

La quarta part ja era, directament, un breu concert de Motor Combo, sense res més. Aquest cop, però, hi havia amb un intermedi en el qual jo feia un tema en solitari i un altre amb en Juzz Serrado. Els temes de Motor Combo de la primera part foren “Ós i mel”, “Me gusta”, “El avión” i “Caspa indòmita”.

A l’intermedi vaig fer l’estrena d’una espècie d’artefacte musical anomenat “Tot és un cafarnaüm”, en el qual faig tots els papers de l’auca. Entre una cosa i l’altra el tema dura una mica més de vuit minuts; per tant, la cosa és llarga. Aquesta peça era una sorpresa per a tothom, fins i tot per a la meva companya de grup. La lluita final amb el “monstre” fou accidentada, però divertida, crec.


Clip amb "Tot és un cafarnaüm" complet. Editatge a partir de les filmacions d'Angelina Salesas i Pip Manley.

La següent sorpresa vingué quan en Juzz Serrado pujà a l’escenari. La Eli estava informada de que en portàvem alguna de cap, però ignorava exactament el què. En Juzz s’avingué a col·laborar en una versió resumida del “Trans Europa Expréss”, el clàssic dels alemanys pioners de la música electrònica Kraftwerk. Especialment per a aquella nit el rebatejàrem com “La Olla Expréss”. La poca lletra, que a l’original és estrictament un dietari d’un viatge en tren per Europa, fou transformada en un tot de referències i petites bromes privades. La Eli les encaixà amb sentit de l’humor. En Juzz interpretà la part principal del ritme a la percussió electrònica, amb els bastonets xinesos i la seva precisió cronomètrica, ja proverbial, i jo m’encarregava de tocar les melodies, controlar el sons i les entrades i sortides del seqüènciador.


Clip amb "La Olla Expréss" (versió del "Trans Europa Express" de Kraftwerk) complet, editat a partir de les imatges preses per Angelina Salesas i Pip Manley.

Per acabar, la Eli tornà a pujar i férem junts la segona part de Motor Combo amb “Joguines i rellotges”, “Fluriflan perlex” i les inevitables “Zapatillas suecas”. Haig de remarcar que la major part de les lletres de Motor Combo són de la Eli, fet que no prou gent sap. La de “Las zapatillas suecas”, sense anar més lluny, es pot trobar al seu propi llibre “Queridos objetos y otras poeprosas”, que en un principi vaig musicar i, que després dels canvis que ha experimentat de llavors, ja és una peça de Motor Combo fifty-fifty, Eli i Florenci, com tota la resta.


Clip amb "Las zapatillas suecas" completa.

El públic va ser fantàstic. Em va encantar de veure gent de totes les edats, la major part d’ells entregats a gaudir de l’espectacle, amb un respecte i atenció com poques vegades recordo. D’altra banda, el suport i comprensió donat pel Manel de El Cable fou en tot moment extraordinari. Tant els problemes que patirem per culpa dels talls del trànsit—ja sabeu que mig poble està potes enlaire—, com els trasbalsos logístics normals que comporta muntar un cacau com aquest, foren molt menors gràcies a la seva predisposició a ajudar perquè no ens faltés de res.

Bé, i ara bé el paràgraf tipus Almodóvar recollint l’Òscar. Abans que res, però, vull reconèixer l’ajut de la Eli, amiga de tota la vida, editora del llibre i companya musical a Motor Combo i la col·laboració del Juan i del Juzz al llarg de la presentació. Des d’aquí vull agrair, també, la presència a tot el públic que va venir i la bona voluntat als que no ho poguéreu fer, pel motiu que sigui. Vull donar les gràcies a la família pacient i comprensiva —ves quin remei, fill!—, amb menció especial a ma germana Angelina, que ajudà tant a vendre a la paradeta dels productes de La Olla com a la filmació d’alguns fragments de l’esdeveniment (i que a més em va fer la corbata que portava, el mateix dia!), a la Pip, la meva senyora, qui també va fer de “camerawoman”, i a ma mare que sembla, que malgrat tot el que va veure, no em desheretarà. Cal també que doni les gràcies als responsables de El Cable, a les noies de la papereria llibreria Universal i a la Katia de Ni Mu —que va venir amb el seu fillet Alan de quatre anyets, pobret!—, sense els quals l’acte hauria estat impossible. Cal no oblidar aquí a la increïble Carmeta, qui va fer de primer enllaç i que sempre ens ha donat un suport incondicional i un bon rotllo descomunal. Una menció especial mereix també l’Helena Bonals, que es desplaçà des de la capital i a la qual, també, no és poc el que li hem d’agrair. Tampoc puc oblidar la celeritat, eficacia i facilitats donades per l'Eco de Sitges, amb la publicació de la informació sobre l'acte. A tots els demés, coneguts que feia molt que no veia, d’altres que veig sovint, d’altres que conec de vista però que per primer cop ens creuarem alguna paraula, i a tots aquells a qui per primera vegada us bombardejàrem el cap amb les nostra bogeria innòcua, recordar-vos que no oblidaré la vostra presencia, al menys si no rebo un cop de mall al cap que em faci perdre la memòria.

