Una exposició que cal veure "Literatures a l'exili: Retorn a Catalunya"

La meva bona amiga Helena Bonals em va convidar a visitar l’exposició “Literatures a l’exili: Retorn a Catalunya”, que del 21 de maig al 21 de juny s’està al Palau Moja, a Barcelona. Aprofitant que a la tarda del divendres tots dos teníem un parell o tres d’hores lliures, vam fer un cop de cap per anar a veure-la. Ja us dic ara que val la pena que us hi acosteu.

Copio del paper que donen a l’entrada:

“L’any 2009 es commemoren els setanta anys de la caiguda de Catalunya i de l’inici de l’exili que va dur milers de catalans a refer la seva vida a diferents països d’Europa i d’Amèrica.L’exposició Literatures de l’exili aporta una nova perspectiva sobre aquest fet històric. Després de presentar-se, l’any 2005, al CCCB, es va poder visitar, en diferents versions, a Buenos Aires, Santiago de Xile, Mèxic DF i Santo Domingo.Ara torna a Barcelona amb aportacions americanes que en subratllen l’esperit original: la voluntat de mostrar l’exili català de 1939 com una experiència múltiple, a partir dels testimonis dels escriptors i dels records de les famílies.”

Liquidem, d’entrada, qualsevol expectativa d’excessos estètics: l’exposició en si defuig l’espectacularitat. La seva modèstia i austeritat és completa. En un espai no massa gran —la sala del Palau Moja no és el CCCB, certament, però tampoc cal—, el visitant es passeja per tot un seguit d’objectes personals que pertanyien als escriptors i intel·lectuals exiliats, exposats estratègicament dins unes caixes de fusta; vitrines on hi ha tot de llibres en català, escrits per aquells i, per circumstàncies òbvies, publicats a l’estranger; fotografies de les figures més rellevants o famoses, així com frases i fragments de les seves obres penjats a les parets i, per arrodonir-ho tot, algun element extra com, per exemple, un particular joc de taula antifeixista. A part d’algun altre element que segur que oblido, hi ha també la saleta amb el vídeo de rigor on es mostren imatges dels països d’acollida, amb mostres del seu aspecte actual, i entrevistes amb descendents de les víctimes d’aquell crim històric. Cal no oblidar el mapamundi de l’entrada, on podem ressseguir a quin país es va refugiar cada exiliat, i l’expositor amb postals gratuïtes que recullen algunes de les seves frases, totes elles al·lusives directa o indirectament al drama viscut.

Pompeu Fabra

Així descrit, d’aquesta manera tan sumaria i freda, podria semblar que l’exposició resulta força previsible. I és clar que ho és, com no podria ser d’una altra manera. Però això no representa un defecte de l’exposició, sinó un defecte de la història en si. Segur que es podria haver realitzat de mil i una maneres diferents, amb interactivitats d’aquestes que tan agraden avui, amb tot d’espurnes de colors, però crec que aquesta faramalla no ajudaria gaire a transmetre el sentit principal al visitant. Al menys a mi. Amb el que s’hi veu i es sobreentén n’hi ha prou com per sortir reflexionant sobre aquest tema, si és que no ho havíeu fet mai. A aquest, per moltes voltes que li donem, sempre n’hi quedaran per donar.

Què en puc dir jo d’aquest desgraciat assumpte? Ben poca cosa nova, sinó res. Ja dic que, per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat, els fets parlen per si mateixos. ¿És que encara hi pot haver algú amb dos dits de front que no s’adoni que el que va passar en aquest país fou una aniquilació, un arrasament total, de la nostra cultura, la nostra llengua, del nostre esperit? ¿És que encara hi pot haver algú amb la santa barra de negar que això no va passar mai o, com a concessió, en menor mesura de com comenten els perdedors? No cal anar a aquesta exposició perquè ens adonem, evidentment. Però per si encara queda algú tan sòmines que no en sigui conscient, que corri a veure-la o que s’ho faci mirar.

