El nen que tenia por de la pilota

El camp de la Unió Esportiva Sitges

El meu avi odiava el futbol. Als anys deu del segle passat, quan ell encara era jove, ja s'intuïa que aquest esport s'escamparia com una plaga. Però ell sempre en va romandre immune, al marge.

El seu fill, per a desgràcia seva, li va sortir tot un addicte. La passió de mon pare li coïa amb tanta força que es volia fer futbolista professional. Sens dubte, l’home tenia talent. Recordo molt bé com, fins no fa pas tant, podia mantenir una pilota enlaire, gairebé tota una tarda, a base de xutets, amb un sol peu, sense que li rodolés per terra.

Aquesta discrepància sobre el tema es va agreujar quan el fill es va encaparrar a ingressar al Puigpelat, l’humil equip de l’encara més humil poblet de l’Alt Camp on vivien llavors. L’avi estava negre. De nit no podia dormir. Patia perquè el fill no es trenqués una cama. Un dia se'n va afartar i li va prohibir l’esport amb la contundència de qui signa una sentència de desterro vitalici. Mon pare, de moment, li va fer cas.

Va arribar el moment, però, que l’exfutbolista se'n va haver d’anar a fer la mili. Aleshores, aprofitant la llunyania del control patern, va tornar a jugar d’amagat com si estigués posseït per l'esfèrica forma. Més aviat del que ningú esperava, els neguits del meu avi es van materialitzar en forma de fèmur fracturat. En aquell temps, els pares no anaven amb gaire miraments. El vell va posar punt i final a les aspiracions futbolístiques del fill amb unes amenaces que devien de resultar prou convincents com perquè aquell no tornés a acostar-se mai més una pilota. I així va ser llevat d'unes poques exhibicions furtives que jo mirava de reüll, amb notòria somnolència. Perquè a mi, el futbol —i aquesta apareix com la segona broma del destí—, em deixava encara més fred que al meu avi.

El dia que jo havia de néixer, mon pare es va presentar a maternitat amb una pilota de reglament nova de trinca. Aquell objecte lluent havia de representar el primer que, obligatòriament, havia de veure la criatura, només treure el nasset. Diuen els testimonis que quan ens van presentar, l’home em va apropar aquella cosa rodona i grossa, amb les mans que li tremolaven per l’emoció i que jo, en veure l’amenaça que se m’acostava, vaig descarregar, esgarrifat, un bram d'aquells que esquerden els vidres.

D’entrada, sembla que mon pare es feia l’orni davant l’estrepitós oracle que, eloqüentment, havia anunciat el futur de la relació que tindria amb el seu tendre fillet en temes futbolístics. Ben aviat, val a dir, s’esvaïren els dubtes sobre si jo militaria en el partit d’aquells antipàtics que odien el futbol o no: cada cop que una pilota orbitava prop meu reproduïa aquell esgarip primigeni. Pobre pare, quan hi penso... Em sap greu d’haver-li esmicolat la il·lusió de compartir el seu culte amb el seu fill. Què bonic que hagués estat! D’on li havia sortit aquella mena de cosa borda, insensible al bell art del xut?

En defensa pròpia, puc argüir que la meva animadversió no tenia res d’actitud apresa, sinó que naixia d’un sentiment absolutament sincer, d’una veritable al·lèrgia. Cada diumenge, en només sentir la xerrameca inintel·ligible del comentarista enllaunat dins els transistors, entrava en un estat depressiu semblat a si em trobe´s atrapat al recipient inferior d’un rellotge de sorra.

D’altra banda cal dir que jo no sóc dels que prenen una postura anti-futbolista perquè creuen que l’esport és alienant. Aquesta tipus d’esnobisme no em tira. Si de cas, jo en gasto d’altres d’esnobismes, i a qui li tregui de polleguera els meus ja s’ho farà. Els meus traumes infantils tenen moltíssim més fonament que una postureta apresa per quedar bé en segons quins ambients superiors.

Encara molt menys sóc d’aquells que prefereixen el bàsquet. Ja sabeu, tota aquella pallissa argumental sobre que per què el futbol ocupa tantes pàgines als diaris esportius, quan hi ha tants altres esports emocionants, dels que no se’n parla mai, bla, bla, bla... Doncs si us haig de dir la veritat, el bàsquet encara em sembla molt més plom. Al futbol tots sabem que quaranta cinc minuts són quaranta cinc minuts; si descomptem els quatre d’afegits per les patètiques demostracions d’art declamatori de rigor, és clar. En aquest sentit, el futbol pal·lesa una honestedat inqüestionable. Al bàsquet, un minut pot arribar a durar una eternitat! Pels discapacitats emocionals cap a l’esport com jo, aquesta idea se'ns afigura, ras i curt, idiota. Que se’ns obligui a no saber quan s’acabarà el martiri són ganes d’embotir en les nostres ànimes una innecessària ànsia de revenja contra la humanitat en pes, que valdria més de reservar per a causes de més substància.