Gràcies a tots!

La placa del carrer Lope de Vega de Sitges (o la petitíssima història de les coses petitíssimes)

Si sabéssim tot el que hi ha darrera cada cosa, el perquè de tot plegat, petaríem bojos, encara més potser que si no sabéssim res. No us espanteu ara, que no penso encetar una apologia de la ignorància. Només constato una realitat: els coneixements els hem d’anar paint, cadascú al seu ritme. No admeteu que us donin pressa els saberuts, amb empentes. A més, cal recordar que a la història no tot ha estat cacaus considerables com la caiguda de Constantinobla, o les dues Guerres Mundials. Fins i tot a la història local hi ha aquells moments estel·lars, encara que el gran Stefen Zweig no els hagi dedicat cap volum. Avui, us parlaré justament d’una cosa insignificantíssima, que per mi, però, no ho és gens. El protagonista d’aquesta història em queda molt a prop.

No us heu preguntat mai qui coi deu d’haver manufacturat els curiosos cartellets enrajolats amb els noms dels carrers de Sitges? Segur que sí i jo no en sóc una excepció encara que, la veritat, tampoc els he seguit mai la pista massa bé. Vergonyós? Sí.

Per introduir el tema d’avui —del qual sí que en tinc alguna idea— recordarem que els noms dels carrers del nostre poble han anat canviant a base de bé, segons les circumstàncies polítiques de cada moment, com a qualsevol localitat de qualsevol país. Hi trobem noms amb una arrel popularíssima, tant que els oficials actuals no han pogut esborrar: el cas del Carrer Santiago Rusiñol, que els més vells encara anomenen de la Palma, per exemple. N’hi ha d’altres de nous que els diferents consistoris han adjudicat en honor als temes o persones més diverses, amb totes les polèmiques i indiferències de sempre.

És ben sabut —o ho hauria de ser— que durant la guerra molts carrers es van rebatejar amb noms d’un to revolucionari pujat; que en acabar ho van ser per altres de franquistes; que els que no, directament es van castellanitzar i que, en arribar la transició, els Generalísimos van desaparèixer i la nomenclatura catalana va tornar, per fi, de nou, al seu lloc natural. Fins aquí, cap novetat, suposo.

De tota manera, a Sitges, com que som més guapos que ningú, els cartellets dels carrers de l’època franquista es van encarregar a diversos artistes, afeccionats i professionals. Algú va tenir la pensada de que aquests tinguessin una personalitat especial. Home, jo considero que, per variar, la pensada era bona, encara que a més d’un li devia de semblar cursi, això segur. Però quina gràcia tindrien els pobles si no tinguessin detallets cursis? (Hum, ara que m’hi repenso no ho tinc tan clar).

En arribar la transició, aquests cartells no es van canviar, encara que fossin en castellà. També és mala sort que es fessin sota aquelles circumstàncies i, així, a aquestes alçades de la “democràcia”, ens hàgim d’empassar coses com “Calle San Honorato”, per exemple, que fan un mal als ulls. Però, digueu-me sentimental, l'estampeta del sant em resulta tan entranyable que voto a favor de la seva amnistia. Sí que es va ser crear un disseny uniforme per a les rajoles en català, però. Per als nous carrers això no ha suposat un problema, però als més antics les plaques catalanes comparteixen lloc amb les “artístiques”, en castellà, produïnt, en més d'una cantonada, un cert atapeïment reiteratiu.

Parlem un momentr, doncs, d'aquestes plaques, abans que a alguna llumenera municipal li vingui la idea d’arrencar-la i posar-ne una altra de nova, amb un disseny més guai: estic parlant de la del carrer Lope de Vega.

El carrer Lope de Vega és un dels que hi ha al Sitges nou, el de la part de dalt de les vies, cap el Poble Sec. Fins els anys cinquanta tot allò no consistia en una altra cosa que en camps, amb alguna mansió allunyada i algun protocarrer amb unes poques cases de començaments del segle XX, que encara existeixen.

