A l’home que mira per la finestra alguns el tenen per un savi. Tot i que seria normal és que l'anomenessin “home que mira per la finestra” molts opten per anomenar-lo, simplement, “savi”, a seques. És més curt, això sí.
Si hem de ser justos, ell no en sap gaires de coses. No arriba a l’extrem d’en Sòcrates, que deia que no sabia res, tampoc. L'home que mira per la finestra en sap alguna, però poquetes, les justes. De vegades ni això, però.
El primer que crida l'atenció és que no és gaire intel·ligent. Quan li preguntes alguna cosa elemental, que resolgui algun problema quotidià que gairebé tothom arregla en un tres i no res, ell s’ho ha de pensar molt.
Tampoc sap llegir ni escriure. En conseqüencia, no ha llegit mai cap llibre, ni revista, ni diari, ni anuncis. No ha vist mai cap obra de teatre, ni tampoc cap pel·lícula. No té televisor, ni ordinador, i amb prou feines entén que és això d’Internet. No cal dir que no ha jugat mai a un videojoc, ni entén de que parlen els nens. No sap com funciona una càmara de fotos i no diguem ja de vídeo. No sap tocar cap instrument i no s'en recorda de cap cançó. No sap cap poesia de memòria i té mala memòria per a tornar a explicar els acudits que li passen.
Ben mirat, el que sí que és sorprenent és que encara estigui viu; que no mori atropellat, esborrat del mapa pels mil i un perills que hi ha al món actual (i fins i tot en el no tan actual) per a algú que entén tan poc de res del que l’envolta. Per exemple, una de les coses que més li agraden és agafar el tren o l’autobús (lògicament no té cotxe ni sap conduir) i anar a visitar pobles que no coneix, mai gaire lluny, cert, però sovint diferents. De vegades, quan un lloc li ha agradat especialment, però, repeteix. Els que el coneixen, tant els que se l’estimen com els que li tenen mania, s’admiren que s’aclareixi amb els bitllets, les direccions i els preus. La veritat és que es fa uns embolics considerables i ja s’ha perdut un munt de vegades. Però com que no té mai pressa, tant li fa. Al final el que resulta és que el que més ha fet d’ell un savi ha estat la quantitat de vegades que s’ha perdut per aquests mons de Déu.
Quan li pregunten com s’ho ha fet per ser un savi, ell no sap que respondre. Al final sempre acaba dient:
—Jo només miro per la finestra.
Quan diu això, els qui li fan la pregunta es divideixen, automàticament, entre els s’autoafirmen en la idea de que estan davant d’un savi i els que pensen que és un ximple.
Però què vol dir exactament que mira per la finestra?
Vol dir, ni més ni més, això, que mira per la finestra. Per totes les finestres.
Quan és a casa seva, quan ni menja ni dorm, es passa les hores mirant per la finestra.
Quan viatja en tren o en autobús, mentre els altres passatgers llegeixen llibres, diaris, juguen amb els seus jocs electrònics portàtils, escolten els seus Ipods, Mp3, Mp4, Mp el que sigui o treballen amb els seus ordinadors portàtils, ell mira per la finestreta, en silenci. Mira i mira i no fa res més. Quan va per llocs que no ha vist mai es fixa en com passen arbres que no ha vist mai, en les cases, les muntanyes, els cotxes, les persones, els obrers com van construint ponts, vies, edificis. Tot és sempre nou, tot són descobriments fascinants. Quan va per trajectes que ja coneix fa exactament el mateix i mira tot allò que ja coneix una, deu, cent, mil vegades més i mai s’avorreix perquè sempre ho veu tot d’una manera diferent. Les mateixes muntanyes, pobles, ciutats, persones, objectes, canvien depèn l’hora del dia, l’època de l’any, la circumstància del moment (si hi ha crisi, si ha guanyat el Barça, si és festa, si hi ha dol nacional, etc.) del temps que fa, la manera com els rajos del sol reboten damunt totes les coses a través els foradets que deixen els núvols.
Aquest home que no sap res, al final, de tant mirar, resulta que ha aprés coses que la resta de la gent no sap.
