La placa del carrer Lope de Vega de Sitges (o la petitíssima història de les coses petitíssimes)

Si sabéssim tot el que hi ha darrera cada cosa, el perquè de tot plegat, petaríem bojos, encara més potser que si no sabéssim res. No us espanteu ara, que no penso encetar una apologia de la ignorància. Només constato una realitat: els coneixements els hem d’anar paint, cadascú al seu ritme. No admeteu que us donin pressa els saberuts, amb empentes. A més, cal recordar que a la història no tot ha estat cacaus considerables com la caiguda de Constantinobla, o les dues Guerres Mundials. Fins i tot a la història local hi ha aquells moments estel·lars, encara que el gran Stefen Zweig no els hagi dedicat cap volum. Avui, us parlaré justament d’una cosa insignificantíssima, que per mi, però, no ho és gens. El protagonista d’aquesta història em queda molt a prop.

No us heu preguntat mai qui coi deu d’haver manufacturat els curiosos cartellets enrajolats amb els noms dels carrers de Sitges? Segur que sí i jo no en sóc una excepció encara que, la veritat, tampoc els he seguit mai la pista massa bé. Vergonyós? Sí.

Per introduir el tema d’avui —del qual sí que en tinc alguna idea— recordarem que els noms dels carrers del nostre poble han anat canviant a base de bé, segons les circumstàncies polítiques de cada moment, com a qualsevol localitat de qualsevol país. Hi trobem noms amb una arrel popularíssima, tant que els oficials actuals no han pogut esborrar: el cas del Carrer Santiago Rusiñol, que els més vells encara anomenen de la Palma, per exemple. N’hi ha d’altres de nous que els diferents consistoris han adjudicat en honor als temes o persones més diverses, amb totes les polèmiques i indiferències de sempre.

És ben sabut —o ho hauria de ser— que durant la guerra molts carrers es van rebatejar amb noms d’un to revolucionari pujat; que en acabar ho van ser per altres de franquistes; que els que no, directament es van castellanitzar i que, en arribar la transició, els Generalísimos van desaparèixer i la nomenclatura catalana va tornar, per fi, de nou, al seu lloc natural. Fins aquí, cap novetat, suposo.

De tota manera, a Sitges, com que som més guapos que ningú, els cartellets dels carrers de l’època franquista es van encarregar a diversos artistes, afeccionats i professionals. Algú va tenir la pensada de que aquests tinguessin una personalitat especial. Home, jo considero que, per variar, la pensada era bona, encara que a més d’un li devia de semblar cursi, això segur. Però quina gràcia tindrien els pobles si no tinguessin detallets cursis? (Hum, ara que m’hi repenso no ho tinc tan clar).

En arribar la transició, aquests cartells no es van canviar, encara que fossin en castellà. També és mala sort que es fessin sota aquelles circumstàncies i, així, a aquestes alçades de la “democràcia”, ens hàgim d’empassar coses com “Calle San Honorato”, per exemple, que fan un mal als ulls. Però, digueu-me sentimental, l'estampeta del sant em resulta tan entranyable que voto a favor de la seva amnistia. Sí que es va ser crear un disseny uniforme per a les rajoles en català, però. Per als nous carrers això no ha suposat un problema, però als més antics les plaques catalanes comparteixen lloc amb les “artístiques”, en castellà, produïnt, en més d'una cantonada, un cert atapeïment reiteratiu.

Parlem un momentr, doncs, d'aquestes plaques, abans que a alguna llumenera municipal li vingui la idea d’arrencar-la i posar-ne una altra de nova, amb un disseny més guai: estic parlant de la del carrer Lope de Vega.

El carrer Lope de Vega és un dels que hi ha al Sitges nou, el de la part de dalt de les vies, cap el Poble Sec. Fins els anys cinquanta tot allò no consistia en una altra cosa que en camps, amb alguna mansió allunyada i algun protocarrer amb unes poques cases de començaments del segle XX, que encara existeixen.