Aquest carrer, es va començar a edificar a finals dels cinquanta/principis dels seixanta amb vivendes de l’època, modestes, funcionals, però ben fetes. Totes elles llueixen una aparnça molt mediterrània, no passen dels tres pisos, amb sobreàtic, i ofereixen unes terrasses i balcons generosíssims. Cap d’elles passarà a la història de la arquitectura universal. D’acord. Però, com a mínim, no ofenen la vista. A més, les van aixecar constructors i paletes locals, no grans corporacions foranies difícils de controlar. Com que un dels constructors va ser el meu pare, suposo que més d’un m'acusarà que escombro cap a casa. Ho concedeixo. Prefereixo això, abans no se m'acusi de mal fill, la veritat. Per sort, sé que el meu orgull filial va sobrat de motius. Ni mon pare ni cap dels constructors d’aquest carrer no es van dedicar mai a destrossar el poble. Alguns d’ells, com l’Andreu Camps, fins han arribat a emprar molta part del seu temps a tasques de recuperació del patrimoni col·lectiu que mereixen el reconeixement de tots plegats. Parlo de les construccions de pedra seca.

Però bé, tornem al carrer Lope de Vega. Per cert... a sang de què se li va posar el nom del prolífic autor de El Perro del Hortelano, contra el qual, d’altra banda, no tinc res, pobret? En fi...

Aquell grup d’edificis creixia de manera que allò anava agafant fesomia de carrer. Com a tot carrer que mereixi aquest nom, al Lope de Vega li calia una placa com cal, digne de les il·lustres predecessores que decoren els altres de la vila. Sembla ser que els principals constructors van discutir sobre qui s'encarregaria de fer la placa. Al final, suposo que gràcies a la retòrica convincent de mon pare, la responsabilitat va caure damunt de ma germana, que llavors era una noieta de catorze anyets.

En aquell temps ma germana anava a la seva, com ha de ser a aquesta edat. En aquest sentit haig de dir en honor seu que no ha canviat gaire. Si de cas ha madurat les tècniques, la qual cosa em produeix admiració i enveja a la vegada, tot i que jo també tinc els meus sistemes.

Ma germana, poca broma, posseeix la creativitat de la família als gens i ja des de nena no ha parat de tocar-ho tot. Si no ha fet més és perquè no ha volgut, i ben fet que ha fet. Entre les seves moltes qualitats artístiques en té una de molt especial: la de molt bona reproductora. Ja de joveneta tenia la santa paciència d’emprar la tècnica de la quadricula per copiar aquarel·les i olis, tant era que fossin d’estil naïf com barroc. Gràcies a aquesta traça per reproduir dibuixos i pintures, li han demanat, al llarg dels nays, una pila de feinetes. En definitiva, que ella forma part d'aquell grup d'escollits que han hagut de sentir dir més d’una vegada: “això que ho faci l’Angelina, que aquestes coses les fa bé” i, pam! encàrrec que et cau a sobre i del qual no te’n pots escapar perquè si no el fas tu no el sabrà fer ningú.

Suposo, doncs, que amb aquest tipus d’actitud se li van acostar els constructors del carrer Lope de Vega quan li van demanar que, s’ho fes com volgués, però que havia de solucionar un retrat de l’escriptor castellà el més aviat i millor possible. I la nena, que sí, que busca per les enciclopèdies que corren per casa que em troba una reproducció del perfil de la víctima; que hi aplica la seva tècnica habitual, el copia el millor que va sap i que després el pinta i li dóna els acabats adients. Encabat això calia passar el procés —que desconec— perquè quedés ben impresa a les rajoles. I així va succeir com en un tres i no res, gràcies a aquella nena, que el carrer Lope de Vega ja lluïa una placa tan xiroia com la dels carrers més nostrats de Sitges. O a mi m’ho semblava i encara m’ho sembla (sí, sí, d’acord, amor de germà, molt bé!).

El cas és que no tothom compartia el meu entusiasme per aquella obra artística de primera magnitud. I és que hi ha gent molt primmirada. D’entrada, van sortir els que deien que aquell senyor de les rajoles s’assemblava al Lope de Vega com un ou a una castanya. No n’hi van faltar tampoc els que protestaven per la baixa qualitat —quina ignomínia!— del resultat. Jo, que cada cop que passava per sota aquella imatge tan reeixida m’inflava d’orgull fraternal, quan em vaig assabentar que sorgien veus que discrepaven, no me’n sabia avenir. El que encara entenia menys era que si li preguntava pel perquè de tanta crítica, ma germana era la primera que se’n fotia i li retreia tots els defectes: “què no ho veus que té l’ull gairebé al mig del cap?” i altres subtilitats que jo no les hi sabia veure. De cap manera! Com podia ser que la pròpia artista en passés tant de la seva obra?