L’home que mira per la finestra es sorprèn de com mira la gent. Hi ha persones que s’obsessionen pels ocells, s’amaguen als llocs de guaita dels parcs naturals i es passen hores i hores observant-los, en fan dibuixos, els classifiquen, saben tots els noms, costums, espècies. Hi ha persones enamorades de les motos i coneixen totes les marques, la història, saben apreciar detalls insignificants per a la majoria i s’emocionen quan veuen cert model. Hi ha persones especialitzades en saber veure coses que els altres no veuen, en els cavalls, la manera com està construïda una casa, en la moda infantil, en els núvols, el sistema solar, les formigues, l’antiga Grècia, la vida privada d’un torero. L’home que mira per la finestra no sap res de tot això, però, tanmateix, ell veu coses que fins i tot als especialistes se’ls escapa.
Un dia estava palplantat en una vorera, mirant cap a un lloc on no semblava que hi hagués res de massa interessant. Un conegut seu s’aturà per saludar-lo. L’home que mira per la finestra estava tan abstret que no s’adonava que li parlaven. El conegut se li atançà per veure si li passava alguna cosa. Quan era ja més a prop sdescobrí que tenia els ulls plorosos i li tremolava tot el cos. Estava com en trànsit.
—Què et passa? Et trobes malament? Vols que et porti al metge?
—Has vist aquest cotxe gris, què bonic que és? Has vist com la pols fa unes aigües damunt del parabrises d’una manera que no es veu gairebé mai? Quan això passa, la llum, els colors no s’assemblen a res. No sé, és que jo no sé que dir. No sé massa paraules, jo. No sé com expressar el que sento, no sé com descriure’t el que veig. És una de les coses més boniques que he vist mai. Mira, mira-ho tu mateix. No és preciós avui aquest cotxe? No és la cosa més maca que hagis vist mai? I mira que he vist coses, jo!
I el conegut, que al començament sospità que l’home que mira per la finestra estava molt pitjor del que s’havia pensat en trobar-lo, començà a mirar el cotxe, encuriosit. El vehicle, d’entrada, era normal i corrent, un més d’un model del qual a hores d’ara se n’han fabricat més de dos milions d’unitats.
Però, sense gairebé adonar-se’n, quan només portava dos minuts amb la mirada fixa en aquell objecte tan vulgar, començà a compartir la mateixa emoció que sentia l’home que mira per la finestra. Dos minuts més tard començava també a plorar perquè no havia vist mai una cosa tan maca.
Quan després d’aquella hora tan intensa, mirà el rellotge i descobrí que era tardíssim. La dona el deuria d’estar esperant preocupada. Amb una gran torbació s’acomiada de l’home que mira per la finestra i se n’anà el més de pressa que pogué.
Mentre caminava cap a casa, el cap no parava de donar-li tombs. Aquella havia estat una de les experiències més enriquidores que havia tingut en la seva vida, ell que havia viatjat als llocs més recòndits i espectaculars del planeta, que havia vist la magnificència del Grand Canyon, les Piràmides d’Egipte, la serralada de l’Himàlaia. Li havia agradat haver sentit el que acabava de sentir que per un moment decidí que ell també es convertiria en un home que mira per la finestra.
Però abans fins i tot d’arribar a casa se li passà aquesta febre efímera: ell tenia dona, dos fills que vestir i alimentar, obligacions que complir, amics amb qui compartia afeccions, compromisos socials i tot un munt de coses que no li cabien a l’agenda. No cal dir dues vegades que ho deixà córrer, però que no oblidà mai més aquell moment màgic que havia viscut.
L’home que mira per la finestra continua la seva vida, fent la única cosa que sap fer, la qual ningú no sap fer tan bé com ell. Quan li pregunten que com s’ho ha fet per saber-ne tant ell sempre respon que no ha fet res, que no es cap mèrit seu. Ell diu que, simplement, s’asseu, camina, va en tren, en autobús o el porten en cotxe i ell mira, mira constantment per la finestra. De tant mirar les coses li entren dins, sense que ell hagi de fer cap esforç.
I així és l’home que mira per la finestra, el “savi” per uns, aquell tòtil pels altres.
És una grandíssima sort, per ell i pels qui l’envolten, però, que visqui de renda, gràcies a l’herència del seus pares. Aquells no van ser mai savis, ni van tenir temps de mirar per la finestra perquè van pencar com uns rucs de càrrega tota la vida.
4 comentaris:
En la història m'hi he vist un xic reflectida (puc?). Està molt ben narrada.
Del vídeo m'ha arribat molt el contrast entre els peus, el metro, i el cel.
A tu t'haurien de subvencionar! Però va com va, digues-m'ho a mi.