Aquest carrer, es va començar a edificar a finals dels cinquanta/principis dels seixanta amb vivendes de l’època, modestes, funcionals, però ben fetes. Totes elles llueixen una aparnça molt mediterrània, no passen dels tres pisos, amb sobreàtic, i ofereixen unes terrasses i balcons generosíssims. Cap d’elles passarà a la història de la arquitectura universal. D’acord. Però, com a mínim, no ofenen la vista. A més, les van aixecar constructors i paletes locals, no grans corporacions foranies difícils de controlar. Com que un dels constructors va ser el meu pare, suposo que més d’un m'acusarà que escombro cap a casa. Ho concedeixo. Prefereixo això, abans no se m'acusi de mal fill, la veritat. Per sort, sé que el meu orgull filial va sobrat de motius. Ni mon pare ni cap dels constructors d’aquest carrer no es van dedicar mai a destrossar el poble. Alguns d’ells, com l’Andreu Camps, fins han arribat a emprar molta part del seu temps a tasques de recuperació del patrimoni col·lectiu que mereixen el reconeixement de tots plegats. Parlo de les construccions de pedra seca.

Però bé, tornem al carrer Lope de Vega. Per cert... a sang de què se li va posar el nom del prolífic autor de El Perro del Hortelano, contra el qual, d’altra banda, no tinc res, pobret? En fi...

Aquell grup d’edificis creixia de manera que allò anava agafant fesomia de carrer. Com a tot carrer que mereixi aquest nom, al Lope de Vega li calia una placa com cal, digne de les il·lustres predecessores que decoren els altres de la vila. Sembla ser que els principals constructors van discutir sobre qui s'encarregaria de fer la placa. Al final, suposo que gràcies a la retòrica convincent de mon pare, la responsabilitat va caure damunt de ma germana, que llavors era una noieta de catorze anyets.

En aquell temps ma germana anava a la seva, com ha de ser a aquesta edat. En aquest sentit haig de dir en honor seu que no ha canviat gaire. Si de cas ha madurat les tècniques, la qual cosa em produeix admiració i enveja a la vegada, tot i que jo també tinc els meus sistemes.

Ma germana, poca broma, posseeix la creativitat de la família als gens i ja des de nena no ha parat de tocar-ho tot. Si no ha fet més és perquè no ha volgut, i ben fet que ha fet. Entre les seves moltes qualitats artístiques en té una de molt especial: la de molt bona reproductora. Ja de joveneta tenia la santa paciència d’emprar la tècnica de la quadricula per copiar aquarel·les i olis, tant era que fossin d’estil naïf com barroc. Gràcies a aquesta traça per reproduir dibuixos i pintures, li han demanat, al llarg dels nays, una pila de feinetes. En definitiva, que ella forma part d'aquell grup d'escollits que han hagut de sentir dir més d’una vegada: “això que ho faci l’Angelina, que aquestes coses les fa bé” i, pam! encàrrec que et cau a sobre i del qual no te’n pots escapar perquè si no el fas tu no el sabrà fer ningú.

Suposo, doncs, que amb aquest tipus d’actitud se li van acostar els constructors del carrer Lope de Vega quan li van demanar que, s’ho fes com volgués, però que havia de solucionar un retrat de l’escriptor castellà el més aviat i millor possible. I la nena, que sí, que busca per les enciclopèdies que corren per casa que em troba una reproducció del perfil de la víctima; que hi aplica la seva tècnica habitual, el copia el millor que va sap i que després el pinta i li dóna els acabats adients. Encabat això calia passar el procés —que desconec— perquè quedés ben impresa a les rajoles. I així va succeir com en un tres i no res, gràcies a aquella nena, que el carrer Lope de Vega ja lluïa una placa tan xiroia com la dels carrers més nostrats de Sitges. O a mi m’ho semblava i encara m’ho sembla (sí, sí, d’acord, amor de germà, molt bé!).