Ah! potser parlaven del waterpolo? Aleshores si que lamento no posseir llicència d’armes. Tots aquets invents han d’haver estat fruit d’ algú que, o bé tenia poca feina, o que pretenia fer semblar bonic el futbol. I, a fe, que per aquest camí ho acabaria aconseguint (NOTA: davant d’aquests esteribots, només admeto reclamacions dels esportistes federats. Els comentaris dels afeccionats rebotats seran automàticament esborrats, amb la única excepció dels insults mínimament creatius).

Cal dedicar una defensa justa a mon pare, però. Si bé el pobre no podia amagar el seu enderiament pilotil, el duïa, si més no, d’una manera prou original. Que estimava el Barça és un fet inexcusable. Però amb aquella obsessió gairebé malaltissa que pateixen molts afeccionats, no. El seu fanatisme duïa marcada la data de caducitat al cul del pot: l’any 1966. Fins aquell moment precís de la història, l’home anava al camp diumenge sí i l’altre també. Solia parlar d’aquella època anterior amb un to semblant al que usen els ex-alcohòlics quan rememoren, compungits, els estralls que la beguda els deixava en ells en els moments més baixos. A més, cal remarcar un detall important: mon pare, sempre que podia, feia escorar aquestes memòries cap a la banda de l’autoparòdia jocunda més que a la del drama.

—Un diumenge, després de rebre un cabaç de gols a casa, tota la colla vam entrar a un bar. El cambrer agafava nota sobre què volíem prendre, un per un. Quan va arribar a mi, que em trobava capcot, absort en la desfeta que acabàvem de patir, li vaig deixar anar, sense pensar-m'ho dos cops: “una copa de verí!”. Us juro que si me l’hagués servit me l’hauria empassat d’un cop de coll.

Mon pare, genuí amant del futbol com a art i esport en si, s’anava empipant cada cop més de la mentida de la variant professional. Finalment se n’afartà del tot i va decidir no tornar mai més al Camp Nou. En qualsevol cas, pagant. Si el convidaven, mira, que hi farem, Som-hi, doncs. Però, tot i que mirava de mantenir l'educació, la novetat d’aquell escepticisme racional deuria de resultar força incòmode i frustrant pels fanàtics de pro que l’acompanyaven.

D’aquest moment històric ens en va deixar constància escrita en forma de carta enviada al Mundo Deportivo. Aprofito per denunciar que la van publicar després de passar per l’embut de la inefable censura, que es va enduu el paràgraf més incòmode als llims de la literatura inèdita.

A la carta deia fàstics, amb un to educadíssim, britànic, sobre la manipulació barroera cap al bon afeccionat —què diria, pobre home, del futbol avui!—, propinav una botifarra monumental cap el Barça i cap a tota la primera divisió espanyola en pes, i acabava afirmant que, de llavors ençà, només seguiria els partits del Sitges, l’equip de categoria regional, representant de la nostrada vila.

No cal dir que l’extracte que el diari va gosar publicar encara es guarda a casa ma mare com una de les més preuades relíquies familiars, testimoni esgrogueït, però orgullós, d’una resistència antifranquista, no per modesta i casolana, menys digne de reivindicació que d’altres de més publicitades.

Hi ha gent que diu que no farà mai més una cosa i que, poc després, atreta pel cant de les sirenes, torna a caure de quatre grapes en la inconsistència més flagrant. Mon pare no era d’aquesta subespècie. En absolut. Tenia unes conviccions i una força de voluntat intombables. Per exemple, de sempre que havia patit un petit problema a la pell. Pels volts de l’any 1970, el metge li va aconsellar que prescindís de l’alcohol. El cas és que ell, precisament, en bevia poquíssim —alguna copeta d’algun licor a les festes; alguna cervesa molt de tant en tant, quan feia calor, i poca cosa més—, però tant li era: si el metge deia que res d’alcohol, doncs res de res. Mai més. En cap ocasió. Ni que es casessin els fills, que ell brindaria amb aigua de Caldes de Malavella. Un parell o tres d’anys més tard va deixar el tabac per sempre —tampoc s'arrenglerava amb els empedreïts. En fi, que a mida que anava vivint, també anava, periòdicament, plantant unes muralles que deturaven algun costum, vici o el que fos, en sec, amb una operativitat real que per a elles haurien volgut la Gran Muralla de Xina o la Línia Maginot francesa.