Amb el pas del temps, però, un va anar adquirint una miqueta de gust i coneixements; els mínims, si voleu, però prous com per veure que sí, que la veritat és que l’ull aquell està posat d’una manera que si el seu propietari, de sobte, prengués vida i decidís girar el cap en direcció als transeünts, ens faria l'efecte d’estar davant d’un extraterrestre mig gallina, mig granota, amb els ulls separats per més de mig pam. També és cert que l’home mostra un aspecte més proper a un prohom de la Generación del 98 que no pas a un del Segle d’or castellà. Ja d’adolescent, quan hom ja comença a creure's amb el dret d'exercir una mica de càustic, m’agradava referir-me a aquella pobra efígie com a “el Benito Pérez Galdós” aquell de la placa. I ja posats a ser una mica malparits també podem dir que s'assembla força al Superintendente de la T.I.A. de Mortadelo y Filemón. I de que va vestit? A quina mena de secta pertany la misteriosa caputxa que sembla penjar-li per l'esquena? d'un hàbit monacal o d'un impermeable? Aquella vestimenta indesxifrable forma part indisoluble de les especulacions més rares que m'hagi fet mai, de petit. I, al final, si hem de començar a parlar de les lletres potser hauríem de mirar d'impedir que a aquesta entrada no s'hi acostés cap purista d'aquells que es desesperen quan algú fa servir l'Arial enlloc de la Helvetia (ep! que com a mínim no hi posa calle, element colonial eludit olímpicament).

Però malgrat tots els defectes que li vulgueu buscar, ma germana assegura que el seu Lope de Vega era com el del llibre on el va treure. No sé d’on havia sortit ni a qui pertanyia el volum en qüestió, per tant, en això, sí que hauré de confiar en la seva paraula. Haig d'afegir, però, que les úniques imatges que he trobat d’aquell distingit cavaller són retrats a l’oli de tres quarts —en els quals, val a dir, l’interfecte presenta una cara de mala salut que fa patir— i l’aspecte general potser sí que recorda vagament el de la meva germana.

Amb tot, jo pregunto, a veure, qui és el maco que amb catorze anys és capaç de resoldre amb tanta velocitat com eficàcia un encàrrec d'aquesta mena? Costa poc fer la conyeta però no tant de dir que sí i fer-ho, oi?

Tot plegat, al capdavall, tant és. Aquest Lope de Vega d’orgullós perfil egipci està per mi per damunt del bé i del mal. És clar que trobo fantàstic fer-ne broma. Si en fa la pròpia autora, no veig perquè no la resta dels humans. Amb els temps que corren, no hi ha gaire motius per riure i una rialla sempre va bé. Però, ai d'aquell alcalde que se li acudeixi de treure-la! i pobre d’aquell desgraciat de pantalons caiguts que s’emparri per pintar-hi un graffiti o un tag al damunt! Els dos se les hauran de veure amb un fan inesperat que té molt males puces. Amb les coses de la família no s'hi juga!

A que no us l’esperàveu aquesta? ;)

En record del pintor sitgetà Manel Ferrer

La Punta, pintada per l'artista Manel Ferrer

Retrat del meu avi, també de Manel Ferrer

En art es valora la investigació i el repte pel damunt de l’aplicació curosa de tècniques i estètiques d’acceptació comprovada. I hi estic d’acord, en general. No hi estic tant, però, que en retorn, es disminueixi l’artista que només pretén fer bé la seva feina, que no té cap necessitat de reptar al seu públic, a la condició d’artesà: alguns dels artistes més grans, més profunds, amb més coses a dir, fins i tot amb més personalitat, han escollit el modest camí d’aplicar procediments ja coneguts, amb una exactitud cal·ligràfica, d’ebenista.

Uns i altres, des de les seves opcions, fan avançar l'art. O, com a mínim, el fan bellugar, ni que sigui travessant per etapes d’involució, com passa amb tota activitat humana. No m’agrada quan, d’entrada, sense miraments, s’acusa a l’excel·lent professional de manca d’ambició, ni a l’experimentador més arriscat d’envanit cultivador del seu propi ego. Per molt que hi hagi tendències vicioses, que l’existència de capelles i capelletes no es pugui evitar quan un grup passa de tres persones, d’ego i de rigor se’n troba a tot arreu. Cada cas és diferent i com a tal s'hauria de valorar, tot mirant d’evitar prejudicis. No per portar ulleres de pasta i coloraines esdevens automàticament un cregut, ni per mirar d'aparentar normalitat i la màxima dissolució en la massa t’escapes de no ser-ho.

