La Punta, pintada per l'artista Manel Ferrer
Retrat del meu avi, també de Manel FerrerEn art es valora la investigació i el repte pel damunt de l’aplicació curosa de tècniques i estètiques d’acceptació comprovada. I hi estic d’acord, en general. No hi estic tant, però, que en retorn, es disminueixi l’artista que només pretén fer bé la seva feina, que no té cap necessitat de reptar al seu públic, a la condició d’artesà: alguns dels artistes més grans, més profunds, amb més coses a dir, fins i tot amb més personalitat, han escollit el modest camí d’aplicar procediments ja coneguts, amb una exactitud cal·ligràfica, d’ebenista.
Uns i altres, des de les seves opcions, fan avançar l'art. O, com a mínim, el fan bellugar, ni que sigui travessant per etapes d’involució, com passa amb tota activitat humana. No m’agrada quan, d’entrada, sense miraments, s’acusa a l’excel·lent professional de manca d’ambició, ni a l’experimentador més arriscat d’envanit cultivador del seu propi ego. Per molt que hi hagi tendències vicioses, que l’existència de capelles i capelletes no es pugui evitar quan un grup passa de tres persones, d’ego i de rigor se’n troba a tot arreu. Cada cas és diferent i com a tal s'hauria de valorar, tot mirant d’evitar prejudicis. No per portar ulleres de pasta i coloraines esdevens automàticament un cregut, ni per mirar d'aparentar normalitat i la màxima dissolució en la massa t’escapes de no ser-ho.
Qui és més important? l’investigador que mira de trobar nous sistemes per vèncer un virus o el metge que després aplicarà, consciençosament, el remei descobert pel primer en els pacients que pateixen? No sempre passa que l’investigador funcioni, alhora, com un bon metge, ni que el segon s’interessi per la investigació. Es donarà el cas de qui tingui els dos dons alhora. Perfecte. Però això em reulta irrellevant pel que vull dir. L’un no pot passar sense l’altre. La societat els necessita als dos. Podem passar-nos tota la vida discutint qui va ser el primer, si l’ou o la gallina, però debatre quin importa més ho considero un debat estèril. La societat de les gallines no pot passar sense cap dels dos: sense gallina no hi ha més gallines; sense ous, tampoc.
Ens ha deixat en Manel Ferrer, un excel·lent artista, un professional de pedra picada, el que en podríem dir un metge curós, que aplicava a les seves teles els coneixements clàssics i els molts anys d’ofici dedicats a perfeccionar el seu, no per modest, menys important objectiu. El coneixíem com un dels clàssics pintors de la Ribera, un d’aquells que han donat vida i color al Passeig, des de fa dècades i dècades, des que en Rusiñol descobrí que el nostre poble era un lloc bonic de debò, perquè sí. Ell segurament haurà pintat la Punta des de tots els anlges, fins a l’esgotament, i alhora va fer retrats. En ambdós casos va mirar sempre de mostrar-se respectuós amb la seva feina i de donar el millor. No tinc un coneixement profund de la seva obra ni mai m’he dedicat a controlar el que feia, perquè altres dèries tenia, però sí que sempre m’havia admirat la seva increïble honestedat. I cal anar en compte en usar aquest valor, sovint emprat com a arma per a menystenir a l’artista. No és el cas, ni molt menys. Va ser, a més, veí de carrer, a aquell Lope de Vega del Sitges nou (nou llavors, és clar). Recordo la porteta que donava al seu estudi, des d’on es veia com s’apilaven les seves pintures que configuraven un element més del paisatge de la meva infància. Un dels més bonics, val a dir, d’aquells que donen color a la pàtina sovint massa sèpia dels records.
A casa ma mare hi ha dos quadres seus. L’un és, com no, la Punta. L’altre és un retrat del meu avi, desaparegut sobtadament el 1975, pobre home, poc abans que morís el dictador (si això no en podem dir tenir mala sort no sé a què li ho direm).
El quadre de la Punta té la grandesa de la humilitat. Hi surt la Punta i prou, sense additius, ni colorants, ni conservants. La tela representarà, de ben segur, una de tantes. Està executada, però, amb aquell ofici que es defensa per si sol de tan evident. A mi, aquest quadre sempre m’ha agradat. La composició és perfecta, equilibrada. La perspectiva, impecable. La llum està molt ben capturada. Voleu més subtileses i coses estranyes? No les hi trobareu, és clar. No li calen. No hi ha res de repensat, res de rebuscat, ni cap intenció de trobar-hi res que no hagin vist milions d’ulls abans. No ho trobeu fantàstic?
El retrat del meu avi està tret d’una fotografia. I sí, és ell, exacte, igual que a la fotografia. De nou, pregunto: hi ha algú que pugui donar més per tan poc? aquell és indubtablement el meu avi, tal com era ell. No hi manca ni hi sobra ni un pel. Si algú pregunta com era, només cal mostrar-li aquest retrat. Amb això sol n’hi ha prou. És, allò que en diria qualsevol persona humana, hi entengui o no en art, “clavat”. El meu avi, pobre home, no va deixar gaire imatges. Aquesta el resumeix a la perfecció. No m’importa aquí saber la tècnica que va emprar el senyor Manel Ferrer en fer-lo, però puc assegurar que el resultat em sembla impecable. Dono fe que els pocs diners que devia de costar el retrat van estar molt ben empleats, de llarg, fins l’últim cèntim.