Catalunya era abans de la guerra un país encara més petit del que és ara, pràcticament amb la meitat de la població actual. Però l’activitat intel·lectual, política i lúdica es combinava en un còctel explosiu com n’hi ha hagut pocs. No vull desmerèixer el que hi ha avui, ni molt menys, que suposaria el recurs fàcil. Però si bé és cert que en algunes coses estem millor en d’altres no, en absolut. Si ara encara en queda alguna de bona que reculli l'herència directe de tot el bo i millor d’aquell passat, escapçat artificialment en sec, és per pur miracle. Bé, un miracle amb molta feina darrere, siguem justos, que aquí no ens han regalat mai res.

Abans de continuar, us convido a fer una ullada a la llista que he confeccionat (m’ha portat una mica de feina, d’aquí que hagi trigat una mica a acabar aquesta entrada), composada a partir de la fotografia que vaig treure, mig d’amagat, del mapamundi esmentat abans.

El mapamundi en qüestió, tal com el podeu veure a la imatge, conté els noms dels exiliats disposats dins uns cartellets blancs, de manera que cada cartellet s'hi troba al damunt o connectat amb una fletxeta (hi ha llistes immenses i països minúsculs) amb el lloc d’acollida corresponent. L’efecte que produeix de veure tants noms aclapara i deprimeix.

De tota manera, aquí es troba el seu punt de truc estratègic per a fer-ho un pelet més gros: hi ha noms que es repeteixen fins a sis vegades, depenent del nomadisme de la vida de cada exiliat. En aquest sentit, la Teresa Pàmies, per exemple, es devia fer un fart de fer les maletes i d’aprendre llengües, pobra dona. No me n’he pogut estar de fer un cop d’ull a la biografia del campió de tots, l’escriptor i polític Josep Maria Poblet, de qui el mapa diu que es va exhiliar a França, Mèxic, Cuba, Colòmbia, Perú, Brasil, Guatemala, Costa Rica i El Salvador. En realitat només —és un dir—, per qüestions polítiques va marxar a França, Xile i Mèxic i després va tornar a Barcelona el 1948, on ja s’hi va quedar definitivament. Als altres països hi va viure de jove, perquè l’home devia ser de natura aventurera o ves a saber quin altre motiu.

Mercé Rodoreda

He ordenat la llista per ordre alfabètic. Al costat de cada nom, entre parèntesi, hi podreu comprovar els països als quals cada exiliat va viure. Lògicament, per qüestions de temps, m’ha estat impossible que hi apareguin en el perfecte ordre d’estada, segons la biografia de cada exiliat. El que sí que he fet ha estat, en els casos dels qui, a més d’altres països, van passar per França, he posat aquest en primer lloc. Aquesta apareixia com la primera destinació on els refugiats acostumaven a anar, abans de fugir a d’altres de més llunyans: els nazis van començar a fer la guitza només un any després (aquella pobra gent no paraven de xafar merda, la veritat). Aquesta solució de compromís, si bé funciona com a generalitat, implica la comprovació de cada itinerari vital i en qualsevol cas no és pot seguir com a regla infalible.

Feu-li una ullada, si us plau, i després ja em direu que en penseu. Jo, al final també us diré la meva, que per alguna cosa aquest és el meu blog:

LLISTA DELS ESCRIPTORS EN CATALÀ EXILIATS


A

Francesc de Sales Aguiló (Col)
Màrius Aguilar (Fra)
Cristian Aguadé (Xil)
Jaume Aiguader i Miró (Mex)
Francesc Alcalà-Llorente (Mex)
Manuel Alcàntara Gusart (Fra, Mex)
Herminio Almendros (Fra, Cub)
Joaquim Amat-Piniella (Fra)
Claudi Ametlla (Fra)
Manuel Andújar (Mex)
Marcel·lí Antich (C. Ric)
Francesc Arnó (Arg)
Clementina Arderiu (Fra)
Victor Artís (Ven)
Avel·lí Artís-Gener (Tísner) (Fra, Mex)
Jordi Arquer (Mex)

Avel·lí Artís-Gener (Tísner)

B

Lluís Aymamí Baudina (Mex)
Joaquim Balcells (Sui)
Tomàs Bartolí (Can
Agustí Bartra (Fra, Mex, Cub, R. Dom)
Josep Maria Batista i Roca (Ang)
Jesús Maria Bellido (Fra)
Xavier Benguerel (Fra, Xil)
Aurora Bertrana (Sui)
Artur Bladé i Desumvila (Fra, Mex)
Pere Blasi (Fra)
Eduard Borràs (Arg)
Roc Boronat (Fra, Mex)
Pere Bosch Gimpera (Fra, Mex)
Enric Brufau (Fra)