És clar que pots, Helena. Pots tu i pot qui vulgui que llegeixi aquesta història. Ara ja està aquí i és de qui la vulgui. Jo també m'hi sento reflectit, amb variacions, és clar. El personatge és un extrem, un extrem extrany, una mena d'ideal o malson, depèn com es miri, depèn com ens mirem a nosaltres mateixos. Al final hi ha un toc d'atenció, diga-li amb mala llet cap el personatge principal, diga-li amb tendresa cap els seus pares aquells. No ho sé, no voldria treure'n conclusions que ha de treure, sí vol, cada lector. Potser volia fer una mica de justícia amb aquells que potser calen si algú ha de deixar-se d'aquesta manera. Ja dic, el eprsonatge és inconcret i no sabem si parlem d'un mandrós de cal ample, amb un "morro" descomunal, o un savi de debó, algú que ha trobat una certa saviesa de vida, malgrat les seves limitacions intel·lectuals; un exemple revolucionari de saviesa a l'abast de tothom qui se n'adoni, qui sigui prou atrevit per trencar amb tants barrots que ens atenallen. Un petit dilema aquí, que espero deixar obert, malgrat les meves simpaties personals que crec no he pogut amagar.
Jo sí crec que ens perdem moltes coses, que la gent es perd coses de la seva vida qe passa per davant els seus nassos, que síon vulgars, no res (no són Paris ni el Taj Mahal, sinó el seu barri, el seu recorregut de cada dia amb la porqueria en una cantonada, decadències i resurreccions, naixements, sortides de sol), que els nens se'ls escola la infància a través d'una pantalla enlloc d'una finestra i no se n'adonen, no ens n'adonem, encara que ens agafin per la solapa. No pots forçar als altres a que els agafi tanta emoció de la increible bellesa que els passa pel davant els nassos i es possin a plorar, a vomitar, a riure bojament, a posar-se a escriure versos, cançons i ballar per les parets com el Fred Astaire. Tot plegat són coses molt personals, molt delicades que, en el fons, fa molt d mal si les remenes molt. Però si les calles i les veus ets una mica còmplice, també. Jo, el que veig, prefereixo dir-ho, encara que el mal m'esquitxi a mi, de pas. De vegades és força desagradable. Però encar és pitjor guardar-s'ho dins, callar-s'ho.
Mira, si t'ha arribat a tu, a algú altre, ja em sento pagat, de sobres. El vídeo (gairebé tots els vídeos que tinc en aquest compte) van una mica d'això, d'anar i venir, sense rumb, i deixar fer el que passa pel voltant. Una música, un efecte (un efecte evident, com la càmara ràpida amb els nvols i que es vegi el procés, no una cosa raríssima, rebuscada) res gens original, tot segurament fet mil i una vegades. Però cap núvol haurà estat mai com aquell, aquell senyr no s'haurà assegut mai d'aquella manera, aquells camps no haurn lluit així ni els edificis hauran tingut aquella llum contra el cel. Fins els grafittis, que tant odio, em relaxen quan passen d'aquesta manera per davant els meus ulls, quan allunyo de la meva mirada tota gana de jutjar si allò destrossa el meu ideal de paissatge, de país. Allò és el que és, amb la bellesa insolent de la veritat del moment, aquell horror és efímer també. La bellesa i l'horror, la lletjor són efímers. Vistos junts, en el mateix paquet de les ànimes amb data de caducitat, arribe a emocionar per un igual, generen igual compassió, comparteixen quelcom amb la nostra humanitat. No ho sé, jo ho veig així, encara que expresso una part insignificant del que sento quan miro.
I sí, a mi m'hauria de subvencionar un milionari simpàtic i al que li sobrin els quartos, amb això estic d'acord he he. No vull fer-li mal amb els meus fracassos comercials, pobret. Per això vull que li sobri molta pasta i que pugui continuar fent la seva vida social i viatges. Demano poquet a canvi. Sóc frugal i m'acontento amb no gaire cosa.
A aquestes hores de la nit teclejo fatal, amb una dislèxia en la disposició de les lletres tremenda: no us podeu arribar a imaginar el que corretgeixo sobre la marxa. I així i encara!
Disculpeu.
Quin conte més bo!
Bé, ja saps perfectament com és el meu cap, de moment; no puc pensar bé ni en anglès, ni en català, per fer un comentari del tipus que mereix aquest conte.
Però m'agrada molt, tu juro.
x
Publica un comentari a l'entrada