En Ferrer fa poc que es va retirar. Vaig llegir la seva nota a l’Eco de Sitges. Ara s’ha retirat definitivament, del tot. El senyor Matas ha escrit una commovedora nota, al mateix setmanari, en el seu honor. Se’ns ha avançat a tots a dir que en Manel Ferrer potser ha estat l’home que ha retratat més vegades la Punta. Això segur! Té molta raó. I també que amb ell se'n ve el darrer (i el primer!) representant d'un tipus d'artista que formava part del Passeig, així com ho fan les palmeres.
Descansa en pau Manel Ferrer. El Passeig no serà el mateix sense tu.
Uns i altres, des de les seves opcions, fan avançar l'art. O, com a mínim, el fan bellugar, ni que sigui travessant per etapes d’involució, com passa amb tota activitat humana. No m’agrada quan, d’entrada, sense miraments, s’acusa a l’excel·lent professional de manca d’ambició, ni a l’experimentador més arriscat d’envanit cultivador del seu propi ego. Per molt que hi hagi tendències vicioses, que l’existència de capelles i capelletes no es pugui evitar quan un grup passa de tres persones, d’ego i de rigor se’n troba a tot arreu. Cada cas és diferent i com a tal s'hauria de valorar, tot mirant d’evitar prejudicis. No per portar ulleres de pasta i coloraines esdevens automàticament un cregut, ni per mirar d'aparentar normalitat i la màxima dissolució en la massa t’escapes de no ser-ho.
Qui és més important? l’investigador que mira de trobar nous sistemes per vèncer un virus o el metge que després aplicarà, consciençosament, el remei descobert pel primer en els pacients que pateixen? No sempre passa que l’investigador funcioni, alhora, com un bon metge, ni que el segon s’interessi per la investigació. Es donarà el cas de qui tingui els dos dons alhora. Perfecte. Però això em reulta irrellevant pel que vull dir. L’un no pot passar sense l’altre. La societat els necessita als dos. Podem passar-nos tota la vida discutint qui va ser el primer, si l’ou o la gallina, però debatre quin importa més ho considero un debat estèril. La societat de les gallines no pot passar sense cap dels dos: sense gallina no hi ha més gallines; sense ous, tampoc.
Ens ha deixat en Manel Ferrer, un excel·lent artista, un professional de pedra picada, el que en podríem dir un metge curós, que aplicava a les seves teles els coneixements clàssics i els molts anys d’ofici dedicats a perfeccionar el seu, no per modest, menys important objectiu. El coneixíem com un dels clàssics pintors de la Ribera, un d’aquells que han donat vida i color al Passeig, des de fa dècades i dècades, des que en Rusiñol descobrí que el nostre poble era un lloc bonic de debò, perquè sí. Ell segurament haurà pintat la Punta des de tots els anlges, fins a l’esgotament, i alhora va fer retrats. En ambdós casos va mirar sempre de mostrar-se respectuós amb la seva feina i de donar el millor. No tinc un coneixement profund de la seva obra ni mai m’he dedicat a controlar el que feia, perquè altres dèries tenia, però sí que sempre m’havia admirat la seva increïble honestedat. I cal anar en compte en usar aquest valor, sovint emprat com a arma per a menystenir a l’artista. No és el cas, ni molt menys. Va ser, a més, veí de carrer, a aquell Lope de Vega del Sitges nou (nou llavors, és clar). Recordo la porteta que donava al seu estudi, des d’on es veia com s’apilaven les seves pintures que configuraven un element més del paisatge de la meva infància. Un dels més bonics, val a dir, d’aquells que donen color a la pàtina sovint massa sèpia dels records.
A casa ma mare hi ha dos quadres seus. L’un és, com no, la Punta. L’altre és un retrat del meu avi, desaparegut sobtadament el 1975, pobre home, poc abans que morís el dictador (si això no en podem dir tenir mala sort no sé a què li ho direm).
El quadre de la Punta té la grandesa de la humilitat. Hi surt la Punta i prou, sense additius, ni colorants, ni conservants. La tela representarà, de ben segur, una de tantes. Està executada, però, amb aquell ofici que es defensa per si sol de tan evident. A mi, aquest quadre sempre m’ha agradat. La composició és perfecta, equilibrada. La perspectiva, impecable. La llum està molt ben capturada. Voleu més subtileses i coses estranyes? No les hi trobareu, és clar. No li calen. No hi ha res de repensat, res de rebuscat, ni cap intenció de trobar-hi res que no hagin vist milions d’ulls abans. No ho trobeu fantàstic?