Agustí Bartra

C

Just Cabot (Fra)
Agustí Cabruja (Mex)
Pere Calders (Fra, Mex)
Dolors Canals (USA, Cub, R. Dom)
Josep Canudas (Can)
Joaquim de Camps i Arboix (Fra, Arg)
Ferran Canyameres (Fra)
Josep Maria Capdevila (Fra, Col, Arg)
Carles Cardó (Sui)
Rossend Carrasco i Formiguera (Ven)
Josep Carner (Fra, Mex, Bel)
Josep Carner Ribalta (USA)
Ambrosi Carrion (Fra)
Otília Castellví (Ale, Ven)
Neus Català (Fra)
Joan Cid i Mulet (Mex)
Alexandre Cirici Pellicer (Fra)
Enric Cluselles (Fra)
Joan Coromines (Fra, USA, Arg)
Pere Coromines (Fra, Arg)
Júlia Coromines (Fra, Arg)
Josep Maria Corredor (Fra)
Bartomeu Costa-Amic (Mex)
Joan Cuatrecasas (Bol, Arg)
Ferran Cuito (Fra)

Joan Coromines

D

Alexandre Deulofeu (Fra)
Antoni Dot i Arxer (Mex, EU)
Manuel Duran (Mex, EU)
Estanislau Duran i Reynals (USA)
Francesc Duran i Reynals (USA)

Alexandre Deulofeu

E

Feliu Elias (Fra)
Jaume Elies (Ang)
Frederic Escofet (Bel)
Carles Esplà (Mex)
Tomas Espresate (Mex)
Claudi Esteve Fabregat (Mex)
Àngel Estivill (Fra, Mex)

Feliu Elias (autoretrat)

F

Pompeu Fabra (Fra)
Ramon Fabregat (Mex)
Enric P. Farràs (Mex)
Àngel Ferran (Fra)
Josep Ferrater Mora (Fra, USA, Xil)
Ramon Frontera (Mex)
Lluís Ferran de Pol (Mex)
Miquel Ferrer (Mex)
Pere Foix (Fra, Mex)
Jordi Folch i Pi (Fra, USA)
Núria Floch i Pi (Fra)
Manuel Fontdevila (Arg)
Carles Fontserè (Fra, Mex, USA)
Josep Forné Farreras (Cub, R. Dom)
Josep Maria Francès (Fra, Mex)

Josep Ferrater Mora

G

Raimon Galí (Fra, Mex)
Joan de Garganta (Col)
Sebastià Gasch (Fra)
Ventura Gassol (Sui)
Maria Gispert i Coll (Ven)
Emili Granier Barrera (Fra, Ven)
Pere Grases (Ven)
Jacint Grau (Arg)
Joan Grijalbo (Mex, (Mex)
Enric F. Gual (Mex)
Julià Gual (Fra)
Domènec Guansé (Xil)
Vicenç Guarner (Mex)
Ernest Guasp (Mex)

Maria Gisbert i Coll

H

Amadeu Hurtado (Fra)
Odó Hurtado (Fra, Mex)

Odó Hurtado

J

Miquel Joseph I Mayol (Col, Xil)
Cèsar-August Jordana (Fra, Xil, Arg)

Pompeu Fabra

L

Jordi Laríbal (Uru)
Roc Llop (Fra)
Rodolf Llorens i Jordana (Ven)
Antoni López Llausàs (Arg)

Antoni López Llausàs

M

Francesc Madrid (Arg)
Alfons Maseras (Fra)
Pere Matalonga (Mex)
Josep Maria Miquel i Vergés (Mex)
Carles Martí i Feced (Sui, Marr)
Joan Mascaró (Mex)
Pere Mas Parera (Arg)
Joan Merli (Fra, Arg)
Felip Mestre i Jou (Bra)
Jaume Miravitlles (USA)
Pere F. Miret (Mex)
Joan Moles i Ormella (Fra, Mex)
Narcís Molins i Fàbrega (Fra, Mex)
Lluís Montanyà (Fra, Sui)
Linus Moulines (Ale, Ven)
Anna Murià (Fra, Mex, Cub, R. Dom)
Josep Maria Murià (Fra)
Magi Murià (Mex)