Puc donar fe que, a partir d’aquell moment, mon pare va exercir de seguidor del Sitges modèlic. No hi havia diumenge que no anés a veure el partit, tant a casa com a fora. Gràcies a la seva afecció, ma mare i jo vam recórrer mitja Catalunya, a bord del Citroën C-8 --un 2cv dissimulat de cotxe gran-- que sempre va conduir amb una cura exquisida. Per fer més suportable l’aridesa d’aquests viatges, els cassets de la Trinca suposaven sempre, per un nen de vuit anys com jo llavors, un al·licient d’efectes amortidors comprovadíssim. Però amb el temps, ni la Trinca podia amorosir la meva actitud rabiüda. Arrossegar-me per aquests mons de Déu devia de suposar per ell un agònic calvari de decepcions. Va arribar un moment que se’n va afartar. Per evitar la meva cara de fàstic, em deixaria a casa la padrina —la iaia, però mai ningú l’anomenava així—, a Valls, aperpetuïtat en aquells casos.

No recordo haver mostrat en cap d’aquells desplaçaments el més mínim interès per res, més enllà del TBO o la llibreta de dibuix, rere els quals m’escudava de l’efervescència futbolera que per tot arreu bullia. Els pocs records que guardo d’aquests partits a fora tenen a veure amb les meves lectures i els dibuixos, i en tot el que hi havia dintre el meu món interior —no necessàriament profund, tampoc— allunyat anys lluny del real que m’envoltava. En dir que el més remarcable de tots potser seria una experiència iniciàtica (la meva primera picada de vespa) allunyada de tota èpica esportiva, ja està dit tot. Apart d’això, poca cosa més. En fi, que no hi havia res al món que pogués anestesiar més qualsevol hipotètica qualitat descriptiva d’una època. Em sap greu. Si remeno molt, com a màxim hi trobo molta olor de terra trepitjada per botes; esbufecs de jugadors que s’acostaven de forma alarmant a la vora on érem; insults contra l’àrbitre proferits en un dolorós accent del Deltebre; ferum de cigars, parets i tanques de gris formigó, allunyades de la noblesa arquitectònica dels estadis grecs, amb el seu marbre omnipresent, sense, això sí, cap grafiti, ni cap tag imbècil... curiosa època, aquella amb gent en absolut millor que la d'ara, però que encara no havia descobert que podia escampar la seva mediocritat pel paisatge, amb esprais...

Els partits a casa eren tota una altra cosa, no necessàriament millor, tampoc. Tanmateix, oferien alguns avantatges. Per una banda, en mostrar ben aviat la meva irascibilitat, el martiri es va acabar de cop: resultava molt més fàcil que ma mare i jo quedéssim a casa, mentre mon pare hi anava sol, després de dinar, i tornava per l’hora de sopar, emprenyat o content, depèn el resultat, que quan ens trovàbem a 100 quilòmetres de la Blanca Subur. Això no vol dir que jo no hi hagués anat mai al camp del Sitges, sobretot al començament, quan la meva volumetria resultava més portàtil.

De fet, el del Sitges era un camp molt bonic, amb una porteria que donava a la muntanya i l’altra al mar. A la banda de muntanya hi havia un turonet que, amb una pendent suau, anava a petar als bastidors. M'agradava molt que d'aquest turonet s’hi hagués deixat la roca calcària que ja s'hi trobava abans i que amb molt bon criteri estètic havien respectat els responsables del club. Les suggestives formes de les roques, tot i ser naturals, tenien un punt de salvatgisme de cartró pedra com el dels escenaris de les feres als parcs zoològics. A l’altra banda hi havia la ratlla blava de l’horitzó mediterrani, que feia punt de creu amb les tanques dels anuncis dels comerços locals. Cap al costat nord serpentejava la riera (gairebé sempre seca) amb l’abrupte devessall d’espigades herbotes esquitxades amb no poques immundícies que m’excitaven la curiositat infantil. Al costat sud, les grades, intel·ligentment esglaonades, des del camp fins la tribuna coberta amb una visera blava. El terreny de joc imposava, amb la seva terra dura, amb aquelles sinuoses línies calcàries que miraven de seguir el millor que podien les normes que imposava el manual.

Ara, el camp encara hi és i moltes coses encara es mantenen com abans. Les transformacions més grans venen per la banda de la riera, per on el poble s’ha urbanitzat a base de bé. La terra del camp ha deixat pas a un verd de gespa artificial que quan vens del tren de Barcelona produeix un efecte òptic psicodèlic força potent. A la banda més feréstega, però, la que em tenia més fascinat, hi ha construït el que suposo fan de bastidors. De la paret salvatge que recordo només en queda un raconet. Potser ja ho era així de petita llavors, però jo la recordava més gran: els records que tenim de les coses, de nen, tendeixen a la magnificació. Llei de vida...

Malgrat el meu desinterès general, crec recordar que sentia un lleuger orgull pel club local, un sentiment alimentat, suposo, pels comentaris que brodava mon pare i les reaccions que rebia per part dels seus interlocutors, tancadament barcelonistes:

—Jo no sé com encara podeu anar a veure el Barça, a llençar els quartos. Als partits del Sitges s’hi veu tan bon futbol com allà, o millor.

