Inventari de coses i gent

Surto de casa. Després baixo per la carretera de Sant Pere de Ribes direcció al poble. Els primers humans que trobo són una parella heterosexual sud-americana jove (m’és impossible d’afinar el tret regional, a través l’accent). Ella du un vestidet curt, blanc i unes sabates de tacó; ell, el cabell enllustrat i una samarreta vermella de la Selección Española. Tots dos fan cara de salut. Amaguen els ulls rere ulleres de sol.

Dalt una palmera, que no sé si està malalta o només mig despentinada, hi ha una tórtora que alça el coll, esvelta, i fa aquell gemec opac "uhu, huuu; uhu, huuu...". Conec pocs animals que em facin despertar més admiració pels experts que els estudien. Com s’ho fan per destriar el so que fa cada exemplar? perquè tots em semblen iguals, clònics. No sabria dir mai si estan enfadats, contents, si són mascle, femella o se'n foten de mi.

En arribar als bancs que hi ha davant l'estàtua amb la paraula SITGES, que ens va gairebé regalar el senyor Subirachs per un mòdic preu, hi veig dos senyors grans, d'uns setanta o vuitanta anys, asseguts, petant la xerrada, tranquil·lament. Un d'ells és un senyoret que va tot arregladet, amb el seu trajet i la seva corbateta. Amb l'altra, pobre, ni m'hi fixo. El que em crida l’atenció del senyoret és que du un paraigua negre, obert, damunt el cap, per protegir-se del sol. L'estampa em fa pensar en costums de fa cent anys. Aleshores, però, hi havia unes ombrel·les pensades expressament per a recollir els rajos solars i separar-ne el gra de la palla.

En front d'aquells senyors, una mica més avall la parada d'autobús, un home descansa ajaçat al terra, mig repenjat en un piló de formigó. La seva postura és força incòmoda, fa mal als ulls i a l’esquena (els humans ho tenim això de l’empatia subconscient amb els nostres congèneres). Va vestit i pentinat en el més pur estil okupa, sense cap mena de complex per a que se’l pugui arxivar sota la carpeta corresponent. Manté el mateix cargolament del principi al llarg de tota l’estona que trigo a sobrepassar-lo. Un home resistent i compromés amb les seves decisions, penso. Tot i que és l’estil de posa que qualsevol model odiaria de mantenir més de cinc minuts en qualsevol escola de belles arts, l’home no sembla patir gens, tampoc. Em sento alleugit. El que per a nosaltres és incòmode pels demés pot no ser-ho gens i fins i tot preferible. La imatge d’un faquir del Tintín m’ha passat fugaç per davant del processador de dades que tinc dins el cap.

En passar per sota el pont de la via, una dona que va en la meva direcció, però a una velocitat que no em farà quedar gens malament si la passo de pressa, no para de fer petons a un mòbil. L’avançament es produeix quan som al zenit d'aquella estructura pensada per a la reverberació catedralícia. El curiós és que els petons no ressonin com els repics del timbaler del Bruc. L’afecte que ella mostra envers l’aparell queda, doncs, en una certa intimitat, però no perquè ella sigui discreta, precisament. Imagino que al pont hi deu d'haver algun error de construcció que ha d'anar més enllà les discretes goteres que vaig apreciar el dia que plovia. Un pont amb silenciador incorporat, penso.

Distret amb els petons m'empasso el semàfor de vianants en vermell. L'únic vehicle que em pot esborrar del món no ho fa perquè l'ànima del seu amo bascula cap a la compassió i l'enteniment fraternal entre les persones. Tampoc m'insulta. Admirable.

Les botigues principals estan tancades però no el quiosc, que és cap on encamino els passos. Per algun motiu estrany recorodo un comentari que va fer algú sobre algú altre dient que era un pedant per utilitzar certa paraula, que tampoc recordo. El curiós del cas és que la paraula definia perfectament el que el pedant volia. Això sí que ho recordo. Potser no era un pedant. Potser era algú que tan sols se sabia expressar més enllà de la guturalitat simiesca, tan alliberadora en els moments que un té el cap massa ple. No sé quina relació hi pot haver entre una cosa i l'altra.

Després de creuar els dos últims passos zebra arribo, per fi, al quiosc-llibreria-papereria on m'hi trobo com a casa: la Universal. Per què les millors botigues de Sitges no ostenten el cartellet [BEST] aquell que ens anuncia que estem davant un comerç de qualitat? Suposo que hi ha botiguers que no perden el temps en aquestes ximpleries i es dediquen només a fer la seva feina bé, com les noies d'aquest petit oasi d'eficiència i professionalitat, que s'allunya amb una equidistància equilibradíssima tant de l'empalagosament del llepa com de la cara de gos de qui et perdona la vida per anar a comprar al seu temple. Hi ha botigues amb el [BEST] dels nassos que se’l valen, també, no dic que no (alguna d’elles són favorites meves).

Amb el diari davant meu, desfaig el camí anterior però molt més lentament. Com que m'ho vull prendre amb calma, ara miro de passar tots els semàfors en verd. El retorn a casa és un èxit: estic sà i estalvi i suposadament una mica més informat del que passa al món.

A casa, però, m’adono que, llegint, llegint, en tot el camí de tornada no m'he assabentat de què o qui passava pel meu voltant. Tant és: encara em queda algun bon amic. Ja m'hi fixaré millor un altre dia.