Anna Murià

N

Josep Navarro Costabella (Fra)
Eduard Nicol (Mex)

Eduard Nicol

O

Lluís Nicolau d’Olwer (Fra, Mex)
Joan Oliver (Pere Quart) (Fra, Xil)

Joan Oliver (Pere Quart)

P

Pere Pagès i Elias (Victor Alba) (Fra, Mex, USA)
Jaume Pahissa (Arg)
Josep Palau i Fabre (Fra)
Teresa Pàmies (Fra, Mex, Cub, R. Dom, Txec, Iugo)
Francesc Parés (Cub)
Domènec Pellerola i Munné (Domènec de Bellmunt) (Fra)
Jordi Petit (Fra)
Antoni Peyrí (Mex)
Agustí Pi i Sunyer (Fra, Mex, Ven, Ang)
Carles Pi i Sunyer (Uru)
Santiago Pi i Sunyer (Bol)
Cèsar Pi Sunyer (Mex)
Núria Pi-Sunyer (Fra, Ven, Ang)
Dolors Piera (Xil)
Simó Piera (Fra, R. Dom, Ven)
Josep Pineda i Fargas (Cub)
Alexandre Plana (Fra)
Josep Maria Poblet (Fra, Mex, Cub, Col, Perú, Bra, Gua, C. Ric, El Sal)
Irene Polo (Arg)
Josep Pous i Pagès (Fra)
Joan Prat (Armand Obiols) (Fra, Sui)
Joan Puig i Ferrater (Fra)
Francesc Pujols (Fra)

Irene Polo i Buster Keaton a Sitges

Q

Josep Quero i Molares (Fra)

R

Carles Riba (Fra)
Josep Ribera i Salvana (Mex)
Vicenç Riera i Llorca (Mex, R. Dom)
Joan Rocamora (Ven, Arg)
Mercè Rodoreda (Fra, Sui)
Jaume Roig (Mex, R. Dom)
Joan Roura-Parella (Mex, USA)
Josep Roure-Torrent (Fra, Mex)
Josep Rovira Armengol (Uru)
Antoni Rovira i Virgili (Fra)
Marian Rubió i Tudurí (Fra)
Santiago Rubió i Tudurí (Fra)
Nicolau María Rubió i Tudurí (Fra)
Marian Rubla (Arg)
Estanislau Ruiz Ponseti (Mex)

Carles Riba

S

Emili Sabaté i Casals (Roc d’Almenara) (Mex)
Josep Maria de Sagarra (Fra)
Joan Salas (Mex)
Joan Sales (R. Dom)
Felip Salvador i Rosés (Mex)
Salvador Sarrà i Serravinyals (Xil)
Antoni Maria Sbert (Fra, Mex)
Alfons Serra i Baldó (Fra)
Jaume Serra i Hünter (Fra, Mex)
Manuel Serra i Moret (USA)
Felip de Solà i Cañizares (Fra)
Ferran Soldevila (Fra)
Joan Soler Pla (Col)
Josep Soler Vidal (Mex)
Martí Soler i Vinyes (Mex)
Ramon Sugranyes i de Franch (Sui)

Josep Maria de Segarra

T

Alexandre Tarragó (Xil)
Rafael Tasis (Fra)
Joan Tomàs i Parés (Fra)
Jaume Torrades (Mex)
Humbert Torres (Fra)
Joan Torrés (Mex)
Abelard Tona i Nadalmal (Mex)
Francesc Trabal (Fra, Xil)
Josep Trueta (Ang)
Antoni Trias Pujol (Col)
Joaquim Trias Pujol (Col)

Francesc Trabal

V

Manuel Valldeperes (R. Dom)
August Vidal (URSS)
Emili Vigo (Fra)
Pau Vila (Fra, Col)
Ramon Vinyes (Fra, Col)
Pere Vives (Fra)

Pau Vila


X

Eugeni Xammar (Fra, Sui)
Antoni Xirau (Fra, Mex)
Joaquim Xirau (Fra, Mex)
Ramon Xirau (Fra, Mex)
Joan Baptista Xuriguera (Fra)
Ramon Xuriguera (Fra)

Ramon Franco

Observacions:

La llista la formen 204 noms —ho heu llegit bé: 204!— ampliats a alguns més quan aconsegueixi els que han quedat fora de la foto, al final de la llarga llista argentina (quan aquest problema tècnic es resolgui esborraré aquest comentari).