Qui és més important? l’investigador que mira de trobar nous sistemes per vèncer un virus o el metge que després aplicarà, consciençosament, el remei descobert pel primer en els pacients que pateixen? No sempre passa que l’investigador funcioni, alhora, com un bon metge, ni que el segon s’interessi per la investigació. Es donarà el cas de qui tingui els dos dons alhora. Perfecte. Però això em reulta irrellevant pel que vull dir. L’un no pot passar sense l’altre. La societat els necessita als dos. Podem passar-nos tota la vida discutint qui va ser el primer, si l’ou o la gallina, però debatre quin importa més ho considero un debat estèril. La societat de les gallines no pot passar sense cap dels dos: sense gallina no hi ha més gallines; sense ous, tampoc.

Ens ha deixat en Manel Ferrer, un excel·lent artista, un professional de pedra picada, el que en podríem dir un metge curós, que aplicava a les seves teles els coneixements clàssics i els molts anys d’ofici dedicats a perfeccionar el seu, no per modest, menys important objectiu. El coneixíem com un dels clàssics pintors de la Ribera, un d’aquells que han donat vida i color al Passeig, des de fa dècades i dècades, des que en Rusiñol descobrí que el nostre poble era un lloc bonic de debò, perquè sí. Ell segurament haurà pintat la Punta des de tots els anlges, fins a l’esgotament, i alhora va fer retrats. En ambdós casos va mirar sempre de mostrar-se respectuós amb la seva feina i de donar el millor. No tinc un coneixement profund de la seva obra ni mai m’he dedicat a controlar el que feia, perquè altres dèries tenia, però sí que sempre m’havia admirat la seva increïble honestedat. I cal anar en compte en usar aquest valor, sovint emprat com a arma per a menystenir a l’artista. No és el cas, ni molt menys. Va ser, a més, veí de carrer, a aquell Lope de Vega del Sitges nou (nou llavors, és clar). Recordo la porteta que donava al seu estudi, des d’on es veia com s’apilaven les seves pintures que configuraven un element més del paisatge de la meva infància. Un dels més bonics, val a dir, d’aquells que donen color a la pàtina sovint massa sèpia dels records.

A casa ma mare hi ha dos quadres seus. L’un és, com no, la Punta. L’altre és un retrat del meu avi, desaparegut sobtadament el 1975, pobre home, poc abans que morís el dictador (si això no en podem dir tenir mala sort no sé a què li ho direm).

El quadre de la Punta té la grandesa de la humilitat. Hi surt la Punta i prou, sense additius, ni colorants, ni conservants. La tela representarà, de ben segur, una de tantes. Està executada, però, amb aquell ofici que es defensa per si sol de tan evident. A mi, aquest quadre sempre m’ha agradat. La composició és perfecta, equilibrada. La perspectiva, impecable. La llum està molt ben capturada. Voleu més subtileses i coses estranyes? No les hi trobareu, és clar. No li calen. No hi ha res de repensat, res de rebuscat, ni cap intenció de trobar-hi res que no hagin vist milions d’ulls abans. No ho trobeu fantàstic?

El retrat del meu avi està tret d’una fotografia. I sí, és ell, exacte, igual que a la fotografia. De nou, pregunto: hi ha algú que pugui donar més per tan poc? aquell és indubtablement el meu avi, tal com era ell. No hi manca ni hi sobra ni un pel. Si algú pregunta com era, només cal mostrar-li aquest retrat. Amb això sol n’hi ha prou. És, allò que en diria qualsevol persona humana, hi entengui o no en art, “clavat”. El meu avi, pobre home, no va deixar gaire imatges. Aquesta el resumeix a la perfecció. No m’importa aquí saber la tècnica que va emprar el senyor Manel Ferrer en fer-lo, però puc assegurar que el resultat em sembla impecable. Dono fe que els pocs diners que devia de costar el retrat van estar molt ben empleats, de llarg, fins l’últim cèntim.

En Ferrer fa poc que es va retirar. Vaig llegir la seva nota a l’Eco de Sitges. Ara s’ha retirat definitivament, del tot. El senyor Matas ha escrit una commovedora nota, al mateix setmanari, en el seu honor. Se’ns ha avançat a tots a dir que en Manel Ferrer potser ha estat l’home que ha retratat més vegades la Punta. Això segur! Té molta raó. I també que amb ell se'n ve el darrer (i el primer!) representant d'un tipus d'artista que formava part del Passeig, així com ho fan les palmeres.

Descansa en pau Manel Ferrer. El Passeig no serà el mateix sense tu.