Dilemes interessants.

Diuen que els diners corrompen, però jo estic convençut que el que corromp de debò és no tenir-los.

Em sona com si algú ja l'hagués dit aquesta frase. Si no, la dic jo. Crec, a més, que és extensible a gairebé totes les coses de la vida: l'amor, el poder, el sexe, i altres que no són sinó cares diferents del mateix poliedre.

La manca del que desitgem ens pot embrutir. La miserabilització dels nostres sentiments es va fent més gran com més gran és la distància que ens separa d'allò que volem.

Quan aquest desig és necessitat, desesperada necessitat, podem arribar a treure la part més negra de nosaltres mateixos.

Quan no tens diners, costa molt de callar davant qui en té, de valorar-lo pel que és, no com si fos una butxaca plena de monedes amb potes. Quan alguna cosa ens manca costa molt que les persones que ens ho podrien donar no es despersonalitzin i es converteixin en artefactes que caminen, parlen, l'objecte del nostre desig i, en el casos més greus, de la nostra supervivència.

Quants guapos i guapes, quants rics, quanta gent amb sort no és desaprofitada en la seva bondat o talent pels que només veuen en ells un objecte per a treure'n profit, una màquina de fer brollar calers, somnis eròtics, enveja i altres sentiments aïlladors? L'efecte mirall està servit: quants pobres que s'acostin a un ric, quans lletjos a un guapo, no seran vistos com a paràsits que ve a demanar alguna cosa, amb l'esperança que una mica de xavalla caurà, quan no a fer mal, directament? Com que els casos on ambdues coses són veritat són tants, els pocs en que això no és així pateixen la terrible injustícia de la desconfiança i han de fer esforços extres per a demostrar el valor real.

Mantenir la dignitat quan ens manca tot és el que costa. És fàcil ser generós submergit en l'abundància, que el món sigui un lloc ple de bondat. És fomut, però, quan no n'hi ha. Això passa sobretot quan la necessitat ve amb la urgència externa, la de la responsabilitat; alimentar els fills, la principal.

Pels fills cal perdre la dignitat si convé, diuen els uns. El més gran que els podem donar és la nostra dignitat diran uns altres i es recordaran de Sòcrates, qui, tenint-ho fàcil per escapar, preferí morí per donar exemple de dignitat. El seus fills, però, li ho van agrair o es van passa la vida cagant-se en el gest heroic del pare, i haver-los deixat desemparats?

Al final, les decisions, quin camí escollir l'hem de prendre nosaltres i defensar-ne les conseqüències. Si els fills saben recollir el nostre exemple o no ja no és el nostre problema. Però també, per l'altra banda, quina tranquil·litat que dona viure com a fill d'uns mafiosos i poder-se dedicar al retir espiritual, no fotre brot i ser un poeta de la pau, la fraternitat i les bones paraules! No cal que el pare sigui un mafiós. Amb que hagi estat un petitburgès pencaire, n'hi ha prou. O ser-ho un mateix. Amb el perill que el fill et surti idealista i et digui:

--Sí, he estudiat, però amb els podrits diners que has aconseguit especulant. Ara agafo la motxilla i me'n vaig a Eivissa a fumar porros i viure de la meva artesania, com va fer l'avi.

Els fills, la major part de les vegades són uns sers encantadors que aprofiten tot el que els dones com a pare, exactament al revés del que pretenies. D'altra banda, la major de pares suposo que són uns ingenus que pretenen que el que fan els hi valorem Els uns inspiren als altres uns instints assassins que l'excelent educació general reprimeix amb una efectivitat sorprenent, gairebé sempre (tant de críticar el sistema educatiu però jo m'admiro del poc que ens massacrem. No tot està perdut, suposo).

S'acosten temps de dilemes interessants. Cada dia que passa, es presenten situacions en les quals es veu clar el que de debò valem.

Per acabar un altre clip de núvols. Aquesta vegada, la cosa és tètrica però. Són fotos muntades. La música i els sons els vaig fer ja fa uns anys també. En aquest cas també és tètrica. Mira, les coses van com van.