Primer que res cal dir que no tots els noms equivalen a escriptors en el sentit absolut de la paraula, però sí que tots ells escrivien i publicaren textos. Hi ha el cas de Bartomeu Costa i Amic qui, per exemple, exercí com a polític i, sobretot, editor. Justament ell va ser l’home que edità més llibres en català a l’exili (50 en total, tots a Mèxic).

Entre les rareses, hi trobem també el cas força més famós de l’insigne Josep Trueta, probablement el català que ha fregat de més a prop un Premi Nobel científic. Trueta va fer l'increïble esforç, a contracorrent, d'escriure i publicar The Spirit of Catalonia, text destinat a promoure la causa catalana entre el món anglosaxó. Aquest esforç, diguem-ho clar, amb tots els respectes pel gran científic, va gaudir d'una utilitat força discutible, en part donada l’estructura d’aquella societat on demanar ajut a la causa catalana s'assembla com poques coses a picar damunt ferro fred.

La meva erudicció i energia pel coneixement no arriba, ni moltíssim menys, fins al punt de poder parlar de tots aquests personatges amb la propietat que mereixen, sinó més aviat el contrari. Està clar que si tota aquesta gent va haver de partir va ser per qüestions d’incompatibilitat política. Però crec que cap d’ells conreava la política, com a mínim n un sentit exlussiu, estricte: si us hi fixeu, no s’hi troba cap dels polítics exiliats més coneguts. Honestament, també, però, haig d’admetre que la immensa majoria dels noms o em són totalment desconeguts o els conec només d’oïdes. Suposo que, disortadament, la major part de la nostra societat està igual de peix que jo o pitjor. Però això no treu ferro a l’assumpte sinó que més aviat ni aboca més.

Però tornem a la llista. Per poc llegits que sigueu haureu reconegut, suposo, alguns dels noms més importants de la primera meitat del segle, des de Carles Riba o Josep Carner fins a Sagarra i Pujols, des de la Rodoreda omnipresent fins al sempre entremaliat Pere Calders; patums de la lingüística com Joan Coromines o Pompeu Fabra, pares indiscutibles de la gramàtica catalana moderna; maquines del periodisme com Xammar o Irene Polo; historiadors, editors, poetes, els Salas, els Tísner, els Palau i Fabre, els Soldevila... i tants i tants altres noms que ja d’entrada produeixen un efecte, arrenglerats tots junts, d’una armada invencible del pensament i les lletres que espantaria l'analfabeet més recalcitrant. ¿Quin país, quina llengua, sobreviuria si de cop li arrenquessin un exèrcit de la intel·ligència i la imaginació tan magnífic, de cop? Sovint em pregunto com ha esta possible que encara no ens hagin exterminat del tot, i romanguem reclosos al polsegós museu del folklore de les mòmies.

Resulta ben clar que així com en aquesta llista hi ha molt a descobrir, molt de tresor perdut, no és possible que l’excel·lència màxima reprsenti la norma. Malgrat les sorpreses i modernitat perduda que s’amaga rere molts noms, rere molts d’altres segur que hi ha d’haver tan sols, probablement, la feina ben feta i prou. Però és així com ha de ser a tot arreu, en qualsevol cultura normal. A més, aquest fet no ha de treure valor al fet bàsic: a tota escola, per exemple, hi ha bons i mals mestres.

I ara, imagineu-vos per un moment que existeix un país on tota aquesta gent treballa, publica, debat, s’ataca, s’alia, construeix i destrueix, en fi, que fa bullir la olla i que, a més, ho fa en català. I ara, imagineu-vos que tota aquesta gent, d’un dia per l’altre, Plop! desapareix, ja no hi és, com si algú hagués passat una escombra de proporcions còsmiques. Aquella escola que dèiem abans —Catalunya— es queda sense mestres, siguin bons o dolents, i es reemplacen per d’altres, millors o pitjors, que venen de fora, instruïts en la enmistat a la seva essència, dels mots que es van donar a les coses de la terra, als oficis que s'havien inventat i les eines que empraven els artesans. Que, en definitiva, la odien.