El retrat del meu avi està tret d’una fotografia. I sí, és ell, exacte, igual que a la fotografia. De nou, pregunto: hi ha algú que pugui donar més per tan poc? aquell és indubtablement el meu avi, tal com era ell. No hi manca ni hi sobra ni un pel. Si algú pregunta com era, només cal mostrar-li aquest retrat. Amb això sol n’hi ha prou. És, allò que en diria qualsevol persona humana, hi entengui o no en art, “clavat”. El meu avi, pobre home, no va deixar gaire imatges. Aquesta el resumeix a la perfecció. No m’importa aquí saber la tècnica que va emprar el senyor Manel Ferrer en fer-lo, però puc assegurar que el resultat em sembla impecable. Dono fe que els pocs diners que devia de costar el retrat van estar molt ben empleats, de llarg, fins l’últim cèntim.
En Ferrer fa poc que es va retirar. Vaig llegir la seva nota a l’Eco de Sitges. Ara s’ha retirat definitivament, del tot. El senyor Matas ha escrit una commovedora nota, al mateix setmanari, en el seu honor. Se’ns ha avançat a tots a dir que en Manel Ferrer potser ha estat l’home que ha retratat més vegades la Punta. Això segur! Té molta raó. I també que amb ell se'n ve el darrer (i el primer!) representant d'un tipus d'artista que formava part del Passeig, així com ho fan les palmeres.
Descansa en pau Manel Ferrer. El Passeig no serà el mateix sense tu.
6 comentaris:
El retrat és molt bo, fins i tot em recorda una miqueta a tu. És molt difícil, de retratar, tu ja ho saps, que dibuixes.
"La Punta" no té aquella cosa "quica", insuportable, dels mals pintors. Podria ser un Mir, gairebé, és de bon gust, en tot cas.
El comentari que has deixat és molt maco, Helena. Segur que al senyor Manel Ferrer, estigui on estigui li agradarà molt.
Estic d'acord amb tu amb això del quadre de la Punta. I mira que és un objectiu ben i reben suat! Però, no ho sé, sempre m'ha agradat aquesta punt de vista que va escollir el pintor. A més la perspectiva està molt ben feta. I no és una cosa fàcil d'aconseguir.
Em fa molta gràcia això que dius de les semblances entre el meu avi i jo. Justament quan estava preparant la foto per posar-la pensava: "I ja m'assemblo jo a ell?" Perquè amb el meu pare sempre hi he vist trets comuns de seguida (especialment amb imatges de quan ell era més jove) però amb el meu avi sempre m'ha costat més. El meu avi era un home molt treballador, generós i just. Semblar-m'hi una mica, ni que sigui en l'aspecte, és un honor immens. Gràcies!
Ahir passejant per la Ribera vaig veure un ram de flors lligat a un fanal.... la veritat és que el pudor, en un altre cas, m'hauria impedit llegir l'esquela que hi penjava, però em va poder més la intriga davant d'un detall poc usual a Sitges. Va ser quan vaig llegir el nom de Manel Ferrer i vaig tenir la certesa de la seva mort.
La veritat és que era un artista silenciós, poc estrident i que la seva persona mai havia destacat entre la “multitud” d’artistes sitgetans que constantment publiciten el seu art. Ell preferia pintar sota el barret i la ombrel•la blava i blanca que amorosament li ajudava a col•locar la seva esposa. No vaig parlar mai amb ell, però les seves obres allà on les podia observar em cridaven l’atenció.
Crec que Manel Ferrer es mereix, al igual que han tingut i tindran altres artistes sitgetans, un reconeixement en forma d’exposició, per desgràcia pòstuma.... (m’has donat una idea per reivindicar-ho des del meu blog)....... per cert, si que t’assembles al teu avi....
Descripció exacta del pintor, el seu lloc al Passeig i el seu entorn, Crticartt. Els veig a tots dos. No he passejat per la Ribera aquest cap de setmana i no he vist allò que dius. Realment commovedor, de debò.
Les teves paraules, en parlar del pintor i de la suma d'egos que s'esquiven pels carrers de Sitges, per evitar colisions còsmiques, estan carregades de raó, en tots els sentits, absolutament.
És un topicàs com una casa, però també els pobles no sabem reconèixer el que tenim fins que no ho perdem. La Ribera sense pintors és com un parc sense el cant dels ocells, com un tren que no fa tacatac tacatac, sinó ziuu: un pas més cap a l'assèpsia. A les coses boniques de seguida t'acostumes i et penses que existeixen per dret natural i no: sempre hi ha algú que s'ho treballa, amb la seva feina del dia a dia, digue'n pintors, músics, fins i tot paletes, fusters i jardiners. I qui no les hagi conegut certes coses maques, no les trobarà mai a faltar. És així.
Un apunt molt emotiu, Florenci.
Un gran homenatge el senyor Ferrer i un bon record teu cap al teu avi.
Moltes gràcies, A peu coix. Hi ha coses i gent que sembla que només t'adones del molt importants que eren quan no les tens o no hi són. És un error, o diga-li com vulguis, que es repeteix i es repetirà sempre. És així.
Publica un comentari a l'entrada