El cas és que no tothom compartia el meu entusiasme per aquella obra artística de primera magnitud. I és que hi ha gent molt primmirada. D’entrada, van sortir els que deien que aquell senyor de les rajoles s’assemblava al Lope de Vega com un ou a una castanya. No n’hi van faltar tampoc els que protestaven per la baixa qualitat —quina ignomínia!— del resultat. Jo, que cada cop que passava per sota aquella imatge tan reeixida m’inflava d’orgull fraternal, quan em vaig assabentar que sorgien veus que discrepaven, no me’n sabia avenir. El que encara entenia menys era que si li preguntava pel perquè de tanta crítica, ma germana era la primera que se’n fotia i li retreia tots els defectes: “què no ho veus que té l’ull gairebé al mig del cap?” i altres subtilitats que jo no les hi sabia veure. De cap manera! Com podia ser que la pròpia artista en passés tant de la seva obra?

Amb el pas del temps, però, un va anar adquirint una miqueta de gust i coneixements; els mínims, si voleu, però prous com per veure que sí, que la veritat és que l’ull aquell està posat d’una manera que si el seu propietari, de sobte, prengués vida i decidís girar el cap en direcció als transeünts, ens faria l'efecte d’estar davant d’un extraterrestre mig gallina, mig granota, amb els ulls separats per més de mig pam. També és cert que l’home mostra un aspecte més proper a un prohom de la Generación del 98 que no pas a un del Segle d’or castellà. Ja d’adolescent, quan hom ja comença a creure's amb el dret d'exercir una mica de càustic, m’agradava referir-me a aquella pobra efígie com a “el Benito Pérez Galdós” aquell de la placa. I ja posats a ser una mica malparits també podem dir que s'assembla força al Superintendente de la T.I.A. de Mortadelo y Filemón. I de que va vestit? A quina mena de secta pertany la misteriosa caputxa que sembla penjar-li per l'esquena? d'un hàbit monacal o d'un impermeable? Aquella vestimenta indesxifrable forma part indisoluble de les especulacions més rares que m'hagi fet mai, de petit. I, al final, si hem de començar a parlar de les lletres potser hauríem de mirar d'impedir que a aquesta entrada no s'hi acostés cap purista d'aquells que es desesperen quan algú fa servir l'Arial enlloc de la Helvetia (ep! que com a mínim no hi posa calle, element colonial eludit olímpicament).

Però malgrat tots els defectes que li vulgueu buscar, ma germana assegura que el seu Lope de Vega era com el del llibre on el va treure. No sé d’on havia sortit ni a qui pertanyia el volum en qüestió, per tant, en això, sí que hauré de confiar en la seva paraula. Haig d'afegir, però, que les úniques imatges que he trobat d’aquell distingit cavaller són retrats a l’oli de tres quarts —en els quals, val a dir, l’interfecte presenta una cara de mala salut que fa patir— i l’aspecte general potser sí que recorda vagament el de la meva germana.

Amb tot, jo pregunto, a veure, qui és el maco que amb catorze anys és capaç de resoldre amb tanta velocitat com eficàcia un encàrrec d'aquesta mena? Costa poc fer la conyeta però no tant de dir que sí i fer-ho, oi?

Tot plegat, al capdavall, tant és. Aquest Lope de Vega d’orgullós perfil egipci està per mi per damunt del bé i del mal. És clar que trobo fantàstic fer-ne broma. Si en fa la pròpia autora, no veig perquè no la resta dels humans. Amb els temps que corren, no hi ha gaire motius per riure i una rialla sempre va bé. Però, ai d'aquell alcalde que se li acudeixi de treure-la! i pobre d’aquell desgraciat de pantalons caiguts que s’emparri per pintar-hi un graffiti o un tag al damunt! Els dos se les hauran de veure amb un fan inesperat que té molt males puces. Amb les coses de la família no s'hi juga!

A que no us l’esperàveu aquesta? ;)