El drama dels 204 noms de la llista provisional augmentaria paorosament s’hi hi afegíssim tots aquells que no hi apareixen perquè, o bé van morir durant la guerra o es van afusellar a la postguerra immediata; sense comptar els que no van poder escapar i van anar a tastar el llot de la presó una temporada de durada desigual.

I així va ser com la nostra llengua va quedar, sinó anorreada, sí desorientada, sense caps visibles que la parlessin; sense polítics ni periodistes; caricaturistes ni satírics; ni alta cultura, literatura, cançons populars ni subcultura vulgar; sense professors que l’ensenyessin ni institucions que la mantinguessin; sense memòria ni arxius, ni diccionaris, ni res de la feina realitzada a base de debats i discussions; sense moviments culturals i artístics, ni modes, ni consum de masses, ni dretes ni esquerres, ni dalt ni abaix. És que no va quedar ni el Patufet! la revista infantil de vendes massives per excel·lència ja havia petat, però, el 1938, perquè no va poder aguantar la guerra, els bombardeigs, l’horror. El Patufet va exemplificar una víctima prematura, de fet.

La única cosa que quedava era el poble ras, cansat, derrotat. Fins i tot molts dels qui al començament s’alegraven de que per fi s’acabessin els patiments, tamb é van iniciar el seu propi calvari, enmig el menyspreu d’uns i altres. D’aquests lluitadors solitaris el cas conegut més dramàtic és el d’en Josep Pla. L'empordanès va fer la seva guerra pel seu compte, amb un pal i una escombra, però amb molt de talent i mà esquerra i que, a la mínima que va poder, va tornar a escriure en català. D’altres es van aferrar al poder, amb més o menys sinceritat, i també, a la llarga, la història els va castigar. Uns tercers, com en Carles Sentís —de qui jo defenso el seu Viatge en Transmiserià com a obra mestra—, van aprendre a fer la viu-viu, com diu l’agut Enric Vilà, per sobreviure les dureses del segle el millor que van poder. I encara queden, els menys, els derrotats amb la sort de la discreció política aparent, com en Salvador Espriu, que van restar en la seva "bruta, trista i dissortada pàtria" i van resistir com van poder a tanta negror amb el patiment insofrible de qui vol mantenir els ulls oberts, tota l’estona, mentre al seu voltant tothom els tanca. Els joves Pedrolo, Espinàs, Fuster i d’altres encara no havien esclatat i, tal com estava el panorama, val a dir que no ho tenien gens fàcil per fer-ho.

Francesc Pujols

I ara per acabar, el contrabalanç crític.

Així com la barbàrie cultural que va imposar el règim del Caudillo suposa un fet, es miri des d'on es miri, absolutament comprovat i inadmissible, crec que cal anar amb compte a beatificar la part republicana sense més ni més. En aquest bàndol hi havia els sinistres escamots de la FAI i altres colles de sants barons que lluïen una esgarrifosa col·lecció de crims injustos a l'historial. No pocs periodistes i escriptors es van endur un tret al clatell per defensar idees que no s’avenien amb les d’aquests grups. I no ens enganyem, no calia impersonar un feixista químicament pur per entra a les seves llistes negres. N’hi havia prou en ser creient, conservador, lliberal o simplement un escèptic d'aquells als qui els costa abrandar certes causes amb un entusiasme que els ve gran. No es diu mai prou fort que el bàndol franquista en va acollir molta d’aquesta part de la població que tan sols fugien de l’altra tipus de barbàrie. Era un sortir del foc per caure a les brases, evidentment. Però què podien fer? El resultat trist de tot això va ser que molts escriptors catalans “desafectes a la revolució” van esdevenir, també, màrtirs. Si volem reflexionar amb un mínim de serietat, crec que aquests últims mereixen igual reconeixement que els exiliats. Cal no oblidar, a més, que molts d’ells també van patir, al llarg de la guerra, el calvari de l'exili, per causes anàlogues a aquells.