—Au va, home, va! Què dius ara! No comparis, tu!

—Coi, que dic que sí, que ho veig cada diumenge. Després arribo a casa, miro el Barça per la tele i quan ho comparo amb el que vist aquí, penso: “quina colla de pepas!”.

Amb tot això no vull dir que de Primera Divisió hagués deixat de ser del Barça per fer-se, per exemple, del Madrid. No arribava al cinisme dels ressentits —i per què havia d’estar-ho de ressentit?—, que pretenen refregar pel morro de tothom que ells sí que han sortit de la cova de Plató, alló que fan els "excelsos" intel·lectuals que van recolzar la creació d’aquell bressol del universalisme salvador de les nostres petiteses tribals anomenat Ciudadanos. Ell mai es `va declarar anti-Barça. Si de cas, un desencantat de la Primera Divisió. No més.

Amb el temps, a mida que s’anava fent gran, s’anava, també, desencantant del futbol en general. Mala senyal... Però aquí ja entraríem dins tota una altra història, molt més trista, i avui no toca.

Mentrestant, el meu odi personal cap el futbol anava, a mida que m’anava fent gran, també, si això era possible, minvant de manera proporcional, com l’homenet d’aquella pel·lícula clàssica de ciència ficció. Però mai en tot aquest procés, com ja he dit abans, no m’he sentit part de cap club. Ni del club dels anti-futbolistes de saló. Sóc moltes coses “de saló” jo, però anti-futbolista, dons mira, aquesta no.

A més, he conegut massa fanàtics del futbol molt més intel·ligents i cultes que jo com per gosar generalitzar o sentir-me superior a ningú que patís aquesta infecció. Hi ha drogoaddictes brillants, oi? Respecte a aquest punt em va agradar una entrevista a un important científic català, vell —maleeixo haver oblidat qui era—, en un programa de televisió, emesa ara deu de fer gairebé trenta anys. Després de parlar de les qüestions científiques i culturals més profundes, li van preguntar sobre quin diari llegia. Ell va deixar à anar que “El Mundo Deportivo” i es va quedar tan ample. Fantàstic!

Quina lliçó per desmuntar prejudicis! Què útil li seria a més d’un articulista d’aquests que basen el vuitanta per cent de la morralla que escriuen en sil·logismes que no s’aguanten per enlloc, emprats per carregar-se la gent que els fa mania! El divertit del cas és que amb els seus bombardejos indiscriminats s’enduen pel davant un bon grapat dels seus admirats personals que també cauen en aquests “mals” que denuncien, coses tan o més terribles com portar xandall a casa, posseir Facebook, tenir/patir certs gustos musicals...

Però bé, després d’aquesta digressió tan inútil mirem de tornar al tema. On érem? Ah sí: l’avi detestava el futbol, al pare li agradava, al fill li torna a desagradar. L’apassionant fórmula, de moment, lluïa així a la pissarra.

Sí, jo imaginava que el divorci generacional s’havia aturat aquí. Però no. Com que a tot pecador li arriba la penitència jo vaig tenir un fill que, com calia preveure, em va sortir tan futbolista com el meu pare. D’on li va venir l’afecció a aquest coi de criatura si a casa no s’havia vist un sol partit televisat, ni tan sols per aterratge accidental de comandament a distància?

Com que encara em queda una mica de bon cor, lamento que mon pare no s'hagués trobat en condicions de poder compartir una mica l’alegria esportiva amb el seu net, mentre encara era amb nosaltres. Però si em poso una mica més venjatiu, també lamento no tenir el meu avi al costat perquè m’ajudi a prohibir al meu fill les seves malaltisses inclinacions i fer-me sentir una mica menys mala bèstia. Ja se sap, decisions dictatorials compartides dilueixen l’efecte de la pròpia tirania. Però vaja, m’hauré de conformar en continuar somniant despert.

Val a dir que darrerament al meu fill se li ha passat una mica la bogeria, que ha estat àmpliament substituïda per la d’altres esports. Just ara, que no em provoca tanta ràbia el futbol com fa uns anys enrere. La manca de sincronia generacional en aquest tema és total, una autèntica maledicció familiar!

No és que de cop m’hagi interessat pel tema, ni molt menys. Simplement no em molesta tant. Em sembla ben curiós com, amb el pas del temps, hi ha parts dures de nosaltres mateixos que s’estoven i ens tornem més pacients i tolerants amb certs temes que ens irritaven, mentre n’hi ha d’altres de toves que s’enravenen i fan que en d'altres no en deixem passar ni una. Evidentment que tot això de que parlo suposa una autèntica broma al costat dels autèntics problemes i conflictes de la vida. Tant de bo totes les discrepàncies generacionals, meves i alienes, fossin tan risibles!