I ara faig una altra pregunta. Ja hem vist i denunciat --mai no es farà prou-- el desastre principal que representà la guerra per a la llengua catalana. Confio que a hores d'ara el tema ja hagi quedat ben clar. Però ¿per què hi ha aquest oblit dels escriptors en llengua castellana, ja fossin mers professionals d’obres comercials o artistes arriscats? Suposo que també formaven part de la vida cultural del país i que també van haver d’agafar les maletes i la família o, directament, van morir empresonats o afusellats. Segurament serien molts menys que ara. Però hi eren. De vegades sembla com si a aquella època, a Catalunya, el castellà publicat no existís, i això no és ben bé cert. Cert que el català tenia un prestigi i una força de cohesió social, natural, sense forçar-lo, que ja voldríem per al país actual. Però no crec que fossin pocs els escriptors i periodistes en castellà que també van sofrir tant com els altres i que, també, com els altres, eren persones. Cal remarcar que molts d’aquests periodistes també formen part de la llista de més amunt, que per guanyar-se la vida escrivien indistintament en medis catalans o castellans (els catalans sempre hem sigut així de xulos en aquest sentit). Però n’hi hauria que no, que només ho feien en la llengua de Castella i aquests sí que no surten a l’inventari. Imagino que se’m podria dir, sarcàsticament, que per mantenir la memòria d’aquest altra tipus de màrtirs ja se n’encarrega l’Instituto Cervantes. Jo també penso que no s’han de barrejar les coses, certament, i que prou feina tenim a defensar el que és estrictament genuí, nostre. Però obrir una mica els ulls a certa part de la història que mai se’ns explica a TV3 no ens faria cap mal a la salut mental: com més elements tinguem per jutjar més justes seran les nostres opinions i més justa i afinada serà la nostra lluita per acostar-nos a la veritat.

Encara queda un darrer punt misteriós que amaga una pregunta incòmoda que no puc evitar de fer-me. Quin va ser el comportament dels nostres exiliats en anar pel món? No em refereixo respecte al compromís amb els seus ideals, a la llengua, al seu patriotisme, per mi fora de dubte en el 99% dels casos. I aquesta, enmig d'unes circumstàncies ja no podien presentar-se més adverses, en que ni la pròpia supervivència estava garantida, no és una qüestió de poc mèrit. Amb la meva pregunta em vull referir a quin comportament van tenir envers al país que els va acollir, a la seva cultura, a les seves problemàtiques internes. Hi ha molts testimonis d’argentins, mexicans i d'altres que només tenen bones paraules per a aquells intel·lectuals catalans que van mirar d¡agrair i de retornar amb escreix tot el que els natius els van oferir quan van arribar amb una mà davant i l’altra darrere (no tots).

Josep Carner

No puc fer altra cosa que alegrar-me’n en sentir aquests testimonis i la meva tendresa i admiració cap a ells augmenta encara més, si això és possible. Però no sabem del cert que això fos sempre així. Hi havia un testimoni al vídeo que projectaven, per exemple, de dos descendents d’un dels escriptors que parlaven del fotuts que van quedar en trobar-se en una zona de Mèxic on ningú parlava castellà sinó una llengua índia autòctona. El vídeo no diu res de bo ni dolent, no allarga la història i no es poden treure conclusions de cap tipus per aquest fragment tan breu d’entrevista. Però gràcies a ell, hom pot figurar-se com ha de ser la contrarietat d’anar a un país sud-americà, amb l’esperança de que allà, com a mínim parlant en castellà —que “por decreto de invasión” tots sabem—, ens entendrem i ens surten amb que parlen una llengua indígena indesxifrable, que no havíem previst de cap de les maneres. No vaig poder evitar sentir-me enlluernat pel reflex de la situació que estan vivint molts dels immigrants llatinoamericans que venen a casa nostra i es troben amb un xoc similar en veure que aquí el català és llengua oficial. Sovint ens fem creus --jo inclós-- de com algú pot a muntar la vida en un país estranger sense mirar d'assabentar-se abans de la realitat que hi ha i contrastar-la amb les diferents parts, no només amb els ultrapatriotes ni amb els resentits. Són coses que fan pensar, no ho trobeu? ¿Ja estaríem nosaltres a l’alçada de no sentir-nos contrariats, de la mateixa manera que ho estan molts d’aquests nouvinguts? ¿Ja ens hauríem informat i conscienciat prou amb la realitat del país d’acollida, abans d’anar-hi, de manera que res de tot allò ens sorprengués o, fins i tot, tot sentint-nos sorpresos, lluitar per la causa dels invadits? ¿o potser ens hauríem quedat tan tranquils, amb la patxorra de pensar “com que tothom entén el castellà per què caram haig d’aprendre el misquito, l’aimara o el que coi sigui que parlen aquests salvatges illetrats”?

Pere Calders

En aquest sentit, jo crec que els catalans (com els occitans, els bascos, els bretons, els frisis i tants i tants membres de nacions sense estat europees) tenim una responsabilitat de comportament moral molt més gran que la que se li podria exigir a un ciutadà de París, Londres o Madrid, per exemple. D’aquests últims jo no n’espero altra cosa que actituds imperialistes, exterministes, que és el que els toca per l'educació que han rebut i per la situació històrica. És el que han de defensar. Tota actitud oberta de debò vinguda d’aquelles ciutats la consideraré una propina i l'agrairé, caram! benvinguda sigui, perquè a mi m’agrada molt més compartir les coses bones que tots tinguem, que no pas estar de morros tota l’estona, que cansa molt.

Per acabar, cal recordar que la sort i la durada de l'exili va variar moltíssim segons cada cas. N'hi van haver alguns que es van romandre lluny per sempre; d'altres que hi van establir negocis, famílies i, ja vells, van tornar. Però també n'hi van haver que ho van fer de seguida que la situació es va tornar més amable, al cap de pocs anys. Cap d'aquests van poder a tornar a exercir en català, evidentment, fins al cap d'uns quants anys més, excepte els poetes: la poesia, ja se sap, com que "no la lee nadie", no es perillosa. Trobo important no oblidar que la relaxació del règim, val a dir, va ser progressiva. La situació pel català, tot i que mai ideal, no era la mateixa el 1940 que el 1945 o, més tard, posem per cas, el 1954. Els canvis en la duresa represiva va permetre publicacions que els primers anys haurien estat impensables. Negar que durant una part important del franquisme sí es podia publicar gairebé de tot en català no fa cap favor a la veritat i fa quedar com uns exaltats mentiders als defensors d'aquesta idea. Aquest detall s'ha utilitzat maquiavèlicament pels negacionistes de la barbàrie, tot manipulant les dates. Aquests darrers s'han aprofitat de la mala memòria per a les dates de la major part de la població per escampar unes mentides de l'alçada de la torre Mapfre. Sí que es va prohibir, sí que es va perseguir, sí que es va matar. No sempre, amb la mateixa intensitat, d'acord, però es va fer. Si no, la llista de dalt no existiria. Que quedi clar: tota aquella gent no va marxar del seu país per anar a fer turisme sinó perquè si s'hi quedaven, ras i curt, s'hi jugaven la pell.

Bé, i per avui ja plego. Crec que queda clar que el tema dona de si. Ja ens vam inflar el cap l’Helena i jo —gustosament, això sí—, en un agradable cafè-granja de la zona, en sortir de l‘exposició, mentre parlàvem sobre el que acabàvem de veure. Quan ens vam acomiadar per anar a fer la nostra no parava de donar voltes al cap sobre com m’agradaria que hi hagués més gent que reaccionés; que quan veiés una llista com la de dalt li vinguessin ganes de fer-ne alguna de grossa, ni que fos plorar de ràbia i impotència. Tant de bo que tant de patiment no hagi estat en va, que a aquesta exposició no només la vagin a veure els quatre convençuts i que tant de paper ennoblit per les millors paraules de la nostra llengua no vagi a parar al contenidor de reciclatge, enmig de nostre abominable indiferència.

Les postals amb les frases

Última hora: Mentre em dedicava a la recerca d'imatges d'alguns dels personatges esmentats, he trobat aquest article interessantíssim, sobre l'edició de llibres en català a Mèxic, amb referència als editors que la feren possible (tots ells es troben a la llista). No us el perdeu:

http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01327208688571164422802/p0000006.htm